diumenge, desembre 31, 2006
dimecres, desembre 27, 2006
Patriotisme constitucional
(Publicat originalment a Socialdemocracia.org)
Al món del nacionalisme espanyol circula des de fa diversos anys la idea i el terme del “patriotisme constitucional”. Malgrat que va saltar a la palestra mediàtica del Regne d'Espanya a partir de l'adopció del terme per part del Partit Popular, la veritat és que l'origen tant del terme com de la idea que expressa es troben en un autor que raonablement pot considerar-se d'esquerres: Jürgen Habermas. El problema que se li plantejava a Habermas era el de com poder justificar la lleialtat i fins i tot l'amor patriòtic cap a l'Estat i la nació alemanyes sense caure en el pendent relliscós d'un nacionalisme d'arrel identitaria-cultural que, segons ell, constituïa l'ànima intel·lectual del nazisme, gran dimoni de l'Alemanya democràtica post-Segona Guerra Mundial. La resposta de Habermas vènia a ser aquesta: allò definitori de l'ésser alemany no eren ni la llengua, ni els costums, ni la Història compartida, ni de bon tros la raça, sinó el compromís mutu de ser lleials a una Constitució comuna que garantia la llibertat de tots.
Els nacionalistes espanyols (de dreta, però també d'esquerra) van veure clara la jugada: es tractava d'una manera ideal de justificar el nacionalisme d'Estat (espanyol, vull dir) sense apel·lar al dret de conquesta, que a l'Europa moderna encara servia de fet però vestia malament de paraula. De manera que a la tradicional resposta que es donava a les demandes sobiranistes arribades de la perifèria (“això és Espanya per collons, us agradi o no”) se li va sobreposar una altra que semblava mes civilitzada (“això és Espanya perquè tenim una Constitució que garanteix les nostres llibertats ciutadanes, també les vostres, i això és l'important. La resta són sentiments privats”). L'argument era molt més sòlid i les conseqüències per al sobiranisme català, basc o gallec eren les mateixes: ahir no es podia perquè Espanya tenia més collons, avui no es pot perquè Espanya té una Constitució democràtica.
No entraré en fins que punt els nacionalistes espanyols de dreta o d'esquerra han respectat realment el projecte que diuen defensar (per exemple, des d'un punt de vista d'estricte patriotisme constitucional no s'entén la seva habitual obsessió per l'annexió de Gibraltar, a part de moltes altres coses). Suposem que prenem seriosament el patriotisme constitucional. El primer que crida l'atenció és la sacralització de l'status quo que suposa una perspectiva així: si la meva qualitat de patriota i àdhuc el meu dret de pertinença a la comunitat política es mesuren per la meva conformitat amb la Constitució de l'Estat en el qual visc, aleshores els republicans (per exemple) queden esborrats d'un cop de ploma d'un possible patriotisme espanyol i fins i tot de la ciutadania espanyola, tenint en compte que la Constitució espanyola consagra la Monarquia constitucional com a forma de govern. Així, passem d'una possible intolerància ètnica o cultural (“els bons espanyols parlen espanyol”) a una possible intolerància ideològica (“els bons espanyols són monàrquics”). És un mal negoci arrencar la llavor d'Hitler per a plantar la de Pinochet o la de Stalin.
Una possible solució a aquest problema és plantejar que el patriotisme constitucional no es refereix exactament a la Constitució i a tots i cadascun dels seus articles, sinó més aviat als valors en els què aquesta s'inspira, jutjats per descomptat com a positius. És a dir, el que distingeix a un patriota d'un no-patriota és que aquest últim no subscriu determinats valors que es consideren la clau de la Constitució de la pàtria; un anti-patriota, d'altra banda, seria algú que no solament no subscriu aquests valors, sinó que a més s'oposa a ells. Això disminuïx el marge per a la intolerància ideològica, ja que si suposem que els valors que inspiren la Constitució són els de llibertat i igualtat davant la llei (per exemple), llavors un republicà en l'Estat espanyol no solament s'inclouria dintre del camp del patriotisme sinó que, a més, podria fer les seves reclamacions sobre la base d'aquest, denunciant que tal o qual punt de la Constitució (la Monarquia, per exemple) entra en contradicció, segons la seva opinió, amb els valors que la inspiren. No obstant això, aquesta és una idea un pel estranya: la defensa a ultrança de la propietat privada (per posar un exemple de valor que podria estar en la base d'una Constitució) distingeix un liberal d'un socialista, però no un “espanyol” d'un “francès”. A banda, per descomptat, de que segueix havent un generós marge per on es pot colar la intolerància ideològica. I aquests dos problemes no són els més greus: entendre que el bon patriotisme és aquell que es deu a una Constitució inspirada en bons valors ens introdueix en un pendent relliscós que ben bé pot dur-nos a la justificació de l'imperialisme. Al cap i a la fi, un sempre pot dir que està envaint un país per a “democratitzar-lo”. Els hi sona?
