diumenge, juny 29, 2008

Excel·lent article d'Stiglitz sobre la crisi mundial

Ja que no puc parlar de futbol, parlo d'una altra cosa que si que a tothom ens fa feliços: la marxa de l'economia mundial. I com que no tinc ni idea del tema, deixo que parli algú que en sap: Joseph Stiglitz.

---

Tothom busca receptes contra la crisi

Joseph Sitglitz

(Publicat a la revista SinPermiso)

Augmenten les protestes a tot el món contra la galopant pujada dels preus dels aliments i els combustibles. L'economia global ha entrat en un període de ralentització i, a conseqüència d'això, els pobres, i fins i tot les classes mitjanes, veuen reduits els seus ingressos. Els polítics volen donar una resposta a la inquietud legítima dels seus votants, però no saben què fer.

A la campanya de les primàries presidencials d'Estats Units, tant Hillary Clinton com John McCain van prendre el camí més fàcil i van protegir una possible suspensió de l'impost sobre la gasolina, si més no durant els mesos d'estiu. Només Barack Obama es va mantenir ferm i va rebutjar una proposta que no hauria fet més que incrementar la demanda -i en conseqüència, el preu- de combustible, neutralitzant així l'efecte de la mesura fiscal.

Clinton i McCain s'equivocaven, però quina altres mesures es poden prendre? No ens podem limitar a fer oïdes sordes als precs dels qui més pateixen la crisi. Els ingressos reals de les classes mitges en Estats Units mai han tornat a arribar a el nivell que tenien abans de l'última recessió econòmica en aquest país, la de 1991.

Quan va ser escollit president, George Bush va declarar que les rebaixes fiscals per als rics remeiarien tots els mals de l'economia nord-americana. Aquestes rebaixes fiscals impulsarien un creixement els beneficis del qual arribarien a tots; una mesura econòmica aquesta que s'ha posat de moda a Europa i altres parts del món, però que a Estats Units va ser un fracàs. Se suposava que les rebaixes fiscals estimularien l'estalvi, però l'estalvi domèstic va descendir en picat. Es deia també que fomentarien l'ocupació, però la taxa d'activitat és avui menor que a la dècada de 1990. I si hi va haver algun tipus de creixement, aquest només va beneficiar a les classes més privilegiades.

La productivitat va créixer durant algun temps, però el creixement no va ser el resultat de les innovacions financeres de Wall Street. Els nous productes financers no controlaven el risc; molt al contrari, ho augmentaven. Eren tan poc transparents i tan complexos que ni Wall Street ni els organismes de classificació de valors podien avaluar-los adequadament. El sector financer no va aconseguir crear productes que ajudessin la gent del carrer a controlar els riscos als quals s'enfrontaven, entre ells el de la compra d'un habitatge. Ara milions de nord-americans tenen un alt índex de probabilitats de perdre la seva casa, i amb ella els estalvis de tota la seva vida.

La veritable clau de l'èxit econòmic d'Estats Units és la tecnologia, simbolitzada en Silicon Valley. La ironia radica en el fet que els científics a qui es deuen els avanços que van facilitar un creixement basat en la tecnologia i les empreses que arriscaren el capital per a finançar-lo no van ser els qui es van dur les majors recompenses econòmiques en el moment àlgid de la bombolla immobiliària. Els jocs financers que absorbeixen la major part de la participació en els mercats eclipsen aquestes inversions reals.

El món ha de pensar en noves fonts de creixement. Si es vol basar el creixement econòmic en els avanços científics i tecnològics, i no en l'especulació immobiliària o financera, caldrà reajustar els sistemes fiscals. Per què a qui obtenen els seus ingressos apostant en els casinos de Wall Street se'ls grava amb un tipus impositiu més baix que a qui guanyen els seus diners d'altres maneres? Els guanys del capital haurien d'estar gravats almenys amb el mateix tipus impositiu que els ingressos ordinaris. (En qualsevol cas, els rendiments del capital gaudeixen d'un gran benefici, doncs no es graven fins que no es realitza el guany). A més, s'hauria d'aplicar un impost sobre beneficis extraordinaris a les companyies de gas i petroli.

Atès que la desigualtat s'ha incrementat enormement en la majoria dels països, sembla indicat que aquells a qui els ha anat bé econòmicament paguin més imposats, amb el que no només s'ajudaria a aquells a qui han desfavorit la globalització i el canvi tecnològic, sinó que també es pal·liarien les tensions provocades pel dràstic augment dels preus dels aliments i de l'energia. Aquells països, com Estats Units, que compten amb programes de subsidi per a aliments (ja sigui en forma de cupons o altres) sens dubte haurien d'incrementar les prestacions a fi que no es deteriorin els nivells de nutrició. I els països que encara no els tenen haurien de pensar en crear-los.

Dos factors van desencadenar la crisi actual: la guerra de L'Iraq va impulsar l'escalada dels preus del petroli, una escalada que, a l'augmentar la inestabilitat en Orient Mig, va acabar incloent als proveïdors a baix preu; d'altra banda, l'aparició dels biocombustibles fa que els mercats agroalimentario i energètic estiguin cada vegada més imbricats. Hem de rebre amb els braços oberts qualsevol enfocament basat en fonts d'energia renovable, però no així aquelles polítiques que distorsionen la producció i distribució d'aliments. I a Estats Units els subsidis al etanol extret del blat de moro han contribuït més a engruixir les arques dels productors que a reduir l'escalfament global.

