dimecres, febrer 25, 2009
dilluns, febrer 23, 2009
Prou de joc brut
Ja n'hi ha prou de joc brutper Uriel Bertran
Vagi per endavant que si d’alguna cosa m’agradaria que servís aquest post és, sobretot, per animar a tothom a lluitar per les causes justes, val la pena, i, a qui li interessi la política, l’animo a entrar a militar a ERC, l’històric partit de Macià i Companys, l’únic partit al Parlament de Catalunya que és independentista. La força de la voluntat és una arma poderosíssima, capaç de moure muntanyes, i amb aquesta força és amb la que farem tornar l’ERC més autèntica i compromesa.
Malauradament, però, el present encara ens depara moments molt agres i ja comença a ser penosament habitual que quan a ERC es debat sobre la necessitat de vertebrar una alternativa per tornar a connectar de nou amb l’electorat independentista i créixer (com la proposta que hem fet de donar la veu a la militància per fixar la posició d’ERC en el finançament), alguns (no diré noms per no ser acusat del mateix) es posen molt nerviosos i es dediquen a filtrar mentides i difamacions als mitjans de comunicació.
L’objectiu que persegueix aquesta lamentable pràctica és la d’estendre la valoració pejorativa sobre la part –la valoració sobre una persona o un col·lectiu- al tot –de manera que es faci una analogia i es menyspreï una idea o una proposta política pel fet de relacionar-se amb algú prèviament anatemitzat, matxucat. D’aquesta manera, desacreditant a l’individu o al col·lectiu que fa una proposta legítima, es pretén desacreditar i neutralitzar el contingut de la proposta, que és el veritable objecte de preocupació per part d’aquells que tenen a perdre amb el regnat de la coherència.
Relliscades com afirmar en públic que Esquerra està plena de freakis, trepes i ganduls no ens han d’estranyar en aquest context. Són afirmacions que faciliten que es desqualifiqui gratuïtament. Si els de dalt no es tallen, llavors altres (que acusant s’acusen) no tindran cap problema a sentenciar tothom, indiscriminadament, amb els mateixos qualificatius insultants. Però el més preocupant d’aquesta dinàmica destructiva és la pregunta: això qui ho atura? En aquest context és ben fàcil passar de la crítica política al company de partit amb el que no estàs d’acord, a filtrar a la premsa la ignomínia que reprodueix l’adoctrinament rebut. I jo angoixat em pregunto, el país té cabuda en aquests cervells?
Seguint el procediment habitual, ahir, quan només havien passat 24 hores des que Esquerra independentista havia fet pública la seva voluntat d’exigir el compliment de les resolucions del Congrés Nacional i dels Estatuts d’ERC, i, per tant, havia exigit que es convoqués un referèndum intern per decidir la posició d’ERC sobre el model de finançament que proposa el PSOE, ja van aparèixer les primeres mentides i intoxicacions a diferents planes web on es denunciava que tot plegat era part d’un pla conspirador ordit amb dirigents de CiU per desestabilitzar el tripartit. Déu n’hi do. Potser el que es pretén amb això és que s’oblidi la proposta de referèndum?
Suposo que a ningú li sorprèn que jo denunciï, finalment, aquestes filtracions, perquè durant tot el procés congressual es va fer córrer sense escrúpols la teoria que Esquerra Independentista era el submarí d’extrema esquerra de la direcció i que Reagrupament, en canvi, era el submarí de dretes de CiU per fer mal a ERC. Ara, pel que sembla, han canviat les tornes i la teoria dels que res no volen que canviï, és que Esquerra independentista ha canviat de patró i ara s’ha convertit en l’últim model de submarí de dretes de CiU. Segur que en breu, per la poca originalitat que demostren les filtracions –producte suposo de la precipitació en haver d’improvisar alguna teoria de la conspiració en 24 hores- apareixerà per alguna banda que Reagrupament ha passat de ser el submarí de CiU, a ser el submarí trotskista de la direcció. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
Vull confessar que durant tot el procés congressual no em vaig atrevir a escriure i a denunciar tota la calúmnia que es difonia sobre mi i sobre Esquerra Independentista. Vaig pensar, ingènuament, que fer-ho era donar-li carta de naturalesa a la mentida i que amb el temps els qui les difonien es cansarien i que la veritat emergiria . No va ser així i la mentida va quallar. Em vaig equivocar. Però ara estic decidit a no deixar-ne passar ni una i qui tingui alguna cosa a dir que ho digui com ho fan els valents: donant la cara. És el que jo faig ara.
Per acabar ja amb aquest tema anguniós: com ja ha fet l’Alfons López Tena nego rotundament totes les mentides que s’han filtrat a aquests mitjans. Sí, però, reconec tertúlies sovintejades amb l’Alfons, amb qui tinc la sort de compartir una bonica amistat. Amb l’Alfons, certament, conspiro conspícuament i amb passió desbordant, en favor de la independència de Catalunya. Sovint fins tard, molt tard. Oi Alfons?. Per això us demano, si us plau, a tota la bona gent d’ERC que sigueu rotundament bel·ligerants amb aquelles persones que difonguin mentides i vulguin fer mal. Feu-los la prova del nou: que no s’amaguin, i si tenen alguna cosa a dir que donin la cara. I sinó, que callin.
I ja per acabar només vull afegir una cosa més: espero, de tot cor, no haver d’escriure mai més un post com aquest. Bàsicament perquè tenim un munt de feina pel davant!
Visca la terra!
