El Bloc d'en Lluís Pérez

Parlant l'altre dia amb en Roger sobre els resultats de les eleccions i el futur del partit, jo li deia que d'entre les tres alternatives que hi havien quant a política d'aliances a nivell autonòmic (pacte amb el PSC, pacte amb CiU o anar voluntàriament a l'oposició) seguia semblant-me que la millor (o la menys dolenta) era el pacte amb el PSC. Per un cantó, el pacte amb CiU no ens permetrà moure'ns massa més que amb el PSC en la direcció de la independència, i en canvi si que ens cohibiria molt més en tot el que fa al desplegament de polítiques socials progressistes. D'altra banda, anar voluntariament a l'oposició en tant que no es tingui majoria suficient per a governar tots sols equival a perdre tota una sèrie d'electorat que a partir d'aleshores, per pragmatisme, votaran CiU o PSC segons si els hi pesa més el catalanisme o l'esquerranisme. Per tant, l'opció menys dolenta, deia jo, és la del tripartit d'esquerres. Però, això sí, canviant les maneres de fer i donant cops de puny sobre la taula quan calgui.

En Roger em va plantejar algunes dificultats d'aquesta opció. Per un cantó, la capacitat de fer soroll dins un govern sempre és més limitada que la que es té quan s'està a l'oposició. I, existint les divergencies que existeixen entre el programa del PSC i el d'Esquerra, potser estariem massa limitats en quant a capacitat de protesta com per a conservar el nostre electorat, ja no més purista (que és una minoria, per més que sigui sorollosa), sinó simplement més independentista. I l'alternativa? Doncs en Roger em plantejava una que fins ara no se m'havia acudit: donar suport a l'elecció d'un President (José Montilla seguiria semblant-me el mal menor, en aquest cas) però romandre a l'oposició i així condicionar l'acció de govern des de fora. En un principi em va semblar una idea equivocada, però des que m'ho va plantejar que li vinc donant voltes i cada cop em sembla més acceptable.

Els avantatges d'aquesta opció son evidents. Per un cantó, continua servint per a aconseguir algunes de les coses que s'han volgut assolir amb el pacte d'esquerres: arrosegar el PSC, mal que bé, cap a posicionaments més catalanistes; enviar el missatge a l'àrea metropolitana de que Esquerra és un partit tan o més progressista que el PSC, i que no és simplement un germà petit i entramaliat de Convergència; sotmetre aquesta última a la presió d'està lluny del poder per a forçar-la a millorar la seva aposta nacionalista; i aparèixer com un partit responsable preocupat per la governabilitat del país. D'altra banda, incorpora alguns altres avantatges que la opció del pacte d'esquerres no presenta, i que es redueixen bàsicament a un: des de l'oposició tindriem les mans lliures per a fer el soroll que vulguèssim. I, a més, governant el PSC en minoria, tindriem de fet més capacitat que mai per a tombar les seves decissions quan comportin coses estranyes. I, per cert, també tindriem la capacitat de prendre-li el pols a la sobtada onada de nacionalisme que ha envaït Convergència, un cop més, des que s'han quedat fora del govern, un cop més.

Ara bé, no tot son flors i violes. Per un cantó, és evident que els mitjans psoevergents se'ns tirarien a sobre i repetirien la típica lletania de sempre: que si Esquerra és un partit immadur i irresponsable, bla bla bla. Però penso que aquest no és un problema que ens hagi de preocupar particularment: fem el que fem en quant a política d'aliances, aquests mitjans trobaran la manera d'acusar-nos del que sigui: si no de venuts i botiflers, doncs de sorollosos, depenent del dia i la circumstància. Un problema que si que ens hauria de preocupar més és el fet de quedar-nos sense l'enorme maquinaria de poder que suposa estar a govern. Estar a govern et permet orientar les petites coses del país per on tu vols. Per exemple, hi ha entitats catalanistes, i no només del Principat sinó de tot el país, que deuen estar resant per a que Esquerra no surti del govern autonòmic, ja que han rebut ajut i diners com mai des que els republicans governen. I son aquestes coses les que, finalment, fan que es vagi creant teixit social al voltant del projecte de l'esquerra independentista. No per casualitat, des que Esquerra és a govern està sorgint un principi de societat civil sobiranista amb pretensions de transversalitat.

En fi, que no tinc un judici format sobre quina de les dues opcions convé més l'esquerra independentista: si una Esquerra a un govern d'esquerres o una Esquerra donant suport puntual a un govern d'esquerres però des de l'oposició. A Barcelona ja semblen haver triat aquesta opció i, al meu parer, molt saviament. Al govern autonòmic català, ja dic, no tinc tan clar si aplaudiria o no aquest posicionament però, en tot cas, el que queda clar és que potser no era cap tonteria, això que deia en Roger.

Etiquetes de comentaris: Esquerra, esquerra independentista, Govern d'Entesa

Posted by Lluís at 1:00 PM | Permalink | Comments

Primer de tot, faré una valoració molt breu dels resultats de les formacions no-independentistes a aquestes eleccions municipals i autonòmiques: CiU perd batalles importants com la de Tarragona però es manté com a primera força en nombre de regidors arreu de la comunitat autònoma catalana, quedant més a prop que mai del PSC a Barcelona. Les diferents federacions del PSOE als Països Catalans meridionals han obtingut uns resultats modestos, tot i que de fet, a la CAC, passaran a controlar les principals institucions locals de la comunitat. Per la seva banda, "l'efecte ICV " es desinfla de manera clara i en un temps rècord, i ja hi ha qui comença a demanar-ne responsabilitats. El Compromís pel País Valencià aconsegueix entrar a les Corts Valencianes però no trenca amb la majoria absoluta del PP, el domini del qual continua sent aclaparador a tota la terra valenciana, començant per la capital. A les Illes, el PP perd la majoria absoluta al Parlament, al Consell de Mallorca i a l'ajuntament de Palma, mentre que el Bloc per Mallorca (on hi participa l'independentisme representat per Esquerra) ha obtingut 4 diputats al Parlament que, sumats als 22 del PSIB, no donen majoria suficient per a governar. La clau de la governabilitat illenca recau, doncs, en la Unió Mallorquina, que amb els seus 3 diputats pot fer caure Matas o mantenir-lo al poder. El PP de la CAC, per la seva banda, disminueix en nombre de regidors i en percentatge de vots però resisteix gairebé intacte a Barcelona ciutat. Ciutadans no treu representació a Barcelona i obté uns resultats més aviat decebedors tenint en compte que són al Parlament de Catalunya. I una nota preocupant: la ultradretana i espanyolista Plataforma per Catalunya puja en percentatge de vots i en nombre de regidors arreu del territori.

