El Bloc d'en Lluís Pérez

El Espacio Europeo de Enseñanza Superior (EEES), conocido también como proceso de Bolonia, ha suscitado en muchos países, y particularmente en España, movilizaciones contrarias y un debate considerables.

Lo esencial del EEES es la implantación de sistemas armonizados de títulos en los países miembros del Espacio (más amplio que la Unión Europea) y de una unidad común para estimar las horas de trabajo necesarias para superar una asignatura, el ECTS (European Count Transfer System). Así se facilita la movilidad académica y laboral y la relación del sistema europeo con los de otros países.

Entonces, ¿por qué genera la implantación del EEES tanta oposición?

Se trata de un proceso que tiene lugar al mismo tiempo que la Comisión Europea impulsa incesantemente medidas mercantilizadoras, confunde espíritu universitario con espíritu empresarial y defiende más o menos abiertamente un aumento substancial de los precios de los servicios públicos. Lo que, en España, ha coincidido con la creación de un ministerio orientado a la conexión de las universidades con las empresas y cuya titular desearía que aquéllas se asemejaran a las escuelas de negocios. Y, sobre todo, con una intensa ofensiva de algunas organizaciones empresariales y algunos medios de comunicación en la misma dirección.

¿Con qué objetivos?

Por una parte, configurar la formación y la investigación universitarias a la medida de las necesidades inmediatas de las empresas, lo que implica que sean muy específicas y de corto alcance. Se confunde el todo, la sociedad, con una de sus partes, las empresas. Al parecer, se ignora que una y otras y, sobre todo, las personas que las forman, necesitan una formación para el futuro, sin fecha de caducidad a corto plazo. De este enfoque reduccionista se deriva un discurso a favor de la substitución del aprendizaje de contenidos por el de competencias transversales (tales como trabajar en equipo o saber comunicar eficazmente) y de unos métodos pedagógicos que prescriben, sin distinción de disciplinas, opciones supuestamente universales, como la eliminación de las clases magistrales, vigentes en las mejores universidades del mundo. Las competencias transversales son muy necesarias, pero, sin contenidos, resultan vacías e inútiles, si no contraproducentes. Al fin y al cabo para comunicar eficazmente, y no es más que un ejemplo, es una condición necesaria tener algo que decir. La sociedad necesita personas con conocimientos sólidos de derecho, de medicina, de arquitectura, de filología, de ingeniería, de economía, de química…, conocimientos que han de permitir la evolución de estas personas a lo largo de una dilatada vida activa. Unos conocimientos que la universidad debe renovar y actualizar constantemente y que debe enseñar, junto con las competencias transversales, con los métodos propios de cada disciplina, adecuados a los objetivos definidos para cada actividad, combinando lo que hay de válido en la tradición universitaria con las posibilidades que ofrecen los instrumentos para el tratamiento de la información.

Por otra parte, el aumento de la financiación privada del sistema universitario. Es decir, el aumento del peso de las universidades privadas en el sistema y el de los precios de matrícula de la pública, a unos 6.000 €/año, con lo que se conseguiría matar tres pájaros de un tiro; privadas más competitivas, reducción del gasto social y regresión del proceso que en las últimas décadas ha extendido la enseñanza universitaria a más personas y a más sectores sociales. Y esto pese al persistente discurso sobre la sociedad del conocimiento. Y pese a que en uno de los documentos del EEES (Bergen, 2005), se insiste en “la dimensión social del proceso de Bolonia” y se renueva el “compromiso de igualdad en la accesibilidad a la calidad de la educación superior”. Accesibilidad que sólo debería estar ligada a la capacidad y a la voluntad, lo que implica más becas mejor dotadas y no precios más altos ni préstamos para pagarlos, que suponen más endeudamiento de las familias con menores recursos y más negocio para los bancos.

Nada de esto es inherente al EEES, pero ya se sabe que está muy extendida la inclinación a llevar el agua al propio molino. Incluso se ha llegado a relacionar el EEES con la necesidad de un cambio del sistema de gobierno de las universidades públicas, pese a que no se encuentra referencia alguna a este tema en ninguno de los documentos del proceso de Bolonia.