Vagi per endavant que si d’alguna cosa m’agradaria que servís aquest post és, sobretot, per animar a tothom a lluitar per les causes justes, val la pena, i, a qui li interessi la política, l’animo a entrar a militar a ERC, l’històric partit de Macià i Companys, l’únic partit al Parlament de Catalunya que és independentista. La força de la voluntat és una arma poderosíssima, capaç de moure muntanyes, i amb aquesta força és amb la que farem tornar l’ERC més autèntica i compromesa.
Malauradament, però, el present encara ens depara moments molt agres i ja comença a ser penosament habitual que quan a ERC es debat sobre la necessitat de vertebrar una alternativa per tornar a connectar de nou amb l’electorat independentista i créixer (com la proposta que hem fet de donar la veu a la militància per fixar la posició d’ERC en el finançament), alguns (no diré noms per no ser acusat del mateix) es posen molt nerviosos i es dediquen a filtrar mentides i difamacions als mitjans de comunicació.
L’objectiu que persegueix aquesta lamentable pràctica és la d’estendre la valoració pejorativa sobre la part –la valoració sobre una persona o un col·lectiu- al tot –de manera que es faci una analogia i es menyspreï una idea o una proposta política pel fet de relacionar-se amb algú prèviament anatemitzat, matxucat. D’aquesta manera, desacreditant a l’individu o al col·lectiu que fa una proposta legítima, es pretén desacreditar i neutralitzar el contingut de la proposta, que és el veritable objecte de preocupació per part d’aquells que tenen a perdre amb el regnat de la coherència.
Relliscades com afirmar en públic que Esquerra està plena de freakis, trepes i ganduls no ens han d’estranyar en aquest context. Són afirmacions que faciliten que es desqualifiqui gratuïtament. Si els de dalt no es tallen, llavors altres (que acusant s’acusen) no tindran cap problema a sentenciar tothom, indiscriminadament, amb els mateixos qualificatius insultants. Però el més preocupant d’aquesta dinàmica destructiva és la pregunta: això qui ho atura? En aquest context és ben fàcil passar de la crítica política al company de partit amb el que no estàs d’acord, a filtrar a la premsa la ignomínia que reprodueix l’adoctrinament rebut. I jo angoixat em pregunto, el país té cabuda en aquests cervells?
Seguint el procediment habitual, ahir, quan només havien passat 24 hores des que Esquerra independentista havia fet pública la seva voluntat d’exigir el compliment de les resolucions del Congrés Nacional i dels Estatuts d’ERC, i, per tant, havia exigit que es convoqués un referèndum intern per decidir la posició d’ERC sobre el model de finançament que proposa el PSOE, ja van aparèixer les primeres mentides i intoxicacions a diferents planes web on es denunciava que tot plegat era part d’un pla conspirador ordit amb dirigents de CiU per desestabilitzar el tripartit. Déu n’hi do. Potser el que es pretén amb això és que s’oblidi la proposta de referèndum?
Suposo que a ningú li sorprèn que jo denunciï, finalment, aquestes filtracions, perquè durant tot el procés congressual es va fer córrer sense escrúpols la teoria que Esquerra Independentista era el submarí d’extrema esquerra de la direcció i que Reagrupament, en canvi, era el submarí de dretes de CiU per fer mal a ERC. Ara, pel que sembla, han canviat les tornes i la teoria dels que res no volen que canviï, és que Esquerra independentista ha canviat de patró i ara s’ha convertit en l’últim model de submarí de dretes de CiU. Segur que en breu, per la poca originalitat que demostren les filtracions –producte suposo de la precipitació en haver d’improvisar alguna teoria de la conspiració en 24 hores- apareixerà per alguna banda que Reagrupament ha passat de ser el submarí de CiU, a ser el submarí trotskista de la direcció. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
Vull confessar que durant tot el procés congressual no em vaig atrevir a escriure i a denunciar tota la calúmnia que es difonia sobre mi i sobre Esquerra Independentista. Vaig pensar, ingènuament, que fer-ho era donar-li carta de naturalesa a la mentida i que amb el temps els qui les difonien es cansarien i que la veritat emergiria . No va ser així i la mentida va quallar. Em vaig equivocar. Però ara estic decidit a no deixar-ne passar ni una i qui tingui alguna cosa a dir que ho digui com ho fan els valents: donant la cara. És el que jo faig ara.
Per acabar ja amb aquest tema anguniós: com ja ha fet l’Alfons López Tena nego rotundament totes les mentides que s’han filtrat a aquests mitjans. Sí, però, reconec tertúlies sovintejades amb l’Alfons, amb qui tinc la sort de compartir una bonica amistat. Amb l’Alfons, certament, conspiro conspícuament i amb passió desbordant, en favor de la independència de Catalunya. Sovint fins tard, molt tard. Oi Alfons?. Per això us demano, si us plau, a tota la bona gent d’ERC que sigueu rotundament bel·ligerants amb aquelles persones que difonguin mentides i vulguin fer mal. Feu-los la prova del nou: que no s’amaguin, i si tenen alguna cosa a dir que donin la cara. I sinó, que callin.
I ja per acabar només vull afegir una cosa més: espero, de tot cor, no haver d’escriure mai més un post com aquest. Bàsicament perquè tenim un munt de feina pel davant!
Visca la terra!
Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Uriel Bertran
divendres, febrer 20, 2009
En veu alta
(Publicat al nou web d'Esquerra Independentista)A l'origen d'aquest moviment de base que és Esquerra Independentista hi ha un supòsit de fons que, de tan assumit que es té, mai s'ha explicitat: la convicció que la militància d'ERC és una militància, més que bona, excel·lent. La millor militància de partit de tot el país. El militant estàndard d'ERC és una persona compromesa i activa, disciplinada però amb sentit crític, que sap seguir els dirigents quan aquests fan el que han de fer i discutir-los de manera responsable però decidida quan no reconeixen a la militància de base el paper que li pertoca dins el partit. Sense suposar això, sense creure que els militants d'ERC són gent disposada a pensar, opinar i discutir amb sentit crític, mai ens haguéssim proposat canviar el partit des de la base.