I ara, anem amb l'esquerra independentista. A nivel estrictísimament local (és a dir, a nivell pratenc) no puc sinó estar content: per fi, Esquerra ha tornat a l'Ajuntament del Prat, tal i com anunciava ahir. Ara bé, quan enlairem la vista, els resultats comencen a ser menys esperançadors. Per començar, al Baix Llobregat Esquerra ha pujat en percentatge de vots a 16 localitats i ha baixat a 14, un resultat massa just com per a que una de les fites estratègiques que Esquerra ve marcant-se des de fa temps (a saber, aconseguir que el Baix Llobregat deixi de ser "territori comanche" per ella) es vegi més assolible que abans d'ahir. Si a això li sumem la pèrdua del nostre regidor a l'Hospitalet, el resultat és més aviat decebedor (per cert que això de l'Hospitalet se m'escapa, realment: l'Eduard Suàrez i la seva secció local han fet una feina magnífica durant aquests anys). A la resta del país, la cosa no pinta massa millor: Esquerra augmenta en nombre de regidors però de manera molt discreta (d'uns 1300 a uns 1600, aproximadament), quedant lluny dels 1800 regidors que el partit s'havia marcat com a fita a assolir. Perdem un regidor a Barcelona i diverses alcaldies, tot desapareixent directament de llocs com Sant Celoni, i penjant d'un fil a d'altres com Vilafranca del Penedés. ERPV, per la seva banda, només aconsegueix 5 regidors, un resultat realment trist tenint en compte que es presentaven 50 candidatures arreu del País Valencià i tenint en compte, també, els diners, el temps i la quantitat descomunal de feina i il·lusió que els companys valencians han abocat en aquestes eleccions. A les Illes, per la seva banda, el pacte electoral entre Esquerra, el PSM i Esquerra Unida ha obtingut uns resultats discretament satisfactoris però insuficients de cara a trencar l'hegemonia del PP en favor de les esquerres illenques; ara tot depén, com dèiem, d'Unió Mallorquina.

Aquesta és la descripció del panorama; ara, les reflexions. Per començar, no crec que la pèrdua de nombre absolut de vots (xifrada en 75.000 vots) ens hagi de preocupar particularment, atès que aquestes eleccions han registrat uns índexs de participació ridículs i era d'esperar. El que si que ens ha de preocupar es la baixada en vots relatius, que es xifra en prop d'un 1% respecte de les passades eleccions municipals. Algú dirà que no n'hi ha per tant, però jo diria que això és un segon toc d'avís després de la pèrdua de dos diputats al Parlament de Catalunya: el cicle expansiu d'Esquerra s'ha desaccelerat moltísim en quatre anys i ara la missió del partit és analitzar les causes d'aquesta desacceleració i posar-hi remei. Ja aviso els interessats d'on no haurien de buscar les causes: en la política d'aliances d'ERC. Dubto molt que el pacte amb en Montilla expliqui el fiasc a nivell del Baix Llobregat (per exemple), com també dubto que tingui una repercussió tan gran a nivell local com per a explicar la debacle que s'ha patit a certs llocs.

Les causes, per contra, jo les buscaria a dos nivells: un de local i un altre de nacional. A nivell local hi ha llocs on les coses, parlem-ho clarament, no només no s'han fet bé sinó que s'han fet malament. Seccions locals on ha primat la divisió interna i l'enfrontament cainita o on senzillament no s'ha fet bona feina han acabat com han acabat. Cert és que hi ha llocs (com, insisteixo, l'Hospitalet) on s'ha fet una feina excel·lent que no s'ha vist recompensada, però seria ingenu pensar que això és un cas general. A molts llocs, de fet a alguns llocs grans, la direcció nacional del partit li hauria d'haver fet fa temps una estirada d'orelles a més d'un i a més de dos, i caldria que a partir de demà hi haguessin al llarg del territori unes quantes orelles adolorides si no volem que la cosa segueixi igual.

Ara bé, la inversa també és certa: des del territori, des de les bases, s'hauria de fotre una estirada d'orelles a més d'un i a més de dos dels qui dirigeixen el partit a nivell nacional. Sense anar més lluny, en aquesta campanya he sentit coses en boca de dirigents nacionals que eren incomprensibles des de cap punt de vista. Per posar només un exemple: algú pot explicar-me que fa en Carod salvant-li el cul al conseller Saura en tot l'afer del punxons kubotan? No, el pacte amb en Montilla no és el problema. De fet, el pacte amb en Montilla, ben portat, ens hauria pogut reportar rèdits electorals positius, com ens han portat rèdits positius molts altres tripartits d'esquerres arreu del territori. El probleme, els problemes, són uns altres. El problema és la manca d'un lideratge clar al partit, les propostes improvisades que es desdiuen al dia següent d'haver-les fet, la lentitud de reflexes del partit a l'hora de defensar coses que son bàsiques pel seu electorat, la desautortizació d'uns dirigents envers uns altres, els cops de timó a cegues, les sortides de to inexplicables que després es pretenen compensar amb servilismes no menys incomprensibles (com el que assenyalaba abans d'en Carod). A la gent li agrada saber a què atenir-se quan vota un partit, i la veritat és que en els últims temps no era gaire previsible què faria Esquerra amb els teus vots (repeteixo: no m'estic referint al pacte amb en Montilla, que continuo subscrivint plenament), sensació no massa tranquil·litzadora per a cap elector.

I, com no, a nivell de l'esquerra independentista queda destacar els espectaculars resultats obtinguts per les CUP. Espectaculars no tant a nivell dels resultats absoluts (20 regidors estrictament de les CUP; 48 si li sumem les plataformes municipalistes impulsades des de les CUP) com a nivell dels resultats relatius: tenint en compte que les CUP son un partit petit, amb pocs recursos i fins fa poc amb molt poca representació institucional, i tenint també en compte que "només" han presentat 50 candidatures arreu del país; tenint en compte tot això, dic, els resultats son realment espectaculars. Hi hauria la temptació de veure en això una simple reacció de rebotats d'Esquerra que han anat a votar la primera llista independentista alternativa que s'han trobat, però això seria només la meitat de la història. Evidentment, hi ha llocs on Esquerra ha fet malament (de vegades molt malament) la seva feina i això ha beneficiat enormement la CUP local de torn, però l'altra meitat de la història és la feina feta per les CUP en aquests darrers quatre anys. Ja no només la feina més pròpiament electoral, "de carrer", per entendre'ns, sinó també l'esforç organitzatiu i polític i la maduresa que progressivament va adquirint el discurs d'aquesta formació, molt verd encara en molts aspectes però sortosament allunyat, i cada vegada més, del discurs de la redenció final que es pot apreciar a moltes de les petites organitzacions polítiques que donen suport a les CUP. Que la CUP segueixi creixent fins a convertir-se en un partit gran present al Parlament de Catalunya dependrà de dues coses. La primera, dels errors d'Esquerra i d'ICV (com en el seu moment el creixement d'Esquerra va dependre dels errors de CiU i del PSC). La segona, de que se segueixi fent bona feina i de que se segueixi, igualment, madurant en el discurs i en el programa, allunyant-se progressivament de la pirotècnia verbal "revolucionària" que ha caracteritzat l'independentisme extraparlamentari al llarg de la seva història.

La meva valoració sobre aquest creixement de les CUP? Bé, evidentment perjudiquen Esquerra, al menys en la immediatesa, però a mig termini poden suposar-li un element de pressió de cara a preocupar-se per fer les coses bé. A nivell del conjunt de l'esquerra independentista, el creixement de les CUP ara mateix no suposa un creixement d'aquest espai polític: a molts llocs, el nombre de regidors de l'esquerra independentista segueix sent el mateix que fa quatre anys amb la particularitat de que ara apareixen dividits entre les sigles d'Esquerra i les de les CUP. Això hauria de fer reflexionar ambdues formacions sobre quin ha de ser el seu camí perquè, francament, si han d'anar-se barallant per veure qui es queda amb els mateixos votants, malament rai. Crec que, igual com el millor servei que Esquerra li pot fer a l'independentisme és menjar-se l'espai del PSC, així mateix el millor servei per l'independentisme que poden fer les CUP és menjar-se l'espai d'ICV i EUiA. Però paciència... res d'això ho veurem abans de 10 anys, si ho veiem.