Queda no obstant això una darrera sortida pel patriotisme constitucional, que segons tinc comprovat és la preferida per molts nacionalistes espanyols: la de considerar la Constitució com una norma que s'ha de respectar sempre que hagi estat votada pel poble. Atès que la Constitució espanyola va ser votada pel poble, diuen aquests nacionalistes, hem de ser lleials a ella i a la pàtria per ella configurada. Però si volem prendre'ns seriosament aquest principi, hem de fer-nos per descomptat la pregunta immediata: què és “el poble”? Quin és aquest poble del que sóc membre i els dictats del qual he d'obeir? La resposta natural és afegir un gentilici: es tractaria del "poble X", el “poble espanyol” en aquest cas. Al marge que això ens retorna amb les mans buides a tot tipus de qüestions que se suposava que el patriotisme constitucional resoldria (“qui forma part del poble espanyol?”, i coses per l'estil), existeix una altra pregunta que ens sorgeix amb la mateixa immediatesa que l'anterior: i jo per què he de fer cas del que digui el “poble espanyol”? Per què el “poble espanyol” si i el “poble català” no? La resposta habitual d'un nacionalista espanyol sol ser “perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional sobre el territori de l'actual Regne d'Espanya”. Però no obstant això se'ns segueix plantejant una molesta pregunta: i per què la sobirania nacional recau en el “poble espanyol” i no en els pobles català, basc, gallec i els qui es vulgui que habiten al territori de l'actual Regne d'Espanya? Si arribat a aquest punt passem a considerar que a totes aquestes gents les uneix en algun sentit una identitat cultural i històrica compartida que constituïx el fonament d'una sobirania nacional igualment compartida, aleshores tornem a un patriotisme identitari d'allò més normalet, amb la qual cosa no ens queda més remei que abjurar del patriotisme constitucional. La resposta dels nacionalistes espanyols, que es resisteixen a acceptar l'abandonament d'un invent que retòricament els hi funciona tan bé, sol ser la següent: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució”. I aquí acaba tot.
Devem lleialtat a la Constitució perquè la va votar el poble espanyol, el que voti el poble espanyol mereix lleialtat perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional, i la sobirania nacional resideix al poble espanyol perquè ho diu la Constitució. Un matusser exercici de lògica circular que no es distingeix en res de dir que cal obeir a Espanya perquè ho diu Espanya, la qual cosa finalment ens retorna a l'autèntic nucli intel·lectual del nacionalisme espanyol d'ahir i d'avui: “això és Espanya per collons”.
I és també en aquest mateix exercici de lògica circular on es revela la inconsistència analítica mare del patriotisme constitucional, de la qual es desprenen totes les seves altres contradiccions i problemes, a saber: la pretensió de fundar la sobirania nacional d'un poble sobre la seva Constitució, oblidant que una Constitució sempre es vota en el benentès que l'està votant un poble sobirà. La sobirania nacional és, doncs, un fenomen pre-constitucional que s'ha de justificar sense apel·lar a la Constitució ni a cap altra llei que emani d'aquesta sobirania. I no està de mes recordar que no tenim cap garantia que aquesta justificació pre-constitucional existeixi en tots els casos que un nacionalisme (l'espanyol, en aquest cas) demanda respecte per a la sobirania nacional d'un conjunt de gent al que qualifica de "poble" o "nació".
És possible que existeixin bones raons per a defensar la unitat d'Espanya, i fins i tot per a impugnar un possible procés d'autodeterminació a Catalunya, al País Basc o a qualsevol altre territori sota control de l'Estat espanyol, encara que un servidor encara no ha descobert aquestes raons (per alguna cosa és independentista). No obstant això, els nacionalistes espanyols, especialment els d'esquerres, farien bé en deixar de buscar aquestes raons en el patriotisme constitucional de Habermas, que en el millor dels casos ens submergeix en una irresoluble lògica circular i, en el pitjor, ens enfila en camins de molt mala destinació.