Aquest supòsit, aquesta confiança en la militància del nostre partit, es va tornar a fer evident la setmana passada quan des d'EI vam reivindicar a la direcció d'ERC i al president del partit, Joan Puigcercós, via carta, que impulsessin la celebració d'un referèndum intern per fixar el posicionament d'Esquerra sobre l'acord pel finançament autonòmic català així que aquest es tanqui. I quan, així mateix, ens vam comprometre a recollir signatures, si era necessari, per aconseguir que aquest referèndum intern es convoqués. Impulsar la mateixa iniciativa dins (posem per cas) el PSC, amb una militància acostumada a a obeir ordres sense qüestionar-ne ni una coma, hagués sigut impensable. En canvi, dins Esquerra, l'únic que és impensable és que una reivindicació com aquesta no cali entre la militància, i més encara quan simplement demana el compliment d'allò que fixen els Estatuts del partit i la ponència aprovada per l'últim Congrés Nacional del partit al juny de l'any passat.
Naturalment, no tothom confia d'aquesta manera en la militància d'ERC, i és per això que ja la setmana passada es va poder veure que hi ha qui està disposat a qualsevol cosa per tal que el militant republicà no parli i ni molt menys voti sobre el posicionament del partit en un tema tan crucial com és el finançament autonòmic de Catalunya. A tall d'exemple, la setmana passada el nostre portaveu, el diputat Uriel Bertran, va haver d'escriure al seu bloc un contundent post denunciant la difusió de rumors falsos (i, cal dir-ho, molt matussers; hi ha qui ni tan sols difonent rumors té traça) sobre una conspiració entre Convergència i EI (sic) per destruir el partit des de dins (sic!).
Que ningú no s'enganyi: no són els referèndums interns ni el moviment de canvi que és EI els qui debiliten ERC, sinó l'immobilisme respecte d'una línia estratègica que fa tres anys que ens desagna electoralment. L'activitat i el sentit crític de la militància d'ERC, per contra, és la nostra millor garantia de futur. Ja davant el fracàs de la reforma de l'Estatut del Principat van haver de ser les bases les que reconduisin el partit de la desorientació cap el camí correcte. Davant l'última rèmora d'aquell procés, la qüestió del finançament, no hi ha dubte que la militància d'ERC tornarà a parlar. En veu (molt) alta.
Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista
dimecres, febrer 18, 2009
Jo, Junqueras
Jo ja he signat. I tu?---
Manifest de la campanya Nosaltres, Junqueras
A Catalunya i a la resta de Països Catalans cal restaurar la confiança en la política i en la noció mateixa del compromís públic. I més en temps de crisi. Ara ens calen gestos de coratge ciutadà que ajudin a reforçar la il·lusió col·lectiva. Per això és una molt bona notícia que l’Oriol Junqueras hagi decidit fer un pas endavant i opti a esdevenir, en les properes eleccions del 7 de juny, diputat del Parlament Europeu. La seva trajectòria com a historiador, professor universitari, divulgador cultural i periodista, caracteritzat de sempre per una insubornable visió social i nacional, són una carta de presentació excel·lent davant l’opinió pública.
Avui ja som una colla de generacions que, després de la transició, hem crescut amb les promeses incomplertes de caminar cap a la sobirania i el benestar. La realització com a nació plena passa per una altra forma de fer política, que miri als ulls dels problemes de la gent i que els sàpiga dir no pas allò que volen sentir sinó, sobretot, allò que han de saber. El dret a decidir i les reformes estructurals que hem d’encarar ens han de conduir cap a un altre escenari en què els catalans puguem recuperar la confiança en nosaltres mateixos. Hem de recuperar el control del nostre destí, tal com ho vam començar a fer després d’una llarga dictadura i tal com ja ho havíem fet el primer terç del segle XX. Malgrat les adversitats, el poble català ha sobreviscut com a nació, perquè la seva gent ha treballat de valent per encapçalar grans moviments transformadors, com la revolució industrial o la superació de la crisi i la inserció en el mercat europeu a finals del segle passat.
El futur que ja ha començat passa per la globalització i per treballar amb les eines necessàries per aprofitar les oportunitats de mirar-nos el món sense por, amb el convenciment que el nostre autogovern, les nostres empreses i la nostra cultura, d’arreu dels Països Catalans, tenen moltes coses a dir i a compartir amb els altres pobles i nacions d’arreu.
Europa és la gran oportunitat per mostrar-nos tal com som. Cal que la nostra veu s’hi expressi amb claredat, amb l’orgull de representar de manera desacomplexada una nació gran, amb una llengua que és la vuitena amb més parlants de la Unió Europea. Des de Ramon Llull fins a Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies o Barceló, hem contribuït a escriure les pàgines de la història cultural d’Europa i volem reivindicar el nostre dret a construir Europa al costat dels Estats.
Europa, en la dinàmica de crisi actual, es juga tant la possibilitat d’encapçalar la societat del coneixement, per liderar la transformació i la sostenibilitat dels sistemes de producció del nou ordre internacional, com la pervivència d’un model social que garanteixi la cohesió, el benestar i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Per superar els reptes ens cal el suport de la gent. I només amb l’aprofundiment de les llibertats democràtiques de pobles i ciutadans ens podrem identificar de veritat amb el projecte europeu. Perquè Catalunya i els Països Catalans també es construeixen des d’Europa. La tasca és certament difícil i no podrem resoldre tots els problemes, però podrem avançar si som capaços de superar l’estadi de la queixa i de la disputa partidista que ens ha dividit els darrers trenta anys, i que ha impedit assolir moltes fites que encara tenim pendents.
