Crítica constructiva al republicanisme d'en Renyer (IV): com es relaciona el republicanisme amb el liberalisme?
Però, com que Catalunya és part d'Europa, en parlar del “liberalisme” haurem de centrar-nos en el sentit europeu. I, en sentit europeu, un “liberal” és algú fonamentalment partidari de la llibertat individual. Però d'una llibertat individual entesa, això sí, d'una manera ben diferent a com hem vist que ho feia la tradició republicana. Si, dins aquesta, la llibertat és entesa com a independència social, com la situació d'autonomia que viu aquell que no depèn de cap altre particular per a viure en societat; si això és així en el republicanisme, dic, en el liberalisme (en el sentit europeu del terme) la llibertat és entesa com a absència de coacció violenta en les decisions individuals, sent la màxima expressió d'aquesta coacció violenta aquella que exerceix l'Estat. El liberalisme així entès accepta l'Estat (quan l'accepta) només com un mal menor destinat a fer de gendarme, de guardià de la propietat privada i de protector dels individus contra la coacció violenta d'altres individus. Ayn Rand va sintetitzar aquest principi elemental del liberalisme afirmant que “ningú no té dret a iniciar l'ús de la força física contra altres individus”.
El resultat directe d'aquesta manera de pensar seria l'eliminació de tot Estat del Benestar, de tota regulació estatal sobre l'activitat privada no-violenta, de tot programa de discriminació positiva, de tot subsidi públic, de tota beca pública, de tot ensenyament o sanitat públiques. És a dir: l'eliminació de totes i cadascuna de les conquestes socials de l'esquerra. Quan el liberal rebaixa les seves aspiracions en aquests camps ho fa sempre (si és que ho fa) per pragmatisme, perquè sap que la societat encara no està preparada per a acceptar algun dels retalls socials que el liberalisme reclama.
El liberalisme, així entès, entra en tensió amb el republicanisme democràtic per dues vies. La primera es refereix al mateix concepte de llibertat i a com es relaciona aquest amb l'Estat. Pel liberalisme, l'Estat és una amenaça a la llibertat, que o bé ha de ser eliminada (anarquia capitalista) o bé ha de ser limitada fins a la seva mínima expressió (Estat mínim). Pel republicanisme democràtic l'Estat pot ser una amenaça per a la llibertat, perquè mitjançant el monopoli de la violència pot sotmetre els ciutadans a una situació de dependència respecte de l'Estat i, per tant, reduir-los a la categoria de súbdits. Però si l'Estat, pel republicanisme, pot ser una amenaça per a la llibertat, no ho és per se; i no només no ho és, sinó que un Estat fort i poderós, sotmès a control democràtic, s'entén des del republicanisme democràtic modern com una eina indispensable per a eliminar els vincles de dependència social entre els individus. Sense l'Estat democràtic, la voluntat dels poderosos (dels poderosos en raó del seu poder armat, econòmic o de qualsevol altra mena, tant és) s'imposarà irremeiablement als que manquen de poder.
El republicanisme democràtic entén que la intervenció de l'Estat a la vida social ha de ser l'expressió de la voluntat del conjunt de la ciutadania i, fins i tot aleshores, ha de ser controlada i ha de poder ser discutida i carejada pels ciutadans, per tal d'evitar que derivi en tirania. Però, fet aquest aclariment, el republicanisme democràtic modern sempre ha demanat la intervenció de l'Estat a la vida social per tal de defensar els menys afavorits, tallar els vincles de dependència que els uneixen als poderosos i elevar-los així a la llibertat republicana. El republicà democràtic Thomas Paine demanà, a l'alba del capitalisme industrial modern, que l'Estat pagués un ingrés únic a tot ciutadà pel sol fet de ser-ho per tal d'evitar que depengués dels rics (allò que avui dia coneixem com a Renda Bàsica); el republicà democràtic Robespierre advocà a favor del control estatal del comerç del gra per tal d'evitar que les masses populars depenguessin dels especuladors agraris per a no morir de gana; o, més properament, el gran partit republicà democràtic que és Esquerra Republicana es fundà sobre un ideari en que es demanava la socialització de la riquesa i la defensa estatal dels drets dels treballadors, ideari que mal que bé es manté avui dia.
