El Bloc d'en Lluís Pérez

La política nord-americana és ben estranya vista des dels ulls d'un europeu. Una de les coses més estranyes per a qualsevol de per aquí que se la miri amb una perspectiva històrica és la singular trajectòria dels que avui són els dos partits que configuren el sistema polític d'Estats Units: el Demòcrata i el Republicà. Avui dia, dins l'heteri eix esquerra-dreta nord-americà, el Partit Demòcrata vindria a integrar l'espai des del centre cap a l'esquerra i el Republicà el que va des del centre cap a la dreta. El Partit Republicà és el partit de la dreta religiosa, dels neoliberals, dels neoconservadors. El Demòcrata, el partit dels liberals (el que aquí en diríem socialdemòcrates), el dels moviments socials dels anys 60 que han decidit fer política institucional, el de les minories, el dels sindicats.

I no obstant...

No obstant, no sempre va ser així. De fet, en època de Lincoln, primer president republicà, era exactament al contrari. El Partit Republicà advocava per implantar per primera vegada un impost semblant al que després seria l'impost sobre la renda, expandir la despesa públca en "millores federals", aplicar una política proteccionista i la joia de la corona: abolir l'esclavitud negra. El Partit Demòcrata, en canvi, apareixia com un partit profundament reaccionari i lligat al Sud esclavista. Tant és així que, acabada la Guerra Civil nord-americana amb la derrota del Sud, el Partit Demòcrata acabà sent fortament influenciat per l'organització terrorista creada pels blancs del Sud per mantenir els seus antics esclaus a ratlla: el Ku Klux Klan. I va ser el Partit Demòcrata el que impulsà, al Sud, les lleis segregacionistes que anihilarien els drets civils dels afroamericans fins els anys 60 del segle passat.

I així continuaren sent les coses fins l'arribada a la presidència del demòcrata Woodrow Wilson. Un personatge molt contradictori. Per un cantó, va ser el primer president que imprimí un accent progressista al Partit Demòcrata: establí la jornada laboral de 8 hores, creà el servei de Parcs Nacionals, afavori la integració de la minoria jueva i defensà el dret a l'autodeterminació dels pobles europeus un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Però d'altra banda, fou un racista admirador del Ku Klux Klan, un president clarament imperialista i el mandatari que impulsà la Llei Seca.

Però el cas és que amb Woodrow Wilson es començaren a respirar aires més progressistes al Partit Demòcrata. Aires que s'imposarien definitivament als anys 30 sota el lideratge de Franklin D. Roosevelt, un d'aquells homes que fan història. Contra el dogma del laissez-faire propi de la seva època, Roosevelt impulsaria un ample programa de polítiques socials i creixement del pes de l'Estat a l'economia que es coneixeria com a New Deal, i que serviria per a acabar amb la crisi econòmica originada pel crack del 29 i per començar la construcció de l'avui pràcticament inexistent Estat del Benestar nord-americà. El New Deal contingué, també, algunes de les primeres mesures, tímides mesures, d'integració dels afroamericans.

Quan Roosevelt morí, havent derrotat a Hitler a la Segona Guerra Mundial, el Partit Demòcrata ja era completament dominat pels progressistes, i cresqué la seva oposició a les mesures segregacionistes impulsades pels propis demòcrates del Sud, per a disgust d'aquests. Quan Kennedy fou nomenat candidat del Partit Demòcrata, el gir de la truita s'havia acabat de realitzar: el Partit Republicà, el mateix que un segle abans havia acabat amb l'esclavitud, presentava un candidat, Barry Goldwater, fermament oposat tant a les lleis de drets civils impulsades pels demòcrates com a les polítiques socials defensades per aquest partit.

Des d'aleshores, i no sense grans contradiccions (pensem que el president de la Guerra de Vietnam, Johnson, era demòcrata, i a més un dels presidents nord-americans més progressistes que es recorden) el Partit Demòcrata ha representat el rostre més progressista de l'arena política nord-americana. I tant és així que ahir Barack Obama, senador afroamericà, era nomenat candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. El mateix Partit que defensà l'esclavitud i patrocinà el Ku Klux Klan i la segregació racial és, avui, el primer en nomenar un afroamericà en la cursa cap a la Casa Blanca. Una d'aquelles coses estranyes que sembla que només pasen a la política nord-americana.

