El Bloc d'en Lluís Pérez

Doncs sí, companyes i companys. Me'n vaig d'Esquerra. Una decisió dura, però necessàrial. Com sabreu els que hagueu escoltat aquest matí la meva entrevista a Catalunya Ràdio (la penjaré aquí tan bon punt me n'enviïn una còpia), estripo el carnet d'Esquerra i me'n vaig a CiU (encara m'han de donar d'alta però ja està tot parlat). És una llàstima deixar enrere tants i tants companys i companyes, però estic segur que entendran els meus motius, independentment de si els comparteixen o no. L'únic consol que em queda és veure que algú a qui respecto tant com és en Jordi Casals ha decidit seguir un camí similar al meu. Jordi, espero que el teu intent de redreçar Esquerra funcioni. Jo ja me n'he cansat. Me'n vaig amb els únics que, mal que bé i amb tots els seus errors i misèries, segueixen defensant que Catalunya és una nació, amb tots els ets i uts. Pel que veig, ells mateixos en parlen. Senyal que veuen amb bons ulls l'entrada de saba nova, independentista i amb ganes de fer de CiU un gran partit.

Addenda post 28-D: evidentment, era una innocentada. Enhorabona als que no us ho heu cregut, que sou majoria, i gràcies al César Calderón per inspirar-me en la idea de manipular la web dels meus estimats convers. I em felicito igualment a mi per no perdre el seny fent-me de dretes en el moment de major explotació laboral de la meva vida :D

boomp3.com

Popper, un dels filòsofs de la ciència més importants del segle XX, deia, parlant de l'activitat científica, que en ella l'error és alhora inevitable i fecund. Inevitable perquè la ciència és finalment una activitat humana, i els humans som inevitablement fal·libles: ens equivoquem, i no només involuntàriament, sinó tot sovint sent víctimes de les nostres pròpies passions, del nostre desig de que la realitat coincidexi amb els nostres prejudicis sobre la mateixa. Fecund perquè, com tots i totes aprenem amb l'edat, és dels errors que un extreu les lliçons més importants. Com sol passar amb les intel·ligències poderoses, Popper apuntava en la direcció d'un important problema: el de la tensió interna que l'ésser humà pateix entre les seves ànsies de trobar la veritat i el patiment que li provoca reconèixer que l'ha estada buscant en el lloc equivocat. I en treia una conclusió, la de l'error fecund, la de la necessitat de reconèixer els propis errors i aprendre d'ells, que anava molt més enllà de la simple reflexió sobre la naturalesa de la ciència. Cosa que, d'altra banda, fou intuïda pel propi Popper, que dedicà alguns dels seus assajos més importants a estendre el seu fal·libilisme, la seva fe en l'error fecund, al camp de la vida en societat.

D'altra banda, un altre filòsof de la ciència, preocupat com Popper per les aplicacions ètiques de les seves idees sobre el coneixement, també parlà, fa no gaire, sobre aquest afer del reconeixement dels errors. Es tracta d'un filòsof de casa nostra, en Félix Ovejero, que publicà fa cosa de dos anys un article titulat "El dogmatismo de la flexibilidad". Deia Ovejero que, certament, "el prejudici, en realitat, no consisteix en el judici precipitat que cometem tots (...). El prejudici apareix en un segon moment: en la falta de disposició a dubtar, en la resistència a rectificar. La persona raonable, quan se li mostra el seu error, corregeix la seva opinió". En això, Ovejero no s'aparta fonamentalment de les idees de Popper sobre l'error fecund. I afirma que, en fi, tothom tenim coneixença de gent que no canviarà la seva opinió ni davant l'evidència més forta. "Quasi tothom coneix doctrinaris d'aquesta naturalesa", sentencia Ovejero. Ara bé, Ovejero assenyala un segon tipus de dogmatisme que consisteix, no en la resistència a corregir els judicis, sinó en la exagerada disposició a canviar-los fins i tot quan no se sap molt bé quin és el motiu per a fer-ho: "pero hi ha d'altres que també es detecten en el trànsit entre opinions i que, no obstant, passen desapercebuts. Si els anteriors es caracteritzaven per la seva resistència al canvi, aquests s'identifiquen per la seva predisposició. Un dia qualsevol, sense que se sàpiga molt bé per què, s'aixequen amb idees diferents de les que tenien en anar-se a dormir. Els canvis poden ser més o menys graduals, però el que mai hi ha és una explícita reconsideració dels propis punts de vista, una exposició de les raons que han portat al canvi d'opinió".