El segon punt de tensió entre ambdós idearis, derivat del primer, és la diferent concepcó que ambdós tenen de la democràcia. Pel liberalisme, la democràcia, com qualsevol altra forma de govern, és un mal, i en tot cas és un mal menor. La democràcia, caracteritzada molt succintament, és un sistema de govern en el qual, en una idea i temptativa situació d'igual capacitat d'influència política per part de tots, d'alguna manera tots prenem decisions que en alguna mesura ens afecten a tots. És una definició sens dubte ambigua, però ho és perquè mira de captar projectes ben diferents de democràcia: la democràcia atenenca és substancialment diferent de la nord-americana, però a ambdues els uneix aquest mateix ideal de que les lleis siguin fruït de la voluntat dels ciutadans, entenent que cap ciutadà no ha de tenir més pes que un altre en l'elaboració de les lleis (per descomptat, la realitat després és molt diferent, però l'ideal és aquest).
La democràcia, concebuda d'aquesta manera, no pot ser sinó una amenaça per a la llibertat liberal; com més gran és aquesta, menys espai hi ha per a allò que es pot decidir entre tots. Si considerem que allò que jo faci amb els meus diners és estrictísimament cosa meva, aleshores no hi ha lloc per a regulacions democràtiques sobre el consum, la inversió o la contractació. Si el liberalisme accepta la democràcia (i aquesta acceptació ha sigut, en termes històrics, molt més recent del que diu el tòpic) és només en una versió molt restringida d'aquesta que possibilita un control més efectiu de les decisions dels governants per part dels ciutadans i que, per tant, fa més difícil el recurs dels primers a la tirania. Situat, però, en el dilema d'escollir entre la fidelitat a la voluntat democràtica i la defensa (per exemple) de la propietat privada, un liberal ideal posa la balança a favor d'aquesta darrera. És per això que a les files del liberalisme abunden els que defensen el cop d'Estat contra Salvador Allende sense que això els porti a justificar la dictadura de Pinochet en si mateixa.
El republicanisme democràtic, per contra, no veu la democràcia com un mal necessari sinó com la única forma de govern legítima. Pel republicanisme democràtic, ja ho hem dit, l'Estat és necessari per tal de tallar els vincles de dependència social que uneixen els oprimits als poderosos, però l'Estat mateix pot esdevenir opressor mitjançant l'ús del monopoli de la força. La única manera d'allunyar aquest fantasma és aconseguir que la llei promulgada per l'Estat sigui sempre una llei fruït de la voluntat dels ciutadans: si tots els ciutadans participen de l'elaboració de la llei, és molt menys probable que elaborin una llei que anihili la seva llibertat. I aquesta llei de tothom només és possible quan l'Estat és governat per tothom, és a dir, quan és democràtic.
El republicanisme històric, això sí, ha tingut una concepció molt determinada de la democràcia que no s'adiu massa bé amb la que vivim en els nostres règims democràtics moderns: la democràcia deliberativa, per contraposició a la democràcia de negociació. La negociació i la deliberació son processos de decisió col·lectiva ben diferents. En una negociació, les preferències de cadascú ja estan donades i del que es tracta és de saber si algú té suficient força per a imposar-se-les als altres o de si ha d'arribar acords, i amb qui, i fins a quin punt. Per posar un exemple simplificar: si ens reunim representants dels partits anti-avortista, pro-avortista i neutral-avortista, la llei de l'avortament que surti de la nostra relació serà substancialment diferent en funció dels escons que tingui cadascú; i a la vida real la cosa es complica, naturalment, perquè a més dels escons pesen el poder mediàtic, econòmic i social de cada partit, que d'altra banda no només es defineixen en base a un sol eix temàtic sinó a diversos. En una democràcia de negociació, els representants del poble, seccionats en faccions que s'adiuen amb uns interessos privats determinats, s'asseuen a negociar en funció de la força de cadascú (de la força econòmica, social o electoral, tant és), i el resultat d'aquesta negociació és la llei. Un model de democràcia que, com es veu, afavoreix clarament els interessos i la capacitat d'acció política dels més poderosos i què, per tant, redueix considerablement el marge de l'Estat per a complir la primera funció que li atorga el republicanisme democràtic i que ja hem comentat: intervenir activament per a tallar els vincles de dependència social que uneixen els oprimits als poderosos.
