El Bloc d'en Lluís Pérez

(Article publicat a Socialdemocracia.org)

Parlar de la socialdemocràcia equival a parlar d'un moviment on els processos s'han anat deslligant progressivament dels projectes. La famosa sentència d'Eduard *Bernstein ("els fins no son res, el moviment ho és tot") va passar fa molt temps de ser una recomanació als socialdemòcrates a constituir una bona descripció de la seva manera d'actuar o, almenys, de la manera d'actuar del gruix de la socialdemocràcia organitzada. De la xerrameca revolucionària dels Kautsky i els Guesde, deslligada completament de la seva pràctica política real (que era 100% reformista), es va anar passant progressivament a un model d'actuació política on allò urgent (altrament, les reformes concretes) no deixava espai per a allò important (el socialisme i l'emancipació dels oprimits).

No es va tractar d'un cas de maldat essencial, de que la socialdemocràcia caigués seduïda pels cants de sirena de la burgesia, tal com la tradició comunista ha insistit a assenyalar des dels temps de Lenin. En realitat, va ser pitjor: es va tractar d'un producte del fracàs del model de transició al socialisme propi de la socialdemocràcia clàssica, un fracàs davant el qual els socialdemòcrates no van saber reaccionar mes que fugint endavant. Emparats en una molt particular visió de la teoria marxista, els socialdemòcrates alemanys van pensar que la societat estava dividida en dos mons: el món obrer i el món de les altres classes, totes elles reaccionàries. Aquests dos mons, que estaven i havien d'estar mútuament incomunicats, suraven sobre l'oceà econòmic del capitalisme. Aquest, com tots els modes de producció basats en la divisió de classe, estava destinat a arribar a un punt tal que deixés de satisfer les necessitats materials de la societat i comencés a significar un llast per al desenvolupament de les forces productives. Arribat aquest crucial moment els obrers, espontaniament, prendrien el poder i instaurarien el socialisme, que mitjançant un desenvolupament sorprenent de les forces productives duria a una situació d'abundància tal que faria possible la realització del principi "de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segun la seva necessitat". És a dir, el comunisme.

Aquest va ser a grans trets l'esquema teòric dins el qual es van moure els pesos pesats del marxisme socialdemòcrata de finals del s.XIX, que eren fet i fet els que movien els fils de la socialdemocràcia, especialment a Alemanya. Avui, després de l'informi Meadows sobre els límits al creixement, aquesta visió de les coses ens sembla ridículament suïcida: no es tracta solament de que no hi hagi de tot per a tothom perquè el capitalisme ho impedeixi, sinó que es tracta que mai hi haurà de tot per a tothom. No obstant això, a la fi del s.XIX i principis del XX encara estava molt arrelada la superstició de que el progrés industrial no tenia més límit que el què la societat li imposés. Amb aquesta rebotiga teòrica, els socialdemòcrates à là Kautsky van muntar la seva particular visió de l'estratègia a seguir: ja que el socialisme és un producte inevitable de la necessitat històrica, l'única cosa que s'escau fer és preparar la classe obrera per a prendre el poder quan arribi el moment, i accelerar en la mesura del possible l'arribada del mateix. Això es va traduir en dues tasques fonamentals: 1) organització del "món obrer" de manera que es constituís en embrió del món socialista per venir, fins al punt que un obrer pogués desenvolupar tota la seva vida (des del seu naixement fins al seu funeral, passant pels seus estudis universitaris, les seves estones d'oci...) sense gairebé sortir d'aquest "món", movent-se sempre en un marc institucional (de llibreries, d'ateneus, d'Universitats, d'escoles, de tavernes, fins i tot d'orquestres) proporcionat pel Partit Socialdemòcrata; i 2) lluita sindical i parlamentària en favor de la consecució de reformes econòmiques que elevessin el nivell de vida de la classe obrera, de manera que el "punt de fusió" en el qual el capitalisme deixaria de ser capaç de satisfer les seves necessitats arribés el mes aviat possible.

Com és sabut, les coses van discórrer per altres lleres: no solament no va arribar la Revolució, sinó que com millor vivia la classe obrera, tant menys revolucionària i mes acomodada es tornava, la qual cosa al seu torn contribuia a fer mes estable el capitalisme. Eduard Bernstein va treure ràpidament una conclusió: el final catastròfic del capitalisme deixava de ser una predicció atinada per a convertir-se en una profecia de dubtosa solvència. La socialdemocràcia havia de deixar a un costat els somnis revolucionaris i àdhuc la idea mateixa d'"implantar el socialisme", per a passar a entendre el socialisme com un horitzó normatiu que indiqués el camí a seguir en allò que realment era tangible, altrament: les reformes concretes. Des d'ara, el socialisme devia deixar de considerar-se un fi, un projecte, per a passar a ser simplement un procés de reforma contínua de la societat capitalista, a fi que gradualment els obrers anessin incrementant el seu nivell de vida. No cal dir que els Kautsky de tota Europa es van oposar ferventment a aquesta conclusió. No cal dir que finalment la realitat es va imposar i es va evidenciar que el mecanisme de transició que els socialdemòcrates havien teoritzat no funcionava ni a pedals. Desproveïda de nord, la socialdemocràcia va recórrer finalment el camí traçat per Bernstein. Fins on jo se, sense agrair-li mai l'haver estat el primer en pensar-ho.

Així doncs, la socialdemocràcia va sortir de les dues guerres mundials convençuda que l'únic socialisme que cabia aplicar era el del dia a dia. Que, en definitiva, el que importava no eren "els fins, sinó el moviment". A les palpentes i sense molta traça, recollint en gran part l'herència de les conquestes socials d'abans de la Gran Guerra i del període d'entreguerres, la socialdemocràcia europea va assajar amb força èxit un insòlit model de socialisme: el socialisme dins del capitalisme. Un sistema de protecció social i de redistribució de la riquesa com mai abans s'havia conegut (el que es fou conegut com "Estat del Benestar") combinat amb un sistema polític mal que bé democràtic i amb un mes que raonable règim de llibertats civils i polítiques, sostingut tot això sobre els fonaments d'una economia mixta, d'un capitalisme reformat fortament intervingut per l'Estat. El més prop que els socialistes hem estat mai de cantar victòria, la qual cosa ens recorda d'altra banda com de lluny hem estat sempre d'ella.

No obstant això, aquest assaig de socialisme va patir d'una gran despreocupació per la participació ciutadana i pel compromís cívic, sense solució de continuïtat alguna amb la tradició socialista clàssica que tant èmfasi va posar sempre a considerar el socialisme com un mitjà per a arribar a una veritable democràcia republicana, màximament participativa. I d'aquells vents, aquestes tempestes: els ciutadans es van acostumar a la cultura del free-riding, de viure del pit de l'Estat en la mesura del possible, de demanar subsidis i queixar-se dels impostos, de reclamar millor sanitat i evadir Hisenda, d'exigir sense estar predisposats al compromís, de reclamar sense raons. La democràcia va ser concebuda com una prolongació del mercat, on uns votants bàsicament egoistes votaven aquelles opcions que maximitzaven el seu benestar. Naturalment, es tractava d'una situació del tot inestable: un sistema com el socialisme (i àdhuc com el socialisme dintre del capitalisme), amb un paper tan important reservat a la redistribució de la riquesa i a la cooperació econòmica, no pot sobreviure si no és sobre la base d'una ciutadania compromesa amb l'ideal normatiu de garantir-se mútuament drets i llibertats, entre ells el dret a una existència material autònoma. Era qüestió de temps que l'engranatge de la maquinària dissenyada per la socialdemocràcia fallés.

I ho va fer. Va arribar un punt que els Estats del Benestar no van poder aguantar les exigències cada vegada més extenses d'una ciutadania cada vegada mes irresponsable, i la seva estrella es va eclipsar. L'economia mixta va ser desmantellada, el capitalisme es va contra-reformar i re-mundialitzar, l'Estat es va retirar a les casernes d'hivern i va deixar campar pels seus respectes a tota classe de poders econòmics privats inescrutables per a la democràcia. En resum, el "socialisme dins el capitalisme" va fracassar, i va fracassar perquè va acceptar navegar sobre el mar de fons d'una ciutadania en cap cas predisposada a acceptar el compromís cívic que precisa el socialisme per a garantir la seva estabilitat.

La resposta de la socialdemocràcia va ser, un cop més, fugir endavant. Sense saber com arribar al socialisme com fi, sense saber tampoc com assajar el socialisme com procés, la socialdemocràcia va començar a abandonar tota noció de socialisme. I això, que va començar com una acceptació resignada d'una realitat adversa, molt aviat es va convertir en el conte de la guineu i els raïms, en una adhesió entusiasta a l'ordre econòmic que precisament il·lustrava el fracàs de la socialdemocràcia. I van començar a aparèixer "terceres vies", "nous centres", i en definitiva tot tipus de pseudo-idearis que afirmaven que la socialdemocràcia sense socialisme era possible i desitjable, que calia adherir-se a suposats valors com el "èxit" (com si l'èxit fos un valor), i en definitiva que s'havia de saludar amb alegria el nou ordre econòmic neoliberal. Per descomptat hi va haver socialistes à là Jospin que es van resistir, però la realitat de nou es va encarregar de demostrar que les seves idees ja no valien. El món de la socialdemocràcia sembla ser de les Segolenes, dels Blair, dels Schröder, de tots aquells que encarnen una tímida versió del liberalisme progressista que poc té veure ja amb les aspiracions socialistes que, mal que bé, havien inspirat sempre l'activitat de la socialdemocràcia. Una socialdemocràcia que havia passat de voler canviar el demà a voler canviar el dia a dia, va passar finalment a voler gestionar el dia a dia sense nord ni projecte. És a dir, a fer el que se suposa que li correspon a la dreta.

Naturalment, es tracta d'una mutació inconclusa i segurament inasumible al cent per cent. Els partits socialdemòcrates, àdhuc el mes liberal, no poden deixar de reconèixer que una part del seu electorat és fortament esquerrà, i que les continues i vergonyoses retallades d'impostos als rics han d'anar acompanyades amb alguna que altra mesura de tipus social si no volen precipitar-se a l'abisme. Tant és així, que les coses últimament s'han començat a posar complicades per a la socialdemocràcia. L'ascens de partits d'esquerra que fins a fa poc tot just podien fer ombra a les socialdemocracies dels respectius països (la Linkspartei alemanya, l'ex-maoista Partit Socialista holandès) constituïx un seriós avís per a una socialdemocràcia que no para de moderar-se (llegeixi's "de dretanitzar-se") en un context social que no para de radicalitzar-se socialment. No per casualitat, les reivindicacions més característiques d'aquests partits s'assemblen a les que la socialdemocràcia sostenia abans de l'onada de "blairisme" que l'ha envaïda. La gent sembla enyorar l'existència de partits que creguin en la justícia i la necessitat de que els que mes tenen paguin mes, per posar un exemple de convicció que bona part de la socialdemocràcia ha anat abandonant a poc a poc.

Malgrat tot, crec que hi ha raons per a l'optimisme entre aquells socialdemòcrates que encara creiem que les paraules "socialdemocràcia" i "socialisme" estan necessàriament lligades. Precisament perquè la dretanització de la socialdemocràcia no pot avançar sense que es perdin vots per l'esquerra, arribarà un punt en que els grans partits socialdemòcrates començaran a veure-li les orelles al llop i a saber que no poden comportar-se com partits liberals sense que això els hi suposi cap cost. De cara a aquest moment, els socialdemòcrates d'esquerra haurem d'estar proveïts de bones idees sobre com encarar el futur de la socialdemocràcia. Se m'ocorren moltes, però hi ha una central: amb la moderació que es vulgui, amb la tranquil·litat que es vulgui, fins i tot amb el lèxic que es vulgui, la socialdemocràcia ha de tenir un horitzó socialista. I no d'un "socialisme dins el capitalisme" com va proposar Bernstein i van posar en pràctica els socialdemòcrates post-Guerres Mundials, sinó d'un socialisme superador del capitalisme, d'un escenari social on els poders econòmics, tots els poders econòmics, estiguin sotmesos al control democràtic. La qual cosa implica que no n'hi hagi cap de prou gran com per a escapar a ell ni per a posar-lo en dificultats. No assumir aquest objectiu significa acceptar l'existència de poders superiors a la democràcia, amb molta major capacitat que qualsevol Parlament per a determinar el curs de la vida de cadascú. I assumir aquest escenari significa, al seu torn, assumir que contarem amb una ciutadania absentista, el mateix tipus de ciutadania que va fer col·lapsar els experiments socialdemòcrates europeus. I això degut a que els ciutadans solament es comprometen amb un projecte polític quan saben que la seva veu contarà realment, que les seves decisions no es veuran anul·lades pel que es parli als passadissos d'algun consell d'administració empresarial.

Deia al començament que parlar de la socialdemocràcia equival a parlar d'un moviment on els processos s'han deslligat dels projectes, dels fins. Ara afegeixo que parlar d'un moviment així és parlar d'un moviment en crisi, condemnat o bé a refer aquesta unió entre mitjans i fins, o bé a extingir-se. No podem aspirar a realitzar un projecte si no sabem com fer-ho, i no té gaire sentit impulsar un procés si no sabem on volem que ens dugui. Per haver volgut seguir un camí sense saber on estava el nord, la socialdemocràcia d'avui dia ha deixat de ser socialista quant a fins i ho és cada vegada menys quant a mitjans. No obstant això, com he dit també en aquest article, es tracta d'una situació que no pot durar massa. La socialdemocràcia ha d'optar entre o bé tornar a ser socialista en els seus mitjans i en els seus fins, o bé marcar alegrement el pas cap a la paràlisi política i l'extinció. En la resolució d'aquest dilema es troba el seu futur com a moviment polític.

