dissabte, març 29, 2008

Renyer, el preferit pels lectors de Vilaweb

Sempre m'ha cridat l'atenció que, cada cop que un mitjà proper a CiU feia una enquesta electrònica preguntant sobre quin dirigent era més adequat per a liderar Esquerra, el guanyador per golejada quasi sempre resultava ser en Joan Carretero. Avui, a Vilaweb, un mitjà raonablement neutral al si de l'espai nacionalista català, molt apreciat per la gent de simpaties republicanes, apareixia una enquesta per l'estil on el guanyador era... en Jaume Renyer.

Aquest és l'aspecte que presentava l'enquesta a les 10:10 hora catalana:

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, març 28, 2008

Crítica constructiva al republicanisme d'en Renyer (I): la definició del republicanisme

Ahir parlava de la candidatura que en nom d'Esquerra Independentista encapçalaran en Jaume Renyer i l'Uriel Bertran de cara al proper Congrés Nacional d'Esquerra, candidatura a la que dono tot el meu suport i on pel que es veu en Jaume Renyer optarà a la presidència i el company Uriel a la secretaria general. Avui m'agradaria parlar d'en Jaume Renyer i d'algunes idees que li vinc llegint des de fa un temps. Primer de tot, he de dir que en Renyer em sembla una persona molt indicada per a ocupar la presidència d'Esquerra, contra la opinió dels que l'acusen de ser un "desconegut". El càrrec de president és menys orgànic que el de secretari general, i està més lligat a la definició de la línia política del partit que no pas a la “fontaneria” interna del mateix. En aquest sentit, un home amb la innegable inquietud ideològica d'en Renyer, format a més a més per anys de militància política, resulta un candidat excel·lent de cara a desenvolupar el càrrec de president del partit.

I precisament de les inquietuds ideològiques d'en Renyer voldria parlar. Pel que li vinc llegint des de fa un temps (particularment, al seu llibre L'Esquerra de la Llibertat), coincideixo amb en Renyer en moltes coses. Particularment, en la denuncia de l'antioccidentalisme que impregna certa esquerra dogmàtica i en la reivindicació del republicanisme no simplement com una formula lligada a la definició de la figura del cap d'Estat, sinó com un ideari al nivell del socialisme o del liberalisme, i diferent d'aquests. Ara bé, en aquestes mateixes qüestions mantinc discrepàncies cordials però importants amb ell. Per exemple, discrepo del punt de vista que en Renyer manté sobre el conflicte d'Orient Mitjà o sobre la OTAN. I discrepo, també, respecte a la caracterització que fa del republicanisme i de les seves relacions amb altres idearis com el socialista.

La idea que el republicanisme és una tradició política amb un cos ideològic propi i diferent del que manegen liberals i socialistes és una idea que ha vingut sent defensada per diversos estudiosos (historiadors de les idees i filòsofs polítics, bàsicament) des de com a mínim els anys 70. És el que es coneix com a “revival republicà”: el redescobriment d'una tradició que tindria exponents tals com Aristòtil, Maquiavel o Rousseau i que, segons molts d'aquests estudiosos, també inclouria autors tinguts comunament per “liberals” com ara Paine, Locke o el mateix Adam Smith (al respecte del republicanisme d'Smith, l'amic David Cassassas, de la BIEN, té escrita una interesantísima tesi doctoral). En Renyer defineix el republicanisme com un ideari que té per essència “la promoció i la defensa de la llibertat, tant la individual com la col·lectiva”. Però aquesta és una definició que no es correspon amb la que em consta que venen manejant els estudiosos que han reviscolat la tradició republicana. A grans trets, els estudis sobre republicanisme presenten en aquest sentit una divisió en dues famílies historiogràfiques:

1) La que defineix la tradició republicana com una tradició de pensament bàsicament preocupada pel problema de la virtut cívica, és a dir, de la participació ciutadana a la vida política en pro del bé comú. La representant més destacada d'aquesta família seria la Hannah Arendt.

2) La que defineix la tradició republicana com una tradició de pensament bàsicament preocupada pel problema de la llibertat, entesa com a absència de dominació. Representants d'aquesta visió del republicanisme serien Philip Pettit, Maurizio Viroli o, a casa nostra, Antoni Domènech, Daniel Raventós o Félix Ovejero, tots ells amb visions molt diferents entre si sobre què significa “dominació” i sobre què possibilita escapar de la mateixa.

Amb els anys, es pot dir que s'ha anat imposant un consens bàsic entre els estudiosos del republicanisme entorn de la visió del mateix com una tradició centrada en la defensa de la llibertat com a absència de dominació. En algun moment del seu llibre, Renyer també esmenta de passada aquesta idea, però la visió que hi predomina és la ja esmentada abans: la del republicanisme com a tradició política preocupada per la promoció de la llibertat individual i col·lectiva. Una definició que, insisteixo, actualment no em consta que sigui manejada per ningú dins el camp dels estudis sobre el republicanisme.

I és que resulta molt difícil definir què és la llibertat “col·lectiva”, com no sigui caracteritzant-la com la llibertat individual d'una sèrie de persones que acorden lliurement constituir-se en república. És a dir, finalment, la llibertat individual agregada, que tant el liberalisme com el socialisme (als quals Renyer acusa de centrar-se només en les llibertats individuals o en les col·lectives, respectivament, quan en realitat els trets no van per aquí, com veurem al tercer article d'aquesta sèrie) estarien en perfectes condicions de defensar, al menys al mateix nivell que el republicanisme. De moment, quedem-nos amb la idea: el republicanisme, al parer dels seus estudiosos, es caracteritza per la defensa la llibertat entesa com a absència de dominació. I què és el que aquests estudiosos entenen, per “no-dominació”?