A una deliberació, en canvi, les preferències de cadascú no estan donades sinó que es modelen mitjançant la deliberació, la qual cosa implica que tothom està disposat a convèncer i a deixar-se convèncer. Si d'una deliberació surt una llei no serà en base a qui té més força, sinó a qui té les millors raons públiques. La llei no ha d'afavorir els interessos privats d'algú en base a que son els interessos privats del més fort, sinó que ha d'afavorir l'interès general; i si algun interès privat surt beneficiat serà perquè coincideix amb l'interès general. Per exemple, en una democràcia idealment deliberativa una llei a favor dels drets de les dones no sortirà necessàriament d'un parlament dominat per dones amb l'únic argument que afavoreix les dones i que aquestes son majories, sinó d'un parlament compromès amb l'interès general que identificarà les dones com a grup oprimit i que, en conseqüència, actuarà en favor seu en base a criteris imparcials de justícia que, pel fet de ser-ho, son d'interès general. Es tracta, doncs, d'un model de democràcia que afavoreix clarament l'Imperi de la Raó per sobre de la voluntat dels poderosos. Si l'Estat fa o deixar de fer alguna cosa no serà perquè estigui esbiaixat en favor dels interessos d'algun poder privat, sinó perquè els ciutadans en el seu conjunt han deliberat com a iguals i uns han convençut a uns altres. Un model, doncs, que maximitza la capacitat de l'Estat per a garantir la llibertat republicana, la independència social entre els ciutadans. El model que podem trobar, per exemple, en les reflexions del republicà democràtic Rousseau.
Naturalment, es tracta de dos models ideals de democràcia que mai s'han donat a la realitat. Cap democràcia realment existent ho és completament de negociació o de deliberació, sinó que és una barreja entre ambdós models. A les nostres modernes democràcies, per exemple, la realitat del procés democràcia és fonamentalment negociativa, però quan els diputats surten a parlar davant el Parlament rara vegada diuen res similar a “jo he vingut aquí a defensar els interessos de la gent que m'ha donat suport perquè son 'els meus'”, sinó que s'afirma que es ve a representar tota la nació i l'interès general de la mateixa (una altra cosa, per descomptat, és quina és la nació a la que diuen representar els diputats; un problema, com bé sabem a Catalunya, que no és menor). El que pot afirmar un republicà democràtic realista és que cal maximitzar, fins on sigui possible, el caràcter deliberatiu de la democràcia, tot mirant de minimitzar el pes de la negociació en la presa de decisions col·lectives.
Pel liberalisme, en canvi, la idea d'un grup de representants populars deliberant a l'entorn de “l'interès general” és un sense sentit. No existeix res semblant a “l'interès general”, sinó que existeixen els interessos dels individus. “Interès general” és, pel liberalisme, una noció abstracta que serveix de justificació per a la intromissió de l'Estat a la llibertat entesa a la manera liberal. La única democràcia possible, des d'un punt de vista liberal, és la democràcia de negociació, i fins i tot aquesta ha de ser vigilada: l'Estat no està autoritzat a ficar-se als afers privats de la gent (siguin aquests de caràcter econòmic, religiós, sexual o de qualsevol altra mena) pel sol fet que un grup poderós s'imposi en una negociació. En aquesta situació, l'individu està autoritzat a resistir contra la intromissió de l'Estat en l seva vida.
Republicanisme i liberalisme (entès en el sentit europeu del terme) són, doncs, dues tradicions polítiques fonamentalment oposades, i en això en Jaume Renyer té raó. Però la oposició no es troba, com diu en Jaume, en que el republicanisme defensi alhora la llibertat individual i la “col·lectiva” mentre el liberalisme defensa només la individual. En cap de les dues tradicions es troba mai l'elaboració d'una noció de “llibertat col·lectiva”, com no sigui entesa com la llibertat individual que els ciutadans aconsegueixen en agrupar-se com a comunitat política. Ambdues tradicions estan igualment compromeses amb la defensa de la llibertat individual; allò que les diferencia és el que una i altra entenen per “llibertat” i en les implicacions que la definició d'aquest terme suposen pel que fa a la concepció de l'actuació de l'Estat, i en particular de l'Estat democràtic.
Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Jaume Renyer, liberalisme, republicanisme
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
S'han de llegir tantes ximpleries!.
Vajam noi!, ja que parlem d'Europa, hem de dir que és un racó del mon a on els estats, administran, de promitg el 50% del PIB dels seus paisos. Quant en algún pais europeu han governat els lliberals, aixó ha canviat substancialment?... NO!.
A les hores, quant un estat administra el 50% del PIB d'un pais, com es poden dir aquestes bajenades?.
