Al llarg dels propers dies aniré penjant articles sobre les meves impressions respecte de les eleccions d'aquest 9-M, especialment pel que fa als resultats d'
Esquerra i a les conseqüències dels mateixos. Avui, però, voldria publicar aquesta carta electrònica que vaig enviar abans d'ahir a uns quants bons companys i companyes de les
JERC.
---
Benvolgudes companyes, benvolguts companys,
Us escric, si em permeteu la broma, amb una certa tremolor a les mans. Gairebé tots vosaltres porteu més anys que jo militant a les JERC, i alguns porteu molts però que molts més anys. De fet, més d'un i més d'una de vosaltres ha estat allò que es diu "en primera línia de foc", situació en la que jo no m'hi he trobat mai. Alguns a la direcció nacional, d'altres en càrrecs locals, alguns fins i tot com a càrrecs electes. Us heu deixat moltes més hores, energies i il·lusions en aquest projecte que jo, que es pot dir que hi he arribat com qui diu fa dos dies. Cosa que significa, entre d'altres, que sabeu molt millor que jo de què va la pel·lícula, com és aquest partit que es diu Esquerra i com ha d'enfrontar la titànica tasca que s'ha autoimposat: construir un Estat nou, al vell mig de l'Europa Occidental, a partir d'un territori controlat per un dels Estats més durs i nacionalistes de la mateixa, i fer-ho en pro de la llibertat i el benestar de les classes populars d'aquest territori. No us preneu, doncs, aquestes línies com una lliçó de política, ni d'independentisme, ni de progressisme. Moltes més me'n podríeu donar vosaltres a mi que no pas a la inversa. Preneu-vos aquesta carta com un petit gest de suport i d'humil consell que us dedica un amic, des de la llunyania, en hores difícils per a tots i totes.
Naturalment, us escric perquè Esquerra està en hores baixes. Un cop més, però aquesta vegada de manera especialment dramàtica. La majoria de vosaltres ha conegut les hores dolces d'Esquerra: el 2003, els 23 diputats, l'entrada a Govern, els 8 a Madrid, els èxits, les felicitacions. La sensació d'estar encapçalant un moment històric. Jo només he conegut, pràcticament, les hores baixes. La derrota al referèndum de l'Estatut, la baixada electoral a les eleccions del Principat, la nova baixada a les municipals, i la clatellada d'aquest diumenge. Deu ser la meva innata capacitat per a ficar-me al mig d'allà on hi ha problemes, si em permeteu de nou la broma. Sigui com sigui, tots, cadascú a la seva manera, hem vist com aquest projecte en el què crèiem, i que fa tan sols quatre anys estava en auge, ha acabat greument ferit. Jo no diria de mort, però si greument ferit.
Hi ha una temptació difícil d'evitar: culpar d'això a uns altres. Ja sigui als votants d'Esquerra que diumenge votaren el PSOE influïts pel missatge trampós de "que vé el PP!", ja sigui als votants independentistes que equivocadament però honesta pensaven que ajudarien a la causa independentista "donant una lliçó" a Esquerra tot deixant-la de votar, ja sigui als mitjans de comunicació que com ja sabem tant ens estimen. Jo crec que de causes, sens dubte, n'hi ha moltes, i que la sensació que els resultats d'ahir no van fer justícia a la tasca d'Esquerra durant aquests quatre anys és comprensible. Jo mateix, que sóc des de fa gairebé un any crític amb la línia de la direcció nacional del partit, penso que la pèrdua de 5 diputats i de centenars de milers de vots és exagerada. Però una cosa són les causes i una altra les responsabilitats. I la responsabilitat de tot això és de tots i totes. Tots i totes hem comés errors, alguns per no haver sabut escoltar, d'altres per no haver-se sabut fer escoltar, i d'altres per no atrevir-se a parlar. Alguns errors s'han comés amb honestedat, d'altres amb ineptitud, d'altres amb premeditada matusseria. Res que ens hagi d'escandalitzar: la política (vosaltres ho sabeu millor que jo) no és pas flors i violes. Però, com a mínim, cal reconèixer-ho i no caure, de nou, en el vici de culpar els altres de les nostres desgràcies.