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, març 27, 2008

La candidatura de la il·lusió, la candidatura del canvi

Fa un parell de dies les companyes i els companys d'Esquerra Independentista van presentar la seva candidatura pel Congrés del 7 de juny. L'encapçalaran en Jaume Renyer i l'Uriel Bertran, a qui podríem definir com els rostres de la veterania i de la joventut, respectivament. Contràriament a altres candidatures que fins ara s'han anat postul·lant, Renyer i Bertran presenten un projecte clar i concret per a redreçar la marxa del partit; un projecte sobre el que tothom, militant o no, pot informar-se simplement anant a la web d'EI. Mentre Carretero i Puigcercós fins ara no han fet més que al·lusions vagues al que un i altre volen ("fermesa", "sumar", "un partit obert i plural"), els candidats d'EI han explicat amb tota la concreció del món en què es basa el full de ruta que proposen pel partit durant els propers anys: 1) millora de l'Acord d'Entesa pels propers dos anys de legislatura; 2) al 2010, Acord Democràtic al Principat en defensa del dret de decidir; 3) 2014, referèndum d'independència al Principat; 4) suport a les candidatures d'unitat amb altres forces nacionalistes i progressistes del País Valencià i les Illes; 5) separació entre el lideratge electoral-institucional del partit i el lideratge orgànic.

On altres de moment només posen cares i grans paraules, l'Uriel, en Renyer i tota la gent que hi al darrere ja posen, com digué el propi Uriel fa uns dies, "programa, programa, programa". Un programa, a més a més, d'il·lusió i de canvi, que realment pot tornar a engrescar la militància de base i l'electorat republicà. Hi ha qui diu que ens quedarem a les portes, que finalment guanyarà per golejada l'aparell del partit i els seus candidats. Jo vull recordar que no seria la primera vegada que la militància corregeix els postul·lats de l'aparell i ho fa, per cert, sense provocar cap drama ni cap guerra. Ho vam veure amb el "no" a l'Estatut, i ho veurem el 7 de juny. Esquerra Independentista es farà sentir en aquest Congrés. Com diu l'eslògan de la candidatura: Junts Podem. Junts Guanyarem!

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, març 26, 2008

Good-bye, Carod?

Doncs mira, sembla que el president d'Esquerra plega de ser president d'Esquerra. O millor dit: sembla que no aspira a tornar-ho a ser. Ara podria desfer-me en elogis, dir que és un gest de generositat i bla bla bla. Però el fet és que m'ho miro amb cinisme: és una jugada molt intel·ligent d'un polític molt astut assessorat per gent molt hàbil. Si Carod hagués anat a lluitar la presidència hagués perdut inexorablement. Retirant-se de la competició evita cremar-se en ella, situa en una posició incòmoda Joan Puigcercós (que ja no apareix com el candidat del canvi sinó com el rostre més continuista dels que es presenten el 7 de juny), li permet presentar algun candidat "dels seus" no tan cremat com ell als llocs de secretari general i president, i aplana el camí vers possibles pactes amb els sectors crítics de cara a garantir-se la reelecció com a candidat a la presidència de la Generalitat al 2010 (que és el que realment i confessa li interessa). A banda, òbviament, d'aconseguir que molts es desfacin en elogis, tot dient que ha fet un gest de generositat i bla bla bla.

Però a mi el que m'importa, finalment, és que això és possitu pel partit: ens lliurem de la possibilitat remota però real de ser liderats durant 4 anys més pel rostre del continuisme per excel·lència, i s'obre així mateix la veda per a instaurar un model de partit on el candidat a la presidència de tal o qual organisme públic no és un líder orgànic del partit. Model que és absolutament necessari per tal d'evitar que la participació a un govern, sigui quin sigui, suposi de nou la difuminació del projecte i el discurs d'Esquerra.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, març 25, 2008

Entrevista a l'Uriel Bertran als Matins de TV3

Fa uns dies, el company Uriel Bertran, diputat d'Esquerra i rostre visible d'Esquerra Independentista, va ser entrevistat per en Josep Cuní al programa Els Matins. Us recomano veure l'entrevista per dues raons. La primera, perquè si la vostra opinió sobre la qualitat d'en Cuní com a periodista és dolenta, després d'aquesta entrevista encara ho serà més: interromp constantment l'entrevistat i en general sembla que tingui més ànim de deixar-lo malament que no pas d'entrevistar-lo en el sentit estricte de la paraula. I la segona, perquè resulta molt gratificant veure com l'Uriel se'n surt perfectament de tots els paranys que en Cuní li intenta parar. L'entrevista la podreu trobar aquí.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, març 24, 2008

Déjà vu matemàtic

"Hi ha molta gent interessada a dir-li a ERC que el seu problema és formar part del tripartit, però això no se sustenta sobre dades. Si fos així, com s'explicaria que hi hagi un nombre significatiu d'antics votants d'ERC que ara hagin votat el PSC?"

Les paraules les ha pronunciades Miquel Iceta, portaveu del PSC. Unes paraules que em provoquen una insistent sensació de déjà vu, perquè em recorden al que he vingut sentint en boca de diversos dirigents d'Esquerra des del 9 de març. I en fi, ja que es tracta de recordar coses, potser que recordem que Esquerra va perdre el 9 de març 350.000 vots mentre el PSC només en va guanyar 82.000, amb la qual cosa això del "nombre significatiu de votants d'Esquerra que ara han votat al PSC" queda més que en dubte.

Jo ja ho vaig dir: segueixo creient en la idea d'un pacte d'esquerres per a governar Catalunya, però no crec que el pacte que ara mateix és vigent estigui donant els fruits necessaris ni pel país, ni per a Esquerra, ni per a l'esquerra independentista. De manera que o el millorem, o ens plantegem què en fem. Però, si us plau, que ningú intenti justificar l'actual pacte tot argumentant que la clatellada electoral del 9 de març demostra que hi ha "vasos comunicants" entre Esquerra i el PSC. Els números canten, senyores i senyors.

PD: Que dic jo que si realment el pacte Esquerra - PSC aconseguís que la gent votés el PSC en detriment d'Esquerra, això seguiria sent un problema, no?

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, març 22, 2008

Benvingut a la República Bananera de Catalunya

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, març 21, 2008

El que ERC necessita: programa, programa, programa

Publicat al bloc de l'Uriel Bertran

Uriel Bertran

Fa uns dies, en un programa de ràdio, em preguntaven quina era la posició d'Esquerra Independentista amb vista al proper congrés nacional d'ERC. Convençut, vaig respondre que la nostra voluntat és la de definir un nou projecte polític que aconsegueixi tornar a fer connectar ERC amb l'independentisme que s'expandeix com una taca d'oli al nostre país.

