La responsabilitat moral de la opressió
He estat seguint aquests dies un fil al Racó Català on s'ha parlat de coses realment interessants, totes elles relacionades d'alguna manera amb la problemàtica de la opressió de les dones. Una d'elles vindria a fer-se la pregunta següent: partint de la idea de que existeix una situació de desigualtat (de rols, de poder econòmic, de poder polític...) entre homes i dones, i que som els homes els beneficiats d'aquesta situació, podem catalogar els homes, tots els homes, d'opressors? Lluny de ser una discusió de cafè, és un debat que ens podem retrobar en moltes altres lluites d'alliberament: som els blancs inevitablement opressors dels negres, com diria Malcolm X als seus primers temps, o podem "caminar junts" com proposava Luther King? Som els habitants del Primer Món inevitablement opressors dels habitants de la periferia del capitalisme? Son els espanyols inevitablement opressors dels catalans? Si entenem "opressió" com la situació en que viuen totes aquelles persones que veuen minvades o eliminades les llibertats que considerem que son reclamables per a qualsevol ésser humà; si entenem "opressió" en aquest sentit, dic, és gairebé inevitable considerar que si hi ha opressió és perquè hi ha algú que es beneficia d'ella. Això és evident. El problema és un altre: si identifiquem una situació com a situació opressora, son els seus beneficiaris opressors? Amb més precissió: els beneficiaris d'una situació d'opressió son responsables morals de la seva condició de beneficiaris de la mateixa?
Aquí hi ha una primera trampa que hauríem d'evitar: la de considerar que existeix una "simetria del patiment" entre els opressors i els oprimits. Ja sabeu: allò de que "per cada dona que se sent dèbil, hi ha un home a qui han obligat a sentir-se fort". És evident que les situacions d'opressió imposen rols tant a opressors com a oprimits, i que la obligació de seguir un rol restringeix llibertats i imposa patiments. Però, un cop admés això, hem d'admetre igualment que això només és la meitat de la història: el rol de l'opressor, a més d'aquestes restriccions, aporta també tots els beneficis associats a la seva condició dominant, en tant que el rol de l'oprimit gairebé només aporta desavantatges. Per il·lustrar-ho amb un exemple: és cert que un carceller franquista i el seu pres tenien igualment rols a complir, però a tots ens semblaria irrisori equiparar el patiment d'un amb el de l'altre.
Superada aquesta trampa, tornem al problema: son els beneficiaris d'una situació d'opressió responsables morals de la seva condició? Depén del cas. Hi ha casos en que es pot, amb una relativa facilitat, fugir dels beneficis d'una determinada situació d'opressió. Un home que regenti un prostíbul d'esclaves sexuals lituanes és evidentment responsable de la seva condició d'opressor sobre les seves esclaves: per ell, abandonar els beneficis de la situació d'opressió seria tan fàcil com alliberar les seves esclaves i dedicar-se a una altra cosa. Passa el mateix amb els especuladors urbanístics: la seva mateixa condició d'especuladors ja serveix per a catalogar-los d'opressors, i ho seguirant sent mentre continuin sent això, especuladors urbanístics. El mateix es podria dir dels mafiosos, dels qui exploten ma d'obra precària, dels qui trafiquen amb nens soldat, etc. Es tracta de casos en que la categoria de les persones beneficiades per una situació d'opressió es defineix precisament en base a aquesta condició de beneficiaris de la opressió. Així, el mafiós es defineix per oprimir les víctimes de les seves activitats criminals; l'especulador urbanístic, per oprimir aquelles persones que veuen negat el seu dret a un habitatge digne per culpa de les seves operacions especulatives; etc. Aquí, la desaparició de la opressió implica necessariament la desaparició d'aquestes categories de persones: la desaparició de la opressió mafiosa comportarà la desaparició dels mafiosos, la desaparició de la opressió especuladora comportarà la desaparició dels especuladors, etc. Així doncs, es pot dir molt legítimament que un especulador és sempre plenament responsable de la seva condició de beneficiari de l'opressió: si vulgués deixar de beneficiar-se d'ella, deixaria simplement de ser especulador.
Hi ha, però, situacions d'opressió que beneficien determinades classes de persones que no son, per definició, beneficiaries de cap situació d'opressió. Allò que converteix a un individu com a traficant d'esclaus és el tràfic d'esclaus, que és en si mateix una activitat opressora. En canvi, allò que defineix un individu com a home és una determinada constitució físico-biològica, no la seva activitat com a opressor de ningú. De la mateixa manera, allò que defineix un individu com a blanc és una determinada pigmentació de la pell, però no el fet de ser beneficiari de l'opressió dels negres a un determinat país. Admetre això és tan senzill com plantejar-se si, en una societat on hi hagués iguals llibertats per a homes i dones, deixaríem de parlar d'"homes": si allò que definís aquests fos la seva condició de beneficiaris de l'opressió de les dones, seria lògic considerar que, desapareguda la opressió, desapareguda la categoria d'"home". Un absurd, a totes llums.