Els dogmàtics d'un i altre tipus cometen un error, diferent en cada cas, a l'hora de considerar la qualitat d'una persona en el tracte amb les idees. Pels que es resisteixen ferotgement al canvi d'idees, qualsevol petit matís en una opinió, qualsevol disculpa, revelen o bé debilitat o bé traïció. La tan recorreguda metàfora de "canviar-se de jaqueta" s'utilitza sovint, de manera injusta, contra aquells que honestament decideixen corregir un judici després d'haver-hi reflexionat. Un servidor, què en no poques ocasions ha canviat d'idees sobre els més variats temes, sap del que parla. És habitual que surti molt car dir "ho sento, m'equivocava". Els dogmàtics que estaven d'acord amb tu et diran que ets un traïdor. I els que et discutien, tot sovint, aprofitaran per a fer-te pols, creient haver vist en les teves disculpes un signe de debilitat. Si el debat polític al nostre país està tan viciat i està tan mancat d'autocrítica és en bona mesura per això.

Però no menys equivocada i injusta és l'opinió que els altres dogmàtics, els de la flexibilitat, tenen de la gent que no canvia d'opinions perquè si. Generalment, pels qui en algun àmbit de la seva vida son flexibles d'idees els seus canvis d'opinió tenen, com diu l'article d'Ovejero, més a veure amb la psicologia que amb la lògica. Una persona que sigui dogmàticament flexible en el món de les relacions personals, davant un conflicte, si demana disculpes no serà tant perquè honestament pensi que s'ha equivocat com perquè creurà que fer les paus val perfectament el preu de l'admissió d'errors que potser no son tals. I, com sol passar en aquests casos, allò que és un vici propi s'exigeix com a virtut als altres. Una persona acostumada a demanar disculpes davant l'exigència de l'altri més que davant les seves raons se sobtarà quan es trobi algú que demani explicacions i que discuteixi; davant un individu que, predisposat al debat i a la revisió de les seves opinions, no cedeixi davant els crits, les pressions o les llàgrimes sinó únicament i exclusiva davant la raó. I, per descomptat, etiquetarà aquest individu de "dogmàtic" i de "mancat d'autocrítica".

En la meva opinió, pocs usos més perversos es poden fer d'un terme ja de per si utilitzat tan frivolament com és "autocrítica". L'autocrítica no es detecta en el número de vegades que una persona reconeix haver-se equivocat, sinó en el mecanisme que fa que una persona admeti tal extrem. Una persona no fa "autocrítica" quan admet que ha comés un error que en realitat no sap en què consisteix. No som "autocrítics" quan realitzem rectificacions que nosaltres mateixos no seríem capaços d'explicar davant un auditori imparcial, per més que aquestes rectificacions siguin numèricament generoses. No. L'autocrítica és (el mateix terme ho diu) la crítica amb un mateix. I igual com no considerem crític, sinó autoritari, a aquell qui exigeix als altres canviar d'opinions sense explicar-lis el per què, així mateix no podem considerar autocrític a aquell qui rectifica sense saber si realment ho ha de fer o no. Els errors, per a ser fecunds, per a servir-nos de profit, primer han de ser reals i entesos. Admetre errors que ni nosaltres mateixos sabem de què van no ens fa més savis, sinó més vils i, a la llarga i encara que sovint no ens n'adonem, més infeliços.