Etiquetes de comentaris: estratègia, socialdemocràcia, Socialisme, tàctica

Posted by Lluís at 12:23 AM | Permalink | Comments

Aquest és el qualificatiu que immediatament m'ha vingut al cap en veure els dos articles d'en Xavier Vendrell (aquest i aquest) sobre l'estratègia independentista d'Esquerra. Ah, i ja que estem, tampoc no us perdeu aquest: breu, concís i apuntant en la direcció correcta. Corren bons temps dins ERC, ideològicament parlant.

Etiquetes de comentaris: independència, nació, Uriel Bertran, Xavier Vendrell

Posted by Lluís at 12:40 PM | Permalink | Comments

Arribo aquí a l'últim post de crítica a l'article d'en Roger Tugas sobre l'egoisme humà. L'últim paràgraf d'aquest article responia a la meva idea de que vincular el que un ciutadà rebi drets socials al fet de que aquest mateix ciutadà treballi és profundament reaccionària. En concret, en Roger Tugas afirma:

Finalment, no crec, en cap cas, que l’obligatorietat al treball sigui una idea conservadora i reaccionària, tot el contrari, crec que és un garant de la solidaritat mútua. La solidaritat col·lectiva es basa en donar i rebre i, en una societat que no es basés en la llei de l’oferta i la demanda, la garantia que es dóna per rebre és el que millor pot dur a l’ajut mutu. Poques persones treballarien per gust i, si alguns poden viure sense fer-ho, serien sostinguts per la feina de l’altre, el que ja comporta certa idea de classe i diferència social. La idea al dret a la vida sense necessitat de treballar és molt anarquista i queda molt bé (“¡abajo el trabajo!”), però totalment inviable en una societat basada en l’esforç col·lectiu. Evidentment, qui no volgués treballar no hauria de ser executat, però no podria rebre el producte o servei fruit de l’esforç de l’altri, perquè la feina no seria recíproca. Mon pare ja m’ho diu: “si vols emancipar-te, fes-ho, però fes-ho perquè t’ho pots permetre, no esperis que et passi cap pensió!”. Si es vol ser independent, cal ser conseqüent amb la idea, i aquesta és una de les crítiques que li faig a la renta bàsica i un dels motius pels quals hi estic en contra.

Aniré per feina i no entraré en la distinció, molt útil en aquestes discussions, entre "treball" i "treball remunerat" (perquè no és el mateix). La tesi d'en Roger es podria expressar, crec jo, de dues maneres diferents: 1) "qui no treballa, no menja"; 2) "qui podent treballar no ho fa, no menja". La primera és una tesi que difícilment ni en Roger ni cap altra persona amb una mentalitat progressista subscriuria: els malalts mentals, les persones en coma, els paraplègics, els nens, les persones grans... son exemples de persones que no poden treballar (o que ho tenen molt difícil per a fer-ho). Haurien, en aquest cas, de morir-se de gana o de quedar-se a mercè del que rebin dels seus familiars i amics, suposant que en tinguin?

Partint de la base de que no crec, com dic, que en Roger sostingui aquesta tesi, passarem a la segona: "qui podent treballar no ho fa, no menja". Aquí l'anterior problema no apareixeria: les persones que per alguna raó no poguessin treballar o tinguessin algun impediment natural per a fer-ho podrien rebre subsidis per part de la societat. Existeix, però, un problema: el dels aturats. Els aturats solen ser gent que no té cap impediment especial per a treballar però que tot i així no ho fan. No seria aquesta una dificultat insalvable: sempre es pot argüir que una persona que vulgui treballar i no pugui fer-ho degut a que simplement no hi ha feina per a ella es troba en una situació d'impossibilitat per a treballar que no és moralment diferent de la d'un paraplègic: simplement, no treballa degut a una serie de circumstàncies en les que ell no ha tingut participació. Per tant, cap problema: només es quedarien sense drets socials els aturats que ho fossin perquè no volen treballar.

Les coses es comencen a complicar en el moment en que ajustem el focus i intentem aclarir què entenem per "no voler treballar". Posem per cas que jo estic a l'atur i que la única feina que queda a tot el mercat és la de fer d'escolta un regidor basc amenaçat per ETA, comprometent-se l'Estat a proporcionar-me la instrucció necessària per a desenvolupar la tasca. Si jo rebutgés la feina, ¿hauria de perdre els meus drets socials? He triat un cas extrem per a que sigui especialment cridaner, però no manquen exemples de casos on difícilment consideraríem que podem treure-li els drets socials a una persona que es nega a agafar una determinada feina: minaire, netejar la merda dels micos del zoo, treballar instal·lant posts d'alta tensió, etc. Per no parlar dels casos en que se'ns ofereix una feina a molts km d'on residim, o que ens provoca algun problema de consciència, o què simplement té una relació sou/feina que ens sembla indignantment injusta. És cert que tota regla té les seves excepcions, però en el cas de la tesi "qui podent treballar no ho fa, no menja" les excepcions son tantes que difícilment podem parlar de "regla". El fet és, però, que aquesta és la regla que impera a la majoria d'Estats del Benestar, de manera que finalment o bé la normativa és extramadament dura i suposa un greuge moral per a les persones de sensibilitat esquerranista (com per exemple ho fou el "decretazo" del darrer Govern espanyol d'Aznar), o bé és una normativa amb tantes esquerdes que finalment no se sap molt bé qui té dret a l'atur subsidiat i qui no el té, de manera que moltes persones que se'l mereixen no el reben i moltes que el reben no el mereixen. Vaja, que ni chicha ni limoná.

I el pitjor és que els ciutadans son perfectament conscients d'aquesta situació. Sovint, una persona que no té massa problemes per a subsistir diariament (perquè, per exemple, viu a casa dels pares) no posa massa cura en si la despatxen o no: si ho fan, sempre podrà de cobrar l'atur i, si fos el cas que no pogués cobrar-ho o que trigués un temps en rebre'l, no passaria res. Les persones que veritablement depenen del seu sou i només del seu sou per viure (no tenen estalvis, ni un suport econòmic familiar al darrere) adopten l'actitud justament contraria: atès que el cobrament del subsidi d'atur, com passa amb tots els subsidis condicionats, triga un temps en materialitzar-se (s'ha de sol·licitar, la burocràcia estatal ha de comprovar que es compleixen les condicions, segurament al principi només es cobra una part del subsidi...), i atès que el mateix cobrament no és 100% segur; ateses aquestes coses, dic, la persona que depengui del seu sou i només del seu sou per viure es guardarà molt de perdre la feina, fins al punt d'arribar a acceptar injustícies manifestes només pel fet de no veure's abocada a la gana.

Tots aquests problemes no son rareses, excrecencies de la idea de que "qui podent treballar no ho fa, no menja", sinó que son conseqüències directes del seu caràcter eminentment conservador. La democràcia requereix necessàriament de l'exercici de la llibertat individual dels seus membres, i l'exercici d'aquesta llibertat requereix necessàriament del disposar d'una base material d'existència assegurada que garanteixi que cap ciutadà es veurà obligat a demanar permís a terceres persones per a sobreviure. Aquesta és la idea republicano-democràtica de ciutadania: un conjunt d'individus que s'asseguren mutuament drets i llibertats, començant pel dret a una existència material autònoma. Ara bé, en el moment en que vinculem aquest dret a l'existència a l'exercici d'una determinada activitat i afirmem que qui no l'exerceixi ja no té dret a veure la seva supervivència garantida per la resta de la societat, aleshores el que estem dient indirectament és que hi ha uns ciutadans que ho son més que d'altres. I és en aquest moment on comencem a manejar una noció profundament reaccionària del que és la ciutadania, noció que ens porta directament, o bé a sostenir que qui no treballa no menja, o bé a colapsar en moltísimes paradoxes, com hem vist més a dalt.

La idea de que la societat garanteixi a tot ciutadà una base material mínima per a subsistir, per exemple a mitjançant una Renda Bàsica, no suposarà que la gent deixi de treballar en massa. Entre d'altres coses, perquè "base material mínima per a subsistir" significa exactament això: base material mínima per a subsistir. No per a fer la volta al món, no per a gaudir de tots els luxes que un vulgui sense fer res pels demés, sinó simplement per a subsistir independentment de les decisions que un prengui, que és precisament la base per a que un pugui prendre decisions, altrament: per a ser lliure. Aquesta base material, en el cas de la Comunitat Autònoma Catalana (per a posar un exemple) estaria pels volts dels 500 euros mensuals segons les propostes de finançament més avançades que es manegen actualment en l'àmbit dels estudis sobre Renda Bàsica. 500 euros donen com a molt per a que un estudiant pugui passar la carrera sense treballar (cosa que no em sembla malament, no se a en Roger), però no per a que tingui accés a totes les coses que la gent normalment vol avui en dia: un cotxe, una llar, un mp3, una tele, un PC... Jo personalment conec poca gent, a banda dels que vivim amb els pares, que tinguin la més mínima intenció de treballar únicament per 500 euros. És més: la gent fa hores extres, té varies feines... i tot això amb l'expectativa d'ingressar diners sensiblement per sobre del que necessiten per a la pura supervivència. Què ens fa pensar que garantir la supervivència de tothom ens farà una societat més gandula? Fins i tot (ara no hi entraré) hi ha bones raons per a pensar que es promouran altres formes de treball no-assalariat, com ara el cooperativisme, l'oficialia autònoma, el petit comerç o el treball no-remunerat.

El discurs sobre la "obligació del treball" és, en fi, un discurs de matriu conservadora, que té vincles profunds amb la moral protestant pròpia de les primeres societats capitalistes i que no per casualitat cau en moltísimes contradiccions quan se la intenta fondre amb l'igualitarisme que constitueix el cor de l'esquerra moderna. Igual com no vinculem el dret a vot a l'exercici d'una determinada opció política, tampoc no podem vincular el dret a l'existència a l'exercici d'una determinada opció econòmica. No es tracta de wishful thinking, de projectes utòpics com el de "¡Abajo el trabajo!" (ningú no ha parlat aquí d'abolir el treball -com a molt com a molt, el treball assalariat, i ni això), sinó simplement de l'afirmació de que el bon funcionament d'una societat democràtica requereix de ciutadans lliures, i que un ciutadà no és lliure si ha de demanar permís a terceres persones per a sobreviure.

Etiquetes de comentaris: ciutadania, dret a l'existència, Renda Bàsica, republicanisme

Posted by Lluís at 11:13 AM | Permalink | Comments

L’altre dia penjava tres línies referenciant un post d’en Saül Gordillo sobre els articles d’en Joan Carretero criticant la linia que està seguint l'actual direcció d'Esquerra. Post que, vaig dir, reflexava força bé les meves pròpies idees sobre l’afer en qüestió. Avui parlaré sobre el tema, però no ho faré valorant si son lletges o no les formes i l’anatomia de la història d’en Carretero, què és bàsicament el que fa l’article d’en Saül on no tinc res a afegir sobre el tema. Tampoc no diré res sobre les per mi més que probables segones intencions d’en Carretero, intencions personals vull dir, perquè no tinc manera de demostrar-les i perquè atribuir intencions enmig d’un debat quasi sempre equival a la deshonestedat intel·lectual.

Enlloc d’això, anem al que a tots i totes ens preocupa de debò: el futur del partit i el futur del país. Milloraria aquest partit si s’apliquessin les idees d’en Carretero? Milloraria aquest país si aquest partit apliqués les idees d’en Carretero? Bé, anem per parts. Els articles d’en Carretero son bàsicament articles crítics, no de proposta. No posen en clar les propostes de l’ex-conseller, sinó únicament el que no li està agradant. Com a molt, es desprèn que el que ell hauria volgut és que ERC anés voluntàriament a l’oposició (aquí asseguro que m’estic mossegant moltíssim la llengua per a no atribuir segones intencions...). Fins aquí, en Carretero no fa res diferent del que podria fer qualsevol dels “experts” que dia rere dia pontifiquen des de les seves tribunes mediàtiques sobre el Bé i el Mal del món polític. El problema és que en Carretero no és un periodista o un “tot-òleg”, al qual bàsicament se li pugui exigir claredat conceptual, solidesa lògica i honestedat intel·lectual (tres virtuts que rara vegada es veuen a les pàgines d’opinió dels diaris, per cert). En Carretero és un polític. I un polític que a més a més sembla que vol liderar el “redreçament” d’Esquerra. Si és així, no n’hi ha prou amb les crítiques. Criticar és fàcil, i a més a més surt gratis si el partit que critiques és Esquerra. El que costa, el què és difícil, és aportar solucions.

Atès que en Carretero no ha volgut precisar quines serien les solucions que proposa per a corregir el rumb segons ell “erràtic” del partit, mirarem d’esbrinar-ho en base al que critica i en base al què ha proclamat d’ell mateix en èpoques relativament recents. Per començar, en Carretero critica les actituds servils d’ERC en els darrers temps. Ja sabeu, el tema banderes i tot això. Li dono part de raó. La part de raó que li dono és que si et fiques en un merder has de tenir la intenció i els nassos de portar-ho fins el final; si no, millor que no t’hi fiquis. Fer marxa enrere inopinadament un cop iniciada la batalla equival a donar la imatge de que hi ha algú (en Montilla, en aquest cas) que et mana, i aquestes "marxes enrere" sense orgasme republicà (ni tan sols fingit) ja les hem vistes més d'una vegada, aquests últims mesos. Massa vegades. La part que en Carretero no explica, i que a mi em sembla essencial, és que ara la cosa no està com per a ficar-se en merders mediàtics, especialment si son merders que en el fons només interessen els convençuts. Amb 21 diputats de 135 i amb un país com Catalunya, encara sota els efectes dels 23 anys d’anestèsia pujolista, embarcar-se en discussions bizantines sobre banderes i demés parafernalia simbòlica equival a que la ciutadania normal i corrent et pengi la llufa de partit punk i fet pols. Si t’has de ficar en merders, millor que sigui per temes que tothom pugui reconèixer com a vitals per a la seva vida diària, com per exemple saber quants diners ens espolia realment Espanya cada any. Afer en el qual, per cert, ni Carretero ni l’actual cúpula del partit semblen estar particularment interessats. Senyors: menys banderes, menys reclamar l’ús del català a congressos estrangers, i més reivindicar allò que els ciutadans necessitem realment. Les nacions importen per les realitats que ofereixen als ciutadans, no pas pels símbols.