Estranyes, i esperançadores. A veure què diu aquesta nit, l'Obama.

Vinc aquests dies llegint a la blocsfera progressista un encès debat a propòsit de les balances fiscals. Dues coses em sobten, al respecte. El primer és que el debat no es dóna fonamentalment entre blocaires progressistes i blocaires de la dreta nacionalista espanyola, sinó entre blocaires progressistes catalans, per una banda, i espanyols, per una altra. El segon és que no és un debat entre socialistes espanyols i progressistes de les diferents esquerres catalanistes, sinó sobretot entre socialistes espanyols i socialistes catalans. Sembla que a banda i banda de l'Ebre els socialistes comencen a mirar-se amb mútua suspicàcia quan es tracta de diners. I em temo (i espero) que molts d'aquesta banda de l'Ebre comencen a entendre per què alguns donem per perduda la batalla per reformar Espanya i convertir-la en un planeta habitable també pels catalans.

Sigui com sigui, en el gruix d'arguments que li llegeixo als blocaires socialistes espanyols, n'hi ha un que pesa bastant: el de que no són els territoris els qui paguen impostos, sinó les persones. I, estrictament parlant, és cert: els Països Catalans no "paguen" impostos. Paguen impostos els catalans, i la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol. El que passa és que aquests diners no serveixen per cremar incens sinó per a que l'Estat els reinverteixi en bens públics. I els bens públics, per norma generalísima, es basteixen sobre territoris, i beneficien uns territoris i uns altres no. Fins i tot aquells bens públics que els trileros comptables de l'Estat consideren "de tots els espanyols" (l'edifici d'un ministeri, per exemple) de fet afecten econòmicament la zona on es basteixen, ja que és allà que es creen els llocs de feina (que li diguin al 23% funcionarial extremeny), és allà on els treballadors viuen i gasten, i és allà on es generen per tant tota una sèrie de rendiments econòmics que procedeixen directament de la inversió pública. De manera que invertir els diners dels impostos en tal o qual territori significa que dirigim la riquesa cap a tals o quals persones.

La qual cosa significa que tot és més complicat que dir "els impostos els paguen les persones". Els paguen les persones, però els reben les persones que viuen als territoris on es porten a terme les inversions finançades amb aquests impostos. Aquí el socialista espanyol típic aduirà que els territoris "pobres" mereixen, des d'una òptica progressista, un tracte fiscal de favor en comparació amb els territoris "rics". Però això lliga molt malament amb la consigna de "no els territoris, sinó les persones", perquè al cap i a la fi un pobre és tan pobre a Extremadura com als Països Catalans. No, corregeixo: un pobre sempre és més pobre en una zona rica que en una de pobra, perquè el seu cost de vida és molt més elevat. I encara que no fos així, la major segueix sent certa: si el que importa són les persones, no ens ha d'importar més el creixement econòmic d'Extremadura que el benestar social a Catalunya. Abans que Extremadura esdevingui una potència econòmica, jo vull assegurar-me que els treballadors catalans tenen raonablement el mateix nivell de cobertura social que els extremenys. Si el sistema educatiu extremeny disposa d'un ordinador per alumne, el mínim és demanar que el sistema educatiu català no hagi de ficar els seus alumnes en barracons. I un cop en aquests temes estiguem equiparats, aleshores i només aleshores ens posem a parlar de quant es queda cadascú per fer negocis, i per què.