El periodista, inquiet per l'absència de titular que la resposta li oferia, insistia: «Però tu a quin càrrec et presentaràs?» Jo m'hi tornava: «La prioritat és definir un projecte d'il·lusió i de credibilitat, i després la militància ja sabrà escollir les persones més ben preparades per desenvolupar-lo.» Finalment, em va deixar anar molest: «Vostè sembla aquell antic dirigent de l'esquerra parlant només de programa, programa, programa!» Llavors vaig reblar seriós: «Parlant de programa, aquest dirigent va obtenir els millors resultats de la història per a la seva formació, i ara el que necessita Esquerra és construir nou programa polític.»

Així doncs, el debat congressual d'Esquerra no es pot centrar en un debat personalista només per redistribuir els càrrecs orgànics i les candidatures a les eleccions al Parlament. Això només aconseguiria agreujar, encara més, la desconnexió d'Esquerra respecte a una bona part del seu electorat. El que cal és que siguem capaços de vertebrar un projecte nou, d'il·lusió, de renovació i de credibilitat.

L'anàlisi dels resultats ens permet veure amb claredat que no és cert que ERC hagi estat víctima d'un vot útil significatiu cap al socialisme (que només ha guanyat 80.000 vots). El que ha passat és que la majoria dels 350.000 electors que ha perdut Esquerra han optat per no continuar donant suport a la successió de missatges contradictoris que sovint es verbalitzen, la manca d'ambició del govern d'entesa i la inexistència d'un full de ruta clar, definit i creïble cap a la independència, i s'han abstingut.

L'expansió del projecte independentista d'Esquerra Republicana de Catalunya vindrà de situar el partit en unes noves coordenades que substitueixin bona part de les velles estratègies del catalanisme que han abocat la ciutadania a la frustració i a la dimissió de la política. Volem i calen canvis, i, el primer, d'objectius: després de 30 anys desenvolupant estatuts retallats amb l'estratègia del de mica en mica s'omple la pica, que ens ha condemnat a un espoli de 3.000 euros per català i any i que Catalunya hagi retrocedit de la primera a la novena posició de les comunitats en renda familiar (rere Melilla), és urgent posar proa cap a la difusió d'un nou objectiu nacional; la convocatòria d'un referèndum d'independència. Sobretot, ara que ja s'ha demostrat esgotat l'autonomisme i s'ha evidenciat l'utopia federalista.

El segon canvi ha de ser en la política d'aliances futura, perquè després de 30 anys de pactes que han dividit el catalanisme i que no han aconseguit desenvolupar ni polítiques nacionals ambicioses, ni polítiques socials remarcables per la manca de finançament i de sobirania, és imprescindible que el pròxim govern, el 2010, sigui fruit d'un pacte democràtic, entre totes les forces polítiques catalanistes que ho vulguin, i que es comprometi a defensar, plantant cara a Madrid, la voluntat del poble de Catalunya en matèries com ara el concert econòmic, el dret a convocar referèndums, la gestió de les infraestructures o la política lingüística per acollir i integrar els nous immigrants.

Tot plegat necessitarà, a més, un tercer canvi: un nou model de partit obert, democràtic, participatiu i amb nous referents, que permeti l'entrada de tramuntana fresca a una política catalana en vies d'extinció. El proper mes de juny tota la militància d'Esquerra tindrem el dret de decidir-ho.

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, març 20, 2008

La Nord-Amèrica progressista

Tot i que, d'entre els candidats demòcrates, les meves simpaties en aquestes primàries han anat cap els candidats més progressistes (John Edwards i Dennis Kucinich), és de calaix que ara mateix els dos únics candidats amb possibilitats reals de guanyar-les son Hillary Clinton i Barack Obama. Programàticament, ambdós difereixen en ben poc. Se situen en el centre del complicat espectre ideològic del Partit Demòcrata. Però hi ha una cosa que cal reconèixer: Barack Obama és, senzillament, un líder extraordinari. Un d'aquells polítics que, amb la força de la paraula, sap connectar amb les emocions de les persones d'aquella Nord-Amèrica oberta i progressista que no creu que els pobres mereixin ser pobres, que se sent orgullosa d'allò que de progressista hi ha en la història del seu país, que no veu la guerra com a solució a tots els mals (cal recordar que Obama és un dels pocs candidats demòcrates que es va oposar de bon començament a la guerra d'Iraq). Fins i tot a mi, que sóc escèptic respecte de la voluntat real de canvi d'Obama en tot el que fa al model social nord-americà, em resulta difícil no emocionar-me amb les seves paraules. Unes paraules que remeten a una Nord-Amèrica que, oculta, segueix existint.

I és que fa uns dies que vinc pensant en aquesta Nord-Amèrica progressista. Rellegint el famós llibre d'en George Lakoff sobre llenguatge i debat polític, vaig caure en una idea que repeteix diverses vegades i que abans havia passat per alt. Una idea que, des de la perspectiva de qualsevol català d'esquerres, pot semblar estranya: que els valors progressistes són tan nord-americans com el pastís de poma. Resulta estrany, com dic, quan t'ho acaben de dir. Nord-Amèrica, a l'imaginari d'una bona part de l'esquerra catalana, és sinònim d'imperialisme, conservadurisme, neoliberalisme salvatge, fonamentalisme cristià, obscurantisme i incultura. Una imatge que té el seu origen en la complicitat dels Estats Units amb el manteniment del règim de Franco, però que principalment es deu a la propaganda soviètica que durant anys arribà al nostre país via PSUC, d'una banda, i al rostre que el país ha estat oferint al món des de la revolució conservadora encapçalada per Reagan als anys 80, d'una altra. El rostre d'un país on parlar d'Estat del Benestar és quasi una broma, on s'assumeix que Estats Units és la policia del món i on impera una cada cop més asfixiant censura religiosa.

