El Bloc d'en Lluís Pérez

Quan ja sembla que la polèmica generada per la oferta d'Esquerra a CiU ja comença a apaivagar-se, arriba l'hora de fer valoracions. Us deixo les meves:

1) Esquerra l'ha encertada fent aquesta proposta. Ha descol·locat tothom, ha introduït un debat necessari i ha deixat en evidència les "ambicions sobiranistes" que podia tenir Artur Mas, és a dir, cap ni una.

2) Tot i així, crec que Esquerra ha fallat en dues coses. La primera en les formes: una proposta tan seriosa no pot presentar-se en una calçotada. No tant perquè estigui malament en si mateix, sinó sobretot perquè la gent a qui perjudica aquesta proposta disposaran d'una excusa fantàstica per a marejar la perdiu ("es tracta d'una proposta feta entre calçot i calçot, això no és seriós, bla bla bla"). Aquesta proposta l'haurien d'haver presentada en una roda de premsa i, a poder ser, en presència d'en Carod i en Puigcercós.

3) El segon error d'Esquerra ha estat pensar-se que CiU diria immediatament que "no" i no preocupar-se per dotar-se d'un pla B. A partir del moment en que CiU ha començat a marejar la perdiu se'ls ha vist molt despistats, als dirigents republicans. Hauran de tenir-ho en compte la propera vegada que pretenguin fer-li un escac a la federació regionalista.

4) El paper de CiU en tota aquesta polèmica, com era d'esperar, ha estat el de marejar la perdiu i jugar amb ambigüitats. Així, per exemple, han presentat una resolució al Parlament on no es defensa l'autodeterminació sinó que, simplement, "no es renuncia a la mateixa". Algú hauria d'explicar els convergents dues coses: 1) que el Parlament ja va aprovar diverses resolucions en aquest sentit en el passat i que, per tant, no estaven afegint cap novetat; i 2) que entre "em compraré un cotxe" i "no renuncio a comprar-me un cotxe" hi ha una diferència notable.

5) Sigui com sigui, el cas és que CiU ha deixat clara una cosa: ni tan sols a canvi del poder estan disposats a convocar un referèndum d'autodeterminació. Els sobiranistes que encara queden a CiU haurien de reflexionar-hi seriosament: CiU va ser capaç de no tocar ni una coma de l'Estatut a canvi de tenir el suport del PP per a mantenir la Presidència, però son incapaços de comprometre's amb la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a canvi del suport d'ERC per a recuperar-la.

6) Del paper dels socis del Govern d'Entesa, res a dir: han fet el paper que s'esperava d'ells i no semblen haver dramatitzat en excés (curiosament, sembla que CiU està més preocupada de la suposa "deslleialtat" d'ERC envers el Govern que els propis membres del Govern. Aquests convergents altruistes...).

7) A partir d'aquest episodi, l'aposta d'ERC pel Govern d'Entesa està més justificada que mai: si quedava algun dubte de que l'horitzó d'autogovern d'en Mas i en Montilla per a Catalunya és essencialment el mateix, ara ja no hi ha cap dubte... tret de que un es vulgui tapar els ulls i seguir cridant allò de "Mas President, Catalunya independent!". Així doncs, entre un pacte amb uns autonomistes de dretes i uns autonomistes d'esquerres, queda clar que l'aposta menys dolenta per a un partit independentista i d'esquerres és el pacte amb els darrers.

8) El més lamentable, però, ha estat la miserable i hipòcrita actuació dels periodistes i opinadors de l'òrbita convergent. Ahir es queixaven de que ERC no feia soroll pel tema nacional; ara es queixen de que en fa. La qüestió, en definitiva, és atacar ERC, fer passar bou per bèstia grossa i convence'ns de que els autors de les retallades a l'Estatut del 30 de setembre son els abanderats de la causa nacional en tant que els únics defensors del citat Estatut son, o bé una colla de botiflers, o bé una tropa d'independentistes radicals sense seny (segons el cas, segons el que convingui).

Etiquetes de comentaris: Artur Mas, Convergència, ERC, Independentisme

Posted by Lluís at 1:10 AM | Permalink | Comments

Auferstanden aus ruinen és un dels himnes socialistes més macos que s'han escrit mai. Fou l'himne de la República Democràtica d'Alemanya, una de les tiranies comunistes que més s'ajustaven, a tot el bloc de l'Est, al model orwellià del Gran Germà que tot ho vigila.

Ironies de la vida, l'himne va ser compost per Hanns Eisler, un músic a qui les autoritats de la RDA acabarien mirant amb desconfiança i tractant com a un dissident.



Aixecats de les ruines
i amb la vista sobre el futur.
Deixa'ns servir-te bé,
Alemanya, patria unida.
L'antiga misèria ha d'eliminar-se
i l'eliminarem units.
Ho sabem atès que el Sol,
formós com mai abans,
brilla sobre Alemanya.
Brilla sobre Alemanya.

Asegurin-se l'alegría i la pau
per a Alemanya, la nostra pàtria.
Tot el mon anel·la ara la pau,
dona-li al poble la teva mà.
¡Si ens unim com germans,
derrotarem l'enemic del poble!
¡Deixa brillar la llum de la pau!
Així maí més cap mare
plorarà el seu propi fill.
Plorarà el seu propi fill.