Así pues, la derecha política y económica invoca abusiva y fraudulentamente al proceso de Bolonia para impulsar medidas de mercantilización de la universidad pública, con lo que contribuye a convertir y a que se vea como una amenaza lo que podía ser una oportunidad. La oposición directa a las propuestas mercantilizadoras sería más eficaz que una oposición genérica al proceso de Bolonia, que deja a un lado los aspectos positivos del mismo y en manos de la derecha las banderas del europeísmo y de la internacionalización.

Albert Corominas es profesor de organización industrial y Vera Sacristán, profesora de matemática aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya. Pertenecen, asimismo, a la asociación UpiC (www.upc.edu/upic) y colaboran habitualmente en temas universitarios en la revista SINPERMISO.

Thomas Paine és una d'aquelles figures extraordinàries que la Història escrita pels poderosos s'esforça en marginar perquè li resulta impossible esborrar-la, en raó de la seva importància en episodis crucials del passat de l'espècie humana. Sent pràcticament el pare de la idea mateixa de fundar la república dels Estats Units d'Amèrica (nom que, de fet, va proposar ell mateix), avui dia Paine ocupa a la memòria històrica nord-americana un lloc molt inferior respecte del d'altres protagonistes de la lluita per la independència dels EUA, com ara George Washington, Thomas Jefferson o Benjamin Franklin. Tot un president dels Estats Units com Theodore Roosevelt es referí en una ocasió a ell com "un fastigós ateu".

No se vosaltres, però jo encara recordo nítidament la que es va muntar quan es va saber que Gas Natural (és a dir, La Caixa) pretenia comprar Endesa, una de les principals companyies energètiques espanyoles. Tota la dreta nacionalista espanyola i una part gens menyspreable de l'esquerra espanyolista es van llençar al coll dels directius de La Caixa i, per extensió, dels catalans en general. Com era d'esperar, la cosa no va millorar gaire quan es va suggerir la possibilitat que la seu d'Endesa es traslladés de Madrid a Barcelona. A tal nivell va arribar la histèria, que l'oferta de compra per part de l'alemanya E.ON va ser rebuda com una benedicció per part de tot un Mariano Rajoy. “Abans alemanya que catalana!”, semblava la consigna. I què dir de les memorables declaracions d'Esperanza Aguirre, en que afirmava que seria una llàstima que la seu d'Endesa es traslladés “fora del territori nacional”.

Com és natural, la premsa espanyola aquí no va veure més nacionalisme que el català. Les tensions generades per la reforma de l'Estatut havien dut a una situació com la que acabo de descriure. A cap Fernando Savater, Rosa Díez o Albert Boadella se li va acudir denunciar el nacionalisme gran-espanyol que nega a Barcelona el dret a posar-se al nivell de Madrid com a capital empresarial. Els més subtils argumentaven que el que feia por no era la compra d'Endesa per part d'una gran companyia catalana, sinó la formació d'un monopoli. Com si l'absorció d'Endesa per E.ON tingués intenció de fomentar la lliure competència; en fi.

Tot això m'ha vingut al cap quan durant les darreres setmanes s'ha generat la polèmica a l'entorn de la comprar de Repsol per part de la russa Lukoil. Al contrari que en l'afer d'Endesa, aquí el PSOE ha estat unit com un monolit i també el PP s'ha unit sota una mateixa consigna: Repsol ha de seguir sent espanyola. Espanyola amb seu a Madrid i tota la pesca, of course. Tot plegat ens il·lustra sobre dues coses: que els “no-nacionalistes” espanyols són furibundament nacionalistes quan els hi interessa, fins i tot en el cas de que siguin teòrics defensors del lliure mercat a ultrança (com passa amb bona part del PP començant per la pròpia Esperanza Aguirre); i en segon lloc, que en el seu model nacional, Madrid és el melic de “la nació” i de l'Univers, i Barcelona, la que durant segles ha estat capital econòmica de l'Estat de manera natural, es veu reduïda a la condició de simple perifèria d'un nou París peninsular. Molt menys glamourós, cert, però igual de centralista.

Quantes proves més necessitarem els catalans i les catalanes per adonar-nos que Espanya és un negoci amb el que perdem? “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent”.