Però el cas és que, quan ho penses, te n'adones que en Lakoff té raó. Els valors progressistes impregnen la història dels Estats Units com el catalanisme impregna la de Catalunya. Parlar de la Nord-Amèrica progressista no significa parlar d'una Nord-Amèrica subterrània i no-oficial, sinó de les pàgines més brillants de la història dels EUA. Significa parlar de la Declaració d'Independència, de l'abolició de l'esclavitud, del sorgiment del feminisme i la majoria dels moviments socials progressistes que coneixem, de les primeres experiències de discriminació positiva, del New Deal, de les lleis antimonopoli de Roosevelt (pioneres en la lluita contra el poder de les grans corporacions), de la llibertat religiosa, d'un dels moviments sindicals més forts del segle XX. Significa parlar de Thomas Paine, de Franklin D. Roosevelt, de Martin Luther King, d'Abraham Lincoln, de Thomas Jefferson. I significa parlar, contra el tòpic, d'un dels països culturalment més brillants del segle XX: el que ens ha portat el jazz, el rock, la novel·la negra, a Kerouack, a Hemingway.

Odio la Nord-Amèrica conservadora. La del creacionisme, la teocràcia social, la cacera de bruixes, el poder de les grans corporacions i l'imperialisme guerrer. Però no puc sentir sinó simpatia i admiració per la Nord-Amèrica progressista. Potser Obama no serà un segon Roosevelt, no reconstruirà l'Estat del Benestar heretat del New Deal ni plantarà cara a les grans corporacions que governen de facto la seva república. Però no hi ha dubte que, mal que bé, s'ha convertit en l'esperança que la Nord-Amèrica progressista podrà, si més no, tornar a respirar després de portar anys ofegada per l'agressiu conservadorisme instal·lat a la Casa Blanca, gairebé sense interrupció, des dels anys 80. El seu extraordinari discurs, Yes we can, ha sigut com ja sabreu musicat per un grup d'artistes pro-Obama. Us en deixo aquí el videoclip, amb subtítols en castellà, per a que entengueu a què em referia l'altre dia quan parlava de “il·lusió”. I per a que escolteu, de pas, el clam d'una Nord-Amèrica que vol tornar a sortir a la llum.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, març 19, 2008

Per què no signaré el manifest Esquerra Positiva

Ahir es va posar en circulació el manifest Esquerra Positiva. Sense gaire pèrdua d'informació, es pot dir que la proposta fonamental del manifest és la de que el fins ara cap de cartell electoral d'Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira, passi a desenvolupar el paper de productor de discurs ideològic, en tant que el lideratge polític i electoral (textualment) del partit passi a mans d'en Joan Puigcercós. Heus aquí les meves raons per a no signar el manifest.

En primer lloc, el manifest fa palès un vici que hauríem d'evitar: la idea que la primera i més important conseqüència del Congrés de juny (que és com dir: de la patacada del 9 de març) ha de ser un canvi de cares. Un vici que podria portar-nos a regatejar-li importància a la qüestió que de debò compta de cara a evitar altres “diumenges negres”: el model de partit que volem i l'estratègia a seguir durant els propers anys. El manifest afirma que Esquerra ha arribat al final d'un cicle, però sembla que la característica principal d'aquest cicle sigui la d'haver estat dirigit electoralment per en Carod. I no: aquest cicle és el cicle en que Esquerra aposta per la reforma de l'Estatut com a estació de pas cap a la independència i pels pactes de govern amb les altres esquerres catalanistes com a via per a construir una majoria social favorable al projecte de l'esquerra independentista. El primer objectiu va fracassar, confirmant paradoxalment les pròpies tesis independentistes del partit. El segon es troba en un seriós standby, i és evident que en la seva forma actual no fa més que perjudicar el partit. És això, i no una altra cosa, el que Esquerra ha de reformular: quins son els següents passos cap a la sobirania, per una banda, i quina política de pactes i de govern seguim per a assolir una majoria social favorable a la mateixa, per una altra.

Una segona raó per a no signar el manifest és que recala en un segon vici que ens ha portat pel camí de l'amargor: el de concentrar el lideratge orgànic i l'electoral-institucional en les mateixes mans. Un vici que fa que així que s'entra a Govern no hi hagi ningú marcant línia política, i que deixa els dirigents que haurien d'estar preparant el camí de la sobirania ofegats per la indefugible agenda del dia a dia de la conselleria de torn.

Però una última i jo crec definitiva raó per a no signar el manifest és que em sembla, en el fons i en la forma, continuista. Fa uns dies, en una carta adreçada a uns companys i companyes de les JERC, afirmava que havia arribat l'hora del canvi. Un dels companys, crític amb el contingut de la carta, em va preguntar que “fins on havia d'arribar aquest canvi”. A la qual cosa vaig respondre que, assumit que Esquerra té greus problemes (i jo crec que a hores d'ara ningú no ho dubta), podem diferir en el diagnòstic, en la recepta i en les persones idònies per a dur-la a terme; però que si el diagnòstic és “tampoc no n'hi ha per tant”, la recepta és “seguim com estem ara” i les persones son “les mateixes i als mateixos llocs”, aleshores tindrem una certesa raonable que no se n'està proposant cap, de canvi. El manifest Esquerra Positiva no ofereix cap diagnòstic ni cap recepta, però demana un canvi de persones on, de les dues persones que fins ara han capitalitzat la vida política d'Esquerra, l'únic que es proposa és jubilar políticament a una i traspassar-li les seves funcions a la altra. És a dir, que quant a persones, la renovació que es proposa és ben minsa.

Jo respecto profundament en Joan Puigcercós, crec que és i pot ser un gran líder i tinc esperances que finalment ell també acabi formant part del canvi que Esquerra necessita. Però el que no puc assumir és que la persona que fins ara ha liderat orgànicament Esquerra, que a hores d'ara té més de mitja Executiva Nacional al seu favor i que ha estat tot aquest temps a Govern, de cop i volta resulti ser el rostre principal i gairebé únic d'aquest canvi, quedant eximit de la seva responsabilitat en les davallades electorals dels últims temps. Jo crec que en Puigcercós, com en Carod, han de jugar un paper en la nova Esquerra, un paper important. Però diferent del que tant l'un com l'altre tenien fins ara. O sigui que la consigna “tot el poder per a en Puigcercós” ho sento molt, però no la faig meva.