Els immensos subsidis que Estats Units i la Unió Europea han vingut atorgant a les seves agricultures han afeblit les dels països en vies de desenvolupament, en els quals només una part molt petita de l'ajuda internacional ha anat dirigida a millorar la seva productivitat agrícola.

L'ajuda a l'agricultura ha baixat del 17% del total de l'ajuda al desenvolupament, el màxim arribat a, al 3% d'avui, i fins i tot alguns donants internacionals exigeixen que se suprimeixin els subsidis als fertilitzants, el que fa encara més difícil que l'agricultor sense recursos pugui arribar a competir.

Els països rics han de reduir, si no eliminar, les polítiques agrícoles i energètiques que donen lloc a aquest tipus de distorsions i ajudar els països més pobres a millorar la seva capacitat de producció d'aliments. Però això és només el principi: hem tractat els nostres recursos més preuats -l'aigua i l'aire- com si fossin inesgotables.

Només modificant els patrons de consum i de producció -amb un nou model econòmic, en realitat- podrem plantar cara al problema prioritari dels recursos bàsics.

Etiquetes de comentaris:

divendres, juny 27, 2008

Alemanya per sobre de tot

Etiquetes de comentaris:

dimecres, juny 25, 2008

My favorite things

Espectacular John Coltrane.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, juny 23, 2008

El Congrés d'Esquerra (II): la defenestració d'en Vendrell

A la vida, i especialment en un poble com el català (a quí, com molt bé deia Unamuno, li perd l'estètica), el més fàcil davant una persona important és prendre una actitud maniquea. O és un sant o és un dimoni. Una cosa així ha passat amb la defenestració d'en Xavier Vendrell al passat Congrés Nacional d'Esquerra. Per un cantó hem llegit articles que quasi semblàven panegírics a un gran patriota mort en combat. Per un altre, el mateix dia del Congrés vam poder veure l'explícita joia en forma d'aplaudiments de gent que, per dir-ho així, li tenia moltes ganes al de Sant Joan Despí. Per cert que vaig deplorar aquelles manifestacions d'alegria per la desgràcia política de la persona. No per l'alegria en si (cadascú és molt lliure d'alegrar-se a casa seva de les derrotes polítiques de qui sigui), sinó pel fet de no contentar-se amb la victòria i voler, a més, ficar el dit a l'ull a l'adversari derrotat. Una actitud molt poc digna en un vencedor.

Jo en el Xavier Vendrell no veig ni el dimoni ni el sant. Veig un polític que, com tots els polítics, exhibia virtuts i defectes. Entre les seves virtuts hi ha el seu innegable patriotisme. Un patriotisme integral, per cert. Tota la gent amb la que he pogut parlar o a la que he pogut llegir del País Valencià o de les Illes el recorden com un dels seus grans valedors, amb diferència. Una altra virtut, reconeguda fins i tot per un Salvador Sostres, és la seva cultura de l'esforç, la seva entrega apasionada a la seva feina. I la seva eficiència, per cert: com a màxim responsable de les finances del partit, en Vendrell va ser igualment el màxim responsable que un partit endeutat fins a les celles com era l'Esquerra post-Colom es convertís en el partit financerament més sanejat i transparent de tot l'Estat, amb un important detall que ens ha fet extraordinàriament lliures de la corrupció: l'absència, en el "model Vendrell" de finançament, de les sempre sospitoses donacions anònimes. Un conjunt de mèrits que ni els seus enemics més encesos poden negar.

Però al mateix temps, en Xavier Vendrell ha sigut, és (perquè jo no crec que estigui tan mort com diuen) un dirigent amb un model rigídament militar de partit al cap. Un model que s'emporta molt malament amb l'esperit assembleari i democràtic d'Esquerra. Algú ha dit que en Vendrell, com tots els homes d'aparell, era impopular perquè li tocava posar la gent al seu lloc. Això té una part de veritat, però també de falsedat: dubto molt que cap dels homes d'aparell que hi han a Catalunya (penso en un Puig o en un Iceta) sigui capaç de concitar els odis i els ressentiments entre les files del seu propi partit que en Vendrell ha atret cap a la seva persona entre les files republicanes. I és que el problema és quan pases de ficar la gent al seu lloc a decidir unilateralment quin és el seu lloc, recorrent a la bronca, al crit i a l'amenaça més o menys vetllada; i quan fas tot això no ja quan no se't fa cas, sinó simplement quan se't discuteix. Parlo d'oïdes, perquè mai he hagut de "patir" en Vendrell, però parlo amb més fonts que les d'Esquerra Independentista, per si algú ho dubta. Gent diguem-ne "neutral" i més aviat puigcercocista és la que m'ha ofert el relat dels tics autoritaris d'en Vendrell que acabo de descriure.