Aquestes son unes reflexions pessimistes i sense ànim de proposar cap solució, bàsicament perquè no l'albiro. Com Bertrand Russell (crec que era ell qui ho va dir), jo també considero que al món d'avui dia resulta extremadament agosarat defensar en públic que no s'ha de creure en res que no compti amb raons per a creure-hi. Davant el canvi d'idees un sempre es trobarà amb legions de fanàtics ansiosos per cremar-lo a la foguera, sigui per heretge o per jueu convers. Davant la raonable fermesa de conviccions, un sempre es trobarà igualment legions de gent que, en veu més baixa o més alta, l'acusaran a un de dogmàtic per defensar, contra la opinió general, que la Terra no és pas plana. O sigui que només hi ha dues opcions: rendir-se o continuar raonant, sense esperança però amb convenciment. Cap de les dues porta a la felicitat. Una és més tranquil·la. L'altra, més honesta. I arriba un moment en el que un ha d'escollir. Queda dit: no hi ha solució.

Tothom sabem que ni el polític més honest pot complir sempre les seves promeses. Tot sovint, allò que un prometia abans d'arribar al poder pren dimensions diferents i enormement problemàtiques quan un hi arriba, i no necessàriament per raó de foscos interessos personals. Ara bé, tothom sabem igualment que hi ha incompliments i incompliments. Prometre instal·lar una font a la plaça del poble i després no complir-ho no és dels pecats més greus que es poden cometre. En canvi, dir (per posar un exemple a l'atzar) "apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña" i després desdirse'n alegrement és una presa de pel monumental en un tema de primera magnitud política. La majoria d'incompliments de promeses electorals se solen situar entremig d'aquests dos extrems, apropant-se més a un o a l'altre. Doncs bé: jo crec que la notícia de que la Generalitat es gastarà més de 12 milions d'euros en llicències de programari privatiu de l'empresa Microsoft constitueix un exemple d'un incompliment electoral seriós. Un incompliment comés pel meu partit, per Esquerra.

I és que si un es mira el programa electoral sobre Societat de la Informació que Esquerra va presentar en motiu de les eleccions de 2006 podrà veure les següents promeses:


Alhora si un es pregunta qui ha sigut el departament responsable d'aquest regal de més de 12 milions d'euros a Bill Gates la resposta és clara: Governació. Ergo, Joan Puigcercós. Ergo, Esquerra.

Algú pensarà que tot això del programari lliure és una cosa de quatre freaks. Bé, potser (potser) a nivell d'un usuari individual la diferència entre utilitzar programari privatiu i programari lliure és poc visible. Però si parlem a nivell de grans estructures (com una empresa o, encara més, com l'administració pública, la qual paguem entre tots i totes), la cosa canvia. Impulsar la migració de l'administració pública catalana al programari lliure enlloc de renovar la compra de les llicències de Microsoft era, en primer lloc, una qüestió de llibertat, atès que no pot ser que una empresa dicti a la Generalitat el que pot i el que no pot fer amb un recurs tan vital per a qualsevol administració pública com és el programari. En segon lloc, es tractava d'una qüestió d'eficiència, atès que els sistemes GNU/Linux (l'alternativa lliure als sistemes privatius com Windows) son demostradament més estables, més personalitzables i més segurs enfront d'atacs informàtics que els Windows de Microsoft. En tercer lloc, es tractava d'una qüestió lingüística: en tant que Microsoft només ha atès les demandes dels seus usuaris catalanoparlants (i d'aquella manera) quan no li ha quedat més remei, des de la comunitat del programari lliure (i, significadament, des de la distribució Ubuntu) sempre s'ha mostrat una gran sensibilitat cap a la idea que els i les usuàries han de poder fer anar el seu ordinador en la/les seva/es llengua/es. I finalment, es tractava d'una qüestió econòmica: en tant que instal·lant Ubuntu (per exemple) a tots els ordinadors de l'administració pública ens haguéssim estalviat més de 12 milions d'euros, ara aquests diners aniran a parar a la butxaca d'un multimilionari com Bill Gates. I el que no pot ser és que Joan Puigcercós surti un dia denunciant que Espanya se'ns emporta els diners i que menys d'una setmana després el seu departament aparegui beneint un regal de més de 12 milions d'euros a Microsoft. Regal que, insisteixo, esdevé completament innecesari i contraproduent.