Tots els que hem confiat (ja sigui moderadament, com un servidor, ja sigui en plan hooligan) en la capacitat de Barack Obama per imprimir un canvi real a la política nord-americana sabem que, malauradament, tard o d'hora el nou president demòcrata ens decebrà. És llei de vida amb els polítics, i amb les persones en general. Però el fet és que la decepció com a tal està trigant en arribar. Fa un parell de setmanes, per exemple, Obama anunciava que així que fos investit president impulsaria el pla d'expansió de la despesa pública més gran de tota la història dels Estats Units, amb l'objectiu de crear 2'5 milions de llocs de treball tot impulsant les infrastructures del país i l'R+D+I. Així, Obama proposa encarregar-se no només de rescatar els bancs i les entitats financeres irresponsables que han provocat la crisi financera, sinó també i especialment els llocs de feina dels treballadors que no tenen per què ser els únics en pagar les despeses de la crisi.

Però, a més, Obama s'ha atrevit tambñe a profanar alguns dogmes del neoliberalisme que ha dominat el discurs públic nord-americà des dels anys 80. Així, durant una entrevista concedida la setmana passada al programa Meet the press, Obama va afirmar una cosa tan simple i tan herètica en els temps que corren com la següent: "part del que espero introduïr com a nou president és una nova ètica de la responsabilitat on diguem que, si estàs acomiadant treballadors, el mínim que pots fer quan guanyes 25 milions de dólars l'any és renunciar a part del teu salari i primes". A la mateixa entrevista, Obama criticava així mateix la idea que ha predominat durant anys a Wall Street de que "l'avaricia és bona", tot afirmant qua una economia només funciona de debò quan tothom se'n beneficia, és a dir, quan creix "des de baix".

Alguns ja comparen tot plegat amb el New Deal de Roosevelt. Jo de moment seria més prudent, però quin dubte hi ha que a Washington bufen vents de canvi més enllà de les consignes.

(Publicat al diari El Punt)

L'Holanda del Mediterrani o la Valònia peninsular?

per Uriel Betran, diputat d'Esquerra i impulsor d'Esquerra Independentista

A Catalunya, la llunyana i difícil sortida a la crisi econòmica que patim i el drama humà que hi va aparellat, com ara l'increment brutal de l'atur, la disminució de les vendes dels petits comerços, les deslocalitzacions industrials o el tancament d'empreses, estan directament relacionats amb el dèficit fiscal que se'ns imposa i amb la manca de sobirania política per decidir segons els nostres interessos.

Tot acabant de derrotar la barbàrie del nazisme, la Humanitat pronunciava aquestes paraules:

--

Declaració Universal de Drets Humans
PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Article 4

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6

Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Article 7

Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Article 9

Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.

Article 10

Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Article 11

1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.
2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.
Article 12

Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.

Article 13

1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14

1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.
2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.

Article 15

1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Article 16

1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

Article 17

1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col_lectiva.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Article 20

1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.

Article 21

1. Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.
2. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

Article 22

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Article 23

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.
2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.

Article 24

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25

1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.

Article 26

1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.
Article 27

1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
Article 28

Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

Article 29
1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Als mitjans de comunicació els hi ha faltat temps per assenyalar el parlament republicà d'aquest dissabte de Joan Tardà com un discurs mereixedor dels pitjors qualificatius. Obsessionats com estan amb l'estètica de les declaracions polítiques més que no pas amb el seu contingut, els mitjans de comunicació, catalans i espanyols, han volgut fer sang de la consigna "Visca la República! Mori el Borbó!", que l'incombustible diputat de Cornellà va cridar davant els assistents a l'acte anticonstitucional organitzat per les JERC pel 6 de desembre. Un acte, per cert, brillant en tots els aspectes; de tots els que recordo des que sóc militant, em sembla dels més combatius i més ben dissenyats des d'un punt de vista d'imatge.

Del que els mitjans semblen no haver-se adonat, però, és que el discurs d'en Tardà contenia un punt que, pres seriosament, constituïa autènticament una bomba política. I és que el de Cornellà va afirmar (cito de memòria) que si el Tribunal Constitucional espanyol tocava "una sola coma" de l'Estatut d'Autonomia votat en referèndum pel poble català; si passava això, dic, el Parlament i el Govern de Catalunya s'haurien de comprometre a no acceptar la retallada. Cosa que, de nou presa seriosament, significaria començar una autèntica campanya de desobediència política plantejada des de les institucions controlades o influïdes pels republicans. Assenyaladament, el Govern de Catalunya.

