El Bloc d'en Lluís Pérez

Un debat identitari és un debat sobre qui i com som. Un debat sobre si la bandera dels catalans és una o altra, o sobre si hem de tenir seleccions pròpies, o sobre quina ha de ser la o les nostres llengües oficials és un debat identitari. La identitat nacional és, per dir-ho així, la política d'imatge i comunicació de les nacions. Quan una empresa o organització debat internament sobre el seu logo, el seu nom o el seu eslògan publicitari, està tenint l'equivalent en el món empresarial del que en el món de les nacions tenen les disputes sobre banderes, himnes i símbols diversos.

Ara bé, quan una empresa compra una altra o quan una part de l'empresa s'escindeix, a ningú se li acudeix parlar de "problema identitari". De la mateixa manera, quan tractem qüestions referents a la gestió política de les fronteres (com l'autodeterminació, la independència o el federalisme) del que parlem és de com distribuïm el poder entre diversos grups que identifiquem com a diferents, no sobre què és el que els identifica com a diferents (que, això sí, esdevindria un debat identitari). Les qüestions d'identitat i les de sobirania, englobades dins el que s'anomena genèricament "eix nacional" o "qüestió nacional", estan sens dubte entrelligades, però són de naturalesa diferent.

Però el cas és que estan entrelligades. I no només en el cas del nacionalisme cultural. Aquest, en efecte, presenta certa idea d'identitat cultural compartida (certa idea difusa, ambigua i finalment inservible políticament si se la pren seriosament, com hem vist) com a fonament de la sobirania política. Però el nacionalisme polític, al contrari del que diuen molts dels qui el sostenen (sobretot des de posicions nacionalistes d'Estat) no es despreocupa precisament de la qüestió identitària. Pel nacionalisme polític, la base de la nació és la sobirania: la que es té, la que es recorda haver tingut o la que es reivindica, però la sobirania al cap i a la fi. Ara bé, tant a l'hora de mantenir, com de recordar, com de reivindicar la qualitat de poble sobirà, sorgeix inevitablement la identitat col·lectiva. Fins i tot aquells estats on el nacionalisme cultural és pràcticament inexistent (com ara Estats Units) mantenen una forta identitat col·lectiva (això sí, força més oberta i incloent que la dels nacionalismes justificats amb arguments ètnico-culturals, com el rus).

I per què? Doncs en realitat no té cap secret: sempre que es posa en marxa un moviment o es forma un grup social, els seus membres tendeixen a distingir-se per una sèrie de símbols que els identifiquen. El moviment socialista, per exemple, ha sigut generós en banderes, emblemes i himnes. Les nacions i el nacionalisme no són una excepció. El problema de la identitat, doncs, no és característic del nacionalisme ni esdevé el seu problema principal, al menys no en el cas del nacionalisme polític. Però sí que és un problema present que travesa tota la història del nacionalisme. A aquest respecte, una mentalitat progressista en principi hauria d'acceptar tres principis bàsics. Primer, que la identitat no és el fonament de la sobirania, sinó que al contrari, la recerca o manteniment de la sobirania són els que fan necessari el foment d'una identificació dels individus amb el col·lectiu sobirà, amb la nació; segon, que el model identitari d'una nació si vol ser efectiu ha de tenir en compte tant la tradició i l'herència del país com la seva actualitat, i que per tant ha de ser a un temps nostrada i oberta als canvis; i tercer, que el problema és de poder, no de símbols. De poder per a fer que els individus que cauen dins les fronteres de la nació, consolidada o pretesa, siguin més lliures, més pròspers i tractats amb més justícia. Cosa que implica un important corol·lari que els pretesos patriotes constitucionals espanyols violen constantment: que entre els individus i els símbols, la balança sempre s'ha d'inclinar en favor dels individus.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

No cal dir que aquest és el concepte més comunament utilitzat en el món de les relacions internacionals, fins al punt (cal insistir) que per “relacions internacionals” entenem les relacions entre Estats, entre nacions jurídiques. L'Organització de Nacions Unides aplega, tret de casos molt concrets, estrictament a nacions jurídiques. D'aquí que la insistència de la majoria dels nacionalistes polítics que la única manera de veure reconeguda la seva nació com a tal per la comunitat internacional sigui mitjançant l'establiment d'un Estat propi per a la seva nació.

Tot plegat, el que he anat dient fins aquí porta a un seguit de conclusions:

1) Atenent als diversos fenòmens que etiquetem com a "nacionalistes", podem definir el nacionalisme com un moviment ideològic que té per objectiu assolir i mantenir l'autonomia, la unitat, la identitat i la prosperitat d'una població que alguns dels seus membres consideren que constitueix una nació present o futura.

2) Dins els diferents idearis nacionalistes que s'han donat fins avui, podem distingir tres conceptes de nació: el cultural, el polític i el jurídic.