Per tant, molt malament Generalitat. Molt malament, Esquerra. I molt malament, Puigcercós.

La meva cançó favorita dels Bad Religion i una de les que van contribuir a que escoltés tantes vegades la cinta que va caure a les meves mans quan tenia 14 anys (la del No Control) que finalment va quedar feta merda. I want to conquer the world. Tot un manifest. Tot un himne.



Ei, germà cristià amb la teva alta i poderosa missió;
les teves accions parlen tan fort que no puc sentir
ni una paraula del que dius.
Ei, germana del cor sagnant amb tota la teva compassió;
els teus treballs alleugereixen el dolor
però no poden mitigar la temptació.
Ei, home de ciència amb les teves perfectes regles de mesura;
pots millorar aquest lloc amb les dades que emmagatzemes?
Ei, mare pietat, poden les teves entranyes
donar fruits per sempre?
És la teva fecunditat una molèstia o un tresor?

Vull conquerir el món!
Donar una flamant religió a tots els idiotes!
Posar fi a la pobresa, la brutícia
i els treballs durs!
Promoure la igualtat en totes les meves decisions
amb una ràpida aclucada d'ull
i un "Déu, estàs de broma"!

Ei, senyor diplomàtic amb les teves aspiracions mundanes;
vas veure plorar els teus fills
en deixar-los a l'estació?
Ei, soldat de la moral, tu tens
proclamacions honrades
i volums preuats per a abastir
les teves conflagracions carnoses.

Vull conquerir el món!
Desemmascarar els culpables
i donar-se'ls als nens per a menjar!
Eliminaré la pol·lució de l'aire
i després salvaré les balenes!
Tindrem pau al món
i una comunió global!

Vull conquerir el món!

El meu status dins la societat escocesa ha millorat notablement en les darreres hores. He passat de ser un trist i solitari senyor de la neteja a hotels de 4 i 5 estrelles a ser un orgullós empleat d'una coneguda cadena d'establiments de fast food (no, no és aquella en la que tothom esteu pensant. No, l'altra tampoc). Us seguiré informant d'aquesta imparable carrera vers l'èxit en el mon de la Mà Invisible (metàfora inventada, per cert, per un pensador republicà escocès).

(Aviso: en este post no voy a discutir sobre absolutamente nada que no sea el contenido del post. Es decir, no voy a entablar -aquí; en otro sitio o post, por mi encantado- una discusión sobre las bondades o deficiencias del régimen de Fidel Castro, ni sobre su sistema político o electoral. Voy a discutir solamente sobre lo que explico en el post, a saber: que Santi Benítez afirmó que yo, hace un tiempo, tenia una opinión determinada del régimen cubano, opinión que jamás he tenido. Queda dicho, y ténganlo en cuenta los y las comentaristas).

Me había prometido a mi mismo no escribir este post hasta que no se diesen a la vez tres condiciones. La primera, que yo mismo dispusiese de tiempo para mantener un posible debate. Segundo, que Santi Benítez volviese de las vacaciones blogueras que se tomó este verano. Y tercero, que perdiese toda esperanza de que el propio Santi rectificase por su propio pie. Dado que estas tres circunstancias ya se dan, ahí va.

