El Bloc d'en Lluís Pérez

Aquí teniu un curiós curt publicitari que, segons sembla, passaven pels cinemes dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. En ell, Bugs Bunny convida els espectadors a comprar bons de defensa a la sortida del cinema, apel·lant en una simpàtica cançó a la defensa de la seva freedom. Atenció a la transformació del conill en un estereotipat negre al cap d'un minut. Realment curiós.

Etiquetes de comentaris: propaganda

Posted by Lluís at 3:53 PM | Permalink | Comments

Madrid.- Amb motiu del Dia Internacional dels Desapareguts, que es commemora avui 30 d'agost, Amnistia Internacional recorda que els darrers 20 anys desenes de milers de persones a tot el món han estat víctimes de desaparició forçada, una greu violació dels drets humans que segueix registrant-se en l'actualitat i que s'ha estès en els últims anys en el marc de l'anomenada “guerra contra el terror” encapçalada per Estats Units.

Cada desaparició forçada viola un ampli conjunt de drets humans i, en últim terme, el dret a la vida, ja que és freqüent que les persones sotmeses a desaparició forçada siguin assassinades. A més, les desaparicions forçades provoquen una especial angoixa als familiars de les víctimes, a qui els resulta impossible esbrinar si la persona està viva o morta i que no poden guardar dol per ella. Per a ells la desaparició forçada es perllonga sense fi, i per aquesta raó els tribunals de drets humans la consideren una violació continuada de drets humans.

“Les desaparicions forçades no són una cosa del passat. Continuen existint a tot el món. A Sri Lanka, per exemple, almenys 1.000 persones han estat víctimes de desaparició forçada des de principis de 2006. A Colòmbia 138 sindicalistes van ser víctimes de desaparició forçada entre gener de 1991 i desembre de 2006. A Txetxènia se segueixen registrant desaparicions forçades i l'ONG russa Memorial estima que entre 3.000 i 5.000 homes, dones i menors han desaparegut a la república russa des de 1999. A Pakistan centenars de persones han estat detingudes arbitràriament i sotmeses a desaparició forçada en els últims anys. Amnistia Internacional i altres organitzacions de drets humans van publicar el passat mes de juny una llista amb els noms i dades de 39 persones desaparegudes en el marc de la guerra contra el terror encapçalada per Estats Units”, ha declarat Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional a Espanya.

Al mateix temps segueixen sense esclarir-se els casos de desaparicions forçades que s'han produït en els darrers 20 anys en nombrosos països. Dotze anys després d'acabada la guerra a Bòsnia Hercegovina, entre 12.000 i 15.000 persones segueixen en parador ignorat. A l'estat indi de Jammu i Caixmir s'han denunciat entre 8.000 i 10.000 desaparicions forçades des de 1989. A Algèria, milers de persones van ser sotmeses a desaparició forçada entre 1993 i 2002 i, en molts casos, encara es desconeix la sort que van córrer. A Nepal, un comitè governamental està investigant més de 600 casos pendents de desaparició forçada durant el conflicte que va sofrir el país entre 1996 i 2006.

“Ara, igual que en el passat, els qui cometen aquests crims ho segueixen fent en gairebé completa impunitat”, ha afegit Esteban Beltrán.

Desaparicions forçades en el marc de la “guerra contra el terror”
Amnistia Internacional, al costat d'altres organitzacions de drets humans, va publicar al juny l'informe Sense rastre oficial: Responsabilitat d'Estats Units en les desaparicions forçades de la “guerra contra el terror”, que conté la llista més exhaustiva fins a la data, amb els noms i dades de 39 individus que, segons es creu, han estat reclosos en secret sota custodia nord-americana i el parador actual dels quals segueix sense conèixer-se. Així mateix s'ha reclòs en secret a familiars de detinguts, fins i tot a dones i a nens de tan sols set anys.