Pura retòrica del militant d'un partit exemple de jacobinisme (ERC és exemple de partit jacobí a la G.Enciclopèdia Catalana).
Ah si!, la diferencia amb els EE.UU és que allá, l'estat administra un 35% del PIB.
Posted by
Josep-Empordà |
8:34 AM
Einggg??? De que hablas xaval??
Em pots fer un resum del que vols dir? No e entes ni fava. M'ho he llegit dues vegades, inclus algun parraf tres i quatre cops.
Tiu, sóc català i vull la soberinia plena del meu País, quan dic País em refereixo a Catalunya.
És greu això doctor Lluís?
O tinc alguna cosa greu com... republicanisme, liberalisme, la independència social, socialisme, o democràcia atenenca, o antirepublicà, o capitalisme, o racionalisme, o feminisme, o ecologisme, o pacifisme ???
Tiu vols parlar clar i català?
- Si ets comunista diguo, ja trobarem algun parit per tu!
- Si ets de l’organització de nous catalanoparlants Veu Pròpia. Vale, també t'acceptem
- Si intel·lectualment ets un incompres de cap a peus també t'estimem
Tiu, que només volem cambiar una mica l'historia de Catalunya, en cap cas volem arreglar tot el mon!
Posted by
Anònim |
12:15 PM
Algí vol trobar un exemple de "palles mentals"? Ací en trobarà.
Al fons, a l'esquerra de la raó.
Des del comunisme al republicanisme passant per Montilla. Quina excursió?
Salutacions
Andreu
P.S.- Josep (Empordà). Gràcies pels comentaris. Però, jo, com el concili vaticà 1er: només infabilitat quan són temes de doctrina. (he, he).
Cordialment,
Andreu
Posted by
Anònim |
3:38 PM
@Josep-Empordà:
Quan a Gran Bretanya va governar la Thatcher, d'idees liberal-conservadores, es van aplicar baixades d'impostos, privatitzacions de companyies i una sèrie de retallades socials que van provocar una onada de vagues i protestes com no es recordava en aquell Estat. Onada que va ser derrotada.
A Suècia, en canvi, on dels darrers 75 anys, 65 han sigut governats pel partit socialdemòcrata, l'Estat del Benestar és dels més forts d'Europa, i el sector públic un dels de més qualitat. Ara que governen els liberals, en efecte, ho estan tocant poc, però precisament perquè els fonaments de l'Estat del Benestar suec son massa sòlids com per a desmuntar-los en un parell de legislatures, i això precisament degut a la llarga hegemonia socialdemòcrata.
Diguis el que diguis, hi ha una diferència brutal entre que a un país l'hegemonia política a llarg termini la tingui l'esquerra o la dreta liberal.
@Anònim 1:
No se què caram té a veure el teu comentari amb el contingut de l'article. Ni hi parlo de Catalunya, ni de la sobirania, ni del comunisme, ni d'arreglar el món. Quant al resum, l'últim article de la sèrie serà un resum d'aquesta.
@Andreu:
Passant per Montilla? Què caram tenen a veure el comunisme, el republicanisme o la botifarra d'ou amb en Montilla? Si us plau, una mica més de raonament i una mica menys de retòrica i de clixés.
Posted by
Lluís |
3:57 PM
Lluís et felicito,
soc l'anonim 1, em fa vergonya inclus possar el nom aquesta pagina, no t'enfadis és una broma.
Et voldria demanar un parell de coses despres d'aquesta demostració sociopoliticahistoricoideologica
Em pots explicar l'estil politic i ideologic de la tribu Aguamapache de Burundi especialment del segle XVII
I també estic molt interesat amb l'evolució politica de l'illa d'Atlantida
La vida són quatre dies, explique'ns algun acudit algun dia!
Posted by
Anònim |
4:26 PM
@Anònim:
La qüestió és senzilla. Si el contingut d'aquest article o del bloc sencer et sembla discutible, discuteix-lo; n'estaré encantat. Si simplement et sembla avorrit o massa llarg, com veig que és el cas, no el llegeixis. Però que vinguis a deixar comentaris estúpids com aquests, en fi, poca feina deus tenir, nano.
Per cert, si vols acudits ves-ne a una web especialitzada; Internet en va plena. Jo, en fi, no em ficaria a un bloc d'un informàtic que parla d'informàtica a demanar-li que m'expliqui acudits o que em passi vídeos de Madonna.