Però a partir d’aquí, l’article d’en Carretero es converteix en fum. Que si s’ha acceptat acríticament un Govern “de perfil baix”, que si ERC està difuminant el seu perfil propi, etc. Quant al "perfil baix", aquest Govern no difereix espectacularment del Govern on va treballar ell mateix, o sigui que hauria de vigilar que la crítica no se li converteixi en un bumerang. Quant al "perfil propi", ERC que jo sàpiga segueix oposant-se al PSOE en qüestions incòmodes pel Partit Socialista com ara la Llei de la Memòria Històrica. Ha sigut ERC la que, des de dins del Govern, ha impulsat l’oposició d’aquest Govern a la proposta del Govern espanyol d'ampliar les hores de castellà a l’ensenyament (curiosament, en Carretero esmenta aquest decret espanyol com a mostra de servitud envers el Govern espanyol. Abracadabra!). ERC continua amb el front obert per la Renda Bàsica, afer del qual el PSOE s’ha desentès pràcticament del tot ja. En fi, sembla que ERC està encara lluny de perdre perfil propi. Una altra cosa és si fem que “perfil propi” sigui equivalent a “soroll mediàtic permanent”. Aquí si que hauríem perdut “perfil propi”. Però a banda de que aquesta relació d'equivalència és dubtosament fundada; a banda d'això, dic, que jo sàpiga el soroll mediàtic permanent ens ha costat dos diputats i la recuperació parcial de la imatge de partit freak que s’havia deixat enrere un cop es va cloure l’etapa Colom-Rahola. Poca broma.

En definitiva, sembla que en Carretero proposa recuperar el partit del purisme, el que no està disposat a acceptar els matisos dins dels governs de coalició (que és el que sempre comporta governar en coalició), el qui es creu que a base de cridar molt se l’escoltarà més. En definitiva, el model de partit que resulta simpàtic pel català d’a peu però que aquest mateix català d’a peu no votarà en la vida. Entre d’altres coses, perquè és un model de partit que, en ser minoritari i no estar preparat per a governar en coalició, simplement no està preparat per a governar. Un partit condemnat a la paràlisi política.

El millor, però, és ilustrar-ho amb exemples. A finals dels anys 70, l’SNP escocès va donar suport a una moció de censura contra l’aleshores govern laborista britànic en considerar que no s’estaven satisfent les demandes del nacionalisme escocès. El resultat va ser la caiguda del govern, la convocatòria d’eleccions i... la victòria de la Margaret Thatcher. A un país on el votant és tradicionalment d’esquerres, això i el suïcidi eren més o menys el mateix. L’SNP escocès no tornaria a aixecar el vol fins els anys 90. Una dècada de travessa pel desert per puristes. És com per pensar-hi, no?

Un altre exemple ens arriba del mateix país i del mateix partit. L’SNP està actualment a un tris de guanyar les eleccions escoceses i qui sap si de promoure un procés de sobirania al seu país. I com ho han aconseguit? Doncs amb la línia proposada i impulsada per l’Alex Salmond i el seu equip, basada en assenyalar la independència d’Escòcia no com un tub d'escapament per a una etèria “dignitat nacional” sinó com un mitjà per a aconseguir una Escòcia més justa, més pacífica i més pròspera. Salmond i els seus han parlat més de números que de banderes, més de justícia social que de “dignitat nacional”. S’han dedicat, doncs, a representar un “patriotisme social”, un “nacionalisme de la pluja fina” com el que ara blasma en Carretero al seu article. De resultes d'això, han aconseguit que bona part de l'abundant comunitat immigrada asiàtica els voti a ells. Si s'haguessin dedicat a pintar-se la cara i fer de bravehearts parlamentaris, com sembla que Carretero vol que facin els republicans, segurament avui els independentistes catalans no estaríem envejant-los des de la llunyania. Això de parlar de quants hospitals públics li costa a Escòcia el pertànyer al Regne Unit sembla que ha sigut un bon negoci per a l'SNP. ERC està seguint la mateixa via, i jo personalment estic content de que així sigui, com explicava a aquest altre post.

I és que finalment em sembla que una de les coses que més molesten en Carretero és la deriva esquerrana d’ERC, passi el que passi amb el seu eix nacional. No ho dic per dir. Frases com “jo sóc d’Esquerra, però no d’esquerres” o l’autoreconeixement com a representant del sector “liberal i sionista” d’ERC parlen per si soles. La “fermesa” que Carretero li reclama a ERC sembla que anirà, doncs, no tant per la via social com per la abstractament identitària. No serà una fermesa contra el Quart Cinturó, ni contra els vergonyosos ajuts a les escoles d'elit, ni en defensa de la Renda Bàsica, ni contra les reformes fiscals conservadores promogudes pel govern espanyol (fermeses que, per cert, sovint trobo a faltar en el meu partit). Serà la fermesa de les banderes, de les seleccions esportives, del "we are a nation" a ritme de We are the Champions. La fermesa de l'independentisme de barretina que havia estancat el creixement de l'ERC d'Àngel Colom.

L'entusiasme que entre alguns ha despertat la via Carretero és una prova fefaent de que és fàcil fer passar idees velles i passades de rosca per projectes innovadors i trencadors. En Joan Carretero sembla anar per la via de l'abandonament del patriotisme social que ha estat a la base del creixement d'ERC i què és l'únic camí de cara a substituir el PSC com a força hegemònica de l'esquerra catalana, objectiu que en Carretero diu compartir. Si en Carretero proposa aquest pas de cranc des d'una sincera i exclusiva preocupació pel país i pel partit (i no ho crec), he de dir-li que s'equivoca. Que no estem ni a Euskadi ni a Irlanda. Que a països com Catalunya (o com Escòcia) la pàtria no es fa a base d'èpica sinó a base de resultats tangibles. Aquella mena de resultats que només s'aconsegueixen quan governes amb el mal menor i mires de que la premsa et deixi en pau. Pot agradar més o pot agradar menys, però és el país que tenim. Si després del fracàs del procés de reforma de l'Estatut algú no ha entès això, una de dues: o no deixa que la realitat li espatlli les consignes, o és que no vol ni el millor pel partit ni el millor pel país, sinó "el millor" per a ell mateix.

O jo m'he perdut alguna cosa, és clar. Sigui com sigui, no aniria malament que en Carretero ens expliqués ja, de manera clara, quin és el seu model de partit i la seva estratègia alternativa. No en base a grans frases i proclames buides de contingut ("s'ha de recuperar el perfil propi del partit", "hem de recuperar la dignitat") sinó en base a propostes tangibles ("proposem la sortida del Govern", "no s'ha de pactar amb el PSC mentre el dirigeixi en Montilla"). A base de mullar-se de debò, vaja. Ah, i no desprès de les municipals, no, no: ara. Que això d'aixecar la llebre, cagar-se en el Puigcercós i desprès quedar-se xiulant a veure-les venir queda, diguem-ho finament, una miqueta pájaro. Així, com a mínim, es podria comprovar si és certera la meva sospita (bé, i la d'en Roger) de que en Carretero pretén fer recular ERC cap el nacionalisme de les essències. Si és així, no caldrà que recordi a quin partit han acabat tots els que han intentat que Esquerra deixi de ser d'esquerres. Temps al temps.

Etiquetes de comentaris: Carretero, crustacis, Escòcia, morning-singer, oportunisme, purisme

Posted by Lluís at 12:15 PM | Permalink | Comments

Padicat és l'acrònim de "Patrimoni Digital de Catalunya", un projecte de diverses institucions (la Generalitat, la Biblioteca de Catalunya...) amb l'objectiu de constituir una mena d'arxiu de la Internet catalana. Recentment, Padicat ha realitzat un registre de webs relacionades amb les eleccions catalanes de l'any passat:

L'1 de novembre de 2006 es varen celebrar a Catalunya les eleccions al Parlament. Per copsar aquest esdeveniment clau per entendre la societat catalana es varen seleccionar i capturar diverses versions de 83 recursos digitals (partits polítics amb i sense representació parlamentària que es presentaven a les eleccions de 2006, blocs personals, webs dels candidats, mitjans de comunicació, recursos digitals institucionals, fundacions políques i societats de recerca, etc.) que han estat incorporats al Patrimoni Digital de Catalunya, per permetre fer el seguiment de l'evolució de la campanya electoral al web català.

Doncs bé: entre els blocs arxivats (uns vint) hi figura el meu. Una petita píndola pel meu ego, tu.

Ah, també hi apareix el del Dani.

Etiquetes de comentaris: Autobombo, egolatria

Posted by Lluís at 1:47 PM | Permalink | Comments

Pensava escriure un article sobre la última del doctor Carretero, però algú ja ha escrit un article on m'hi veig perfectament reflectit.

Etiquetes de comentaris: Carretero, morning-singer, oportunisme

Posted by Lluís at 7:25 PM | Permalink | Comments

Els nacionalistes catalans tenim una malaltia que ens ha acompanyat sempre: la de buscar-nos referents a l'estranger. Segurament es deu a allò de que qui no troba a casa el que necessita se'n va a buscar-ho fora. "Desesperant perquè només hi ha injusticia i no rebel·lia", com digué Brecht a propòsit dels socialistes, els nacionalistes catalans sovint hem intentat veure en l'alliberament d'altres nacions el futur que desitjaríem per a la nostra. Per alguna inexplicable raó, sovint els nacionalistes catalans s'han emmirallat en nacions amb una lacra política i social gravíssima (a saber, la violència) que feia que la realitat dels seus processos d'alliberament fos sortosament allunyada de la nostra. Als anys 20 i 30 va ser Irlanda, més tard va ser el País Basc. El Quebec només ha ocupat les ments d'aquells que s'han ocupat d'estudiar-lo com a possible model de procés pacífic de sobirania, però mai ha encès el cor patriòtic de ningú, al menys no de ningú que jo conegui. Potser per la llunyania, potser per la manca d'èpica del tema. Segurament per les dues coses.

Últimament, però, els nacionalistes catalans vivim pendents d'un nacionalisme pacífic: el d'Escòcia. L'Escòcia que durant anys havia semblat una dúctil i submisa filla de l'Imperi britànic últimament està més insolent que mai. Sens dubte, perquè els motius que van impulsar la Unió amb Anglaterra (la participació al naixent Imperi, els designis de les dues corones...) avui ja no hi son. Però també per la magnífica obra de l'Scottish National Party, magníficament dirigit per un Alex Salmond que ha arrelat fermament el partit a les millors tradicions de la socialdemocràcia (no vol sentir ni parlar-ne, de la Tercera Via!), que ha formulat tot un discurs econòmic que abans era la gran mancança del nacionalisme escocès, i que en un llenguatge accessible i senzill ha explicat al seu poble quelcom tan important com les possibilitats d'Escòcia d'esdevenir una societat més justa, més lliure i més pròspera si es constitueix en nació, en el sentit il·lustrat del concepte nació: un conjunt de ciutadans que es garanteixen mútuament drets i llibertats i que afermen la seva sobirania sobre un determinat territori.

Però el que és més important, el que ha sigut clau en l'èxit del nou independentisme escocès, és que l'SNP l'ha allunyat de la mitologia romàntica de la identitat immutable que perdura a través dels segles i que s'ha de salvaguardar com sigui. Enlloc d'això, el partit d'en Salmond ha parlat de la identitat escocesa com una riquesa i com un instrument de cara a crear i assegurar aquesta nova nació escocesa, però no com un fi en si mateix, superior a la llibertat i la prosperitat dels individus que composen la nació. I així, s'esdevé de que alguns dels més importants suports al nacionalisme escocès venen avui de la comunitat asiàtico-escocesa. Esquerra Republicana de Catalunya, que és un partit tan summament idèntic a l'SNP en termes ideològics, n'hauria de prendre bona nota. Com he comentat alguna vegada en to de mitja broma amb en Miquel Salip, la independència es farà al Baix Llobregat o no es farà.

El millor de tot, però, és veure com en Tony Blair es posa nerviós. Sento una gran satisfacció quan aquest tio pateix una derrota. Veure com la pateix a mans d'un somrient Alex Salmond és un doble plaer, quasi orgàsmic. Mireu, mireu, i sobretot pareu atenció al que diu en Salmond:



Ho confeso: sento enveja. Una profunda i sana enveja pel camí que està prenent, tan resolta com pacífica, la gallarda Escòcia.


powered by ODEO

Posted by Lluís at 3:59 AM | Permalink | Comments

En Josep Miró i Ardèvol, representant de la dreta religiosa catalana més casposa i fatxa, fuet impenitent de maçons reals i imaginats, es va superar a si mateix aquest diumenge publicant un article a La Vanguardia en defensa del nou creacionisme que ens arriba dels Estats Units: el Disseny Intel·ligent. Molts ens vam quedar de pedra en veure que a les nostres terres començaven a arribar a casa nostra les pitjors tonteries de l'Amèrica anglosaxona més paleta. Molt em temo que la nostra actitud eurocèntrica, de mirar amb menyspreu aquests temes pensant "son coses dels ianquis" ens està suposant un autèntic cavall de Troia per on tard o d'hora se'ns colaran les pretensions d'aquells que voldrien veure de nou l'escola convertida en una plataforma d'adoctrinament religiós. Per sort, no resulta excessivament complicat trobar bones defenses contra tanta tonteria. I si no, mireu aquest article publicat a El Paleofreak: lògica impecable. El millor antídot contra el dogmatisme. I contra l'estupidesa.