Avui, al poble català li calen idees clares, esforç i un esperit constructiu per unir totes les capacitats vers un projecte que desperti l’entusiasme col·lectiu. Nosaltres ens fiem de l’honestedat i la preparació de l’Oriol Junqueras. Sabem que ell reuneix les qualitats i les virtuts per encapçalar un moviment que, pas a pas, redreci la confiança i la il·lusió de tots plegats en l’anhel de ser cada cop més lliures.
Nosaltres, Junqueras.
A Catalunya i a la resta de Països Catalans cal restaurar la confiança en la política i en la noció mateixa del compromís públic. I més en temps de crisi. Ara ens calen gestos de coratge ciutadà que ajudin a reforçar la il·lusió col·lectiva. Per això és una molt bona notícia que l’Oriol Junqueras hagi decidit fer un pas endavant i opti a esdevenir, en les properes eleccions del 7 de juny, diputat del Parlament Europeu. La seva trajectòria com a historiador, professor universitari, divulgador cultural i periodista, caracteritzat de sempre per una insubornable visió social i nacional, són una carta de presentació excel·lent davant l’opinió pública.
Avui ja som una colla de generacions que, després de la transició, hem crescut amb les promeses incomplertes de caminar cap a la sobirania i el benestar. La realització com a nació plena passa per una altra forma de fer política, que miri als ulls dels problemes de la gent i que els sàpiga dir no pas allò que volen sentir sinó, sobretot, allò que han de saber. El dret a decidir i les reformes estructurals que hem d’encarar ens han de conduir cap a un altre escenari en què els catalans puguem recuperar la confiança en nosaltres mateixos. Hem de recuperar el control del nostre destí, tal com ho vam començar a fer després d’una llarga dictadura i tal com ja ho havíem fet el primer terç del segle XX. Malgrat les adversitats, el poble català ha sobreviscut com a nació, perquè la seva gent ha treballat de valent per encapçalar grans moviments transformadors, com la revolució industrial o la superació de la crisi i la inserció en el mercat europeu a finals del segle passat.
El futur que ja ha començat passa per la globalització i per treballar amb les eines necessàries per aprofitar les oportunitats de mirar-nos el món sense por, amb el convenciment que el nostre autogovern, les nostres empreses i la nostra cultura, d’arreu dels Països Catalans, tenen moltes coses a dir i a compartir amb els altres pobles i nacions d’arreu.
Europa és la gran oportunitat per mostrar-nos tal com som. Cal que la nostra veu s’hi expressi amb claredat, amb l’orgull de representar de manera desacomplexada una nació gran, amb una llengua que és la vuitena amb més parlants de la Unió Europea. Des de Ramon Llull fins a Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies o Barceló, hem contribuït a escriure les pàgines de la història cultural d’Europa i volem reivindicar el nostre dret a construir Europa al costat dels Estats.
Europa, en la dinàmica de crisi actual, es juga tant la possibilitat d’encapçalar la societat del coneixement, per liderar la transformació i la sostenibilitat dels sistemes de producció del nou ordre internacional, com la pervivència d’un model social que garanteixi la cohesió, el benestar i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Per superar els reptes ens cal el suport de la gent. I només amb l’aprofundiment de les llibertats democràtiques de pobles i ciutadans ens podrem identificar de veritat amb el projecte europeu. Perquè Catalunya i els Països Catalans també es construeixen des d’Europa. La tasca és certament difícil i no podrem resoldre tots els problemes, però podrem avançar si som capaços de superar l’estadi de la queixa i de la disputa partidista que ens ha dividit els darrers trenta anys, i que ha impedit assolir moltes fites que encara tenim pendents.
Avui, al poble català li calen idees clares, esforç i un esperit constructiu per unir totes les capacitats vers un projecte que desperti l’entusiasme col·lectiu. Nosaltres ens fiem de l’honestedat i la preparació de l’Oriol Junqueras. Sabem que ell reuneix les qualitats i les virtuts per encapçalar un moviment que, pas a pas, redreci la confiança i la il·lusió de tots plegats en l’anhel de ser cada cop més lliures.
Nosaltres, Junqueras.
