El Bloc d'en Lluís Pérez

Una de les meves cançons de jazz favorites, interpretada per un dels meus trompetistes predilectes (Lee Morgan), en un dels grups de jazz més importants de la història d'aquest genere musical (Art Blakey and the Jazz Messengers) i en memòria d'un altre gran trompetista que també va passar per aquesta formació: l'inoblidable Clifford Brown. Una delicatessen per a les oïdes de qualsevol, fins i tot d'aquells que no son aficionats al jazz.

Etiquetes de comentaris: jazz, música

Posted by Lluís at 6:29 PM | Permalink | Comments

S'han complert 100 dies des que directe!cat va començar la seva tasca informativa. Des d'aleshores he sigut un lector fidel d'aquest diari digital, el primer amb una línia editorial clarament alineada amb l'esquerra independentista catalana. Avui publico un article que fa temps que vull escriure i que, francament, crec que és molt adient per a celebrar aquests primers 100 dies del directe!cat. Es tracta d'un article dient les coses que m'agraden i les que no m'agraden d'aquest diari digital. Obviaré totes aquelles coses que, com el baix ritme d'actualitzacions durant el cap de setmana, es deuen a la natural manca de recursos que té qualsevol mitjà digital quan comença, més encara quan no té cap potent holding comunicatiu al darrere.

Coses que m'agraden

M'agrada molt l'enfocament general que directe!cat dona a la seva tasca informativa, per quatre raons. Primer, perquè parteix d'una perspectiva inequívocament catalanocèntrica. És difícil trobar a Directe.cat aquelles típiques notícies de TV3 (de la TV3 de sempre, per molt que el company Víctor Alexandre digui que això ve des que hi manen els socialistes) sobre que ha explotat una bombona de butà a Burgos. En segon lloc, i seguint amb el punt anterior, perquè directe!cat té una clara visió de que el país ni comença als Pirineus ni s'acaba a l'Ebre. En tercer lloc, perquè contra el que podria esperar-se en un mitjà d'aquestes característiques directe!cat no ha comés l'error d'obsessionar-se amb la política: també hi figuren, de manera habitual, notícies sobre societat, salut, etc. I en quart lloc, pel concepte original de separar la informació, continguda al diari, de l'opinió, continguda als blocs anomenats, de manera molt enginyosa, indirecte!cat. Dic el “concepte” perquè com explicaré a l'apartat de “coses que no m'agraden”, directe!cat falla molt a l'hora de separar opinió d'informació i de dotar d'estil periodístic les seves notícies.

Una segona cosa que m'agrada de directe!cat. Contra tota previsió, fins i tot meva, directe!cat ha esdevingut un mitjà partidari però no partidista. Directe!cat dona cobertura informativa i opinadora a l'esquerra independentista en un sentit molt general, no exclusivament (ni sempre) a Esquerra. Molt al contrari, directe!cat no va tenir problema en noticiar els resultats d'Esquerra a les passades municipals assenyalant que havien sigut negatius pel partit (contra la versió oficial de la direcció d'aquest), com tampoc no va tenir problema en aquelles mateixes eleccions de donar una ampla cobertura informativa a la campanya i els resultats de les CUP, destacant el petit gran triomf que aquestes hi van obtenir. Fets aquests que assenyalen de manera clara que directe!cat, tot i tenir una línia editorial òbviament propera a Esquerra, n'és independent. L'únic punt fosc és la manca de cobertura que durant un temps va rebre Reagrupament.cat, que ara pel que sembla s'ha començat a redreçar.

Coses que no m'agraden

Una primera cosa que no m'agrada però amb la que no faré sang serà amb el tema de la manca d'atenció cap a les notícies internacionals. Si per un canó directe!cat té el mèrit d'haver sigut dels pocs mitjans que van donar una ampla cobertura a les eleccions escoceses, així mateix es pot dir que un llegeix directe!cat i de vegades li fa l'efecte que la resta del món no existís. No hi ha notícies sobre Iraq, ni sobre Palestina, ni tampoc s'ha fet un seguiment gaire exhaustiu sobre els importants comicis electorals turcs d'aquest cap de setmana passat. Dic que no faré gaire sang perquè entenc que això en part està relacionat amb allò que deia de la manca de recursos.

Hi ha un tema, però, amb el que si que em permetré una mica de duresa: la manca d'estil periodístic que mostra directe!cat en moltes notícies, en especial en aquelles que tenen a veure amb la política. Per exemple, en una notícia d'avui on es parla dels números de Solbes i Castells sobre la inversió de l'Estat espanyol a Catalunya, directe!cat comença dient:

Ens volien prendre el pèl, però finalment han rectificat. En nou mesos, el Conseller d'Economia, Antoni Castells, i el Ministre Solbes han canviat radicalment el seu discurs, que afirmava de manera taxativa que el Govern espanyol complia amb les inversions que fixa l'Estatut. Ara comencen a reconèixer que no, i en diverses compareixences han confirmat que les inversions de l'Estat a Catalunya no són, ni de bon tros, les que fixa l'Estatut, de manera que el pressupost de l'any vinent haurà d'augmentar fins a un 50% les aportacions de l'Estat al Principat. L'incompliment del Govern espanyol ja l'havia pronosticat la Cambra de Comerç i l'havien denunciat reiteradament els partits catalans al Congrés dels Diputats. De l'equívoc només se'n treu una dada clara: Espanya ens ha estafat 1.054 milions d'euros amb la broma.

Una notícia que podría haver publicat jo al meu bloc. Aquest és el problema: que moltes vegades, per l'estil en que estan redactades i el lèxic utilitzat, les notícies de directe!cat son indistingibles del cobriment a-periodístic que un blocaire qualsevol pot fer d'una nota d'actualitat. Algú dirà que directe!cat va néixer per a cobrir el buit d'un mitjà de comunicació de línia d'esquerra independentista. Jo dic que una línia editorial determinada no té per què estar en contradicció amb una certa neutralitat en el redactat (que no en el fons de l'article). Tothom sap que La Vanguardia i La Razón son dos diaris de dretes, però tothom qui els llegeixi notarà una abismal diferència entre tots dos: en tant que el primer sembla simplement un diari clarament escorat a la dreta però que segueix sent un diari, La Razón sembla, per la manera en que està escrit, directament un pamflet del PP. El pitjor de tot és que, en comptes de reduir aquesta tendència al pamfleterisme, directe!cat l'ha anat accentuant amb el temps. I això no és cosa bona. Preguntin, preguntin els internautes que coneguin quants d'ells es prenen seriosament Elplural.com, un mitjà que també va néixer per a cobrir un determinat espai editorial a Internet (el de l'esquerra sociata) i que ha acabat convertint-se en un pamflet per a riure una estona, més pamfletari encara que LibertadDigital.

La qüestió és que no costa gens allunyar-se d'aquest estil. Imaginem l'anterior notícia redactada de la següent manera:

En nou mesos, el Conseller d'Economia, Antoni Castells, i el Ministre Solbes han canviat substancialment el seu discurs sobre la política d'inversions al Principat, que afirmava de manera taxativa que el Govern espanyol complia amb les inversions que fixa l'Estatut. Ara comencen a reconèixer que no, i en diverses compareixences han confirmat que les inversions de l'Estat a Catalunya estan molt lluny de ser les que fixa l'Estatut, de manera que el pressupost de l'any vinent haurà d'augmentar fins a un 50% les aportacions de l'Estat al Principat. L'incompliment del Govern espanyol ja l'havia pronosticat la Cambra de Comerç i l'havien denunciat reiteradament els partits catalans al Congrés dels Diputats. De l'equívoc només se'n treu una dada clara: Espanya li deu a Catalunya més de 1.000 milions d'euros.

