Des de la seva aparició al segle XVIII, les repúbliques democràtiques contemporànies han vingut dividint-se entre parlamentàries i presidencials. Les primeres separen el càrrec de cap d'Estat del de govern i atorguen un paper merament cerimonial al primer, tot reforçant la figura del cap de govern, que esdevé responsable davant d'un parlament convertit en la clau de volta del règim. Les presidencials, en canvi, unifiquen la figura de cap d'Estat amb la de govern en un sol càrrec, el del President electe de la República, el qual esdevé responsable davant del poble, però no davant del parlament. Ambdós règims tenen els seus avantatges i inconvenients, però existeix una via intermitja, la dels règims semipresidencials, que està clàssicament representada per l'exemple de l'actual República Francesa. Un model mixte que llima molts dels desavantatges dels dos règims i que esdevé una opció prou interessant pel futur del nostre país.
Al món modern coneixem dues grans maneres d'ordenar la divisió de poders a una república democràtica: el presidencialisme i el parlamentarisme. En el primer cas, el càrrec de cap de govern coincideix amb el de cap d'Estat, el qual és escollit pel poble i responsable davant d'ell (i no, per tant, davant del parlament). S'aconsegueix així una separació perfecta entre el poder legislatiu i l'executiu, de manera que el primer adopta sovint un rol menys important que el segon. En el segon cas, el del parlamentarisme (que també podem trobar a les monarquies constitucionals democràtiques), s'esdevé justament el contrari: el càrrec de cap d'Estat se separa del de cap de govern, que és escollit pel parlament i responsable davant d'ell. D'aquesta manera, el poder executiu queda, al menys en darrera instància, subordinat al legislatiu. La figura del cap d'Estat, en aquesta mena de règims, té un rol purament cerimonial i simbòlic, tot encarnant la unitat de l'Estat i esdevenint-ne el màxim representant protocolari dins i fora del país.
Els avantatges del règim presidencial són diversos. En primer lloc, el rol del cap d'Estat assoleix una importància de la que queda desprovista al règim parlamentari, cosa que augmenta la seva autoritat moral com a tal cap d'Estat i les seves facultats per representar efectivament l'Estat a l'exterior. En segon lloc, als règims presidencialistes els partits polítics no solen assolir les quotes de poder de que disposen als règims parlamentaris, per les raons que veurem quan parli d'aquests, cosa que augmenta la capacitat d'acció de la societat civil i disminueix el marge dels aparells de partit per seleccionar deliberadament candidats dòcils i submisos. I en tercer lloc, existeix una separació perfecta entre els tres poders polítics de la democràcia, de manera que la República s'apropa amb més cura a l'ideal de la separació i el mutu control entre els poders.
Els desavantatges d'aquesta mena de règims, però, també són patents. En primer lloc disminueix la capacitat de les minories polítiques per fer arribar la seva veu i criteri al poder executiu, atès que en una elecció presidencial qui guanya s'ho queda tot, independentment de la representativitat de les altres candidatures. I en segon lloc, concentra excessivament el poder en mans d'una sola persona, i la fa responsable només davant un poble que no pot convocar-se a si mateix per destituir el president (tot i que en alguns casos existeixen fòrmules, normalment de difícil assoliment, per tal de convocar "des de baix" un referèndum revocatori).
Aquests són desavantatges que no apareixen al règim parlamentari. En un règim parlamentari, i si no és que el legislador deliberadament ho dissenya amb ànim d'excloure'n les minories, aquestes tenen l'oportunitat de gaudir d'un pes específic al poder executiu mitjançant la formació de coalicions governamentals, que s'esdevenen quan cap partit de la cambra disposa de majoria absoluta i, per tant, el o els partits que aspirin a aconseguir el càrrec de cap de govern per un dels seus membres necessiten el suport dels partits minoritaris, els quals poden sol·licitar determinats ministeris en pagament pel seu suport. Així mateix, en un règim parlamentari el cap de govern, i el mateix govern, estan sotmesos al control permanent del parlament, que els pot fer caure en qualsevol moment (en particular, de nou, quan no existeix cap majoria absoluta a la cambra).
Però el règim parlamentari també té les seves ombres. En primer lloc, atorga un enorme poder a les faccions polítiques del parlament; és a dir, finalment, als partits i als seus aparells burocràtics. És per aquest motiu que a Europa els candidats, representants i governants pertanyents a un mateix partit es veuen obligats a mantenir una uniformitat de criteri insana pel debat democràtic; uniformitat que no s'observa a règims presidencialistes com el nord-americà, on el contrast d'opinions (i de vots) entre representants institucionals d'un mateix partit és molt ample. En segon lloc, li resta importància a la figura del cap d'Estat, que per aquest motiu és moltes vegades contemplat per la ciutadania com un simple ambaixador amb un sou especialment alt (cosa no gaire simpàtica entre el poble, per cert). I, a més, pot fer que situacions d'opinió amplament majoritària que no arriben a la majoria absoluta es vegin anul·lades per una coalició parlamentària de minories, cosa que pot conduir a una part del poble a la desafecció respecte del sistema polític, en veure que aquest atorga més poder a les faccions com a tals que al vot individual majoritari. De manera que si el sistema presidencial podia treure veu a minories nombroses, el parlamentari pot donar-li un excessiu altaveu a minories esllanguides però sorolloses i ben organitzades.