Etiquetes de comentaris: Esquerra, Oriol Junqueras
dijous, febrer 12, 2009
L'esquerra dels valors, els valors de l'esquerra
Tenia pensat escriure aquesta entrada des del mateix dia que vaig veure aquest post de l'amic Narcís Sastre, ja fa mesos. En ell, per resumir, Sastre afirma que el discurs dels valors està “tornant” a la política i que això està suposant la tantes vegades predita fi de les ideologies. L'exemple més actual d'aquest “discurs dels valors” seria, per Sastre, el triomf de Barack Obama. Entre línies, es pot llegir l'autor atacant la diferenciació entre les esquerres i les dretes, tot afirmant que el món s'ha tornat massa complex com per ser analitzat des d'aquest prisma, i que afrontar els reptes del futur requereix de l'abandonament del mateix i la tornada al discurs dels valors. No tant entre línies, Sastre afirma que “només cal llegir els discursos de molts polítics europeus, els quals sembla que hagin descobert que darrera dels vells dogmes ideològics, ja siguin de dreta o d'esquerra, la raó no hi té cabuda”. I afegeix: “Tony Blair ho va saber veure”.Que Sastre invoqui Blair com a exemple de polític preocupat per la qüestió dels valors és un bon indicador de fins a quin punt l'autor va desencaminat en les seves apreciacions sobre les relacions entre l'eix esquerra-dreta i els valors polítics. Blair, com pocs polítics europeus, ha contribuït a buidar de contingut moral el discurs del centreesquerra, a allunyar-lo de la preocupació pels principis per centrar-lo exclusivament en la preocupació pels resultats electorals a curt termini; perspectiva on l'apel·lació als valors, quan hi és, té un valor purament estètic, amb la qual cosa se sol fer de la manera més matussera possible. Félix Ovejero (Proceso abierto. El socialismo después del socialismo, 2005, Tusquets, Barcelona) ho explica millor que jo:
“Que els judicis (...) sobre el canvi de perspectiva normativa de la Tercera Vía no són fum de palla ho mostren afirmacions com la següent: 'El balanç entre allò individual i allò col·lectiu ha sigut distorsionat. Valors que són importants pels ciutadans, com la realització personal i l'èxit, l'esperit empresarial, la responsabilitat individual i l'esperit comunitari, han sigut subordinats a les garanties socials universals', procedent d'una declaració conjunta de Blair i Schröder. (...) D'entrada, sembla que els valors (que són importants pels ciutadans) són importants perquè els ciutadans els consideren importants. De manera que si, volàtils, demà els ciutadans s'aixequessin racistes, s'haurien de repensar les pròpies conviccions per aproximar les identitats a l'ideari del partit nazi. Després, l'amalgama. Amalgama, en primer lloc, perquè de passada, entre valors genuïns, es colen 'l'èxit' o 'l'esperit empresarial'. Valors, el que diríem valors, ho són la igualtat o la llibertat. Serveixen, per exemple, per condemnar una societat esclavista o una dictadura militar. (...) Sobre finalitats, sobre el que hem d'aconseguir o rebutjar, les frases citades no diuen res. Amb 'èxit' i 'eficàcia' es pot dirigir un camp de concentració o una comuna hippy. Amb 'esperit empresarial' funcionen els narcotraficants colombians, els casinos de Las Vegas i els negocis del Vaticà. (...) Per descomptat, no es tracta de prohibir 'l'esperit', però això no vol dir que s'hagi d'incloure a un ideari”.
En realitat, prendre consciència de la importància dels valors no significa ni abandonar ni estovar la divisió entre les dretes i les esquerres. De fet, la importància d'aquesta divisió prové precisament de la diferent interpretació que ambdós espais polítics fan d'un valor central del món modern: la igualtat. I es prengui la posició que es prengui en aquest aspecte, no és de rebut qualificar-la de “dogmàtica” com si res. El dogmatisme no es detecta en l'adhesió, ni tan sols en l'adhesió entusiasta i ferma, a un valor o a uns valors, sinó en la negativa a revisar-los a la llum de les contradiccions morals que puguin suscitar a qui els diu sostenir. És, per exemple, el dogmatisme que es revela en aquells que denuncien tota apujada d'impostos com un “atemptat contra la llibertat” al temps que celebren o disculpen les tones de diners del contribuent regalades als bancs en premi per la seva irresponsabilitat.
Tampoc és “dogmàtic” el fet d'adherir-se a allò que Sastre anomena “ideologia” i que jo prefereixo anomenar ideari. Atès que els problemes socials són diversos i multidimensionals, els jutgem i en fem diagnòstic a partir de diferents valors. Situats davant, per exemple, del sistema de castes hindú, podem condemnar-lo tant apel·lant a la defensa de la llibertat com a la de la igualtat. Aquesta necessitat de mirar la societat des de diversos valors porta, sovint, a que la realització d'aquests diversos valors entri en contradiccions. Per posar un exemple absurd: la meva adhesió al valor de la igualtat d'oportunitats em diu que d'entrada un cec hauria de ser contractat per qualsevol feina sense tenir en compte la seva deficiència; però la meva adhesió al valor de la defensa de la vida humana em porta a pensar que segurament no seria una bona idea oferir-li la feina de conductor d'autobús. A nivells més complexos i menys evidents, els humans intenten jerarquitzar els seus valors i determinar quines relacions (d'oposició o de suport mutu) existeixen entre els valors que sostenen. I és aquesta jerarquització i precisió de les relacions entre valors el que pren el nom de “ideari”.
Al món modern, quan un ideari (una jerarquització de valors) pren cos a l'entorn de la disputa “més igualtat o menys igualtat”, diem que aquest ideari se situa “més a l'esquerra” o “més a la dreta”, respectivament. I tot i que dins els idearis “de dretes” i “d'esquerres” poden haver-hi moltísimes i profundísimes diferències, la classificació segueix sent útil. Permet capturar d'una manera molt visual la divisió existent a tota societat moderna entre els qui volen (en alguna mesura) anar cap a una societat més igualitària i els que consideren que la seva societat ja és prou igualitària o, fins i tot, massa igualitària. I això ni és dogmatisme, ni daltonisme, ni res d'això: simplement és una classificació útil per diferenciar els idearis polítics pel que fa a la seva relació amb el valor més polèmic dels que conformen la triada de la Revolució Francesa. Una classificació que, per cert, i amb altra terminologia (liberals o progressives en comptes d'esquerranistes, conservatives enlloc de dretans) també és present, i molt, als EUA.
