El Bloc d'en Lluís Pérez

D'alguna manera, el liberalisme és avui dia la filosofia política dominant al món Occidental. Portem el liberalisme a les nostres ments, i acceptem sovint com a veritats evidents el que no son sinó postulats d'aquest ideari, que compta amb uns dos segles d'història. Per tant, si un vol definir-se en l'espectre polític occidental, el primer que ha de tenir clar és que en pensa, del liberalisme. Jo sé que en tens una bona opinió, sobretot a nivell econòmic. En aquest article intentaré deixar-te clar per què no m'agrada el liberalisme, o millor dit, per què no m'agraden els seus principis, tot deixant pel següent article quina és l'alternativa que et proposo.

El liberalisme es presenta a ell mateix com la filosofia de la llibertat. Com entén la llibertat el liberalisme? Els liberals manegen, bàsicament, dos conceptes diferents de llibertat. El primer és el de la llibertat negativa, que és aquella llibertat de què disposes quan les teves eleccions no es veuen interferides per un poder fundat en l'ús de la força; particularment, l'Estat. Així, jo sóc lliure d'anar al metge si cap violència, particularment la de l'Estat (la de les lleis, la policia, les presons, les multes...) m'ho impedeix. El segon concepte és el de la llibertat positiva: tu ets lliure en la mesura en què disposes de recursos per a dur a terme efectivament les decisions que prens en l'àmbit de la teva llibertat negativa. Així, tu no ets lliure d'anar al metge pel simple fet que ningú t'ho impedeix fer-ho, sinó també pel fet que tens diners per a pagar-te'n un.

Els liberals més esquerranosos tendeixen a veure amb bons ulls la llibertat positiva. Consideren, com els liberals més conservadors, que limitar el poder de l'Estat és una tasca fonamental de cara a assegurar la llibertat individual, però també creuen que l'Estat ha de tenir un paper important redistribuint riqueses per tal que els individus pitjor situats a la piràmide social puguin tenir accés a una certa dotació de recursos que els habiliti per a l'exercici d'una llibertat efectiva. A primera vista, sembla raonable. Sembla frívol garantir la llibertat dels pobres d'anar al metge si aquesta llibertat es limita a respectar la seva decisió d'anar al metge, si després resulta que ni en somnis es poden costejar una visita per a curar una grip.

Els problemes comencen quan volem delimitar l'àmbit en que aquesta llibertat positiva ha de quedar assegurada. Perquè, si t'hi fixes, si ens prenem les coses així l'Estat hauria d'assegurar que la meva decisió de passar una nit amb la Monica Bellucci es pogués acomplir efectivament. I el mateix amb la teva llibertat de comprar-te un jet privat, i així successivament. Podem intentar saltar-nos aquesta dificultat dient que “només hem d'assegurar la llibertat positiva d'accedir a una sèrie de recursos bàsics”. Però el problema és definir què és un recurs “bàsic”. Al menys, és un problema pel liberalisme, una doctrina que si té alguna cosa com a signe característic és la idea que l'Estat (ni tan sols l'Estat democràtic) no pot prescriure, ni poc ni molt, quins son els fins que han de perseguir els individus en la seva vida. Al cap i a la fi, hi ha individus que pateixen més perdent-se un partit de futbol del seu equip preferit que suspenent un examen. Res no ens autoritza, des d'una òptica liberal, a demanar l'Estat que garanteixi l'èxit escolar d'aquests individus en comptes de preocupar-se per la seva satisfacció futbolística.

Així doncs, sembla que la única llibertat raonable és la negativa. Al menys, així ho proclama el liberalisme conservador. Estat mínim, economia màximament de mercat, desmantellament (fins on es pugui) de l'Estat del Benestar, “retorn” als individus de la “responsabilitat” sobre el seu propi benestar: aquest seria el disseny institucional que aquests liberals (molt abundants a CDC, però també -i sorprenentment- presents a Esquerra) tenen al cap com a maximitzador de la llibertat. Per a aquest liberalisme, tan condemnable és que l'Estat et forci a vestir d'una determinada com que et forci a no treballar (ni contractar ningú) per sota d'un determinat sou. Aparentment la idea és irresistible: si un obrer i un patró convenen voluntàriament que el primer treballarà pel segon a un determinat sou, qui és l'Estat per a ficar-s'hi? Quina diferència hi ha entre que es fiqui al meu armari per a decidir què em posaré els diumenges?