------------

L'article sobre Disseny intel·ligent i evolució de Josep Miró I *Ardèvol (La Vanguardia, 15-1-2007) està farcit de greus errors de concepte, fal·làcies i trucs que els creacionistes dels Estats Units porten anys emprant. Són trucs que, una vegada i una altra, són rebatuts pels científics, fins i tot pels científics creients. Potser el senyor Miró i Ardèvol va pensar que convencerien els desprevinguts lectors espanyols que, sovint, desconeixen que el Disseny Intel·ligent és un moviment que pretén desprestigiar la biologia evolutiva i la ciència en general, i introduir elements sobrenaturals en les classes de ciències de les escoles, el que suposaria una reculada de gairebé dos segles.

El primer truc del seu text és afirmar que existeix una compatibilitat entre creació i evolució. "Podria ser que l'evolució es compleixi en unes escales i no en unes altres?" -es pregunta retòricament Miró i Ardèvol. És clar que si; podria ser que el Creador hagués intervingut en alguns moments importants. Però també podria ocórrer que un troll gegant, màgicament indetectable, empenyés als continents de tant en tant. Seria compatible aquesta idea amb el que coneixem sobre la deriva continental? Potser, a la imaginació o a la fe personal. Ara bé, seria científic? Evidentment, no, i aquest és el quid de la qüestió: en l'àmbit científic no existeix tal compatibilitat. I cal recordar que l'objectiu últim i confés dels creacionistes del Disseny Intel·ligent no és la compatibilitat, sinó la substitució total de les explicacions naturals per les sobrenaturals.

Una altra manipulació molt típica consisteix a confondre a propòsit l'abiogènesis (l'origen de la vida a partir de la matèria inerta) amb l'evolució. L'evolució de les espècies és un fet científic encara que no sapiguem encara com van sorgir els primers éssers vius. La Teoria de l'Evolució s'ocupa d'explicar els processos evolutius una vegada que ja existeixen éssers vius que evolucionen. Altres àrees distintes de la Biologia i la Química, amb les seves corresponents hipòtesis, s'encarreguen d'intentar resoldre (sense intervencions sobrenaturals o màgiques, per descomptat) la qüestió de l'abiogénesis.

El tercer truc és afirmar que hi ha actualment terrenys científics "refractaris a l'encaix evolucionista". És rotundament fals, com pot comprovar qualsevol que faci un cop d'ull a diverses publicacions d'aquestes disciplines. Miró i Ardèvol segurament té al cap les idees marginals del gurú del creacionisme Michael Behe, no el radicalment oposat consens de la comunitat científica.

El quart parany és l'afirmació que, segons la teoria darwiniana, les transformacions evolutives "s'aconsegueixen mitjançant mutacions a l'atzar". Tal barbaritat propagada per l'aparell propagandístic creacionista ha estat corregida a innombrables llibres de divulgació i en textos de biologia. A la teoria de Darwin, i a la Teoria Sintètica actual, les mutacions a l'atzar són solament una part de l'explicació. La selecció natural (que és una reproducció diferencial i no una competència entre espècies) és responsable de l'evolució d'estructures i les adaptacions complexes. Actua per etapes, utilitzant variació aleatòria com material, però ho fa de forma estrictament no aleatòria.

El cinquè parany és tan comú que ja rep un nom especial: "mineria de cites" (quote mining en anglès). Consisteix a manipular o emprar de forma esbiaixada cites de científics. Alguns dels citats tenen idees marginals, gens representatives del consens existent en els seus respectius camps (per exemple, es coneixen centenars de mutacions beneficioses, malgrat el que ens diu el citat Endler). D'altres discrepen amb l'actual teoria, però mai han qüestionat el fet de l'evolució ni tolerarien l'ensenyament d'alternatives sobrenaturals a classe de ciències. L'objectiu d'aquesta mineria de cites és que el lector pensi que dins de la comunitat científica hi ha una divisió important al costat d'un suport considerable del creacionisme. Tan extensament utilitzen els creacionistes aquesta estratègia, que els científics han creat pàgines en Internet que situen les cites en el seu context i expliquen la posició real dels seus autors.

No manipuli, Senyor Miró i Ardèvol, les idees d'Stephen Jay Gould sobre l'explosió càmbrica dient que eren "poc evolucionistes". Gould era un paleontòleg i biòleg evolutiu i sempre es va destacar per la seva defensa de l'evolució contra la intromissió del creacionisme que vostè defensa. És fals, a més, que la seva teoria dels equilibris interromputs "justifiqui" per què és difícil trobar les espècies intermèdies "que enllacen els grans salts observats en els fòssils". Gould es referia a les petites transicions entre espècies similars, no a "grans salts". Va proposar que escassejaven (no que faltaven) perquè l'evolució és relativament ràpida. Vostè deu saber que les formes intermitges de les transicions importants abunden, perquè els museus i els llibres estan farcits d'elles, i cada any apareixen a les notícies múltiples "baules perdudes", com els anomena incorrectament la premsa.

Finalment, no podia faltar en una exposició pro-creacionista l'utilització cínica de la paraula "dogma". L'evolució, com bé explica Gould, no és un dogma sinó un fet científic, com la gravitació, l'existència dels àtoms o la deriva dels continents. La Teoria Sintètica de l'evolució tampoc és un dogma; és una bona explicació científica d'una sèrie de fenòmens, subjecte a constant revisió. Els dogmes, senyor Miró i Ardèvol, estan a les religions i al cap dels creients proselitistes com vostè. Faci el favor de no projectar-los sobre la ciència.
_____________

Gràcies a Nau per avisar-me i enviar-me el text de La Vanguardia.

Veure també la crítica de Equalium.

Posted by Lluís at 10:43 AM | Permalink | Comments

Fa poc vaig qualificar en Salvador Sostres de "Losantos convergent". Ara me n'adono de fins a quin punt m'estava passant amb el pobre Fedeguico. Llegiu, llegiu el següent puto cubell d'escombraries que ha publicat l'amic Sostres a El Singular Digital i sabreu el que vol dir ser un hooligan convergent amb problemes mentals:

No és opressió és superioritat

Els homes no hem oprimit les dones, és pura propaganda repugnant que difon l'esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones, hem creat, inventat i descobert absolutament totes les coses boniques que hi ha a la Terra, mentre les dones no han sabut fer res més que queixar-se i fins i tot va ser un home qui es va haver d'inventar el tàmpax. L'altre dia sopant una feminista parlava dels drets de les dones, dels permisos que haurien de tenir les dones, dels salaris, de la igualtat, i tota quanta puta bèstia tenia al costat li feia costat, i era trist que algunes fossin dones i era patètic que també alguns fossin homes.

Els drets de les dones, pel moment els paguem els homes. Els homes que som empresaris, propietaris, directors generals; els homes que hem arribat a empresaris, a directors generals i a propietaris i que ningú no ens ha regalat res, tal com si les dones després de 2.007 anys d'era cristiana no han passat del trist paper que en aquest moment representen a la societat no ha estat per cap opressió sinó perquè els homes som superiors en enginy i en talent -de fet, i només amb comptades excepcions, el talent no és una qualitat femenina. Els homes ho hem fet tot, tot, absolutament tot. Fins i tot les constitucions que reconeixen els drets de les dones. El caràcter del triomf és masculí: i fixa't que la vicepresidenta d'Espanya en el fons, i en la barba és un home.

Dir que la dona, perquè això sempre ho diuen, les dones, dir que la dona té el mèrit de parir i de ser mare és com dir que la mà d'obra andalusa és qui en realitat va aixecar Catalunya. Va, home, va. Prou comèdia.

La qual cosa no vol dir que les dones no tinguin virtuts domèstiques, perquè en tenen. La qual cosa no vol dir que les dones no facin bé de mares, perquè en fan. Després de tots aquests anys d'expriència ja sabem que treballar no les ha fetes més felices, i que en canvi, gràcies a la seva incorporació al món laboral, els fills pugen més desatesos.

Mentre elles només es queixen, els homes podem seguir presumint de la nostra indiscutible superioritat. Inclús de la superioritat de donar-los peixet de tant en tant i els concedim alguna de les coses que exigeixen. Però va ser un home qui es va inventar la Coca-Cola, l'iPod, Ferran Adrià és un home, Valentí Puig és un home, Auden és un home, va ser un home qui va descobrir l'electricitat, Armani és un home i fins i tot quan els genis homes que s'han dedicat a la pintura han dedicat quadres a Déu l'han fet amb semblança d'home. També és revelador que Déu ens enviés un fill, i no pas una filla, i que l'única dona que va fer s'acabés menjant, la molt puta, l'única poma prohibida. Els homes, amb els segles, hem sortit de les coves i hem arribat fins a la lluna. hem fet els parcs Disney, hem aixecat catedrals, hem decorat interiors, hem fet rellotges, ordinadors, telefonia mòbil, cotxes, motos, pelis porno; i en canvi les dones, quan apareixen en escena, normalment l'única cosa que saben fer és menjar-se la puta poma.

Jo, per si de cas, li deixo aquí un consell que li pot anar bé de cara a deixar les drogues:

Posted by Lluís at 1:01 PM | Permalink | Comments

La segona tesi que desenvolupava en Roger Tugas al seu segon article sobre l'egoisme humà era la següent: atès que l'egoisme humà és un producte d'una determinada organització social, i que aquesta és susceptible d'ésser abolida, el sistema comunista no és pas una utopia sinó un projecte plenament realitzable. Al meu anterior post he argumentat que l'egoisme humà no és, en absolut, un pur producte de la organització social, sinó un conjunt de disposicions arrelades de manera innata a l'arquitectura cognitiva humana. També he argumentat que aquest fet no impossibilita en cap cas la realització del socialisme i del comunisme, atès que la naturalesa humana també consta de disposicions altruistes i cooperatives, i de que podem idear institucions que serveixin per a penalitzar els comportaments egoistes i premiar les conductes cooperatives. Al final del post he assenyalat que, malgrat tot, continua havent un factor que sí que impossibilita la realització, no del socialisme, però si del comunisme: l'escassesa de recursos. Per a desenvolupar aquesta tesi, faré un copy-paste literal (amb alguna petita correcció assenyalada al mateix text) d'un article que vaig publicar fa un temps a Socialdemocracia.org. I tranquils que aquest article ocupa només un full de KWord :-)

---------------------

Per què el comunisme no pot funcionar

La intenció d'aquest article és mostrar, molt succintament, que el coneixement científic que tenim avui dia ens mostra clarament que el comunisme és impossible. Per "comunisme" s'entén quelcom diferent del que s'entén per "socialisme". Si aquest últim suposa la socialització dels béns de producció, el primer suposa la socialització de tot tipus de bé, sigui de producció o de consum (quelcom que és conegut també amb el nom de "comunitat de béns"). El comunisme, doncs, pressuposa al socialisme, però aquest últim no implica necessàriament al comunisme. Convé tenir-ho en compte per a no confondre una discussió sobre la possibilitat del comunisme amb una altra, molt diferent, sobre la possibilitat del socialisme.

La comunitat de béns solament pot sustentar-se sobre una situació d'abundància. Solament en l'abundància és possible que tot sigui propietat de tots. Si el teu i jo estem sols en una habitació i tenim una espècie de "màquina generadora de plàtans" no ens hem de posar d'acord sobre quants plàtans es menja cadascú o, dit d'altra manera, sobre quants són teus i quants són meus. Un "comunisme dels plàtans" seria possible en una situació així. En canvi, quan solament hi ha tres plàtans a mà s'imposa la discussió sobre el repartiment dels plàtans, sobre quin plàtan o quina porció de plàtan correspon a cadascun dels dos.

Això va ser vist amb claredat per Karl Marx. Segons la seva teoria de la Història, el desenvolupament de les forces productives (de la capacitat productiva de l'ésser humà) arribaria a un nivell tal que abandonaríem el "regne de la necessitat" i entraríem en el regne de l'abundància. Una situació així veuria desaparèixer la propietat privada i amb ella el sistema de classes, perquè resulta superflu que uns tinguin mes recursos que uns altres si els recursos són abundants. Per això, el règim econòmic d'aquest estadi final de la Història humana seria la comunitat de béns, on "cadascun aportaria segons la seva voluntat capacitat i rebria segons la seva necessitat".

La teoria de la Història de Marx, molt solvent en molts sentits, patia no obstant això d'un defecte molt propi dels sistemes teòrics del segle XIX: es basava en el que després s'ha anomenat la hipòtesi dèbil de l'escassesa. Segons aquesta hipòtesi, és factible per a l'ésser humà arribar a un nivell de desenvolupament productiu tal que s'entri en una situació d'abundància. L'escassesa vindria imposada sobretot per limitacions de tipus social, per sistemes socials que en el seu moment van alimentar el desenvolupament de les forces productives però que en un determinat moment comencen a obstruir-les. Marx pensava que el capitalisme havia fomentat un extraordinari desenvolupament de les forces productives però que tard o d'hora la seva estructura de classes es convertiria en un impediment per a la continuïtat d'aquest desenvolupament. La revolució obrera i l'arribada del socialisme, en alliberar definitivament a les forces productives dels obstacles imposats per les divisions de classe, prepararia el terreny per a la societat de l'abundància i, per això, pel comunisme. La hipòtesi feble de l'escassesa es resumiria en la següent asserció: l'escassesa de recursos no és un fet natural sinó sobretot el producte d'una determinada organització social.