Algú creu que aquest redactat és menys fidel a la línia editorial del diari que el redactat original? Jo, personalment, no. No es tracta d'aprofitar les notícies per a ficar consignes i discurs polític pel mig. Es tracta de presentar la informació d'actualitat des del prisma del discurs de l'esquerra independentista. Des del prisma del discurs, no des del discurs mateix. Caldria que directe!cat aprengués, en aquest punt, dels seus competidors de El Singular Digital: sent un mitjà clarament proper a la dreta regionalista catalana, la seva línia editorial no s'expressa en notícies de flaire pamfletari sinó en la selecció de les notícies que es publiquen i de les dades que s'hi ofereixen. No tots els mitjans de comunicació parlen a la seva portada de que l'apagada de llum ha revifat les discrepàncies del Govern català sobre la MAT. Directe!cat s'hauria de caracteritzar per tenir una visió catalanocèntrica de l'actualitat informativa, per parlar de les informacions referents a les disputes internes dels partits unionistes, per oferir un seguiment continu de totes les notícies referents al tema de l'espoli fiscal als Països Catalans, etc... i en definitiva per oferir un enfocament informatiu catalanocèntric i proper a l'esquerra independentista, no per barrejar la informació amb l'opinió i amb la consigna, i més tenint en compte que per a això ja té un nodrit i qualificar equip de blocaires opinadors. Directe!cat ja ha fet els deures d'oferir un enfocament informatiu catalanocèntric i proper a l'esquerra independentista, d'informar d'allò del que la resta de mitjans obliden. Ara hauria de fer els deures polir el seu estil i buidar-lo de consignes i llenguatge pamfletari. Tant el diari com l'esquerra independentista guanyarem molt amb l'operació.

Etiquetes de comentaris: esquerra independentista, Mitjans de comunicació

Posted by Lluís at 1:16 PM | Permalink | Comments

El amigo Lüzbel, uno de los bloggers más respetados y leídos por este servidor, me envia un meme donde me invita a explicar 8 cosas de mí. Yo, que como él soy asi de exhibicionista y me encantan las cadenas donde puedo hablar de mi mismo, no he podido resistirme a seguir el meme:

1) El queso me produce un asco visceral. Únicamente en una ocasión en toda mi vida he comido queso (en forma de queso deshecho sobre una pizza) y porqué habia faldas de por medio, que si no...

2) Tengo un sueño de locos: me encantaría perderme una temporada de mi vida viajando en caravana de punta a punta de los Estados Unidos. Atravesar el desierto de Arizona, el Gran Cañón del Colorado, los inmensos bosques, las ciudades imponentes... Se que nunca lo haré (¿o sí), pero me encantaría hacerlo.

3) Ligado con lo anterior: por paradójico que pueda parecer teniendo en cuenta mis posiciones políticas, me encanta la cultura norteamericana. La imagen de un país rancio, conservador y analfabeto es una imagen que solo se corresponde con una parte de esta cultura. Lo cierto es que los norteamericanos van muy por delante del resto del mundo en cuanto a concentración de eneria artística e intelectual, y buena parte de la cultura que los jovenes hacemos nuestra hoy día proviene de los Estados Unidos. Me pregunto que seria de mi vida sin el jazz, el rock o la novela negra. En cuanto al individualismo norteamericano, me gusta y no me gusta. No me gusta la versión que se ha instalado de este individualismo desde los años 80, la versión del "sálvese quién pueda" y de que si un pobre es pobre es por culpa suya. Pero si que me gusta el anonimato de la vida en la ciudad, la libertad que confiere el estar lejos de las miradas conocidas. Y si la vida en Barcelona es anónima, ¡como debe ser en Nueva York!

4) Ligado, de nuevo, con el punto anterior: soy un urbanita de cuidado. Al camp voy cuando tengo algún motivo especial para ir (unas colonias, unas vacaciones...), y no puedo estar allí más de 15 dias sin empezar a subirme por las paredes. Me gusta la ebullición urbana, las calles atestadas de gente a la que no conoces de nada y a la que probablemente nunca conocerás, la posibilidad diaria de toparte con alguien que cambiará tu vida (para bien o para mal), la "sabiduria de la calle", la dureza del asfalto. Por supuesto, hemos de proteger nuestro patrimonio natural, y ciudades ya hay suficientes para los que las amamos. Pero, por favor, ¡que no me falten nunca! Y sobre todo, que no me falte nunca Barcelona.

5) Soy un ser lleno de aparentes contradicciones. Una de las más notables es que por un lado no soy en ningún caso un ser asocial y, no obstante, me encanta la soledad, o cuanto menos tener habitualmente ratos para estar solo. Me encanta salir con los colegas a hacer unas birras, ir de fiesta con ellos o salir a cenar con Mercè, pero por otro lado me gusta tener ratos para estar solo en mi habitación, leyendo, reflexionando y escribiendo. Me encanta pasear de tanto en tanto solo por las calles de Barcelona, ir al cine a ver un documental que se con certeza que a nadie más de mi círculo le interesará, o ir una noche solo a escuchar jazz y a tomar una copa a algun night-club barcelonés para después retirarme sin que nadie haya ni notado que estaba allí. Costumbres algunas de estas que en gran parte tengo abandonadas debido a la patológica falta de tiempo que me acompaña desde hace prácticamente dos años.

6) Me encanta leer novela y no obstante hace años que no lo hago. Tengo tal candidad de libros de ensayo para leer, y son (o los considero) de tal importància pera mi formación, que apenas tengo tiempo pera leer narración, cosa que hace años, cuando tenia más tiempo libre (...) hacia a menudo. De todos modos, en cuanto acabe la carrera me he prometido leer al menos El tambor de hojalata de Günther Grass y En el camino de Jack Kerouac.

7) Como Lüzbel, soy un freak de cuidado. Llevo puesto el Anillo Único, leí El Silmarillion y El Señor de los Anillos con 12 años (muuuuucho antes de que se supiese nada de que se haría una película), he pasado temporadas de mi vida auténticamente obsesionado con Drácula, con El Padríno o con Indiana Jones. De pequeño (y de no tan pequeño) era capaz de estar horas enganchado a alguna aventura gráfica de Sierra o de LucasArts o a juegos de estratègia como el Command & Conquer o la saga Civilization. En fín, que soy un freak.

8) Me apasiona el mundo de la masoneria. Sí, qué pasa.

Y en fin, como la gracia de esto es "que rule", paso este meme a Josep Palau, a Anna Peña y, para que no digan que practico endogamia republicana, al bueno de José-Luís Prieto.

Etiquetes de comentaris: Mems

Posted by Lluís at 7:07 PM | Permalink | Comments

L'amic Lüzbel, un dels blocaires més respectats i llegits per part d'aquest servidor, m'envia un mem on em convida a explicar 8 coses de mí. Jo, que com ell sóc així d'exhibicionista i m'encanten les cadenes on puc parlar de mi mateix, no he pogut resistir-me a seguir el mem:

1) El formatge em produeix un fàstic visceral. Únicament en una ocasió en tota la meva vida n'he menjat (en forma de formatge desfet sobre una pizza) i perquè hi havien faldilles pel mig, que si no...

2) Tinc un somni de bojos: m'agradaria perdre'm una temporada de la meva vida viatjant en caravana de punta a punta dels Estats Units. Travessar el desert d'Arizona, el Gran Canó del Colorado, els boscos immensos, les ciutats imponents... Sé que no ho faré mai (o sí?), però m'encantaria fer-ho.

3) Lligat amb això anterior: per paradoxal que pugui semblar tenint en compte les meves posicions polítiques, m'encanta la cultura nord-americana. La imatge d'un país ranci, conservador i analfabet és una imatge que només es correspon amb una part d'aquesta cultura. El cert és que els nord-americans van molt per davant de la resta del món en quant a concentració d'energia artística i intel·lectual, i bona part de la cultura que els joves fem nostra avui dia prové dels Estats Units. Em pregunto que seria de la meva vida sense el jazz, el rock'n'roll o la novel·la negra. Quant a l'individualisme nord-americà, m'agrada i no m'agrada. No m'agrada la versió que s'ha instal·lat d'aquest individualisme des dels anys 80, la versió del "campi qui pugui" i de que si un pobre és pobre és per culpa seva. Però si que m'agrada l'anonimat de la vida a la ciutat, la llibertat que confereix l'estar lluny de les mirades conegudes. I si la vida a Barcelona és anònima, ¡com deu ser a Nova York!

4) Lligat, de nou, amb el punt anterior: sóc un urbanita de mena. Al camp hi vaig quan tinc algún motiu especial per a anar-hi (unes colònies, unes vacances...), i no m'hi puc estar més de 15 dies sense que comenci a pujar-me per les parets. M'agrada l'ebullició urbana, els carrers atestats de gent a la que no coneixes de res i a la que probablement mai coneixeràs, la possibilitat diària de topar-te amb algú que canviarà la teva vida (per bé o per mal), la "saviesa del carrer", la duresa de l'asfalt. Per descomptat, hem de protegir el nostre patrimoni natural, i de ciutats ja n'hi ha suficients per als que ens les estimem. Però si us plau, que no em faltin mai! I sobretot, que no em falti mai Barcelona.