Etiquetes de comentaris: eleccions autonòmiques, eleccions municipals, Esquerra, esquerra independentista

Posted by Lluís at 3:33 PM | Permalink | Comments

Demà ja faré les anàlisis racionals que calguin als nivells que calguin, però avui només hi ha espai pel sentiment (de victòria) i a un sol nivell: el de la meva ciutat, el del Prat. Avui, per fi, l'esquerra independentista catalana entra a l'Ajuntament del Prat. Avui, Esquerra Republicana de Catalunya torna al consistori pratenc per primera vegada des dels temps de la Segona República Espanyola. Un èxit d'en Joan Camps i, per què no dir-ho, un èxit de totes i tots aquells que ens hem deixat suor, temps i maldecaps en aquesta campanya. Un èxit d'en Jaume, dels Carles, de l'Anna, de la Teresa, d'en Jordi, dels Xavis, dels Davids... i de molts i moltes més que em deixo. De totes i tots els que, aquesta nit, hem anat a la Plaça de la Vila a cridar: Sí, sí, sí! Esquerra ja és aquí!

Etiquetes de comentaris: El Prat, eleccions municipals, Esquerra, esquerra independentista

Posted by Lluís at 12:42 AM | Permalink | Comments

Les JERC del Prat criden el jovent pratenc a votar el 27 de maig per la llista d'Esquerra, encapçalada per en Joan Camps

Durant les darreres dues setmanes les JERC del Prat s'han implicat a fons en la campanya de les eleccions municipals pratenques previstes per aquest diumenge 27 de maig, tot apostant per la llista electoral d'Esquerra - El Prat, encapçalada per en Joan Camps. Les JERC han sigut presents a tots els actes electorals d'Esquerra - El Prat i han distribuït gran quantitat de propaganda electoral, tot dedicant diverses jornades a encartellar. Així mateix, el cap de llista de les JERC del Prat i número 8 de la llista d'en Joan Camps, en Lluís Pérez, va participar la setmana passada en un debat entre diverses forces juvenils pratenques a l'emissora local El Prat Ràdio, on en Pérez va poder exposar la clau de volta de l'aposta de les JERC i d'Esquerra pel que fa a política local de joventut: emancipació juvenil, tot recordant que emancipació juvenil no només vol dir marxar de casa dels pares sinó, en general, "anar-se dotant de les eines que permeten a un jove assolir prou autonomia personal com per a tirar endavant el seu projecte de vida". En aquest sentit, Pérez va destacar que "tant Joan Camps com Esquerra del Prat han tingut molt bona sintonia amb les JERC del Prat en tractar aquest punt".

Com a culminació d'aquesta campanya, el portaveu local de les JERC, Carles Vilaseca, ha declarat que "les JERC del Prat criden avui el jovent pratenc, a dos dies de les eleccions, a votar per Esquerra del Prat i pel seu candidat Joan Camps". "Creiem fermament" ha assegurat en Vilaseca, "que en Joan Camps és l'únic candidat a l'alcaldia amb un perfil com el que el jovent pratenc necessita que sigui present a l'Ajuntament: catalanista, d'esquerres i amb una ferma voluntat de fer del Prat una ciutat orgullosa del seu present i il·lusionada amb el seu futur" ja que, segons en Vilaseca, "el Prat del futur serà el Prat que ens tocarà viure a nosaltres, els joves". En aquest mateix sentit s'ha pronunciat el Secretari de la secció local, en Xavi Morales: "apostem per un model de ciutat que es planifiqui i es pensi en funció del benestar de la gent i no d'un somni faraònic de creixement urbanístic desproporcionat les conseqüències del qual només poden ser perjudicials pels joves, que viurem el Prat que ens deixi l'Ajuntament que governi durant els propers anys". Per la seva banda en Lluís Pérez, seguint la línia d'en Vilaseca i en Morales, ha conclós la crida afirmant que "al Prat, ara mateix, hi ha un únic vot de futur pel jovent pratenc: Joan Camps i el seu equip d'Esquerra Republicana".

Etiquetes de comentaris: El Prat, eleccions municipals, Esquerra, JERC, Joan Camps, jovent

Posted by Lluís at 12:40 PM | Permalink | Comments

"Eusko Alkartasuna és socialdemòcrata, i la socialdemocràcia és la igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans i ciutadanes. Perquè defensem un Estat Basc on aquesta igualtat sigui realitat, sigui quotidiana, de tots els dies. I perquè estem segurs que independència equival a benestar."

M'encanta el video de campanya dels companys d'Eusko Alkartasuna per a les municipals:

Etiquetes de comentaris: Eusko Alkartasuna, l, Nacionalismes, País Basc, socialdemocràcia

Posted by Lluís at 3:14 PM | Permalink | Comments

(Comentari d'en Bertran Cazorla al bloc de l'alcaldable d'Esquerra - El Prat, en Joan Camps)

Benvolgut Joan Camps,

enhorabona per un dels primers vots per la candidatura d’Esquerra al Prat en el marc de les properes eleccions municipals! Potser fins i tot el primer! Sóc un pratenc resident a l’estranger i avui he emès el meu vot per correu. I m’he decidit per la proposta republicana. Potser em pots recordar: Sóc el Bertran Cazorla, fill del Francesc de l’IES Trueta i de la Glòria, i germà de la Marta de l’AEiG Anton Vilà.

S’acostuma a dir que el vot és secret i que més val no parlar de les opcions que cadascú escull en les diferents eleccions. Però, amb la consciència de que el vot secret no és una obligació sinó un dret en el que em puc emparar si vull o ho necessito i amb la convicció que xerrar de política i expressar lliurement i amb tolerància les opinions pròpies és sa pel diàleg en democràcia, et volia fer arribar la meva decisió. Sobretot perquè fent-vos arribar aquesta bona notícia espero donar una empenta a la vostra feina de convèncer el màxim nombre possible de pratenques i pratencs del vostre projecte. Perquè crec que és el millor d’entre els que es presenten.

De fet, el meu vot ja és el resultat d’aquesta feina de convicció, perquè jo no provinc de la casa “republicana”. Tot i que sempre he tingut simpaties per Esquerra i em sento profundament catalanista, he de dir que en el pla de política general m’he considerat i em considero des de fa molt de temps bastant més proper a Iniciativa. Tot i que també crec que, si hi ha dos patits condemnats a entendre’s a Catalunya, són aquestes forces (i potser per això també estan abocades a tenir que competir per espais polítics bastant propers). Per tant, tot i estar predisposat a escoltar a Esquerra perquè hi tinc una vaga simpatia, si he decidit donar-vos la meva confiança no ho he fet amb l’automatisme d’elector habitual, sinó perquè m’heu aconseguit convèncer amb la vostra proposta concreta pel Prat de Llobregat.

I m’heu convençut perquè crec que representeu un alè d’aire fresc en la política de la nostra ciutat. Per a mi representeu la combinació ideal d’una força i una gent que, tot i estar compromesos des de fa temps amb la vida pública i cívica de la nostra vil•la, encara no han tingut l’oportunitat de portar les seves propostes al ple municipal. No han estat, doncs, els programes marc dels partits catalans els motius en els que he basat la meva decisió. En aquest sentit, m’he mirat tant les propostes generals d’Iniciativa i d’Esquerra i he de tornar a dir que a mi m’han convençut més les d’IC-V/EUiA. Però precisament per això, el xoc dels principis presentats en aquests programes amb la realitat del govern de la nostra ciutat encara ha estat més fort: La continuïtat d’una hegemonia de govern de vint-i-vuit anys no pot ser bona, i em sembla que l’experiència al Prat ho demostra. Així que crec que l’entrada d’una força amb noves idees i noves cares, a part de ser una recompensa llargament merescuda a gent que com vosaltres ja porta molts esforços invertits per a millorar la ciutat, serà bo per a la vitalitat de la democràcia, és a dir de la vida pública i cívica, al Prat.