Quan t'hi fixes de més a prop, les coses no semblen tan clares. En particular, aquesta idea que la força física és l'única amenaça a la llibertat és més que discutible. Quan diem que un obrer i un patró convenen “voluntàriament” que el primer treballarà pel segon per, diguem, mig euro l'hora, ens hem de preguntar a què ens referim quan utilitzem el terme “voluntàriament”. Un liberal negatiu diria que l'acord és voluntari perquè tant l'obrer com el patró han pogut escollir no signar-ho. Però escollir, el que és escollir, podem fer-ho també en presència de la força física. Per exemple, davant la clàssica oferta de la bossa o la vida, no hi ha res que ens “forci” a escollir entregar la bossa. Podem “escollir” deixar que ens matin a canvi de no entregar-la. Però a ningú no se li acudiria dir que aquesta és una elecció lliure. Ara explica'm quina diferència hi ha entre el dilema de “la bossa o la vida”, per una banda, i el dilema del “treball a mig euro l'hora o mort per inanició”, per una altra. Intuïtivament, se'ns fa difícil acceptar que una elecció entre la misèria i la mort de gana, per una banda, i la quasi esclavitud laboral, per una altra, sigui una elecció “lliure”. Se'ns fa quasi tan molest com considerar com a lliure l'elecció entre la bossa o la vida. Potser aquesta darrera cruïlla és més salvatge, però no sembla gaire més opressiva. Sorprès? La mà del capitalista, ja veus, de vegades pot tenir un poder tan despòtic com la mà de l'Estat. En ocasions, més i tot. La llibertat negativa pregonada pel liberalisme no resisteix a la pregunta: i quin criteri ens diu que la força és la única amenaça a la llibertat?

El problema del liberalisme és que ens ofereix dos conceptes de llibertat que, si bé en un principi semblen raonables, a poc que es rasca es veu clarament que tenen problemes seriosos per a quadrar amb el que intuïtivament associem amb el terme “llibertat”. La raó d'això és, segurament, que la llibertat és més antiga que el liberalisme. Si el liberalisme no neix com a doctrina i moviment fins el segle XIX (correntment se'n situa el naixement al segle XVII, però això és més que discutible, ja t'explicaré el per què), “llibertat” és un terme del que l'ésser humà porta parlant durant mil·lennis. En particular, a Occident, una tradició de pensament polític va destacar per defensar, milers d'anys abans del naixement del liberalisme, un concepte de llibertat que és el primer que va conèixer la civilització occidental. Es tracta de la tradició republicana, i els seus valors son els que formen la base de tot el meu ideari. En parlaré al proper article.

Se que estàs oscil·lant entre militar a CDC o a Esquerra. O, al menys, estàs oscil·lant entre col·laborar amb uns o amb altres més enllà del vot. Dels anys que fa que et conec, que son molts, quasi tants com tinc jo, crec que puc extreure'n una bona radiografia del teu pensament. Per una banda ets catalanista i, tot i que potser no tens les coses massa clares, ets bàsicament independentista. Socialment ets més aviat d'esquerres. No ets homòfob, ni masclista, i tens idees més aviat progressistes en matèria de drets civils, polítics o fins i tot socials. Econòmicament, en canvi, ets més aviat liberal. T'agrada el capitalisme, l'èpica de la iniciativa empresarial, del self made man, de la llibertat individual; i tot i que reconeixes que existeixen desigualtats i injustícies, i que s'han de corregir, desconfies de la mà de l'Estat, sobretot quan es fica en temes econòmics. No has sigut mai res remotament semblant a un socialista. Tu em diràs si m'equivoco, però jo diria que per aquí van les coses. I que aquest quadre explica, en part, el motiu de que oscil·lis entre un partit de dretes com és CDC (ja en tindrem ocasió de parlar-ne del seu caràcter conservador, mai admès) i un d'esquerres com és ERC.