Des del final de les dues guerres mundials, però, a diversos indrets del món (i, en particular, d'Europa) s'han vingut assajant una sèrie d'experiments que han intentat combinar trets del parlamentarisme i el presidencialisme; experiments que han resultat en règims democràtics que reben l'etiqueta genèrica de "semipresidencials" o "semiparlamentaris". El primer règim d'aquesta espècie el podem trobar a la República de Weimar, però avui dia en trobem també diversos exponents i, de fet, aquest és el règim que ha sigut adoptat per molts països de l'Europa de l'Est durant els anys 90 en enderrocar les dictadures comunistes que els regien.
Hi ha diversos tipus de règims semipresidencials, des dels que accentuen els aspectes presidencials del sistema fins aquells que donen tal pes al parlament que s'apropen als règims parlamentaris. Per tant, és difícil establir un catàleg exhaustiu dels trets propis d'un règim semipresidencial. El més útil és, doncs, anar a examinar el cas del règim semipresidencial que d'una manera més equilibrada combina els trets del parlamentarisme i del presidencialisme, i que a dia d'avui és sens dubte el més consolidat i conegut: el de la República Francesa. L'actual fesomia política d'aquesta va ser concebuda per l'equip del general Charles de Gaulle quan aquest va accedir al poder l'any 1958.
A la República Francesa el poder executiu es dirigit a mitges pel cap d'Estat (el President de la República) i el de govern (el Primer Ministre). El primer exerceix formalment com a Cap Suprem de l'Exèrcit (de manera que té a les seves mans el "foc nuclear"), presideix el Consell de Ministres, té el dret de gràcia i exerceix un poder arbitral en situacions de conflicte entre els diferents poders de l'Estat. La direcció del govern, però, correspon al Primer Ministre, el qual tot i ser nomenat pel President de la República requereix, de fet, de l'aprovació del parlament francès per a obtenir el càrrec, cosa que posa la decisió de facto en mans d'aquesta cambra.
Fins aquí, sembla el típic esquema d'una República parlamentària. Hi ha tres petits trets, però, que alteren enormement l'equilibri entre el poder del cap d'Estat, per una banda, i el del cap del govern i el parlament, d'una altra. Per començar, la Constitució francesa és en general força menys restrictiva que les constitucions de repúbliques parlamentàries com Alemanya a l'hora de definir els poders del president; així, si les atribucions del president alemany venen sovint seguides de fórmules cautelars que deixen clar que el president només les pot exercir amb l'aprovació del parlament (cosa que fa, de nou, que l'home fort del règim sigui el canceller alemany, que és el cap de govern), a França molts dels poders de la presidència no requereixen tan clarament de l'aprovació parlamentària; és el cas, sobretot, de la conducció dels afers exteriors, on el president té un gran marge de maniobra.
Un altre tret que reforça la figura del president és que la Constitució li concedeix de facto el dret de veto sobre les lleis emeses pel Parlament, davant el qual no és responsable. El president pot exercir aquest dret simplement negant-se a signar una llei (mètode inaugurat per François Miterrand), però també convocant un referèndum per a que el poble es pronunciï al respecte.
Finalment, però, el que definitivament col·loca el president de la República Francesa en una posició política central és la seva facultat de dissoldre l'Assemblea Nacional (el parlament) sense, al contrari que altres presidents europeus, haver-ho d'acordar amb el cap del govern. D'aquesta manera, un president que se senti repetidament disgustat amb l'actuació d'un parlament dominat per un partit diferent del seu, i que senti que el seu partit gaudeix d'una acceptació major al si de la societat de la que gaudia en el moment de les eleccions, pot aprofitar el moment per convocar noves eleccions i així aconseguir una majoria parlamentària suficient per nomenar un Primer Ministre fidel als seus postul·lats.
Una modificació constitucional aparentment tan petita, combinada amb els poders presidencials que he comentat anteriorment, diferencien radicalment França de les repúbliques parlamentàries. I això perquè dona lloc a una dinàmica en la qual, si bé el president de la República veu notablement minvada la seva autoritat quan el seu partit és minoritari al parlament, es troba en canvi al capdavant de l'acció de govern quan el seu partit gaudeix de majoria parlamentària.