5) Sóc un ésser ple d'aparents contradiccions. Una de les més notables és que per un cantó no sóc en cap cas un ésser asocial i, no obstant, m'encanta la soledat, o si més no tenir habitualment estones per a estar sol. M'encanta sortir amb els colegues a fer unes birres, anar de festa amb ells o sortir a sopar amb la Mercè, però d'altra banda m'agrada tenir estones per a estar sol a la meva habitació, llegint, reflexionant i escrivint. M'encanta passejar de tant en tant sol pels carrers de Barcelona, anar al cinema a veure un documental que sé del cert que a ningú més del meu cercle li interessarà, o anar una nit tot sol a escoltar jazz i a fer una copa a algun night-club barceloní per a després retirar-me sense que ningú hagi ni notat que estava allà. Costums alguns d'aquests que en gran part tinc abandonats degut a la patològica falta de temps que m'acompanya des de fa gairebé dos anys.

6) M'encanta llegir novel·la i no obstant fa anys que no ho faig. Tinc tal quantitat de llibres d'assaig per llegir, i son (o els considero) de tal importància per a la meva formació, que gairebé no tinc temps per a llegir narració, cosa que fa anys, quan tenia més temps lliure (...) feia sovint. de tota manera, tan bon punt acabi la carrera m'he promés llegir al menys El timbal de llauna de Günther Grass i En camí de Jack Kerouac.

7) Com en Lüzbel, sóc un freak de mena. Porto l'Anell Únic, vaig llegir El Silmarillion i El Senyor dels Anells amb 12 anys (moooooolt abans de que se sapigués res de que es faria una pel·lícula), he passat temporades de la meva vida autènticament obsessionat amb Dràcula, amb El Padrí o amb Indiana Jones. De petit (i de no tan petit) era capaç d'estar-me hores enganxat a alguna aventura gràfica de Sierra o de LucasArts o a jocs d'estratègia com el Command & Conquer o la saga Civilization. En fi, que sóc un freak.

8) M'apassiona el mon de la maçoneria. Sí, què passa.

I en fi com que la gràcia d'això és "que ruli", passo aquest mem a en Josep Palau, a l'Anna Peña i, per a que no em diguin que faig endogàmia republicana, al bo d'en José-Luís Prieto.

Etiquetes de comentaris: Mems

Posted by Lluís at 7:04 PM | Permalink | Comments

Entro avui a la web del Reagrupament.cat i em trobo que estan creant comissions per a organitzar la seva feina. Em crida l'atenció la següent comissió:

Comissió d’estratègia

Hi farem la ponència estratègica alternativa a la que presenti la direcció d’ERC a la Conferència Nacional de la tardor de 2007.

Repeteixo i posso en negreta per si no us heu adonat del que em crida l'atenció:

Comissió d’estratègia

Hi farem la ponència estratègica alternativa a la que presenti la direcció d’ERC a la Conferència Nacional de la tardor de 2007.

A la que presenti. Quina perla! O sigui que tant se val el que redacti la direcció d'ERC que ells hi redactaran una ponència alternativa. Ni s'esperen a llegir la ponència per a veure si amb unes quantes esmenes (que no hi ha cap impediment per a que siguin de gran profunditat) n'hi ha prou. No: en Carretero vol sang a la sang i prou, no fos cas que a algú se li acudís pensar que alguna de les idees de la direcció és bona i que es pot arribar a acords amb ella (ni que siguin provisionals). Mamma mia amb el "debat d'idees i no de persones"!

Etiquetes de comentaris: Joan Carretero, morning-singing, Reagrupament

Posted by Lluís at 6:49 PM | Permalink | Comments

Hi ha personatges que exerceixen el poder per vanitat. Al Capone, Neró, Jesús Gil... homes poderosos que es van deixar emborratxar per la glòria i la notorietat. N'hi ha d'altres, la majoria, que simplement no es preocupen massa per amagar-se; no volen estar sota els focus perpètuament però tampoc no els hi tenen massa alèrgia. N'hi ha d'altres, però, que tot i exercir un enorme poder es guarden molt de sortir davant les càmeres. Aquests son els individus poderosos de debò, els qui mouen els fils des de l'ombra, els qui tothom sap que existeixen però ningú veu a les portades dels diaris. Es tracta de persones silencioses, despreocupades dels honors. No exerceixen el poder per la glòria, ni per l'estatus social, ni per la distinció. Excerceixen el poder pel poder. El seu poder només té a veure amb la inèrcia de cercar més poder. Mouen els fils dels seus titelles, però no tenen la menor intenció de sortir a saludar els espectadors. Uns individus aquests que, si em permeteu, em semblen fascinants.

Al Regne d'Espanya, el personatge que millor ha encarnat aquest gust pel poder des de l'ombra ve sent, des de fa anys, Jesús de Polanco. Amo d'un imperi editorial i mediàtic impressionant, que ha pogut derrotar en diverses ocasions enormes aliances d'interessos polítics, empresarials, periodístics i judicials hostils a ell, Jesús de Polanco ha viscut acumulant poder des de la rebotiga fins el seu últim dia. És a dir, fins ahir. Polanco, l'Emperador, com l'anomenaven alguns dels seus adversaris, ha mort. Descansi en pau. Ara la pregunta és obligada: tindran els seus successors la mateixa combinació irresistible de discreció, habilitat i agressivitat que va caracteritzar durant tota la seva vida el vell lleó del Grup PRISA?

Etiquetes de comentaris: Mitjans de comunicació, poder

Posted by Lluís at 2:26 PM | Permalink | Comments

Una bona manera d'avaluar l'estat de la llibertat d'expressió a un Estat és observar fins a quin punt se'ls hi deixa llibertat als humoristes per a riure del que vulguin. I si bé al Regne d'Espanya podem riure amb una certa tranquil·litat de l'Aznar o del Zapatero, sembla ser que aquest dret ens està vedat en gran mesura quan es tracta de la Família Reial espanyola. Al menys, això és el que es desprèn del delirant segrest de El Jueves i de l'amenaça de tancar la seva web, a causa d'una portada on suposadament s'injuriava la Corona. Les JERC, organització on milito, ja han enviat una còpia de la Constitució Espanyola al Tribunal d'Ordre Públic a l'Audiència Nacional per a que llegeixin l'apartat on es parla de la llibertat de premsa. Jo, personalment, em limitaré a "injuriar" la Corona penjant aquí, al meu bloc, la portada censurada. I demano a tots els companys i companyes blocaires que facin el mateix. A veure si es fan càrrec d'una vegada que a l'era d'Internet la censura política ha passat de ser immoral a ser, a més, inútil.

Etiquetes de comentaris: llibertat d'expressió, Monarquía

Posted by Lluís at 10:25 PM | Permalink | Comments

Els Països Catalans son una nació amplament dominada pel nacionalisme espanyol. El País Valencià és un dels territoris del Regne d'Espanya on la dreta nacionalista espanyola té una força més esclafadora i estable (en gran part, tot sigui dit, per la gran divisió que impera en el valencianisme d'esquerres). A les Illes, tot i veure's desallotjats del poder, els conservadors espanyolistes segueixen tenint una força electoral i social imponent. L'excepció solitària és el Principat, on els partits majoritaris son regionalistes i on existeix un tercer partit (amb ambicions d'esdevenir un dia no llunyà el primer) independentista i d'esquerres. Al Principat existeix un consens quasi absolut entre una esclafadora majoria de l'arc parlamentari autonòmic a l'entorn d'alguns temes bàsics: el caràcter nacional (s'entengui el que s'entengui per "nacional") del poble català, la consideració de la llengua catalana com a llengua pròpia d'aquest poble, etc.