La coneguda Regla d'Or de la moral diu que hem de tractar els altres com voldríem que ens tractessin a nosaltres. A primera vista, sembla una regla que irresistiblement ens veiem en l'obligació d'acceptar. Tots trobem miserable l'actitud de qui utilitza dues vares de mesurar, de qui pensa que allò que val per a ell no val per a la resta dels mortals. Però, si ens parem a pensar, hi ha multitud de situacions on la regla sembla no ser tan raonable. Cap de nosaltres “volem” que la parella ens deixi, que la professora ens suspengui un examen per al qual no hem estudiat, que el pare ens renyi per haver fet una malifeta. I, no obstant, ningú ens qualificaria d'”immorals” per deixar la nostra parella, per suspendre un examen a un alumne que no ha estudiat, o per renyar els nostres fills per haver-se comportat malament. Ningú ens condemnaria per estar fent una sèrie de coses que, sens dubte, nosaltres no “voldríem” que ens fessin a nosaltres.

Aquest matís assenyala una distinció entre fer mal i fer el mal, entre perjudicar una persona i tractar-la malament. Perjudiquem una persona quan, d'alguna manera, ens interposem en el seu camí cap els seus objectius, immediats o a llarg termini. En canvi, li fem el mal quan ens comportem de manera immoral amb ella. I si és rara la vegada en que un comportament immoral no va acompanyat d'un perjudici cap a la persona que n'és víctima, no és pas estrany que un perjudici ocasionat a una altra persona sigui moralment positiu o, si més no, irrellevant. L'exemple de deixar la parella és, en aquest sentit, prou il·lustratiu. Deixant la nostra parella l'estem ocasionant un perjudici que no té cap mena de compensació futura. No es pot dir, com en el cas del suspens a un mal estudiant, que l'estem perjudicant en l'immediatesa per tal d'ajudar-la en el futur. L'abandonament d'una parella que ens estima és, per dir-ho així, un perjudici absolut per a ella. Però ningú pot dir, en principi, que abandonar una parella que ens estima és un acte immoral, per molt de mal que li fem.

El problema està relacionat, crec jo, amb una mala formulació de la Regla d'Or. En utilitzar el verb “voler”, la Regla presenta aparentment el problema de la moral com un problema de preferències: hem de tractar els altres com “voldríem” que ens tractessin a nosaltres. Però, com veiem, hi ha molts casos en que el tractament cap a nosaltres que considerem just no coincideix amb el tractament que preferim. Potser una millor formulació de la Regla d'Or seria la següent: “exigeix als altres allò que trobaries just i raonable que els altres t'exigissin a tu, i a partir d'aquí exigeix-te a tu mateix allò que estàs exigint als altres”. El problema lògic que presenta la Regla d'Or té, doncs, una solució senzilla.

Una altra cosa, per descomptat, és aplicar-ho a la realitat. I és que quan ens fan mal, i sobretot quan ens fan molt de mal, tenim la temptació inevitable de qualificar el comportament de qui ens ha perjudicat com a immoral. Una temptació tan inevitable com mancada de justificació. Que ens hagin fet mal no vol dir que ens hagin fet el mal. La moral, és cert, és en bona mesura una qüestió de sentiments, però si els sentiments no son passats per l'inflexible tribunal de la Raó correm el risc de confondre el Bé amb el nostre bé particular. I d'acabar pretenent, doncs, que el món giri en funció del que a nosaltres ens interessa. Una aspiració comprensible, però injustificable. La raonable preocupació per la nostra pròpia felicitat no pot convertir-se en una excusa per a regatejar-li quotes de llibertat a ningú a base de xantatge emocional. No podem pretendre, en nom de la nostra felicitat, reduir els altres a la categoria de serfs. No som els protagonistes de cap pel·lícula, i per descomptat la resta de persones que ens envolten no són els seus actors secundaris. Un filòsof seguidor de la Regla d'Or, Kant, insistí en aquest punt: hem de tractar els humans com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a assolir els nostres fins particulars. Ben mirat, si hi ha alguna cosa que sigui raonable exigir a tothom, començant per nosaltres mateixos, és precisament aquesta.

Després de l'ensopiment general de l'era Piqué, torna per fi el millor Partit Popular al Principat. El partit de la demagògia anti-normalització lingüística, de la recerca de la fractura social i de la paranoica denúncia de la "persecució" del castellà. Torna per fi el Partit Popular creador d'independentistes i votants d'Esquerra. I ja no el tenim només a Madrid, sinó també a Barcelona. Torna la diversió (i el ridícul). Heus ací el magnífic vídeo de pre-campanya dels peperos catalans, que per cert és possible que presentin el potro de Badalona (a.k.a. García Albiol) com a candidat.