En aquesta llista també figura el ciutadà espanyol d'origen siri Mustafa Setmariam Nasar, que va ser capturat a Pakistan el 2005. A l'abril i maig de 2006, agents d'intel·ligència de Pakistan van confirmar que Setmariam Nasar havia estat lliurat a la custòdia d'Estats Units almenys dos mesos abans i que no es trobava a Pakistan. Al voltant d'aquestes dates, al març de 2006, el nom de Setmariam Nasar va ser eliminat d'almenys una de les llistes governamentals d'Estats Units sobre terroristes sospitosos. El 19 de juliol de 2006, el seu nom es va incloure en la llista de "terroristes que ja no constituïxen una amenaça". Des de llavors no s'ha publicat més informació sobre la sort de Setmariam Nasar per part del govern d'Estats Units i el seu parador continua oficialment sense ser explicat.

“Segueixo endavant sense saber mai si el meu marit està viu o mort, si l'estan torturant o què li estan fent”, ha declarat Elena Moreno, esposa de Mustafa Setmariam Nasar.

Per a Amnistia Internacional són motiu de preocupació totes les desaparicions forçades, incloses les que adopten la forma de lliuraments “extraordinaris” de detinguts, en les quals s'han vist implicats nombrosos Estats europeus, i la seva reclusió en centres secrets de detenció.

Escudant-se en “la guerra contra el terror”, en alguns països ha augmentat el nombre de desaparicions forçades i d'altres violacions de drets humans. Per exemple, a Pakistan gairebé no es coneixien les desaparicions forçades abans que comencés la “guerra contra el terror” i ara són un fenomen creixent, que s'han estès més enllà dels presumptes terroristes i afecten a altres grups de persones.

La Convenció contra les Desaparicions Forçades, una oportunitat crucial
L'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 20 de desembre de 2006 la Convenció Internacional per a la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades, un tractat de drets humans històric que, de ser ratificat per una àmplia majoria de països, serà una poderosa eina per a prevenir aquesta violació dels drets humans, establir la veritat sobre les circumstàncies de tota desaparició forçada, garantir la reparació a les víctimes i fer rendir comptes als responsables.

En el seu article 2, la Convenció defineix la desaparició forçada com «l'arrest, la detenció, el segrest o qualsevol altra forma de privació de llibertat que sigui obra d'agents de l'Estat o de persones o grups de persones que actuen amb l'autorització, el suport o l'aquiescència de l'Estat, seguida de la negativa a reconèixer aquesta privació de llibertat o de l'ocultament de la sort o el parador de la persona desapareguda, sostraient-la a la protecció de la llei».

“El 1981, quan la consciència internacional es va veure sacsejada per la desaparició de milers de persones en el context de les dictadures llatinoamericanes, familiars de persones desaparegudes van demanar per primera vegada una convenció internacional per a lluitar contra les desaparicions forçades. A ells es van anar unint organitzacions no governamentals i governs que, durant 25 anys, han treballat per a treure endavant el nou tractat. Perquè tot aquest esforç no hagi estat debades, almenys 20 Estats han de ratificar immediatament la Convenció”, ha declarat Esteban Beltrán.

Peticions d'Amnistia Internacional
En el Dia Internacional dels Desapareguts Amnistia Internacional, juntament amb altres membres de la Coalició Internacional contra les Desaparicions Forçades, insta a tots els Estats a ratificar la nova Convenció de l'ONU, a declarar que reconeixen la competència del Comitè contra la Desaparició Forçada per a rebre i examinar comunicacions presentades per particulars i Estats, i a promulgar sense demora la legislació necessària per a l'aplicació de la Convenció.

Amnistia Internacional dóna la benvinguda a la decisió del govern espanyol d'iniciar els tràmits per a signar la nova Convenció i, al mateix temps, li demana que demostri el seu compromís real en la lluita per eradicar aquesta pràctica abominable agilitzant aquests tràmits i la posterior ratificació del text.