Des d'aleshores fins avui, hem pogut comprovar que la realitat no és tan esperançadora. L'informe Meadows i el moviment ecologista han posat sobre la taula, en efecte, una visió molt diferent de les coses: no solament els recursos de que disposa la Humanitat no són abundants, sinó que molt probablement no ho seran mai. L'escassesa, doncs, és una dada, i no un producte d'una organització social deficient (mes enllà que aquesta pugui, en efecte, agreujar les situacions d'escassesa). És el que es coneix com hipòtesi forta de l'escassesa. Si unim aquesta hipòtesi a l'afirmació sostinguda mes dalt de que el comunisme solament és possible en situacions d'abundància, la conclusió és clara: el comunisme és impossible. Sembla ser, doncs, que la Humanitat sempre es veurà condemnada a decidir què es produeix, amb quins recursos, en quina quantitat i per a quin destinatari. Un altre debat és si aquesta decisió la deixem d'alguna manera en mans del poble, com proposem els socialistes, o d'uns quants poders privats no sotmesos a l'escrutini democràtic, com proposen els liberals.

Posted by Lluís at 12:50 AM | Permalink | Comments

El company Roger Tugas ha contestat al meu post-comment sobre el seu propi post a propòsit del suposat caràcter de construcció social que tindria l'egoisme humà. A fi de respondre-li de la manera més clara possible, dividiré el seu post en tres parts: una la contestaré en aquest post, una altra en un altre article i una tercera en un tercer post. Les tres parts de les que parlo son: 1) l'afirmació del caràcter purament social de l'egoisme humà, que per tant seria eliminable per la via de les reformes socials; 2) l'afirmació de que el comunisme és possible en tant que la ment humana està preprada per a assumir tal sistema; i 3) la negació del caràcter reaccionari de la tesi de que "les persones que no treballen de manera voluntaria no tenen per què rebre drets socials". Avui m'ocuparé, com dic, de la primera part: l'afirmació del caràcter purament social de l'egoisme humà. Degut al complicat caràcter de la qüestió i de les diferents estratègies argumentals utilitzades per en Roger, aquest post serà força més llarg que els dos següents. En concret, ocupa 5 pàgines de document de text escrit en KWord. No digueu que no us he avisat...

Els mals usos de la Ciència

Si recordem el meu anterior post, jo afirmava que l'egoisme humà, lluny de ser el resultat d'un procés de socialització, és en realitat un conjunt de disposicions de caràcter innat allotjades a l'arquitectura cognitiva humana. En Roger Tugas segueix bàsicament quatre estratègies per a atacar aquesta tesi. La primera consisteix en afirmar que la dreta ha apel·lat repetidament als resultats de la psicologia cognitiva per a justificar les seva filosofia política. No li falta raó a en Roger. El que falla aquí son dues coses. La primera és que aquesta només és la meitat de la història: bona part de la gent que ha estudiat el caràcter innat de bona part del comportament humà pertany de manera clara a l'esquerra política. Així, Robert Trivers (un dels pioners de la sociobiologia) era un dels pocs blancs que van arribar a militar als Black Panther. John Maynard Smith, un altre sociobiòleg afamat, va ser militant comunista. Richard Dawkins, l'autor de El Gen Egoista es reconeix com a socialista a una nota al marge d'aquest llibre. Helen Fisher, autora de diversos estudis sobre el dimorfisme cerebral sexual, és feminista. I així un llarg etcetera. L'altra pota que falla de l'argumentació d'en Roger és que és un argument científicament irrellevant: la genètica mendeliana és una bona teoria científica independentment dels usos que es facin d'ella al camp, per exemple, de la biotecnologia. Doncs el mateix passa amb la psicologia cognitiva i amb qualsevol altra disciplina científica: una cosa és conèixer, i una altra fer política. Els idearis ètico-polítics i la Ciència son fonamentalment independents. Una lliçó que un extraordinari filòsof comunista com era Manuel Sacristán no es va cansar d'explicar.

Un petit apunt que caldria comentar és el que diu en Roger de que la psicologia cognitiva està constituïda per "estudis als quals fa referència la dreta per justificar una conducta humana basada indefectiblement cap a la maximització d’utilitat, recolzada també en la concepció econòmica de l’home, que actua segons la llei de l’oferta i la demanda". En realitat, la cosa és més aviat a la inversa: les investigacions més punteres en psicologia cognitiva sovint han servit per possar en dubte els supòsits sobre la conducta humana que estan a la base de tota la teoria econòmica ortodoxa. El psicòleg i economista experimental Daniel Kahneman ha demostrat, per exemple, que la funció d'utilitat dels individus descriu una corba força diferent de la que han utilitzat tradicionalment els economistes, atès que les pèrdues semblen influir molt més en el benestar dels individus que els guanys (al contrari del que han suposat sempre els economistes, que partien de la base de que un individu prefereix arriscar-se a perdre 1 euro que arriscar-se a no guanyar-ne 2, per exemple). També s'ha demostrat experimentalment que en molts contextos la hipòtesi de la racionalitat falla. Per exemple, si seiem a dos individus a negociar el repartiment de 100 euros amb la premisa "decideix el repartiment el primer però si el segon no hi està d'acord els dos us quedeu sense res" el que succeeix va totalment en contra del que prediu la teoria econòmica: segons aquesta, si el primer individu fes la oferta de que "jo em quedo 99 i tu te'n quedes només un", el segon individu ho hauria d'acceptar, atès que des del punt de vista de la racionalitat econòmica és molt millor guanyar un euro que no guanyar-ne cap. La realitat és, però, que la majoria d'individus prefereixen quedar-se sense res a acceptar un repartiment de diners tan manifestament injust. I no tan sols això: conscients de que aquesta serà la reacció més probable del segon individu, el primer individu tendeix a proposar un repartiment més just (normalment del tipus "jo em quedo 60 i tu 40"), evidentment per por a quedar-se sense res.

Dificultats a la psicologia cognitiva?

La segona estratègia d'en Roger és posar la psicologia cognitiva en dificultats apel·lant a contraexemples. Així, per exemple, segons diu en Roger, la psicologia cognitiva afirmaria que les dones tenen una mentalitat més estratègica que la dels homes però també una menor velocitat de pensament. I diu en Roger: com expliquem aleshores l'absolut predomini masculí en un joc eminentment estratègic com son els escacs? Primer de tot, dir que a mi personalment no em sona gens que entre les nombroses diferències psicològiques que existeixen entre els homes i les dones es trobin les que esmenta en Roger. Però bé, tant és. Suposem que la psicologia cognitiva fes l'afirmació que en Roger diu que fa, i agafem el contraexemple que en Roger ens proposa. Acaba això amb les tesis sobre la innatesa de certes diferències psicològiques entre homes i dones? Jo diria que no. Per moltes raons, però fonamentalment per una de molt important: perquè no seria el primer camp on les capacitats innates de les dones no surten a la llum degut a un procés previ de discriminació, aquest si, socialment construït en un 100%. Allà on les dones han accedit mal que bé igualitariament a un camp determinat han sortit a la llum les diferencies innates de les que parlo. Així, les majors habilitats verbals de les dones tenen una traducció molt clara en l'absolut predomini de les dones en carreres com les filologies i en general les de lletres. Al seu torn, no és estrany veure poques dones a les facultats de matemàtiques àdhuc en aquelles societats fortament igualitaristes com ara Suècia, i és que els homes semblen tenir un àrea cerebral dedicada al pensament matemàtic molt més gran i desenvolupada que la de les dones.

I fins i tot aquí hi han interessants diferències observables. Per exemple: la psicologia cognitiva sempre havia suposat i comprovat experimentalment que la major capacitat matemàtica dels homes estava relacionada directament amb la seva major capacitat per a processar informació sobre l'espai; per exemple, en diversos experiments s'havia comprovat que el percentatge d'homes que l'encertaven en assenyalar el Nord sense una bruixula era sensiblement superior al percentatge de dones capaces de la mateixa fita. Doncs bé, la Leda Cosmides (una de les pioneres de la psicologia evolucionària) va dir: si acceptem que aquesta diferència de capacitat espacial ve donada per la diferent activitat a la que homes i dones es van haver d'enfrontar en el moment del sorgiment de l'espècie humana (expedicions de caça en el cas dels homes, activitat recolectora en el cas de les dones), aleshores hauríem de suposar que no és que els homes tinguin més habilitat espacial, sinó que tenen més habilitat espacial en espais de grans dimensions i sobretot en espais oberts. Seguint amb aquesta hipòtesi, als petits espais (per exemple, a una habitació) les dones haurien de poder orientar-se molt millor. Va sotmetre la hipòtesi a contrastació experimental i... bingo! Les dones trigaven molt menys que els homes a trobar objectes dins una habitació. Qualsevol dona que estigui llegint aquest text estarà somrient: quantes vegades heu enviat el vostre novio/germà/pare a la vostra habitació a buscar-vos el mòbil o les claus de casa i l'heu vist tornar amb les mans buides?

Observi's, arrel d'aquest exemple, que la moderna psicologia cognitiva, i particularment aquella que es recolza en la teoria de la selecció natural neodarwinista, sembla tenir tots els trets d'una bona teoria: conceptes ben definits, un sistema hipotètico-deductiu sòlid, superació de proves experimentals, descobriment de fets nous no coneguts abans de la formulació de la teoria, etc.

Els fracasos de l'etnografia tradicional

Una tercera estratègia utilitzada per en Roger és apel·lar novament als resultats de diferents observacions etnogràfiques com a prova de la no-existència d'un egoisme humà innat. En concret, esmenta els treballs de Robert Dentan, Richard Lee i Margaret Mead (aquesta última a propòsit d'unes observacions que jo feia al meu anterior post). Desconec els treballs d'en Dentan, però si no m'equivoco en Richard Lee és un dels que als anys 70 es van convertir en propagadors del mite dels kung del desert del Kalahari com a poble inofensiu i pacífic. Doncs bé, segons diu Steven Pinker al seu llibre The Blank Slate (Pinker, 2002):

Però tan bon punt els antropólegs acamparen el temps suficient per a reunir dades, descobriren que els kung-san tenen un índex de criminalitat superior al de zones urbanes deprimides nord-americanes. Descobriren també que, feia poc, un grup de kung-san, per a venjar un assasinat, s'havia infiltrat al grup de l'assasí i havía executat homes, dones i nens mentre dormíen (Wrangham i Peterson, 1996)"

A l'anterior post explicava, així mateix, que l'antropòleg Derek Freeman havia refutat contundentment en una etnografia de quatre anys de durada les observacions que Margaret Mead havia fet sobre els indígenes samoans durant uns pocs mesos, on els descrivia com una societat sexualment desinhibida, sense jerarquies, ni agressivitat, etc. Les raons que addueix en Roger per a resistir-se a aquesta refutació son les següents: 1) l'estudi va rebre fortes crítiques metodològiques d'altres companys antropólegs; 2) es va realitzar 55 anys després de l'estudi de la Mead, havent-se produït en aquest temps un increment notable de la influència del cristianisme; i 3) l'estudi va ser condemnat com a fraudulent per l'Associació Americana d'Antropologia. El primer punt és una dèbil crítica degut a que: 1) no és menys cert que una bona part de la comunitat científica, antropològica i no-antropològica, va rebre el treball de Freeman com una saludable demolició del que entenien com un mite pseudocientífic; i 2) fins on jo se, en Derek Freeman va realitzar una observació etnogràfica estandar, estant-se quatre anys a Samoa i tenint un bon coneixement de la llengua parlada pels indígenes (al contrari que la Mead, que hi va anar amb nocions bàsiques i s'hi va estar, com dic, uns pocs mesos). El segon punt que esmenta en Roger és també poc atendible: 1) una observació que no es pugui repetir amb un grau mínim de fiabilitat és una observació irrellevant a l'hora de confirmar una hipòtesi teòrica (la maleabilitat absolutament social de la conducta humana, en aquest cas), o dit d'una altra manera, si assumim seriosament la idea de que no podem corroborar al llarg del temps les observacions de la Mead, aleshores tant pitjor per a aquells que vulguin recolzar les seves hipòtesis teòriques sobre aquestes observacions; i 2) els primers missioners cristians van arribar a Samoa l'any 1830, amb la qual cosa, a falta de dades més precises, costa de creure que als anys en que la Margaret Mead realitzà les seves observacions (els anys 20 del segle XX) la influència cristiana fos gaire inferior a la que es podria haver trobat en Derek Freeman als anys 80 del mateix segle XX. Finalment, el dictamen de l'AAA és una font poc fiable degut a que: 1) l'AAA no és la més rigorosa de les associacions científiques, com ho demostra la canxa que li donen a l'antropologia postmoderna més anticientífica (James Clifford, etc); 2) les associacions científiques, com les Universitats, solen estar sotmeses a negociacions de marcs de poder que sovint enterboleixen el rigor científic. Sense anar més lluny, la prestigiosa American Assocciation for the Advancement of Science va arribar a admetre la parapsicologia com a disciplina científica. Casualitats de la vida, a proposta de la Margaret Mead.

Sigui com sigui, no està de més recordar que algunes de les investigacions més fascinants de la psicologia evolucionaria tenen precissament un caràcter d'estudi transcultural que deixa poc lloc al dubte sobre la seva validesa. Així, les investigacions d'en David Buss sobre les bases innates de la conducta sexual i amorosa dels humans (Buss, 1996) estan basats en un gran estudi fet sobre una mostra de deu mil persones de trenta set cultures diferents; les teories d'en Pascal Boyer sobre els fonaments innats de la religiositat també es basen en un ample ventall d'estudis etnogràfics i històrics; etc.