3) El concepte cultural de nació es remet a una sèrie de poblacions que tenen una identitat cultural en la que veiem un "no se què" que les fa semblants. Tot intent de precisar el catàleg d'elements culturals que configurarien un concepte universal de nació cultural topa amb algun contraexemple. Això fa que el terme de nació cultural sigui en extrem imprecís i no serveixi per a designar, amb un mínim de rigor, de quins col·lectius considerem que se n'ha de defensar l'autonomia, la unitat, la identitat i la prosperitat, si és que considerem que aquests col·lectius són les nacions culturals.

4) El concepte polític de nació es remet a la voluntat comuna d'una sèrie d'invididus de viure com una mateixa comunitat política sobirana. D'aquí surten dues definicions: una descriptiva, segons la qual una nació política és tota aquella comunitat que manté la voluntat, o si més no el record, de ser sobirana, de tenir Estat propi; i una normativa, segons la qual una nació política és tota aquella comunitat de la que considerem que els seus membres tenen bons motius per voler-se constituir com a comunitat política sobirana.

5) El concepte jurídic de nació, el més precís, designa el conjunt de ciutadans d'un mateix Estat.

6) La nació només és equivalent a l'Estat en el cas del concepte jurídic de nació.

7) Els únics conceptes de nació dels que es pot fer un ús polític rigorós són els conceptes jurídic i polític, degut a l'extrema ambigüitat del concepte cultrual.

Queda un últim problema: el de la identitat, del que parlaré en el proper i últim article de la sèrie i que, com espero demostrar, no està només lligat al concepte cultural de la nació.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

Però, de nou, ens trobem que la definició que Renan fa de la nació ens deixa a les mans un potencial infinit per a trobar nacions arreu. Així, una comuna hippy, que també se sustenta en un plebiscit diari (ningú està obligat a quedar-s'hi i a ningú li han obligat a anar) també seria una nació. A partir d'aquí, la necessitat ens impulsa a situar el terme de nació política en un àmbit més estrictament “polític”: la nació seria fruit d'un plebiscit diari, sí, però d'un plebiscit diari sobre la pertinença dels qui l'exerciten a una mateixa comunitat política.

Això, tanmateix, no millora excessivament les coses. De comunitats polítiques n'hi ha moltes i difícilment les identificarem a totes com a nacions. La ciutat de Nova York constitueix una comunitat política, però per més fort que sigui el sentiment i la voluntat de pertinença dels novaiorquesos, per més insistent que sigui el seu “plebiscit diari”, això no els eleva a la categoria de nació política.

I és que, finalment, la voluntat d'una comunitat política d'existir com a tal només la identifica com a nació política sí es tracta de la voluntat d'existir com a comunitat política sobirana, és a dir, com a Estat. Això és el que diferenciaria la nació política, en principi tan semblant a la pàtria de la que ens parlava Ciceró ("una associació nombrosa d'individus, agrupats en virtut d'un dret per tots acceptat i d'una comunitat d'interessos"), d'aquesta: la nació política és una pàtria, sí, però una pàtria amb voluntat d'esdevenir sobirana, concepte que en l'època de Ciceró no existia. I és que “sobirania” és un concepte modern que remet al titular últim del poder polític, a aquell de qui emanen tots els altres poders polítics que es poden trobar a un territori determinat.

La idea de la sobirania és una idea que mereix ser tractada abans de continuar amb l'exposició sobre la nació política. Es tracta d'una idea sens dubte moderna però que germinà ja a la Baixa Edat Mitjana aplicant-se al rei, que era tingut per sobirà dels territoris que governava, en virtut de l'origen diví del seu poder polític. Malgrat aquesta legitimació d'origen diví, la idea de la nació política començà a caminar tímidament en aquells territoris que, com Catalunya (i en general els regnes de la Corona d'Aragó), Escòcia o Anglaterra tingueren institucions representatives pròpies on el conjunt dels habitants del regne estava representat (bé que de manera segmentada per estaments) i podia plantejar reclamacions i limitacions al poder reial, que trobava la seva legitimitat en el cos social representat al parlament i als diferents consells estamentals i ciutadans. Aquest era, per exemple, el jurament de fidelitat que se li feia al rei a la Corona d'Aragó:

“Nosaltres que valem tant com vos, jurem davant vos que no sou millor que nosaltres, que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu les nostres llibertats i lleis, però sinó no”

Aquí encara apareix el terme “sobirà” referit al rei, però queda clar que el fonament del seu poder no es troba en ell mateix, ni en Déu, ni en el dret de conquesta, sinó en el respecte a les llibertats i lleis del país. I en una de les declaracions d'independència més antigues que es conserven, la Declaració d'Arbroath, dirigida pels nobles independentistes escocesos al Papa per a suplicar-li que interferís en el conflicte que els enfrontava amb el rei Eduard I d'Anglaterra, aquells proclamaven:

“Mentre tan sols un centenar de nosaltres romangui amb vida mai no acceptarem el domini anglès. No és en veritat per glòria, ni per riquesa, ni per honors que lluitem, sinó per la llibertat -només per ella mateixa, que cap home honest entrega si no és amb la vida”