Deixa'ns llaurar, construïr,
aprendre i treballar com mai abans
i, confiat de la seva pròpia força,
sorgirà un poble lliure.
Jovent alemany, les millors aspiracions
del nostre poble en tu es reconeixen,
li donarà nova vida a Alemanya.
I el Sol, formós com mai abans,
brilla sobre Alemanya.
Brilla sobre Alemanya.

Etiquetes de comentaris: totalitarisme

Posted by Lluís at 7:58 PM | Permalink | Comments

Durant tots aquests mesos de Govern d'Entesa hem vist com CiU repetia la pel·lícula de fer veure que eren més nacionalistes que ningú, acusant ERC de vendre's al PSC i plorant pel suposat i apocalíptic final de Catalunya. Una pel·lícula que ja van estrenar durant el Govern Maragall i que van projectar a tots els escenaris polítics de Catalunya durant el procés de reforma estatutària, amb el desenllaç per tots conegut: pacte amb Zapatero, punyalada per l'esquena a ERC i al Parlament de Catalunya i retallada bestial de l'Estatut del 30 de setembre del 2006; tot, a canvi segurament d'una vaga promesa de sociovergència que, com tantes altres promeses de Zapatero, s'ha quedat oblidada al calaix de les tasques pendents del president espanyol.

Doncs bé, ara Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit prendre-li el pols a aquest sobtat atac de patriotisme convergent: ha afirmat sense embuts que faria president Artur Mas aquesta mateixa legislatura a canvi del seu compromís de convocar un referèndum d'autodeterminació. Quelcom que ningú, ni tan sols aquest servidor, s'esperava. Ara la pilota queda al terrat dels convergents: si son conseqüents amb la seva darrera febra nacionalista (que, curiosament, només apareix quan no tenen perspectives immediates de tocar poder), acceptaran. Si no, els hi queden tres anys d'oposició sense arguments perquè, al cap i a la fi, cada vegada que ploriquegin sobre tal o qual comportament suposadament submís d'ERC, els republicans sempre podrem dir "ep, nois, us vam proposar de jugar fort, de jugar de debò al nacionalisme, i vosaltres vau rebutjar".

Sigui com sigui, hi ha una cosa que és clara com l'aigua: aquesta és l'hora de la veritat pels sobiranistes convergents. Fa un temps vaig deixar escrit que a CiU hi han tres ànimes: la sincerament autonomista, la sincerament sobiranista i la que, de ser sincera, admetria públicament que utilitza la política com a mitjà per a fer negocis (allò que popularment es coneix com "la Cosa Nostra convergent" o el "sector negocis" de CiU). Ara és l'hora que l'ànima sobiranista demostri la seva coherència i pressioni, des de dins i des de fora, per a que Artur Mas es comprometi públicament a convocar un referèndum d'autodeterminació si accedeix a la presidència. Si no, com dic, que es mirin al mirall abans de reprovar-li a ERC el formar part del Govern Montilla. Perquè, com també vaig deixar escrit, és lògic que un partit independentista i d'esquerres prefereixi pactar amb un autonomista d'esquerres que amb un autonomista de dretes.

Etiquetes de comentaris: Artur Mas, ciutadania, ERC, Independentisme

Posted by Lluís at 9:05 PM | Permalink | Comments

Diuen els Boadella Boys que això de les llengües... que vaja, que no ens hem de preocupar de la preservació de les llengües; que en aquest camp hem de deixar que els esdeveniments segueixin el seu curs natural, i que tota mesura destinada a assegurar la presència social del català serà lesiva per a la llibertat dels individus i no tindrà justificació racional; en especial si es tracta d'una mesura sancionadora, com pot ser per exemple una llei.

Doncs bé: des d'aquí demano els Boadella Boys que denunciïn la greu política de normalització lingüística que porta anys perpetrant... l'Estat espanyol. No, no em refereixo (només) a les cent i pico normes i lleis destinades a assegurar la presència social del castellà que Francesc Ferrer i Gironés va reunir en una minuciosa investigació. No. Em refereixo a un decret llei de l'any 1993 que obliga a que tots els aparells electrònics, mecànics o elèctrics que serveixin per a l'escriptura, gravació, impresió i difusió de dades han d'incorporar la lletra "ñ" i els signes d'apertura, interrogació i d'exclamació. Dic jo que aquí s'està obligant unes persones (els fabricants i venedors de material electrònic) a seguir una determinada pauta lingüística que, en fi, hauria de ser fruit de la lliure elecció dels que s'hi poden veure afectats. El "curs normal dels esdeveniments", oi? O és que això només serveix pel català?

Vist al Menéame.

Etiquetes de comentaris: Boadella Boys, Llengües, nacionalisme espanyol

Posted by Lluís at 11:43 AM | Permalink | Comments

Qui escriu aquestes línies és una persona que, en bona mesura, té una biografia caracteritzada a la vegada per una evident constància ideològica i, a la vegada, per una igualment evident evolució en l'ideari. Pot semblar una contradicció, però així ho mostra la meva biografia. Per un cantó, porto des de gairebé els 12 anys considerant-me socialista i gairebé des dels 15 reclamant la independència dels Països Catalans. D'altra banda, amb 16 anys era un comunista de línia dura i subscrivia l'activitat terrorista d'organitzacions com ETA, en tant que ara que tinc 21 em considero socialdemòcrata i abomino d'aquell tipus de violència política i de moltes altres (en general, de quasi totes). Girs radicals per un cantó, consistència ideològica per una altra.

