El Bloc d'en Lluís Pérez

València ha sigut, des dels temps de la Batalla que porta el seu nom, una terra a la qual han quedat associats alguns clixés que ja venien, d'alguna manera, d'abans: el Levante feliz, la terra que ofrena glories a Espanya, l'anticatalanisme, el secessionisme lingüístic, la platja plena de madrilenys, Benidorm, les mega-urbanitzacions al litoral. De tant en tant hi apareixien fenòmens underground com va ser en el seu moment (és a dir, abans que es massifiqués) la Ruta Destroy que, de tota manera, estaven més associats al nihilisme i a l'hedonisme de masses que no pas a una autèntica actitud rebel davant els obstacles que diàriament es trobaven els valencians, en especial els més joves. Fenòmens que, d'altra banda, eren tallats des del poder tan bon punt treien el cap. Ni tan sols un entretniment massiu i en gran mesura alienant podia ser permés si no estava sota control absolut dels qui manaven. València no era terra de rebelions. No podia ser-ho. Espanya ja en tenia prou amb una Catalunya com per a que a sobre li aparegués una segona. No cal dir que amb l'arribada del PP al poder autonòmic tots aquests trets es van accentuar fins a l'absurd. Marina d'Or, grotesc monument a l'especulació i la caspa ibèrica, és un símbol de la València que han volgut construïr aquesta gent.

Per sota de tot això, però, va existir sempre una València subterrània que sense esperança, però amb convenciment, es va oposar a tot això com va poder. Un aiguabarreig de rojos irredempts, terceraviistes abstractes, activistes culturals i pancatalanistes decidits nedaven per València aquí i allà, buscant la manera d'establir arrels pel territori i començar la reconquesta de la ciutat perduda. Una sèrie de gent que amb un valor admirable s'ha enfrontat durant anys a una Llarga Marxa dins la nit que encara no se sap molt bé quan acabarà. Una València moltes vegades invisible i invisibilitzada, però que va mantenir viva la flama d'un ideal que a voltes ha semblat a punt de desaparèixer.

De tant en tant, però, aquesta València subterrània treia el cap. De manera més discreta o més sonada, però ho feia. El problema (el problema pels que manen, vull dir) és que aquestes aparicions de la València subterrània són cada cop més freqüents. Fa uns dies ens assabentàvem que els funcionaris de la Generalitat Valenciana van haver de tornar a casa amb les mans buides en intentar tancar el repetidor de TV3 a la Carrasqueta, mercès a la oposició decidida d'un grup de manifestants. Una innegable victòria que només es veuria superada per l'espectacular manifestació d'aquest dissabte 5 de maig, en commemoració dels 300 anys la Batalla d'Almansa. Vaig tenir la sort de ser-hi present i participar-hi, i he de dir que va ser sens dubte una jornada per recordar. Entre vosaltres i jo: no reuneixes tú 70.000 persones en un Onze de Setembre ni jarto de vino.

Tot això indica que alguna cosa s'està movent a València. A poc a poc i de manera encara subterrània (que hi farem), però el cas és que el jovent valencià que està pujant actualment ja no és el mateix de fa uns anys. No vull dir amb això que els joves valencians d'avui en dia siguin uns ardents patriotes catalans, però si que son en general més impermeables al discurs blavero de tota la vida i més receptius, o si més no menys hostils, a les idees que arriben del Nord; sobretot en el cas dels joves de sensibilitat esquerranista. A poc a poc, la València subterrània es va obrint pas, per utilitzar un joc de paraules fàcil. Per descomptat, hi ha una part de necessitat històrica en tot això: al jovent progressista valencià li deu haver sigut fàcil agafar-li alèrgia a tot el que el PP valencià representa després d'anys i panys de patir-los al govern autonòmic. Però això és només una meitat de la Història. L'altra meitat la constitueixen els esforços d'aquella València subterrània que durant dècades s'ha resistit a morir i que tot just ara comença a recollir els fruïts d'allò que ha llaurat amb paciència. Des de veterans de guerra com l'Eliseu Climent fins a joves promeses com la companya Anna Peña, aquesta remor de fons que es pot començar a fregar a l'ambient d'una part del País Valencià és, en bona mesura, producte del seu savoir faire. Sonarà a tòpic, però allò que vam viure dissabte no hagués estat possible sense el seu esforç, massa sovint mal pagat. A tots ells, a tots elles, el meu homenatge.

Etiquetes de comentaris: pancatalanisme, País Valencià, Països Catalans, valencianisme

Posted by Lluís on dilluns, maig 07, 2007 at 11:32 AM | Permalink