Etiquetes de comentaris: bilis, exageració, insults, irracionalitat, mala educació
Etiquetes de comentaris: eleccions generals, PP, PSOE, vot útil
Com a militant de l'esquerra independentista catalana, fa ja un temps que Escòcia revesteix per a mi d'un especial interès polític. Es tracta d'un país governat des de fa uns mesos per un partit (l'SNP) que no només és independentista, sinó independentista i d'esquerres. Un partit que s'ha guanyat el suport del seu poble, no a base de defensar unes improbables essències pàtries, ni de prometre un retorn a una utòpica Arcadia feliç escocesa, sinó de reivindicar la independència d'Escòcia com a eina per a garantir més prosperitat econòmica i més justícia social per als escocesos. Per això, quan acabada la carrera em vaig proposar marxar uns mesos a treballar a les Illes Britàniques per a millorar el meu anglès i desconnectar de la meva vida a Barcelona, vaig trigar poc a decidir-me a anar a Edimburg.
Seguir llegint a la web d'Esquerra Independentista
Etiquetes de comentaris: Escòcia, Esquerra, Nacionalismes
Etiquetes de comentaris: Convergència, eleccions generals, morning-singing
Etiquetes de comentaris: eleccions generals, Esquerra, esquerra independentista
Etiquetes de comentaris: ciutadania, immigració, llengua
Vinc veient que l’argument més sovintejat a les converses de cafè pels votants, militants i simpatitzants del PSC – PSOE és el següent: “deixa’t de mandangues, aquí del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol. I qui prefereixes que sigui: Zapatero o Rajoy?” L’argument sembla d’una solidesa i d’un realisme extraordinaris. I, tanmateix, el que és realment extraordinari és que tingui aquesta aparença, perquè en realitat no s’aguanta per enlloc. M’estalviaré d’explicar (one more time) que el règim polític espanyol és parlamentari i no presidencialista, que el que escollim el 9-M és un parlament i no un president, i coses per l’estil. M’ho estalviaré perquè, agradi o no, el cert és que la campanya ja porta anys focalitzada en els candidats a la presidència del govern espanyol (més precisament: els caps de llista per Madrid). I que, finalment, el resultat políticament més palpable de les eleccions serà que determinaran qui serà el cap del govern espanyol. Així doncs, centrem-nos en això: si considerem que del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol (que jo, ja dic, no estic d’acord, però en fi, s’ha de contestar els adversaris en el seu propi terreny), és assenyat, des d’una òptica catalanista i d’esquerres, votar pel PSC – PSOE el 9-M?
Seguir llegint a La Catalunya Realista
Etiquetes de comentaris: Independentisme, Kosovo, Nacionalismes
Etiquetes de comentaris: eleccions generals, Esquerra
A l'anterior article parlava dels dos conceptes de llibertat que es manegen dins el liberalisme: la llibertat negativa (la que experimento quan ningú, i en especial l'Estat, fa ús de la força per a condicionar les meves decisions) i la positiva (la que experimento quan puc dur a terme efectivament les meves decisions). Hem vist que la segona llibertat, tot i que té un punt de sensatesa (de què serveix “ser lliure d'anar al metge” si no m'ho puc pagar?), té implicacions molt problemàtiques quan se l'examina a fons: la meva llibertat d'escollir parella ha de traduir-se en el fet que la parella que jo esculli per a mi es converteixi, efectivament, en la meva parella? La llibertat de fer el que vulgui amb el meu cos implica que, si em ve de gust, he de passar una nit de sexe desenfrenat amb la Monica Bellucci, malgrat que ella no ho vulgui?
Semblava, doncs, que la llibertat negativa era la única llibertat que mereixia tal nom. Però hem vist que, també, aquest concepte de llibertat té els seus problemes. Principalment, un que afecta directament el seu nucli definitori: i per què la força física és la única amenaça a la llibertat de prendre decisions? Per què, per exemple, consideren els liberals que un treballador en precari ha acceptat “lliurement” les seves condicions laborals, i que el fet que l'alternativa sigui enfonsar-se en la misèria no constitueix també una amenaça a la llibertat? “Oh”, dirà el liberal, “però és que es tracta d'una elecció que ha realitzat el treballador: podria haver optat per enfonsar-se en la misèria”. Un argument força sospitós. Al cap i a la fi, et deia a l'anterior article, quan un es troba davant la clàssica oferta de “la bossa o la vida”, doni la resposta que doni, es trobarà també realitzant una “elecció”: si ha escollit quedar-se amb la bossa, sempre podrem dir que si l'han mort és perquè ell així ho ha volgut. S'ha trobat davant una situació adversa i ha escollit el què considerava el mal menor. Una situació que només s'allunya de la de l'obrer en precari pel seu grau de salvatgisme, però que té una “estructura de decisió” força similar.