Fa uns dies, un company de les JERC, en David Guàrdia, es va topar amb una situació de discriminació lingüística adobada amb una bona dosi de prepotència policial espanyola. Podeu llegir-ne la crònica que fa ell mateix al seu bloc, però sobretot us recomano que després d'haver-la llegida escolteu la següent gravació (en cas de no sentir-la bé, cliqueu aquí). Si no us entra mala llet instantàniament, o sou espanyolistes de pedra picada o no teniu sang a les venes.

Em pregunto si aquest és el bilingüismo del que parlen els de Ciutadans. I em pregunto també si aquesta és la "persecución del castellano" que denuncien i que fa uns mesos era igualment denunciada per Telemadrid.

Els catalanoparlants. Els que ho són de bressol i els que ho som per elecció pròpia. Aquells que només utilitzen el català com a llengua d'ús social i aquells que l'alternem amb el castellà. Aquests són, aquests som, els autèntics ciutadans de segona als Països Catalans.

(Publicat a Socialdemocracia.org)

Arran de la publicació d'un article de José Zaragoza a propòsit del “socialisme liberal” s'han succeït a Socialdemocracia.org diversos articles tractant del tema. Uns abominaven de la noció mateixa de “socialisme liberal”, considerant el liberalisme i el socialisme com a antítesis irreconciliables. D'altres, en canvi, consideraven que d'alguna manera el socialisme és un hereu natural de molts dels valors liberals. A grans trets, l'argumentació d'aquests últims anava per la via d'afirmar que el valor central de la tradició liberal (la llibertat individual) solament es pot defensar totalment si s'apel·la a pràctiques “socialistes” com ara la redistribució de la riquesa o el control públic dels mercats. En canvi, els primers venien a recordar que la insistència en el possible contingut liberal de la tradició socialista, en un moment on és el socialisme i no el liberalisme el qual està devaluat en l'esfera pública, poden convertir el socialisme organitzat en un mer partit liberal amb certa consciència social. Les dues postures, al meu parer, tenen part de raó. D'una banda, és cert que el socialisme que ens interessa als socialdemòcrates solament pot ser un socialisme preocupat per la defensa de la llibertat. D'altra banda, també és cert que els matrimonis entre el liberalisme i el socialisme solen redundar en un abandonament, per part dels socialistes, d'allò que se suposa que els distingeix com família política.

Com sol passar en aquests casos, tot aquest debat és fruit de l'extrema vaguetat dels conceptes que se solen usar en el llenguatge polític quotidià. Denominem “socialistes” a formacions, projectes i polítics que poc tenen a veure entre si. I el mateix passa amb el terme “liberal”. I és llavors quan el debat es comença a desplaçar de les idees (que són finalment el que importa) a les paraules. Algú que vulgui forçar les semblances entre el liberalisme i el socialisme definirà ambdós termes de manera que no semblin tan antitètics com se suposa que són. Algú que vulgui forçar les distàncies farà justament el contrari. Així doncs, em proposo fer una altra cosa: observar a qui s'ha denominat “liberal” i “socialista” al llarg de la Història i, partint d'aquí, de la realitat política, definir els termes, assenyalant la polisèmia, si és que existeix.

En el cas del socialisme, crec que Gerald Cohen ha captat molt suggerentment els dos elements centrals que intuïtivament associem a tot allò que s'ha denominat “socialisme” al llarg de la Història. No es tracta ni de la nacionalització dels mitjans de producció (que no està present, per exemple, en les vessants socialdemòcrates i anarquistes del socialisme), ni de l'abolició de la propietat privada (admesa per alguns dels primers socialistes com ara Fourier, així com per la socialdemocràcia i fins i tot per socialismes revolucionaris com el sandinista), ni de la substitució del mercat per la planificació a l'estil soviètic (que no apareix en els models de “socialisme de mercat” de científics tan solvents com John Roemer). En realitat, aquests dos elements centrals de la tradició socialista són dos valors ètics: una certa idea d'igualtat i una certa idea de comunitat. La idea d'igualtat que a grans trets han defensat totes les famílies del socialisme, almenys nominalment, és la de la igualtat d'oportunitats entesa com absència, per a tots els individus, de desavantatges que siguin el reflex de cap altra cosa que no siguin les seves pròpies eleccions. Una persona no pot trobar-se, al llarg de la seva vida, amb obstacles dels quals no pugui ser tinguda racionalment com a responsable dels mateixos. Això desautoritzaria les desigualtats originades, per exemple, pel fet de néixer en una família o en una altra, però també aquelles altres desigualtats basades en la dotació natural de que disposen els individus; la idea és que és tan injustificable el fet que un nen no gaudeixi d'educació per no poder pagar-se-la, com el fet que manqui igualment de la mateixa pel fet de tenir síndrome de Down i no poder seguir el ritme de la classe.