Posted by
Lluís |
5:06 PM
"La imaginación consuela a los hombres de lo que no pueden ser. El humor los consuela de lo que son"
Winston Churchill
Posted by
Anònim |
5:39 PM
"Si no aguantes la calor, surt de la cuina", Harry S. Truman
Posted by
Lluís |
5:42 PM
Dius:
"Quan a Gran Bretanya va governar la Thatcher, d'idees liberal-conservadores".
Bé, comets el primer i greu error que ja desacredita tota la resta del que escrius.
Als conservadors, de dretes (tipus PP) o d'esquerres(tipos PSOE), sempre, per amagar el que son, s'escudan al darrera del que no son.
Els CONSERVADORS de la Sra. Tacher eran al lliberalisme el que la mùsica militar és a la mùsica.
No confonguis lliberalisme amb conservadurisme.
Cap lliberal, avui dia, discuteix les teories econòmiques de John Maynard Keynes. Cal regular la macroeconomía amb els estris que tenen les institucions creades per aquests fins, i cal deixar que la microeconomía es reguli per si sola.
Ara bé, és més que probat que les organitzacións privades, son molt més eficients que les pùbliques a l'hora de prestar serveis.
Del que es tracta és d'optimitzar els recursos que surten dels nostres impostos i no malbaratar-los.
Fixat bé que ara, els mateixos del pscPSOE, voldria ser lliberals. et recomano que llegeixis el que al respecte diu en José Zaragoza aquí:http://www.iceta.org/jz251107.pdf
I és que devant del fracás primer del socialisme, i ùltimament inclús de la socialdemocràcia a tota Europa, ara, els socialdemòcrates van com bojos buscant un nou producte per poder-lo vendre.
Has sentit a parlar del "Partit Demòcrata Europeu" que te registrat en Pasqual Maragall?, donç la cosa va per aquí. Ara tothom vol ser lliberal, però no gosan identificar-se com a tals después d'haver sigut assot de lliberals durant tants d'anys.
Posted by
Josep-Empordà |
6:31 PM
Sóc l'anomin que no havia entes ni fava del que deia en Lluís.
Gracies Josep-Empordà per aclarir-me els termes amb aquesta claretat!
La meva reflexió és pel pobre Lluís: Molta teoria i moltes osties i no saps ni que escrius, vols dir que tu no ets un somiador que t'agradaria ser un futur Stalin, Gorvachov, o un Chaplin tinguen el mon sobre la punta d'un dit? Per cert, sobre el titol:
Crítica constructiva al republicanisme d'en Renyer
deixa que el propi renyer o expliqui, tu no ets ni el seu portaveu ni ets el seu ideoleg, no ets res més que un simple estudiant de sociologia que encara té que demostrar les seves virtuts. Deixa de dir tonteries, si us plau! I si tu representes Esquerra Independentista Déu salvi la reina, la Republica i qui pugui!
Per cert, estic de vacances. Gracies
Posted by
Anònim |
7:16 PM
@Josep Empordà:
Em sembla que vas molt peix d'economia. Dir que cap liberal discuteix avui dia les teories econòmiques de Maynard Keynes quan la revolució neoliberal dels anys 80 es va basar precisament en carregar contra les teories de Keynes, és simplement estar desinformat. La macroeconomia que predomina avui dia a l'Acadèmia i entre els mitjans conservadors és l'anomenada Nova Macroeconomia Clàssica, que és fonamentalment antikeynesiana i recela de la intervenció de l'Estat a l'economia. I, de fet, l'escola econòmica que més purament representa la tradició liberal, que és l'escola austríaca (Hayek, Mises, Rothbard...), és encara més antikeynesiana; de fet, Hayek, gran gurú d'aquesta escola, va assolir notorietat a partir d'un fort debat econòmic amb el propi Keynes.
Quant a la Thatcher: he parlat de "liberal-conservadora" perquè combinava el liberalisme polític i econòmic amb un fort conservadurisme social. Evidentment, el liberalisme pur i dur és el que representen partits com el Libertarian Party dels EUA. Però el liberalisme realment influent està dispers entre els partits, i en el cas del Conservative Party la Thatcher va ser l'artífex del seu gir vers el neoliberalisme.