Hace unos meses, concretamente en junio, Santi Benítez y yo mantuvimos (junto con otros participantes) un acalorado debate sobre las elecciones cubanas, a raíz de un vídeo que el propio Santi colgó sobre el tema en su blog, cosa que a su vez vino motivada por una discusión que tuvimos en la asamblea de Red Progresista un año y pico antes a propósito de Cuba (según Santi, "la razón [para colgar el vídeo] fue una antigua discusión que entablamos varios componentes de la Red sobre Cuba"). Entre las muchas cosas que Santi dijo, hubo una que me llamó la atención: según él, mis críticas al régimen y al sistema electoral cubano se debían a que el video me había "demostrado" que había elecciones en Cuba, cosa que según él yo habría negado durante el citado debate año y pico anterior. En concreto, Santi Benítez dijo:

Y vuelvo a repetir, el sentido del vídeo tenía que ver con que según Lluís, y otros dos, en Cuba no existían votaciones - de ahí viene su insistencia en lo de que no se lo traga-.

Añadiendo después, con su proverbial amabilidad:

Y vuelvo a repetir, fuiste tú, junto a dos más los que dijeron que en Cuba no había elecciones - y me importa un mojón lo que dijeras al principio del tocho-, lo negaste en su momento, y como ahora resulta que como se demuestra que sí existen estás como estás.

Digo que me llamó la atención porque yo tengo conciencia de que en Cuba hay elecciones por lo menos desde que en mi más tierna adolescencia me convertí en un tópico joven izquierdista con camiseta de Che Guevara incluida, convencido de que el régimen cubano era un ejemplo de democracia socialista. Desde entonces, por supuesto, ha llovido mucho, y he podido comprobar (sobre todo desde que soy miembro de Amnistia Internacional) que desde luego en Cuba hay elecciones, pero que no son democráticas, en razón de la falta de derechos políticos y civiles que impera en la isla, que hace que las elecciones sean una farsa. Opinión que sostuve durante el debate en el blog de Santi, pero también en un artículo colgado un mes antes en Socialdemocracia.org titulado "La 'democracia' de Fidel", pero -y esto es lo importante- también durante el debate interno que tuvimos en Red Progresista en 2006. Como puede comprobar cualquier miembro de la asamblea de Red Progresista tirando de los archivos de nuestra lista de correo, hay en ellos un mensaje enviado por mi el 1 de enero de 2006 a las 19:08 donde, en medio del debate, le digo a un compañero de la Red lo siguiente:

Nadie me ha explicado donde me equivoco y por que cuando digo que las elecciones cubanas son de todo menos libres, porque la gente vota coaccionada y bajo amenaza de entrar en listas negras de peligrosos.

Por tanto, y para que quede claro: en 2006, como en 2007, yo ya afirmaba que en Cuba hay elecciones, pero que no son democráticas. Como, de hecho, lo vengo afirmando desde antes incluso de que Red Progresista naciese.

Be, del "meu" llibre. Més aviat caldria dir del llibre que he escrit conjuntament amb l'Uriel Bertran, l'Héctor López Bofill, la Pilar Dellunde, la Núria Arnau, en Francesc Sànchez, en Toni Fullat, en Jordi Brilles, en Jordi Rofes, en Joaquim Montclús i un bon company de militància jerki com és en Pol Pagès. El llibre és, doncs, ja des de la seva mateixa autoria, el producte d'una reflexió col·lectiva, d'un treball on han faltat mans més que no pas han sobrat, d'un esforç on s'ha volgut sumar el màxim de veus i visions possibles.