No cal dir que això m'ha fet objecte d'atacs per tot arreu. Per un cantó hi han els qui volen veure en els meus canvis d'idees simples adaptacions al “medi ambient”, jugades oportunistes destinades a garantir-me algun objectiu ulterior, quasi sempre relacionat amb el poder o els diners o, com se sol dir en el llenguatge dels salvapàtries catalans, “la poltrona i els calers”. D'altra banda, hi han els qui volen veure en els meus principis simples dogmes, judicis irreflexius fets a edat tendre que ara em veig forçat a mantenir per a atorgar consistència a la meva pròpia biografia. Entre un i altre extrem, he dedicat hores i hores lliures a repensar les meves pròpies conviccions, tractant d'interrogar-me a mi mateix sobre la meva pròpia sinceritat, sobre si realment tinc dogmes per abandonar o canvis de parer dels que retractar-me. Algú dirà que escombro cap a casa, però el cas és a dia d'avui aquestes reflexions en general em deixen amb la consciència tranquil·la.

Això em porta a reflexionar sobre si l'error no es trobarà en el punt de vista dels meus crítics. A poc que s'observi, s'endevinaran als seus ulls dues miopies dogmàtiques diferents. La una, la més evidentment dogmàtica, és aquella que situa l'individu a la ciutadella fortificada on les idees arriben però no se'n van mai més. Un bon dia, per diferents raons (normalment la influència de certes amistats), es desperten i es declaren comunistes, independentistes o qualsevol altra cosa, i el seu moviment ideològic pràcticament es detura aquí. Naturalment, amb el temps van absorbint noves idees, sempre sota el criteri de que siguin compatibles amb les prèvies, però rara vegada operen canvis en el seu marc de conviccions de sempre. Normalment, aquesta mena de dogmatisme va associat a un ferm orgull de no haver renunciat mai a les pròpies opinions, sense adonar-se de que la causa ha sigut, en bona part, una ferma negativa a examinar-les detingudament a la llum de les raons aportades pels altres. No és tan difícil: n'hi ha prou amb assegurar-se a un mateix que els qui no pensen igual, o bé estan “alienats”, o bé es mouen per segones intencions. Entre l'atribució d'ignorància i la de maldat, s'evita convenientment la discussió racional amb aquell qui posa en dificultats les conviccions amb les quals hem forjat la nostra pròpia identitat, estalviant-nos així un canvi que, de normal, resulta incòmode i àdhuc dolorós.

Un segon tipus de dogmatisme, menys visible, és aquell en el que estan instal·lats els individus que, contràriament als anteriors, tenen una facilitat extrema per a passar d'unes idees a unes altres. Com explica Félix Ovejero a un dels millors articles que conec sobre aquests temes, aquesta mena de revisions ideològiques “ens diuen més de les relacions d'algú amb les seves idees que de la qualitat de les idees. La pròpia incapacitat per a justificar-les es confon amb la falta de justificació. Sense raons es van subscriure i, sense majors raons, s'abandonen. En aquest cas la facilitat per a canviar revela dos dogmatismes. L'inicial, la fragilitat dels fonaments que recolzaven les opinions de partença, que estan a la base del transit, i el final, l'arbitrarietat dels motius que expliquen els canvis. No son mes poderoses les raons per a caure del burro que les que van fer passar mitja vida sobre ell. A davant d'ell no estan les idees que abandona, sinó el ninot que alguna vegada va ser.” El problema d'aquest darrer dogmatisme és que, com dic, sol ésser menys visible que el primer. Els que en participen solen considerar-se a si mateixos com a dotats d'una gran autonomia de judici quan, en realitat, del que participen és d'una notable volatilitat d'opinió, d'una feblesa argumental tan acusada que, de manera inexorable, els condueix per un camí sense nord on tan aviat s'és amic de Crist com del Diable.

Normalment, aquesta mena de dogmatismes afecten a tothom, però no per igual. En tot cas, és relativament senzill que un ciutadà d'a peu, no implicat personalment en cap causa política, estableixi un aristotèlic punt mig, on les idees es canvien quan s'han de canviar i com s'han de canviar, és a dir, per bones raons, no per simples impulsos. Només cal tenir voluntat i, si de cas, atendre a les opinions de gent diversa, i no només als de la corda d'un mateix. Amb això sol haver-n'hi prou. És una altra història quan parlem de la gent que estem ficats en política, d'una o altra manera. Aquí, les idees compartides suposen el punt de partença de nombroses amistats i relacions personals que no sempre se saben separar de la militància conjunta. D'aquesta manera, s'esdevé que els amics d'avui poden ser els ferotges enemics de demà, aquells qui no entendran de cap de les maneres cap canvi d'opinió, i ja no diguem de militància, i que estaran ben predisposats a atribuir-li a un segones intencions, sempre fosques. Aquí, el dogmatisme de la fixesa d'idees campa pels seus respectes, i la por a ser inscrit en el registre dels traïdors opera com un important factor de contenció de qualsevol revisió seriosa de les pròpies conviccions. Naturalment, segons la organització o entitat de la que estiguem parlant el “criteri de traició” donarà més o menys mobilitat ideològica als militants. Si un pertany al Front Popular de Judea és molt possible que no pugui canviar ni de manera de vestir sense aixecar sospites. Si es milita a una organització més gran, on hi conflueixen gents d'idees molt diverses units per uns mínims principis comuns, l'autonomia de judici es fa més accessible. Però, malgrat tot, el soroll de fons del Tribunal del Poble segueix destorbant l'ineludible deure individual de preguntar-se a un mateix, de manera constant, per la correcció de les pròpies idees.