El “discurs dels valors” ni té gaire a veure amb Blair, ni és una invenció d'Obama. El discurs dels valors és una constant al món polític nord-americà; i val a dir que més enllà del tòpic que afirma que a EUA la divisió entre esquerra i dreta no existeix amb la mateixa importància que a Europa, en realitat a la gran república atlàntica existeix des de fa dècades una virulenta guerra política, cultural i social entre liberals i conservatives que fa que les diatribes entre el centredreta i el centreesquerra europeus passin per baralles de pati de col·legi. I és que al món d'avui dia la qüestió de la igualtat, que és la issue axiològica que divideix les esquerres i les dretes, continua sent “la” qüestió. Avui, doncs, i més que mai, parlar de valors polítics segueix significant parlar de dretes i esquerres.
dimarts, febrer 10, 2009
Sobirania popular
(Publicat al diari Avui)
Els crítics volen un referèndum intern per decidir si ERC accepta el nou finançament quan n'hi hagi
Els coordinadors territorials d'Esquerra Independentista van acordar dissabte que pressionaran la direcció nacional del partit perquè deixi la decisió en mans de la militància
Part de les bases d'ERC creuen que els dirigents del partit, compromesos amb el PSC i ICV com a socis del govern de la Generalitat, estaran disposats a acceptar un pacte de finançament insuficient per a Catalunya. És la visió que en té el corrent crític Esquerra Independentista (EI), liderat per Uriel Bertran. Per contrarestar aquesta possibilitat, EI ha decidit pressionar l'executiva nacional perquè organitzi un referèndum intern entre els militants quan s'hagi de decidir la posició dels republicans sobre el model definitiu de finançament.
Dissabte, 70 coordinadors territorials del corrent crític van decidir per unanimitat recordar a la direcció del partit que una esmena aprovada en el congrés del juny comprometia la formació a "potenciar i concretar el caràcter assembleari del seu funcionament", amb mesures com ara "la convocatòria de referèndums interns en les grans decisions de país".
L'esmena va ser presentada per EI, que ara pretén que s'apliqui. Com a argument complementari, els de Bertran esgrimeixen un fragment de l'article 30 dels estatuts del partit, que estableix que "se celebraran referèndums, per sufragi universal de totes les persones afiliades, per prendre acords en qüestions que es considerin fonamentals, a petició de l'executiva nacional, del consell nacional, d'una tercera part de les executives regionals o d'un 10% de les persones afiliades".
Tot i que ja ho han comunicat informalment a membres de la direcció, els crítics faran pública la seva pretensió aquest dimarts al migdia. Després esperaran la reacció de l'executiva. Si el president del partit, Joan Puigcercós, i el seu equip no ho fan des de dalt, Esquerra Independentista buscarà el miler de signatures que li caldrien per forçar la consulta des de baix.
Els crítics prenen com a referent el procés amb què es va decidir la posició del partit en el referèndum de l'Estatut. En aquella ocasió, la direcció s'inclinava pel vot en blanc o el que l'aleshores president, Josep-Lluís Carod-Rovira, va batejar com a "vot nul polític". Tanmateix, onze de les dotze assemblees territorials consultives que es van fer van reclamar que ERC prengués posició pel no. No es va fer un referèndum, però les bases van tombar l'opinió de la direcció en aconseguir que el consell nacional del 6 de maig de 2006, dies després de les assemblees, aprovés per unanimitat la rectificació.
Els coordinadors territorials d'Esquerra Independentista van acordar dissabte que pressionaran la direcció nacional del partit perquè deixi la decisió en mans de la militància
Part de les bases d'ERC creuen que els dirigents del partit, compromesos amb el PSC i ICV com a socis del govern de la Generalitat, estaran disposats a acceptar un pacte de finançament insuficient per a Catalunya. És la visió que en té el corrent crític Esquerra Independentista (EI), liderat per Uriel Bertran. Per contrarestar aquesta possibilitat, EI ha decidit pressionar l'executiva nacional perquè organitzi un referèndum intern entre els militants quan s'hagi de decidir la posició dels republicans sobre el model definitiu de finançament.
Dissabte, 70 coordinadors territorials del corrent crític van decidir per unanimitat recordar a la direcció del partit que una esmena aprovada en el congrés del juny comprometia la formació a "potenciar i concretar el caràcter assembleari del seu funcionament", amb mesures com ara "la convocatòria de referèndums interns en les grans decisions de país".
L'esmena va ser presentada per EI, que ara pretén que s'apliqui. Com a argument complementari, els de Bertran esgrimeixen un fragment de l'article 30 dels estatuts del partit, que estableix que "se celebraran referèndums, per sufragi universal de totes les persones afiliades, per prendre acords en qüestions que es considerin fonamentals, a petició de l'executiva nacional, del consell nacional, d'una tercera part de les executives regionals o d'un 10% de les persones afiliades".
Tot i que ja ho han comunicat informalment a membres de la direcció, els crítics faran pública la seva pretensió aquest dimarts al migdia. Després esperaran la reacció de l'executiva. Si el president del partit, Joan Puigcercós, i el seu equip no ho fan des de dalt, Esquerra Independentista buscarà el miler de signatures que li caldrien per forçar la consulta des de baix.
Els crítics prenen com a referent el procés amb què es va decidir la posició del partit en el referèndum de l'Estatut. En aquella ocasió, la direcció s'inclinava pel vot en blanc o el que l'aleshores president, Josep-Lluís Carod-Rovira, va batejar com a "vot nul polític". Tanmateix, onze de les dotze assemblees territorials consultives que es van fer van reclamar que ERC prengués posició pel no. No es va fer un referèndum, però les bases van tombar l'opinió de la direcció en aconseguir que el consell nacional del 6 de maig de 2006, dies després de les assemblees, aprovés per unanimitat la rectificació.