Així doncs, reformulem la pregunta. Partim ara de situacions en que: 1) unes persones agrupades sota la categoria X (per exemple, la categoria "homes" o la categoria "blancs") es beneficien de l'opressió (de la manca de llibertats reclamables per a qualsevol ésser humà) d'unes persones agrupades sota la categoria Y (per exemple, la categoria "dones" o la categoria "negres"); i 2) la categoria X es defineix per quelcom que no s'identifica amb l'opressió de les persones agrupades sota la categoria Y (per exemple, per tenir una determinada constitució fisico-biològica o per un determinat color de la pell, fets que no retallen per se la llibertat de ningú). En aquestes situacions i només en aquestes, quina responsabilitat moral es pot reclamar als beneficiaris de l'opressió?
D'entrada, no sembla raonable demanar-lis moltes de les coses que se li demanen a la mena d'opressors que analitzàvem més a dalt: no sembla raonable demanar els blancs que deixin de ser blancs o demanar els homes que deixin de ser homes. Tampoc no sembla raonable atribuir-lis alguna mena de "pecat original", una espècie d'inferioritat moral innata respecte de les víctimes de la opressió de la qual es beneficien: al cap i a la fi, que hagin nascut com han nascut es fruït d'una sèrie de circumstàncies que no estaven en el seu poder i de les que per tant no tenen per què donar-ne compte. No sembla raonable que els homes hagin de demanar perdó per ser homes, ni els blancs per ser blancs, ni els habitants del Primer Món per ser habitants del Primer Món.
Ara bé, si que hi han almenys dues responsabilitats morals que se li poden (que se li han) d'exigir a aquesta mena de beneficiaris de situacions d'opressió: 1) que, en la mesura del que els hi sigui possible, mirin de dur la seva vida quotidiana sense aprofitar-se d'aquesta situació de grup dominant o, dit d'una altra manera, que mirin de beneficiar-se el menys possible d'allò del que inevitablement s'estan beneficiant; i 2) que es comprometin activament, també en la mesura de les seves possibilitats, en la lluita contra la opressió de la qual es beneficien. Allò que en les víctimes d'una situació d'opressió és un dret, en els beneficiaris de la opressió és una obligació moral ineludible.
Totes aquestes reflexions no son sinó el producte de desenvolupar un principi moral molt arrelat a la naturalesa humana: la idea de que, a priori, a una persona només se li poden (se li han de) exigir comptes per allò que fa, però no per allò que li passa. Podem criticar una persona per com és (virtuosa o viciosa), però no pel què és (blanc, negre...). Un principi que a mi, com a home, per un cantó em fa pensar que ningú no té dret a dir-me que sóc culpable de que les dones cobrin menys que els homes pel mer fet de ser un home, però que per un altre cantó em fa pensar que jo no tinc cap dret a fer-me amb una feina on se que una colega de sexe femení cobrarà menys que jo pel mer fet de ser dona. Com tampoc no tinc cap dret a restar en silenci davant una situació així. Jo diria que sona raonable, oi?
Aquí hi ha una primera trampa que hauríem d'evitar: la de considerar que existeix una "simetria del patiment" entre els opressors i els oprimits. Ja sabeu: allò de que "per cada dona que se sent dèbil, hi ha un home a qui han obligat a sentir-se fort". És evident que les situacions d'opressió imposen rols tant a opressors com a oprimits, i que la obligació de seguir un rol restringeix llibertats i imposa patiments. Però, un cop admés això, hem d'admetre igualment que això només és la meitat de la història: el rol de l'opressor, a més d'aquestes restriccions, aporta també tots els beneficis associats a la seva condició dominant, en tant que el rol de l'oprimit gairebé només aporta desavantatges. Per il·lustrar-ho amb un exemple: és cert que un carceller franquista i el seu pres tenien igualment rols a complir, però a tots ens semblaria irrisori equiparar el patiment d'un amb el de l'altre.