Però fins i tot aquí no tot és blanc o negre. Potser en Vendrell era així de dur, i segurament una part d'aquesta duresa era collita pròpia. Però sempre que he sentit a parlar malament d'ell he tingut la impresió que no era sinó un cap de turc, l'ase dels cops. Al cap i a la fi, el patró era un altre, i a més a més un sol home no fa i desfà dins un partit sense el suport d'uns altres. A darrere i a davant d'en Vendrell hi ha hagut molta gent que s'ha beneficiat de la seva feina "bruta", i que l'ha estimulada, sense voler per això tacar-se les mans. Li van encomanar fer de poli dolent i ell va fer de poli dolent. Ell va possar la cara i uns altres la van salvar. Aquesta és la impresió que tinc, vaja.

No puc dir que ho visqués com una derrota pròpia ni molt menys, però tampoc em vaig alegrar excessivament que en Vendrell caigués. Els vicis dels que ell participava segueixen allà, perquè no són cosa seva sinó que formen part d'una cultura política que pel que vaig veient està molt arrelada a l'aparell del meu partit. I al mateix temps, que voleu que us digui, quien a hierro mata, a hierro muere. Cert és que li van encomanar ser el poli dolent, però no és menys cert que podria no haver acceptat. Que podria haver fet les coses d'una altra manera.

He de reconéixer que em va saber greu per la persona. Ho dic, ho juro, sense cap mena de sarcasme, al contrari. Deu ser molt dur entregar-te a un partit durant anys i un bon dia descobrir que la majoria del Congrés del teu partit desitja ferventment que siguis un cadàver polític. Un desig que, tanmateix, no crec que s'acabi de complir. Ho dic desapasionadament, sense alegria ni tristesa: en Xavier Vendrell continua tenint un fort suport territorial a moltes zones del país (sense anar més lluny, la meva -la nostra- pròpia comarca, el Baix Llobregat), i això a Esquerra és una font de poder molt més potent que qualsevol càrrec nacional. De fet, em veig venir un intent (exitós o no, ja ho veurem) de reintegrar en Vendrell a la direcció nacional per la via territorial.

Tinc clar que en Vendrell no està mort, tot i que si que està indubtablement ferit. Ja res tornarà a ser com abans, pel que fa a ell. I tinc molt clar, també, que això no només ni principalment és "gràcies" a nosaltres, als que estem fora de la òrbita del puigcercocisme. Si es degués a nosaltres la defenestració d'en Vendrell, aquest no hagués sigut l'únic en caure. Si en Vendrell vulgués donar les "gràcies" a algú, aquest algú, crec jo, no hauria de ser ni en Carod, ni en Carretero, ni l'Uriel. Tampoc en Puigcercós. I ja està. A buen entendedor...

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, juny 20, 2008

Els 12 manaments del bon progre

Primer de tot, disculpeu que no hagi continuat parlant del Congrés d'Esquerra com tenia previst. La setmana ha sigut molt moguda i amb prou feines he tingut temps per recordar el meu nom. Dilluns reactivo el bloc. Com a aperitiu, us deixo aquest fantàstic escrit de ves a saber qui, que m'ha fet arribar un bon amic.

A cuidar-se.

---

Els 12 manaments del bon progre

El bon progre...

1... és molt feminista i solidari; creu que els immigrants, sobretot les dones, estan discriminades i, per això, cal donar-les-hi un oportunitat (de ser les dones de fer feina de casa seva, per exemple).

2... és un ferm defensor del dret a l'autodeterminació, sempre i quan s'exerceixi el Sàhara Occidental, Palestina, Montenegro, el Tibet o qualsevol país lluny de Catalunya.

3... és un ecologista convençut, entès com a pràctica contrària a la destrucció del paisatge promogut pels governs de dretes; quan és el PSC que construeix el Túnel de Bracons (terrible i innecessari en temps de CiU a la Generalitat) o quan ICV es carrega el Delta del Llobregat no cal preocupar-se.

4... és totalment contrari a l'especulació urbanística, que es produeix, sobretot, a les grans ciutats; per això ells compren la segona residència a la Cerdanya o al litoral.

5... entén i comparteix les reivindicacions igualitàries de la classe obrera, gràcies a una exagerada capacitat d'abstracció i empatia, ja que ell treballa en una professió liberal: dissenyador, artista, funcionari, periodista o president d'alguna fundació pública.

6... és profundament republicà, però també juancarlista, ja que reconeix
el paper del rei durant la Transició; malgrat que la definició de "republicà juancarlista" pugui ser tan contradictòria com la de "demòcrata franquista".

7... es declara obertament internacionalista, car això del provincialisme i el "mirar-se el melic" queda de molt poc modern; tanmateix, vol que la selecció espanyola guanyi el Mundial.

8... es declara d'esquerres, però ràpidament puntualitza que d'una esquerra "no marxista ni dogmàtica"; és a dir, que defensa un capitalisme on els homosexuals es puguin casar i adoptar nens.

9... és pacifista fins al moll de l'os; és a dir, és contrari a totes les guerres on els EUA participin direcament i indirecta (Iraq, Afganistan, Palestina...), mentre que els combats ètnics africans (molts d'ells promoguts des d'Europa), la destrucció txetxena per part de Rússia o les permanents batalles a l'Àsia són conflictes regionals i secundaris.