Algunes resistències a l'evidència de la naturalesa humana

La quarta estratègia argumental d'en Roger seria la següent: la proposta que segons ell defenso, a saber, que "s’està creant una mena de cultura que es transmet, com si fossin gens, però de forma molt més ràpida, el que conté tot un seguit de preceptes (valors, actituds, ideal d’èxit, necessitat de la supremacia de certes persones i cultures sobre unes altres...)", s'està veient fortament contestada des d'altres àmbits d'estudi; en Roger assenyala, particularment: 1) que el lingüísta Noam Chomsky i el paleontòleg Stepehn Jay Gould han afirmat que aquesta teoria és sumament objectable; i 2) que "els sociòlegs segueixen aportant estudis on s’aprofundeix en la idea de la norma social com a element clau per explicar l’acció, actitud i valors humans, adaptable a diferents cultures (a diferència de la psicologia cognitiva)". Per començar, he de dir que no recordo haver defensat la teoria que en Roger diu que defenso. La teoria de la que parla en Roger és la teoria de mems o memètica. Es tracta d'un programa d'investigació emergent que consisteix bàsicament en afirmar que és possible bastir una mena de teoria de la cultura similar a la teoria de la biologia sostinguda pels genetistes moderns. Així, hi haurien unes unitats bàsiques de reproducció cultural (els anomenats "mems") que es transmetrien de cervell en cervell mitjançant la recepció d'estímuls i la repetició de patrons d'informació, i que sobreviurien a un procés estocàstic de selecció funcional similar a la selecció natural darwinista. És cert que bona part d'aquesta teoria ve impulsada per seguidors de la psicologia evolucionària i de la sociobiologia (Richard Dawkins, Daniel Dennett...), però no és menys cert que: 1) també hi han seguidors destacats de la psicologia evolucionària i de la sociobiologia que es mostren molt escèptics respecte d'aquesta teoria (Steven Pinker); i 2) que la psicologia cognitiva (i per tant la psicologia evolucionària) és completament independent de la memètica: és perfectament plausible assumir l'existència d'una arquitectura cognitiva innata de caràcter modular (assumpció bàsica de la psicologia cognitiva moderna), i àdhuc assumir que el seu orígen es troba a la selecció natural neodarwinista (assumpció bàsica de la psicologia evolucionària) i no sostenir, en canvi, que la informació processada pels cervells humans sigui susceptible d'estar sotmesa a un procés estocàstic de selecció funcional (assumpció bàsica de la memètica). A l'anterior post jo només sostenia les dues primeres assumpcions, la primera de les quals ja és pràcticament assumida pel gruix de la comunitat científica, estant només en discussió la segona (i cada cop menys).

Partint d'aquesta clarificació, ¿s'estan possant en qüestió aquestes dues assumpcions de les que parlo, seguint el que deia en Roger? L'Stephen Jay Gould, sens dubte, possava en qüestió les dues: ni creia en l'existència d'una naturalesa humana innata, ni molt menys que hagués estat troquelada per la selecció natural. El problema és que ell al seu torn s'ha vist contestat de manera eficaç per investigadors com Daniel Dennett, Richard Dawkins o Steven Pinker, els quals assenyalen que en Jay Gould bàsicament recorre a la mateixa mena d'arguments als que recorren els adversaris de la selecció natural en biologia ("existeix tal llacuneta aquí o tal llacuneta allà"), oblidant: 1) que no hi ha cap teoria científica que no tingui llacunes per explicar; i 2) els espectaculars descobriments, contrastats experimentalment, que han ofert la psicologia evolucionària i en general tota la cognitiva. Està bé assenyalar els defectes d'una teoria, però amb això no n'hi ha prou com per a desqualificar-la globalment: a més d'això, s'ha de demostrar que 1) els defectes i les llacunes superen amplament la informaciço veraç aportada per la teoria; i 2) que existeix una alternativa millor, capaç d'explicar els mateixos fenòmens que explica la teoria que es preten substituir sense presentar els mateixos defectes. Com se sol dir, one cannot beat something with nothing.

L'altra autoritat que citava en Roger era en Noam Chomsky. Efectivament, en Noam Chomsky és un adversari de la psicologia evolucionaria, és a dir, de l'explicació per selecció natural de l'origen dels moduls cognitius que la moderna psicologia cognitiva considera innats en la ment humana. Ara bé, en Noam Chomsky no només no és en absolut partidari de la hipòtesi de la "tàbula rasa", de què la ment humana és similar a un full en blanc i que les conductes humanes s'expliquen únicament mitjançant els procesos de socialització; molt al contrari, en Noam Chomsky és famós precisament per haver postul·lat una teoria innatista del llenguatge humà, la gramàtica generativa, que és una de les pedres filosofals de l'anomenada "revolució cognitiva" que donà lloc al naixement de la moderna Ciència Cognitiva, que és fermament innatista. Desconec si en Chomsky és partidari o no de la idea de que l'egoisme humà és també un tret innat de la naturalesa humana, però els seus posicionaments en el debat "nature/nurture" (natura/criança) deixa lloc a pocs dubtes. Per cert que les teories de Chomsky també estan rebent espectaculars comprovacions experimentals: fa un dos anys i escaig sortia a tots els diaris la noticia d'una familia que presentava serioses deficiencies en el llenguatge que no provenien de distorsions en l'aprenentatge sino d'un defecte genètic.

Uns altres que si que posen en qüestió tant l'existència d'una naturalesa humana innata com del seu origen neodarwinià son, com assenyala en Roger Tugas, el gruix dels sociòlegs. Aquí la veritat és que l'"autoritat" citada espanta relativament poc: si hi ha alguna cosa que caracteritzi la Sociologia actual és el seu desastrós estat teòric. Amb això no vull dir que no s'estigui fent bona Sociologia, però generalment es tracta o bé d'un treball de caire purament empíric, o bé de teories de curt abast sobre fenòmens històricament localitzats (els nacionalismes, l'origen del capitalisme); els sociòlegs d'avui en dia, o no ofereixen teories generals sobre la conducta humana (com si que la ofereix la psicologia cognitiva), o les ofereixen sense el menor suport empíric (la teoria de sistemes de Luhman, la de l'estructuració de Giddens...). La idea de l'homo sociologicus, de l'ésser humà la conducta del qual està regida completament per les normes i les institucions socials, és un artefacte teòric molt malmés pels descobriments psicològics més punters. Parlava en Roger al seu post de no caure en un "reduccionisme psicologista"; en fi, jo no conec cap psicòleg cognitiu que pretengui que la psicologia cognitiva expliqui per si sola tota la conducta humana, per bé que expliqui la base a partir de la qual aquesta es desenvolupa en societat (és en aquest sentit que és una teoria general de la conducta humana: ofereix una explicació conscientment parcial d'aquesta però que és aplicable a tots els éssers humans sigui quina sigui la seva situació històrico-cultural). En canvi, el sociòleg estàndar sol pensar (conscientment o insconcient) que les explicacions socials es basten per si soles i que no cal estar amatents a les explicacions provinents de la psicologia o de la biologia. Si hi ha algun reduccionisme perniciós en Ciència Social avui en dia, aquest és el sociologisme. No per casualitat, les dues ciències menys desenvolupades en el plànol teòric avui en dia son l'Antropologia Social i la Sociologia: precisament les úniques dues que estan pràcticament desconnectades dels descobriments i els avenços a la resta de disciplines.

L'homo sociologicus i la inconsistència de la tàbula rasa

La idea de l'homo sociologicus té, però, un enorme valor en aquest debat, i és que concentra totes les inconsistencies analítiques de la hipòtesi de la ment humana com a "tàbula rasa", què és la que defensa en Roger. D'entre aquestes inconsistències, que son moltes, n'hi ha una que al meu parer és demolidora i és pràcticament irresoluble per a aquesta perspectiva teòrica. Es tracta del següent: si assumim, com fa en Roger, que la ment humana és una pissarra en blanc (això és el que significa "tàbula rasa") on la societat escriu al seu gust els patrons de conducta, preferències, creences... dels humans, aleshores no ens queda cap altre factor motivant de les conductes humanes que la socialització dels agents en normes i valors que regirien la seva conducta. La hipòtesi de l'homo sociologicus és precissament aquesta: que els humans son bàsicament agents moguts per les normes socials que han interioritzat a través de diversos procesos de socialització. Sorgeix fàcilment la pregunta: i qui es va inventar aquestes normes? La resposta obvia és afirmar que en un determinat moment de la història humana una persona o un grup de persones van protagonitzar un procés de institucionalització d'unes determinades normes que son les que s'han perpetuat. Però per prendre'ns seriosament aquesta resposta, hem de fer-nos lògicament la pregunta immediata: i quines normes movien els actors que van protagonitzar aquest procés d'institucionalització? Si assumim que aquests actors venien moguts igualment per normes interioritzades mitjançant procesos de socialització, aleshores ens haurem de preguntar amb igual immediatesa qui es va inventar aquestes normes i quines normes regien el seu comportament, i així ad infinitum. Si per contra suposem que els actors protagonistes del procés d'institucionalització eren éssers humans amb desitjos i creences propis, no posats allà per cap instància socialitzadora sinó fruit de la seva genuïna individualitat, aleshores acabem recalant necessàriament en l'existència d'una naturalesa humana innata, perquè només això explicaria que existissin forces motivadores de l'acció que no fossin les exclusivament socials.

La hipòtesi de l'homo sociologicus, com veiem, presupossa necessàriament l'existència d'unes normes socials determinades, la creació de les quals no pot explicar-se perllongant ad infinitum l'apel·lació a l'existència de normes previes que regirien el comportament dels humans que van crear les actuals. Per a explicar l'existència d'aquest ordre de normes socials tard o d'hora acabem atribuint als individus voluntat, desitjos i creences propis, i això no pot fer-se si se suposa que les seves ments son fulls en blanc que han estat emplenats per la societat. L'existència d'una naturalesa humana innata no s'oposa a l'explicació de la conducta humana mitjançant normes socials, sinó que n'és la condició necessària: l'homo sociologicus no pot existir sense normes socials, aquestes no poden existir sense persones dotades de voluntat pròpia que n'hagin sigut les creadores, i la voluntat pròpia no pot existir en un ésser humà la ment del qual és un full en blanc a l'espera de ser emplenat per una instància socialitzadora. L'existència de la cultura humana i de la seva diversitat està basada en, i constrenyida per, l'existència d'una arquitectura cognitiva humana de caràcter innat. Sense necessitat d'apel·lar als resultats empírics, que apunten fortament en la direcció que defenso, la hipòtesi de la "tàbula rasa" és simplement inconsistent per definició, per les raons exposades.

Naturalesa humana sense egoisme?

Em permeto afegir a l'argumentació d'en Roger una cinquena i última estratègia argumental que podria servir per a desautoritzar la meva tesi sobre la innatesa de l'egoisme humà. Es tractaria del següent: suposem que donem per vàlida la idea de que la naturalesa humana conté un fort contingent de disposicions de caràcter innat que, al menys en part, esdevenen factors causals rellevants en l'explicació de la conducta humana. Fins ara hem vist que, al menys, la investigació científica més sòlida apunta en aquesta direcció. Doncs bé: tot i admetent això, podríem suposar que l'egoisme no es troba entre aquestes disposicions. Que, rousseaunianament, l'ésser humà és bo per naturalesa i és l'entorn social el que el corromp.

Per començar, seria difícil explicar de quina manera una societat de gent sense disposicions innates de caràcter egoista ha donat lloc a societats on es fomenta l'egoisme. És, com a mínim, una idea estranya: si suposem que algú ha fomentat conscientment l'egoisme per a benefici propi, qualificariem sens dubte aquesta persona d'egoista, la qual cosa ens motivaria a explicar l'origen del seu egoisme, i així ad infinitum. L'altre extrem seria atribuir l'origen de l'egoisme generalitzat a l'agregació de milions de conductes altruistes o cooperatives, la qual cosa resultaria encara més estranya. Però l'argument definitiu és, com sempre, l'apel·lació al treball dels investigadors: la psicologia evolucionària, recolzada en amples estudis empírics, assenyala l'existència de quatre mòduls cognitius que regeixen les nostres relacions amb els altres, i que combinats entre ells donen lloc a tota la gamma de conductes socials que podem observar en els humans. Dels quatre mòduls, un (el de proporcionalitat) és clarament egoista: li donem més a aquell qui més ens aporta, i li donem menys a aquell qui menys ens aporta. És un mòdul des del qual tractem els altres no com a fins en si mateixos sinó com a instruments per a altres fins i, no per casualitat, és el mòdul que regeix bàsicament el nostre comportament en les situacions d'intercanvi com, per exemple, el mercat.

Egoisme, socialisme i comunisme

L'origen d'aquest debat era determinar si el socialisme (a grans trets, la socialització dels mitjans de producció i la redistribució de la riquesa) i el comunisme (la comunitat de bens) eren o no possibles degut a l'egoisme humà. En Roger ha estat defensant que, atès que l'egoisme humà seria simplement l'efecte d'unes determinades institucions socials (com ara la propietat privada), l'abolició d'aquestes institucions obriria la veda per a la instauració del socialisme, primer, i del comunisme, després.

Fins ara, crec haver demostrat amb bones raons que la idea de que l'egoisme és purament el producte d'un ordre social determinat és errònia. L'egoisme és una dada del comportament humà amb la qual haurà de comptar qualsevol projecte polític, ja sigui per exalçar-la, per a reconduir-la o per mirar de neutralitzar-la fins on sigui possible. I bé: hi poden comptar els projectes socialista i comunista i tot i així seguir aspirant a realitzar-se? Doncs, tal com vaig sostenir al meu anterior post: rotundament sí. D'entre els quatre mòduls cognitius bàsics de relació social dels que parlava abans no només figura el de proporcionalitat: també hi han el d'igualtat (atorguem a cadascú la mateixa part d'un bé X), el de comunitat (compartim el bé X entre tots, sense fixar-nos en quant es queda cadascú), i el d'autoritat (del bé X, en tindrà més qui més autoritat tingui). Tots aquests mòduls possibiliten la submissió de l'egoisme de molts, o àdhuc de tots, a major gloria de la comunitat, de l'autoritat o de la distribució igualitària. Dit d'una altra manera: l'altruisme i la cooperació son tan innates en l'ésser humà com l'egoisme. La qüestió és dissenyar institucions socials que penalitzin els comportaments egoistes i premïin la cooperació i el compromís amb la resta de membres de la comunitat política. Tal com deia al meu anterior post, es tracta de crear institucions que facin exactament el contrari del que fa el mercat: induir a la cooperació fins i tot els actors més egoistes, i anul·lar l'actuació d'aquells que insisteixin en comportar-se de manera egoista. Això no suposaria, ni molt menys, l'eliminació de l'egoisme humà, que com hem dit té un caràcter innat, però si que suposaria el seu control fins al punt d'eliminar l'amenaça que suposa per a la realització del socialisme i del comunisme.