La idea socialista de comunitat, per la seva banda, es concreta en el principi segons el qual jo et proporciono un servei a tu, no pel que en pugui obtenir per al meu benefici personal, sinó perquè tu ho necessites, i viceversa. Aquest “i viceversa” significa que solament podem considerar que l'ideal socialista de comunitat està funcionant quan els individus serveixen i són servits segons les seves necessitats. La conjunció és, doncs, important. Si jo et serveixo a tu sense tenir en compte el meu benefici personal sinó solament la teva necessitat però tu no fas el mateix, el que està funcionant no és l'ideal de comunitat, sinó un simple i clar aprofitament per la teva banda. “Serveixo quan els altres ho necessiten i sóc servit per ells quan ho necessito” podria ser el lema del ciutadà idealment socialista.

Per poc que es pensi, veurem que totes les experiències habitualment qualificades de socialistes tenen en comú la preocupació de realitzar aquests valors d'igualtat i comunitat a l'esfera socioeconòmica. El que intuïtivament ens sembla “socialista” dels kibbutz, de la planificació soviètica, de l'experiència autogestionaria iugoslava, dels falansteris de Fourier o de l'Estat del Benestar és que es tracta de dissenys institucionals que, per molt diferents que hagin estat entre si, han intentat (en la mesura del que els seus promotors han tingut per possible) realitzar aquest ideal d'igualtat en comunitat. Qüestió diferent són les raons que hagi hagut per a això. Hi havia qui considerava que la seva realització era la destinació inexorable de la Història. D'altres han assenyalat que l'ideal d'una societat igualitària i comunitària té valor en si mateix. D'altres han apel·lat a la justícia i/o a la llibertat. Sigui com sigui, això és el més a prop que podem estar de donar un mínim comú denominador a tots els socialismes, és a dir, a tot al que històricament s'ha anomenat “socialisme”, almenys durant la Contemporaneïtat. I el liberalisme?

Poc abans de la Conferència Nacional d'Esquerra, un servidor deia el següent:

Sembla ser que hi ha qui, des de la direcció, ha qualificat les propostes d'Esquerra Independentista de "immadures", "irresponsables" o "pròpies d'estrategues menors d'edat". Unes qualificacions que inevitablement em fan pensar [...] que fa dos dies tothom deia el mateix de la idea de celebrar un referèndum el 2014 i ara sembla que tothom, inclós el propi president del partit, s'hi apunta; vaja, que potser les "immadureses" d'avui es poden convertir de cop i volta en el credo oficial de demà.

En formular aquesta espècie de profecia, pensava en particular en la proposta més blasmada de totes les que va plantejar Esquerra Independentista a la Conferència: la de renegociar l'acord d'Entesa. Una proposta brillantment defensada per l'Uriel Bertran i que va rebre el suport d'un 43% dels i les assistents, però que era qualificada de poc menys que apocalíptica.

Doncs bé: tal i com vaig avisar, l'"immaduresa" d'ahir s'ha convertit en el credo d'avui. I és que en Joan Puigcercós ha anunciat que s'asseurà amb els socis d'Esquerra al govern per tal d'"actualitzar" el pacte d'Entesa. No se si en sortirà un bon producte o un bluff, però vaja, me n'alegro de veure que les "immadureses" d'Esquerra Independentista passen progressivament a formar part de la línia d'actuació del partit. Fet que s'emmarca en un dels principis fundacionals d'Esquerra Independentista: la voluntat d'esdevenir, no un "corrent crític", sinó la posició de consens del partit. Lentament, però segura, continuem avançant.