L'apassionada retòrica d'aquesta declaració, que recorda en certa manera a la de la molt posterior Declaració d'Independència d'Estats Units, revela que la idea de nació, entesa com a cos polític sobirà, no neix sobtadament a la modernitat amb la Revolució Francesa, tal i com presumeixen autors com Hobsbawm o Gellner, sinó que és el precipitat d'un lent procés històric iniciat a Europa a l'Edat Mitjana; que s'observa sobretot als regnes amb institucions parlamentàries i/o representatives; que culmina, com assenyala Liah Greenfeld, a l'Anglaterra dels segle XV i XVI; i que es completa en aquells estats on (com França) es passa d'una situació en que es considera el rei com a sobirà a una altra en que la sobirania es traspassa directament a la nació. D'aquell “l'Estat sóc jo” de Lluís XIV es passa a “l'Estat som nosaltres”

Entendre la nació política com a comunitat política que reclama la sobirania és una manera de separar el concepte “nació” del concepte de “Estat” sense per això obviar la relació que existeix entre tots dos i sense, tampoc, caure en l'extrema ambigüitat que fan inoperants tant el concepte de “nació cultural” com la definició nacional de Renan presa al peu de la lletra. El nacionalista polític, aquí, defensaria la unitat, la identitat i la prosperitat de la nació, tal i com reclamava la definició d'Smith modificada, però pel que fa a la defensa de l'autonomia, en defensaria una de molt concreta: la sobirania política, l'estatalitat.

Arribats aquí, cal especificar que en el llenguatge corrent el sentit polític del terme “nació” s'utilitza i pot utilitzar-se en dos sentits. Un, el més pur, el descriptiu, remet a una comunitat humana que efectivament reclama la seva sobirania, que pretén constituir-se en Estat sobirà. L'altre, menys pur, però igualment utilitzat, és un sentit normatiu, que ens parla no d'una comunitat que efectivament reclama la seva sobirania sinó d'una que, al parer de qui parla, hauria de fer-ho, d'una que té bons motius per voler constituir-se en Estat. La diferència és la mateixa que la que existeix entre dir que un ciutadà nord-americà “té dret” (en un sentit descriptiu) a un judici just i que una dona saudita “té dret” (en un sentit normatiu) a anar vestida com vulgui. En el segon cas, on diem “té dret” en realitat estem volent dir “hauria de tenir dret”. Igualment, quan els nacionalistes polítics es troben en minoria, quan la voluntat d'esdevenir Estat és minoritària en la comunitat humana que reclamen com a nació, poden seguir parlant de la seva “nació” en un sentit precís que recull el llenguatge usual. I és en aquesta versió normativa del concepte de nació política, precisament, que cobra sentit una expressió freqüent en el vocabulari nacionalista: “construir la nació”.

Però encara podem fer un últim estirament del llenguatge i, sense abandonar aquesta definició de la nació política com a comunitat política que vol esdevenir sobirana (o que té bons motius per a voler esdevenir-ne), encabir-hi dins ella algunes comunitats que ni reclamen un Estat propi ni tampoc considerem normativament que tinguin motius per a voler-ho reclamar. És el cas de les nacions constituents, terme que no per casualitat manllevo del vocabulari polític britànic.

Es tracta del següent: quan dues nacions polítiques decideixen constituir un Estat sobirà comú esdevenen, segons la definició que hem donat del terme, una mateixa nació política. Sovint, la vella consciència nacional desapareix i dóna complet pas a una de nova, comuna; és el cas dels Estats Units d'Amèrica, on la primerenca lleialtat nacional dual a l'Estat i a la Unió d'Estats fou reemplaçada per la lleialtat nacional exclusiva a la Unió, tal i com explica Greenfeld al seu llibre abans citat. Però en ocasions s'esdevé que les velles nacions mantenen el que denomino un “record de sobirania”, una consciència que la unió de les sobiranies s'ha produït per unes circumstàncies molt concretes que en qualsevol moment poden desaparèixer, desapareixent amb elles la necessitat de compartir Estat sobirà. En aquest cas, resulta útil el concepte de “nacions constituents”, que al Regne Unit s'aplica per designar Gal·les, Irlanda, Anglaterra i Escòcia, les quatre nacions medievals originàries que d'una manera o altra han conservat consciència d'haver estat sobiranes en el passat i que, tot i acceptar (durant molt de temps, de bon grat) la pertinença a un mateix Estat sobirà i per tant haver esdevingut una mateixa nació política, no han acabat mai de concebre's a elles mateixes com a parts integrants d'una unió definitiva. Només això explica la paradoxa de que avui, segons enquestes, hi hagi més partidaris de la independència d'Escòcia que a la pròpia Escòcia: si els anglesos en tant que britànics perden una part de la seva nació política sobirana amb la independència d'Escòcia, en tant que anglesos no perden ni un mil·limetre de territori de la seva nació constituent. Segurament la seva tolerància amb l'independentisme seria molt menor si el candidat a independitzar-se, en comptes d'Escòcia, fos Manchester.