Dixi et salvavi animan meam.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, març 18, 2008

És la il·lusió, company, companya

Fa uns dies li llegia a l'Antoni Soy que ara Esquerra s'havia de dedicar a “governar bé” per a “recuperar la confiança de la gent”. Més enllà que d'aquesta idea se'n desprèn més d'una conseqüència problemàtica (hem de suposar, per exemple, que les darreres davallades electorals es deuen a que Esquerra ha governat malament?), crec que això palesa un oblit de les raons de l'espectacular augment de vots d'Esquerra a les eleccions municipals, autonòmiques i generals de 2003 i 2004. Jo, que en aquella època era molt anti-Esquerra, recordo com es vivia “des de fora” l'ascens d'aquest partit. I no recordo, francament, que ningú digués que votava Esquerra “perquè Convergència i el PSC governaven malament” o perquè Esquerra “governaria bé”.

Evidentment que la capacitat de gestió compta. L'elector, per a dipositar la seva confiança en un partit, necessita saber que el partit governarà bé, que els seus candidats no són uns inútils. Si tanta gent va fer confiança Esquerra el 2003 i el 2004 va ser perquè aquest partit va oferir la imatge d'un partit dirigit per gent competent i preparada. Però això només explica per què la gent va poder confiar en Esquerra, i no per què va fer-ho efectivament. Com dic, no recordo que aquells dies la gent afirmés que votava Esquerra perquè confiaven molt més en l'habilitat gestora d'en Carod que en la d'en Maragall o en la d'en Mas. Ni recordo que el manifest “Carod President” fes especial èmfasi en la capacitat d'Esquerra per a “governar bé”.

El que si que recordo és il·lusió. Una il·lusió que es notava sobretot entre el jovent que tenia la meva edat, els 18 anys, i a qui li tocava anar a votar per primera vegada. I la recordo molt bé perquè jo no la tenia. Com he dit abans, jo en aquells temps era molt crític amb Esquerra i no vaig votar-los ni a les autonòmiques ni a les municipals (si a les generals). Per tant, no crec que el meu record estigui obnubilat per la meva pròpia il·lusió, que ja dic que era inexistent en aquell moment. I malgrat això, com dic, recordo que Esquerra era un partit “de moda”, un partit al que semblava que era de calaix que havies de votar si tenies menys de 30 anys, i que demostrava que eres un paio ardit i modern si és que el votaves passada aquella edat. Esquerra era, més que Iniciativa i abismalment més que el PSC, el partit de la il·lusió. Anys després, les repetides sortides de to d'en Carod i els devanejos de la direcció a l'hora de prendre posicionament sobre l'Estatut retallat van reduir aquella il·lusió fins a fer-la quasi desaparèixer. I un cop iniciada la era del pacte amb en Montilla, la il·lusió es va acabar de perdre. Com he llegit en algun lloc aquests dies, avui seria pràcticament impossible tornar a publicar un manifest “Carod President” (o “Puigcercós President”, tant és en aquest cas) amb un ressò ni remotament similar entre el món de la intel·lectualitat i l'art al que va tenir el manifest de 2003.

I això son males notícies. Esquerra és un partit d'aquells que està obligat a generar il·lusió si vol sobreviure. I la raó és que el projecte que representa Esquerra suposa un canvi massa gran a l'status quo com per a pretendre que aquest partit creixi a base, simplement, de demostrar que “governa bé” sobre aquest status quo. Els partits de l'status quo ja són els que són: el de la dreta (CiU) i el de l'esquerra (PSC), ambdós autonomistes. Esquerra, tot i la seva pretensió de ser el partit de l'esquerra nacional, no és encara la primera força de l'esquerra catalana, ni ocupa tampoc aquell espai a l'esquerra de la socialdemocràcia que encara sobreviu a diversos indrets d'Europa, com el nostre país. Esquerra, en aquest quadre, sobra. Per això està obligada a generar il·lusió: perquè si la gent simplement vol “bon govern”, ja té on escollir. I resulta poc creïble argumentar que existeix alguna llei científica que fa que la gent que entra a CiU o al PSC sigui per defecte pitjor governant que la gent que entra a Esquerra.

La il·lusió que generava Esquerra es trobava, sobretot, en la imatge que aquest partit oferia de ser diferent. No freak, no “antisistema”, sinó diferent. De fet, la imatge de l'Esquerra de 2003 en tenia poc, de freak. Enrere havien quedat les escenes d'Àngel Colom serrant un toro d'Osborne, i encara quedaven mesos per a que Joan Puig es passegés per la piscina d'en Pedro J. i per a que en Carod es reunís amb ETA. Pel mig, el que hi havia era una Esquerra que exhibia una fermesa davant el PP que deixava la cara vermella al PSOE i a CiU, i que oferia la imatge d'un partit honest, compost per gent que creia en el que feia. Actualment aquesta imatge està seriosament malmesa, i no només en la persona del seu president, com s'entesten a pensar alguns.

Agradi o no, Esquerra avui ja no és “aire fresc”, com proclamava el seu eslògan de 1999. És un partit com els altres. I això no és bo quan es tracta d'un partit que es proposa fer una cosa substancialment diferent al que pretenen fer els altres, a saber, construir un Estat nou. Esquerra està obligada a generar, de nou, il·lusió. I això és tant com dir que està obligada a canviar unes quantes cares que ja no la generen pas, a explicar a la ciutadania quins son els següents passos que preveu en el camí cap els seus objectius (com es feu brillantment amb la defensa de la reforma de l'Estatut com a pas cap a la independència), a preveure mecanismes que evitin que el partit torni a ser engolit per l'activitat institucional (com ara separar els càrrecs orgànics dels institucionals), i a començar, com diu Ridao, a situar la gent més preparada als llocs de direcció enlloc de simplement la gent que toca per quota de familia política. Només aleshores, quan Esquerra torni a ser el partit de la il·lusió, podrà ser el partit que marqui la diferència amb els altres partits. “Governar bé” és necessari, però il·lusionar l'elector ho és més encara.

