El Bloc d'en Lluís Pérez

No m'agrada que espoliïn fiscalment el meu país. No m'agrada que neguin el nostre dret de decidir, sigui sobre la independència o sobre un minso Estatut retallat. No m'agrada que cada cop que m'arriba una notícia sobre la UE sigui per dir-me que ara tinc menys drets socials. No m'agrada l'avenç de l'integrisme religiós, islàmic o cristià, arreu d'Europa. No m'agrada que als parlaments europeus, com a tantes altres institucions del Vell Continent, les dones estiguin tan evidentment infrarepresentades. No m'agrada que en nom de Déu o de la Tradició es discrimini o es persegueixi els homosexuals. No m'agrada que es consideri els immigrants una amenaça; tampoc no m'agrada allò de "papers per tothom". No m'agrada que en nom de la unitat del continent es pretengui exterminar la seva diversitat; tampoc no m'agrada que en nom d'un multiculturalisme mal entès es pretengui saltar per sobre dels drets civils, polítics i socials que als europeus ens han costat segles de lluites que encara no han acabat. M'agrada el projecte europeista, però no m'agrada gens la UE en la seva forma i contingut actuals.

I doncs, què vull? Vull uns Països Catalans lliures i socialment justos en una Europa que ha de ser dels Estats, però també dels pobles i dels ciutadans i ciutadanes. En aquestes eleccions europees Oriol Junqueras, cap de llista d'Esquerra i de l'Europa dels Pobles, és qui a casa nostra posa rostre i paraula a aquest ideal. No reformarà el continent ell solet, però anirà a parar a les files de l'únic grup polític que té la intenció real de fer-ho, l'Aliança Lliure Europea. I hi anirà en representació de l'esquerra independentista del meu país, a parlar del nostre dret a decidir, de l'espoli fiscal al que se'ns sotmet, del menyspreu de França i Espanya a la nostra llengua comuna, dels drets de les dones, del jovent, dels i les treballadores.

Perquè sóc jove, treballador, català, d'esquerres i independentista: per això aquest diumenge votaré el candidat del poble. Per això aquest diumenge votaré Oriol Junqueras.

Aquest 7 de juny la ciutadania catalana està convocada a les urnes per escollir els seus representants al Parlament Europeu. A banda de l'opció que es preveu amplament guanyadora, i que lamentablement no és una altra que l'abstenció; i a banda també de les opcions extraparlamentàries, els i les catalanes haurem d'escollir entre cinc grans projectes. Cinc grans maneres d'entendre el nostre país, d'entendre les nostres relacions amb l'Estat espanyol i d'entendre la pròpia Europa.

Per un cantó tenim el model de la dreta nacionalista representada pel Partit Popular, i que té el seu correlat europeu en el partit del mateix nom que opera al Parlament d'Estrasburg. Una dreta que és liberal quant a drets socials i intervencionista quan es tracta de salvar la pell dels especuladors i dels alts executius, que abomina de l'Estat quan del que es parla és d'apujar per llei el salari mínim però que demana la intervenció activa d'aquell per prohibir els matrimonis homosexuals, que es posa les mans al cap quan es parla de polítiques de gènere però que mira cap a un altre cantó quan els estudis mostren la persistent desigualtat entre homes i dones en l'accès als llocs de direcció de l'economia i la societat, que afirma que el problema és l'Estat i la solució l'individu però que entra en un atac d'histèria quan uns quants individus proclamen que volen separar-se de l'Estat que els hi ha tocat en sort i fundar-ne un de nou. Una dreta que vol una Europa més dels Estats que dels pobles, de les grans empreses més que de les grans idees, del dogma religiós més que del lliurepensament, i dels euros més que de les persones.

D'altra banda tenim un projecte que va del centre cap a l'esquerra i que està representat pel PSOE als Països Catalans (en les seves diferents versions sucursals) i pel PSE a nivell europeu. Un projecte que està majoritàriament integrat per partits que, amb les honroses excepcions de la socialdemocràcia escandinava, han vingut participant generosament de totes i cadascuna de les polítiques econòmiques i socials que han conduït a la crisi que ara volen imputar exclusivament a la dreta. No està de més recordar que el PSOE que ara va de gran defensor dels drets dels treballadors i adversari dels privilegis dels rics és el mateix que es va resistir fins el final a parlar de la crisi i de la bombolla immobiliària i que l'any 2004 va aprovar una reforma fiscal regressiva. Per no parlar d'altres partners europeus dels socialistes com Blair o Schröder, promotors de la Tercera Via, aquella socialdemocràcia que durant els anys 90 ens va intentar convèncer que les receptes econòmiques neoliberals eren les bones i que l'únic que calia fer era ajudar els individus més absolutament derrotats pel combat econòmic a recuperar-se i tornar a la càrrega. No cal dir que aquesta esquerra és tan al·lèrgica a tot el que soni a autodeterminació com ho és la dreta del PPE.