@Anònim:
això de que "no sé ni el que escric", ho raones, si us plau? A banda que el republicanisme d'en Renyer queda exposat en el seu llibe "L'esquerra de la Llibertat", que és en el que em baso per a fer-ne la crítica. El propi Renyer està al corrent d'aquesta sèrie d'articles i de fet en un moment que vaig deturar-la per falta de temps em va preguntar que com és que no la continuava, perquè vol fer-ne la rèplica. I les tonteries que dic... en fi, assenyala-me-les. Menys desqualificacions generals i més raonaments concrets.
Posted by
Lluís |
7:43 PM
Val, jo vaig peix d'economia, si tu vols, ara... tu vas peix d'una cosa molt més bàsica, que és la lectura: Els lliberals, ni som NEO lliberals ni lliberals CONSERVADORS ni SOCIAL lliberals. Som lliberals, a seques, tot el demés, son fórmules per marejar la perdiu i fer passar bou per bestia grossa.
I malgrat tot, els estats continuan administrant el 50% del PIB, aixó és una dada objectiva, el demès son matisos de com administrar aquesta montanya de diners.
Posted by
Josep-Empordà |
7:51 AM
@Josep-Empordà:
Aquí l'únic que està marejant la perdiu ets tu. Com explico a l'article, a Europa un liberal és algú partidari, per principi, de reduir el pes de l'Estat a la vida social i econòmica i de confiar en tot allò possible en la iniciativa privada, amb l'argument que l'Estat és una amenaça per a la llibertat individual. Per això en Sala i Martín, conegut antykeynesià i desconfiat de la intervenció de l'Estat a l'economia, va titular el seu llibre "Economia liberal per a no economistes i no liberals".
Però bé, si de cas, seria cosa bona que em diguessis quina és la teva definició de "liberalisme". Així deixaries de marejar la perdiu.
Posted by
Lluís |
11:00 AM
Hola de nou, soc l'anomin.
Lluís et tinc que donar tota la raó: sempre tens la raó!
Deixa de lleguir tans manifestos i tanta teoria i possa els peus a la terra!
I ara t'ho explico perque tens una palla mental increïble, tan que ja no saps ni que defenses ni que vols.
Tan defenses la economia liberal com l'economia antykeynesiàna. Actualment les directius dels països Europeus, sigui quin sigui el seu perfil ideologic. Per parlar car, que les empreses publiques passin a mans privades perquè siguin molt més competitives amb un mon global. Que generin benefici i no perdues, i aquest benefici repercuteixi amb politiques socials.
Tu que ets tan expert amb economia et demano que en diguis tres empreses publiques Espanyoles que no tingui perdues economiques. Només tres!
Gracies a les politques del PP actualment l'Estat Espanyol és una empresa que genera beneficis, ara em de discutir si ens donen als catalans part d'aquest benefici! I no discutir amb ideologies passades de moda.
Qualsevol ministre d'economia, tan en Castells com en Pizzaro, com en Solbes com qualsevol altre podrien militar en el mateix partit.
El comunisme a Espanya morirà amb en Carrillo, amb tots els meus respectes!
Posted by
Anònim |
12:40 PM
@Anònim:
1) Diga'm on carai defenso jo l'economia antikeynesiana/liberal.
2) No sempre és cert que les empreses privades siguin més "competitives" que les públiques i, en tot cas, ni de bon tros és sempre cert que siguin millors. A Gran Bretanya, per exemple, la privatització del sector ferroviari va quedar palpablement demostrada amb el saldo de 56 morts i 730 ferits en accidents en els primers anys arran de la privatització.
3) De tota manera, una cosa és considerar necessària una forta intervenció de l'Estat a la vida econòmica i social i una altra xifrar aquesta intervenció en la nacionalització d'empreses. La socialdemocràcia sueca, per exemple, mai va posar l'èmfasi en la nacionalització d'empreses que si que va posar el laborisme britànic anterior a Blair. Per contra, a Suècia sempre es va possar més èmfasi en la construcció d'un Estat del Benestar fort recolzat en un sistema impositiu fortament progressiu. D'aquesta manera, avui Suècia és una de les societats més igualitàries que existeixen dins el món desenvolupat, sense per això deixar de tenir també una de les economies més competitives.
4) Dit d'una altra manera: empresa privada, per descomptat. Però no sempre ni en tot lloc i, en tot cas, amb un Estat fort al darrera (i al davant) que asseguri la igualtat d'oportunitats, el benestar dels que estan pitjor, els drets socials de tothom i la responsabilitat social de les empreses.