Malgrat tot, tampoc al Principat ens hem lliurat de tenir els nostres espanyolistes. Aquests, però, sempre han esdevingut una força minoritària a aquest racó del país. En la seva època d'auge, dirigida per Vidal-Quadras i amb el vent favorable que venia de la resta de l'Estat i que advocava pel final del felipisme encarnat en una victòria del PP, la secció catalana d'aquest partit no va arribar més que als 17 escons. Aviat, quan el PP va haver d'entrar en tractes amb els que es convertirien en els seus socis més lleials, els regionalistes de CiU, es veié la impossibilitat de mantenir el PP català sota una línia d'espanyolisme pur i dur com la que mantenia Vidal-Quadras. Sota la direcció de gent més moderada, el PP català emprengué un viatge al centre i a un cert catalanisme que acabà encarnant-se en el lideratge de Josep Piqué. Un lideratge que, quasi bé des del primer moment, es veié qüestionat pels sectors més durs de la dreta nacionalista espanyola, tan dins del partit (Acebes, Zaplana...) com fora d'ell (Losantos, Villa...).

El qüestionament d'aquest lideratge arribà a l'extrem de que una part gens menyspreable de la Brunete mediàtica conservadora demanà el vot per a un partit que es presentà a les eleccions catalanes com un front "ni de dretes ni d'esquerres" contra el nacionalisme català: Ciutadans - Partido de la Ciudadanía, la nova esperança de l'espanyolisme principatí. De resultes d'aquest suport, d'un finançament enorme obtingut en temps record que encara no se sap d'on ha sortit (bé...) i de la publicitat gratuïta que determinats grups independentistes aconseguiren per a Ciutadans a base de marcar paquet rebentant-lis els actes de presentació i campanya, el nou partit obtingué un gran resultat a la seva primera contesa electoral: 3 diputats per Barcelona al Parlament autonòmic principatí. Piqué, al seu torn, obtingué un resultat gens menyspreable: 14 diputats, no molt allunyat del resultat més alt que ha obtingut el PP català a la seva història (és a dir, 17 diputats). Semblava que, amb l'esgotament del procés estatutiari, una CiU que no acabava d'enlairar-se de nou, un PSC en hores baixes i una ERC desorientada i molt desgastada, arribaven bons temps pel nacionalisme espanyol al Principat.

Mesos després, aquell miratge s'ha desfet completament. Ciutadans - Partido de la Ciudadanía ha obtingut uns resultats més aviat dolents a les municipals del mes de maig que han anat succeïts per una guerra civil interna d'aquelles pròpies dels partits més primerencs, amb escissions i foc creuat a dojo, i el que és més important: amb l'enfrontament cada cop més evident amb la Plataforma Pro, agrupació organitzada per l'entitat espanyolista ¡Basta ya! amb l'ànim de conformar un gran partit nacionalista espanyol "ni de dretes ni d'esquerres" d'àmbit estatal. Però l'autèntica bomba arribava ahir: davant la darrera humiliació a que ha sigut sotmès per la ultradreta del PP, Josep Piqué ha decidit abandonar definitivament la direcció del PP català i per extensió tota activitat política. El més divertit de tot plegat és que a LibertadDigital presentava un dia abans la renovació que ja s'augurava al PP català com "un intent del partit de rentar la seva cara a Catalunya". Què ridícul: l'únic que "rentava la cara" del PP al Principat era el fet de ser dirigit per gent com Piqué o Vendrell que, per molt que tinguessin les opiniones que tenien, no eren una tropa de hooligans conspiranoics i guerracivilistes. Amb Vendrell i Piqué fora, i amb Montserrat Nebrera evidentment neutralitzada, el que queda del PP a Catalunya és el seu sector més brigadablanquiazul. Gent que segurament connectaran amb la base més ultra del partit al Principat, però que a les generals es fotran una castanya d'aquelles que fan història.

La única esperança que li queda a Mariano Rajoy al Principat de cara a les eleccions espanyoles és que els seus vells socis i amics de Convergència i Unió obtinguin un bon resultat i, eventualment, arribin a un pacte amb ell. Perquè el que és segur és que el PP català, a hores d'ara, ha perdut qualsevol de les oportunitats que li quedaven d'esdevenir una força important al Principat. Quan la gent se n'adoni de que ara qui manarà al PP català serà la llarga mà dels mateixos (Zaplana i Acebes) que s'han passat els darreres quatre anys agitant el fantasma anticatalà, la imatge d'aquest partit provocarà encara més rebuig del que ja suscitava entre el gruix de la societat catalana. O molt m'equivoco o el nacionalisme espanyol trigarà anys i anys a tornar a aixecar el cap al Principat. Al menys, si els nacionalistes catalans fem les coses bé.

Etiquetes de comentaris: dreta, nacionalisme espanyol, Nacionalismes

Posted by Lluís at 2:11 PM | Permalink | Comments

De nou, l'Acampada Jove s'ha saldat amb un èxit de públic, no així de ressò mediàtic. Com de costum, els mitjans han preferit fixar-se obsesivament en festivals sense la veteranía ni els nivells d'assistència de l'Acampada Jove abans que en aquest festival que ja s'ha convertit en un dels més grans dels Països Catalans. Algú dirà que és per un criteri de qualitat musical. Jo responc que Andy & Lucas no son (amb tot el respecte) el meu ideal de "qualitat musical" i que no obstant els mitjans de comunicació bé que es fan resó del festival de Can Zam. Jo, que voleu que us digui, fa temps que no m'enganyo: a l'Acampada Jove només la treuran en portada quan hi passi alguna desgràcia.

Per sort, aquest desesperant silenci mediàtic a l'entorn de l'Acampada és compensat per l'enorme satisfacció de veure com any rere any no hi ha qui pari l'Acampada. Per descomptat, hi ha coses a millorar. En particular, aquest any he trobat força fluix el contingut polític del festival, i crec que s'hauria de treballar molt en aquest sentit. Una organització del pes de les JERC no ho ha de tenir excessivament difícil per a portar ponents amb ressò internacional a la seva Acampada. Per què no una xerrada sobre programari lliure amb en Richard Stallman? O una sobre geopolítica de l'imperialisme amb en Noam Chomsky? Us asseguro que, si ens hi posem des del setembre, serà laboriós, però perfectament possible.

A banda d'aquesta mancança, que estic convençut que es redreçarà ben aviat, aquesta ha sigut una Acampada on m'ho he passat realment bé. L'ambient de companyerisme i bon rotllo que es respira entre la militància és realment recarregadora de piles de cara al curs que vé. I en fi, que dir de les persones amb les que he treballat més a prop durant l'Acampada, com en Roger, en Dani, en Pol, en Pau o la Marta: que son uns caxondos i que he estat la mar de bé treballant colze a colze amb ells i disfrutant de les nostres sessions d'injecció col·lectiva en vena de Red Bull. Per no parlar del senyor Roger Palà que ens acompanyà sovint i amb qui vaig tenir unes converses la mar de malaltes sobre l'Hugo Chávez. O de la Mercè, companya de militància, de tenda i de moltes altres coses que no us explicaré perquè hi han nens al davant.

Per cert: Antonioooooo...!

Etiquetes de comentaris: Acampada Jove, Antonio, esquerra independentista

Posted by Lluís at 3:36 AM | Permalink | Comments

Després d'un post on em va atacar de manera força visceral, en Joan Arnera va rectificar (cosa que l'honora) i va passar a discutir el meu post sobre Esquerra Independentista amb arguments i amb un to més que correcte. Li dono les gràcies i li prego em disculpi per haver trigat tant a respondre: els exàmens i un monstre anomenat Acampada Jove m'han cobert de feina fins a les celles. Aquí va la meva resposta, en format fisking:

En primer lloc, no sé fins a quin punt ets crític amb la direcció actual d’Esquerra. És possible que ho siguis més del què a mi em sembla. D'acord. Tanmateix, el post sobre el qual jo parlava no ho és gens, de crític. Tot al contrari. Senzillament et limites a celebrar l’aparició del grup Esquerra Independentista (dius: “Esquerra Independentista no pretén ser cap corrent intern impulsat per una família política determinada sinó el posicionament de consens del partit”) per a reconduir la política republicana. És a dir, combinar l’actual “caràcter progressista” amb un component sobiranista molt més marcat.