I el problema és que, sigui com sigui, aquells qui tenim idees polítiques necessitem militar a algun lloc (no necessàriament a un partit) per a poder-les posar en pràctica. Com deia Marx, la filosofia ha de servir per a canviar el món, no només per a entendre'l. De manera que, al final, no ens queda més remei que mantenir un delicat equilibri entre la nostra pròpia autonomia de judici i el nostre compromís amb la organització a la qual militem o a la qual, d'alguna manera, hi donem suport; compromís que, com dic, sovint (per no dir sempre) es veu barrejat amb una complicada teranyina de relacions personals que acaben configurant en bona mesura la nostra identitat, la nostra biografia. No cal dir que amb el pas dels anys això s'accentua, i que de mica en mica resulta més costós (en termes personals) plantejar-se a un mateix la possibilitat seriosa d'abandonar idees que sempre s'havien considerat correctes i, amb elles, tal vegada la militància on un ha sedimentat bona part de la seva xarxa social i de la seva mateixa identitat.

Què podem fer, doncs? Sembla difícil exigir-li a una persona que porta per exemple militant 25 anys a un partit polític que, en virtut d'un debat on s'ha vist obligat a donar-li la raó en tot a un militant d'un altre partit, abandoni immediatament la seva militància i, amb ella, bona part del seu cercle d'amistats i de la seva pròpia identitat. D'altra banda, la més elemental honestedat intel·lectual així sembla imposar-ho. No tinc una resposta clara per a un dilema moral tan complicat, on es toquen de manera tan feridora les fibres més sensibles de la condició humana. Probablement, la solució ha de quedar en mans de la pròpia consciència de cadascú. Sigui com sigui, tots tenim com a mínim un deure moral envers la persona que es veu situada en aquesta cruïlla: deixar de banda els inevitables judicis sobre les seves possibles segones intencions i dedicar-nos únicament a avaluar la correcció de les raons que aporta per a justificar el seu propi canvi de parer, si és que finalment es produeix. Hem de sotmetre a dura crítica les idees sense ni tocar la pell del qui les pensa, per dir-ho amb les paraules de Bernard Shaw citades a l'article d'Ovejero. No resoldrem el dilema moral de ningú que es vegi obligat a escollir entre la seva autonomia de judici i la seva trajectòria vital, però com a mínim li facilitarem la tasca de resoldre la qüestió d'una manera neta, amb el mínim de traumes psicològics possibles. Com a mínim, abans de jutjar la maldat d'una persona, hem de deixar-la que s'expliqui. Així funcionen els tribunals, i així hauríem de funcionar nosaltres. Sobre això si que ens cal un bon canvi d'idees.

Etiquetes de comentaris: Ideari, ètica

Posted by Lluís at 3:11 AM | Permalink | Comments

(Avís: post freak. No apte per a gent que amb 5 anys encara no tenia ordinador)

Quan et passes una aventura gràfica, vol dir que ets un bon aventurer, una persona constant i amb inclinació pels enigmes i la investigació. Quan et passes la mateixa aventura per segona vegada, vol dir que ets una mica nostàlgic. Però quan ja és la novena vegada que te la passes; quan ja pràcticament et saps els diàlegs de memòria i cap petit detall provoca la més mínima sorpresa en tu; aleshores és que comences a tenir problemes mentals.



Doncs sí, és la novena vegada (diria que amb aquesta en fan nou, vaja) que em faig el Monkey Island. Una de les primeres aventures gràfiques a les que vaig jugar i un d'aquells records que romanen inextricablement lligats a la meva infantesa. Recordo que de petit m'agradaven molt les històries de pirates, i aquell joc era un univers ideal per on deixar córrer la meva imaginació que, ja aleshores, era desbordant. Passava hores enganxat a la pantalla, intentant esbrinar per què m'havia quedat bloquejat. Intentava netejar la ment a base de jugar a algun arcade descerebrat i, quan em cansava, tornava al Carib a seguir buscant el vaixell del pirata fantasma LeChuck. Un dia que no sortís al carrer a jugar amb els meus amics era capaç d'estar-me tota la tarda allà enganxat. No disposava de cap llibre de pistes ni de la solució de l'aventura, i per si fos poc en aquella època cap dels meus amics tenia ordinador (tots tenien consoles estil Master System o Nintendo), amb la qual cosa m'ho vaig haver de fer tot sol, sense cap ajut extern. Ho recordo borrosament (normal), però diria que vaig trigar mesos en acabar amb LeChuck. El que si que recordo és haver-me sentit orgullós de mi mateix com poques vegades en la vida. Ja veus, quan ets petit ets feliç amb ben poca cosa.

Ahir, en acabar per enèsima vegada amb el pirata fantasma (vaig trigar una horeta, potser una mica més -quan ja t'has fet l'aventura nou vegades no hi trigues massa), em vaig adonar de la quantitat d'hores que temps ençà hi havia deixat, en aquell joc. I vaig recordar que, efectivament, quan era petit tenia una increïble quantitat de temps lliure que no valorava, i que ara pagaria per tornar a tenir. És curiós: quan era petit no parava de pensar en que quan fos gran faria multitud de coses que, per ser petit, m'estaven vedades d'una o altra manera. I, ara que sóc gran, em trobo amb que em falta temps per a fer cap d'elles. Per a moltes també em falten diners, i quan els intento guanyar... perdo temps. De vegades em sento com un radi d'una roda que no para de girar i sobre la qual no tinc massa control.

