Conferències (I): Joan Puigcercós
Començo avui una sèrie de sis articles que dedicaré a la situació de debat i indubtablement de canvi que viu Esquerra en aquests temps. Tres d'aquests articles seran ressenyes de les tres conferencies (dues ja fetes) dels tres líders que actualment apareixen com a caps visibles de les diferents tendències d'ERC: Joan Puigcercós, Joan Carretero i Josep Lluís Carod-Rovira. Un altre article serà la resposta, que ja fa temps que dec, a les crítiques que em feia Joan Arnera per la meva adhesió al corrent de base Esquerra Independentista. Un cinqué article el dedicaré precisament a parlar d'Esquerra Independentista i, en especial, a fer algunes crítiques constructives però inflexibles sobre alguns vicis i errors que li estic veient a aquest corrent i, particularment, a la gent que l'encapçala. I, finalment, escriuré sobre el paper que crec que han de tenir les JERC en tot aquest guirigall.
Començaré parlant avui de la conferència que va fer en Joan Puigcercós el passat dijous 28 de juny. En principi, mostraré clarament les meves cartes per si algú no les té clares: dels tres dirigents dels que parlava abans, clarament les meves simpaties s'orienten sobretot a Joan Puigcercós. Carod-Rovira em sembla sens dubte un element central del creixement d'Esquerra en la darrera dècada i crec que hi han moltes coses que se li han d'agraïr; tanmateix, penso que s'ha institucionalitzat massa, que ha perdut tot contacte amb la base militant i que ha perdut bona part del glamour que rodejava la seva figura (especialment entre el jovent) fa tot just quatre anys. Joan Carretero em sembla un personatge necessari però perillós. Necessari, perquè vulguem o no ha aconseguit aglutinar gent que (de bona fe, sens dubte) creuen que la visió de les coses de l'ex-conseller és la correcta, i per tant tota renovació del partit haurà de comptar amb ell. Perillós, perquè cada cop és més evident que el seu anim és dretanitzar el partit i buidar-lo de contingut social, tot retornant-lo a una visió purament culturalista de l'independentisme que, si a curt termini pot servir per a recuperar el vot més militant que s'ha perdut, a llarg termini condemna el partit a no sortir mai del gueto en el que ja el van tancar Àngel Colom i Pilar Rahola.
En Joan Puigcercós, en canvi, em sembla un líder capaç i preparat per a encapçalar l'Esquerra dels propers anys, a banda de que guardo bona sintonia amb la seva visió ideològica de l'esquerra independentista representada per ERC: un espai socialista i independentista, aliniat amb les millors tradicions de la socialdemocràcia europea i amb una visió cívica i republicana del nacionalisme, allunyat del barretinarisme de visions com les d'en Carretero. En aquest sentit, crec que Puigcercós recull i porta a les seves darreres conseqüències el millor de l'herència d'en Carod-Rovira. A més, només cal fer una ullada als homes i dones que envolten Puigcercós (Anna Simó, Xavier Vendrell, Joan Tardà...) per a adonar-se de que el seu sector és el que encarna de manera més clara la vessant més esquerrana i, si se'm permet, obrerista del partit. La que ens cal per a entrar a sac en aquells llocs que, com la meva comarca, encara son territori comanxe per a l'esquerra independentista.
Ara bé, aquestes consideracions no fan que el meu judici de l'activitat i el discurs d'en Joan Puigcercós siguin acríticament positius. Des que ha entrat al Govern, Puigcercós ha caigut en tota una sèrie de gestos i silencis que han cremat de manera sorprenentment ràpida bona part de la legitimitat com a líder que ell mateix s'havia construït durant tota la seva carrera política. L'afer de les banderes, contra el que ha assenyalat avui en Carretero, no va ser pas el "rècord olímpic": molt pitjor em semblen els seus silencis quan en Xavier Vendrell va llençar la proposta de fer Mas president a canvi d'un referèndum d'autodeterminació, per a posar només un exemple. Fa un any i escaig, ningú del partit possava en dubte el lideratge d'en Puigcercós. Avui, molta gent se'l qüestiona. El fet que una bona part dels seus afins recalesin en els moviments crítics Reagrupament i Esquerra Independentista no podia ser sinó un toc d'avís pel de Ripoll.