Al món del nacionalisme espanyol circula des de fa diversos anys la idea i el terme del “patriotisme constitucional”. Malgrat que va saltar a la palestra mediàtica del Regne d'Espanya a partir de l'adopció del terme per part del Partit Popular, la veritat és que l'origen tant del terme com de la idea que expressa es troben en un autor que raonablement pot considerar-se d'esquerres: Jürgen Habermas. El problema que se li plantejava a Habermas era el de com poder justificar la lleialtat i fins i tot l'amor patriòtic cap a l'Estat i la nació alemanyes sense caure en el pendent relliscós d'un nacionalisme d'arrel identitaria-cultural que, segons ell, constituïa l'ànima intel·lectual del nazisme, gran dimoni de l'Alemanya democràtica post-Segona Guerra Mundial. La resposta de Habermas vènia a ser aquesta: allò definitori de l'ésser alemany no eren ni la llengua, ni els costums, ni la Història compartida, ni de bon tros la raça, sinó el compromís mutu de ser lleials a una Constitució comuna que garantia la llibertat de tots.
Els nacionalistes espanyols (de dreta, però també d'esquerra) van veure clara la jugada: es tractava d'una manera ideal de justificar el nacionalisme d'Estat (espanyol, vull dir) sense apel·lar al dret de conquesta, que a l'Europa moderna encara servia de fet però vestia malament de paraula. De manera que a la tradicional resposta que es donava a les demandes sobiranistes arribades de la perifèria (“això és Espanya per collons, us agradi o no”) se li va sobreposar una altra que semblava mes civilitzada (“això és Espanya perquè tenim una Constitució que garanteix les nostres llibertats ciutadanes, també les vostres, i això és l'important. La resta són sentiments privats”). L'argument era molt més sòlid i les conseqüències per al sobiranisme català, basc o gallec eren les mateixes: ahir no es podia perquè Espanya tenia més collons, avui no es pot perquè Espanya té una Constitució democràtica.
No entraré en fins que punt els nacionalistes espanyols de dreta o d'esquerra han respectat realment el projecte que diuen defensar (per exemple, des d'un punt de vista d'estricte patriotisme constitucional no s'entén la seva habitual obsessió per l'annexió de Gibraltar, a part de moltes altres coses). Suposem que prenem seriosament el patriotisme constitucional. El primer que crida l'atenció és la sacralització de l'status quo que suposa una perspectiva així: si la meva qualitat de patriota i àdhuc el meu dret de pertinença a la comunitat política es mesuren per la meva conformitat amb la Constitució de l'Estat en el qual visc, aleshores els republicans (per exemple) queden esborrats d'un cop de ploma d'un possible patriotisme espanyol i fins i tot de la ciutadania espanyola, tenint en compte que la Constitució espanyola consagra la Monarquia constitucional com a forma de govern. Així, passem d'una possible intolerància ètnica o cultural (“els bons espanyols parlen espanyol”) a una possible intolerància ideològica (“els bons espanyols són monàrquics”). És un mal negoci arrencar la llavor d'Hitler per a plantar la de Pinochet o la de Stalin.
Una possible solució a aquest problema és plantejar que el patriotisme constitucional no es refereix exactament a la Constitució i a tots i cadascun dels seus articles, sinó més aviat als valors en els què aquesta s'inspira, jutjats per descomptat com a positius. És a dir, el que distingeix a un patriota d'un no-patriota és que aquest últim no subscriu determinats valors que es consideren la clau de la Constitució de la pàtria; un anti-patriota, d'altra banda, seria algú que no solament no subscriu aquests valors, sinó que a més s'oposa a ells. Això disminuïx el marge per a la intolerància ideològica, ja que si suposem que els valors que inspiren la Constitució són els de llibertat i igualtat davant la llei (per exemple), llavors un republicà en l'Estat espanyol no solament s'inclouria dintre del camp del patriotisme sinó que, a més, podria fer les seves reclamacions sobre la base d'aquest, denunciant que tal o qual punt de la Constitució (la Monarquia, per exemple) entra en contradicció, segons la seva opinió, amb els valors que la inspiren. No obstant això, aquesta és una idea un pel estranya: la defensa a ultrança de la propietat privada (per posar un exemple de valor que podria estar en la base d'una Constitució) distingeix un liberal d'un socialista, però no un “espanyol” d'un “francès”. A banda, per descomptat, de que segueix havent un generós marge per on es pot colar la intolerància ideològica. I aquests dos problemes no són els més greus: entendre que el bon patriotisme és aquell que es deu a una Constitució inspirada en bons valors ens introdueix en un pendent relliscós que ben bé pot dur-nos a la justificació de l'imperialisme. Al cap i a la fi, un sempre pot dir que està envaint un país per a “democratitzar-lo”. Els hi sona?