Igualment, Amnistia Internacional insta novament el govern espanyol que exigeixi a les autoritats nord-americanes que posin fi a les detencions secretes i les desaparicions forçades en el marc de la “guerra contra el terror” i que aclareixi la sort i el parador del ciutadà espanyol Mustafa Setmariam Nasar.

Etiquetes de comentaris: Amnistia Internacional, Drets Humans

Posted by Lluís at 1:43 AM | Permalink | Comments

Si la història del Segle XX s'hagués de resumir en un país, sens dubte hauríem d'escollir Alemanya. I si haguéssim de filar més prim i haguéssim d'escollir la capital del segle XX, sens dubte aquesta hauria de ser Berlín. Després d'haver passat uns dies a Amsterdam i uns altres a Londres em vaig dirigir fa un parell de setmanes, en molt bona companyia (com a les altres dues ciutats), a l'elegant capital de la República Federal Alemanya. Una ciutat, certament, freda i solitària. Camines un dissabte a la tarda per Friedrichstrasse (una mena d'equivalent del Passeig de Gràcia a la part més renovada de l'antic Berlín Oriental) i et trobes que el carrer està quasi buit. Per als qui ens agrada l'ambient bulliciós de les grans ciutats, Berlín resulta, en un principi, profundament decepcionant, sobretot si un ve de la hiperdinàmica Londres.

I, malgrat tot, Berlín enamora. No el primer dia ni el segon, però si el tercer. Enamora perquè, entre monuments històrics d'incalculable valor, museus, enormes zones verdes (i quan dic “enormes” em refereixo a que son autèntics boscos dins la ciutat) i legions de molestes abelles, Berlín amaga un “no se qué” que la fa encisadora. És difícil no sentir-s'hi a gust. Si durant el primer dia camines per la ciutat amb la impressió d'estar al més ensopit dels racons d'Europa, a la que portes un parell de dies te n'adones que estàs a un lloc on cada cantonada, cada estatua, cada edifici guarda algun que altre record, alguna que altra història que explicar. I és que si Berlín te alguna cosa és història. Molta història.

Berlín fou la capital dels reis de Prússia en plena època d'expansió i auge d'aquest antic Estat alemany, els reis del qual sovint protegiren les arts i la cultura, que malgrat tot es veieren habitualment collades per l'autoritarisme prussià. Quan els reis de Prússia unificaren Alemanya a la segona meitat del segle XIX, Berlín fou el centre del seu nou Imperi. També durant aquests anys Berlín esdevingué el centre del moviment obrer alemany i de la seva socialdemocràcia, per dècades la més ben organitzada i influent i la més admirada de totes les socialdemocràcies nacionals europees, amb figures punteres com ara Karl Kautsky, Rosa Luxemburg, August Bebel o Eduard Bernstein. Això feu que, quan en acabar la Primera Guerra Mundial l'Imperi alemany caigué, Berlín esdevingués una de les ciutats més “roges” de tota la República de Weimar.

Els nazis, de fet, odiaren Berlín. La consideraven la més corrupta de les ciutats alemanyes i el símbol de l'Alemanya republicana i socialista que calia abatre. Fins i tot es van plantejar rebatejar-la amb el nom de Germània. A les eleccions on més suport van rebre els nazis, aquests no obtingueren ni un terç dels vots dels berlinesos. Amb l'arribada del Tercer Reich, Berlín fou sotmesa a brutals reformes amb l'ànim d'acomodar-la als seus nous amos nacionalsocialistes, i esdevingué testimoni de primer ordre d'un dels episodis més negres de la Història. Destruït el Tercer Reich, Berlín, com Alemanya, quedà dividida entre la República Federal Alemanya, pro-occidental, i la República Democràtica Alemanya, pro-soviètica. El símbol més visible d'aquesta divisió fou el dissortadament famós Mur de Berlín, construït per les autoritats de l'RDA per a evitar la fugida massiva de ciutadans que escapaven de la tirania del partit comunista SED. Erich Honecker, màxim dirigent de l'RDA, arribà a dir a finals dels anys 80 que el Mur seguiria allà cent anys, si calia. Com és sabut, la història va ser una altra.