Però més enllà d’aquestes consideracions de salut democràtica, crec que sou la proposta electoral que millor situada i més convençuda està per a defensar els interessos del Prat. En primer lloc, tinc la impressió que sou una força que aprecia el patrimoni històric i cultural del poble i està disposada a defensar-lo d’una forma més clara que en els últims anys, quan sembla que poc a poc s’han anat perdent les senyes característiques de la ciutat. Penso, per exemple, i per a anomenar els dos temes més simbòlics però no els únics, en la sempre promesa i mai realitzada reconstrucció de la Granja de la Ricarda (serà cert això que ens promet Iniciativa de fer-ho aquesta legislatura?), o la clarificació de la situació i del futur de l’Artesà (aquí si que està clar que es tracta d’un tema que torna a cada elecció municipal i no s’acaba en cap legislatura...).

I en segon lloc, em convenceu pel que fa al territori i al patrimoni natural. Com tu molt bé dius al teu bloc, el Prat mai ha rebut la contrapartida que es mereix per haver estat tractat – i seguir estant-ho – com el pati del darrera de Barcelona. Són ben conegudes totes les intervencions que ha suposat el pla Delta en el nostre territori i totes les infraccions que s’estan cometent en el seu desenvolupament, per tant vaig al gra: Cada cop que visito el Prat i tinc el valor de donar una volta en bicicleta pel Delta i veure el què s’hi està fent, em sento com un indi americà en una reserva que veu com al seu voltant tiren pel dret i van fent i desfent sense pensar ni en el Medi Ambient ni en la gent. Sóc conscient de que l’Ajuntament no és el principal responsable de les intervencions i les infraccions; està clar que la Generalitat de Pujol i el MOPTMA/Ministerio de Fomento a Madrid són els grans promotors. Però l’Ajuntament ha claudicat des del 1994 i ha renunciat al seu deure principal en el marc d’aquest procés: Defensar els interessos dels pratencs i les pratenques, minimitzar les destrosses i exigir contrapartides. I més enllà de la claudicació del 1994, l’Ajuntament no està denunciant amb força totes les ratlles que s’estan creuant més enllà de l’acord d’aquell any: La destrucció de l’antiga llera del riu, el plantejament de la quarta pista... Precisament des d’una posició de respecte pel Medi Ambient i de presa de consciència de la importància de la sostenibilitat en el desenvolupament no puc donar de cap de les maneres la meva confiança a l’equip de govern actual. Aquí vull fer un matís, però: Val a dir que crec que a nivell nacional és IC-V/EUiA (i sobretot l’exconseller Milà, però també la Imma Mayol) qui està plantant més cara quan, per exemple, la Cambra de Comerç monopolitza l’atribut de “societat civil catalana” i utilitza la seva força per a parlar en favor de la quarta pista i imposar el seu criteri al govern de Catalunya democràticament escollit, a l’Estat espanyol i fins i tot a la Comissió Europea, fent revisar el projecte de la Xarxa Natura 2000. Amb la complicitat del PSC, tot s’ha de dir. Em sembla, també, que en aquestes discussions l’ERC nacional s’amaga massa cops darrera de posicions ambigües (com per exemple al seu programa electoral de les passades eleccions al Parlament). Pots observar, doncs, com no parteixo precisament d’un suport monolític a aquest partit. Però no cal partir-hi per a estar convençut de que a nivell local està clar que és la vostra força la que ha demostrat estar més disposada a defensar el que queda del Prat i del Delta. Ho demostra la vostra participació en determinats moviments de l’associacionisme pratenc i les posicions clares de les JERC de la ciutat i de la comarca.

I la vostra posició patriòtica. Perquè defensar el Delta i el nostre patrimoni no només és beneficiós pel poble, sinó que també es pot defensar des d’una perspectiva barcelonina i de país: La pèrdua d’un pulmó verd, un espai natural excepcional al país i una possibilitat de lleure per tota la gent de l’àrea metropolitana ha estat una tragèdia que va més enllà de la plana deltaica i afecta a Barcelona i a Catalunya. Em doneu més confiança, doncs, que un equip de govern municipal que més enllà d’actes simbòlics es mostra incapaç de defensar les perspectives pratenques, que també ho són de país.

Davant d’aquesta actitud del consistori, però també de tota la resta que he exposat (la falta de nous aires que enrareix el clima de participació i de democràcia, i la decadència de la nostra riquesa històrica) tinc la impressió des de fa ja molts anys, que la gent d’esquerres, catalanista i ecologista, que s’estima el Prat i el seu patrimoni, estem orfes de representació política a la nostra ciutat. I tenir aquesta impressió de no estar representat en el pla polític sempre causa un sentiment d’impotència bastant important; tant, que ja gairebé identifico aquest sentiment d’impotència – allò que deia abans de sentir-se com un indi americà – amb el fet mateix de ser potablava... Crec que hi ha un sector ampli del moviment cívic i associatiu de la ciutat que comparteix aquest sentiment. Jo veig en la proposta d’Esquerra la millor oportunitat de trobar, per aquesta legislatura, una veu que ens representi. Crec, doncs, que les vostres esperances realistes d’aconseguir representació al ple municipal en aquestes eleccions, són també una esperança per a tots aquells que fins ara hem patit aquest sentiment d’orfandat política al poble.

Parlant d’aquestes esperances de regeneració penso, per a acabar, en allò que afirma en Jaume Codina al principi del seu llibre fonamental sobre la història de “la Gent del Fang”, quan parla de les constants de la evolució del nostre territori. Moltes d’aquestes constants ens parlen de fatalitat: Insalubritat, incultura, pobresa, violència. Aquestes fatalitats s’han aconseguit trencar en la modernitat – i, diguem-ho per a ser justos, amb la gran gestió municipalista del PSUC i d’IC durant els primers anys de la democràcia –, fent-ne aparèixer d’altres, però, com la proximitat de Barcelona i el menyspreu pel Prat com a germà petit del Cap i Casal del país, la expansió insostenible, i uns “poders fàctics” als que costa molt plantar cara, fent sentir la veu pratenca. Amb Esquerra, veig una nova etapa, una força que identifica aquests problemes i hi intenta donar solucions, per a poder potenciar les bones constants del nostre poble, de les que també en parla en Jaume Codina: terra, treball, forasters... I més valors que Esquerra segur que sabrà desenvolupar, com un comerç de proximitat, el respecte al Medi Ambient, una participació ciutadana real, la cohesió social, la cura del patrimoni i la cultura...
Així doncs, espero veure’t en la propera legislatura al ple municipal, i a més a més acompanyat amb uns quants companys republicans més!

Atentament,

Bertran Cazorla Rodríguez

P.S.: Aquest comentari te l’envio de forma privada, però el pots posar el teu bloc si et sembla que així et serveix per a enriquir-lo i per a contribuir a convèncer a més conciutadans i conciutadanes del vostre projecte. Per la meva part, jo ja l’he penjat a meu, de bloc (www.bertran.blocat.com)

Etiquetes de comentaris: El Prat, eleccions municipals, Esquerra, Iniciativa

Posted by Lluís at 2:49 AM | Permalink | Comments

Que els teus pares se t'apareguin en somnis, es converteixin en esquelets i es possin a ballar una cançó enganxosa és d'aquella mena de coses que només li passaven a en Guybrush Threepwood.