5) Gràcies a les polítiques del PP, que van basar el creixement econòmic en el sector del totxo i en la conversió de monopolis estatals en monopolis privats, ara tenim el sector de telecomunicacions més escandalosament car i defectuós de tota Europa i un esclat de la bombolla immobiliària que, previsiblement, arrasarà l'economia espanyola.
6) El comunisme? Qui ha parlat aquí, de comunisme? Això que fas té un nom: falàcia de l'home de palla. Mental, si vols.
Posted by
Lluís |
3:24 PM
Hola de nou, torno a ser l'anomin!
A veure, et parlo algun lloc de les morts d’Anglaterra o dels trens de Suècia o la socialdemocràcia d'en Blair????
Et parlo del sanejament que va fer el PP, puc estar d'acord amb el tema totxo o no. Et parlava del sanejament d'empreses publiques, com Repsol, Telefónica, Endesa, i moltes d'altres. Em pots discutir els mètodes: que si o van regalar als amics, que si s'han beneficiat d'ajudes publiques que si allò que si allò altre, etc, etc, etc... També em pots replicar si el benefici d'aquestes empreses repercuteix a les arques de l'estat o no.
Però només et preguntava un cosa:
que en diguis tres empreses publiques Espanyoles que no tingui pèrdues econòmiques
I mira que t'ho posava fàcil perquè em repliquessis amb altres temes, amb temes que realment ens afecte als Catalans o al parit.
Si t'agrada l'economia amb el tema del nou finançament, e dit:
ara em de discutir si ens donen als catalans part d'aquest benefici.
Si no t'agrada aquest tema podies encetar-ne un altre:
Actualment les directius dels països Europeus, sigui quin sigui el seu perfil ideològic
Un altre exemple és la retòrica del primer comentari d'aquest bloc:
han dit:
ja que parlem d'Europa, hem de dir que és un racó del mon a on els estats, administran, de promitg el 50% del PIB dels seus paisos. Quant en algún pais europeu han governat els lliberals, aixó ha canviat substancialment?...
Li has contestat? No, o si amb uns arguments gens sòlids, això si, amb unes parrafades que no sé de quin llibre ho has tret! Els llibres són per enriquir la persona intel•lectualment, no per imposar idees extretes dels llibres. Cada canvi de cicle és perquè gent ben informada a intentat modificar les directius que estaven l'ordre del dia, alguns s'han equivocat, d'altres encara perduren els nostres dies!
Ni això m'has respost ni obert un nou debat, tu a la teva Raó! I saps perquè?
No en tens ni puta idea d'economia i menys de política, tot el que dius esta escrit als llibres, no aportes res de nou, només historia econòmica i res més. Això si et felicito per continuar llegint! en Tresserres també t'ho agrairà!
I tal i com dius al títol del teu bloc, A l'esquerra de la Raó. Posses la R amb majúscula perquè vols imposar una raó, em de pensar com tu! per això ressaltes la R, i , imposar qualsevol idea se’n diu la persona que és un Dictador perquè imposa les seves idees, tan si són d'esquerra com de dretes! I tots els arguments que fas servir són exemples de l’època de l' Homo Neandertal. Per cert, també utilitzaven un tipus d'economia primitiva, canviaven menjar per eines ( això és un fet que no o van deixar escrit amb llibres , però podríem dir que està demostrat científicament per les restes trobades i actualment encara s’utilitza: el teu veí et dona patates i tu li dons tomaquets.
Neng estem l'any 2008, estem al segle XXI. Raona les coses per tu mateix i no perquè un senyor que va escriure un llibre o digui. Els escrits que fas no són un treball de colegi! La gent visita el teu bloc per riure i llegir les tonteries que arribes a dir i escriure, t’ho dic més clar? (això no és una pregunta és una ironia!)
Posted by
Anònim |
1:20 PM
Ja que em demanes que t'ho raones, aixis o he fet! I si tens algun dubte passa per la meva consulta! Estaré encantat d'ajudar-te!
Posted by
Anònim |
1:29 PM
@Anònim:
1) Sobre això del "digues tres empreses publiques Espanyoles que no tingui pèrdues econòmiques", no estic informat al respecte però si realment no pogués donar-te noms, això només demostraria que el sector públic espanyol no obté beneficis, cosa que no vol dir: a) ni que això es pugui dir de la resta de sectors públics occidentals; i b) ni que això impliqui que no sigui positiu que hi hagi aquest sector públic. Una agència de seguretat privada segurament ingressa molts més diners que la polícia, però francament, no voldria que l'Estat privatitzés la policia amb l'excusa que no li aporta diners. Hi ha vegades que ja va bé que l'Estat s'ocupi de tal o qual iniciativa en exclusiva o en companyia del sector privat. La sanitat o l'educació son bons exemples d'això que dic. I l'exemple dels ferrocarrils britànics venia a corroborar el que dic: el sector privat segurament és més eficient buscant beneficis econòmics, però això no significa que sigui "millor" que el públic.