Berlín ha sigut, doncs, el centre de tots els grans conflictes que van assolar el segle XX i de tots els grans moviments que el van presidir. Els socialismes, els liberalismes, el més terrible dels feixismes: tots ells van pugnar per a fer-se amb el control de la capital alemanya i del país sencer. És per això que la pesada càrrega de la Història es nota a l'aire de Berlín. En especial, es nota que estàs passejant per una ciutat que, com el seu país, massa sovint ha confiat en els grans somnis dibuixats pels totalitarismes que van dessagnar el món del segle passat. Al museu d'Història d'Alemanya vaig poder veure un cartell de l'època de Weimar on apareixia un obrer, representant la socialdemocràcia, escanyant un soldat soviètic (símbol del comunisme stalinista) i un SA (símbol del nazisme). I vaig pensar que era una llàstima la distància que existia entre el que prometia aquell cartell i el que finalment va passar.

El poble alemany ha sigut durant segles un poble ric en artistes i pensadors. Mitja filosofia i ciència modernes surten d'Alemanya. I seria injust dir que han sigut més prolífics produint lunàtics o assassins en massa que la resta de nacions occidentals. Però el que si que és cert que ha sigut camp experimental de tots els grans totalitarismes moderns i, en particular, de la més cruel i despietada de totes les tiranies que han existit mai sobre la Terra, la hitleriana. Aquesta petjada de la Història es nota especialment a l'antic Berlín Oriental. De fet, els quatre dies que vam estar a Berlín bàsicament ens vam moure per l'antic Berlín comunista. Fins i tot el hostel on ens allotjàvem estava allà. Caminant per Berlín Oriental, la part de Berlín que durant més temps va viure sota règims totalitaris, notes l'ambient d'una nació que ha deixat de confiar en els grans profetes i en els grans somnis del demà, en les grans utopies totalitàries, i que avui dia es contenta, potser massa i tot, en viure el dia a dia mirant de prosperar sense molestar ningú i intentant, no sempre amb èxit, de retre comptes amb el seu propi passat i curar les ferides que encara hi resten obertes. El poble alemany, el qui finalment va patir les tiranies que massa sovint se li imputen com a obra íntegra seva (de vegades cal recordar que els jueus, comunistes, liberals, homosexuals, socialdemòcrates... perseguits pel nazisme i l'stalinisme també eren alemanys), certament s'ho mereix. Sobretot aquells dels seus membres que en algun moment van patir l'odi, la persecució o simplement la indiferència de tots uns altres (que no tots els altres).

I això és part del que pensava mentre caminava per Berlín fa un parell de setmanes.

Etiquetes de comentaris: Alemanya, Berlín, Viatges

Posted by Lluís at 1:41 PM | Permalink | Comments

Sembla ser que Joan Ridao, portaveu d'Esquerra, no veu amb massa bons ulls la idea de pactar amb una hipotètica CiU sobiranista un hipotètic govern sobiranista que iniciés un hipotètic procés sobiranista. La raó és que, segons ell, això situaria la societat catalana en una mena de "empat etern" entre sobiranistes i no sobiranistes. Jo em pregunto de quin "empat etern" està parlant. Al cap i a la fi, ara mateix la societat catalana està instal·lada en un "empat etern" entre les esquerres i les dretes i malgrat tot això no ha sigut un impediment per a pactar un i dos Governs d'esquerres amb el PSC i ICV. I, al cap i a la fi, tots estem aplaudint el procés sobiranista iniciat a Escòcia, que està sent portat a terme per un partit d'esquerres que, sumat a l'altre partit independentista que hi ha al parlament escocès (Els Verds) i contraposat a la resta d'aquest parlament, que és unionista, no arriba encara a la majoria absoluta. Els processos d'alliberament d'aquestes característiques rara vegada comencen amb un 70 o 80% de la població favorable a la independència, i si és aixo el que en Ridao està esperant, ja podem plegar.