Etiquetes de comentaris: Aventures Gràfiques, frikisme, Guybrush Threepwood, Monkey Island, videojocs

Posted by Lluís at 8:56 PM | Permalink | Comments

La tasca d'Esquerra - El Prat de Llobregat ha estat, durant anys, la tasca d'un nucli dur de resistents. En una vila absolutament dominada per ICV i pel seu autocràtic líder local, en Lluís Tejedor, la feina de la secció local d'ERC ha sigut de tot menys fàcil. Que el projecte republicà hagi sobreviscut a nivell local i hagi assolit les expectatives de creixement que té avui en dia es deu, entre d'altres coses, a la tossuderia d'un grup de gent que en els moments més difícils va tenir el coratge de tirar endavant. Només això ja els hi atorga credencials suficients per a merèixer la confiança dels ciutadans catalanistes i d'esquerres d'aquesta ciutat ja que, en fi, hagués estat fàcil passar-se a ICV (com han fet no pocs independentistes d'esquerres pratencs) i prosperar sense problemes. A mi, en fi, m'agraden els polítics que es creuen les coses que defensen.

En Joan Camps és un d'aquests polítics. No és la primera vegada que es presenta com a candidat d'ERC a l'alcaldia del Prat, però segurament si que és la primera vegada que ho fa amb les perspectives d'enguany: si res no es torça, en Joan serà el primer regidor d'ERC a l'Ajuntament des dels temps de la República. Una fita important, tenint en compte que El Prat és l'únic municipi del Baix Llobregat sense representació republicana al consistori. I el que és més important: probablement no serà l'únic en assolir aquesta fita, ja que el número 2 de la llista republicana, en Jaume Monès, té també molts números per a arribar a la regidoria.

Hauríem, però, de ser conscients que res és gratis. Em refereixo a que per a que les coses vagin així, per a que ERC entri a l'Ajuntament, cal que tothom qui confiem en el projecte d'aquesta formació al Prat anem a votar en Joan Camps i la seva llista el 27 de maig, sense falta. No és cap broma: fa quatre anys, l'aleshores candidata republicana, l'Olga Garro, va quedar-se a 23 vots d'assolir la regidoria. Cosa que indica que la base social per a donar el salt a l'Ajuntament hi era (i hi és, més gran encara), però que entre la mandra d'uns i el "vot (in)útil" d'uns altres es va perdre l'ocassió. No pot tornar a passar.

I no pot tornar a passar perquè, lluny de ser un candidat apte únicament pels que a la resta d'eleccions votem ERC, en Joan Camps és un candidat transversal, que té un perfil que per força ha de resultar interessant pel votant estàndar pratenc. Aquest votant ha confiat elecció rere elecció en Iniciativa fiant-se del seu discurs pretesament "d'esquerres i ecologista de debò". Els resultats tothom els coneix, i van des del faraònic projecte del Prat Nord fins a la permisivitat i complicitat del govern municipal en la destrucció del ric patrimoni natural del Prat. Enfront d'aquesta retòrica sense fets que l'avalin, en Joan representa una trajectòria lligada al catalanisme, a l'esquerranisme i a l'ecologisme, als valors que ICV intenta capitalitzar electoralment però que s'ha negat a possar en pràctica quan ha tingut el poder municipal al Prat. És a dir, sempre.

La llista que acompanya en Joan no fa més que confirmar aquest perfil transversal: periodistes lligats a l'activitat cultural i esportiva del poble, com és el cas d'en Jaume Monès; petits empresaris com el president de la secció local, en Xavier Padilla; dones independentistes i d'esquerres compromeses, com la Teresa Pascual; o joves treballadors i estudiants com un servidor. Tots nosaltres formem un equip preparat i engrescat, compromés amb els valors que animen el projecte polític d'ERC i amb la idea fixa de fer del Prat un lloc ideal per viure-hi, i no per a especular-hi. Tenim l'enèrgia i tenim el talent necessari per a realitzar-ho. Ara tot depèn dels nostres paisans: si el 27 de maig els pratencs i les pratenques ens fan confiança tindrem per davant, sens dubte, tot un futur per començar.

Etiquetes de comentaris: eleccions municipals, ERC, Joan Camps

Posted by Lluís at 10:53 AM | Permalink | Comments

Onze de maig. Primera nit del primer dia de campanya de les municipals. El president d'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira, es desplaça a Roda de Ter i hi pronuncia un discurs. El discurs, a més d'assenyalar el creixement de l'independentisme al si de la societat catalana, parla de Catalunya com una nació inclusiva i del català com una important eina d'inclusió. Afirma que és estúpid seguir considerant immigrant a gent que porta 20 o 30 anys vivint aquí. Assenyala la diferència entre Madrid, on un immigrant equatorià serà vist com a immigrant per molt que parli castellà, i Catalunya, on un immigrant equatorià que parli català serà immediatament reconegut com un dels nostres. I insta, precisament per això, a parlar en català als immigrants, ja que en negar-nos a fer-ho equival a dir-lis "sou forasters". Un mitjà de comunicació regionalista i conservador que atèn al nom de La Vanguardia hi és present i al dia següent en fa la crònica. Amb quin titular? Doncs amb el següent:

Carod insta a no utilizar el castellano y augura que pronto serán mayoría los independentistas



És a dir, que un discurs on s'insta a parlar en català als immigrants es transforma, per art de màgia, en un discurs on s'insta a no parlar en castellà (així, a seques). Com que ja començo a estar fart del tractament informatiu que La Vanguardia ofereix d'ERC, m'he decidit a enviar-lis la següent carta al director (cartas@lavanguardia.es) i al defensor del lector (defensor@lavanguardia.es); us convido a fer el mateix, a veure si un dia d'aquests comencen a exercir el periodisme i deixen enrere la propaganda:

-------

Benvolguts senyors i senyores de La Vanguardia:

El passat dia 12/V/2007 apareixia publicada al seu diari una crònica, signada per Francesc Bracero, de l'acte que ERC va ur a terme a Roda de Ter en el marc de la campanya electoral per als comicis del 27 de maig. En aquest acte, el president d'aquest partit, Josep Lluís Carod-Rovira, va afirmar que Catalunya era una nació inclusiva i va convidar tothom a parlar en català als immigrants ja que no fer-ho equival, segons ell, a dir-lis "forasters". La citada crònica, però, resumia el discurs del líder republicà en un titular on s'afirmava que "Carod insta a no utilizar el castellano y augura que prono serán mayoría los independentistas". Suposo que son conscients de la diferència que hi ha entre menjar peix i no menjar carn (i ja no diguem "no menjar", així, a seques); per tant, em pregunto com és que no veuen la diferència entre convidar la gent a parlar en català als immigrants i instar la gent a no utilitzar el castellà (així, a seques). Per art de màgia, vostès van convertir un discurs de tarannà obert i integrador en un discurs tancat i de flaires reaccionaris. No és la primera vegada que els hi veig fer una cosa així quan es tracta d'Esquerra, però em pregunto si serà, d'una vegada, la última. Dit d'una altra manera: en quin moment començaran vostès a tractar amb un mínim de rigor i seriositat les informacions referents a ERC? Entre el criteri editorial i la manipulació, senyors i senyores, hi ha una gran diferència.

Etiquetes de comentaris: La Vanguardia, manipulació

Posted by Lluís at 4:16 PM | Permalink | Comments

Dins Europa s'està obrint pas una nova opció política, present ja a diversos països, que opta per desmarcar-se de la tradicional divisió entre "esquerra" i "dreta" i adoptar un posicionament similar al del Partit Demòcrata dels Estats Units: un centre liberal amb una certa compassió pels pobres. Vaja, una de les moltes metamorfosis de la Tercera Via de Tony Blair. Aquesta opció, "centrista", està alimentant-se tant de les ales esquerres de la dreta com de les ales dretes de l'esquerra socialdemòcrata. Entre els promotors podem trobar des d'en Josu Jon Imaz fins en Romano Prodi o en Pasqual Maragall.

