El Bloc d'en Lluís Pérez

(Article publicat a Socialdemocracia.org)

Olof Palme, l'emblemàtic líder
de la socialdemocràcia sueca

Molt s'ha parlat sobre el “socialisme suec” en els entorns socialdemòcrates de mitja Europa. Per als qui no ens hem tornat “terceraviistes”, el model suec ens captiva i ens mostra que hi ha una manera diferent de fer les coses, que un model social i econòmic fortament igualitari, universalista i redistributiu no té per què entrar en conflicte amb el desenvolupament d'una economia competitiva i eficient, ni tampoc té per què estar sotmès a constants derrotes electorals. Per descomptat, en aquesta admiració pel model de la socialdemocràcia sueca hi ha nivells. N'hi ha que simplement diuen “el que funciona a Suècia ens agrada, ergo ho hem de copiar i aplicar-ho a la nostra societat”. I estem, a l'altre extrem, els qui tenim en compte que cada societat és un món a part i que Suècia, per raons culturals, demogràfiques, històriques i socials és molt diferent de, per exemple, Catalunya. I que, per tant, el que cal fer no és tant copiar literalment el model suec com fixar-nos en les condicions que ho han fet possible i tractar de reproduir-les, mitjançant l'acció política, en les nostres respectives nacions.

D'entre totes aquestes condicions de possibilitat del socialisme suec, fruit del treball prudent i perseverant de la seva socialdemocràcia, hi ha una que freqüentment passem per alt: la base social d'aquest peculiar model socialista. La socialdemocràcia sueca, al contrari que altres socialdemocràcies europees, mai ha deixat de ser un partit de la classe treballadora sueca. No solament no ho ha deixat de ser mai en la seva base electoral, sinó que ni tan sols ho ha deixat d'ésser en el seu esperit i en la seva pràctica. A la socialdemocràcia sueca, per exemple, es considera que els dirigents de partit han d'utilitzar (tant ells com les seves famílies) els serveis públics de sanitat i educació, que són els que utilitza la classe treballadora. Menys anecdòticament, la socialdemocràcia sueca ha defugit des de sempre la superstició de considerar que els assalariats eren un sector poc important i que la seva acció i interès polítics havien de desplaçar-se cap al centre social, cap a les classes mitjanes, concentrant-se en elles i deixant la classe treballadora i les seves preocupacions en un segon pla. La prioritat que la socialdemocràcia sueca ha donat a la millora del nivell de vida de les classes treballadores i a la defensa de la seva autonomia material ha estat una constant en la pràctica i el discurs d'aquest partit.

Però d'altra banda, la socialdemocràcia sueca mai ha caigut tampoc en l'error, tan propi dels partits a l'esquerra de la socialdemocràcia (especialment dels partits comunistes), de considerar que les preocupacions de les classes mitjanes no havien de tenir més que un lloc secundari, si algun, en l'agenda política de l'esquerra, i que del que es tractava era únicament d'ocupar-se dels qui estaven pitjor. Una visió en bona mesura heretada dels corrents més irrealistes (Kautsky, Bebel) de la socialdemocràcia anterior a la Gran Guerra, que asseguraven veure en el proletariat l'únic element progressista de la societat i a la resta de classes (des de les burgesies fins a les pagesies) com una massa reaccionària compacta; però també de la concepció bolxevic, que veia en la pagesia pobra l'aliat natural del proletariat. Una idea que, en efecte, tenia sentit a la Rússia de 1917, però que mancava de fonament ja a la Suècia d'aquells mateixos anys i que avui dia (i des de fa anys) és inaplicable al món desenvolupat.

En lloc de totes aquestes visions sobre la política d'aliances entre classes, la socialdemocràcia sueca va optar, des del mateix moment que va arribar al poder, per teixir una aliança fonamental entre les classes mitjanes i la classe treballadora que es plasmava en un objectiu que interessava a ambdues: aconseguir, desenvolupar i mantenir un Estat de Benestar d'alta qualitat. Les polítiques universalistes i progressives dels socialistes suecs, incloent la forta pressió fiscal, van configurar un model social que beneficiava tant a les classes mitjanes com a la classe treballadora. Mitjançant aquesta pràctica política, la socialdemocràcia sueca ha pogut comptar amb el suport fidel d'aquests dos sectors socials que constituïxen l'àmplia majoria de la societat sueca i, amb això, romandre de manera estable i continuada en el poder (la socialdemocràcia sueca ha governat el seu país durant 65 dels últims 75 anys), gràcies a la qual cosa, al seu torn, ha pogut aprofundir en el desenvolupament d'aquest model universalista, progressiu i igualitari. A Suècia s'ha establert, per dir-ho així, un cercle virtuós: com més temps governaven els socialdemòcrates, tant més igualitària i pròspera era la societat sueca, tant més es beneficiaven d'això les classes mitges i treballadores, i tant més fidels romanien aquestes als socialdemòcrates, la qual cosa permetia que aquests romanguessin en el poder durant llargs períodes, i així successivament.