En realitat, el que Ridao no valora son dues coses. Primer, que l'explicació que sempre s'ha donat de la preferència de pactes amb el PSC respecte a CiU és que tots dos tenien el mateix horitzó nacional (l'autonomia) però que socialment el PSC era d'esquerres i, per tant, més proper a nosaltres. Si la cosa canvia i CiU es fa sobiranista, o simplement autodeterminista, la cosa canviarà i serà impossible mantenir aquest discurs. De fet, la proposta d'en Xavier Vendrell de fer Mas president de la Generalitat a canvi de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació anava precisament per aquí. Portant-ho a nivell de les bases del partit: molts (la majoria) dels qui hem estat des d'un primer moment a favor del pacte amb el PSC de Montilla hi estàvem d'acord perquè sabíem del cert que CiU no tenia intenció d'anar molt més enllà en matèria d'autogovern que el PSC. I, precisament per això, molts canviarem la nostra preferència en política d'aliances si CiU fa un viratge creïble i sense ambigüitats cap el sobiranisme.

La segona cosa que no valora en Ridao, i que per a mi és definitiva, és que en realitat si CiU es torna sobiranista i proposa Esquerra de formar un govern conjunt per a iniciar un procés de sobirania, simplement, Esquerra no s'hi podrà negar. Si ho fa, la seva direcció caurà fulminantment així que hi hagi un Consell Nacional. I, fins i tot en el cas que no fos així, tan bon punt hi hagués uns comicis, ERC patiria una espectacular fuga de vots independentistes cap a CiU que suposaria la seva fi. No, Ridao, en realitat no hi ha alternativa: si CiU assumeix algun dia un compromís sobiranista clar i sense ambigüitats, s'hi haurà de pactar. I la por a "l'empat etern" no constituirà una excusa creïble.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Independentisme

Posted by Lluís at 8:25 PM | Permalink | Comments

Primer de tot, vull dedicar una felicitació independentista a en Josep lluís Carod-Rovira, que amb la tonteria ha posat sobre la taula el debat sobre la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació l'any 2014. Dic "amb la tonteria" perquè, com s'assenyala des d'Esquerra Independentista i com comenta també en Saül Gordillo, la proposta d'en Carod és de tot menys una proposta. És un comentari llençat al vol, com qui no vol la cosa, però no guarda cap relació amb (per exemple) la proposta que Àlex Salmond, líder de la socialdemocràcia independentista escocesa, està articulant, calendaritzant i presentant com a via democràtica a la independència d'Escòcia. Hi ha qui diu que aquesta manca de precisió d'en Carod es deu a que, en realitat, està fent trampa i únicament es deu a la seva por a perdre el poder dins Esquerra. Que està sent, diguem-ho clarament, hipòcrita. No ho sé, però francament, no m'importa. Primer, perquè és sabut que la hipocresia és el tribut que el vici li rendeix a la virtut. I segon, perquè, li agradi o no, en Carod ja s'ha llençat a la piscina: ara ja se li està reclamant que concreti les seves paraules i que presenti un full de ruta per a la convocatòria d'un referèndum el 2014. En realitat, només té dues vies: o fer-ho o cremar el poc capital polític independentista que li queda.