Però, és clar, tu no consideres que escollir entre la bossa o la vida sigui realitzar una elecció “lliure”. I, de fet, si t'hi pares a pensar segur que tampoc pots resistir la intuïció de que l'elecció entre la precarietat laboral i la misèria no és, tampoc, un exemple d'exercici de la llibertat. Així doncs, què caram és la llibertat? Quina definició de la llibertat podem trobar que salvi aquests problemes i ens permeti orientar-nos en la lluita per construir una societat lliure?
La concepció que et proposo que consideris és la que els historiadors de les idees venen denominant des de fa un temps “republicana”. No et confonguis! No m'estic referint a la “república” en el sentit que habitualment s'utilitza en el llenguatge polític actual, sinó al seu sentit clàssic, al seu sentit propi. En el llenguatge polític habitual d'avui dia, una “república” és simplement un Estat on el cap del mateix no és un “rei” o, el que és el mateix, no és hereditari. A partir d'aquí, una república pot ser una república democràtica, com Alemanya, o una dictadura, com Cuba o el Pakistan. Però la paraula “república” no va néixer amb aquest sentit. En el seu origen, una “república” era una comunitat de ciutadans lliures i iguals que es garantien mútuament drets i llibertats. La paraula “república” prové del llatí res publica, que al seu torn era una traducció aproximada del concepte grec politeia. Res publica significa la cosa pública, la cosa de tots i totes, per contraposició a res privata, la cosa privada, la cosa d'algú o d'alguns. Un Estat era una res publica quan pertanyia a tots els seus ciutadans, quan era governat per tots ells, en tant que era una res privata quan eren algú, o alguns, els que dominaven a la resta de la comunitat política. La idea era que una comunitat política que era dominada per un tirà no era sinó una extensió del seu patrimoni privat, i que els seus membres no eren, a la pràctica, cap altra cosa que possessions privades del tirà.
Des de la seva aparició a l'antiguitat grecollatina, l'ideal de la república ha estat reivindicat i estudiat per nombrosos pensadors. Ments com Aristòtil, Ciceró, Maquiavel o Rousseau (i encara et diré més: també alguns pensadors comunament i errònia tinguts pr liberals, com ara Adam Smith o John Locke) dedicaren les seves investigacions sobre la realitat política i social a determinar sota quines condicions podia constituir-se una comunitat de ciutadans lliures i iguals. I tots ells, divergents en nombrosos punts, coincidiren en un: que la llibertat només es pot entendre com independència. Tu ets lliure quan no depens de ningú per a viure, perquè això fa que, en prendre decisions, no hagis de demanar permís a ningú que no siguis tu mateix. Per descomptat, la pregunta resta a l'aire: i què vol dir ser dependent d'algú? Novament, tots aquests pensadors donaven si fa no fa la mateixa resposta: dependre d'algú vol dir veure com la teva existència social (i fins i tot el seu fonament, és a dir, la teva mateixa existència física) depèn de l'arbitri d'algú. Quan algú pot excloure't de la societat a voluntat, perds la teva llibertat per a navegar lliurement per la vida social. La teva inserció dins la societat depèn d'un tercer, i dependràs d'aquest tercer a l'hora relacionar-te amb els altres.
Pensa-hi: allò que tenen en comú un tirà, un capitalista i un marit d'una família tradicional és que tots tres poden excloure certa gent de la vida social quan els hi vingui de gust. Un tirà pot detenir la gent, torturar-la i en cas extrem assassinar-la. Un capitalista té a les seves mans la possibilitat de condemnar virtualment a la misèria i, per tant, a l'exclusió social (i, en cas extrem, a la mort per inanició) aquells treballadors que no tenen cap altra manera de guanyar-se la vida que treballant per a ell. Un marit en una família tradicional pot repudiar la seva dona i amb això condemnar-la al més absolut ostracisme social. Els súbdits del tirà, els assalariats del capitalista i la dona del marit miraran els seus dominadors amb el cap baix, perquè la ira del dominador pot comportar la seva mort social i, eventualment, fins i tot física. Això és el que els republicans entengueren per dependre d'una persona. És fàcil assumir, amb ells, que una persona en aquest estat de dependència és incapaç de prendre decisions lliurement.