Etiquetes de comentaris: democràcia, Esquerra, esquerra independentista, Finançament, Uriel Bertran
dimecres, febrer 04, 2009
La carta republicana
Amb l'elecció de Ramon Tremosa com a candidat de CiU a les eleccions europees, Artur Mas havia aconseguit quadrar el cercle: Tremosa satisfeia el sector sobiranista que donava suport a la candidatura de López Tena, i a ulls del sector immobilista pro-Guardans semblava un mal menor comparat amb el loquaç president del Cercle d'Estudis Sobiranistes. Home d'ordre i combatiu a un mateix temps, Tremosa semblava ser el candidat ideal en que CiU podia confiar la missió de llençar una OPA sobre l'electorat republicà sense esverar massa el seu propi elector tradicional.Davant això, ERC es trobava amb una situació certament complicada. Amb o sense Tremosa al capdavant de la llista convergent, el fet és que aquestes eleccions europees no poden plantejar-se'ns amb menys fortuna: no només venim d'un cicle electoral a la baixa que no dóna signes d'haver de remuntar, sinó que els nostres socis habituals a les conteses europees (Eusko Alkartasuna i similars) passen per hores encara més baixes que nosaltres, amb la qual cosa la suma de vots pot ser autènticament esquifida, perillant fins i tot l'únic eurodiputat que ERC ha anat aconseguint a les darreres eleccions europees amb l'heterogènia coalició de forces ibèriques nacionalistes i d'esquerres que ha anat encapçalant.
Davant aquesta conjuntura, més que quadrar el cercle, el que el president Puigcercós necessitava era treure's un conill del barret. I en bona mesura ho ha aconseguit: el candidat republicà a Brussel·les serà Oriol Junqueras, el perfecte contrapunt a Ramon Tremosa i un gran candidat en si mateix. Els dos candidats tenen, en molts aspectes, un perfil similar: acadèmics respectats, opositors en el seu dia a l'Estatut del pacte Mas – ZP, sobiranistes, rostres moderadament mediàtics i membres destacats del sobiranisme civil en general i de la Plataforma Sobirania i Progrés en particular.
Però hi ha aspectes que diferencien els dos candidats i que donen avantatge al de Sant Vicenç dels Horts. Al contrari que Tremosa, Junqueras defensarà en campanya l'ideari de centreesquerra que el primer no subscriu i que es troba fortament arrelat a l'electorat d'ERC i a l'epidermis de la societat catalana. Al contrari que Tremosa, que ha començat la pre-campanya mediàtica titubejant sobre la seva condició de sobiranista, Junqueras protagonitzarà una campanya on previsiblement la paraula “independència” tindrà un lloc destacat, amb la qual cosa la OPA convergent perd la seva força. I finalment, i sense dubtar de l'oratòria de l'economista, Junqueras sens dubte està més habituat al míting popular i a l'enardiment de masses. No en va, i en part també pel seu perfil progressista, Junqueras ha sigut encertadament definit pel president Puigcercós com “el candidat del poble”.
Malgrat tot, Junqueras té per davant una campanya molt dura i una situació ben difícil de gestionar. Per començar, i a no ser que Puigcercós emprengui un cop de timó respecte de la situació actual, l'accent independentista que Junqueras vulgui imposar sobre la campanya per superar l'efecte Tremosa es veurà contrarrestat inevitablement pel baix perfil sobiranista del partit a dins del Govern de Catalunya. Per seguir, com ja he dit, els partits que li donaran suport a banda d'ERC no es troben en massa millor forma que el partit republicà. I per acabar, les eleccions europees no són de les que tradicionalment han despertat més entusiasme entre la població catalana, i ja no diguem entre l'electorat sobiranista.
Permeteu-me, però, ser optimista i si voleu ingenu: crec que Junqueras ho pot aconseguir. Crec que pot proporcionar-nos una victòria, un bon resultat que el partit necessita com l'aire. I crec que ho pot fer perquè en pocs dies ja s'ha demostrat capaç de generar una cosa que fa temps que el partit, per desgràcia, no desperta quotidianament: la il·lusió. La il·lusió i la confiança en que es pot fer política d'una altra manera; amb fermesa, amb determinació i sense pels a la llengua. En aquest camí, de ben segur, Junqueras ens trobarà a tots i a totes al seu costat. Als que són d'aquí i, també, als que són de més enllà.
Etiquetes de comentaris: eleccions europees, Esquerra, Oriol Junqueras
Sobre mi
- Em dic Lluís Pérez Lozano i aquest és el meu bloc. Sóc militant de les JERC i membre de diverses associacions, entre elles Amnistia Internacional.
Algunes línies sobre mi mateix
El meu fotolog
El meu Facebook
Arxius
- febrer 2006
- març 2006
- abril 2006
- maig 2006
- juny 2006
- juliol 2006
- agost 2006
- setembre 2006
- octubre 2006
- novembre 2006
- desembre 2006
- gener 2007
- febrer 2007
- març 2007
- abril 2007
- maig 2007
- juny 2007
- juliol 2007
- agost 2007
- setembre 2007
- octubre 2007
- novembre 2007
- desembre 2007
- gener 2008
- febrer 2008
- març 2008
- abril 2008
- maig 2008
- juny 2008
- juliol 2008
- agost 2008
- setembre 2008
- octubre 2008
- novembre 2008
- desembre 2008
- gener 2009
- febrer 2009
- març 2009
- abril 2009
- maig 2009
- juny 2009
- juliol 2009
- agost 2009
Política de privacitat
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art LliureLes meves raons per a optar per la devolució i no per Creative Commons.