10... entén la reivindicació progressista com una tasca diària i constant; per això assisteix a poques manifestacions, excepte aquelles que acaben a la platja o a Diagonal Mar.

11... defensen un ús social major i més prestigiós per a la llengua catalana, però això no els fa oblidar l'educació que els caracteritza (fruit d'una educació a la privada) i que els porta a canviar de llengua quan algú li respon en castellà i que li impedeix imposar cap llengua (si els valencians diuen que parlen diferent, no se'ls pot obligar a pensar el contrari...).

12... no creu en estereotips, models, ni en la cultura de la moda; per això se sobreentén que la seva roba Lacoste i Versace la va comprar en unes rebaixes, que les potingues per la cara les regalaven en una revista i que els anells i arrecades que llueix són heretats d'un parent que s'estimava molt.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, juny 15, 2008

El Congrés d'Esquerra (I): Esquerra Independentista, the Comeback Kids

A Estats Units, durant l'era Clinton, va fer fortuna una expressió: the Comeback Kid, el noi que s'hi torna. El mot anava dirigit al propi Clinton, que es va prodigar per la seva capacitat de partir d'una derrota per a, inesperadament, ressorgir de les cendres i assolir una victòria espectacular. És el que va aconseguir a les primàries demòcrates del 92, és el que va aconseguir en repetides ocasions durant la seva presidència respecte als intents de fer-lo fora per la via judicial, i és el que va aconseguir, també, quan s'enfrontà al republicà Bob Dole i li guanyà la mà tot i l'aparent avantatge que el republicà anava obtenint sobre l'opinió pública.

Des d'ahir, sens dubte els Comeback Kids d'Esquerra som, si em permeteu la immodèstia, els homes i dones d'Esquerra Independentista. El resultat de les eleccions del 7 de juny, molt per sota de les expectatives generades, va suposar un cop molt dur del qual molta gent pensava que no ens en sortiríem. No van ser pocs els companys de partit que, de bona fe, em van recomanar durant la passada setmana que intentés convèncer la resta de la gent d'EI de que “tanquéssim la parada” i intentéssim influir des de dins de l'aparell mitjançant un pacte amb el mateix. No ho vaig ni intentar perquè vaig considerar que era un error i que, com deia aquí, els motius que van portar al naixement d'EI segueixen allà. Quan ahir anava cap el Congrés ho feia sense massa expectatives, esperant simplement un resultat que, sense ser triomfant (perquè tal i com estava el pati no ho trobava factible), com a mínim ens donés una mica d'oxigen per a seguir treballant.

I vet aquí que el resultat que vam obtenir va sorprendre a propis i estranys. Per començar, de les quatre esmenes que van arribar vives al Congrés, només una va ser tombada (la que feia referència al finançament, brillantment defensada per l'Elisenda Paluzie). Les dues primeres, que feien referència a la separació de càrrecs i a l'obligatorietat de convocar referèndums interns davant determinades qüestions, van ser aprovades amb prop d'un 55% dels vots, premiant així l'eficaç defensa que en van fer respectivament els companys Marc Gès i Francesc Sánchez. Però el triomf va arribar sens dubte de la mà de l'Hèctor López Bofill, que va defensar la nostra darrera esmena (la que feia referència al posicionament a adoptar davant un possible trinxament de l'Estatut per part del TC) amb un brillant i enervant discurs que va posar dempeus no pocs militants i va finalitzar amb una enorme ovació i amb encesos crits a favor de la independència. L'ambient era tal que finalment l'equip redactor de la ponència oficial va decidir no fer-ne rèplica i acceptar l'esmena, de manera que aquesta va entrar finalment sense ser votada.

I no va ser l'únic triomf de la jornada. Mercès a un pacte amb Reagrupament.cat i ERCFutur, dels 30 consellers nacionals escollits ahir, 20 pertanyien a algun d'aquests tres sectors. D'ells, quatre eren d'Esquerra Independentista. I el que és més important (i aquest és el triomf real) és que les conselleres nacionals més votades van ser, per aquest ordre, l'Elisenda Paluzie i la Núria Marín, ambdues companyes d'Esquerra Independentista fermament compromeses amb el projecte. Finalment, cal assenyalar un últim però important triomf: la desfeta final del mite del submarí, llegenda urbana segons la qual l'Uriel Bertran i Esquerra Independentista érem submarins d'en Joan Puigcercós destinats a neutralitzar en Carretero i el seu Reagrupament. Ahir en Carretero (ja parlaré d'ell aquests dies) va exigir, amb justícia, que no se'l tornès a titllar de convergent. La resposta de l'Uriel, que també va intervenir al Congrés, va ser contundent: “tu no ets convergent, i jo mai no ho he dit, però jo tampoc no soc cap submarí, de ningú”. La seva negativa i la d'Esquerra Independentista a entrar a la nova Executiva son l'enèsima i definitiva prova al seu favor.