La conferència del passat dijous va ser, en bona mesura, l'inici (públic) del que sens dubte serà una incessant carrera d'en Puigcercós per tal de recuperar el crèdit en bona mesura perdut i reforçar la seva imatge com a líder amb un projecte propi, el millor projecte per a Esquerra. La conferència, que portava per títol "Una majoria social per a la sobirania", va fer un repàs del que havia estat el procés estatutari per a assenyalar dues conclussions fonamentals: 1) el procés havia fracasat i, amb ell, havia fracasat tot somni federal en clau espanyola; i 2) aquest fracàs s'havia degut no només a la reacció espanyolista del centre de l'Estat sinó també a la debilitat de la part catalana, on molta gent treu rèdits polítics i econòmics de la dependència política d'Espanya i on no existeix ni un espai comunicatiu, ni una societat civil ni un entorn econòmic que apostin per la sobirania com a horitzó de país. El de Ripoll va assenyalar la necessitat d'elaborar un full de ruta (una fòrmula originada al si del corrent Esquerra Independentista) que assenyalés els pasos
Entre les línies mestres que en Puigcercós assenyalà com a necessàries per a la construcció d'aquesta majoria social n'hi havia que eren interessants i importants (com la internacionalització de l'economia catalana, la famosa "desconnexió" de la que parlava Joan Ridao fa uns dies) o la potenciació de la llengua catalana com a factor d'integració. D'altres, però, eren purs brindis al sol (va proposar la creació d'un espai comunicatiu català, qüestió evidentment important però que amb igual evidència excedeix les possibilitats actuals del partit, quan el tema central de la conferència se suposava que havia de ser el camí que havia de seguir, en opinió d'en Puigcercós, l'Esquerra dels propers anys). N'hi havia que, tot i ser importantísimes, eren tractades molt de pasadeta (la qüestió del sindicalisme nacional i de classe, per exemple). I finalment, n'hi havia que sobraven, per exageradament dretanes: què és això de que la relació amb Estats Units és una prioritat en la nostra estratègia? Comparteixo el judici que el de Ripoll va fer de que hem d'allunyar-nos de l'antiamericanisme per sistema de certa esquerra, però tampoc considero que calgui caure en formules irrealistes i acríticament atlantistes: actualment, a Estats Units els nostres destins com a país li importen ben poc, i no li importaran més degut a la nostra insistència. A banda de que bona part de la política exterior i interior dels EUA d'avui dia (i no parlo només de l'era Bush) està en oberta oposició amb el model social i global que defensa Esquerra. La política exterior més realista i més coherent que pot seguir l'esquerra independentista avui dia és la del no-aliniament; la d'aliar-nos a cada moment amb aquelles forces estrangeres que més convinguin al nostre projecte polític, que no pot ser un altre que la separació política d'Espanya i la implementació d'una política de caire esquerrà i, si se'm permet, socialista. I en aquest camí, tot i que no hem de lluitar per ser més antinord-americans que ningú, si que hem de tenir en compte que als EUA ens els trobarem normalment d'esquenes i, sovint, enfront.
En resum, una conferència desigual. Per un cantó, l'anàlisi de les causes del fracàs del procés estatutari em va semblar brillant, apuntant en la direcció dels problemes a resoldre. D'altra banda, a l'apartat de les línies de futur hi havia, com acabo d'explicar, coses bones i coses dolentes. I, finalment, vaig trobar a faltar una mica de concreció en els temes que més urgentment i més de prop ocupen les ments dels qui militem o simpatitzem amb l'espai republicà. No parlo de que en Puigcercós ens expliqui si vol o no continuar apostant pel pacte d'esquerres en un futur immediat, perquè s'entén que un membre del Govern no pot parlar d'aquestes coses a la lleugera en públic. Però s'hagués agraït que, per exemple, el de Ripoll fes algun esment a quina linia d'actuació creu que caldrà seguir si, com és previsble, el Tribunal Constitucional espanyol acaba de desnaturalitzar el text estatutari. Qüestió de primera magnitud que en cap moment aparegué a la conferència.