Això és, per descomptat, un relat simplificat de com han anat les coses a Suècia. En aquest país, com en qualsevol altre, els cicles electorals depenen no solament de factors estructurals estables sinó també de fenòmens més aviat conjunturals (com, per exemple, el carisma dels candidats). Però, malgrat tot, és un fet incontestable que el model social suec és el producte de la llarga permanència dels socialdemòcrates en el poder i que aquesta, al seu torn, ha sigut conseqüència de la captació i fidelització d'una base electoral majoritària composta bàsicament per les classes mitjanes i treballadores.

Aquí és quan el comentarista liberal ens recorda que, recentment, els socialdemòcrates suecs van perdre el poder en favor de la dreta, i afirma que això vindria a demostrar l'esgotament d'aquest model d'acció política. En realitat, mirades les coses més de prop, hi ha motius per a dubtar-lo, com ens mostra Vicenç Navarro en un magnífic article: les dretes sueques van triomfar en unes eleccions on el seu discurs tradicional de baixar els impostos i desmantellar certes prestacions socials va ser substituït per un discurs compromès amb la defensa de l'Estat de Benestar i on les rebaixes fiscals amb prou feines apareixien. És a dir, que a Suècia ha passat justament el contrari del que passa en bona part d'Europa: si aquí les esquerres, per a guanyar eleccions, han d'apropiar-se de bona part del discurs econòmic i social de la dreta, allà les dretes solament poden triomfar al preu d'imitar en bona mesura el compromís que els socialdemòcrates mostren amb la defensa d'un Estat de Benestar fort i igualitari.

Això d'una banda. D'una altra, cal assenyalar que els socialdemòcrates suecs han abandonat bona part de les pràctiques que feien que la classe treballadora els percebés com “el seu” partit. Abans deia que és costum entre els dirigents de la socialdemocràcia sueca l'utilitzar els serveis públics de sanitat i educació, per ser els mateixos que utilitza la classe obrera. Ara he d'afegir que és un costum que s'està perdent: com ens recorda Vicenç Navarro a l'article abans esmentat, Göhran Persson, fins a fa un any Primer Ministre socialdemòcrata de Suècia, va recórrer a l'únic hospital privat d'Estocolm en necessitar d'una intervenció quirúrgica, fet que va suscitar una àmplia polèmica entre les bases socialdemòcrates i va evidenciar que a bona part de la classe treballadora es percep un distanciament entre els dirigents socialdemòcrates i la seva base social més fidel. De nou menys anecdòticament, cal recordar que l'elevat índex d'atur a Suècia (un 4%, molt baix per als estàndards europeus però molt alt per als suecs) va ser despatxat per Persson com una qüestió poc rellevant durant la campanya electoral, fet que va ser aprofitat per les dretes que, apropiant-se de la retòrica socialdemòcrata (de nou, quina diferencia entre Suècia i la resta d'Europa!), s'autoqualificaren de partit “dels treballadors” i van centrar el seu discurs en la lluita contra l'atur, fet que els va reportar el suport minoritari però electoralment decisiu per una part de la classe treballadora sueca.

Així, sembla ser que a Suècia, encara que els socialdemòcrates perdin, guanya sempre la socialdemocràcia. Guanya el seu discurs, les seves idees, els seus valors i fins i tot la seva retòrica. Un partit que vulgui arribar al poder, a Suècia, ha de “disfressar-se” de socialdemòcrata. I això perquè els socialdemòcrates suecs s'han assegurat una permanència al poder a base, no de renunciar als seus propis valors, sinó de mostrar els beneficis que l'aplicació d'aquests a la tasca de govern podia comportar tant per a les classes treballadores com per a les mitjanes. En lloc de renunciar a les primeres en favor de les segones (això vindria a ser, a la pràctica, la traducció social de la Tercera Via), s'estenia el discurs socialista de les classes treballadores a les mitjanes, incorporant totes dues en el sosteniment electoral d'un model pragmàtic de socialisme reformista que beneficiava ambdues. Així doncs, potser és hora per als socialdemòcrates europeus, inclosos els catalans, de deixar a un costat els esforços per “modernitzar-se” en el sentit blairià de la paraula (és a dir, renunciar als seus propis valors i a la seva pròpia base social i substituir-los ambdós pels valors i les bases de la dreta liberal) i començar a pensar quina mena de polítiques socials poden unir les classes treballadores i mitjanes en el suport conjunt a la socialdemocràcia. No és aquest el lloc per a exposar una recepta completa en aquest sentit, però aquí va una idea: segons un estudi1 realitzat per quatre solvents científics socials catalans, l'establiment d'una Renda Bàsica a Catalunya podria beneficiar el 70% de la població, deixar un 20% més o menys com està ara i perjudicar únicament el 10% més ric. És com per a pensar-hi.

---

1. Arcarons, Jordi; Boso, Àlex; Noguera, José A.; y Raventós, Daniel; La Renda Bàsica de Ciutadnia. Una proposta viable per a Catalunya, Mediterrània- Fundació Jaume Bofill, Barcelona (2005).

Etiquetes de comentaris: esquerres, Renda Bàsica, socialdemocràcia, Socialisme

Posted by Lluís on dilluns, setembre 03, 2007 at 1:58 AM | Permalink