I si no, mirin el senyor Obama. Malgrat ser un dels candidats demòcrates més moderats i amb un missatge més ambigu, ha aconseguit omplir el seu discurs d'imatges evocadores i construir-se una imatge de líder a mig camí entre Kennedy i Luther King. Tenint de fet un programa molt menys popular que el d'un Edwards, Obama ha aconseguit situar-se com el favorit per a ser el proper candidat demòcrata a la Casa Blanca. I ho ha fet generant il·lusió, quasi es pot dir que venent-la. Qui hagi llegit el magnífic discurs on pronuncià la consigna Yes, we can! (musicada per un famós video distribuït massivament a la xarxa) sabrà al que em refereixo. Fins i tot a mi, que Obama em sembla un candidat moderat amb no massa diferències respecte de Clinton (del d'abans i de la d'ara), se'm posen els pels de punta quan el llegeixo. Com se li posaven els pels de punta a molta gent quan, el 2003, Esquerra els convidava, de nou, i després de 23 anys d'ensopiment pujolista, a la il·lusió.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, març 14, 2008

De quin vot útil m'està parlant vostè?

Segons el que pel que vaig veient és l'argument dels dos sectors de la direcció d'Esquerra, la causa de la clatellada electoral de diumenge és que la gent va votar en clau anti-PP i, al contrari que a les eleccions de 2004, en aquestes la gent ha cregut que el vot útil contra el PP el representaven els socialistes més que no pas els republicans. Cosa que, d'altra banda, justificaria el pacte amb els socialistes, demostrant l'existència de vasos comunicants amb el PSC.

Tot això seria cert si no fos pel fet que és fals. Si més no, matemàticament fals. Veiem una petita comparativa de resultats:

2008

Esquerra 289.927 vots 3 diputats

PSC 1.672.777 vots 25 diputats

2004

Esquerra 638.902 vots 8 diputats

PSC 1.586.748 vots 21 diputats

És a dir: el PSC ha guanyat uns 82.000 vots i Esquerra n'ha perdut uns 350.000. La diferència és de 268.000 vots. Dit d'una altra manera: suposant, i és molt suposar, que els 82.000 vots que ha guanyat el PSC provinguin tots d'Esquerra, estariem de tota manera parlant de que el 76% del vot que ha perdut Esquerra no se n'ha anat pas al PSC. I com que aquesta era la única possible destinació del vot útil anti-PP provinent del nostre electorat, queda clar que aquest 9 de març una majoria aclaparadora del nostre electorat no va votar un altre partit, sinó que es va quedar a casa. Tenint en compte que en aquestes eleccions la participació ha sigut si fa no fa la mateixa que la de 2008, l'argument del vot útil acaba d'enfonsar-se.

A partir d'aquí, dues reflexions. La primera, que si continuem creient en el pacte d'esquerres (i jo hi continuo creient), que no sigui per l'existència de "vasos comunicants" amb el PSC. La segona, que potser en comptes d'atreure l'electorat del PSC hauríem d'anar pensant en atreure l'electorat catalanista i d'esquerres que ja no vota ni PSC ni ICV ni, dada important, a nosaltres. Un electorat que, per cert, sol coincidr pel que fa a l'edat amb l'electorat en el que Esquerra ha obtingut els seus majors triomfs: el juvenil. I la tercera, que el problema no és el PSC. M'atreviria a dir que no és ni el tripartit. El problema som nosaltres. I si continuem ignorant aquest problema, la següent clatellada electoral serà la definitiva.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, març 12, 2008

Carta oberta a uns companys i companyes de les JERC

Al llarg dels propers dies aniré penjant articles sobre les meves impressions respecte de les eleccions d'aquest 9-M, especialment pel que fa als resultats d'Esquerra i a les conseqüències dels mateixos. Avui, però, voldria publicar aquesta carta electrònica que vaig enviar abans d'ahir a uns quants bons companys i companyes de les JERC.

---

Benvolgudes companyes, benvolguts companys,

Us escric, si em permeteu la broma, amb una certa tremolor a les mans. Gairebé tots vosaltres porteu més anys que jo militant a les JERC, i alguns porteu molts però que molts més anys. De fet, més d'un i més d'una de vosaltres ha estat allò que es diu "en primera línia de foc", situació en la que jo no m'hi he trobat mai. Alguns a la direcció nacional, d'altres en càrrecs locals, alguns fins i tot com a càrrecs electes. Us heu deixat moltes més hores, energies i il·lusions en aquest projecte que jo, que es pot dir que hi he arribat com qui diu fa dos dies. Cosa que significa, entre d'altres, que sabeu molt millor que jo de què va la pel·lícula, com és aquest partit que es diu Esquerra i com ha d'enfrontar la titànica tasca que s'ha autoimposat: construir un Estat nou, al vell mig de l'Europa Occidental, a partir d'un territori controlat per un dels Estats més durs i nacionalistes de la mateixa, i fer-ho en pro de la llibertat i el benestar de les classes populars d'aquest territori. No us preneu, doncs, aquestes línies com una lliçó de política, ni d'independentisme, ni de progressisme. Moltes més me'n podríeu donar vosaltres a mi que no pas a la inversa. Preneu-vos aquesta carta com un petit gest de suport i d'humil consell que us dedica un amic, des de la llunyania, en hores difícils per a tots i totes.

Naturalment, us escric perquè Esquerra està en hores baixes. Un cop més, però aquesta vegada de manera especialment dramàtica. La majoria de vosaltres ha conegut les hores dolces d'Esquerra: el 2003, els 23 diputats, l'entrada a Govern, els 8 a Madrid, els èxits, les felicitacions. La sensació d'estar encapçalant un moment històric. Jo només he conegut, pràcticament, les hores baixes. La derrota al referèndum de l'Estatut, la baixada electoral a les eleccions del Principat, la nova baixada a les municipals, i la clatellada d'aquest diumenge. Deu ser la meva innata capacitat per a ficar-me al mig d'allà on hi ha problemes, si em permeteu de nou la broma. Sigui com sigui, tots, cadascú a la seva manera, hem vist com aquest projecte en el què crèiem, i que fa tan sols quatre anys estava en auge, ha acabat greument ferit. Jo no diria de mort, però si greument ferit.