2) Les directrius dels països europeus sovint varien enormement de país europeu a país europeu. El sistema fiscal suec no és comparable a l'espanyol, que a banda de ser Can Pixa a l'hora de lluitar contra el frau fiscal, és cada cop menys progressiu. La legislació laboral presenta enormes diferències de país a país (la polèmica sobre la directiva Bolkstein venia precisament provocada per les diferències de legislació laboral que hi ha entre els països que eren membres fundadors de la UE i els de l'Europa de l'Est). I així un llarg etcètera. I el cas és que hi ha una diferència brutal entre la legislació social i econòmica dels països que tradicionalment han sigut governats per la socialdemocràcia (bàsicament, els escandinaus) i els països que tradicionalment han sigut governats per la dreta.
3) Tota la història aquesta de que escric Raó amb R majúscula perquè vull imposar les meves idees no és sinó una enorme palla mental. El dia que jo digui "prohibiu tal o qual partit polític, o tanqueu tal o qual revista, o empresoneu a tal o qual persona per defensar les idees que defensa", aleshores em podràs dir que pretenc imposar les meves idees. Aquí l'únic que faig és defensar-les, que és el que qualsevol persona normal fa amb les idees que troba correctes. I ho faig amb la Raó, que no només és una facultat meva sinó de tota la humanitat, i que no és infalible però és la millor arma que tenim per a evitar o corregir els errors de tota mena.
4) La història aquesta de l'Homo Neanderthal no se ni a que ve. Com tampoc no se a que ve tota la història aquesta dels llibres i no se què més. Si us plau, fes el favor de discutir sobre el que estem discutint en comptes d'omplir paràgrafs destinats únicament a desqualificar-me personalment a base de dir bajanades.
5) La gent no se per què visita el meu bloc, però si l'enllaça probablement és perquè el troba de qualitat. I el meu bloc és el vuitè bloc polític més enllaçat pels altres blocs polítics catalans, segons el Technorati. Ho dic per a que abans de pensar que tothom visita aquest bloc per a perdre el temps (com fas tu, demostrant la teva intel·ligència), pensis que potser hi ha gent que ho visita perquè li agrada independentment de si està d'acord o no amb el que dic.
6) No pensava comentar la dada del 50% del PIB perquè no l'estaves referenciant i per tant no em semblava una dada seriosa. Però ja que insisteixes, si us plau diga'm on has trobat aquesta dada per a que així pugui comprovar-la per mi mateix i veure que no te l'has inventada pas. I si pots indicar-me on puc trobar l'evolució d'aquesta dada durant els darrers 30 anys, millor que millor. Ho dic per la pregunta aquesta de si "quan han governat els liberals això ha canviat substancialment".
Posted by
Lluís |
2:45 PM
Tens Raó
Posted by
Anònim |
4:08 PM
Ei sóc l'anomin de l'altre pagina:
Que n'opnies d'aquest article?
http://perezlozano.blogspot.com/2006/12/la-segona-i-necessria-clarificaci.html#comments
....Aixís tu ets un socialista convençut?.....
....No parlo de si un sector té més poder polític, ni demés maniobres polítiques.... Hi ha maniobres politiques dins el partit peer tenir més poder? va calla? no ho sabies fa dos anys? L'Uriel de quines maniobres participava?
...A l'altre costat estarien aquells que, com en Puigcercós, aposten per definir ERC com partit socialista.... Va calla? deu ser per mantenir la cadira del poder!
....No saps quin significat te l'E, no tens criteri? Potser t'agradaria possar-hi.. E d'estupid?.... Potser s'hauria de dir SRC Socialisme Republicà de Catalunya!
Temps al temps i el temps dona la raó a la gent que ha esperat en silenci. Val més dir una bona paraula al seu moment que no moltes paraules i no dir res.
Tornem a recuperar el nom i deixem-nos de mariconades de dreta, centre o Esquerra,
som Catalans,
som Republicans!
Posted by
Anònim |
4:09 PM