Queda no obstant això una darrera sortida pel patriotisme constitucional, que segons tinc comprovat és la preferida per molts nacionalistes espanyols: la de considerar la Constitució com una norma que s'ha de respectar sempre que hagi estat votada pel poble. Atès que la Constitució espanyola va ser votada pel poble, diuen aquests nacionalistes, hem de ser lleials a ella i a la pàtria per ella configurada. Però si volem prendre'ns seriosament aquest principi, hem de fer-nos per descomptat la pregunta immediata: què és “el poble”? Quin és aquest poble del que sóc membre i els dictats del qual he d'obeir? La resposta natural és afegir un gentilici: es tractaria del "poble X", el “poble espanyol” en aquest cas. Al marge que això ens retorna amb les mans buides a tot tipus de qüestions que se suposava que el patriotisme constitucional resoldria (“qui forma part del poble espanyol?”, i coses per l'estil), existeix una altra pregunta que ens sorgeix amb la mateixa immediatesa que l'anterior: i jo per què he de fer cas del que digui el “poble espanyol”? Per què el “poble espanyol” si i el “poble català” no? La resposta habitual d'un nacionalista espanyol sol ser “perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional sobre el territori de l'actual Regne d'Espanya”. Però no obstant això se'ns segueix plantejant una molesta pregunta: i per què la sobirania nacional recau en el “poble espanyol” i no en els pobles català, basc, gallec i els qui es vulgui que habiten al territori de l'actual Regne d'Espanya? Si arribat a aquest punt passem a considerar que a totes aquestes gents les uneix en algun sentit una identitat cultural i històrica compartida que constituïx el fonament d'una sobirania nacional igualment compartida, aleshores tornem a un patriotisme identitari d'allò més normalet, amb la qual cosa no ens queda més remei que abjurar del patriotisme constitucional. La resposta dels nacionalistes espanyols, que es resisteixen a acceptar l'abandonament d'un invent que retòricament els hi funciona tan bé, sol ser la següent: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució”. I aquí acaba tot.
Devem lleialtat a la Constitució perquè la va votar el poble espanyol, el que voti el poble espanyol mereix lleialtat perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional, i la sobirania nacional resideix al poble espanyol perquè ho diu la Constitució. Un matusser exercici de lògica circular que no es distingeix en res de dir que cal obeir a Espanya perquè ho diu Espanya, la qual cosa finalment ens retorna a l'autèntic nucli intel·lectual del nacionalisme espanyol d'ahir i d'avui: “això és Espanya per collons”.
I és també en aquest mateix exercici de lògica circular on es revela la inconsistència analítica mare del patriotisme constitucional, de la qual es desprenen totes les seves altres contradiccions i problemes, a saber: la pretensió de fundar la sobirania nacional d'un poble sobre la seva Constitució, oblidant que una Constitució sempre es vota en el benentès que l'està votant un poble sobirà. La sobirania nacional és, doncs, un fenomen pre-constitucional que s'ha de justificar sense apel·lar a la Constitució ni a cap altra llei que emani d'aquesta sobirania. I no està de mes recordar que no tenim cap garantia que aquesta justificació pre-constitucional existeixi en tots els casos que un nacionalisme (l'espanyol, en aquest cas) demanda respecte per a la sobirania nacional d'un conjunt de gent al que qualifica de "poble" o "nació".
És possible que existeixin bones raons per a defensar la unitat d'Espanya, i fins i tot per a impugnar un possible procés d'autodeterminació a Catalunya, al País Basc o a qualsevol altre territori sota control de l'Estat espanyol, encara que un servidor encara no ha descobert aquestes raons (per alguna cosa és independentista). No obstant això, els nacionalistes espanyols, especialment els d'esquerres, farien bé en deixar de buscar aquestes raons en el patriotisme constitucional de Habermas, que en el millor dels casos ens submergeix en una irresoluble lògica circular i, en el pitjor, ens enfila en camins de molt mala destinació.
dissabte, desembre 23, 2006
Felicita-li les festes a George W. Bush
Ara, gracies a la bona gent d'Amnistia Internacional, podem felicitar-li cordialment les festes a George Bush. Jo us ho recomano.