Si Zapatero hagués de passar a la Història amb un número, aquest seria el 21. Com a mínim, si de la Història de la que parlem és la del poble català. Zapatero va despertar amples simpaties i esperances entre no pocs catalans i catalanes. Catalans i catalanes que creien que, per fi, arribava a la presidència del Govern espanyol algú disposat, si més no, a escoltar les seves reivindicacions nacionals. Reivindicacions que anaven des d'aspectes simbòlics i culturals (com el ple reconeixement de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes) fins a afers de caràcter econòmic (com la publicació de les balances fiscals i la creació d'un model de finançament similar al concert econòmic). Reivindicacions que, mal que bé, es van condensar en l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, Estatut que Zapatero, en campanya electoral, havia promès recolzar. Ja des d'un primer moment, va quedar clar que la voluntat de Zapatero era ben diferent, i que no estava disposat a acceptar un Estatut que definia Catalunya com a nació i li atorgava un ample grau d'autonomia fiscal. Amb la funesta complicitat de Convergència i davant la inacció d'ERC, el 21 de gener de 2006 Zapatero, juntament amb Artur Mas, segellava la mort de l'Estatut del 30 de setembre, que quedà mutilat i convertit en un text que, políticament, amb prou feines anava més lluny del de l'any 79. Un enorme desgast polític patit pel catalanisme, per a res. I un bon torrent d'il·lusions abocades a les escombraries. El 21 de gener de 2006 es produí, doncs, el més gran incompliment de paraula de Zapatero vers el poble català. I no ha sigut l'únic.

Sense anar més lluny, aquest 21 de desembre hem pogut comprovar dos nous incompliments que afecten al que ara és possiblement el problema econòmic més visible del país: el patètic estat de les infrastructures catalanes. Segons Zapatero, el 21 de desembre arribaria el TGV a Barcelona. Un TGV que no era el que Catalunya realment necessitava, ja que el TGV òptim per a nosaltres serà aquell que ens uneixi amb València i ens connecti directament amb Europa, no aquell que ens faci passar primer per Madrid. Però un TGV, malgrat tot. Doncs bé: el 21 de desembre ja ha passat i el TGV encara està lluny d'arribar a Barcelona. Un altre exemple: Zapatero va prometre posar sobre la taula una proposta de consens per a la gestió de l'aeroport del Prat abans que acabés la tardor. La tardor va acabar el 21 de desembre i sobre la taula només hi ha les darreres gotes de la paciència dels i les catalanes.

La precampanya del PSC per a les eleccions espanyoles, certament ben trobada des d'un punt de vista estètic, porta per lema “La Catalunya optimista”. El problema, i és un problema que sens dubte el ciutadà d'a peu percebrà sense necessitat que li expliquin, és que una cosa és ser optimista i una altra autoenganyar-se. I és una diferència que no només té implicacions terminològiques sinó, sobretot, pràctiques. Creure que les coses van bé quan difícilment poden anar pitjor és la via més segura i efectiva al fracàs. L'”optimisme” de creure'ns excepcionalment sans quan en realitat estem malalts no ens porta a viure millor, sinó a no medicar-nos. Exactament el mateix passarà si insistim en veure amb “optimisme” la política seguida per Zapatero envers el poble català. Una política caracteritzada per la covardia i la decepció de gairebé totes les expectatives, per les mitges tintes, per voler-li caure bé a tothom (és a dir, per voler caure-li bé a la dreta nacionalista espanyola). Una política que s'ha dut a terme mirant a la dreta abans de donar un sol pas. Una política que, en fi, queda exemplificada en els incompliments de dos dies 21: el 21 de gener de 2006 i el 21 de desembre de 2007. De 21 a 21, Zapatero incompleix perquè li toca. I és això el que ens ha de fer ser optimistes?

Podem insistir en no veure la realitat, com ja fa molt de temps que fan els que encara busquen l'encaix dins Espanya. Podem ignorar que els trens no arriben a la hora, que l'habitatge segueix sent inaccessible, que les desigualtats no es corregeixen (perquè no hi ha diners ni poder polític per a fer-ho), que els alumnes estudien a barracons, que els preus pugen i els salaris reals no, que la llengua catalana és menyspreada, que les sentències franquistes continuen vigents i que els papers de la vergonya segueixen a Salamanca. Podem insistir en l'”optimisme” de l'autoengany, de que leibnizianament vivim en la millor de les Catalunyes possibles. Però la realitat, bé que ho sabem, sempre acaba trucant a la porta. Només és qüestió de temps. Potser que sigui, de nou, un dia 21. La Història és molt aficionada a aquesta mena de bromes. Aviam si aleshores fins i tot el PSC la capta.