El Bloc d'en Lluís Pérez

Ahir parlava de la candidatura que en nom d'Esquerra Independentista encapçalaran en Jaume Renyer i l'Uriel Bertran de cara al proper Congrés Nacional d'Esquerra, candidatura a la que dono tot el meu suport i on pel que es veu en Jaume Renyer optarà a la presidència i el company Uriel a la secretaria general. Avui m'agradaria parlar d'en Jaume Renyer i d'algunes idees que li vinc llegint des de fa un temps. Primer de tot, he de dir que en Renyer em sembla una persona molt indicada per a ocupar la presidència d'Esquerra, contra la opinió dels que l'acusen de ser un "desconegut". El càrrec de president és menys orgànic que el de secretari general, i està més lligat a la definició de la línia política del partit que no pas a la “fontaneria” interna del mateix. En aquest sentit, un home amb la innegable inquietud ideològica d'en Renyer, format a més a més per anys de militància política, resulta un candidat excel·lent de cara a desenvolupar el càrrec de president del partit.

I precisament de les inquietuds ideològiques d'en Renyer voldria parlar. Pel que li vinc llegint des de fa un temps (particularment, al seu llibre L'Esquerra de la Llibertat), coincideixo amb en Renyer en moltes coses. Particularment, en la denuncia de l'antioccidentalisme que impregna certa esquerra dogmàtica i en la reivindicació del republicanisme no simplement com una formula lligada a la definició de la figura del cap d'Estat, sinó com un ideari al nivell del socialisme o del liberalisme, i diferent d'aquests. Ara bé, en aquestes mateixes qüestions mantinc discrepàncies cordials però importants amb ell. Per exemple, discrepo del punt de vista que en Renyer manté sobre el conflicte d'Orient Mitjà o sobre la OTAN. I discrepo, també, respecte a la caracterització que fa del republicanisme i de les seves relacions amb altres idearis com el socialista.

La idea que el republicanisme és una tradició política amb un cos ideològic propi i diferent del que manegen liberals i socialistes és una idea que ha vingut sent defensada per diversos estudiosos (historiadors de les idees i filòsofs polítics, bàsicament) des de com a mínim els anys 70. És el que es coneix com a “revival republicà”: el redescobriment d'una tradició que tindria exponents tals com Aristòtil, Maquiavel o Rousseau i que, segons molts d'aquests estudiosos, també inclouria autors tinguts comunament per “liberals” com ara Paine, Locke o el mateix Adam Smith (al respecte del republicanisme d'Smith, l'amic David Cassassas, de la BIEN, té escrita una interesantísima tesi doctoral). En Renyer defineix el republicanisme com un ideari que té per essència “la promoció i la defensa de la llibertat, tant la individual com la col·lectiva”. Però aquesta és una definició que no es correspon amb la que em consta que venen manejant els estudiosos que han reviscolat la tradició republicana. A grans trets, els estudis sobre republicanisme presenten en aquest sentit una divisió en dues famílies historiogràfiques:

1) La que defineix la tradició republicana com una tradició de pensament bàsicament preocupada pel problema de la virtut cívica, és a dir, de la participació ciutadana a la vida política en pro del bé comú. La representant més destacada d'aquesta família seria la Hannah Arendt.

2) La que defineix la tradició republicana com una tradició de pensament bàsicament preocupada pel problema de la llibertat, entesa com a absència de dominació. Representants d'aquesta visió del republicanisme serien Philip Pettit, Maurizio Viroli o, a casa nostra, Antoni Domènech, Daniel Raventós o Félix Ovejero, tots ells amb visions molt diferents entre si sobre què significa “dominació” i sobre què possibilita escapar de la mateixa.

Amb els anys, es pot dir que s'ha anat imposant un consens bàsic entre els estudiosos del republicanisme entorn de la visió del mateix com una tradició centrada en la defensa de la llibertat com a absència de dominació. En algun moment del seu llibre, Renyer també esmenta de passada aquesta idea, però la visió que hi predomina és la ja esmentada abans: la del republicanisme com a tradició política preocupada per la promoció de la llibertat individual i col·lectiva. Una definició que, insisteixo, actualment no em consta que sigui manejada per ningú dins el camp dels estudis sobre el republicanisme.

I és que resulta molt difícil definir què és la llibertat “col·lectiva”, com no sigui caracteritzant-la com la llibertat individual d'una sèrie de persones que acorden lliurement constituir-se en república. És a dir, finalment, la llibertat individual agregada, que tant el liberalisme com el socialisme (als quals Renyer acusa de centrar-se només en les llibertats individuals o en les col·lectives, respectivament, quan en realitat els trets no van per aquí, com veurem al tercer article d'aquesta sèrie) estarien en perfectes condicions de defensar, al menys al mateix nivell que el republicanisme. De moment, quedem-nos amb la idea: el republicanisme, al parer dels seus estudiosos, es caracteritza per la defensa la llibertat entesa com a absència de dominació. I què és el que aquests estudiosos entenen, per “no-dominació”?