Ara bé, que l'egoisme humà no impossibiliti la realització dels projectes socialista i comunista no significa que no hi puguin haver altres factors que els puguin impossibilitar. En particular, jo crec que tenim molt bones raons per a pensar que l'escasessa de recursos suposa un element infranquejable per a la instauració del comunisme. En parlaré al proper post.

Posted by Lluís at 12:43 AM | Permalink | Comments

He intentat penjar aquest comentari al bloc d'en Roger Tugas arran del seu últim post però el puto Bloc.cat m'ho impedeix. Aquí va, Roger:

Bones, Roger.

Sento dir-te que la Ciència més puntera ja fa temps que ha desautoritzat bona part de les tesis que sostens en aquest post. Si hem de fer cas de la investigació més puntera en psicologia cognitiva, hem d'admetre que els éssers humans naixem amb una arquitectura mental ja prefixada per la nostra genètica. Arquitectura que és comuna a tota l'espècie humana, tot i que presenta substancials diferencies innates entre homes i dones (quant a capacitats matemàtiques, lingüístiques... però també quant a diferents disposicions de comportament). Arquitectura que, tot i que precisa en molts aspectes d'un entorn social, és en gran part independent en la seva estructura de les mutacions d'aquest entorn.

Una part d'aquesta arquitectura cognitiva està constituïda per disposicions de caràcter plenament egoista. L'instint de supervivència, la gelosia, l'ambició de poder, fins i tot la passió pels greixos animals en detriment de l'aliment vegetal son instints que estan gravatas al foc a la naturalessa humana degut a milenis de selecció natural en que aquestes disposicions van ser premiades per ajudar a la supervivència humana en el moment en que l'espècie sorgia.

O sigui que no. Que ni el socialisme, ni el comunisme, ni tan sols l'horripilant "mon feliç" de Huxley seran mai capaços d'eliminar l'egoisme humà, com no sigui remodelant genèticament l'espècie, extrem que no estic segur que sigui desitjable.

Una altra cosa és pensar si no donem per més, si la nostra arquitectura mental només està preparada per a processar egoisme. I sabem, sempre segons la psicologia cognitiva més puntera, que no és així. Què els éssers humans també som capaços de sentir compasió pel patiment alié, que tenim disposicions altruistes o simplement cooperatives, que som capaços de comprometre'ns amb coses que en principi no ens suposen un benefici individual immediat. Del que es tracta és de dissenyar institucions que premiïn el comportament cooperatiu i penalitzin el comportament egoista, sens menyscapte de les llibertats individuals i de la pròpia estabilitat material de la societat.

Un exemple d'això que dic, però a la inversa, seria el mercat. El mercat indueix a ser egoistes fins i tot aquells agents que en principi no tenen gaire desenvolupades les seves disposicions egoistes. La raó és que dins el mercat el principi d'actuació que funciona és el de "només ho faig si me'n puc beneficiar, i al marge de si els altres es beneficien o no". El disseny institucional del mercat està preparat per a penalitzar els comportaments cooperatius i premiar els egoistes, de manera que: 1) bona part dels agents amb disposicions cooperatives ben desenvolupades acaben per no possar-les en pràctica, al menys no dins del mercat; i 2) els que hi insisteixen, son "eliminats" de l'escena mercantil.

Es tractaria d'aconseguir el mateix, però a la inversa. És a dir, de dissenyar institucions on l'única manera de sobreviure sigui a través de la cooperació i de l'exercici de la virtut cívica.

Finalment, alguns apunts:

1) No se quin problema tens amb "l'individualisme". Jo em considero individualista 100%: les "classes", les "nacions" o els "gèneres" no pateixen ni gaudeixen: pateixen i gaudeixen els individus. La meva preocupació son exclusivament els individus. Precissament per això sóc socialista: perquè només en una societat socialista els individus podran desenvolupar les seves capacitats i talents al marge de la seva classe, el seu gènere o la seva nació.

2) Aquestes histories de que al passat no es coneixia la individualitat, de que hi han pobles que no coneixen l'egoisme, etc... son això, histories, histories de l'antropologia i la sociologia més passades de rosca. Un cas típic és el de les observacions de la Margaret Mead a Samoa, on després d'estar-s'hi sis mesos afirmava haver trobat un poble que era pràcticament un paradís a la Terra, sense egoisme, ni agressivitat, ni tabús sexuals... Doncs bé, un deixeble seu, en Derek Freeman, s'hi va estar quatre anys per aprofundir en les seves reflexions i va trobar que tot allò era fals i que les observacions de la Mead havien sigut de tot menys rigoroses. Avui dia, sabem que les disposicions egoistes son un universal de la naturalesa humana i que això és impepinable. Igualment com les disposicions cooperatives. Un altre tema és si hi han societats que afavoreixen que els individus es comportin d'una o altra manera, però això està lluny de la idea de que l'egoisme és simplement un producte de la societat capitalista. I un altre tema, també, és que les disposicions universal de la naturalessa humana es poden manifestar de manera molt diferent segons la societat.

3) Jo sóc socialdemòcrata i t'asseguro que no tinc cap problema amb el socialisme :-) Amb el comunisme si, però pel fet de que és impossible en una societat amb escasesa de recursos.

4) Bona part de les coses que dius al final ("no s'han de garantir drets socials a gent que no treballi per voluntat pròpia") son, per més que no t'ho sembli, profundament reaccionaries, conservadores. Hi ha tota una serie de drets socials que per un socialista haurien de ser previs a tota consideració sobre la bona voluntat del ciutadà que els rep; sense anar més lluny, el dret a tenir garantida una existència material autònoma, per exemple mitjançant una Renda Bàsica, és un ideal fundacional de l'esquerra europea, que es remunta als temps dels jacobins francesos, i que ha sigut eficaçment combatut amb la ideologia del "dret i obligació al treball", que com et dic és de matriu conservadora. I això t'ho diu un socialdemòcrata, eh :-)

Perdó per l'extensió del comment

Posted by Lluís at 11:44 AM | Permalink | Comments

Llegeixo a Escolar.net:

Terroristas chapuzas

Daría risa si no hablásemos de asesinos. Asier Larrinaga, uno de los detenidos de ayer, es un terrorista tan profesional que se dio a la fuga en el coche de sus padres. Fueron ellos mismos los que denunciaron su desaparición cuando la policía encontró, el 23 de diciembre, el zulo de Amorebieta. Por si acaso esa pista no era suficiente, Asier había comprado las mochilas que se encontraron en ese zulo con una tarjeta de crédito a su nombre.

El otro etarra detenido, el jefe del comando, Garikoitz Echeberría, tampoco es de los listos de la clase. Se dejó junto con los explosivos de Atxondo un DNI falso con su foto.

Posted by Lluís at 4:28 PM | Permalink | Comments

M'envia el company Jordi Perales un nou meme. En aquest cas, es tracta de parlar de cinc coses que probablement vosaltres, fidels lectors i lectores d'aquest bloc, no sabeu de mi. Aquí van:

1) Sóc un freak de l'Antic Egipte. De fet, el meu interés per les Ciències Socials segueix una linia biogràfica escarpada que porta directament al meu interés per l'Antic Egipte des dels meus anys més tendres. Amb 8 anys, a més de jugar al parc i veure dibuixos com tots els colegues, també em cruspia llibres sencers sobre faraons, deus... Conscient d'això, la meva xicota em va regalar fa poc una colecció de 5 DVD's de la National Geographic sobre l'Antic Egipte. Entre ells, un sobre un dels meus faraons predilectes: Tutmosis III, el Napoleó de l'Antic Egipte.

2) Sempre he sigut un tiquismiquis pel menjar, tot i que en els darrers anys cada cop ho sóc menys i menjo més variat. Ara bé, hi ha un aliment que no puc veure ni en pintura: el formatge. Li tinc un fàstic visceral.

3) Ara sóc un ateu impenitent (i apòstata), però de més petitet era cristià i fins i tot vaig fer la comunió. Quines coses :-)

4) Sempre m'he sentit fascinat pel món de la francmaçoneria, i de fet he conegut i conec maçons de diverses obediències (del Gran Orient de França, de la Gran Lògia d'Espanya, de la Simbòlica, del Gran Orient de Catalunya...).

5) M'encanten les pelis nord-americanes estúpides, com ara "Dos ximples molt ximples", "Road Trip", "Les aventures genials d'en Bill i en Ted"...

Ale, li paso el meme a la Mireia, a la Mercè, a la Carmeta, al Roger i al Dani.

Posted by Lluís at 1:13 AM | Permalink | Comments

Fa uns dies deia que els partidaris de la Pau hem comés l'error de no mobilitzar-nos, de no fer pressió des del carrer. Bé, esperem que sigui cert això de que nunca es tarde si la dicha es buena, perquè el dia 13 de gener (aquest dissabte) hi ha convocades al menys dues manifestacions per la pau: una convocada per UGT-Madrid i CCOO-Madrid que porta per lema "Por la Paz, contra el terrorismo", i una altra convocada pel lehendakari Ibarretxe i que porta per lema "Por la Paz y el Diálogo". Tot i que faria matisos als missatges d'una i altra convocatòria, em sembla que és el moment de deixar a un lloc les petites diferències (fins i tot les petites grans diferències) i tancar files entorn els partidaris de la Pau. Naturalment, els únics que s'han autoexclós de les convocatòries son els extremistes d'un i altre bàndol, com no podia ser d'una altra manera. Però bé, amb això ja hi comptàvem, oi?

I en fi, que per donar suport a aquesta jornada per la pau que serà el 13-E treuré el banner de "En mi nombre Sí", que un cop trencat el procés de pau basc ja no te massa sentit, i hi possaré aquest altre banner. Ja que no podré anar a cap de les dues manis, com a mínim hi donaré el meu cíber-suport.

Posted by Lluís at 10:27 AM | Permalink | Comments

(Publicat a El País, 31-12-2006)

Per Antoni Domènech i Daniel Raventós (1)

Després de l'eufòria de l'era de cobdícia i pelotazo dels anys noranta (ho recordeu?: la “nova economia” de prosperitat indefinida, el punt.com, el final liberaldemocràtic de la història, el triomf definitiu del centre i la moderació, etc.), la ressaca.

La ressaca. Amenaçadors terrors procedents de fanatismes enigmàtics ―nascuts, pel que sembla, del no-res. Intempestives guerres preventives “imperials” ―ipsissima verba!–. Una alça imparable dels preus del cru que porta inopinadament a la memòria el que havíem oblidat interessadament durant lustres –que som a la recta final de l'era dels combustibles fòssils, la base energètica de la nostra civilització—. La catàstrofe ecològica planetària de l'efecte hivernacle –traduïda ja en unes xifres crematístiques intel·ligibles fins i tot pels executius i els tertulians—. L’aparició a l'Est de nous colossos, econòmicament i geopolíticament intranquil·litzants –que, a sobre, acceleren la fi de l'era fòssil—. La nafra més i més punyent de l'agonia palestina –al cor del polvorí que és l'Orient Mitjà—. El drama del despullament sistemàtic a què, mitjançant “plans d'ajustament estructural”, se sotmet les economies i els ecosistemes de l'anomenat tercer món i les difícilment reprimibles onades migratòries consegüents ―que alguns han comparat històricament als èxodes demogràfics generats per catàstrofes bèl·liques de grans dimensions—. Una veritable rebel·lió “populista” (autoanomenada socialista, el que faltava!) a l’Amèrica Llatina, i la irrupció política allà, per primera vegada a la història, dels pobles “sense història” –aquesta majoria de població indoamericana premeditadament i inveteradament exclosa de les falses repúbliques neocolonials—. El soscavament dels drets socials conquerits per cinc generacions del moviment obrer mundial, no ja per l’efecte de misterioses forces competitives anònimes de la “globalització”, sinó per l'aposta políticament decidida del que gent tan poc sospitosa com els editorialistes del New York Times o l'arximilionari William Buffet han anomenat lluita de classes des de dalt. Increment indicible, any rere any, no només de la pobresa al món, sinó de la polarització social arreu –també, i sobretot, als EUA; també a Europa—.

També a Europa. Fins i tot publicistes de l’establishment se n’adonen. “El centre s'encongeix”, lamenta Werner Perger al prestigiós setmanari socialliberal alemany Die Zeit. “El centre perd cada vegada més poder”, constata un editorial del conservador diari suís Neue Zürcher Zeitung. Els grans partits de centre (a dreta i esquerra) cada vegada sumen menys vots i escons. La CDU-CSU i la SPD recullen avui, juntes, menys vots i escons que mai des del final de la II Guerra Mundial. El mateix a Holanda, a Dinamarca, a Suècia; fins i tot a Catalunya. El famós “duopoli polític espacial” que, d'acord amb el teorema de Hotelling, obligava els partits a maximitzar els seus vots pescant electoralment en el centre, està desapareixent de l'horitzó.