Bé, no ben bé del tot: es tracta d'accentuar tant el perfil progressista del partit (diluït en temes com el de la MAT o el Quart Cinturó) com el seu perfil independentista. De recuperar, en suma perfil propi com a partit de l'esquerra independentista. Però no veig per què això no és crític ("tot al contrari", segons tú) amb l'actual direcció. El manifest del corrent del que parlo és clarament crític, i la dimissió de l'Uriel Bertran demostra que a molta gent de la direcció no li ha semblat gens bé, l'aparició d'aquest manifest.

Em sembla (a mi em sembla) que això és senzillament donar suport a la cúpula del partit, tan sols insistint en que cal visualitzar més l’aspecte nacionalista de l’acció d’Esquerra. Però és clar, això és el què diu el Puigcercòs, també. I ep, en això tots hi estem d’acord. El problema és que en el mateix moment en què diem això, Esquerra continua pactant-ho tot (tot) amb els socialistes. I no veig jo que ni tu mateix ni el nou grup Esquerra Independentista digui res d’aquests pactes. No veig que ningú no digui que és una barbaritat lliurar el poder (tot el poder) al PSC, en comptes de repartir-ho tot una miqueta, que no costava res. Dic jo, no ho sé.

Be, de fet dels pactes amb els socialistes n'hauríem de parlar cas per cas. A mi que pactant amb els socialistes ens quedem amb la presidència de dues diputacions provincials, a priori, em sembla cosa bona. A part d'això, hi ha l'anada a l'oposició d'en Portabella, que em sembla molt bé. I després, com dic, hauríem d'analitzar cas per cas, perquè cada municipi és un món, però partint d'una premissa bàsica que a molts llocs no s'està respectant (i aquí la direcció moltes vegades hi té poc a dir): que ERC, a priori, no hauria d'entrar a cap govern local de coalició on un dels socis tingués majoria absoluta. Que s'ha d'abandonar aquell dogma tan repetit de "sempre que puguis, a govern". No, sempre no. Si hi tens marge de maniobra, sí. Si seràs un convidat de pedra, no.

Sobre això que "tots estem d'acord", potser estarem tots d'acord amb la part més abstracta del manifest. Però en aspectes com la política de pactes difícilment es pot dir que la direcció està seguint els criteris d'Esquerra Independentista, que demana una renegociació del pacte de l'Entesa i un compromís del partit a condicionar qualsevol futur pacte de govern autonòmic a l'inici d'un procés d'autodeterminació, ni mes ni menys. Realment penses que la direcció nacional actual combrega amb aquestes tesis?

I en fi, quant a això de la "maniobra de la direcció", els fets ho han desmentit: l'Uriel Bertran, la cara més visible (juntament amb l'Héctor López Bofill i el Pere Aragonès) d'Esquerra Independentista va ser forçat a sortir de la direcció nacional.

També em sembla que els teus atacs a Reagrupament i al Carretero són exageradíssims i molt passats de rosca. És a dir, la teva postura (que m’assegures crítica amb la cúpula d’ERC), resulta una mica estranya quan després et llances a l’atac d’un altre grup crític amb el qual, en teoria, comparteixes (alguns) objectius: l’enfortiment del component sobiranista del partit. Alguna cosa no quadra, si la crítica (lleugera) a la direcció és acompanyada per una (molt més brutal) atzagaiada contra Reagrupament. Alguna cosa (em) falla.

De fet, els meus "atacs" van més dirgits al Carretero que a RCat, que estic convençut que està plé de gent que amb tota la bona fe del món creuen que RCat representa la millor eina per a redreçar Esquerra. El cas és que jo no crec que l'objectiu d'en Carretero sigui només enfortir el component sobiranista del discurs del partit. Em sembla, i crec que els fets ho estan confirmant, que en Carretero vol aprofitar l'avinentesa per a situar allò que genèricament s'anomena "eix nacional" per davant d'allò no menys genèric de "eix esquerra/dreta", a més d'intentar silenciosament convertir ERC en un front ampli d'independentistes més enllà de la seva ideologia social. És per això que neix Esquerra Independentista: perquè n'hi ha molts que, compartint la tesi d'en Carretero de que cal recuperar perfil propi com a partit independentista, no compartim ni de bon tros aquest buidatge de contingut social que a la pràctica significa la seva proposta. N'hi ha que no tenim ganes de tornar al discurs monotemàticament independentista de l'època d'en Colom, ni a retornar a una visió essencialista i patriotera del nacionalisme que sortosament ERC ve deixant enrere des d'abans fins i tot del creixement electoral de 2003. A banda de que hi ha moltes altres coses d'en Carretero que no m'agraden, com la seva propensió a la demagògia i a fer sang amb temes irrellevants (com el del logo), o la seva desmemòria respecte a fracassos i cagades d'ERC on ell va estar implicat més o menys directament. Malgrat tot, no deixo de reconèixer que les seves propostes d'organització interna m'han agradat, per exemple.

Finalment, benvolgut Lluís, només un parell de coses sobre l’eix esquerra-dreta. Crec que a ERC heu caigut al parany dels socialistes, en aquest sentit. La dreta, la dreta, la dreta. Quina por. Ara a veure, de veritat, és que creieu que el PSC és un partit d’esquerres? Això sí que em resulta un escàndol, que penseu això. Però, no la veieu la política del PSC? De segur que la veieu d’esquerres? La política econòmica, per exemple...

En això et dono la raó: en política econòmica, el PSC és un partit que costa reconèixer com a esquerranista. Malgrat tot, el cert és que no estic segur que el discurs econòmic d'ERC sigui molt més d'esquerres que el del PSC. ERC, com la resta de les esquerres europees, està mancada d'una política econòmica pròpia realment diferenciada de la de la dreta, i encara passaran uns quants anys fins que això se solventi. On si que per exemple ERC i el PSC es diferencien és en la política fiscal, on ERC és clarament més progressista que el PSC-PSOE. Però malgrat tot, Joan, hi ha aspectes on el PSC és evidentment més d'esquerres que CiU, per parlar del partit que realment representa la dreta catalana. Primer de tot, oblida't de promulgar lleis que d'alguna manera molestin l'Església Catòlica si estàs governant amb CiU. En segon lloc, hi ha xifres fredes que demostren que l'obra social de tres anys de govern d'esquerres va ser més gran, de vegades espectacularment més gran, que la de vint-i-tres anys de govern convergent. Per a que vegis si hi ha diferència entre que governin les esquerres o les dretes.

I jo no és que li tingui "por" a la dreta. Li tinc por als qui, des de partits d'esquerres, es busquen subterfugis per a anihilar el que els hi queda de discurs esquerranista. Preferiria veure com la gent de la dreta independentista es dedica a convertir CDC en un partit independentista que veure com es dediquen a convertir ERC en un partit de dretes, sincerament.

Acusar el Carretero de ser de dretes em sembla que és infantil. I sí, em sembla que és lamentable. Jo també vaig sentir-li al Carod, un dia, que deia que era liberal. I no passa res, ja ens entenem. És possible que en Carretero no tingui el fons neomarxista d’alguns dirigents d’Esquerra, però companys, d’aquí a qualificar-lo ferotgement “de dretes” com qui crida que ve el llop...

Si, en Carod s'autoanomena "liberal" però jo no l'he sentit mai afirmar que fins que arribi la independència hem de considerar "secundari" allò que li en diuen "eix esquerra/dreta" (per exemple), com tampoc es coneix dins el partit cap frase seva en plan "jo sóc d'Esquerra però no d'esquerres", com tampoc pretén convertir de sotamà ERC en un Front Patriòtic. A mi no em sembla infantil la qüestió de si el nostre partit d'esquerres serà dirigit per un home de dretes, sincerament. No és que vingui el llop, és que ve el "no, nosaltres no som ni de dretes ni d'esquerres". I no, per aquí no passo. Ho acceptaré lògicament si és la voluntat majoritària de la militància, però batallaré (amb arguments, és clar) per a que no sigui així. I si finalment és així, m'hauré de plantejar seriosament si vull continuar en aquest partit. No lluito per la independència per a sortir a Eurovisió, sinó per a construïr una societat justa i igualitària. D'aquelles que volen les esquerres.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista

Posted by Lluís at 3:41 PM | Permalink | Comments

A en Josep Lluís Carod-Rovira se l'ha criticat repetidament durant els últims temps per ser, diuen, l'ànima del sector més institucionalista i descafeïnat d'Esquerra. Amb la conferència davant el Cercle d'Economía, en Carod tenia una bona oportunitat per a marcar perfil independentista i sortir al pas dels qui l'acusen d'haver rebaixat excessivament els decibels ideològics del discurs del partit. Tot i que l'audiència en si no convidava a grans arengues patriòtiques, si que es tractava d'un bon públic per a exhibir aquell "independentisme tranquil" del que sempre ha presumit en Carod i que ara sembla més "tranquil que mai". L'opinió generalitzada, pel que es veu, és que no ho va fer. Que aquella conferència podria haver-la pronunciat tranquilament i sense despentinar-se el líder de qualsevol partit unionista català.