El cas de les nacions constituents, pel que fa a la defensa de l'autonomia que hem considerat com un dels pilars de la ideologia nacionalista, si que fa possible contemplar la possibilitat d'un nacionalisme polític no independentista. El record de la sobirania, la consciència del caràcter més que contingent de la unió en un mateix Estat sobirà amb altres nacions constituents, podria conduir raonablement a la preocupació per defensar la unitat, la identitat, la prosperitat i un cert nivell d'autonomia de la nació constituent en qüestió.

D'aquesta manera, arribem per fi al que podrien ser dues definicions generals i satisfactòries de la nació política. La primera, descriptiva, seria la següent: una nació política és tota aquella comunitat que manté la voluntat, o si més no el record, de ser sobirana, de tenir un Estat propi. La segona, normativa, vindria a dir: una nació política és tota aquella comunitat de la qual considerem que té bons motius per voler esdevenir sobirana.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

El problema és que, així definida, la nació cultural és en extrem ambigua i es barreja i es confon amb molts tipus de grups culturals, l'element comú que els uneix en tant que “nacionals” no queda gens clar. Per cada catàleg de trets culturals que vulguem presentar com a propis d'una nació digna de tal nom, hi haurà un contraexemple d'un grup humà comunament tingut per “nació cultural” que, no obstant, no compleix ni estrictament ni de vegades extensament tal catàleg. Posem per cas l'exemple d'un dels criteris més defensats com a pedra de toc per a identificar la nació cultural: el lingüístic. Segons aquest, una nació no seria tal nació sense una llengua que l'unifiqués. Bé, sota aquest criteri, Escòcia formaria part de la mateixa nació que Anglaterra. Aquí el nacionalista cultural pot adduir que la llengua que determina el caràcter nacional és la llengua “pròpia”, i que l'anglès no és la llengua “pròpia” d'Escòcia. A banda de les dificultats que comporta el concepte de “llengua pròpia”, si l'utilitzem en el sentit que intuïtivament li podem donar (el de llengua que ha sigut creada pel poble en qüestió) ens trobem que a Escòcia no hi ha una, sinó dues llengües pròpies: el gaèlic, propi dels pobladors cèltics de les Highlands; i l'scots, propi dels pobladors d'ascendència germànica de les Lowlands. Això comportaria dividir Escòcia en dues nacions culturals, però clar, “com tots sabem”, diria un nacionalista cultural, Escòcia és una única "nació cultural".

Una manera de superar aquest obstacle és oferint un catàleg menys estricte de trets conformadors de la condició de nació cultural. Un catàleg que requereix, simplement, que el grup en qüestió tingui una “identitat cultural (i històrica, dirien alguns) pròpia”. Però això la veritat és que no és una solució gaire pràctica, perquè multiplica fins a l'infinit el nombre de nacions possibles. Les classes socials tenen en bona mesura “identitats culturals” contraposades que es manifesten en diferents opcions de consum cultural, en diferents costums quotidians o en diferents hàbits de vestuari, per posar alguns exemples. Les dones i els homes, en raó de la diferent identitat de gènere en que són educats, en general tendeixen també a tenir “identitats culturals” ben diferents pel que fa al vestir, als hàbits esportius o fins i tot als literaris. I no només això: en un terreny tan abonat per al nacionalisme cultural com és el del folklore també hi ha infinites possibilitats d'identificar nacions; les festes populars, els vestits regionals i les danses típiques de Baviera són notablement diferents de les de Prussia, i no obstant un nacionalista cultural típic ens dirà que aquests dos territoris formen part d'una única nació cultural, l'alemanya.

Una última solució, sens dubte poc satisfactòria, és acceptar l'inevitable caràcter ambigu del terme “nació cultural”. No és un cas únic: si provem a definir el que és i el que no és “l'esport” ens trobarem amb que tal concepte designa vagament algun tipus d'activitat que implica competició i esforç (físic normalment, però que també pot ser mental, com en el cas dels escacs), malgrat que nombroses activitats que presenten aquestes dues característiques són normalment descartades com a “esports” (com és el cas de l'activitat empresarial o de les competicions de videojocs).

La conseqüència que té adoptar aquesta solució és que el concepte “nació cultural” queda mancat del potencial polític que tradicionalment li han volgut atorgar els nacionalistes culturals com Fichte, a saber: esdevenir la unitat humana de la qual cal defensar l'autonomia, la identitat, la unitat i la prosperitat, que recordem que era el que segons la definició d'Smith i meva identificava el nacionalisme. Si no tenim clar el que és la nació cultural, si és un simple terme d'ús popular per a referir-nos a grups culturals que tenen un “no se què” que els fa semblants, aleshores estem mancats de qualsevol possible argument sòlid per a defensar que la nació cultural mereixi més autonomia política que la tribu urbana. Al cap i a la fi, aquesta també és un grup amb una “identitat cultural pròpia”.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

Així mateix, sovint quan es discuteix sobre el terme “nació” es distingeix entre la “nació política” i la “nació cultural”, així com entre els nacionalismes polític i cultural que donarien suport a un o altre ideal de nació. I sovint, quan es recorda això, es recorda així mateix que ni és freqüent que un nacionalisme cultural no reclami alguna mena d'autonomia política (en extrem, la constitució d'un Estat propi), ni es coneix un sol cas de nacionalisme polític que no hagi anat acompanyat d'un o més trets “culturals”, com ho són una bandera, una llengua tinguda per oficial o un himne.