I no és la única temptació que cal enfrontar. L'altra, més estesa potser en el nostre entorn que entre nosaltres mateixos, és el derrotisme, la idea que tot està perdut i que hem desaprofitat un moment històric. Jo crec que el moment històric l'estem vivint ara, si bé no en la millor forma. Per més que Esquerra vagi a la baixa, el fet és que mai la independència i l'autodeterminació havien estat tan en boca de tothom, fins i tot dels que s'hi oposen. L'independentisme creix, malgrat que Esquerra baixi. I creix perquè, al contrari que quan governava el PP, molta gent va posar moltes expectatives en Zapatero, expectatives que s'han vist traïdes. Podem imaginar-nos fins a quin punt aquest home ens tornarà a decebre, als catalans i a les catalanes, ara que pot governar sense la pressió de cap altre grup parlamentari catalanista que no sigui el de la CiU de Duran i Lleida. Aquest és el moment històric que cal aprofitar. Tenim quatre anys per a capitalitzar aquest descontentament ciutadà, ja no amb el PP, sinó amb la mateixa idea d'Espanya, per a transformar-ho en un gruix electoral suficient per a que Esquerra torni a posar la banya independentista i d'esquerres al cor dels toreros de l'espanyolisme.
I no és impossible. Al país on visc, a Escòcia, els nostres companys de l'SNP, independentistes i d'esquerres com nosaltres, van treure 40 diputats a les primeres eleccions escoceses, 27 a les segones i una majoria de 53 a les terceres. I no ho van aconseguir perquè sí, sinó perquè van saber corregir el rumb en allò que feien malament, recol·locar persones que no servien per a la feina que feien en altres llocs on podien donar un millor servei, i aparcar les seves diferències i ambicions en pro d'allò que finalment els beneficiava a tots ells i al seu país: el creixement del mateix SNP. Una mentalitat que encara no està instal·lada al nostre partit i que crec que és particularment invisible (no dic inexistent, que no ho sé) a la seva direcció nacional.
D'aquí a uns mesos, Esquerra celebrarà el seu Congrés Nacional. De cara al mateix, crec que els militants de les JERC, fins i tot aquells que no militen a Esquerra, han de ser com en tantes ocasions passades l'avantguarda del canvi, la saba nova que serveixi per a jubilar velles pràctiques i vicis que, si tenien la seva explicació en el passat, avui son un càncer pel projecte de l'esquerra independentista. En aquest sentit, us demano, ens demano humilment que no confonguem la lleialtat al partit amb la fe cega en el que digui la direcció. Cal dona'ls-hi la raó quan la tenen, i cal desautoritzar-los quan els hi manca. I quan després de la derrota surten els dirigents del nostre partit dient que la culpa de la baixada d'Esquerra és "del vot útil" cal dir, ben clarament, que un cop més s'equivoquen. Que les causes de la derrota estan més a dins que a fora. I que ha arribat l'hora del canvi, agradi o no, i li pesi a qui li pesi.
Però, com ens demano humilment això, també ens demano humilment que les crítiques que fem les fem agafats i agafades de les mans, com a companys i companyes, que és el que som. Podrem diferir en el diagnòstic, en la recepta i, per què no dir-ho, en les persones en qui confiem l'aplicació de la mateixa. Però res ni ningú no ens ha de fer confondre els companys que discrepen amb adversaris als que cal esborrar del mapa. Els adversaris són a fora i són els que estan creixent a costa nostra. Són ells, i no tal o qual sector del partit, els que han de sortir perdent amb el proper Congrés Nacional. Cosa que, per donar-li de nou la volta al full, crec que només s'aconseguirà si el seu resultat és qualsevol cosa menys continuista.
Tenim feina per davant, un partit al que refer i un gran país al que unir. Vivim hores difícils, però també un moment històric que no podem desaprofitar. No deixem que ni el derrotisme, ni el fals optimisme, ni el cainisme, ni la fe irracional en els líders ens faci indignes de la tasca que ens hem autoimposat i que vosaltres, abans que jo, ja vau començar a dur a terme. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem la llibertat. Jo, personalment, confio plenament en vosaltres. En nosaltres.
Només em resta felicitar-vos per la feina que heu fet en aquesta campanya, que és del tot lloable malgrat que els fruits no hagin estat els esperats. Des del meu còmode "exili" escocès, poca cosa, si alguna, us podré criticar en aquest sentit.
Una forta abraçada del vostre company que us admira i us aprecia,
--
Lluís Pérez
Etiquetes de comentaris: eleccions generals, Esquerra, esquerra independentista
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