Una segona felicitació, també de caràcter independentista, va dirigida a la Plataforma per la Sobirania, corrent intern de CDC que clama per un viratge sobiranista a aquest partit i per l'obertura de negociacions del mateix amb Esquerra de cara a formar un nou Govern que convoqui un referèndum d'autodeterminació en, com a màxim, dues legislatures. Una claredat en la proposta que sol faltar en les típiques mandangues pseudosobiranistes dels dirigents de CiU ("no renunciem a l'autodeterminació" i demés) i que fa pensar que aquests van de debò. Els hi desitjo molta sort, i no és cap sarcasme. Jo ja he dit en més d'una ocasió que si m'oposo a que Esquerra pacti amb CiU en comptes d'amb el PSC al Govern és perquè, sent independentista i d'esquerres, entre un autonomista d'esquerres i un autonomista de dretes em quedo amb l'autonomista d'esquerres. Però si CDC virés cap a l'independentisme (o "sobiranisme", tant me fa) i es comprometés clarament i sense ambigüitats a convocar un referèndum d'autodeterminació en un període clarament calendaritzat, aleshores seria el primer en signar per a que es formés aquesta sort d'"esquerrovergència" al Govern. De debò, molta sort!

Una tercera felicitació independentista, aquesta més sarcàstica, se la dirigeixo al meu mite anti-periodístic, el programa Els Matins de TV3 (bé, ara son Els Matins d'estiu). La última d'aquest entranyable espai de propaganda gratuïta del PSC ha sigut aquesta. Resulta que els presentadors van proposar-hi una de les seves típiques votacions telefòniques (ja sabeu, matins.si, matins.no), aquest cop preguntant els seus espectadors si estaven a favor de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. L'últim cop que la votació va aparèixer en pantalla, el "sí" anava guanyant per un 88%. I, ¿sorpresa?, al contrari del que fan en acabar totes les emisions de Els Matins, els presentadors no van llegir el resultat final de la votació. Els felicito perquè, com és natural en els temps internetians que corren, el seu "oblit" no ha passat desapercebut i ara m'imagino que els seus espectadors es deuen haver tornat una miqueta més independentistes.

I finalment, una felicitació independentista, o simplement una felicitació a seques, per a la direcció del PSC. S'ha de reconèixer que s'han pres les declaracions d'en Carod amb calma i li han dit als que han pretès fer sensacionalisme amb elles una cosa que és de sentit comú: que el que sorprén no és que Carod digui que vol la independència, sinó que hi hagi gent que descobreixi de cop i volta que Carod és independentista.

Sigui com sigui, em quedo amb el comunicat d'Esquerra Independentista: si de debò es considera seriosament la possibilitat de convocar un referèndum d'autodeterminació l'any 2014 i no es pretén que això sigui "Calçotada Independentista, segona part", aleshores el que toca és parlar de terminis i estratègies a tal efecte. Això és el que els hi toca ara als qui han aixecat la llebre de l'Hortizó 2014. Els agradi o no, com ja he dit.

Etiquetes de comentaris: 2014, esquerra independentista, Independentisme

Posted by Lluís at 7:55 PM | Permalink | Comments

He trigat en parlar d'aquesta notícia per diverses raons relacionades amb la meva pròpia falta de temps, l'aparició de determinats temes d'actualitat i la meva pròpia desidia, però no puc ni vull postpossar-ho més. D'entre els meus lectors, segurament pocs coneixeran en Luís Alfonso Gámez, o sigui que faré les presentacions. Luís Alfonso és un periodista basc de qui, potser segurament més del que ell pensa, he après en bona mesura el que significa ser escèptic. Escèptic respecte les supersticions, la pseudociència i la irracionalitat que a diari podem veure a tot arreu, des de la televisió fins als nostres propis carrers. En no poques ocasions he discrepat d'ell. Però sempre des del respecte i l'admiració cap a una d'aquells lluitadors-formigueta que dediquen el seu temps a desmuntar pacientment les mentides de les legions de xerraires que malauradament fan negoci amb la credulitat de la gent. I, perquè no dir-ho, des de la simpatia cap a una persona que sempre me l'ha inspirada.