Naturalment, i atès que el mercat electoral és limitat, l'emergència d'aquesta opció farà mal tant a la dreta com a l'esquerra. Ambdues hi perdran vots i militants. En el cas de l'esquerra socialdemòcrata, però, es corre un risc molt més seriós: la possibilitat de perdre-hi la identitat mateixa. És, al menys, el que està passant a Itàlia: el principal partit socialdemòcrata, Democratici di Sinistra, ja ha anunciat la seva intenció de dissoldre's dins un abstracte Partito Democratico que seria un aixopluc de democristians, liberals, socialidemòcrates moderats i demés corrents de centre reformista. I aquí va una predicció: si les coses li van malament a les properes eleccions legislatives, no trigarem massa en veure el sorgiment de veus diverses que demanaran, al si d'un partit d'ample pedigrí socialista com és el PS francès, la seva confluència amb el nou Mouvement Democrate de Bayrou en alguna mena d'organització comuna.

De la idea del Partito Democratico només retinc una característica que em sembla interessant, i que no és altra que el fet de que els candidats s'escullin sempre en eleccions primàries. Realment, bona part de l'aparellocràcia dels partits s'eliminaria d'una tacada i es possibilitaria un major control dels dirigents per part de la militància. Fins aquí, bé. Però a partir d'aquí, la idea de dissoldre la socialdemocràcia italiana dins un gran partit de centre liberal em sembla un absolut despropòsit: si hi ha alguna cosa que necessitem avui en dia els treballadors i les treballadores de tot Europa és una socialdemocràcia forta i ben conscient de la seva identitat i dels seus valors, tan discrepants en tants aspectes dels del liberalisme i dels de la democràcia cristiana, les altres dues forces que (al menys en les seves versions més progres) confluirien amb la socialdemocràcia en aquest nou espai de centre. A força de moderar-se, primer entre l'extrema esquerra i el centre i després entre l'esquerra previament moderada i la dreta, l'esquerra socialdemòcrata corre el perill d'acabar de convertir-se en allò que no hauria d'haver estat mai: la dreta, ocupada en gestionar l'status quo sense intenció de canvi, sense nord ni projecte.

L'esperança, com sempre, es troba en els companys de la socialdemocràcia nòrdica, sempre aliens als experiments estranys que els seus companys de més al Sud han fet, tant quan els hi donava per ser més revolucionaris que ningú com quan els ha donat per reconvertir-se en liberals compassius. Bé, no: l'esperança també la trobem a la resistència d'una part dels propis socialdemòcrates del Sud, que son conscients de la terrible pèrdua que per a les poblacions treballadores d'Europa suposaria la dissolució de la (mal que bé, i agradi o no) és des de fa dos segles la seva força política de referència. En concret, a Itàlia s'ha format un moviment polític que advoca per la construcció, no d'un eteri Partito Democratico, sinó d'un gran partit socialista que unifiqui allò que fins ara ha estat absurdament dispers en un mar de sigles, que no de projectes, diferents. Ells, elles, es diuen Sinistra Democratica per il Socialismo Europeo. El nom ja ho diu tot. Raimon Obiols en fa una imprescindible ressenya aquí.

Etiquetes de comentaris: socialdemocràcia, Socialisme

Posted by Lluís at 11:07 AM | Permalink | Comments

M'havia autoimposat a mi mateix la promesa de no parlar més d'en Joan Carretero i el seu Reagrupament, per diveros motius (entre ells, els de no donar més publicitat a un projecte que considero altament perjudicial per a la bona marxa de l'esquerra independentista); fins ara havia complert a base de mossegar-me la llengua, de vegades fins a sagnar. Hi ha coses, però, que clamen al cel: ara els suposats guardians de les essencies patriòtiques d'Esquerra (si més no, un d'ells, i a la mateixa web del col·lectiu) comencen a ficar-se amb el projecte dels Països Catalans, tirant d'alguns dels tòpics més sobats del discurs terceraviista (que si al sud de l'Ebre la única nació que hi ha és la valenciana, bla bla bla). Curiós Reagrupament aquest, que intenta desagrupar una nació que encara no està ni agrupada. Aquí us deixo amb l'article en qüestió.

------
ERC al País Valencià: a fer la mà (Del mal d’Almansa al de Barcelona)
Oriol Ponsatí-Murlà

Quan era jovenet, ho confesso, pecava de pancatalanisme. Era un vici com un altre, fruit més que res de la ignorància i, en qualsevol cas, no pas el més greu. Dels greus no me n’he arribat a refer mai, però d’aquest sí. Va ser molt fàcil. Un dia vaig pujar a l’Euromed, vaig creuar l’Ebre i vaig desembarcar a l’estació de València. (Aquí em cal obrir un parèntesi perquè l’estació de tren de València és l’única estació del món on jo he estat, juntament amb la d’Atocha, on quan entres al lavabo sempre t’hi esperen dos o tres joves musculats que s’interessen per si et convé una fel·lació. No me n’he trobat mai, a l’estació Sants o de Girona, de senyors tan amables. Però a la de València i a la de Madrid, sí. Tanco el parèntesi). Sortint del lavabo de València, un tren regional em va dur fins a Gandia i, d’allà, uns bons amics fins a Dénia, capital de la Marina Alta. Quan hi vaig arribar, un poeta mariner de Tetuan que escriu en un valencià deliciós i no es treu mai la gorra es va mirar la meva samarreta, que proclamava la unitat dels PPCC, i em va dir: «mira, jovenet, perquè puguem sentir-nos dels Països Catalans, primer hi ha d’haver País Valencià. I alguns catalans no hi ajuden gens». Em vaig treure la samarreta de seguida, i des d’aleshores he anat sempre més sense.

Els actuals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya dóna ben bé la sensació que no hagin travessat mai l’Ebre, ni hagin entrat en els lavabos de l’estació de València, ni hagin parlat mai amb ningú del país d’Ausiàs March. Si ho haguessin fet, ERC faria temps que tindria una actitud ben diferent allí, des del Baix Maestrat fins al Baix Segura. Per més que Carod i Puigcercós enviïn autobusos a omplir mítings al Palau de Congressos de València, el cert és que, avui per avui, Esquerra Republicana del País Valencià és una força política marginal i perfectament prescindible. Ho seria menys si comprengués que la batalla que es lliura al País Valencià no té absolutament res a veure amb la que lliurem a Catalunya. Allà, les prioritats indiscutibles són salvar el territori i lluitar contra la barbàrie ideològica perpetrada diàriament sense cap vergonya pels Partits Populars de Zaplana i de Camps. Per això, el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Els Verds del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana han decidit concórrer a les eleccions autonòmiques del 27 de maig sota una sola marca: la coalició Compromís pel País Valencià. Inexplicablement, Esquerra se n’ha volgut mantenir al marge. Els vots d’ERPV (que ni de lluny superaran el llindar del 5% reglamentari per obtenir representació al Parlament) es converteixen, així, en un regal diví per al senyor Francisco Camps. En realitat, si no fossin qui són i no es diguessin com es diuen, n’hi hauria ben bé per creure que els quartos que costa la campanya d’Esquerra surten directament de Marina d’Or. I, si no en surten, el fet és que hi van a parar, que encara és més greu.