Això només pot significar, en rigor, dues coses: o bé que Esquerra anunciï que l'estricte desplegament de l'Estatut, més enllà del que digui el TC, és condició sine qua non per seguir governant amb el PSC i ICV (i, per extensió, per pactar en el futur amb qualsevol força política al Govern de Catalunya), i demani un compromís públic, explícit i sense ambigüitats d'aquests dos partits (sobretot del PSC) sobre aquest extrem; o bé, i aquesta seria la opció que jo trobaria més encertada, que Esquerra proclami que només continuarà al Govern de Catalunya si els seus socis de Govern accepten convocar un referèndum sobre el nou Estatut (el que queda després de la trinxada del TC) on els partits del Govern demanaran el "no".

Per a que la ciutadania entengui aquesta estratègia de tensió democràtica, aquesta s'ha de començar a anunciar des de ja mateix. Perquè si passa com va passar amb la reforma de l'Estatut; és a dir, si la direcció del partit està durant mesos sense prendre cap posicionament en termes de "sí" o "no" a la sentència del TC un cop aquesta hagi sortit, i si són les JERC i la militància de base les que finalment han de forçar la direcció a fer el que ha de fer; si passa això, dic, tornarem a mostrar la imatge d'un partit dividit i que bàsicament vol el poder pel poder. La mateixa que ens ha fet perdre vots i escons des de 2006. Ja vam desaprofitar el moment històric que va constituir el pacte Mas - Zapatero; no hem de tornar a cometre el mateix error amb la sentència del TC. Aquestes són les conseqüències lògiques del que Tardà va afirmar dissabte. I això és el que realment hi havia d'explosiu al seu discurs.

Darrerament, les tertúlies televisives i les columnes periodístiques ocupades pels típics aprenents de tot i mestres de res han tingut un nou tema estrella en què centrar-se: les ocupacions universitàries en protesta per l'aplicació del Pla Bolonya. Les discussions han girat a l'entorn de si els estudiants ocupants són "demòcrates" o no per oposar-se a que es faci classe mentre duren les protestes, de si les assemblees universitàries tenen o no legitimitat per prendre la decisió de prendre les aules, de si aquestes mobilitzacions són hereves del Maig del 68 o tan sols en constitueixen la caricatura.

I així, mentre la opinió publicada se centra en apassionants debats (noti's la ironia) sobre si les ocupacions són una mica més o una mica menys perilloses per la democràcia que el 23-F, els mateixos opinadors s'obliden del conflicte real que hi ha darrere de les ocupacions: el que gira a l'entorn del Pla Bolonya. Sobre això, he de dir que d'entrada no veig com a reals molts dels problemes que denuncien les organitzacions i plataformes que s'oposen diametralment al pla.

No veig, per exemple, cap problema en que, al costat de la seva funció humanística i estrictament educativa, les carreres tinguin també (remarco el "també") una certa orientació professional. Potser determinats sindicats d'estudiants no seran conscients d'això, però l'abassegadora majoria de la població universitària d'aquest país estudia la carrera que estudia per dos motius: perquè li agrada i perquè en algun sentit es vol guanyar la vida amb ella. I no sempre en aquest ordre. Orientar professionalment les carreres no significa sotmetre's als designis de la Conspiració Mundial Capitalista, sinó respondre a una de les aspiracions més elementals dels i les estudiants provinents de les classes populars: trobar-se que, al cap de quatre anys, a més d'una carrera tenen un futur professional que més d'hora que tard anirà més enllà de les feines precàries i mal pagades del sector terciari, on a dia d'avui els llicenciats abunden. I ho dic per experiència pròpia.

Tampoc no veig res de dolent en que la Universitat pugui crear amb més facilitat les seves titulacions, ni en que l'actual estructura de llicenciatures i diplomatures sigui substituïda per una de graus més màsters, ni en que s'augmentin les hores que l'estudiant haurà de dedicar a l'estudi fins convertir-lo en un estudiant full-time, ni en que es creï un espai únic d'ensenyament superior arreu d'Europa.