La “crisi del centre” i la tendència consegüent a la radicalització i/o fragmentació de l'oferta “política” a l’Europa occidental no neix de la mala voluntat o de la imperícia de l'elit política duopòlica tradicional, com suggereixen els habituals columnistes d'opinió benpensants o els “teòrics” socials mediàtics aliens a la recerca empírica, sinó que sembla tenir l’arrel més fonda en l'accelerada polarització de l'estructura social europea. La “crisi del centre” ve de la fi del tipus de societat en què se sustentava el seu predomini duopòlic. Els “mileuristes” creixen sense aturador: ja són el 57% de la població treballadora al Regne d'Espanya, on, dit sigui de passada, els dos últims anys la remuneració salarial ha passat de representar el 47,71% al 46,12% del PIB, mentre que els beneficis empresarials han passat del 41,78% al 42,25%. La Fundació Ebert acaba de publicar un rigorós estudi que ha significat un veritable cop per a l'opinió pública alemanya, fins i tot pel lèxic retro utilitzat (subclasses, precariat dependent). I el politòleg britànic Colin Crouch parla de la fi de la democràcia benestarista a Europa i d'una incipient “postdemocràcia” autoritària (à la Blair o à la Sarkozy?) que suposadament s'emmotllaria més bé a les pors que desperten als ciutadans europeus les restriccions disciplinants de la “societat de concurrència global” del capitalisme contrareformat dels nostres dies.

Els ciutadans europeus són totalment conscients ―tots els estudis empírics competents hi coincideixen— de la impotència, digueu-ne així, dels grans partits tradicionals davant de la transformació de la vida social impulsada sense entrebancs aparents per les empreses transnacionals i els mercats financers internacionals. L'ala esquerra del “centre” paga ara la seva incapacitat per defensar si més no el capitalisme reformat i el consens social bàsic forçats manu militari pels nord-americans a l'Europa de postguerra i àdhuc la seva col·laboració més o menys vergonyant amb la contrareforma neoliberal.

L'auge de la Linkspartei a Alemanya, l'èxit espectacular del nou Partit Socialista de Marijnissen a Holanda ―que ha sabut capitalitzar el no holandès al Tractat constitucional europeu d'empremta neoliberal, arrencant centenars de milers de vots a un desorientat partit socialdemòcrata que no va tenir cap més bona idea que posar un antic executiu de la transnacional petroliera Shell de mascaró de proa electoral— o l'estimable pujada d'ICV-EUiA a les últimes eleccions autonòmiques catalanes són tal vegada indicis del fet que hi ha alternatives politicoelectorals a les gens afalagadores perspectives que ofereix l'statu quo polític europeu: o l'abstenció creixent, el vot ritualment fidel a “un centre” més i més desacreditat i escèpticament resignat a un mal menor que és cada vegada major o, finalment, la capitulació davant l'ascens de la demagògia xenòfoba i autoritària de la “postdemocràcia”.

Traducció: Daniel Escribano i Lluís Pérez

(1) Antoni Domènech és catedràtic de Filosofia Moral a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB. Daniel Raventós és economista i professor titular de Sociologia en aquesta mateixa facultat. I ambdós són membres fundadors de la revista de política internacional SinPermiso (www.sinpermiso.info).

Posted by Lluís at 1:55 AM | Permalink | Comments

Bye, bye, Spain (BBS) és un dels blocs espanyolistes més divertits que un pot trobar-se a la blocsfera en llengua castellana. A l'univers mental dels senyors (bé, principalment del senyor) que escriuen (que escriu) BBS, en José Montilla és un ultranacionalista etnicista català (etnicista contra si mateix, m'imagino), en Zapatero (a qui li diuen "Rodríguez") és un aliat miserable de la desmembració d'Espanya, el castellà està perseguit a Catalunya, etc.

Com de costum, els autors de BBS afirmen ser "no-nacionalistas". Com de costum, això és un eufemisme per a no dir "espanyolistes". Ara bé, contra el costum, a BBS com a mínim tenen la decència de reconèixer que ho son, d'espanyolistes. El seu espanyolisme, però, no seria un exemple més de nacionalisme, sino de "patriotismo cívico", no relacionat amb identitats de cap mena sino amb un sentit cívic de la paraula "nació". En paraules seves:

Españolistas, nos suelen insultar los nacionalistas.

El patriotismo de quienes celebramos el 6 de diciembre o el 12 de octubre nada tiene que ver con la obsesión identitaria de los nacionalistas, ni con la manipulación terminológica del franquismo, sino con un sentido cívico del concepto de nación.

Mientras los nacionalismos permanecen anclados en ideologías decimonónicas de raíz etnicista y totalitaria, el “españolismo” de quienes defendemos la Constitución se refiere a los derechos individuales de cada ciudadano.

Per començar, ja canta una mica que citin una festa d'origen racista i en tot cas furibundament nacionalista com el 12 d'octubre com a exemple de "festa cívica". Però en fi, deixem-ho còrrer. El moment en que realment no cola això del "patriotismo cívico" és quan es posen a dissertar sobre l'essència de la identitat espanyola:

Considerar que los ciudadanos de las distintas autonomías son diferentes, que pertenecen a culturas distintas, que sus rasgos diferenciadores son más que los comunes, es o una sandez mayúscula propia de ignorantes, o una falacia demagógica de la peor calaña.

Atravesar España de norte a sur, de oeste a este, es contemplar un país con similares expresiones culturales y formas de vida semejantes. La única diferencia real es que “patata” se dice, en algunos lugares, de manera distinta. A veces en una lengua más o menos diferente, a veces con otro acento. Pero al final en todas partes la usamos para hacer tortilla.

Per començar, fixeu-vos en l'ús grandiloqüent i buit del llenguatge: algú em podria explicar com és què una hipòtesi en principi ben formulada sobre la realitat cultural de l'Estat espanyol ("los ciudadanos de las distintas autonomías son diferentes, que pertenecen a culturas distintas, sus rasgos diferenciadores son más que los comunes") pot ser una "fal·làcia"? Ho dic perquè una fal·làcia és un argument enganyós, enganyós no pel seu contingut sinó en virtut de la seva forma lògica. I en fi, l'afirmació "els ciutadans de les diferents autonomies son diferents, pertanyen a cultures diferents i tenen més trets diferenciadors que comuns" pot ser vertadera o falsa, fins i tot pot ser una genialitat o una "sández mayúscula propia de ignorantes", però no entenc com pot ser una "fal·làcia" si ni tan sols és un argument (perquè un argument consta de premisses i conclussions, i a l'afirmació tractada no hi ha ni les unes ni les altres).

Però el més important és això: si un defensa la nació únicament des d'un punt de vista cívic, sense apel·lar a cap mena d'identitat nacional, què carai pinta aquí aquesta disserció d'alt nivell intel·lectual sobre la truita de patates? Com de costum, els "patriotes cívics no-nacionalistes" espanyols acaben ensenyant la poteta. La poteta d'un ultranacionalisme tan assumit que ni tan sols es considera com a tal, per més agressiu que sigui. En això, en fi, consisteix el "patriotismo cívico" de tants "no-nacionalistas": en fer pàtria a base d'identitats, a la manera d'un nacionalista normal i corrent. Quan no en fer, com dic, ultranacionalisme del més agressiu, i a més basant-se en fets diferencials tan inversemblants com... la truita de patates.

Posted by Lluís at 11:07 AM | Permalink | Comments

Benvolguts lectors i sobretot comentaristes:

Tot just ara començo els exàmens, o sigui que estaré durant un mes tenint un ritme de publicació baix i un ritme de resposta als comentaris també baix. Ho dic sobretot per aquells que, com l'Abraham, teniu l'amabilitat de deixar caure els vostres comentaris a aquest modest bloc. Us convido a seguir fent-ho (me'ls seguiré llegint, no ho dubteu) i us demano disculpes per avançat no poder debatre amb vosaltres.

Posted by Lluís at 7:25 PM | Permalink | Comments

L'últim dissabte del 2006 ETA va fer la seva particular marcada de paquet. Un petardazo a Barajas sense víctimes mortals (al menys pel que se sap fins ara), amb quatre ferits lleus i un parell de desapareguts que, no ho vulgui la Fortuna, podrien acabar esdevenint víctimes mortals. Representa una novetat respecte a d'altres treves i altos-el-foc: ETA sempre ha avisat abans de trencar-les, i normalment el temps transcorregut entre el trencament i el primer atemptat (mortal o no) era relativament llarg. A més, ETA ha sigut molt més curosa que de costum a l'hora d'assegurar-se que l'explosió seria controlada pels cossos de seguretat. Això fa pensar que pot no tractar-se d'un trencament de treva sinó simplement d'una aturada crítica, d'una marcada de paquet per a forçar el Govern espanyol a posar-se les piles (des de la seva perspectiva, vull dir). Tanmateix, tinc la íntima sensació de que ETA sap perfectament que tornar a les armes seria un suïcidi, no només per ella, sinó àdhuc per a l'esquerra independentista basca. Per tant, jo diria que si, que han tornat, però no per quedar-se. Sortosament per a tots, ETA està acabada. Si no avui, demà.

Deixant de banda el fet que si un etarra em preguntés la meva opinió al respecte li diria que sois unos putos gilipollas, cal posar-se a buscar les causes d'aquesta aturada crítica (potser trencament) del procés de pau basc. El discurs políticament correcte sería dir que "és tot culpa d'ETA i s'ha acabat perquè la violència política és ilegítima estant en democràcia". Però aquest discurs, que moralment em sembla quasi 100% encertat (vull dir que també s'hauria de matitzar), em sembla totalment inútil de cara a fer una anàlisi freda des del punt de vista de la realpolitik. Per ordre creixent de responsabilitat, aniria assenyalant els següents responsables amb les següents responsabilitats:

1) La dreta nacionalista espanyola: tot i ser els més beneficiats políticament per l'atemptat de Barajas, considero que aquests son els que se'ls hi pot atribuïr una menor responsabilitat en el trencament del procés perquè des del primer moment va quedar clar que farien el possible per rebentar-ho. Ningú no pot dir que ha quedat decebut per la seva actuació perquè han fet exactament el que s'esperava d'ells: el hooligan. El problema és que la resta d'actors, que si que estaven compromesos amb el procés, han fet massa cas del que ha fet o deixat de fer el PP i el seu entorn de jutges conservadors, de mitjans de comunicació i d'associacions pro-PP de víctimes del terrorisme

2) L'esquerra independentista basca: el discurs de l'esquerra independentista basca ha sigut el de denunciar perpètuament el govern espanyol de no estar fent passes significatives en el camí de la negociació i de retardar la creació de la mesa de partits. Em sembla que aquestes acusacions son justes, però aquí Otegi i companyia es deixen l'altra meitat de la història: ells tampoc han fet passes significatives per la part que els pertocava. L'esquerra independentista basca hauria d'haver condemnat cada acte de kale borroka com a objectivament pertorbador del procés de pau, i no ho ha fet. Ha perdut mil oportunitats de pressionar des de dins el sector més garrulo de l'entorn polític i social d'ETA i no ha fet més que tensar la corda. A més d'això, han sigut incapaços d'entendre que en un Estat de Dret el poder judicial, mal que bé, està separat dels poders legislatiu i executiu, i que si un jutge nacionalista espanyol decideix processar Otegi, poca cosa pot fer Zapatero a banda de portar la processó per dins. I que, per tant, poca cosa se li pot exigir, en aquest aspecte.

3) ETA i el Govern espanyol: els poso al mateix nivell de responsabilitat política (que no moral) perquè crec que la tenen. Per un cantó, ETA ha atiat deliberadament el foc de la kale borroka pensant que així forçaria el govern espanyol a fer concessions, quan en realitat la relació era exactament la contraria: per cada autobús cremat, una possibilitat menys de que el Govern espanyol apropés presos d'ETA al País Basc (per exemple) sense que la dreta nacionalista espanyola se'l mengés amb patates davant l'opinió pública. D'altra banda, el Govern espanyol ha mostrat no tenir encara la valentia necessària per a encarar un procés d'aquestes característiques, i ha decidit fer allò que precisament no havia de fer: retardar el desplegament del procés per por al linxament de l'extrema dreta. Ben cert és, però, que si el govern del PSOE hagués sabut que per cada manifestació anti-pau de l'AVT a Madrid n'hi haurien dues manifestacions pro-Pau el mateix mes a diverses ciutats del Regne, segurament s'hagués sentit prou recolzat com per a fer passes més decidides. La qual cosa em porta a l'últim i més important responsable de l'aturada crítica i possible trencament del procés de pau: els partidaris de la pau.

4) Els partidaris de la pau: aquells que, amb o sense carnet de partit, estem a favor d'un final dialogat del conflicte basc no hem sabut mobilitzar-nos a temps. Hem caigut al mateix error que el Govern espanyol, esperant que les aigües (de la kale borroka i de l'ofensiva judicial conservadora) es calmessin per tal de no comprometre el nostre posicionament amb un fracàs. Hem pecat de poc ardits, potser fins i tot de covards. La nostra missió era precisament desautoritzar des del carrer els extremistes de tots els bàndols i donar veu i imatge a la majoria silenciosa de ciutadans de l'Estat espanyol que estan a favor, cadascú des de la seva pròpia perspectiva política, del diàleg vers la pau al País Basc. Hem esperat massa, no hem fet el que ens tocava fer, i ara ho estem pagant. I que consti que no m'hi excloc pas; molt al contrari. Si aquesta aturada crítica resulta ser només això, una aturada crítica; si, en fi, ETA confirma el seu alto-el-foc i el procés de pau es reprèn, haurem de posar-nos les piles i oblidar-nos de que les parts implicades facin la feina que els hi pertoca sense el corresponent recolzament (i sense la corresponent pressió) de la ciutadania.

Posted by Lluís at 2:25 PM | Permalink | Comments