Tampoc no vaig poder evitar pensar en com han canviat les coses des d'aleshores. En aquells anys la indústria dels videojocs d'ordinador la dominaven les aventures gràfiques, i aquestes al seu torn estaven duopolitzades per dos gegants creatius com eren LucasArts i Sierra On-Line (com qui diu Robocop o Terminator, GNOME o KDE, Batman o Spiderman). Avui, quan les aventures gràfiques pràcticament han desaparegut del mapa, aquests dos gegants s'han convertit en dues companyies de segona que a dures penes son una ombra del que van ser. I vaig pensar que en aquells anys per mi aquelles companyies eren noms totalment familiars que, per contra, als xavals d'avui en dia (àdhuc als més gamers) els hi sonaran a xinés o, si més no, els hi suggeriran de tot menys grandesa. Només de pensar-ho, m'entra vertigen. Perquè em sembla que va ser abans d'ahir que la Lucas es menjava el món amb The Secret of Monkey Island, però de fet ja fa... 17 anys!

En fi, un batibull de nostàlgia, vertígen i enveja del jo mateix de principis-mitjans dels anys 90. Tot això vaig sentir ahir, quan salpava per enèsima vegada de l'Illa dels Micos.

Etiquetes de comentaris: frikisme, Monkey Island, videojocs

Posted by Lluís at 1:29 AM | Permalink | Comments

Etiquetes de comentaris: Mercè

Posted by Lluís at 12:57 AM | Permalink | Comments

ABAD QUIJADA EVA BELEN
ABRIL ALEGRE OSCAR
ACERO USHIÑA LILIANA GUILLERMINA
AGUADO ROJANO FLORENCIO
ALONSO RODRIGUEZ JUAN ALBERTO
ALVAREZ GONZALEZ MARIA JOSEFA
ANDRIANOV ANDRIYAN ASENOV
APARICIO SOMOLINOS MARIA NURIA
ARENAS BARROSO ALBERTO
ASTOCONDOR MASGO NEIL HEBE
AVILA JIMENEZ ANA ISABEL
BADAJOZ CANO MIGUEL ANGEL
BALLESTEROS IBARRA SUSANA
BARAHONA IMEDIO FRANCISCO JAVIER
BARAJAS DIAZ GONZALO
BEDOYA GLORIA INES
BEN SALAH IMDDAOUAN SANAE
BENITO SAMANIEGO RODOLFO
BODEA ANCA VALERIA
BOGDAN LIVIA
BRASERO MURGA FLORENCIO
BRAVO SEGOVIA TRINIDAD
BRYK ALINA MARIA
BUDAI STEFAN
BUDI TIBOR
CABREJAS BURILLO MARIA PILAR
CABRERO PEREZ RODRIGO
CALVO GARCIA MILAGROS
CANO CAMPOS SONIA
CANO MARTINEZ ALICIA
CARRILLERO BAEZA JOSE MARIA
CARRION FRANCO ALVARO
CASAS TORRESANO FRANCISCO JAVIER
CASTILLO MUÑOZ CIPRIANO
CASTILLO SEVILLANO INMACULADA
CENTENERA MONTALVO SARA
CISNEROS VILLACIS OSWALDO MANUEL
CIUDAD REAL DIAZ MARIA EUGENIA
CONTRERAS ORTIZ JACQUELINE
CONTRERAS SANCHEZ MARIA SOLEDAD
CRIADO PLEITER MARÍA PAZ
DE BENITO CABOBLANCO ESTEBAN MARTIN
DE LAS HERAS CORREA SERGIO
DE LUNA OCAÑA MIGUEL
DE MIGUEL JIMENEZ ALVARO
DEL AMO AGUADO JUAN CARLOS
DEL RIO MENENDEZ MARTA
DEL RIO MENENDEZ NURIA
DIAC NICOLETA
DIAZ HERNANDEZ BEATRIZ
DIMA GEORGETA GABRIELA
DIMITROVA PAUNOVA TINKA
DIMITROVA VASILEVA KALINA
DJOCO SAM
DOS SANTOS SILVA SERGIO
DURAN SANTIAGO MARIA DOLORES
ELAMRATI OSAMA
ENCINAS SORIANO SARA
FERNANDEZ DAVILA CARLOS MARINO
FERNANDEZ DEL AMO MARIA
FERRER REYMADO REX
FIGUEROA BRAVO HECTOR MANUEL
FRUTOS ROSIQUE JULIA
FUENTES FERNANDEZ Mª DOLORES
GALLARDO OLMO JOSE
GALLEGO TRIGUERO JOSE RAUL
GAMIZ TORRES MARIA PILAR
GARCIA ALFAGEME ABEL
GARCIA ARNAIZ JUAN LUIS
GARCIA FERNANDEZ BEATRIZ
GARCIA GARCIA-MONIÑO MARIA DE LAS NIEVES
GARCIA GONZALEZ ENRIQUE
GARCIA MARTINEZ CRISTINA AURELIA