Participo a les xarxes:
Campanyes
Blocs
- Alexandre Figueras
- Alfonso Gil
- Andreu Espasa
- Anna Peña (L'Espurna del Sud)
- Anna Simó
- Antoni Soy
- A Sueldo de Moscú
- Bàrbara Lligadas
- Bernat Joan
- BitacorARP
- Camil Ros
- Carles Caballero
- Carlos Guadián (K-Government)
- Carme Porta (Les Dones Sabem)
- La Catalunya Realista
- César Calderón (NetoRatón 2.0)
- Christian Gadea Saguier (Los Arquitectos)
- Ciberpunk.com
- Dani Casanovas
- Daniel Mallén
- David de Ugarte
- David Gil (Expolio Intelectual)
- Desbarradas de Akin
- Diego Asenjo (Asturiano, que no es poco)
- Diari Republicà
- Eduardo Madina
- Elisenda Paluzie
- El Daño de Lüzbel
- Els uns i els altres
- Evolucionarios
- Francesc Sánchez
- Gerard Coca
- Gerard Piñero
- Getxo Gorria
- Homo Webensis
- Las Ideas
- Isaac Peraire Soler
- Jacinto Lajas (Stralunato)
- Jaume Renyer
- Javier Armentia (Por la Boca Muere el Pez)
- Jéssica Fillol (Chesi Portal)
- Joan Camps
- Joan Hornos
- Joan Puig
- Joan Puigcercós
- Joan Requesens
- Joan Ridao
- Joan Safont (La vida en un blog)
- Jordi Casals
- Jordi Castells
- Jordi Eduard (Wandering around)
- Jordi Sevilla
- José Rodríguez
- Lídia Pelejà
- Lola Cárdenas (Uno por uno, uno...)
- Luís Alfonso Gámez (Magonia)
- Maiol Sanaüja
- Marc Vidal
- Marta Villalta (El món de la Marta)
- Mauricio-José Schwartz (El Retorno de los Charlatanes)
- Mercè Clavero (Esperant ser una tempesta)
- Miquel Bofill
- Miquel Iceta
- Mireia
- Nacho Escolar
- Narcís Sastre
- NO a l'Estafatut
- Óscar Cerezal
- El Paleofreak
- Marc Vidal
- Paula Lerma
- Pere Aragonés
- RB
- Red Progresista
- Republicans d'Osona a Madrid
- Ricardo Galli
- Richard Stallman (Diari de viatges)
- Roberto Blanco
- Roger Tugas (Barra General indefinida)
- Sara Bailac (Pasquins per a la revolta)
- Santi Miquel
- Saül Gordillo (Bloc sense fulls)
- Sergi Morales
- Socialdemocracia.org
- Los Superiores Desconocidos
- El Teleoperador
- Toni Salado (Bloc Politikon)
- Uriel Bertran
- Victor Alexandre
- Vicent Partal
- Xavier Mir
Partits
- Aliança Lliure Europea
- Aralar
- Benjamin Franklin Reform Democratic Club
- Bloque Nacionalista Galego
- Democratic Party
- Esquerra Republicana de Catalunya
- ERC - El Prat
- Eusko Alkartasuna
- Movimiento al Socialismo
- Parti Québécois
- Partit Socialista de Mallorca - Entesa Nacionalista
- Partido de la Revolución Democrática
- Partido dos Trabalhadores
- Partido Independentista Puertorriqueño
- Partito Democratico
- Partido Socialista Unido de Venezuela
- Plaid Cymru
- Sinn Fein
- Scottish National Party
- Socialdemokraterna (Partit Socialdemòcrata Suec)
- Wallmapuwen (Partit Nacionalista Maputxe)
Organitzacions polítiques juvenils
Sindicats
Think Tanks
Mitjans de comunicació
Racionalisme
Drets Humans
Progressisme
Feminisme/ Antipatriarcat
Catalanisme cultural
Sobiranisme civil
Pacifisme
Solidaritat i cooperació
Cultura Lliure
- Projecte Amarok
- Projecte Brasero
- Bulma
- Caliu
- Ciberpunk.info
- Copyleft Attitude
- Projecte Exaile
- Free Software Foundation
- FSF - Europe
- Jabber Software Foundation
- Projecte GNOME
- Projecte GNU
- GNU/Linux.cat
- Projecte K3b
- Projecte KDE
- LaFarga
- Movimiento por la Devolución
- Projecte Mozilla
- Projecte OpenOffice.org
- Richard Stallman
- Projecte Ubuntu
- Ubuntu-es
- YouTube
- Wikipedia
- Projecte WordPress
Ciència i Filosofia
Música
- Antònia Font
- Art Blakey
- Bad Religion
- Bad Religion Tribute
- Barricada
- Beastie Boys
- Ben Webster
- Benny Carter
- Billie Holiday
- Blind Guardian
- Blue Note Records
- Brad Mehldau
- Branford Marsalis
- Cannonball Adderley
- Coleman Hawkins
- Dexter Gordon
- Dizzy Gillespie
- Diana Krall
- Duke Ellington
- Dr. Calypso
- Charlie "Bird" Parker
- Chimo Bayo
- The Clash
- The Clash
- Diana Krall
- Epitaph Records
- Fats Navarro
- Fermín Muguruza
- Festival de Jazz de Barcelona
- Franz Ferdinand
- Freddie Hubbard
- Herbie Hancock
- Jamboree
- John Coltrane
- Joshua Redman
- Kenny Garrett
- Lagwagon
- Lee Morgan
- Lester Young
- Llibert Fortuny
- Louis Armstrong
- Manolo García
- Marilyn Manson
- Miles Davis
- NoFX
- Obrint Pas
- Ornette Coleman
- Pennywise
- Phil Woods
- Public Enemy
- Quimi Portet
- The Ramones
- Ray Charles
- Roy Hargrove
- Ruta Destroy
- Sarah Vaughan
- Sex Pistols
- Sonny Rollins
- Stan Getz
- Sopa de Cabra
- Soul Atac
- The Strokes
- Tete Montoliu
- Thelonkius Monk
- The Toy Dolls
- U2
- U2 East Link
- El Último de la Fila (vltimo)
- Verve Music Group
- Vincent Herring
- Wayne Shorter
- Wynton Marsalis
- The Who