Molts han volgut establir un paral·lelisme entre el text de la conferència i el discurs montillista. A mi, en canvi, em sembla que el Carod de dimecres va ser el Carod més pujolista que havia vist mai. Llegia el text i, de debò, em semblava llegir una de les típiques intervencions del president Pujol. El triomfalisme en temps de derrotes i renúncies, el discurs del "fer país" sense explicar com (més precisament: sense explicitar si dins o fora d'Espanya), el recurs fàcil a una història del "motor industrial d'Espanya" que guarda evidentment poca relació amb un present d'una societat que perd pistonada a mida que passen els anys (tot i tenir potencial per a esdevenir una de les més avançades d'Europa) mercès a la dependència política d'Espanya i a l'enorme poder acumulat per unes classes dirigents curtes de mires com elles soles.

El discurs d'en Carod comença malament, denunciant un suposat "derrotisme" de la societat catalana. Jo, francament, no sé on veu el derrotisme. Més aviat al contrari: tenim un Estatut retallat a punt de ser trinxat per un tribunal estranger, una involució centralista d'un govern suposadament federalista, un desencís general de la ciutadanía envers els polítics catalans i, en canvi, pels dirigents d'aquest país sembla que tot son flors i violes. Aquí ningú dimiteix, ningú s'auto-qüestiona ni qüestiona els altres (com no siguin rivals), ningú aixeca la mà per a fer les preguntes més elementals. I, als que ho fan (com un Uriel Bertran), clatellada al canto i cap a casa. O sigui que no, Carod: el que ens sobra no és derrotisme, sinó la resignació destrament disfressada de triomfalisme. Ens sobren guineus auto-enganyades, sobretot als estrats més alts de la societat, i ens falta allò que necessitem: el raïm.

Malgrat tot, quan entra en matèria econòmica, en Carod proposa coses interessants. Recuperar l'economia productiva sobre la base, no d'un model d'explotació de mà d'obra barata i de subvenció pública com fins ara, sinó d'aposta per la innovació tecnològica com a motor de la productivitat. Consolidar l'EURAM com a espai econòmic de futur. Dignificar l'educació com a professió i com a activitat. Proporcionar a Catalunya una bona dotació d'infrastructures de transport. Tot, com dic, molt interessant i en cap cas vague: es tracta de propostes concretes que apunten a la resolució de problemes concrets i importants.

Ara bé, aquest discurs el poden subscriure tranquil·lament un Mas, un Montilla o, com dic, un Pujol. No dic que tinguin exactament aquestes idees que en Carod expressa a la seva conferència; dic que les podrien tenir i ningú se sorprendria. El valor diferencial que es podria esperar de tot un president d'ERC s'hauria de situar en dos eixos. Primer, en una aposta decidida per un model que combini eficiència econòmica amb una forta càrrega redistributiva de signe igualitari. I en segon lloc, per una aposta igualment decidida per la independència com a mitjà per a garantir l'assoliment de tots els objectius econòmics que es marquen a la conferència. Si el que es pretenia era donar una mostra de pragmatisme, el to hagués pogut ser "mirin, senyors, nosaltres des de la Generalitat treballarem amb els recursos que tenim disponibles per a fer realitat aquests projectes, però desenganyin-se: son impossibles de possar en pràctica seriosament sense tenir un Estat propi i sobirà". I no, a la conferència d'en Carod no hi ha res d'això.

En resum, un discurs triomfalista en un moment d'evident desorientació nacional, amb propostes econòmiques interessants i sense concessions a l'independentisme ni al progressisme que se suposa que son el nord programàtic d'ERC. Un discurs, realment, decebedor, fins i tot venint del Carod-Rovira post-Maragall. De fet, de les tres conferències republicanes que he comentat aquests dies, la d'en Carod ha sigut la que menys m'ha agradat. Dubto que cap independentista, que cap persona d'esquerres, pugui llegir aquesta conferència i sentir-se mínimament il·lusionat. És més: dubto molt que qualsevol ciutadà de Catalunya pugui llegir aquesta conferència i reconèixer en ella al Carod que fa quatre anys galvanitzava bona part del país amb un discurs nou i ple d'expectatives. Dubto que ningú pugui il·lusionar-se amb un discurs completament neopujolista. I dubto que un home que no genera il·lusió estigui capacitat per a dirigir un partit que no pot créixer sinó a base de crear i capitalitzar les il·lusions d'un poble que mal que bé continua guardant espurnes de llibertat i d'esperança al seu interior. No crec que en Carod sigui el líder que necessita Esquerra. No crec que en Carod sigui el líder que necessita el país. I aquesta conferència no fa sino confirmar-m'ho.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Josep Lluís Carod-Rovira

Posted by Lluís at 12:16 AM | Permalink | Comments

El discurs que en Joan Carretero va pronunciar el dissabte 30 de juny va començar amb un diagnòstic de les causes de l'ascens i la caiguda electoral d'Esquerra durant els últims anys. Un diagnòstic que comença amb conclusions encertades però incompletes. Encertades, perquè com molt bé assenyala en Carretero ERC va triomfar a les conteses electorals de 2003 i 2004 degut a un discurs "desacomplexadament independentista, radicalment democràtic, de progrés, de noves formes de fer política, d'aire fresc i renovador, de distància de debò respecte als 2 partits hegemònics fins llavors, i, per tant, s'adheria a la causa d'ERC nova gent que veia en el nostre partit una esperança per a millorar la manera de fer política a Catalunya i el futur de Catalunya". Incompletes, perquè en Carretero es deixa l'altra meitat de la història: ERC va triomfar en aquelles eleccions amb un discurs que s'allunyava del monotema independentista que havia caracteritzat l'època Colom i on l'eix esquerra/dreta i el nacional s'entenien com dos aspectes superficials del que en el fons era un mateix projecte. Un discurs que, ja en aquells temps, provocava reaccions de determinats puristes que ho veien com una "renúncia" a l'objectiu de la independència.

Segueix Carretero amb el seu diagnòstic tot parlant de les causes de la desacceleració del creixement electoral d'Esquerra. Segons ell, arribats al Govern, la direcció nacional (de la qual ell, cal no oblidar, formava part fins fa dos dies, com qui diu) va perdre el rumb i va demostrar que no sabia com aplicar, des de Govern, els postul·lats del discurs del partit. És això, fonamentalment, el que explicaria la davallada d'Esquerra. Una conclusió en part encertada, en part equivocada, i de nou incompleta. En part encertada, perquè és més que evident que davant determinades situacions que eren evidents derrotes (com ara el pacte Mas-Zapatero o, a nivell més modest, el cas de la selecció catalana d'hoquei a Fresno) els dirigents del partit (un dels quals, repeteixo, era ell mateix) no van saber com reaccionar i es van deixar endur pel corrent dels esdeveniments. En part equivocada, perquè des de determinades arees del Govern sí que es va saber posar en marxa el programa del partit. La llei de serveis socials de la consellera Simó o el Pacte Nacional per l'Educació van ser fites no menors dels consellers d'Esquerra de l'executiu Maragall, fites que anaven directament relacionades amb el discurs que havia portat als èxits de 2003 i 2004. Incompleta, perquè en Carretero oblida esmentar que: 1) és normal que un partit que arriba per primera vegada al Govern tingui aquesta mena de desorientacions, que no és cosa només de la direcció, i que per tant no serveix per a desqualificar-la globalment; 2) que aquestes desorientacions també s'han produït a nombrosos àmbits locals on Esquerra arribava per primera vegada al govern municipal, cosa que ha repecutit de manera silenciosa però important sobre els resultats nacionals i, evidentment, sobre els de les municipals de maig; i 3) que alguns dels fracassos més notables que el propi Carretero esmenta al seu discurs (la llei electoral i la renovació de l'organització territorial, que no van tirar endavant) tenen a veure amb àrees que depenien directament d'ell quan era conseller de Governació. Un es pregunta si en Carretero, seguint la seva pròpia argumentació sobre la "desorientació" de la direcció nacional, no era també un "desorientat" i per tant (sempre segons la seva argumentació) un responsable directe de la davallada electoral i política d'ERC. Per cert, no està de més recordar-ho: alguns d'aquests fracassos els està aconseguint esmenar el conseller Puigcercós en un temps rècord.