GARCIA PRESA CARLOS ALBERTO
GARCIA SANCHEZ JOSE
GARROTE PLAZA JAVIER
GENEVA PETRICA
GIL PEREZ (Y FETO) ANA ISABEL
GOMEZ GUDIÑA OSCAR
GONZALEZ GAGO FELIX
GONZALEZ GARCIA ANGELICA
GONZALEZ GRANDE TERESA
GONZALEZ ROQUE ELIAS
GRACIA GARCIA JUAN MIGUEL
GUERRERO CABRERA JAVIER
GUTIERREZ GARCIA BERTA MARIA
HERMIDA MARTIN PEDRO
IGLESIAS LOPEZ ALEJANDRA
ITAIBEN MOHAMED
IZQUIERDO ASANZA PABLO
JARO NARRILLOS Mª TERESA
KLADKOVOY OLEKSANDR
LAFORGA BAJON LAURA ISABEL
LEON MOYANO MARIA VICTORIA
LOMINCHAR ALONSO MARIA DEL CARMEN
LOPEZ DIAZ MIRIAM
LOPEZ PARDO Mª DEL CARMEN
LOPEZ RAMOS Mª CRISTINA
LOPEZ-MENCHERO MORAGA JOSE MARIA
MACÍAS RODRÍGUEZ MARÍA JESÚS
MANCEBO ZAFORAS FCO JAVIER
MANZANO PEREZ ANGEL
MARIN CHIVA VICENTE
MARÍN MORA ANTONIO
MARTÍN BAEZA BEGOÑA
MARTIN FERNANDEZ ANA
MARTIN PACHECO LUIS ANDRES
MARTIN REJAS MARIA PILAR
MARTINAS ALOIS
MARTINEZ RODRIGUEZ CARMEN MONICA
MELGUIZO MARTINEZ MIRIAN
MENGIBAR JIMENEZ JAVIER
MICHELL RODRIGUEZ MICHAEL
MODOL STEFAN
MOPOCITA MOPOCITA SEGUNDO VICTOR
MORA DONOSO ENCARNACION
MORA VALERO Mª TERESA
MORAL GARCIA JULIA
MORENO ARAGONES FRANCISCO
MORENO ISARCH JOSE RAMON
MORENO SANTIAGO EUGENIO
MORIS CRESPO JUAN PABLO
MUÑOZ LARA JUAN
NARVAEZ DE LA ROSA FRANCISCO JOSE
NEGRU MARIANA
NOGALES GUERRERO ISMAEL
NOVELLON MARTINEZ INES
ORGAZ ORGAZ MIGUEL ANGEL
PARDILLOS CHECA ANGEL
PARRONDO ANTON SONIA
PASTOR PEREZ JUAN FRANCISCO
PAZ MANJON DANIEL
PEDRAZA PINO JOSEFA
PEDRAZA RIVERO MIRIAN
PELLICARI LOPEZOSA ROBERTO
PEREZ MATEO Mª PILAR
PINEL ALONSO FELIPE
PLASENCIA HERNANDEZ MARTHA SCARLETT
PLES ELENA
POLO REMARTINEZ MARIA LUISA
POPA IONUT
POPESCU EMILIAN
PRIETO HUMANES MIGUEL ANGEL
QUESADA BUENO FRANCISCO ANTONIO
RAMIREZ BEDOYA JOHN JAIRO
RAMOS LOZANO LAURA
REYES MATEOS MIGUEL
RODRIGUEZ CASANOVA JORGE
RODRIGUEZ CASTELL LUIS
RODRIGUEZ DE LA TORRE Mª SOLEDAD
RODRIGUEZ RODRIGUEZ ANGEL LUIS
RODRIGUEZ SANCHEZ FRANCISCO JAVIER
ROGADO ESCRIBANO AMBROSIO
ROMERO SANCHEZ CRISTINA
RZACA PATRICIA
RZACA WIESLAW
SABALETE SANCHEZ ANTONIO
SANCHEZ LOPEZ SERGIO
SANCHEZ MAMAJON MARÍA ISABEL
SANCHEZ QUISPE JUAN ANTONIO
SANCHEZ-DEHESA FRANCES BALBINA
SANTAMARIA GARCIA DAVID
SANZ MORALES JUAN CARLOS
SANZ PEREZ EDUARDO
SENENT PALLAROLA GUILLERMO
SERRANO LASTRA MIGUEL ANTONIO
SERRANO LOPEZ RAFAEL
SFEATLU PAULA MIHAELA
SIERRA SERON FEDERICO MIGUEL
SIMON GONZALEZ DOMNINO
SOLER INIESTA MARIA SUSANA
SOTO ARRANZ CARLOS
STAYKOVA MARIA IVANOVA
SUBERVIELLE MARION CINTIA
SUCIU ANLEXANDRU HORACIU
SZPILA DANUTA TERESA
TENESACA BETANCOURT JOSE LUIS
TORIBIO PASCUAL IRIS
TORRES MENDOZA NEIL FERNANDO
TORTOSA GARCIA CARLOS
UTRILLA ESCRIBANO JESUS
VALDERRAMA LOPEZ JOSE MIGEL
VALDES RUIZ SAUL
VEGA MINGO MERCEDES
VILELA FERNANDEZ DAVID
ZAMORA GUTIERREZ JUAN RAMON
ZOKHNYUK YAROSLAV
ZSIGOVSZKI CSABA

Etiquetes de comentaris: 11-M, fonamentalisme, religió, terrorisme

Posted by Lluís at 10:50 PM | Permalink | Comments

A en Ricardo Royo-Villanova li han caigut a sobre els voltors de la dreta nacionalista espanyola. I tot perquè a banda de no tenir sentit de l'honor, tampoc no tenen cap sentit de l'humor. Cosa que em fa pensar que la seva intel·ligència tampoc es prodigiosa.