Mites que s'ensorren i un projecte que ressorgeix. Vam perdre fa una setmana la batalla de les persones però ara hem guanyat (un cop més) la de les idees. Tenim un projecte sòlid i unes persones preparades que comencen a ser vistes pels militants d'Esquerra, no com a “independents” amb carnet, sinó com a iguals. Estem enfortits i llestos per a enfrontar els propers anys amb tanta responsabilitat com sentit crític. I amb un missatge clar: Esquerra Independentista ha vingut per quedar-se, com a mínim fins que Esquerra torni a ser un partit que creix i no un que es dessagna electoralment.

Una anècdota resumeix bastant bé tot plegat. Ahir, mentre votàvem i guanyàvem la segona esmena, l'Uriel, que seia davant meu, es va girar i em va dir “què, Lluís, estem vius o no estem vius?”. I la meva resposta és: sí. Més que mai.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

dilluns, juny 09, 2008

No, we couldn't: mirada enrere i endavant, després de la derrota

Els resultats del 7 de juny han sigut, sens dubte, una derrota per a Esquerra Independentista i per a tots els que en formem part. D'això no hi ha cap dubte i cal ser clars sobre això. La percepció que moltísima gent, i no només nosaltres, tenia de tot plegat era la de que l'Uriel tenia opcions a guanyar la secretaria general i que, si no ho feia, si més no obtindria un segon lloc ben a prop d'en Ridao. La realitat ha sigut molt diferent i no només no hem fet ombra al de Rubí sino que la Rut Carandell de Reagrupament.cat i en Rafael Niubó d'ERCFutur ens han superat en nombre de vots.

El resultat em va resultar inesperable, no ja després de l'èxit obtingut durant la Conferència Nacional, sinó sobretot després d'haver sigut la segona candidatura en nombre d'avals. Crec que els factors que expliquen aquesta derrota son molts, i van des de l'absència d'opinadors de fora del partit que ens afavorisin (ERCFutur i sobretot Gent d'Esquerra han tingut el favor més o menys disimulat dels mitjans socialistes, en tant que Reagrupament.cat ha tingut un suport força clar del món mediàtic convergent i d'opinadors independents com Víctor Alexandre) fins a la mancança de referents a bona part del territori (a llocs com el Vallès Oriental, on el suport a EI estava organitzat i estructurat, hem obtingut resultats excel·lents o fins i tot guanyat).

El resultat del resultat és que el carodisme resisteix força bé, Puigcercós guanya però amb en Carretero tirant-li l'alè al coll, i aquest últim apareix davant tothom com l'alternativa a l'oficialisme. Oficialisme que, per cert, s'imposa clarament: ERCFutur i Gent d'Esquerra, juntes, sumen un 60& dels vots, en tant que EI i Rcat sumen un 40%.

I què hem de fer, a Esquerra Independentista? Malgrat la derrota, els motius del nostre naixement segueixen, al meu parer, allà: Esquerra va a la baixa electoral, corregir aquesta tendència requereix d'un canvi, i aquest canvi no el pot representar en Joan Carretero. Per tant, crec que seria un error "tancar la parada" i anar-nos a casa. Crec que ara el que toca és defensar les nostres esmenes al Congrés que se celebrarà aquest dissabte i, a partir d'aquí, contribuir a la reconstrucció de la unitat del partit mantenint, però, les nostres tesis. Això implica que, durant un temps, haurem de restar en silenci i deixar que la nova direcció tingui la oportunitat de desenvolupar el seu projecte. Els cent dies de gràcia, per dir-ho així, no els hi pot treure ningú. Després, quan arribin esdeveniments d'importància com la sentència del TC sobre l'Estatut, Esquerra Independentista haurà de valorar si l'actuació de la nova direcció és la correcta o no. En definitiva, la prova del cotó la tenim ben aviat, a les eleccions de 2010. L'electorat ens dirà si la decisió que ha pres la militància d'Esquerra aquest dissabte és la correcta o no. Si ho és, Esquerra Independentista deixarà de ser necessària i, aleshores sí, podrem tancar amb la tranquil·litat que el partit està en bones mans. Però si no ho és, aleshores els motius del naixement d'Esquerra Independentista es revelaran com a fundats. Tant de bo que no ho siguin, sincerament.

Només queda, per descomptat, felicitar els legítims guanyadors, Joan Puigcercós i Joan Ridao amb la candidatura de Gent d'Esquerra. Desitjo molta sort al nou equip i, des de la discrepància que òbviament hi mantinc, continuaré servint al partit que dirigeixen amb la màxima lleialtat.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

divendres, juny 06, 2008

Yes, we can



Sí, podem sortir de l'atzucac en que ens trobem immersos.

Sí, podem tornar a guanyar vots i a engrescar la nostra gent.

Sí, podem tornar a ser el partit de l'aire fresc i les mans netes.

Sí, podem tenir un nou equip de dirigents; gent preparada i honesta, amb ofici i benefici, compromesa amb el país i disposada a dedicar els millors anys de la seva vida a Esquerra.

Sí, podem liderar l'auge que l'independentisme està vivint al si de la societat.

Sí, podem ser de nou el partit que planta cara en defensa del país.

Sí, podem fer un partit més assembleari, més democràtic, més federal.

Sí, podem tornar a oferir ambició social i nacional a aquest país.