El problema, el gran problema de tot plegat, no el veig en Bolonya en si mateix. El Pla Bolonya, al menys fins on un servidor coneix, té punts més fluixos i punts més forts, però ben portat pot acabar esdevenint un gran salt endavant pel que fa a la modernització de la universitat pública europea, del qual els primers beneficiats serien, insisteixo, els estudiants de les classes populars. El problema, en realitat, és com s'està aplicant Bolonya a molts indrets, i en concret al nostre país. És aquí on comencen les meves crítiques.

Per començar, el procés d'execució del Pla ha sigut (i segueix sent) de tot menys transparent i informatiu: o t'informaves pel teu compte via Internet o amb prou feines la Universitat es preocupava d'informar-te sobre, per exemple, què carai eren els ECTS (crèdits europeus). Però és que a més, i seguint una tradició pel que veig ben arrelada al nostre país, l'execució del Pla Bolonya s'ha fet d'esquenes als principals afectats, incloent els estudiants i els seus sindicats. Quan renuncies a introduir tothom al consens sobre una llei, d'alguna manera estàs dient que els col·lectius i individus exclosos no compten. I durant massa anys s'ha vingut planificant i executant gradualment el Pla de Bolonya a casa nostra sense que mai ningú no s'hagi preocupat realment d'incorporar els sindicats d'estudiants en la seva posada en marxa. En aquest sentit, les tancades han tingut una gran virtut: han posat el Pla, per fi, en boca de tothom. Menys, of course, dels opinadors estil Pilar Rahola, massa preocupats en buscar totalitaris entre els estudiants en protesta.

Però, a més, l'augment de la càrrega lectiva que estan vivint els i les estudiants catalanes no s'està veient compensat per un augment del finançament públic dels seus estudis. Si volem que la "feina" dels estudiants sigui únicament l'estudi i no el treball remunerat (i en això estaria més que d'acord), aleshores hem de tenir en compte la situació d'aquells que, en major o menor mesura, necessiten treballar a mitja jornada (i de vegades fins i tot a jornada completa) per pagar-se els estudis, per ajudar econòmicament la seva família o simplement per sobreviure (quan no per totes tres coses). Un bon programa de beques, que per exemple proporcionés entre 500 i 1500 euros mensuals als estudiants amb menys recursos (depenent de la seva situació econòmica) podria ser una bona solució.

I algú dirà: "i d'on carai traiem els diners?" Certament, el pressupost dels governs dels Països Catalans no està ara per ara per tirar cohets. Però francament, em sembla un insult a la intel·ligència dels estudiants d'aquest país afirmar que, per un problema de falta de pressupost, no tenen dret a una remuneració pública suficient per fer front a les exigències lectives del Pla Bolonya. Em sembla un insult perquè, primer, irònicament els governs del nostre país estan en procés de reduir i/o eliminar eines fiscals altament redistributives com l'impost de successions; segon, perquè diversos estudis apunten el nostre país, i tot l'Estat espanyol, com un dels territoris d'Europa més tolerants amb el frau fiscal, en especial el dels rics; i tercer, perquè les balances fiscals publicades fa uns mesos pel govern espanyol han mostrat clarament fins quin punt els Països Catalans estan fiscalment espoliats per Espanya, arribant a uns nivells de dèficit fiscal sense equivalent a tota la Unió Europea.

Per tant, abans d'abandonar els estudiants de classe treballadora a la seva sort davant la jornada d'estudi full-time pròpia de Bolonya, tancant-los-hi de facto la porta a l'ensenyament superior; abans d'això, dic, seria lògic i coherent que els governs dels Països Catalans (o, si més no, de Catalunya i les Illes Balears, on governen pactes de progrés nacionalment arrelats) mantinguessin el principi de "què paguin més els qui més tenen", lluitessin contra el frau fiscal i denunciessin públicament Espanya com a responsable directa de la pèrdua d'oportunitats acadèmiques pels estudiants de les classes populars.

Estic d'acord amb la idea de que si volem convertir Europa en una potència educativa al nivell dels EUA haurem d'exigir als nostres estudiants el màxim esforç com a tals estudiants, objectiu que entre d'altres coses comporta convertir l'estudi universitari en l'ocupació principal (no necessàriament única, però sí principal) de l'estudiant. Però això no hauria de comportar també reproduir el model d'accés a la universitat dels EUA, on si vens d'un barri pobre només tens possibilitats d'anar a les millors universitats si ets un Albert Einstein (o un Michael Jordan, que també) en potència. I ningú, ni el conservadorisme atàvic de les administració catalanes, ni la delinqüència fiscal dels rics, ni la dependència política respecte d'Espanya ens ho haurien d'impedir.