Resulta que en Ricardo va publicar un article titulat "Aznar también es el anticristo", article on comentava alguns detallets de la política penitenciaria de l'Aznar que fan evident que això de relaxar-li la pena a un pres d'ETA no ha sigut precisament un invent del govern Zapatero i que, per tant, les apocalíptiques crítiques que el PP està llençant contra aquesta decisió son, com a mínim, un pel hipòcrites. I el cas és que, fent ús de la ironia, en Ricardo afirma a l'article:

Sin duda alguna hay que ilegalizar al PP, entrullar y torturar a sus dirigentes, enviar sanciones administrativas de todo tipo (incluida la pérdida de los puntos del carnet de conducir) a sus militantes y mandar brigadas de la Policía de la Verdad y la Decencia con órdenes expresas abroncar severamente a sus votantes

Queda clar que és una ironia? Doncs per a LibertadDigital no. Per a LibertadDigital es una amenaça en tota regla. El que jo em pregunto és com, posats a agafar les ironies d'aquest blocaire madrileny al peu de la lletra, no han comentat que en Ricardo exalça al mateix article l'inquebrantable patriotisme de l'Aznar:

El 10 de febrero de 1997, ETA asesina a Domingo Puente y Rafael Martínez Emperador; el 11 de febrero, ETA asesina a Francisco Arratibel; el 17 de febrero, ETA asesina a Modesto Rico; el 11 de marzo, ETA asesina a F. J. Gómez Elósegui; el 24 de abril, ETA asesina a Luis A. Samperio; el 3 de mayo, ETA asesina a J. M. García Fernández. ¿Y cuál es la valiente, firme y decidida respuesta del Gobierno de José María Aznar? Anunciar el traslado de 6 presos a cárceles del País Vasco o próximas al País Vasco. España, siempre España y su unidad en el horizonte; la mirada clara, el verbo cristalino, la voluntad inquebrantada. Aznar, ese hombre…

En fi, misteris sense resoldre. Això si: els atacs a en Ricardo no van acompanyats de cap enllaç al seu bloc ni a l'article criticat, no fos cas que la gent pogués comprovar per ella mateixa que les paranoies dels fans de l'àguila franquista son això: paranoies. Paranoies que de tota manera no ens haurien de sorprendre: aquesta gent viu des de fa temps instal·lada en una permanent paranoia mental on tothom (el PSOE, la Casa Reial espanyol, els dimonis en carn humana d'Esquerra, el grup Prisa, ETA, Al-Qaeda... i ara l'amic Ricardo) està conspirant contra ells.

Etiquetes de comentaris: dreta, nacionalisme espanyol, Ricardo Royo-Villanova

Posted by Lluís at 12:52 PM | Permalink | Comments

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.


Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercè Marçal

Etiquetes de comentaris: 8 de març, feminisme, Maria Mercè Marçal, poesía

Posted by Lluís at 5:01 PM | Permalink | Comments

(Article publicat a Socialdemocracia.org)

Pels qui participen de la superstició de la fi de les ideologies, el realisme polític equival a substituir els projectes polítics, els principis, per la pura i simple gestió. Com és obvi, resulta difícil deturar-se aquí: gestionar, el que és gestionar, es pot gestionar tant una esplendorosa democràcia com un camp de concentració. De manera que en general aquests moderns tecnòcrates, que abunden tant a la dreta com a l'esquerra de l'espectre polític, solen desenvolupar un xic més la seva tesi: s'han d'abandonar els principis (o, si més no, situar-los en un segon terme) en favor d'una gestió que simplement contribueixi que la gent visiqui millor, a solucionar els seus problemes.

Tres dificultats apareixen immediatament després de formular aquesta tesi. La primera està relacionada amb això de "solucionar els problemes" de la gent. Problemes de la gent poden ser tant l'atur massiu com els mals d'amors. No obstant això, semblaria molt poc raonable demanar que els polítics s'ocupessin d'aconseguir que cada ovella acabés tenint parella; no així en el cas de l'atur massiu. Així doncs, no n'hi ha prou amb determinar que la gestió ha de servir per a solucionar problemes: també s'ha d'assenyalar quins problemes resulta pertinent solucionar des de la política i quins no. I aquí, els valors i els principis juguen un paper fonamental, perquè són els que ens expliquen per què la comunitat política pot ficar el nas a determinats afers i en canvi ha de deixar d'altres de costat. Segons si s'és utilitarista, liberal o republicà, els problemes que un considera com a "problemes polítics" variaran notablement en molts casos.

La segona dificultat és semblant a la primera. Es tracta de que la reivindicació que la gestió realitzada pels polítics contribueixi a millorar la vida de la gent; aquesta reivindicació, dic, ens deixa en les portes d'una important pregunta, a saber: quan podem jutjar que la vida d'una persona ha "millorat" en una situació s2 respecte d'una situació s1? La qual cosa equival a preguntar-se: què entenem per una bona vida? Que és precisament la pregunta que tracta de respondre la filosofia moral. I, per tant, ens trobem de nou amb els principis i els valors: ells ens permetran jutjar quan la vida d'unes persones en una determinada societat és "millor" o "pitjor" respecte d'altre ordre de coses imaginable.