Hi ha una temptació difícil d'evitar: culpar d'això a uns altres. Ja sigui als votants d'Esquerra que diumenge votaren el PSOE influïts pel missatge trampós de "que vé el PP!", ja sigui als votants independentistes que equivocadament però honesta pensaven que ajudarien a la causa independentista "donant una lliçó" a Esquerra tot deixant-la de votar, ja sigui als mitjans de comunicació que com ja sabem tant ens estimen. Jo crec que de causes, sens dubte, n'hi ha moltes, i que la sensació que els resultats d'ahir no van fer justícia a la tasca d'Esquerra durant aquests quatre anys és comprensible. Jo mateix, que sóc des de fa gairebé un any crític amb la línia de la direcció nacional del partit, penso que la pèrdua de 5 diputats i de centenars de milers de vots és exagerada. Però una cosa són les causes i una altra les responsabilitats. I la responsabilitat de tot això és de tots i totes. Tots i totes hem comés errors, alguns per no haver sabut escoltar, d'altres per no haver-se sabut fer escoltar, i d'altres per no atrevir-se a parlar. Alguns errors s'han comés amb honestedat, d'altres amb ineptitud, d'altres amb premeditada matusseria. Res que ens hagi d'escandalitzar: la política (vosaltres ho sabeu millor que jo) no és pas flors i violes. Però, com a mínim, cal reconèixer-ho i no caure, de nou, en el vici de culpar els altres de les nostres desgràcies.

I no és la única temptació que cal enfrontar. L'altra, més estesa potser en el nostre entorn que entre nosaltres mateixos, és el derrotisme, la idea que tot està perdut i que hem desaprofitat un moment històric. Jo crec que el moment històric l'estem vivint ara, si bé no en la millor forma. Per més que Esquerra vagi a la baixa, el fet és que mai la independència i l'autodeterminació havien estat tan en boca de tothom, fins i tot dels que s'hi oposen. L'independentisme creix, malgrat que Esquerra baixi. I creix perquè, al contrari que quan governava el PP, molta gent va posar moltes expectatives en Zapatero, expectatives que s'han vist traïdes. Podem imaginar-nos fins a quin punt aquest home ens tornarà a decebre, als catalans i a les catalanes, ara que pot governar sense la pressió de cap altre grup parlamentari catalanista que no sigui el de la CiU de Duran i Lleida. Aquest és el moment històric que cal aprofitar. Tenim quatre anys per a capitalitzar aquest descontentament ciutadà, ja no amb el PP, sinó amb la mateixa idea d'Espanya, per a transformar-ho en un gruix electoral suficient per a que Esquerra torni a posar la banya independentista i d'esquerres al cor dels toreros de l'espanyolisme.

I no és impossible. Al país on visc, a Escòcia, els nostres companys de l'SNP, independentistes i d'esquerres com nosaltres, van treure 40 diputats a les primeres eleccions escoceses, 27 a les segones i una majoria de 53 a les terceres. I no ho van aconseguir perquè sí, sinó perquè van saber corregir el rumb en allò que feien malament, recol·locar persones que no servien per a la feina que feien en altres llocs on podien donar un millor servei, i aparcar les seves diferències i ambicions en pro d'allò que finalment els beneficiava a tots ells i al seu país: el creixement del mateix SNP. Una mentalitat que encara no està instal·lada al nostre partit i que crec que és particularment invisible (no dic inexistent, que no ho sé) a la seva direcció nacional.

D'aquí a uns mesos, Esquerra celebrarà el seu Congrés Nacional. De cara al mateix, crec que els militants de les JERC, fins i tot aquells que no militen a Esquerra, han de ser com en tantes ocasions passades l'avantguarda del canvi, la saba nova que serveixi per a jubilar velles pràctiques i vicis que, si tenien la seva explicació en el passat, avui son un càncer pel projecte de l'esquerra independentista. En aquest sentit, us demano, ens demano humilment que no confonguem la lleialtat al partit amb la fe cega en el que digui la direcció. Cal dona'ls-hi la raó quan la tenen, i cal desautoritzar-los quan els hi manca. I quan després de la derrota surten els dirigents del nostre partit dient que la culpa de la baixada d'Esquerra és "del vot útil" cal dir, ben clarament, que un cop més s'equivoquen. Que les causes de la derrota estan més a dins que a fora. I que ha arribat l'hora del canvi, agradi o no, i li pesi a qui li pesi.

Però, com ens demano humilment això, també ens demano humilment que les crítiques que fem les fem agafats i agafades de les mans, com a companys i companyes, que és el que som. Podrem diferir en el diagnòstic, en la recepta i, per què no dir-ho, en les persones en qui confiem l'aplicació de la mateixa. Però res ni ningú no ens ha de fer confondre els companys que discrepen amb adversaris als que cal esborrar del mapa. Els adversaris són a fora i són els que estan creixent a costa nostra. Són ells, i no tal o qual sector del partit, els que han de sortir perdent amb el proper Congrés Nacional. Cosa que, per donar-li de nou la volta al full, crec que només s'aconseguirà si el seu resultat és qualsevol cosa menys continuista.

Tenim feina per davant, un partit al que refer i un gran país al que unir. Vivim hores difícils, però també un moment històric que no podem desaprofitar. No deixem que ni el derrotisme, ni el fals optimisme, ni el cainisme, ni la fe irracional en els líders ens faci indignes de la tasca que ens hem autoimposat i que vosaltres, abans que jo, ja vau començar a dur a terme. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem la llibertat. Jo, personalment, confio plenament en vosaltres. En nosaltres.

Només em resta felicitar-vos per la feina que heu fet en aquesta campanya, que és del tot lloable malgrat que els fruits no hagin estat els esperats. Des del meu còmode "exili" escocès, poca cosa, si alguna, us podré criticar en aquest sentit.