A partir d'aquí, el discurs d'en Carretero comença a agafar pistonada demagògica i a dir coses sense cap ni peus únicament per a exalçar el fetge dels presents. Així, afirma que a la campanya electoral de les autonòmiques de novembre del 2006 "el missatge ja només parla de catalanisme i que som com som!. No es parla de sobirania, no es parla de radicalitat democràtica, no es parla de cap on vol anar ERC ni cap on vol portar el País". Jo, de debò, suggereixo en Carretero que compari les campanyes electorals autonòmiques de 2003 i 2006 i m'expliqui on estan aquestes diferències en quant a to sobiranista que ell aprecia tan clarament. Perquè el que és evident és que el fet de que el lema de campanya ("Som com som") no parlés de la independència no significa gran cosa. El lema de la campanya electoral de 2003, tan apreciada segons sembla per en Carretero, era "Més a prop". Seguint la seva manera d'argumentar, podria dir que "al 2003 no es va parlar de sobirania sinó d'estar més a prop", i quedar-nos tan amples. És evident que aquí en Carretero està simplement atacant per atacar. Desgraciadament, com va dir Bernstein referint-se a un atac demagògic que li dedicà Kautsky en certa ocasió, "el món és ple de gent ingènua que es deixa impressionar per aquestes tonteries".

La demagògia segueix amb passatges tals com "es pacta a cuita-corrents un govern que es qualifica de gestió (no hi ha cap govern del món que no vulgui fer gestió), de “polítiques socials” (amb l'espoli fiscal és una quimera fer polítiques efectives de redistribució de la riquesa), de pluja fina, de patriotisme social, de pujar en 30'' la bandera espanyola, d'acceptar el dictamen de l'advocat de l'Estat sobre l'Estatut, d'oblidar les essències, d'oblidar la identitat (la catalana), hem d'oblidar les reivindicacions del concert econòmic, de més competències, de més autogovern, en definitiva hem d'oblidar allò que som i allò que volem!". De nou, suggereixo en Carretero que recolzi les seves dures acusacions en cites més o menys concretes. Jo, al menys, no he sentit cap dirigent d'Esquerra reclamant que "ens oblidem" de la identitat catalana, del concert econòmic o de més competències. A molt estirar (però que a molt estirar), podrem trobar declaracions de dirigents assenyalant que ara no es donen les condicions per a assolir fites importants en cap d'aquests àmbits, cosa que en gran part és certa. I, això sí, podrem denunciar la seva tebiesa i les seves renúncies en aquests temes. Però dubto que ningú hagi parlat de "oblidar-los". Aquí, de nou, en Carretero se surt clarament de mare.

Arribat aquí, el discurs d'en Carretero comença a recuperar el seny i a parlar de coses reals. Assenyala, molt encertadament, que ara tenim més poder polític però menys suport ciutadà. Que hem estat donant durant molt de temps un suport sovint incondicional i acrític al PSOE. Que un govern espanyol suposadament "amic" ens ha fallat en repetides i importants ocasions. I el que és important: que un dels rèdits que se suposava que havíem de treure de tots aquests gripaus (la penetració a l'àrea metropolitana) no només no s'ha produït sinó que està en clar retrocés respecte de 2003.

Després d'alguna nova nota demagògica (per exemple, una nota de victimisme: després de l'anunci de la creació d'aquest corrent intern vam veure diferents reaccions: fora de l'àmbit del partit alguns ens van rebre de manera entusiasta (pensaven que volíem dinamitar ERC) i poc després ja veien que no anava la cosa per aquí i ja deien que érem una maniobra de la direcció, van errar; que jo recordi, això de que "aquest corrent és una maniobra de la direcció" s'ha dit en repetides ocasions des dels mitjans convergents contra Esquerra Independentista, mentre que a Reagrupament.cat, en general, se l'ha mimat bastant des d'aquests mateixos mitjans), en Carretero encara la part més important del seu discurs: la de les propostes concretes. Un mèrit que sens dubte s'ha de reconèixer a la seva conferència és que és, de les tres que he comentat aquí, la que de llarg entra més en matèria i assenyala de manera més concreta les línies que al parer del ponent ha de seguir el partit en un futur.

I quines son aquestes propostes? Bé, les podríem dividir en dues meitats: una, la de les propostes d'organització interna del partit; l'altra, la de les propostes d'actuació política. Les propostes d'organització interna em semblen en general magnífiques. Apunten a un aprofundiment de la democràcia interna del partit i, el que és més important, a una separació entre el que ha de ser la direcció política d'ERC i la seva representació institucional. Atès que no tinc cap crítica a fer respecte d'aquestes propostes, us convido a que les llegiu vosaltres mateixos.

Quan entrem en les propostes d'actuació política comencen els (meus) problemes. He dit en diverses ocasions i en diversos llocs que en Carretero està aprofitant la crisi que viu ERC per a intentar buidar de contingut social el partit i, per tant, dretanitzar-lo. Aquesta conferència ha esvaït qualsevol possible dubte que pogués tenir al respecte: sense embuts, Carretero clama per la priorització de "l'eix nacional" sobre "l'eix esquerra/dreta", sense precisar massa bé que entén per un i per l'altre. Si Carretero creu que "eix nacional" equival a la lluita per la independència, aleshores estaré d'acord amb ell, però amb un problema: que no entendré que vol dir "prioritzar l'eix nacional sobre l'eix esquerra/dreta", sobretot pel que fa a la política de pactes, perquè ara mateix els únics que tenim aquest "eix nacional" som nosaltres, i és evident que no podem aliar-nos amb nosaltres mateixos. Si en Carretero, en canvi, es refereix a que les qüestions tradicionalment tingudes per "nacionals" (llengua, cultura, seleccions esportives...) han de passar sempre i tothora per davant de les qüestions tradicionalment tingudes com a "d'esquerres" (sanitat i educació públiques, redistribució de la riquesa...), aleshores m'hi oposaré frontalment. Potser sóc un tio estrany, però a mi em sembla evident que més enllà de tot dubte raonable la progressivitat del sistema impositiu (per posar un exemple d'un tema tradicionalment considerat "d'esquerres" on per cert ERC no s'està comportant gaire darrerament) o la qualitat de la sanitat pública és molt més important que el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes.

A més d'això, amb la boca petita però sense tampoc amagar-se massa, Carretero apunta clarament a convertir ERC en allò que tradicionalment, dins l'independentisme català, s'ha conegut com a "Front Patriòtic", a saber: una organització "ni de dretes ni d'esquerres" amb l'objectiu bàsic d'aconseguir un Estat independent. Projecte al qual m'hi oposo per una raó ideològica i una altra de tàctica. La raó ideològica és que per mi la independència no és un objectiu en si mateix, i crec que no ho ha de ser tampoc per a ERC. La independència ha de ser una eina per a dur a terme allò que es proposa l'esquerra a Catalunya, que no és altra cosa que construir una bona societat igualitària i justa, i que consti que no m'estic referint només a la justícia l'igualtat econòmiques: la justícia lingüística (per posar un exemple d'un àmbit tradicionalment tingut com a part de "l'eix nacional") també és, ha de ser, una preocupació atendible i indefugible des de l'igualitarisme d'esquerres. La raó tàctica és que en aquest país, li agradi o no a en Carretero, la gent és massa d'esquerres o massa de dretes com per a donar suport a un partit que no vagi més enllà de la simple reclamació d'un Estat propi. Aquí la gent és molt pragmàtica, i el que pregunta qualsevol ciutadà d'a peu quan se li parla de la independència és: independència, per a què? I, a Catalunya, una organització independentista que pretengui ser un front patriòtic, amb l'independentisme com a únic comú denominador de la seva militància, és una organització condemnada a respondre "independència perquè sí", cosa que és de tot menys un argument.