En resum: ben fet, company Joan, però no tan bé com cal. Encara ens has d'explicar quina és exactament l'Esquerra que tens al cap, l'Esquerra que t'imagines. I o ho fas tú o altres ho faran abans que tú. Pensa-hi.
Començaré parlant avui de la conferència que va fer en Joan Puigcercós el passat dijous 28 de juny. En principi, mostraré clarament les meves cartes per si algú no les té clares: dels tres dirigents dels que parlava abans, clarament les meves simpaties s'orienten sobretot a Joan Puigcercós. Carod-Rovira em sembla sens dubte un element central del creixement d'Esquerra en la darrera dècada i crec que hi han moltes coses que se li han d'agraïr; tanmateix, penso que s'ha institucionalitzat massa, que ha perdut tot contacte amb la base militant i que ha perdut bona part del glamour que rodejava la seva figura (especialment entre el jovent) fa tot just quatre anys. Joan Carretero em sembla un personatge necessari però perillós. Necessari, perquè vulguem o no ha aconseguit aglutinar gent que (de bona fe, sens dubte) creuen que la visió de les coses de l'ex-conseller és la correcta, i per tant tota renovació del partit haurà de comptar amb ell. Perillós, perquè cada cop és més evident que el seu anim és dretanitzar el partit i buidar-lo de contingut social, tot retornant-lo a una visió purament culturalista de l'independentisme que, si a curt termini pot servir per a recuperar el vot més militant que s'ha perdut, a llarg termini condemna el partit a no sortir mai del gueto en el que ja el van tancar Àngel Colom i Pilar Rahola.
En Joan Puigcercós, en canvi, em sembla un líder capaç i preparat per a encapçalar l'Esquerra dels propers anys, a banda de que guardo bona sintonia amb la seva visió ideològica de l'esquerra independentista representada per ERC: un espai socialista i independentista, aliniat amb les millors tradicions de la socialdemocràcia europea i amb una visió cívica i republicana del nacionalisme, allunyat del barretinarisme de visions com les d'en Carretero. En aquest sentit, crec que Puigcercós recull i porta a les seves darreres conseqüències el millor de l'herència d'en Carod-Rovira. A més, només cal fer una ullada als homes i dones que envolten Puigcercós (Anna Simó, Xavier Vendrell, Joan Tardà...) per a adonar-se de que el seu sector és el que encarna de manera més clara la vessant més esquerrana i, si se'm permet, obrerista del partit. La que ens cal per a entrar a sac en aquells llocs que, com la meva comarca, encara son territori comanxe per a l'esquerra independentista.
Ara bé, aquestes consideracions no fan que el meu judici de l'activitat i el discurs d'en Joan Puigcercós siguin acríticament positius. Des que ha entrat al Govern, Puigcercós ha caigut en tota una sèrie de gestos i silencis que han cremat de manera sorprenentment ràpida bona part de la legitimitat com a líder que ell mateix s'havia construït durant tota la seva carrera política. L'afer de les banderes, contra el que ha assenyalat avui en Carretero, no va ser pas el "rècord olímpic": molt pitjor em semblen els seus silencis quan en Xavier Vendrell va llençar la proposta de fer Mas president a canvi d'un referèndum d'autodeterminació, per a posar només un exemple. Fa un any i escaig, ningú del partit possava en dubte el lideratge d'en Puigcercós. Avui, molta gent se'l qüestiona. El fet que una bona part dels seus afins recalesin en els moviments crítics Reagrupament i Esquerra Independentista no podia ser sinó un toc d'avís pel de Ripoll.