Una forta abraçada del vostre company que us admira i us aprecia,
--
Lluís Pérez

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, març 08, 2008

Lo que aún queda por hacer

Curioseando por el YouTube, pude ver hace unos días algunos anuncios comerciales emitidos en Televisión Española durante los años del franquismo. Unos anuncios donde se plasmaba muy claramente la visión que se tenia de la mujer en aquella época, al menos por parte del mainstream social asociado al régimen. Cabe recordarlo: la mujer como ama de casa, al servicio de su marido, alejada del ejército, la política y aún del “buen” licor. No cabe duda que, contra muchas voces maximalistas, desde entonces se ha avanzado muchísimo, al menos en el Estado español. La mujer es libre, jurídicamente, para establecer contratos y acuerdos (algo impensable en aquella época); tiene margen legal para abortar si así lo desea; puede escoger representantes políticos y a su vez ser escogida como tal; ya no se asume públicamente que su misión en la vida es exclusivamente traer hijos al mundo, criarlos y cuidar de su marido; etc.

Seguir llegint a Socialdemocracia.org

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, març 06, 2008

Indecís? Escolta Zapatero

I després diga'm que tens estomac per a votar el PSC - PSOE, sobretot si ets a Girona o a Lleida. Escolta, escolta:

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, març 05, 2008

De quina mirada positiva m’està parlant vostè?

El lema de Zapatero en aquesta campanya ha sigut La mirada positiva. El del seu correlat català, la Carme Chacón, ha estat La Catalunya optimista. En realitat, però, caldria preguntar-se quin és el concepte de “positivitat” que tenen a Nicaragua i a Ferraz, perquè jo personalment he escoltat pocs missatges positius per part d’aquests candidats i dels seus partits durant aquesta campanya. El que he escoltat, per contra, ha sigut bàsicament un mantra: “que vé el PP!”. L’argument principal dels socialistes per a que els votem sembla ser que, si no són ells, serà el PP qui governi.

Seguir llegint a La Catalunya Realista

Etiquetes de comentaris: , , ,

Uns quants pratencs (joves, bàsicament) explicant per què volen la independència

Seguint el fil obert per la campanya d'Esquerra, aquí arriba aquest vídeo dels meus companys de les JERC del Prat.



Passa-ho!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts, març 04, 2008

Girona decideix: ERC o PP?

Extret de la web d'Esquerra Independentista

Aquesta setmana Francesc Canet i Joan Puig, número 1 i 2 de la llista d' Esquerra Republicana al Congrés per Girona, han presentat la campanya Girona decideix: ERC o PP? i el web stopPP.cat. Aquesta iniciativa d'Esquerra Republicana vol posar de manifest què s'hi juga Girona realment el proper 9 de març: optar entre Joan Puig (ERC) o Alícia Sánchez Camacho (PP).

Girona decideix: ERC o PP? És una reflexió fonamentada de la realitat electoral. Una crida a tota la gent catalanista i progressista de les comarques de Girona a aturar el PP. Perquè com molt bé explica aquest vídeo, la realitat electoral i l'aplicació de la Llei d'Hondt fan més que previsible l'atribució de 5 dels 6 escons en joc a les comarques de Girona. Només el 6è escó resta en dubte, ballant entre ERC i el PP.

Girona decideix: ERC o PP? És una apel·lació al sentit comú de tots els gironins i gironines que desitgen una Catalunya forta i nacionalment lliure. Una incitació a la revolta contra la dreta espanyola i les polítiques anti-democràtiques. Una incitació a seguir fent de les comarques de Girona (conjuntament amb Lleida), terra alliberada del PP. Ara fa 4 anys només 782 vots van permetre a Esquerra aconseguir el segon diputat i aturar així al PP. Avui revalidar-ho és possible i només depèn de tu. El proper 9 de març a Girona tu decideixes: ERC o PP

www.stopPP.cat
Vídeo sobre l'aplicació de la llei d'Hondt a Girona
Bloc de Joan Puig

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, març 03, 2008

Ciutadans s'oblida del seu propi ideari

Hem vist aquests dies que la campanya electoral de Ciutadans equipara Carod-Rovira (i, amb ell, Esquerra) amb el dirigent ultradretà espanyol Ricardo Saez de Ynestrillas. L'excusa per a tal comparació és que, segons Ciutadans, tots dos son “nacionalistes”. He dit en més d'una ocasió en aquest bloc que una cosa son les paraules, les consignes, i una altra els projectes concrets que hi ha darrere les mateixes (si és que n'hi ha). Així doncs, més enllà de l'etiqueta “nacionalista”, que els de Ciutadans col·loquen arbitràriament per igual a Ynestrillas i a Carod, i que amb igual arbitrarietat rebutgen per a si mateixos, anem a veure amb qui comparteix més coses el senyor Ynestrillas.

a) Unitat de l'Estat espanyol: Ynestrillas la defensa. Ciutadans la defensa. Esquerra la rebutja.

b) Independència de Catalunya: Ynestrillas està en contra. Ciutadans està en contra. Esquerra està a favor.

c) Dret a l'autodeterminació de Catalunya: Ynestrillas no el reconeix. Ciutadans no el reconeix. Esquerra el reivindica.

d) Caràcter nacional de Catalunya: per a Ynestrillas Catalunya no és una nació, sinó una regió d'Espanya, que si que és una nació. Per a Ciutadans, Catalunya no és una nació, sinó una regió d'Espanya, que si que és una nació. Per a Esquerra, Catalunya és una nació diferent d'Espanya, si és que aquesta és una nació.

e) Immersió lingüística i discriminació positiva a favor de la llengua catalana: Ynestrillas està en contra. Ciutadans està en contra. Esquerra està a favor.

En fi, jutjeu vosaltres mateixos/es. Mallarmé deia que la precisió espatlla la literatura vaga. Ja veieu: també espatlla la demagògia i el trampeig.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Sobre mi

Arxius

Política de privacitat

Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art Lliure

Les meves raons per a optar per la devolució i no per Creative Commons.

Participo a les xarxes:

Campanyes

Blocs

Botons

Powered by Blogger
and Blogger Templates