El Bloc d'en Lluís Pérez

Fa uns dies li llegia a l'Antoni Soy que ara Esquerra s'havia de dedicar a “governar bé” per a “recuperar la confiança de la gent”. Més enllà que d'aquesta idea se'n desprèn més d'una conseqüència problemàtica (hem de suposar, per exemple, que les darreres davallades electorals es deuen a que Esquerra ha governat malament?), crec que això palesa un oblit de les raons de l'espectacular augment de vots d'Esquerra a les eleccions municipals, autonòmiques i generals de 2003 i 2004. Jo, que en aquella època era molt anti-Esquerra, recordo com es vivia “des de fora” l'ascens d'aquest partit. I no recordo, francament, que ningú digués que votava Esquerra “perquè Convergència i el PSC governaven malament” o perquè Esquerra “governaria bé”.

Evidentment que la capacitat de gestió compta. L'elector, per a dipositar la seva confiança en un partit, necessita saber que el partit governarà bé, que els seus candidats no són uns inútils. Si tanta gent va fer confiança Esquerra el 2003 i el 2004 va ser perquè aquest partit va oferir la imatge d'un partit dirigit per gent competent i preparada. Però això només explica per què la gent va poder confiar en Esquerra, i no per què va fer-ho efectivament. Com dic, no recordo que aquells dies la gent afirmés que votava Esquerra perquè confiaven molt més en l'habilitat gestora d'en Carod que en la d'en Maragall o en la d'en Mas. Ni recordo que el manifest “Carod President” fes especial èmfasi en la capacitat d'Esquerra per a “governar bé”.

El que si que recordo és il·lusió. Una il·lusió que es notava sobretot entre el jovent que tenia la meva edat, els 18 anys, i a qui li tocava anar a votar per primera vegada. I la recordo molt bé perquè jo no la tenia. Com he dit abans, jo en aquells temps era molt crític amb Esquerra i no vaig votar-los ni a les autonòmiques ni a les municipals (si a les generals). Per tant, no crec que el meu record estigui obnubilat per la meva pròpia il·lusió, que ja dic que era inexistent en aquell moment. I malgrat això, com dic, recordo que Esquerra era un partit “de moda”, un partit al que semblava que era de calaix que havies de votar si tenies menys de 30 anys, i que demostrava que eres un paio ardit i modern si és que el votaves passada aquella edat. Esquerra era, més que Iniciativa i abismalment més que el PSC, el partit de la il·lusió. Anys després, les repetides sortides de to d'en Carod i els devanejos de la direcció a l'hora de prendre posicionament sobre l'Estatut retallat van reduir aquella il·lusió fins a fer-la quasi desaparèixer. I un cop iniciada la era del pacte amb en Montilla, la il·lusió es va acabar de perdre. Com he llegit en algun lloc aquests dies, avui seria pràcticament impossible tornar a publicar un manifest “Carod President” (o “Puigcercós President”, tant és en aquest cas) amb un ressò ni remotament similar entre el món de la intel·lectualitat i l'art al que va tenir el manifest de 2003.

I això son males notícies. Esquerra és un partit d'aquells que està obligat a generar il·lusió si vol sobreviure. I la raó és que el projecte que representa Esquerra suposa un canvi massa gran a l'status quo com per a pretendre que aquest partit creixi a base, simplement, de demostrar que “governa bé” sobre aquest status quo. Els partits de l'status quo ja són els que són: el de la dreta (CiU) i el de l'esquerra (PSC), ambdós autonomistes. Esquerra, tot i la seva pretensió de ser el partit de l'esquerra nacional, no és encara la primera força de l'esquerra catalana, ni ocupa tampoc aquell espai a l'esquerra de la socialdemocràcia que encara sobreviu a diversos indrets d'Europa, com el nostre país. Esquerra, en aquest quadre, sobra. Per això està obligada a generar il·lusió: perquè si la gent simplement vol “bon govern”, ja té on escollir. I resulta poc creïble argumentar que existeix alguna llei científica que fa que la gent que entra a CiU o al PSC sigui per defecte pitjor governant que la gent que entra a Esquerra.

La il·lusió que generava Esquerra es trobava, sobretot, en la imatge que aquest partit oferia de ser diferent. No freak, no “antisistema”, sinó diferent. De fet, la imatge de l'Esquerra de 2003 en tenia poc, de freak. Enrere havien quedat les escenes d'Àngel Colom serrant un toro d'Osborne, i encara quedaven mesos per a que Joan Puig es passegés per la piscina d'en Pedro J. i per a que en Carod es reunís amb ETA. Pel mig, el que hi havia era una Esquerra que exhibia una fermesa davant el PP que deixava la cara vermella al PSOE i a CiU, i que oferia la imatge d'un partit honest, compost per gent que creia en el que feia. Actualment aquesta imatge està seriosament malmesa, i no només en la persona del seu president, com s'entesten a pensar alguns.

Agradi o no, Esquerra avui ja no és “aire fresc”, com proclamava el seu eslògan de 1999. És un partit com els altres. I això no és bo quan es tracta d'un partit que es proposa fer una cosa substancialment diferent al que pretenen fer els altres, a saber, construir un Estat nou. Esquerra està obligada a generar, de nou, il·lusió. I això és tant com dir que està obligada a canviar unes quantes cares que ja no la generen pas, a explicar a la ciutadania quins son els següents passos que preveu en el camí cap els seus objectius (com es feu brillantment amb la defensa de la reforma de l'Estatut com a pas cap a la independència), a preveure mecanismes que evitin que el partit torni a ser engolit per l'activitat institucional (com ara separar els càrrecs orgànics dels institucionals), i a començar, com diu Ridao, a situar la gent més preparada als llocs de direcció enlloc de simplement la gent que toca per quota de familia política. Només aleshores, quan Esquerra torni a ser el partit de la il·lusió, podrà ser el partit que marqui la diferència amb els altres partits. “Governar bé” és necessari, però il·lusionar l'elector ho és més encara.

I si no, mirin el senyor Obama. Malgrat ser un dels candidats demòcrates més moderats i amb un missatge més ambigu, ha aconseguit omplir el seu discurs d'imatges evocadores i construir-se una imatge de líder a mig camí entre Kennedy i Luther King. Tenint de fet un programa molt menys popular que el d'un Edwards, Obama ha aconseguit situar-se com el favorit per a ser el proper candidat demòcrata a la Casa Blanca. I ho ha fet generant il·lusió, quasi es pot dir que venent-la. Qui hagi llegit el magnífic discurs on pronuncià la consigna Yes, we can! (musicada per un famós video distribuït massivament a la xarxa) sabrà al que em refereixo. Fins i tot a mi, que Obama em sembla un candidat moderat amb no massa diferències respecte de Clinton (del d'abans i de la d'ara), se'm posen els pels de punta quan el llegeixo. Com se li posaven els pels de punta a molta gent quan, el 2003, Esquerra els convidava, de nou, i després de 23 anys d'ensopiment pujolista, a la il·lusió.