La conferència del passat dijous va ser, en bona mesura, l'inici (públic) del que sens dubte serà una incessant carrera d'en Puigcercós per tal de recuperar el crèdit en bona mesura perdut i reforçar la seva imatge com a líder amb un projecte propi, el millor projecte per a Esquerra. La conferència, que portava per títol "Una majoria social per a la sobirania", va fer un repàs del que havia estat el procés estatutari per a assenyalar dues conclussions fonamentals: 1) el procés havia fracasat i, amb ell, havia fracasat tot somni federal en clau espanyola; i 2) aquest fracàs s'havia degut no només a la reacció espanyolista del centre de l'Estat sinó també a la debilitat de la part catalana, on molta gent treu rèdits polítics i econòmics de la dependència política d'Espanya i on no existeix ni un espai comunicatiu, ni una societat civil ni un entorn econòmic que apostin per la sobirania com a horitzó de país. El de Ripoll va assenyalar la necessitat d'elaborar un full de ruta (una fòrmula originada al si del corrent Esquerra Independentista) que assenyalés els pasos
Entre les línies mestres que en Puigcercós assenyalà com a necessàries per a la construcció d'aquesta majoria social n'hi havia que eren interessants i importants (com la internacionalització de l'economia catalana, la famosa "desconnexió" de la que parlava Joan Ridao fa uns dies) o la potenciació de la llengua catalana com a factor d'integració. D'altres, però, eren purs brindis al sol (va proposar la creació d'un espai comunicatiu català, qüestió evidentment important però que amb igual evidència excedeix les possibilitats actuals del partit, quan el tema central de la conferència se suposava que havia de ser el camí que havia de seguir, en opinió d'en Puigcercós, l'Esquerra dels propers anys). N'hi havia que, tot i ser importantísimes, eren tractades molt de pasadeta (la qüestió del sindicalisme nacional i de classe, per exemple). I finalment, n'hi havia que sobraven, per exageradament dretanes: què és això de que la relació amb Estats Units és una prioritat en la nostra estratègia? Comparteixo el judici que el de Ripoll va fer de que hem d'allunyar-nos de l'antiamericanisme per sistema de certa esquerra, però tampoc considero que calgui caure en formules irrealistes i acríticament atlantistes: actualment, a Estats Units els nostres destins com a país li importen ben poc, i no li importaran més degut a la nostra insistència. A banda de que bona part de la política exterior i interior dels EUA d'avui dia (i no parlo només de l'era Bush) està en oberta oposició amb el model social i global que defensa Esquerra. La política exterior més realista i més coherent que pot seguir l'esquerra independentista avui dia és la del no-aliniament; la d'aliar-nos a cada moment amb aquelles forces estrangeres que més convinguin al nostre projecte polític, que no pot ser un altre que la separació política d'Espanya i la implementació d'una política de caire esquerrà i, si se'm permet, socialista. I en aquest camí, tot i que no hem de lluitar per ser més antinord-americans que ningú, si que hem de tenir en compte que als EUA ens els trobarem normalment d'esquenes i, sovint, enfront.
En resum, una conferència desigual. Per un cantó, l'anàlisi de les causes del fracàs del procés estatutari em va semblar brillant, apuntant en la direcció dels problemes a resoldre. D'altra banda, a l'apartat de les línies de futur hi havia, com acabo d'explicar, coses bones i coses dolentes. I, finalment, vaig trobar a faltar una mica de concreció en els temes que més urgentment i més de prop ocupen les ments dels qui militem o simpatitzem amb l'espai republicà. No parlo de que en Puigcercós ens expliqui si vol o no continuar apostant pel pacte d'esquerres en un futur immediat, perquè s'entén que un membre del Govern no pot parlar d'aquestes coses a la lleugera en públic. Però s'hagués agraït que, per exemple, el de Ripoll fes algun esment a quina linia d'actuació creu que caldrà seguir si, com és previsble, el Tribunal Constitucional espanyol acaba de desnaturalitzar el text estatutari. Qüestió de primera magnitud que en cap moment aparegué a la conferència.
En resum: ben fet, company Joan, però no tan bé com cal. Encara ens has d'explicar quina és exactament l'Esquerra que tens al cap, l'Esquerra que t'imagines. I o ho fas tú o altres ho faran abans que tú. Pensa-hi.
Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Joan Puigcercós
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