Sobre totes aquestes qüestions el meu partit, Esquerra Republicana, hi té molt a dir, sobretot a Catalunya, on el responsable d'Universitats és un històric dirigent de la formació com en Josep Huguet. Està a la seva mà adoptar, en aquest conflicte acadèmic, l'estil sociata-convergent de fer politiqueig (defugir els representants del poble -els estudiants i els professors-, confraternitzar únicament amb els poderosos -els rectors i els empresaris- i oblidar-se d'assenyalar un dels principals responsables dels mals del país -Espanya-) o seguir, en canvi, l'estil de fer política que ERC va prometre l'any 2003 als seus il·lusionats votants: proper a la societat civil, compromès amb els sectors més desfavorits de la societat i sense pels a la llengua a l'hora de denunciar els costos socials, nacionals i polítics de la dependència respecte d'Espanya. No tinc cap dubte que, si Huguet és valent i opta per la segona via, tindrà darrere seu tot el partit. Començant per un servidor.

Personatge de la setmana: Martine Aubry

(Publicat al bloc d'en Pere Sàbat)

Finalment el procés tortuós del PS per elegir la persona que ocuparà la secretaria general ha arribat al final, i ha resultat que serà Martine Aubry, que en el recompte ha vist augmentada la seva migrada avantatge sobre Ségolene Royal.

A mitja setmana el Consell Nacional del Partit Socialista va donar com a guanyadora Martine Aubry com a nova líder del PS. Aubry, filla de l’històric Jacques Delors complirà el seu somni d’esdevenir la primera dona que arriba a la sala de màquines del PS com a capitana.
Aubry però arriba a una sala de màquines on la meitat optaven per una altra capità. Aubry es troba un partit completament dividit i sense tenir clara quina ha de ser l’estratègia a seguir en els pròxims anys.
Aquest és el principal desafiament de la nova líder socialista, unir el partit perquè només d’aquesta manera es podrà fer realment una oposició realista, pragmàtica i ambiciosa.

Aquest procés segur que ha provocat, degut a la pèssima imatge que el PS ha donat als francesos, que algun dirigent s’hagi preguntat si és convenient que el PS mantingui aquest sistema tant transparent i democràtic a l’hora d’escollir els seus líders, ja que la democràcia interna està molt bé, però el que no pot ser és que el partit en surti afeblit quan n’hauria de sortir reforçat.
Aquesta reflexió té part de raó, ja que la democràcia interna és altament positiva, però només si es fa correctament. Si la lluita, el debat, és únicament un combat fratricida entre dues persones, doncs és evident que la població castigarà la formació ja que considerarà que el partit no serà capaç de donar resposta als problemes que els ciutadans pateixen. Ara bé, si el debat és d’idees, de projectes, és evident també que la ciutadania respondrà positivament envers aquesta discussió.
La democràcia interna és positiva, però s’ha de fer bé.

Aubry té per davant a més de la necessitat d’unir el partit, on l’haurà d’ajudar necessàriament Royal, la immensa tasca d’articular un discurs, una estratègia que pugui ser alternativa real al neoliberlisme de Sarkozy. Aubry té per davant la responsabilitat de donar respostes als francesos, i també a tot el moviment europeu de l’esquerra.
Aubry però també haurà de fer possible l’establiment d’una gran coalició per afrontar les eleccions presidencials del 2012amb suficients garanties d’èxit per poder desallotjar Sarkozy del palau Presidencial.

França durant anys ha estat un model a seguir juntament amb Alemanya, curiosament els partits socialdemòcrates han patit crisis profundes. Ara però amb Martine Aubry al capdavant haurà de plantejar com fer front als desafiaments que ens evoquen a repensar les polítiques que s’han estat duent a terme els últims anys, i que des del camp de l’esquerra i de la socialdemocràcia no es pot deixar orfe.

El futur de França passa en gran part per Martine Aubry, la dona indomable, la dona que encarna com ningú què és el socialisme francès, una dona austera però forta, una dona ferma i de conviccions.
Una dona que ha arribat a la secretaria general del PS culminant la història que el seu pare va iniciar. El camí del 2012 ja és més a prop.