Gràcies a tot plegat, el règim francès concentra alguns dels millors avantatges dels règims presidencials i parlamentaris i en defuig alguns dels seus defectes més pertorbadors. A França el president gaudeix d'una autoritat que no coneix gairebé cap altre cap d'Estat electe de l'Europa Occidental, però no té l'enorme marge de maniobra i l'absoluta independència del poder legislatiu que si que té, per exemple, el president nord-americà. Així mateix, a França els partits, si bé gaudeixen de més poder que a les repúbliques presidencials com els EUA, de fet no tenen el mateix marge de que gaudeixen a les repúbliques parlamentàries per controlar els seus candidats i representants polítics, de manera que la independència de criteri d'aquests augmenta. D'altra banda, i al contrari que als règims presidencials, el règim francès no atorga un poder total a una majoria que no sigui poc clara (una majoria, per exemple, amb força suficient com per aconseguir una elecció presidencial però no una majoria absoluta al parlament), tot i que sí que l'atorga, com sembla legítim, a una majoria que si que esdevingui clarament hegemònica (una majoria, per seguir amb l'exemple proposat, capaç d'aconseguir alhora la presidència i la majoria parlamentària, situació en la que el president de la República, com a dirigent de la majoria, esdevé el protagonista de l'acció de govern). I, al contrari que al règim parlamentari, tampoc no concedeix un poder decisiu a les coalicions de minories (que poden aconseguir el càrrec de Primer Ministre però no pas la presidència, i que per tant es veuen obligades a compartir el poder amb una majoria que altrament quedaria marginada), tot i que si que els hi dona la possibilitat d'arribar a tenir un pes important, decisiu fins i tot, dins l'acció de govern. Finalment, el règim semipresidencial francès divideix la direcció efectiva del país i del govern en dues mans, de manera que esdevé superior quant a dispersió del poder, no només comparat amb els règims presidencials, sinó també amb els règims parlamentaris, on el Primer Ministre també concentra un enorme poder a les seves mans (si bé menys que el d'un cap d'Estat a un règim presidencial).
Trobo que aquest és en general un model prou atractiu que, a més, es pot modificar en funció de les necessitats del país on s'apliqui. Així, a països que surten de règims dictatorials potser els hi convingui un règim semipresidencial que accentuï el poder del parlament per tal d'evitar derives autoritàries a partir del poder d'un president excessivament reforçat, però que al mateix temps observin un benefici en tenir un cap d'Estat capaç d'exercir la seva autoritat en els inevitables moments d'inestabilitat que segueixen a tota transició democràtica.
I a casa nostra, i amb aquesta reflexió vull concloure l'article, la implantació d'un règim d'aquestes característiques (tant a una futura República Catalana com, a dia d'avui, als governs autonòmics dels Països Catalans) tindria enormes beneficis. En principi, en un país amb una pluralitat política tan acusada com el nostre (on l'eix esquerra/dreta no és l'únic definidor del debat polític), el règim semipresidencial donaria a majories i minories el pes que es mereixen i un poder suficient per controlar-se mútuament. En segon lloc, possibilitaria una recerca més ampla de consensons, en forçar la cohabitació al govern entre les majories i les coalicions de minories en aquells casos en que les primeres no siguin absolutes. I en tercer lloc, representaria un cop brutal contra el poder omnímode dels aparells dels partits, que ara per ara disposen d'un enorme marge de maniobra per anul·lar aquells candidats o representants institucionals que s'apartin de la línia marcada per l'aparell en qüestió.
I no només podem pensar en els governs autonòmics o catalans, o en una futura República independent, sinó també en els propis partits polítics. En particular, per Esquerra: us imagineu com seria de senzill forçar un consens entre les diferents sensibilitats republicanes si el càrrec de president fos escollit (com en el darrer Congrés Nacional) pel conjunt de la militància i el de Secretari General fos en canvi escollit per una mena de "parlament" (un pre-Consell Nacional, per exemple) format per representants escollits igualment per sufragi universal secret pels militants? Ho dic perquè, amb les dades electorals del Congrés a la mà, resulta fàcil imaginar-se que sota un sistema així en Joan Puigcercós s'hagués vist obligat a aquest mateix Congrés (i dic "obligat", és a dir, més enllà de la seva força negociadora) a acceptar un Secretari General que o bé comptaria amb el suport d'una majoria "parlamentària" que o bé seria fruit d'un pacte entre el propi puigcercocisme i algun/s altre/s sectors, o bé de la coalició entre el carodisme i els crítics. I és que la principal virtut del semipresidencialisme és, com dic, que ni sobredimensiona el poder de les majories poc clares ni el de les coalicions de minories, de manera que unes i altres es veuen condemnades a entendre's. Que ara per ara, segurament, és el que Esquerra necessita amb més urgència juntament amb un gir de 180 graus en la seva actuació quotidiana i en la seva estratègia de fons.
Etiquetes de comentaris: parlamentarisme, presidencialisme, republicanisme, semipresidencialisme
(Publicat a Esquerra Nacional)
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