D'entre les fonts de dependència que identificaren els republicans, aquella a la que concediren des de sempre més importància fou la manca de propietat. Només aquells que tenen una propietat privada suficientment gran com per a subsistir autònomament, tenen al seu torn garantida la seva existència social més enllà de la voluntat arbitrària de tercers. D'aquí, els republicans extragueren tres conclusions. La primera és que l'extrema pobresa és una amenaça per a la llibertat individual: aquell qui, com s'ha dit, no disposa d'una propietat que li permeti subsistir autònomament, no és lliure. La segona és que l'extrema riquesa també és una amenaça per a la llibertat, en aquest cas per a la llibertat de tots: quan, dins una comunitat política, la riquesa es concentra en molt poques mans, la majoria dels ciutadans de la república queden a mercè d'uns pocs magnats amb més poder que la mateixa república, per quant manegen les condicions d'existència material de la majoria de la seva població. Una república que observi agudes desigualtats econòmiques entre els seus ciutadans és una república on uns ciutadans seran més ciutadans que altres. Si ho penses, és força evident que el president de La Caixa té molt més poder sobre el destí de Catalunya (i, per tant, sobre el teu propi destí!) que no pas tu. I, finalment, la tercera conclusió era la de que calia limitar i controlar el poder de l'Estat per a evitar que aquest es convertís, també, en una eina de dominació: allà on l'Estat pot assassinar, torturar, censurar i detenir la gent impunement, la població queda a mercè d'uns governants incarejables que s'acaben convertint en tirans.
Les conclusions relatives a la manca de llibertat que experimentaven els pobres conduïren els republicans a escindir-se en dues corrents oposades. Per un cantó aparegué un republicanisme oligàrquic, típicament representat per Aristòtil, que considerava que els pobres havien de ser exclosos de la ciutadania en raó de la seva falta de llibertat: donar drets polítics als pobres, fer-los responsables del govern de la república, equivalia a posar aquesta a la picota, per quant una persona que no és lliure estarà participant del govern de la comunitat, no autònomament, sinó seguint ordres del seu dominador. Una comunitat política així, governada per serfs de facto, es convertiria en una res privata del dominador que en tingués més al seu càrrec. D'altra banda, però, els republicans democràtics (gent com Pericles, Rousseau, Wollestonecraft o Robespierre) capgiraren l'argument dels oligàrquics: sí és cert que la pobresa és una amenaça per a la llibertat, aleshores no es tracta d'allunyar els pobres de la ciutadania, sinó d'allunyar-los de la pobresa, d'elevar-los a la categoria de ciutadans tot eliminant els seus lligams de dependència amb els poderosos. Naturalment, això comportava la demanda que l'Estat intervingués activament a la vida econòmica per a desfer aquests lligams, és a dir, per a lluitar contra la pobresa i contra la servitud que aquesta comporta. És a dir, que allò que els liberals partidaris de la llibertat negativa consideren com una indesitjable intromissió a la llibertat dels individus, els republicans ho veuen com una condició sine qua non per a assolir aquesta llibertat. Si més no, per a que tots, i no solament alguns, l'assoleixin.
Naturalment, cal especificar quina estructura econòmica es deriva d'aquest ideal republicà. Republicans democràtics com Thomas Jefferson tingueren al cap una societat de petits propietaris agraris com a paradigma del que seria una societat on tothom fos lliure. Però no cal dir que aquest és un ideal desfasat per al mon d'avui dia, on l'agricultura ja fa segles que no ocupa el lloc absolutament central dins l'economia que ha ocupat durant la major part de la Història humana i on, per tant, tenir una certa extensió de terra per a conrear i alimentar-se ja no garanteix, per se, l'autonomia de ningú. Així doncs, quina traducció econòmica ha de tenir un republicanisme adaptat a les condicions del segle XXI? La meva resposta és la mateixa que formulà un republicà democràtic, un tal Karl Marx, en plena expansió del nou capitalisme industrial: el socialisme. En parlaré d'això al proper article.
Etiquetes de comentaris: política, republicanisme
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art Lliure