Un dels treballs on en Luís Alfonso va deixar-se el temps i la paciència va ser en la refutació punt per punt de cadascuna de les falsedats pseudocientífiques que apareixien al programa Planeta Encantado, de l'ufòleg J.J. Benítez, emés amb els diners de tots per la televisió pública espanyola. Des d'afirmar que els egipcis no coneixien l'escriptura o donar a entendre que existeixen proves que l'ésser humà va conviure amb els dinosaures, fins a seure Jesús al Colosseu anys abans que es construís, Benítez va encadenar al llarg d'una desena llarga de programes una sèrie de disbarats sense el menor rigor històric que van ser pacientment analitzats i refutats per aquest sofert periodista. La cosa va assolir dimensions delirants quan Benítez va afirmar que els astronautes de l'Apol·lo 11 havien estat en presència d'edificacions extraterrestres a la Lluna i va aduir com a prova... un vídeo fet amb ordinador d'allò més cassolà i, si se'm permet, cutre.

La cosa és que Benítez va interposar una demanda contra Luís Alfonso per "delictes contra l'honor". I el que és més important: la va guanyar. El punt més absurd i trist de tota la història. No era negatiu que Benítez pugués dir el que li vingués de gust, perquè la llibertat d'expressió ja és això. Si que era negatiu que Benítez ho digués en un programa finançat amb els diners de tothom, perquè la televisió pública, igual com no ha de promoure la religió de ningú, tampoc ha de servir de plataforma per a les tonteries paranormals de ningú. Però el que és més negatiu és que la mateixa llibertat d'expressió que Benítez reclama per a si mateix ara se li ha negat al seu crític, amparant-se en "l'honor" de l'ufòleg. Com si denunciar com a fals allò que és evidentment i comprovada fals fos atemptar contra l'honor de ningú, o com si el dret a la llibertat d'expressió no tingués com a part indestriable el dret a la llibertat de crítica. Des de l'aparició de Planeta Encantado, el món dels mitjans del Regne d'Espanya va passar a ser una miqueta menys racional. Des de la condemna judicial del seu crític més seriós, ara ha passat a ser una miqueta menys lliure.

Sento recòrrer a una cita més que abusada, però francament, què temps aquests, en que cal lluitar per allò que és obvi.

Luís Alfonso, tot el meu suport. Encara que arribi tard.

Etiquetes de comentaris: Escepticisme, irracionalisme, llibertat d'expressió, morning-singing

Posted by Lluís at 1:35 AM | Permalink | Comments

Un dels mestres del bebop era català. I nacionalista. I, com tantes altres figures catalanes de projecció internacional, és més recordat a l'estranger que al seu propi país. Des d'aquí, en l'aniversari de la seva mort, li reto el meu particular homenatge.

Etiquetes de comentaris: bebop, jazz, Tete Montoliu

Posted by Lluís at 2:35 PM | Permalink | Comments

Aquest és el partit que havia de venir a lliurar-nos els pobres castellanoparlants de la obsessió identitària del nacionalisme català i a ocupar-se dels nostres problemes reals. Mireu, mireu:

"Amb el patrocini de la Conselleria de Cultura i Esport de la Xunta de Galícia i una entitat financera, un cartell que anuncia el pas de la Volta Ciclista a Espanya evita esmentar Espanya, com si d'una competició exclusivament regional es tractés. El cartell, titulat "Galícia, na orixe do mellor ciclisme" mostra un mapa de Galícia sobre un gran fons blau i una fletxa que surt del mateix indicant Luarca (Astúries) en el que es podria definir com "l'abisme blau". El recorregut són tres etapes de la Volta espanyola, però aquesta no és esmentada expressament.

Ciutadans denúncia a més "el recorregut ha estat fet a la mesura d'alguns nacionalistes: la primera etapa surt i arriba a Vigo, on el director general d'Esports de la Xunta, Santiago Domínguez Olveira, ha estat recentment candidat del BNG a l'ajuntament. La segona etapa parteix de Allariz (Orense), ciutat en la qual Anxo Quintana, també del BNG, va començar la seva carrera política com alcalde. Finalment la volta arriba A Viver, on el regidor d'esports era del BNG quan es va dissenyar el recorregut."