La tercera dificultat és segurament la que té una major càrrega argumental: la tesi que vinc discutint és la de que "la política ha d'oblidar-se de (o situar en un segon terme a) els principis i els valors propis de les diferents ideologies polítiques per a, simplement, ocupar-se de la gestió en vistes a millorar la vida dels ciutadans i solucionar els seus problemes". El principal problema d'aquesta tesi és que algú podria fàcilment aixecar la mà i preguntar: "i per què?". No és una qüestió de segon ordre: una vegada formulat un enunciat normatiu ("X ha de fer I"), es planteja irremeiablement la qüestió de quina és la màxima que hi ha darrere de l'enunciat, de quin és el seu fonament moral. Resulta molt pertinent preguntar-se no solament de quina manera han d'actuar els polítics, sinó també per què han d'actuar d'una manera i no d'una altra. I això, de nou, solament es pot resoldre atenent a uns determinats principis i valors morals, que són els que ens donen la guia per a avaluar com d'acceptable és una determinada situació social a la llum de les nostres pròpies conviccions ètiques.

En resum, podem dir que no hi ha res semblant a una "gestió correcta" dels assumptes polítics que resultaria coneixible més enllà de les nostres conviccions morals: precisament, són aquestes les que ens permeten determinar quan podem considerar una gestió com a correcta i quan hem de jutjar-la com a equivocada. Els intents de deixar d'un costat els principis i els valors en la gestió topen amb la mateixa dificultat que Aristòtil va mostrar als qui pretenien atacar la filosofia: àdhuc a per a deixar-la de costat un ha de filosofar. De la mateixa manera, els tecnòcrates topen en la seva argumentació amb un obstacle insalvable: per a respondre a la pregunta de "i per què hem de deixar de costat els principis i els valors en la gestió de la vida política?" han d'apel·lar necessàriament a raons que, per la seva forma i contingut, són raons inequívocament morals. El bon realisme polític no és, doncs, el que nega tenir principis morals (perquè segur que els té, millors o pitjors, explícits o implícits), sinó el que parteix de bons principis morals, fa un bon diagnòstic empíric de com és la realitat política i social del moment, la compara amb la que hauria d'existir segons aquests mateixos principis, i després fa tot el possible per ajustar allò desitjat a allò possible atenent al coneixement científic i tècnic disponible. Això és realpolitik de la bona.

Etiquetes de comentaris: ètica

Posted by Lluís at 3:16 AM | Permalink | Comments

M'assabento, via Poliblocs, que en Miquel Roman (conseller/portaveu d'Esquerra a Nou Barris) acaba d'incloure al seu bloc un codi ètic, una mena de "contracte" amb els seus lectors on es compromet a complir una sèrie de normes autoimposades. Crec que és la primera vegada que em trobo amb un blocaire que redacta i publica les seves pròpies normes ètiques pel que fa a la gestió del seu bloc, i trobo que és una magnífica idea. Tan bon punt obri el meu nou bloc, em comprometo a seguir-ne l'exemple.

Etiquetes de comentaris: blocsfera, ètica

Posted by Lluís at 9:41 AM | Permalink | Comments

Aquí teniu: violència televisiva gratuïta al bloc d'en Lluís Pérez.

Etiquetes de comentaris: parné, pasta, presidents morts, tela, Violència

Posted by Lluís at 11:25 PM | Permalink | Comments

Segur que no som pocs els que ens preguntem quin és exactament el rumb que en Carretero proposa com a alternatiu al de l'actual direcció d'Esquerra. Tampoc no ha fet massa esforços per a clarificar-ho. De tant en tant, però, se li escapen algunes coses que normalment confirmen les meves pitjors previsions. Heus ací algunes perles del de Puigcerdà, segons recull el diari e-noticies:

"Si ERC vol anar cap a la independència ha de tenir gent d'esquerres i de dretes"

"M'agradaria que el TC trinxés l'Estatut (per a després obtenir) la Independència"

"A mi el que em sap greu que Montilla és digui José, s'hauria d'haver canviat el nom"

Ja veieu: desdibuixar el contingut social d'Esquerra fins a diluir-la en un mer partit nacionalista ni de dretes ni d'esquerres (és a dir, de dretes); apostar per una leninista actitud de "contra pitjor, millor", on normalment sempre s'acaba pitjor; i començar a ficar-se amb la gent segons com es digui de nom. Aquestes son algunes de les idees-força de l'home que se suposa que ha de salvar Esquerra del moment de la seva història recent en que acumula més poder i gaudeix de més extensió social. Que faria la ERC d'en Carretero en cas de tenir militants de nom "Hakim"? Proposar-lis que es facin dir Joaquim?

En fi, ja ho veieu: en Carretero ens proposa tornar a l'època del Colom i la Rahola: essencialisme, patrioterisme i independentisme de xapeta sense cap model social al darrera (cosa que vol dir que s'accepta el model social imperant). I això sense parlar de les solucions simplistes en plan "que ens trinxin l'Estatut, que així la gent assaltarà el Palau d'Hivern". Deu ens agafi confessats com aquest tio arribi mai a dirigir el partit.

Etiquetes de comentaris: Carretero, Front Popular de Judea, morning-singing

Posted by Lluís at 2:49 AM | Permalink | Comments