Superada aquesta trampa, tornem al problema: son els beneficiaris d'una situació d'opressió responsables morals de la seva condició? Depén del cas. Hi ha casos en que es pot, amb una relativa facilitat, fugir dels beneficis d'una determinada situació d'opressió. Un home que regenti un prostíbul d'esclaves sexuals lituanes és evidentment responsable de la seva condició d'opressor sobre les seves esclaves: per ell, abandonar els beneficis de la situació d'opressió seria tan fàcil com alliberar les seves esclaves i dedicar-se a una altra cosa. Passa el mateix amb els especuladors urbanístics: la seva mateixa condició d'especuladors ja serveix per a catalogar-los d'opressors, i ho seguirant sent mentre continuin sent això, especuladors urbanístics. El mateix es podria dir dels mafiosos, dels qui exploten ma d'obra precària, dels qui trafiquen amb nens soldat, etc. Es tracta de casos en que la categoria de les persones beneficiades per una situació d'opressió es defineix precisament en base a aquesta condició de beneficiaris de la opressió. Així, el mafiós es defineix per oprimir les víctimes de les seves activitats criminals; l'especulador urbanístic, per oprimir aquelles persones que veuen negat el seu dret a un habitatge digne per culpa de les seves operacions especulatives; etc. Aquí, la desaparició de la opressió implica necessariament la desaparició d'aquestes categories de persones: la desaparició de la opressió mafiosa comportarà la desaparició dels mafiosos, la desaparició de la opressió especuladora comportarà la desaparició dels especuladors, etc. Així doncs, es pot dir molt legítimament que un especulador és sempre plenament responsable de la seva condició de beneficiari de l'opressió: si vulgués deixar de beneficiar-se d'ella, deixaria simplement de ser especulador.
Hi ha, però, situacions d'opressió que beneficien determinades classes de persones que no son, per definició, beneficiaries de cap situació d'opressió. Allò que converteix a un individu com a traficant d'esclaus és el tràfic d'esclaus, que és en si mateix una activitat opressora. En canvi, allò que defineix un individu com a home és una determinada constitució físico-biològica, no la seva activitat com a opressor de ningú. De la mateixa manera, allò que defineix un individu com a blanc és una determinada pigmentació de la pell, però no el fet de ser beneficiari de l'opressió dels negres a un determinat país. Admetre això és tan senzill com plantejar-se si, en una societat on hi hagués iguals llibertats per a homes i dones, deixaríem de parlar d'"homes": si allò que definís aquests fos la seva condició de beneficiaris de l'opressió de les dones, seria lògic considerar que, desapareguda la opressió, desapareguda la categoria d'"home". Un absurd, a totes llums.
Així doncs, reformulem la pregunta. Partim ara de situacions en que: 1) unes persones agrupades sota la categoria X (per exemple, la categoria "homes" o la categoria "blancs") es beneficien de l'opressió (de la manca de llibertats reclamables per a qualsevol ésser humà) d'unes persones agrupades sota la categoria Y (per exemple, la categoria "dones" o la categoria "negres"); i 2) la categoria X es defineix per quelcom que no s'identifica amb l'opressió de les persones agrupades sota la categoria Y (per exemple, per tenir una determinada constitució fisico-biològica o per un determinat color de la pell, fets que no retallen per se la llibertat de ningú). En aquestes situacions i només en aquestes, quina responsabilitat moral es pot reclamar als beneficiaris de l'opressió?
D'entrada, no sembla raonable demanar-lis moltes de les coses que se li demanen a la mena d'opressors que analitzàvem més a dalt: no sembla raonable demanar els blancs que deixin de ser blancs o demanar els homes que deixin de ser homes. Tampoc no sembla raonable atribuir-lis alguna mena de "pecat original", una espècie d'inferioritat moral innata respecte de les víctimes de la opressió de la qual es beneficien: al cap i a la fi, que hagin nascut com han nascut es fruït d'una sèrie de circumstàncies que no estaven en el seu poder i de les que per tant no tenen per què donar-ne compte. No sembla raonable que els homes hagin de demanar perdó per ser homes, ni els blancs per ser blancs, ni els habitants del Primer Món per ser habitants del Primer Món.
Ara bé, si que hi han almenys dues responsabilitats morals que se li poden (que se li han) d'exigir a aquesta mena de beneficiaris de situacions d'opressió: 1) que, en la mesura del que els hi sigui possible, mirin de dur la seva vida quotidiana sense aprofitar-se d'aquesta situació de grup dominant o, dit d'una altra manera, que mirin de beneficiar-se el menys possible d'allò del que inevitablement s'estan beneficiant; i 2) que es comprometin activament, també en la mesura de les seves possibilitats, en la lluita contra la opressió de la qual es beneficien. Allò que en les víctimes d'una situació d'opressió és un dret, en els beneficiaris de la opressió és una obligació moral ineludible.
Totes aquestes reflexions no son sinó el producte de desenvolupar un principi moral molt arrelat a la naturalesa humana: la idea de que, a priori, a una persona només se li poden (se li han de) exigir comptes per allò que fa, però no per allò que li passa. Podem criticar una persona per com és (virtuosa o viciosa), però no pel què és (blanc, negre...). Un principi que a mi, com a home, per un cantó em fa pensar que ningú no té dret a dir-me que sóc culpable de que les dones cobrin menys que els homes pel mer fet de ser un home, però que per un altre cantó em fa pensar que jo no tinc cap dret a fer-me amb una feina on se que una colega de sexe femení cobrarà menys que jo pel mer fet de ser dona. Com tampoc no tinc cap dret a restar en silenci davant una situació així. Jo diria que sona raonable, oi?
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