Totes aquestes assercions tenen la seva part de raó. Realment, al món en que vivim avui dia les úniques nacions que compten políticament són, en el fons, els Estats. Però al mateix temps podem observar poblacions amb un fort sentit de la identitat i amb una ferma i majoritària determinació a assolir un Estat propi, poblacions a les que costa no reconèixer com a nacions. Així mateix, és cert que podem distingir aquells nacionalismes que posen l'accent en la voluntat dels ciutadans de conviure en un mateix espai polític (com seria el cas del nacionalisme nord-americà) i aquells altres on l'accent es posa en la defensa d'una certa sèrie de trets culturals com a propis de la nació (com seria el cas del nacionalisme rus), però no és menys cert que al cap i a la fi parlar anglés i jurar lleialtat a la bandera continua sent un requeriment per ser tingut per membre de la nació nord-americana, i que el nacionalisme rus més ètnic no concep la seva nació sense un Estat i, fins i tot, sense un Imperi.

I és que el terme “nació” ha seguit una història de ziga-zaga, que l'ha portat de significats culturals a polítics i de retorn cap a aquests i viceversa, que està magistralment exposada a Nacionalismo. Cinco vías hacia la modernidad, de Liah Greenfeld, i que explicaré en el proper article quan parli de la nació cultural. Tot plegat, ha portat a que avui dia, conscientment o inconscient, es manegin tres conceptes diferents de “nació”, que són els que Miquel Caminal recull al seu manual de Ciència Política, i que són els que examinaré en els propers tres articles.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

En aquesta batalla, dos conceptes formen el teatre d'operacions: “nació” i “nacionalisme”. Començarem pel segon. “Nacionalisme” és un terme que té significats ben diferents que varien geogràficament. Així, a Alemanya un “nacionalista” és un xenòfob ultradretà. A l'Estat espanyol, la paraula “nacionalista” se sol fer servir per designar els particularismes de la perifèria de l'Estat, i al mateix temps des d'aquesta es parla de “nacionalistes espanyols” per designar els partidaris d'una major centralització política i cultural de l'Estat. A Escòcia, un nacionalista és un independentista, i al camp electoral és específicament un votant o membre de l'Scottish National Party. I així successivament. De manera que, si volem donar una definició rigorosa de “nacionalisme” haurem de començar, primer, admetent que n'existeixen de diversos tipus i, segon, no descartant-ne uns i excloguent-ne uns altres en funció de les particulars filies i fòbies polítiques que portem dins nostres.

Una definició, indubtablement ambigua, que permet capturar totes aquestes nocions ben diferents del terme “nacionalisme” és la que proposa Anthony Smith. El destacat és meu:

"La ideologia del nacionalisme ha sigut definida de moltes maneres, però moltes de les definicions es trepitgen i revelen temes comuns. El principal tema en comú és, per descomptat, un interès primordial per la nació. El nacionalisme és una ideologia que posa la nació al centre de les seves preocupacions i que busca promoure el seu benestar. Però aquest argument és una mica imprecís. Hem d'anar més enllà i aïllar els objectius principals sobre els que el nacionalisme busca promoure el benestar de la nació. Aquests objectius principals són tres: autonomía nacional, unitat nacional i identitat nacional i, pels nacionalistes, una nació no pot sobreviure sense una certa quantitat dels tres. D'aquí obtenim la següent definició de nacionalisme: 'Un moviment ideològic per a assolir i mantenir l'autonomia, la unitat i la identitat d'una població que alguns dels seus membres consideren que constitueix una nació present o futura'”

Crec que aquí Smith es deixa un element important en la definició del nacionalisme: la recerca de la prosperitat nacional. Tot nacionalista busca que la seva nació (s'entengui el que s'entengui per nació, que ja en parlarem) sigui més poderosa, més rica, més pròspera. Em sembla que, si afegim aquesta recerca de la prosperitat a la definició d'Smith, el que en resulta és una definició prou satisfactòria del terme “nacionalisme” en el sentit que no exclou cap dels fenòmens i tendències culturals i polítiques que intuïtivament relacionem amb el terme. Si pensem en un músic “nacionalista”, estem pensant en músics com Wagner o Borodin, preocupats per poblar la seva música de referències al que consideren que és la identitat de la seva nació. Si parlem d'un polític “nacionalista”, parlem d'un polític que en alguna mesura tracta d'aconseguir més autonomia per al que considera la seva nació, o que tracta d'augmentar-ne la riquesa, o l'extensió territorial.

