El Bloc d'en Lluís Pérez

Tot i que, d'entre els candidats demòcrates, les meves simpaties en aquestes primàries han anat cap els candidats més progressistes (John Edwards i Dennis Kucinich), és de calaix que ara mateix els dos únics candidats amb possibilitats reals de guanyar-les son Hillary Clinton i Barack Obama. Programàticament, ambdós difereixen en ben poc. Se situen en el centre del complicat espectre ideològic del Partit Demòcrata. Però hi ha una cosa que cal reconèixer: Barack Obama és, senzillament, un líder extraordinari. Un d'aquells polítics que, amb la força de la paraula, sap connectar amb les emocions de les persones d'aquella Nord-Amèrica oberta i progressista que no creu que els pobres mereixin ser pobres, que se sent orgullosa d'allò que de progressista hi ha en la història del seu país, que no veu la guerra com a solució a tots els mals (cal recordar que Obama és un dels pocs candidats demòcrates que es va oposar de bon començament a la guerra d'Iraq). Fins i tot a mi, que sóc escèptic respecte de la voluntat real de canvi d'Obama en tot el que fa al model social nord-americà, em resulta difícil no emocionar-me amb les seves paraules. Unes paraules que remeten a una Nord-Amèrica que, oculta, segueix existint.

I és que fa uns dies que vinc pensant en aquesta Nord-Amèrica progressista. Rellegint el famós llibre d'en George Lakoff sobre llenguatge i debat polític, vaig caure en una idea que repeteix diverses vegades i que abans havia passat per alt. Una idea que, des de la perspectiva de qualsevol català d'esquerres, pot semblar estranya: que els valors progressistes són tan nord-americans com el pastís de poma. Resulta estrany, com dic, quan t'ho acaben de dir. Nord-Amèrica, a l'imaginari d'una bona part de l'esquerra catalana, és sinònim d'imperialisme, conservadurisme, neoliberalisme salvatge, fonamentalisme cristià, obscurantisme i incultura. Una imatge que té el seu origen en la complicitat dels Estats Units amb el manteniment del règim de Franco, però que principalment es deu a la propaganda soviètica que durant anys arribà al nostre país via PSUC, d'una banda, i al rostre que el país ha estat oferint al món des de la revolució conservadora encapçalada per Reagan als anys 80, d'una altra. El rostre d'un país on parlar d'Estat del Benestar és quasi una broma, on s'assumeix que Estats Units és la policia del món i on impera una cada cop més asfixiant censura religiosa.

Però el cas és que, quan ho penses, te n'adones que en Lakoff té raó. Els valors progressistes impregnen la història dels Estats Units com el catalanisme impregna la de Catalunya. Parlar de la Nord-Amèrica progressista no significa parlar d'una Nord-Amèrica subterrània i no-oficial, sinó de les pàgines més brillants de la història dels EUA. Significa parlar de la Declaració d'Independència, de l'abolició de l'esclavitud, del sorgiment del feminisme i la majoria dels moviments socials progressistes que coneixem, de les primeres experiències de discriminació positiva, del New Deal, de les lleis antimonopoli de Roosevelt (pioneres en la lluita contra el poder de les grans corporacions), de la llibertat religiosa, d'un dels moviments sindicals més forts del segle XX. Significa parlar de Thomas Paine, de Franklin D. Roosevelt, de Martin Luther King, d'Abraham Lincoln, de Thomas Jefferson. I significa parlar, contra el tòpic, d'un dels països culturalment més brillants del segle XX: el que ens ha portat el jazz, el rock, la novel·la negra, a Kerouack, a Hemingway.

Odio la Nord-Amèrica conservadora. La del creacionisme, la teocràcia social, la cacera de bruixes, el poder de les grans corporacions i l'imperialisme guerrer. Però no puc sentir sinó simpatia i admiració per la Nord-Amèrica progressista. Potser Obama no serà un segon Roosevelt, no reconstruirà l'Estat del Benestar heretat del New Deal ni plantarà cara a les grans corporacions que governen de facto la seva república. Però no hi ha dubte que, mal que bé, s'ha convertit en l'esperança que la Nord-Amèrica progressista podrà, si més no, tornar a respirar després de portar anys ofegada per l'agressiu conservadorisme instal·lat a la Casa Blanca, gairebé sense interrupció, des dels anys 80. El seu extraordinari discurs, Yes we can, ha sigut com ja sabreu musicat per un grup d'artistes pro-Obama. Us en deixo aquí el videoclip, amb subtítols en castellà, per a que entengueu a què em referia l'altre dia quan parlava de “il·lusió”. I per a que escolteu, de pas, el clam d'una Nord-Amèrica que vol tornar a sortir a la llum.