Sí, podem convertir el país del peix al cove en el país del dret de decidir.

Sí, podem tornar a donar esperança al nostre poble. Esperança en la possibilitat d'assolir un futur millor, un país millor, una vida millor, si agafem d'una vegada el toro espanyol per les banyes.

Sí, podem recuperar la il·lusió.

Sí, podem guanyar aquest congrés. Però no ho podem fer sense tú. El 7 de juny, vota Uriel Bertran per secretari general i Jaume Renyer per president. Vota pel canvi. Vota perquè torni la il·lusió!

Sí, podem. Junts, podem. Junts guanyarem!


Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, juny 04, 2008

Darrer post des d'Edimburg

Fa uns mesos escrivia aquest post. Han passat set mesos des d'aleshores. Mesos en que he estat vivint en un país que camina cap el seu alliberament. Mesos en que les meves vivències han tingut, tanmateix, ben poc de polítiques. He viscut en una bombolla personal (només trencada, parcialment, per l'atenció que he dedicat en els darrers mesos al procés congressual d'Esquerra), aïllat de l'estrès de la meva vida barcelonina, vivint tota mena d'experiències personals. La majoria bones, a voltes inoblidables. Algunes poques dolentes, però enfortidores, com totes les males experiències. Em fa il·lusió tornar al meu país, però d'altra banda m'estremeix el camí que, sol i sense un nord massa clar, començo ara. Del que no dubto és de que trobaré a faltar aquest país, i aquesta ciutat, i la llibertat de viure fora del niu familiar, i els amics d'aquí, i la tranquil·litat de la vida que he portat aquests mesos. I, per descomptat, trobaré molt a faltar la Mercè, la inseparable amiga a la que tant m'estimo, que tant m'estima i que m'ha acompanyat en tota aquesta aventura. Sort que no trigarà massa en tornar, ella també.

I en fi, que demà a la nit tornaré a trepitjar la meva terra. Us deixo amb una cançó del grup The Corries que escoltava sovint quan vaig arribar i que s'ha convertit, per aclamació popular, en l'himne nacional d'Escòcia: Flower of Scotland.


Etiquetes de comentaris:

M'entrevisten a Maketo Power

Doncs això, m'entrevisten al bloc Maketo Power, sobre Esquerra Independentista i el republicanisme.

¿Por qué militas en ERC?

Porque soy republicano, de izquierdas y catalanista, pienso que estos tres idearios solo son hoy aplicables en los Países Catalanes por la via de la independencia, y considero que Esquerra es la mejor herramienta política de que se dispone para impulsar ésta y aquellos.

¿Por qué apoyas a la corriente Esquerra Independentista?

Yo entré en Esquerra en el año 2006, poco después del pacto Mas – Zapatero y una semana y pico antes de la multitudinaria manifestación del 18 de febrero, que de facto se acabó convirtiendo en una manifestación contra ese pacto y los recortes estatutarios que implicaba. En ese momento Esquerra conservaba una imagen de partido fresco y con ideas firmes, que estaba en el Gobierno para hacer política y no simplemente para gestionar el día a día sin norte ni proyecto. Ya en el momento en que yo empecé a militar Esquerra empezó a perder esa imagen debido a las dilaciones con las que se resolvió el dilema de qué había que votar en el referéndum del Estatut y por su errática solución final.

Después de la formación del Govern d’Entesa (que en su momento apoyé y que ahora sigo apoyando, aunque con mucho más escepticismo viendo los resultados), Esquerra pareció atrapada por el falso complejo de creerse la destructora del primer tripartito, y empezó a confundir ser un partido “responsable” con ser un partido callado y que no creaba problemas al hermano mayor socialista. Resultado: Esquerra aún perdió más imágen como partido comprometido y diferente. Y el resultado de esta progresiva pérdida de credibilidad ha sido una bajada electoral tras otra, hasta la derrota incontestable de las pasadas generales.

Yo creo que las razones de que Esquerra haya actuado así son dos. Primero, la estrategia de Esquerra anterior a 2006 (reformar el Estatut como paso previo hacia la independencia) fracasó a medias, y digo “a medias” porque su fracaso ha servido para abrir los ojos a muchísimos catalanes y para provocar un crecimiento del independentismo sociológico sin precedentes en la historia de nuestro país. Pero el caso es que fracasó, y a partir de ahí Esquerra se queda sin objetivos políticos concretos a conseguir en el corto-medio plazo, de manera que la aspiración a la independencia se convierte en una promesa vaga y poco creíble y nuestro partido en una especie de PSC sin referente en Madrid y que sueña con la independencia pero no explica como pretende conseguirla. Segundo, porque el hecho de tener a toda la dirección del partido en el gobierno provocó que nadie se quedase fuera de la actividad institucional definiendo y defendiendo la línea política del partido.

Por eso apoyo a Esquerra Independentista: primero, porque tiene una hoja de ruta clara y con etapas bien definidas hacia la independencia, que no es una fórmula mágica sino un proyecto político puesto sobre la mesa y que permite a la gente saber qué nos pueden reclamar que cumplamos en el futuro, de manera que votarnos no se convierte en darnos un cheque en blanco. Y segundo, porque propone un modelo de partido más democrático, federal e independiente de las instituciones, con una dirección política que actúa fuera (que no al margen) de ellas.