Tot plegat recorda molt al que se sol entendre per patriotisme: un sentiment de lligam i lleialtat a la pàtria que ens porta a defensar-ne la llibertat i a buscar-ne la prosperitat. Significa això que “nacionalisme” i “patriotisme” són sinònims? En absolut: en tant que els conceptes de “pàtria” i “patriotisme” són mil·lenaris (els trobem ja a la tradició republicana grecollatina, sobretot en un autor com Ciceró), els conceptes moderns del terme “nació” i sobretot el de “nacionalisme” arrenquen amb la Modernitat per més que, com molt bé argumenta Llobera a El Dios de la modernidad, ambdós termes són un precipitat de tendències que ja aparegueren a l'Edat Mitjana. L'antiguitat grecollatina conegué les pàtries, però no les “nacions”, al menys no en la majoria dels sentits que li donem avui dia a aquest polisèmic terme.

Però la semblança entre les definicions de patriotisme i nacionalisme si que ens indica una cosa, i és que ambdós estan lligats. En concret, la tesi que sostinc és que el nacionalisme és un cas particular de patriotisme. Un patriotisme en el qual la pàtria rep també un altre nom, “nació”. Un nom que configura una idea particular de pàtria que mereix ser examinada a part. I és que la batalla de les paraules del nacionalisme, si lliura el primer combat en el terme “nacionalisme”, té el seu enfrontament decisiu en la delimitació de les fronteres del terme “nació”.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

(Publicat al diari Avui)

Uriel Bertran i Joan Carretero

Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en què vivim disposar d'Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema a què ens enfrontem com a catalans és semblant al que s'enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s'empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.

No admet més dubtes

L'evolució del món i la situació d'espoli i crisi en què es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s'enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l'independentisme i, ara, d'ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l'Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s'està convertint en la segona part d'aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s'agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.

Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s'arronsi davant de l'Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l'experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l'agulla, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d'ara, com a Reagrupament Independentista.

Independentisme majoritari

Treballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l'independentisme en un moment en què té possibilitats d'esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys, ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l'intent il·lús per reformar Espanya a través d'un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l'Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.

Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta l'única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.

Espanya i la democràcia

Finalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. Som prou, fins i tot, per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d'un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.

Per tant, no n'hi ha prou que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen bastons a les rodes. Ni podem cometre l'error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d'elits o de polítics professionals.

Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen l'esforç i la militància de país de totes i tots. "Ara és l'hora catalans": així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l'hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Joan Carretero, Reagrupament, Reagrupament Independentista, Uriel Bertran

Posted by Lluís at 8:00 AM | Permalink | Comments

Fa uns dies que ha aparegut publicat l'anuari “Societat catalana 2008” de l'Institut d'Estudis Catalans i immediatament ha concitat l'atenció de nombrosos mitjans de comunicació. Aquest estudi, encarregat per l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'IEC, afirma que la societat catalana està “perplexa” davant els canvis ocorreguts en els darrers anys. En concret, els catalans estarien “desorientats” per tres qüestions. Primera, perquè Catalunya -suposadament- ja no és el motor econòmic de l'Estat; segona, per l'arribada massiva d'immigració; i tercera, pel llarg i feixuc debat de l'Estatut.

Sovint es denuncia, i amb raó, l'allunyament entre la classe política i la societat, però poques vegades es posa de relleu l'allunyament que existeix entre la societat i alguns dels intel·lectuals encarregats d'estudiar-la. En el cas de l'anuari de l'IEC aquest allunyament és manifest com en poques ocasions. Després de gairebé dos anys en que Catalunya ha patit una apagada de tres dies a la seva capital i un col·lapse dels seus serveis de rodalies ferroviàries, en que la seva llei fonamental -l'Estatut- s'ha vist repetidament amenaçada per la voluntat arbitrària d'un tribunal de Madrid, en que s'ha revelat que Catalunya pateix el major dèficit fiscal d'Europa; després de tot això, sobta que es digui que els catalans estan “perplexos” perquè “no entenen” els canvis que estan vivint.

També és sorprenent el diagnòstic que l'estudi fa en referència a l'economia catalana. L'estudi afirma que l'actual desacceleració de l'economia es deu principalment a la manca d'auto exigència d'empresaris i treballadors catalans. Sense negar que això pugui ser una part de l'explicació, cal preguntar-se si són menors els 5.000 € per persona i any que marxen a l'Estat i no tornen, o si la infrainversió en infraestructures fruit d'aquest dèficit i de la discriminació de l'Estat cap a Catalunya (reconeguda pel mateix govern espanyol) no ha influït molt més en tot plegat que la manca de “auto exigència” que hagi pogut tenir la societat catalana.