"Que la Xunta de Galícia perdi el temps d'aquesta manera manipulant la volta per a convertir-la en una eina al servei de les seves aspiracions nacionalistes és absurd. És ridícul que ens facin perdre també el nostre temps denunciant situacions com aquesta, que no ens equivoquem, arriben molt més lluny encara que no siguin tan visuals com en aquest cas. Ciutadans insisteix que nacionalistes (és a dir, els independentistes) duen les seves consignes a tots els àmbits de la societat. Si un nacionalista es fa responsable de la cultura i l'esport utilitzarà tots els mitjans al seu abast per a menysprear tot el que li soni a Espanya i espanyol".

Ciutadans denúncia a més que des que el Bloc Nacionalista Gallego controla aquesta Conselleria de la Xunta -al front de la qual se situa Anxela Bugallo-, la promoció a la Selecció Autonòmica no ha fet més que créixer amb l'aspiració que sigui reconeguda a nivell internacional, com ha succeït en altres comunitats en les quals partits nacionalistes han guanyat poder polític, com a Catalunya."

Atenció al segon paràgraf perquè és especialment divertit. A part d'espanyolistes radicals, conspiranoics. Mamma mia.

Etiquetes de comentaris: morning-singing, nacionalisme espanyol

Posted by Lluís at 9:06 PM | Permalink | Comments

Vist a Vilaweb:

Etiquetes de comentaris: Joan Carretero, morning-singing

Posted by Lluís at 4:45 PM | Permalink | Comments

Vaig arribar dimarts de Berlín, i la primera notícia que em vaig trobar va ser la de la mort, pressumpte suïcidi, d'en Lluís Maria Xirinacs. Un home complex, a voltes contradictori, però marcat per una innegable trajectòria de defensa de les llibertats democràtiques, de la pau i dels drets nacionals dels Països Catalans. Un d'aquells herois quotidians que, amb el seu exemple, ens mostren que la primera revolució que s'ha de guanyar és la de la pròpia consciència. Ara passaran -ja estan passant- dues coses molt pròpies de la relació que aquest país amb els seus patriotes. Primer, que com diu en Jordi Casals hi haurà innombrables intents de patrimonialitzar-lo i dir "aquest era dels meus però, sobretot, no era dels teus". I, en segon lloc, que hi haurà (ja està havent-hi) una cursa embogida per veure qui és més maniqueu, entre els que faran veure que al llarg de la seva vida no va res més que equivocar-se i que portava banyes i cua, i els que faran veure que mai va cometre cap equivocació i que era una mena de sant. Tot menys fer el que s'ha de fer, que és admirar-lo en els seus encerts, criticar-lo en els seus errors i, així, prendre's seriosament (seriosament de debò) la seva vida, la seva trajectòria i les seves paraules. La màxima mostra de respecte que es pot tenir amb una persona que, entre d'altres coses, es va caracteritzar precisament pel seu esperit crític. Per això, faig meves les paraules d'en Narcís Sastre:

"En el nostre cas, es tractaria de trobar la manera d'assolir la independència dels catalans sense ferir els drets legítims dels espanyols, ans aconseguint una bona fraternitat final entre les dues nacions, com ho aconseguí admirablement Gandhi entre l'Índia i Gran Bretanya."

VV.AA. Per una transició democràtica cap a la independència. Ed. Mediterrània, Barcelona, 1994

Aquest és el Lluís Maria Xirinacs que vull recordar, el mateix amb qui em vaig trobar fa uns deu anys a la plaça Sant Jaume, quan estava protagonitzant la seva plantada. Aquell home alt i aspecte d'asceta que jo em mirava amb respecte i certa emoció. L'home que era -és- un símbol de pau. No puc entendre alguna de les seves últimes paraules. Potser algú em sabrà explicar el per què de tot plegat. Que descansi en pau.

Etiquetes de comentaris: Nacionalismes, pacifisme, Xirinacs

Posted by Lluís at 2:41 PM | Permalink | Comments