Bueno: por eso y porque es la única candidatura que mal que bien sigue defendiendo que Esquerra ha de ser un partido de izquierdas en un sentido fuerte, frente a un Carod que dice que cuanto menos Estado mejor, un Puigcercós que se confiesa fascinado por un derechista teñido de rojo como Tony Blair, y un Carretero que afirma que los que simpatizamos con Evo Morales no deberíamos formar parte de la Esquerra con la que él sueña.

¿Es justo y conveniente que una persona, por el mero hecho de pertenecer a una dinastía que lleva siglos viviendo a costa de sus conciudadanos, tenga la jefatura del estado garantizada por ley, y sea inviolable frente a la misma?

La pregunta se responde, creo yo, a sí misma: of course not. Al menos no si creemos que la igualdad entre todos los ciudadanos. Otra cosa es si creemos que es el mayor problema que tenemos, o que el republicanismo se reduzca a pedir que el jefe del Estado no pertenezca a dinastía alguna. Y yo no creo ni lo uno ni lo otro.

¿El republicanismo que propugna EI se reduce a la oposición a la monarquía como forma del estado?

No. Ese no es el aspecto central del republicanismo histórico, que modestamente intentamos recuperar para nuestro partido. Los ideales de republicanos como Rousseau, Maquiavelo, Robespierre o Thomas Paine tienen un correlato mucho más cercano en un país nominalmente monárquico cómo Suécia que una “república” como la de Corea del Norte, por poner un ejemplo extremo. El republicanismo histórico nos habla de la república como comunidad de ciudadanos y ciudadanas libres (en el sentido de “socialmente independientes”, un sentido muy alejado del que maneja el liberalismo) que se garantizan mutuamente derechos y libertades.

Para que podamos identificar una comunidad política como “república”, en éste sentido, se deben dar condiciones como que todos los ciudadanos tengan un sustento básico garantizado que no dependa de ningún particular; que el Estado esté controlado colegiadamente por todos los ciudadanos; que las decisiones de éste sean contestables por la ciudadanía; o que se luche contra la existencia de poderes privados (económicos o de cualquier otro tipo) que puedan llegar a ser más fuertes que el de la misma república. El sufragio universal, las leyes antimonopolio, la legislación social, la división de poderes… son medidas que forman parte central de la cultura política occidental y que derivan de los principios del republicanismo. Dame a elegir entre una comunidad así con un jefe de Estado hereditario y una comunidad con un jefe de Estado elegible pero con amplias desigualdades sociales, con un Estado incontestable y con sufragio censatario, y preferiré sin duda alguna la primera. Aunque, por supuesto, idealmente en una república no hay rey. Pero repito que eso no es lo más importante

¿Qué relación tiene el republicanismo que propugnáis con valores que, como la participación, están en las antípodas de la democracia española salida del 1978?

Pues concretamente con la participación tiene una relación muy concreta y fácil de entender. El republicanismo entiende que la libertad es un valor a proteger, y que solo somos libres cuando no dependemos de nadie para vivir en sociedad. Una de las amenazas a nuestra independencia social es que el Estado, que es quien tiene el monopolio de la violencia, pueda actuar sin tener en cuenta nuestra opinión, es decir, de manera arbitraria. Para evitar éste peligro no basta con que haya textos legales que digan que el Estado no puede hacerme tal o debe garantizarme pascual: se requiere, también, que la ciudadanía participe activamente de la dirección de la política. En caso contrario, finalmente el Estado acaba siendo dirigido por una elite (aunque sea una elite escogida) que tiene sus propios intereses y que acaba identificándolos con el interés general.

¿Qué opinas del “republicanismo cívico” que dice defender el Presidente Zapatero?

Que es la típica operación de compra, por parte de un político profesional, de un proyecto intelectualmente interesante y de conversión en un simple artilugio de marketing. El republicanismo que teóricamente inspira a Zapatero, que es el que podemos leer en el interesante Republicanismo de Philip Pettit, exigiría para su verdadera puesta en marcha de un giro de 180 grados en la política española que Zapatero no ha tenido voluntad de dar más cuando se ha visto obligado a ello. Pettit habla de redistribuir la riqueza para que ningún ciudadano dependa de otro, pero Zapatero ha aplicado una de las reformas fiscales más conservadoras que se recuerdan. Pettit nos dice que el Estado republicano tiene que ser federal para evitar que unos territorios reduzcan a otros a la servidumbre, pero Zapatero no ha hecho más que amagos federales cuando ha dependido de Esquerra para gobernar, y ni aún así. Y, una vez libre de compromisos, ya ha empezado a decir que el Estado de las Autonomías está cerrado y que Extremadura siempre va a recibir más dinero que nadie, en un alarde de sentido de la justicia y la equidad. Nada, puro marketing, lo que yo te diga.

¿Qué relación tiene el republicanismo tal y como lo entendéis con el federalismo, y qué consecuencias tiene ello en el modelo de organización territorial que defendéis para la Catalunya soberana?