El que la societat catalana presenta no és un cas de perplexitat, sinó de malestar. Malestar que ha anat creixent a mida que la ciutadania ha pres consciència del cost que a Catalunya li suposa la seva integració dins d'un Estat espanyol centralista. En la fórmula del cafè per a tothom, la tassa més petita sempre és per Catalunya. Per això la nostra política, tradicionalment esperançada en una Espanya plural i moderna, està en crisi. Per això la nostra economia està de capa caiguda. I per això la gent del carrer està farta, que no perplexa. La perplexitat implica confusió, no saber què pensar, falta de comprensió de la realitat. El ciutadà del nostre país entén perfectament les causes dels seus problemes quotidians. El que la societat catalana no entén, i la deixa “perplexa”, és que no s'avanci amb fermesa, unitat i convicció cap a la solució: la sobirania.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, economia, política, sobiranisme

Posted by Lluís at 2:52 AM | Permalink | Comments

Quan dels polítics es tracta, poca gent, si alguna, pensa que tots son bona gent. En general, la opinió més estesa avui dia entre tothom és que tots els polítics són iguals. Igual de dolents, vull dir. Personatges mentiders, manipuladors, àvids de poder i de riquesa, insensibles davant els problemes de la gent i les injustícies socials. Això en el pitjor dels casos. En el millor, el que es produeix és una lleugera variació del tòpic, que vindria a ser així: tots els polítics són igual de dolents, excepte aquest que és el que m'agrada a mi, i que no només m'agrada sinó que és un sant, el pobre. En casos extrems, gairebé s'arriba a la canonització del polític “bo” de cadascú, arribant-lo a considerar gairebé un messies (al món catalanista som molt aficionats a aquest curiós esport d'elevar als altars el líder que ens cau en gràcia).

Una i altra visió van enormement equivocades i la segona, si se'm permet, té a més un notori punt d'ingenuïtat. En general, i sobretot a les societats mal que bé democràtiques, els polítics solen ser un bon reflex de la seva ciutadania. Participen dels mateixos vicis i les mateixes virtuts. Sense anar més lluny, la classe política catalana és quasi un calc de la societat a la que representa: dividida, poruga davant Espanya, indecisa, desorientada i sempre disposada a batre's amb el compatriota del costat per tal de guanyar-se el favor del poderós, que en última instància o bé viu a Madrid o bé hi té un superior.

I és que els polítics, al cap i a la fi, són persones. Persones imperfectes, però persones. Jo, a grans trets, en distingeixo de tres tipus. Els primers estan a la política purament i simple per conviccions, sense ni una gota d'ambició personal. No cal dir que escassegen i que, d'existir, no solen arribar gaire lluny. A un altre extrem tindríem els que han entrat a la política simplement per pujar en l'escala social, ja sigui forrant-se (estil Zaplana), teixint contactes o simplement professionalitzant-se com a polítics vitalicis. I finalment trobarem els que jo crec que són el gruix de la classe política, que són gent que en diferents proporcions presenten una barreja d'ambició personal (a vegades legítima, altres vegades desmesurada) i de convicció política (de vegades molt ferma, de vegades massa flexible). De manera que no, no tots els polítics són iguals. No tots defensen les mateixes idees i no tots tenen el mateix perfil ètic. Com passa amb totes les persones, vaja.

A partir d'aquí, caure en el segon vici, calibrar la qualitat ètica dels polítics segons la simpatia que ens inspirin o la proximitat a les nostres idees, és enormement injust i, alhora, ingenu. Que jo no combregui amb les idees d'un Montilla, un Saura, un Mas, un Rivera o una Sánchez Camacho (per no deixar-me ningú) no significa, per se, que es tracti simplement d'individus àvids de poder desprovistos de conviccions. I viceversa: que jo estigui d'acord amb les idees de tal o qual polític, o que em resulti carismàtic, no l'eleva a la categoria de sant immaculat. No hi ha cap llei científica que prescrigui que en el PSC entra inevitablement pitjor material humà que a Esquerra (o viceversa), o que un membre de tal o qual corrent interna d'aquest partit és per defecte un grimpaire i en canvi el d'una altra és per definició un gran patriota.

La mania de veure-ho tot blanc i negre, vista des d'una mirada freda i escèptica, resulta més aviat patètica. Creure de debò que el polític pel qual apostem és un àngel desprovist d'ambició, que està a les altes esferes de la política quasi a la força, i que en canvi els altres són tots un exèrcit del Mal disposat a arruinar tot el que té de bell i bo la vida, en fi, suposa creure'ns tota una pel·lícula. Tots els polítics, pel que fa a la moral, presenten un quadre similar, on la ingenuïtat i el desinterés absolut no són mai un dels elements que el componen. Resulta més fàcil trobar un dirigent polític que es mogui a mitges entre la convicció i l'ambició personal que no pas un que es mogui exclusivament per l'ambició personal, però el que és impossible és trobar-ne un que no en gasti, d'ambició personal.