Però és que fins i tot si ens interessa el creixement econòmic d'Extremadura (si ens interessa de debò, vull dir, i no només com a eslògan electoral) segueixen havent-hi raons per pensar que un excès de finançament provinent de l'extracció d'impostos d'un altre territori (bé, dels habitants d'un altre territori) no sempre és bo pel territori (be, pels habitants del territori) que els rep. És fàcil pensar en això si ho portem a nivell individual: un bon Estat del Benestar, que cobreixi les meves necessitats bàsiques i em doni un bon coixí de prestacions socials no té per què desincentivar-me a l'hora de treballar o d'iniciar activitats empresarials pròpies; ans al contrari, pot ser un revulsiu, en reduir el risc vital a que em sotmeto en participar a l'economia de mercat. Ara bé, un Estat que em subvencioni generosament per no produir res de profit (o directament per no produir res), lluny d'ajudar-me, m'està acostumant a viure del pit del govern, convertint-me en un ciutadà passiu i dependent.

Doncs bé, no són pocs els estudis econòmics que alerten sobre els perills d'una redistribució excessiva de la riquesa entre territoris, en tant que a part de desaccelerar el creixement dels territoris rics (tot matant la gallina dels ous d'or), incentiva els territoris pobres, no a desenvolupar-se, sinó a seguir beneficiant-se d'un sistema de dependència dels diners del govern on tots els seus habitants s'hi senten còmodes: els rics, perquè no se'ls molesta amb inoportunes reivindicacions socials; els polítics, perquè tenen el galliner tranquil i poden fer clientelisme (el PER andalús n'és un exemple escandalós); i els treballadors i les classes populars, perquè viuen evidentment millor que en la seva situació pretèrita de pobresa. No cal dir que el dia que la gallina dels ous d'or acaba de morir el sistema cau com un castell de cartes.

És per això que, per exemple, la Unió Europea, tan estimada pels socialistes com a paradigma de la superació del nacionalisme (no-espanyol, of course), estableix un límit a l'esforç fiscal que els Estats membres poden fer en relació a la redistribució territorial de riquesa. I per això Alemanya, teòricament el model que els federalistes espanyols tenien al cap en posar el seu granet de sorra a la Constitució de 1978, té fixat per llei un límit del 4% de dèficit fiscal pels länder. Aquestes limitacions existeixen no només per un elemental sentit de justícia ni perquè no es vulgui matar el dinamisme dels territoris més desenvolupats, sinó també perquè se sap que una cosa és ajudar els territoris menys afavorits a desenvolupar-se i una altra fer-los flotar en un mar de diners "a veure què passa".

Però és que a més a més resulta que si mirem el mapa de les balances fiscals segons el criteri del flux monetari (mirant, doncs, on s'han produït les inversions de l'Estat), observarem que la història aquesta de "els territoris rics ajuden els pobres" no es compleix. Primer, perquè hi ha hagut anys en que comunitats que han estat per sobre de la renda mitjana de (per exemple) el País Valencià han seguit tenint superàvit fiscal (Castella - Lleó) mentre el País Valencià se seguia desagnant fiscalment. Segon, perquè els Països Catalans són un territori prou divers i no és el mateix el dinamisme econòmic de Barcelona o València que el pobre desenvolupament de zones com les Terres de l'Ebre, de les que Extremadura pot sentir més aviat poca enveja. I tercer, perquè el rovell del donut (és a dir, Madrid) ha sigut de llarg la zona amb un creixement econòmic més espectacular de les darreres dues dècades i tot i així té un dèficit fiscal sensiblement inferior al dels Països Catalans.

En el fons, però, el més important és que hi ha una altra qüestió que, des d'un punt de vista d'esquerres estrictament no-nacionalista és difícil de contestar: i per què Extremadura (o Andalusia, o Castella - La Manxa)? Per què no Kenya, o Somàlia, o tants i tants països que estan realment malament i que necessiten inversions i suport econòmic molt més a la desesperada que Extremadura? Aquí la resposta només pot ser una: perquè "estamos en España". Però això, my friends, ja és nacionalisme. I aquí la discusió ja no és converteix en una discusió entre nacionalistes preocupats pels territoris i no-nacionalistes preocupats per les persones, sinó entre nacionalistes catalans i espanyols. Cadascú amb el seu propi mapa territorial al cap. A partir d'aquí, qui vulgui recollir el guant, que avisi, però sabent que haurà d'explicar-nos als catalanistes per què el seu nacionalisme és més empassable, des d'un punt de vista d'esquerres, que el nostre.