El federalismo entiende que en el mundo existen grupos territorialmente asentados que forman comunidades políticas con conciencia de sí; grupos que pueden unirse políticamente por dos vías. Una, por la tradicional, es decir, por cojones. La otra, la civilizada, consiste en el pacto, en la federación. En el primer caso, un grupo vence al otro y lo reduce a un estado de dependencia que es incompatible con la libertad republicana. En el segundo caso, nadie depende de nadie porque la comunidad política que a todos une es fruto del acuerdo de todas las partes, con lo cual nadie se ve reducido a la dependencia y, además, el poder permanece distribuido en vez de estar concentrado en un solo centro que controla todo el Estado. Ésto tiene dos consecuencias para el proyecto independentista republicano. Primero, que los Países Catalanes no pueden ser una república con Cataluña y más concretamente Barcelona como centro absoluto del Universo y ombligo de la Creación. Por el contrario, tal república debe ser fruto de la unión voluntaria y federal de Cataluña, País Valenciano y las Islas. Y segundo, que debemos empezar a predicar con el ejemplo y que no se puede poner al mismo nivel, dentro del partido, a ERPV y a la federación regional del Camp de Tarragona. Esquerra debe ser la imagen de los Países Catalanes que quiera, y ha de ser fruto de la suma entre iguales de una federación principatina, otra valenciana y otra isleña.

¿Cómo se deben plasmar en la práctica los principios republicanos en el modelo de partido que defendéis?

Pues haciendo con el partido lo que el republicanismo quiere hacer con el Estado: convertir a los que mandan en simples agentes fiduciarios de los militantes (en el caso del partido) o ciudadanos (en el caso del Estado). Esto significa que la militancia ha de estar implicada en todas las decisiones importantes (como la política de pactos); que la gente no ha de poder perpetuarse en los cargos y que por tanto debe haber límite de mandatos; que no debe haber un único centro de poder en el partido sino varios, cosa que lleva a la organización federal y a la separación entre liderazgo orgánico y liderazgo institucional; y que los cargos importantes (el secretario general, el presidente, los candidatos a las presidencias autonómicas) deben ser escogidos de la manera más democrática y libre posible por parte de los militantes.

¿Con quién, dentro y fuera del partido, tiene espacios de colaboración EI para impulsar su proyecto republicano?

Dentro: con todo el mundo. A veces la gente olvida que por muchas diferencias que tengamos con las otras candidaturas de hecho militamos en el mismo partido, y que por algo será. En el caso concreto de EI, tenemos de hecho puntos de contacto con todas las sensibilidades. No resulta difícil imaginarse a Uriel Bertran y a Jaume Renyer pactando cosas con los tándems Carretero/Carandell, Puigcercós/Ridao o Benach/Niubó. En cambio, ¿a alguien se le ocurre a qué acuerdo podrían llegar por si solos tándems tan enconadamente enfrentados como Carretero/Carandell y Puigcercós/Ridao?

Fuera: con la sociedad civil progresista y soberanista y con la nueva intelectualidad independentista. De hecho, muchos de los intelectuales que cerca de 2003 se acercaron a Esquerra y que poco a poco se han ido alejando del partido, han acabado viniendo con nosotros. Ahí tienes a López Bofill o a Elisenda Paluzie.

¿Podrías citar tres aspectos positivos de las otras tres candidaturas?

ERCFutur: tienen el aval de alguien de la importancia, la significación y el éxito político (hasta hace no mucho) de Carod-Rovira; tienen con ellos a Rafael Niubó, un auténtico zorro (en el buen sentido); y sin duda saben usar Internet para hacer campaña

Rcat: fueron sin duda los primeros en avisar públicamente de que el partido empezaba a ir mal; tienen a un excelente candidato a presidente como Joan Carretero; y aportan al partido una sensibilidad que ha de servir para conectar con aquel electorado al que le pesa más el ideario nacional del partido que el social.

Gent d’Esquerra: como en el caso de Rcat, tienen a un excelente candidato a presidente, Joan Puigcercós; reúnen a buena parte de los cargos institucionales y cuadros territoriales de Esquerra, cosa que les dota de un capital humano importantísimo; y han tenido (como ERCFutur) la valentía de copiar y adoptar (a medias, eso sí) algunas de las propuestas de Esquerra Independentista.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, juny 03, 2008

500 persones, grans parlaments, una posada en escena immillorable: èxit de l'acte central d'Esquerra Independentista

Enhorabona a tots els companys i companyes d'Esquerra Independentista! Endavant, Jaume! Endavant, Uriel!

Vídeo de l'acte al 324


Galeria de fotos












Etiquetes de comentaris: , , ,

Desmuntant collonades sobre OVNI's

Un expert sobre els fraus ufològics parla a Tele 5 sobre el tema. Ni més ni menys que en Luís Alfonso Gámez. Feu-li un cop d'ull, que val la pena.

Etiquetes de comentaris: ,

Sobre mi

Arxius

Política de privacitat

Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art Lliure

Les meves raons per a optar per la devolució i no per Creative Commons.

Participo a les xarxes:

Campanyes

Blocs

Botons

Powered by Blogger
and Blogger Templates