El cas és que aquesta actitud maniquea, de pensar que els dirigents que no pensen com nosaltres són uns venuts/traïdors/trepes, a la llarga porta al tancament mental més obtús. La mena de tancament que porta a no voler ni tan sols felicitar l'adversari quan fa les coses bé, cosa que és un signe d'honestedat política. Havent atacat visceralment un polític acusant-lo de voler fer X (sent X una ignominia o barbaritat de qualsevol tipus), resulta difícil reconèixer després que les nostres pors eren infundades i que l'home o dona s'està comportant. Abans de fer-ho, el maniqueu defugirà la refutació de les seves maniquees crítiques tot posposant al futur indefinit la tasca de sotmetre-les a prova. El típic truc de l'astròleg: si la meva predicció no es compleix avui serà demà i, si no, passat demà. En realitat, no costa fer-ho: davant el suposat polític-dimoni que acaba demostrant ser simplement un polític-persona, sempre quedarà allò de dir “això és una disfressa per tocar cuixa”.

Etiquetes de comentaris: política

Posted by Lluís at 11:35 PM | Permalink | Comments

La notícia saltava ahir a diversos mitjans: Esquerra Independentista i Reagrupament estudien emprendre plegats un únic projecte de canvi que tindria el seu banc de proves als congressos regionals que Esquerra celebrarà aquesta tardor. En realitat, més que previsible, era una opció de sentit comú. Uns i altres havíem arribat separats al Congrés perquè, crec, havíem d'anar separats. Representàvem sensibilitats diferents i projectes diferents que encara no estaven preparats per entendre's, en primer lloc perquè s'estava lluitant per a que es visibilitzés la força de cadascú. Els genials resultats de Reagrupament a les eleccions i els d'Esquerra Independentista al Congrés del 14 de juny van demostrar que cada moviment havia fet deures diferents i que, en bona mesura, es complementàvem.

El Congrés va servir també per enderrocar mites que abans del mateix era difícil que s'acabessin, i que constituïen el segon gran factor que feia molt complicat que ambdós moviments anessin plegats a les eleccions i/o al Congrés. Em refereixo als mites sobre el conservadurisme d'en Carretero i el Reagrupament, per una banda, i de la condició de submarí puigcercocista de l'Uriel i d'Esquerra Independentista; mites que han estat atiats, de vegades amb mala voluntat, de vegades amb simple i equivocat convenciment, per uns i altres (i no me n'excloc, que consti). Caiguts quasi totalment aquests mites, les diferències de projecte (i de persones, no ens enganyem) romanen, però són atacables i superables.

A partir d'aquí, com dic, era de sentit comú que les dues forces que proposen un canvi en l'estratègia i el projecte d'Esquerra dels darrers anys intentessin entendre's. El resultat de l'entesa ja veurem en què quedarà. Podria resultar en un acord permanent que malgrat tot mantingués la independència d'ambdós corrents, en acords de col·laboració puntuals recolzats en un clima de “bon rotllo” treballat i mantingut en el temps, o directament (com amb molta urgència proclamen els mitjans) en una fusió entre ambdós sectors. Ja ho veurem.

En tot cas, tinc tres coses clares. La primera, que l'entesa amb Reagrupament no ha d'impedir Esquerra Independentista (o el producte d'una eventual fusió de tots dos sectors) tenir relacions fluides amb les altres sensibilitats del partit i, eventualment, arribar a acords puntuals amb elles. La segona, que l'entesa en si mateixa és més que necessària, prengui la forma que prengui. I la tercera: que no s'ha de dur a terme a qualsevol preu. Per descomptat que haurem de cedir en determinats punts del nostre projecte (igual Reagrupament, of course) per tal que en l'entesa tothom ens hi sentim còmodes, però hi ha una idea fonamental a la que no podem renunciar i que va ser el que va fer que molts ens uníssim a EI en comptes de a Reagrupament: que som un partit independentista i d'esquerres, i no un partit independentista que a més a més és d'esquerres. Que ni s'ha de prioritzar el caràcter nacional del partit per sobre del seu caràcter social ni viceversa. Que si la independència té prioritat sobre la construcció d'un hospital a Viladecans (per exemple) això no significa que la justa defensa de l'oficialitat de les seleccions catalanes hagi de tenir prioritat sobre l'augment de la despesa social de la Generalitat (per posar un altre exemple). Què a cada moment i en cada ocasió haurà de pesar més el component nacionalista del partit que el progressista o viceversa, i que de la decisió en cada cas no se n'ha de fer una qüestió de principi sinó d'oportunitat. Que, parafrasejant el nom d'una de les primeres plataformes del nou sobiranisme civil, lluitem per la independència i el progrés. Alhora.

I que ningú es confongui: no parlo de que el Reagrupament accepti aquest postulat com a propi. Parlo de que no se'ns vulgui fer-hi renunciar, que és diferent. Que aparquem allò que ens separa i treballem sobre això que ens uneix. Que, si rasques sobre la paret, te n'adones que no és poc.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Joan Carretero, Reagrupament, Uriel Bertran

Posted by Lluís at 7:30 AM | Permalink | Comments