La última proposta concreta i clara que realitza Carretero és la de no donar suport als pressupostos de cap Govern espanyol que no acabi amb l'espoli fiscal. Jo rebaixaria la petició, de moment, al següent: ERC no pot donar suport als pressupostos de cap Govern espanyol que no publiqui les balances fiscals entre comunitats autònomes i la metodologia emprada per a calcular-les. Considero que és més important ara per ara que la ciutadania conegui la magnitud real de l'espoli fiscal que no pas la seva solució immediata, que jo crec que només vindrà de la mà d'un Estat català independent. A partir d'aquí, el discurs d'en Carretero aborda determinats temes com ara la immigració o l'habitatge on no fa altra cosa que repetir llocs comuns i poc precisos. No considero, consti, que això sigui especialment significatiu de cara a jutjar en Carretero: en Carod i en Puigcercós han fet el mateix amb nombrosos temes a les seves conferències. Una última nota sobre les seves propostes polítiques: enlloc del discurs es parla d'aturar la MAT o el Quart Cinturó. Tractant-se d'un discurs tan durament crític amb la direcció i el Govern, és sorprenent que en cap moment s'esmentin dos dels temes que més urticària aixequen entre bona part del nostre electorat i la nostra militància. Dona per a pensar-hi.

En resum, el discurs del Carretero apunta cap a dos horitzons clars. En primer lloc, apunta cap a un partit internament més democràtic i, en especial, amb una separació clara entre la direcció política del partit i la presència d'aquest a les institucions; horitzó que em sembla molt desitjable i que espero que en Carretero no abandoni quan sigui ell qui formi part de la direcció nacional. En segon lloc, en Carreteroapunta cap el que un servidor i molta altra gent ja prevèiem que apuntaria: cap a la dretanització del partit i la seva conversió en un front merament independentista, amb l'igualitarisme d'esquerres com a element secundari i amb nombrosos matisos dretans. En aquest sentit, la resposta de Joan Ridao ha sigut sortosament categòrica: no estem per un Front Patriòtic. A la qual cosa Carretero ha respost desmentint que aquesta sigui la seva intenció i dient que, seguint aquesta manera d'argumentar, ell podria acusar els membres de la direcció de voler fer un "front popular". I la meva resposta és: ets tu, Carretero, qui estableix prioritats de principi entre un "eix nacional" i un "eix esquerra/dreta". La direcció i el partit, a dia d'avui, no fan aquesta mena de diferenciacions i consideren que lluitar per la llengua és tan important com lluitar per una bona sanitat pública, i que la independència no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a assolir aquestes i altres fites. Si un dia prioritzem el fer hospitals a fer aules d'acollida lingüística, o viceversa, serà sobre la consideració de què és més important i més urgent de cara a la materialització del nostre projecte, de tot el nostre projecte, no només de la part on es parla d'un Estat propi o de coses més irrellevants com una bandera o una selecció esportiva. Aquesta és, al menys, l'Esquerra que jo vull. L'Esquerra monotemàticament independentista va ser enterrada amb la defenestració d'Àngel Colom, i va ser aquest enterrament el que va possibilitar que el 2003 i el 2004 s'obtinguessin els resultats que es van obtenir. Caldria que en Carretero i tothom ho recordessin: si Esquerra ha triomfat ha sigut gràcies a que en un determinat moment ha demostrat que és prou valenta com per a parlar d'independitzar Catalunya i en un altre determinat moment que és prou madura com per a parlar d'altres coses a banda de la independència. En el moment en que hem oblidat un dels dos factors de l'èxit és quan han començat els problemes. Al cap i a la fi, com em va dir fa un temps un bon company, quan una persona té mal de cap no li dones independència: li dones una aspirina.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, Independentisme, Joan Carretero

Posted by Lluís at 10:22 PM | Permalink | Comments

Sóc un gran aficionat a les pel·lícules de gàngsters. Una de les meves favorites es Scarface (1978), que arribà a les pantalles de l'Estat espanyol amb el títol de El precio del poder (una d'aquelles traduccions fidels a que ens tenen acostumats els traductors cinematogràfics espanyols). Basada en la novel·la homònima d'Armitage Trail, que al seu torn estava inspirada en la vida d'Al Capone, narra la història de l'ascens i caiguda d'un gàngster nord-americà d'orígen cubà, Tony Montana. Tony arriba a Miami fugint de la dictadura comunista de Fidel Castro i es converteix ràpidament en un membre del crim organitzat de la ciutat. De ser un simple "soldat", Tony passarà ràpidament a ser un dels homes de confiança del cap de la seva organització i d'aquí, òbviament mitjançant l'assassinat, a ser el propi cap. Al cim del seu poder, sobre un mar de diners provinents del tràfic de cocaïna, Tony començarà a creure's per sobre del bé i del mal i acabarà quedant-se progressivament sol, fins que passa el que ha de passar: que és assassinat per un dels seus propis aliats, a qui Tony ha decebut creient que podia fer-ho sense més conseqüències.

En un moment determinat de la pel·lícula, quan acaba d'assassinar el seu cap i ja és l'amo i senyor del seu imperi de la droga, Tony llegeix un anunci a un zepelí d'una companyia de viatges amb la següent llegenda: The world is yours (El món és teu). Durant la resta de la història no fa més que demostrar que realment s'ha cregut que el món és seu, quan en realitat no fa més que escapar-se-li de les mans des del moment mateix en que assoleix el poder. I és que una de les coses més desoladores de tota la pel·lícula és veure com la caiguda del protagonista és directament proporcional al seu nivell de megalomania. En el moment més crític és quan es veu més fort. Quan tothom l'ha abandonat, quan ja no li queden forces, Tony Montana insisteix en culpar la resta del món dels seus propis errors i en enfrontar-se a ell a cop d'ametralladora. Naturalment, la seva aparent determinació no és tal, sinó que en realitat és bogeria pura i dura. I, com totes les bogeries, acaba estavellant-se contra la realitat: quan acaba la pel·lícula, Montana està mort, surant sobre l'aigua ensangonada de la seva piscina, on havia fet col·locar una escultura amb un lema: The world is yours. Algunes autoestimes, realment, maten.

Crec que la pel·lícula conté un missatge claríssim per a qualsevol líder: "no oblidis que si ets líder és perquè tens suports que asseguren el teu lideratge, perquè hi ha gent que et recolza (perquè creu en tu, perquè li interessa... pel motiu que sigui), i no perquè siguis el number one". I crec, així mateix, que la pel·lícula dona les claus per a reconèixer quan un lideratge està tocant la seva fi: quan el líder comença a culpar la resta del món del que evidentment son errors seus, quan es posa més fanfarró a mida que es queda sol, quan persisteix en controlar una parcel·la del món que ja fa temps que escapa al seu domini; quan, en definitiva, tothom menys ell és conscient que el seu temps s'ha acabat, podem estar segurs que, efectivament, el seu temps s'ha acabat. I que com més persisteixi en la seva actitud, més possibilitats hi ha de que el seu lideratge acabi (si se'm permet la violenta metàfora) surant, inert, sobre les aigües del seu propi ego. Una dura però necessària lliçó que algun que altre líder faria bé de recordar.

Etiquetes de comentaris: política

Posted by Lluís at 5:34 AM | Permalink | Comments

El video perfecte que arriba en el moment just: el d'escalfar motors i donar l'última empenta a l'Acampada Jove. Un video tan ple d'energia com la mateixa Acampada.

Etiquetes de comentaris: Acampada Jove, JERC

Posted by Lluís at 5:05 AM | Permalink | Comments

Com molt bé diu sovint el meu company Carles, no només de política viu l'home. Heus ací una mostra de les meves debilitats musicals: mai havia provat de buscar videos de clàssics del jazz pel YouTube i avui m'he decidit a fer-lo tot buscant videos d'un dels meus ídols jazzístics, el saxofonista Charlie "Bird" Parker. L'afortunada casualitat ha volgut que un dels primers videos que he trobat sigui el d'un duet amb un altre clàssic inoblidable, en Dizzy Gillespie, tocant el tema Hot house. Aquí us deixo amb els profetes del bebop:



Sublim, genial, quina manera d'improvisar.

Etiquetes de comentaris: bebop, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, jazz

Posted by Lluís at 1:19 AM | Permalink | Comments