No estic negant, evidentment, el dret d’ERC a concórrer a les eleccions que més li plaguin. Però l’actual conjuntura política al País Valencià és tan delicada, i pot ser tan decisiva, que em sembla inadmissible tirar pilotes (o vots) fora. Si —pel misteriós motiu que sigui— ERC volia negar-se a sumar esforços en el si d’una coalició progressista clarament contrapepera, sempre hauria pogut presentar-se a les municipals i renunciar, en canvi, a les autonòmiques. Aquesta hauria estat una sortida nacionalment digna i políticament intel·ligent. Hem de recordar que, en les darreres eleccions autonòmiques (2003), el Bloc va quedar a 0’2 punts d’obtenir representació parlamentària (4’77%), mentre ERPV obtenia un utilíssim (sobretot per al PP) 0,32%. Exactament el 0,32% que va impedir que el Bloc, que és la força nacionalista valenciana amb un major grau d’implantació en el territori, entrés al Parlament.

¿Què hi busca, exactament, Esquerra al País Valencià? ¿Per quin motiu Josep-Lluís Carod-Rovira defuig sistemàticament i des de fa mesos una trobada amb Enric Morera, secretari general del Bloc? Ha arribat l’hora que els catalans acceptem que la nació que cal construir des de l’Ebre fins al Segura és la nació valenciana, i no pas la catalana, i que la veritable força nacionalista (és a dir, valencianista) al país germà és el Bloc. Ha arribat l’hora de reconèixer que si algun dia hi ha d’haver Països Catalans (o com n’hi vulguem dir) ha de ser només després d’un procés mútuament respectuós en què cadascun dels territoris de parla catalana hagi pogut desenvolupar els seus propis processos de sobirania. Ha arribat l’hora que Esquerra canviï de rumb al País Valencià. O se’n vagi a fer la mà.

Etiquetes de comentaris: Carretero, morning-singing, pancatalanisme, Reagrupament

Posted by Lluís at 11:30 PM | Permalink | Comments

València ha sigut, des dels temps de la Batalla que porta el seu nom, una terra a la qual han quedat associats alguns clixés que ja venien, d'alguna manera, d'abans: el Levante feliz, la terra que ofrena glories a Espanya, l'anticatalanisme, el secessionisme lingüístic, la platja plena de madrilenys, Benidorm, les mega-urbanitzacions al litoral. De tant en tant hi apareixien fenòmens underground com va ser en el seu moment (és a dir, abans que es massifiqués) la Ruta Destroy que, de tota manera, estaven més associats al nihilisme i a l'hedonisme de masses que no pas a una autèntica actitud rebel davant els obstacles que diàriament es trobaven els valencians, en especial els més joves. Fenòmens que, d'altra banda, eren tallats des del poder tan bon punt treien el cap. Ni tan sols un entretniment massiu i en gran mesura alienant podia ser permés si no estava sota control absolut dels qui manaven. València no era terra de rebelions. No podia ser-ho. Espanya ja en tenia prou amb una Catalunya com per a que a sobre li aparegués una segona. No cal dir que amb l'arribada del PP al poder autonòmic tots aquests trets es van accentuar fins a l'absurd. Marina d'Or, grotesc monument a l'especulació i la caspa ibèrica, és un símbol de la València que han volgut construïr aquesta gent.

Per sota de tot això, però, va existir sempre una València subterrània que sense esperança, però amb convenciment, es va oposar a tot això com va poder. Un aiguabarreig de rojos irredempts, terceraviistes abstractes, activistes culturals i pancatalanistes decidits nedaven per València aquí i allà, buscant la manera d'establir arrels pel territori i començar la reconquesta de la ciutat perduda. Una sèrie de gent que amb un valor admirable s'ha enfrontat durant anys a una Llarga Marxa dins la nit que encara no se sap molt bé quan acabarà. Una València moltes vegades invisible i invisibilitzada, però que va mantenir viva la flama d'un ideal que a voltes ha semblat a punt de desaparèixer.

De tant en tant, però, aquesta València subterrània treia el cap. De manera més discreta o més sonada, però ho feia. El problema (el problema pels que manen, vull dir) és que aquestes aparicions de la València subterrània són cada cop més freqüents. Fa uns dies ens assabentàvem que els funcionaris de la Generalitat Valenciana van haver de tornar a casa amb les mans buides en intentar tancar el repetidor de TV3 a la Carrasqueta, mercès a la oposició decidida d'un grup de manifestants. Una innegable victòria que només es veuria superada per l'espectacular manifestació d'aquest dissabte 5 de maig, en commemoració dels 300 anys la Batalla d'Almansa. Vaig tenir la sort de ser-hi present i participar-hi, i he de dir que va ser sens dubte una jornada per recordar. Entre vosaltres i jo: no reuneixes tú 70.000 persones en un Onze de Setembre ni jarto de vino.

Tot això indica que alguna cosa s'està movent a València. A poc a poc i de manera encara subterrània (que hi farem), però el cas és que el jovent valencià que està pujant actualment ja no és el mateix de fa uns anys. No vull dir amb això que els joves valencians d'avui en dia siguin uns ardents patriotes catalans, però si que son en general més impermeables al discurs blavero de tota la vida i més receptius, o si més no menys hostils, a les idees que arriben del Nord; sobretot en el cas dels joves de sensibilitat esquerranista. A poc a poc, la València subterrània es va obrint pas, per utilitzar un joc de paraules fàcil. Per descomptat, hi ha una part de necessitat històrica en tot això: al jovent progressista valencià li deu haver sigut fàcil agafar-li alèrgia a tot el que el PP valencià representa després d'anys i panys de patir-los al govern autonòmic. Però això és només una meitat de la Història. L'altra meitat la constitueixen els esforços d'aquella València subterrània que durant dècades s'ha resistit a morir i que tot just ara comença a recollir els fruïts d'allò que ha llaurat amb paciència. Des de veterans de guerra com l'Eliseu Climent fins a joves promeses com la companya Anna Peña, aquesta remor de fons que es pot començar a fregar a l'ambient d'una part del País Valencià és, en bona mesura, producte del seu savoir faire. Sonarà a tòpic, però allò que vam viure dissabte no hagués estat possible sense el seu esforç, massa sovint mal pagat. A tots ells, a tots elles, el meu homenatge.

Etiquetes de comentaris: pancatalanisme, País Valencià, Països Catalans, valencianisme

Posted by Lluís at 11:32 AM | Permalink | Comments

Aquesta és, finalment, la distribució d'escons que el poble escocès ha decidit pel seu Parlament:

SNP 47
LAB 46
CON 17
LD 16
Altres 3

És a dir: el principal partit nacionalista escocès (l'SNP, partit germà de la nostra Esquerra Republicana) ha guanyat per primera vegada a la Història unes eleccions a Escòcia, augmentant 20 escons respecte dels resultats de les pasades eleccions. Els laboristes, amos i senyors del país durant dècades, cauen al segon lloc, tot perdent 4 escons. L'SGP (Els Verds Escocesos), que a més d'ecologistes també son independentistes, en treuen dos. En definitiva, l'independentisme escocès ha pujat 9 escons (abans hi havia 40 diputats independentistes entre l'SNP, l'SSP i l'SGP; ara n'hi ha 49 entre l'SNP i l'SGP) i el seu partit hegemònic ha assolit la victòria.

Vol dir això que veurem en els propers quatre anys la independència d'Escòcia? Ho dubto. Les forces unionistes segueixen sent majoria absoluta al Parlament i probablement s'uniran per a formar govern i allargar uns quants anys més la que sens dubte serà una marxa imparable del poble escocès vers la seva independència. Si alguna d'elles decideix formar govern amb l'SNP serà només a condició de que abandoni la seva pretensió de convocar un referèndum d'autodeterminació al llarg d'aquesta legislatura.