Independencia 2014 no és pas un llibre de filosofia política. Seria un error tractar-ho així. No té ni bibliografia, ni gairebé presenta notes al peu, ni està escrit emmarcat en els grans debats que avui tenen lloc en aquest camp. No neix amb la pretensió de fer avançar el coneixement en aquesta matèria. Neix, més aviat, amb la intenció d'aplicar el bo i millor d'una determinada filosofia política (a saber, la republicana) al combat polític i ideològic al si d'Esquerra i de la mateixa societat catalana. És un llibre, diguem-ho així, "de batalla". La qual cosa no vol dir que sigui pas mediocre a nivell argumental. Molt al contrari, el que el públic lector s'hi trobarà és un autèntic exèrcit d'arguments en favor de la creació d'un Estat català independent, on es planteja des d'un treballat discurs sobre la viabilitat i necessitat econòmiques de tal Estat fins a una exploració de l'orígen de la legitimitat de tot Estat (per tant, també del català) des de l'òptica del republicanisme, tot abocant conclussions sobre quina forma i esperit haurà de tenir el futur Estat català per tal de plasmar els valors de la tradició republicana democràtica. I, com no, el que també s'hi trobaran els lectors i les lectores és un pla d'actuació, un "full de ruta" per utilitzar l'expressió a l'ús, on es detallen les pases a seguir per a arribar a la creació de la República Catalana. Fins i tot, per a que no quedin detalls per precissar, s'hi presenta en un apèndix una proposta de Llei Catalana de Referèndums.

Per descomptat, el llibre desprén una inconfusible olor d'esquerres, particularment en el capítol sobre quina és la República que volem, on es defensa des de la laicitat de l'Estat fins a la implantació de la Renda Bàsica de Ciutadania, i on constantment es llegeix entre línies la idea-força que la independència no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a realitzar, aquí als Països Catalans, el projecte republicà, igualitari i democràtic de l'esquerra. Un projecte que, pels seus propis valors, demana que els partits i les forces que l'impulsin s'organitzin de baix a dalt, i no de dalt a baix, i que els dirigents i líders que el defensin "manin obeïnt", per utilitzar la famosa expressió zapatista. I és que el llibre neix precissament d'un grup de persones disposades a reformar Esquerra, a sumar una majoria dins del partit que forci l'abandonament dels vicis dirigistes i l'apoltronament al Govern dels que haurien de ser els màxims defensors públics del programa del partit. D'entre tots els possibles objectius del llibre, crec que el més important és, sens dubte, crear opinió entre la militància d'Esquerra. Opinió contra l'abandonament del perfil propi del partit i la difuminació del projecte independentista. I opinió també, per què no dir-ho, contra els intents de contraposar l'anomenat "eix nacional" a l'anomenat "eix social" tot donant-li primacia al primer. El missatge del llibre és inequívoc: si som independentistes és perquè som d'esquerres.

Crec que no pecaria de supèrbia si dic que Independència 2014 és el primer "tractat" sistemàtic sobre la independència dels Països Catalans. S'han escrit llibres sobre els aspectes polítics, ètics, jurídics o econòmics d'aital independència, però mai s'han tractat tots aquests aspectes de manera conjunta i global. I ens hem de congratular que la primera vegada que s'ha fet, s'hagi fet des d'una mirada progressista i republicana. Cosa que em recorda que hi ha un sector de gent per al qual la lectura del llibre els hi és molt necessària: els milers de progressistes catalans i catalanes que, amb tota la bona fe del món, però també amb tota la ceguera i ingenuïtat imaginables, segueixen creient en el somni federal espanyol. A ells i a elles, i en general a tothom, aquest llibre els convida a despertar i a possar-se en moviment. Que ja és hora.

Ahir a la nit se'm va apareixer en somnis en Josep Cuní (un dels periodistes que millor il·lustra cooooom de maltractat està el PSC a TV3, tal i com ens informava fa res el bo d'en Joan Ferran) i em va dir, amb cops de puny a la taula i crits, que ja n'hi havia prou de fer el dropo amb el meu bloc, per molt que ara estigués vivint a Escòcia.

Entre això i que ja tinc PC (amb teclat català, per sort) al pis, no ho dubteu: el blocaire més pesat i pretenciós de la blocsfera republicana ha tornat, amb un plus de cinisme respecte de la situació política i social del nostre estimat país, producte d'estar vivint a una nació que pot autoanomenar-se així sense possar-se vermella.

Demà, primer post. Paraula de Pérez.