També podem escollir votar, per descomptat, les dretes autonomistes de les nacions perifèriques de l'Estat, agrupades en una efímera Coalició per Europa que deixarà de tenir efecte l'endemà de les eleccions europees, ja que alguns dels seus diputats aniran a parar a l'eurogrup liberal i uns altres al popular. Votant això, els catalans estaran votant bàsicament el pujolisme: una abrandada retòrica nacionalista que acaba traduint-se en una política social conservadora i en una discreta política de peix al cove, on tot el que tingui a veure amb la sobirania del poble català és eternament postposat sota la filosofia del "això no toca". Tant és així, que fins i tot el seu candidat, un conegut sobiranista afí a CiU com Ramon Tremosa, va començar la pre-campanya dient que a Europa no es va a parlar de sobirania. Com si hi hagués una instància internacional més important que la UE on parlar d'aquest tema. I millor que no ens preguntem què pensa aquesta dreta dels salaris mínims, de l'educació i la sanitat públiques o de les polítiques de gènere.

Per descomptat tenim també a l'horitzó el projecte de l'autoanomenada esquerra transformadora. Sens dubte que tenen un bon candidat al capdavant, com és en Raül Romeva. Sens dubte, també, que aquest bon candidat porta al darrere dos llasts: el de que la cúpula del seu propi partit no comparteix el seu entusiasme pels Països Catalans i per la seva sobirania, i el de que al cap i a la fi els seus socis de coalició son Izquierda Unida, un partit espanyol de conviccions federalistes però que de normal ha tendit a considerar la qüestió nacional com un problema secundari. D'aquesta esquerra podrem esperar bel·ligerància contra les polítiques socials conservadores que populars i socialistes impulsaran amb l'excusa de la crisi econòmica, però no pretenguem veure en ells el vehicle ideal per afrontar un dels grans reptes que la UE tindrà durant els propers anys: les lluites d'emancipació nacional que tindran lloc a llocs com Escòcia, Flandes o el nostre propi país. A més de que tampoc no podem esperar que siguin capaços d'afrontar amb maduresa els reptes mediambientals, on més d'una vegada i més de dues els veurem defensant posicionaments més basats en el tòpic que en la veritat científicament establerta.

I finalment, last but not least, tenim el projecte que al nostre país i arreu de l'Estat encapçala Oriol Junqueras i que al Parlament d'Estrasburg estarà representat pel grup de l'Aliança Lliure Europea - Els Verds. Un projecte que a l'Estat espanyol porta el nom de Europa dels Pobles i que integra les esquerres nacionals dels Països Catalans, el País Basc i Galícia, a més del partit Els Verds. Tant Europa dels Pobles com l'Aliança Lliure Europea representen el millor de la tradició progressista europea: la defensa de la llibertat del ciutadà contra el despotisme vingui de l'Estat, de l'Església o del Capital; dels drets dels pobles contra el nacionalisme obligatori dels Estats; de la igualtat contra la desigualtat; de la laïcitat contra la teocràcia; del progrés contra la reacció; i de la sostenibilitat contra la destrucció del medi ambient. En definitiva, la defensa del que podríem anomenar "el somni europeu", el mateix que proclamen els versos de l'Himne a l'Alegria. I el que és millor: comptant com a rostre visible d'aquests valors un candidat com Oriol Junqueras, un home tan valent com reflexiu que sap no només com dirigir-se al poble (que en sap, Deu n'hi do!), sinó que sap com dirigir-se també als que pretenen trepitjar el poble: mirant als ulls, amb el cap ben alt i amb les idees clares. Amb esperit d'entesa, però sense la més mínima voluntat de renúncia.

Així doncs, si el que vols són més drets civils, polític i socials per la ciutadania europea, més educació i sanitat públiques, més protecció del medi ambient i més llibertat per les nacions sense Estat del Vell Continent, no ho dubtis: vota l'Europa dels Pobles. Vota Oriol Junqueras!