Tot i així, el resultat és més que esperançador. La independència d'Escòcia no la veurem durant els propers quatre anys, però ara hi ha més motius que mai per a esperar que la veurem ben aviat. L'ascens del nacionalisme escocès és imparable, i tot gracies (entre d'altres) a un partit, l'SNP, que ha sabut construïr un discurs nacional basat en la voluntat de futur més que no pas en la obsessió pel passat; en l'ideal de construïr una bona societat democràtica pels escocesos, més que no pas en les essències culturals. Una estratègia que li ha permès guanyar-se la simpatia d'amples sectors de les comunitats immigrades i, al mateix temps, l'ha ajudat a defugir el cofoisme dels qui creuen que amb donar una mica de peixet a la llengua i al folklore ja n'hi ha prou (si, m'estic referint a gent com aquesta), perquè del que es tracta no és de tenir un Estat propi sinó sobretot de salvaguardar unes eteries essencies pàtries.

Només em queda un dubte: què caram ha passat amb les 100.000 paperetes de vot anulades? Incompetència britànica o tupinada britànica? Voldria creure que ha sigut incompetència, però francament... això fa una pudor...

Però bé, fins i tot això té la seva lectura positiva: fins i tot enmig d'incompetència i sospites de joc brut, avui és un dia de victòria pel nacionalisme escocès. Quina enveja!

Etiquetes de comentaris: Escòcia, Nacionalismes

Posted by Lluís at 7:06 PM | Permalink | Comments

Imma Mayol és d'aquelles persones que eleven el concepte de pijo-progre a extrems que et creus que són inimaginables. Des de declarar-se "antisistema" tot ocupant una regidoria de govern a Barcelona (amb el corresponent cotxe oficial) fins a fer servir termes com "enrotllar-se" per a definir els inicis de la seva relació sentimental amb l'altra lumbrera del pijo-progresisme, Joan Saura (el líder de la Police :DD): tot és poc per a la Imma a la hora de quedar en ridícul intentant fer-se la progre "enrotllada". La última de la Mayol ha sigut declarar a La Vanguardia que els desallotjaments als centres okupats es fan "de buen rollo" (sic). Sí, Imma, sí. Ja m'imagino un mosso desallotjant un centre okupat en la versió eco-del-socialista:

Que te la foto, que te la foto... però de bon rotllo, eh

Imma Mayol: dient burrades per sistema.

Etiquetes de comentaris: eco-del-socialisme, Imma Mayol, morning-singing, mossos d'esquadra, okupació

Posted by Lluís at 11:28 AM | Permalink | Comments

Crec que no m'equivoco si dic que aquest és un dels millors gags que li he vist als de Polònia.

Etiquetes de comentaris: humor, Polònia, PP

Posted by Lluís at 11:00 PM | Permalink | Comments

Vist al directe!cat

Els sondejos auguren una victòria de l'Scottish National Party (SNP), que per primera vegada farien perdre les eleccions al Parlament escocès als laboristes que, des del 1997, amb la restauració de les competències a Escòcia, han estat governant. La dada: sis de cada deu britànics estan a favor que Escòcia deixi de pertànyer al Regne Unit.

Les eleccions són demà dijous. directe!cat ha fet seguiment de la campanya electoral i fins i tot va entrevistar el líder de l'Scottish National Party (SNP), Alex Salmond.

Avui, la vigília dels comicis, un nou sondeig dóna la victòria al partit que vol la independència d'Escòcia. Els independentistes podrien obtenir entre 43 i 50 dels 129 escons del Parlament d'Edimburg. Per la seva banda, sis de cada deu britànics estan a favor que Escòcia deixi de pertànyer al Regne Unit. Si es compleixen les prediccions, per primera vegada des del 1997, quan Escòcia recuperà l'autogovern, el Partit Laborista perdria les eleccions. Des del Regne Unit s'està a l'expectativa Jack McConnell, l'actual "prèmier" escocès, serà capaç de mantenir els bons resultats del partit de l'actual primer ministre britànic, Tony Blair. Però tot apunta a que McConnell patirà una notable davallada electoral.

L'SNP sempre ha criticat l'autonomia escocesa, considerant que és insuficient. Alex Salmond reclama la capacitat de decidir sobre tots els aspectes que afecten la vida dels escocesos, i ja ha avançat que convocarà un referèndum d'autodeterminació si arriba a ser primer ministre d'Escòcia. A la creixent il·lusió sobiranista s'hi afegeix el malestar per la nefasta gestió d'Escòcia que l'actual govern Laborista hi ha dut a terme, amb Jack McConnell al capdavant. El tomb electoral ha estat anunciat a més a més per tots els sondejos i estudis d'opinió previs als comicis de demà. Tot i això, i encara que es produeixi una victòria contundent de l'SNP, podria no ser suficient per al partit d'Alex Salmond, si finalment Laboristes i conservadors s'acaben unint per evitar que els sobiranistes accedeixin a la presidència escocesa.

Etiquetes de comentaris: Escòcia, Nacionalismes

Posted by Lluís at 1:54 PM | Permalink | Comments

Interessant: a la web La Fábula Ciencia estan duent a terme una trobada digital amb el meu ex-profe Daniel Raventós (economista de la UB i president de la Xarxa Renda Bàsica), on fins el dimecres 9 de maig els internautes li podran fer preguntes que ell anirà responent. La temàtica de la trobada és la de l'exclusió social, les desigualtats econòmiques i, per descomptat, la Renda Bàsica. Si us interessa participar-hi, podeu fer-ho aquí.

Etiquetes de comentaris: desigualtats econòmiques, exclusió social, Renda Bàsica

Posted by Lluís at 1:41 PM | Permalink | Comments

Post curtet: us deixo aquí amb un video, si més no curiós, en que apareix una actuació del mític grup d'ska anglés Madness a la no menys mítica sèrie britànica The Young Ones, que els que passem la vintena encara recordarem com Els Joves. Molt bona la cançó, per cert.



I va, que collons, ja que estem posem un altre video mític dels Madness:

Etiquetes de comentaris: Ska

Posted by Lluís at 1:12 PM | Permalink | Comments

El Primer de Maig és un dia en que es visibilitzen totes les debilitats i les fortaleses del moviment obrer de casa nostra. En particular, si em permeteu, les mancances. Una de les més notories és que aquí el sindicat nacional i de classe majoritari (la Intersindical - CSC) dista molt de ser (permeteu-me el joc de paraules) el sindicat majoritari a nivell nacional. De resultes d'això, l'independentisme camina dispers entre la Intersindical - CSC i tota la resta de sindicats presents a Catalunya. Atès que ara per ara resulta utòpic pensar en una gran unió de tots aquests sindicalistes independentistes sota una sola batuta, resulta esperançador veure que, en motiu del Primer de Maig d'enguany, han decidit si més no agrupar-se en una plataforma: Sindicalistes per la Sobirania.

Hi haurà qui em digui que això és dividir la classe obrera, que la qüestió nacional i la social no tenen per què anar lligades, etc. Com que no tinc massa temps per a argumentar la meva postura (he de sortir corrents cap a la mani de la Intersindical), deixaré aquí unes savies paraules d'un dels sindicalistes més notables de la nostra Història: Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Paraules que, per cert, trobo citades al Manifest fundacional de Sindicalistes per la Sobirania.

"A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional".

Etiquetes de comentaris: Moviment obrer, Primer de Maig, sindicalisme

Posted by Lluís at 11:31 AM | Permalink | Comments