divendres, desembre 22, 2006
Més Carl Sagan
dimecres, desembre 20, 2006
Carl Sagan al record, 10 anys després
No som pocs els que vam arribar al mon de la Ciència de la mà d'en Carl Sagan, de ben petitets. Recordo més d'una nit i més de dues veient, amb 5 o 6 anyets, els capítols de la seva extraordinària sèrie de divulgació científica, Cosmos. El recordo portant-me de la mà pel recorregut fascinant que va des del Big Bang fins al moment en que la matèria va cobrar consciència a través dels animals i de l'espècie humana. Recordo que vaig sentir a parlar per primera vegada de Kepler en boca d'en Sagan, i recordo també que la seva veu va ser una de les primeres que em van parlar de la importància de protegir el medi ambient i de desarmar el món.Però en Sagan no va ser només el creador de la sèrie de divulgació científica més exitosa de tots els temps: també va publicar brillants assajos sobre temes que anaven des de l'astronomia (el seu camp natal) fins l'ecologia, passant pel seu apassionant llibre sobre l'evolució de la ment humana, Els dracs de l'Edén. També va estar implicat en diversos projectes de recerca científica de vida extraterrestre intel·ligent, como ara el llançament del missatge d'Arecibo. Però per sobre de tot, Carl Sagan va ser un fervent adversari de la superstició i la irracionalitat, i un no menys fervent defensor del pensament crític i del racionalisme, de la idea de que tota afirmació ha de ser escrutada a la llum de les raons i les proves que s'addueixen al seu favor, i de què les afirmacions extraordinàries han de ser recolzades per proves extraordinàries. El seu últim llibre, El mon i els seus dimonis, és un llibre quasi bé iniciàtic per a tot aquell que vulgui entendre què vol dir ésser escèptic.
Tal dia com avui, fa 10 anys, l'astrònom del poble ens va deixar. Amb ell moria una de les veus que amb més força han sonat mai arreu del món en defensa de la Raó i les Llums. Avui, i des de fa dies, blocaires de tot el món participem d'un blog-a-thon d'homenatge a la seva persona. Jo voldria concloure el meu amb un fragment del text escèptic més celebre i brillant d'en Sagan: el del drac al garatge, extret de El mon i els seus dimonis.
"Al meu garatge viu un drac que escup foc per la boca"
Suposem (segueixo el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-ho, veure'l vostè mateix. Al llarg dels segles hi ha hagut innombrables històries de dracs, però cap prova real. Quina oportunitat!
- Ensenyi-me'l –em diu vostè.
Jo el duc al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però el drac no hi és.
- On és el drac? –em pregunta.
- Oh, és aquí –contesto jo movent la mà vagament-. Em vaig oblidar dir que és un drac invisible.
Em proposa que cobreixi de farina el terra del garatge per a què quedin marcades les petjades del drac.
- Bona idea –replico– , però aquest drac flota a l'aire.
Llavors proposa usar un sensor infraroig per a detectar el foc invisible.
- Bona idea, però el foc invisible tampoc dóna calor.
Es pot pintar amb spray el drac per a fer-lo visible.
- Bona idea, només que és un drac incorpori i la pintura no se li enganxaria.
I així successivament. Jo contraresto qualsevol prova física que vostè em proposa amb una explicació especial de per què no funcionarà.
Ara bé: quina és la diferència entre un drac invisible, incorpori i flotant que escup un foc que no crema, i un drac inexistent? Si no hi ha manera de refutar la meva opinió, si no hi ha cap experiment vàlid contra ella, què significa dir que el meu drac existeix? La seva incapacitat d'invalidar la meva hipòtesi no equival en absolut a demostrar que és certa. Les afirmacions que no poden provar-se, les asseveracions immunes a la refutació són veritablement inútils, per molt valor que puguin tenir per a inspirar-nos o excitar el nostre sentit de meravella. El que jo he demanat que faci és acabar acceptant, en absència de proves, el que jo dic...
dilluns, desembre 18, 2006
La segona (i necessària) clarificació ideològica d'ERC
(Publicat originalment a Socialdemocracia.org)
ERC ha estat des del seu naixement un partit heterogeni. El seu naixement va venir presidit per la imperiosa necessitat que la majoria de la societat catalana sentia a principis dels anys 30 de dotar-se d'un gran partit republicà i d'esquerres que assumís les reivindicacions catalanistes. Aquests dos eixos, catalanisme i esquerra, han estat sempre els dos mínims comuns denominadors de totes les famílies polítiques que han passat per ERC. A partir d'aquí, no obstant això, apareixien nombroses divisions. Així, per exemple, respecte del nacionalisme ens trobem amb que ERC sempre ha estat basculant entre el predomini d'un sector independentista que ha estat representat per gents tan diverses i fins i tot oposades entre si com Francesc Macià, Josep Dencàs o, mes modernament, Carod i Puigcercós; i un sector federalista representat per gents també molt diverses com Lluís Companys, Josep Tarradellas o Joan Hortalà. Al llarg d'aquests dos extrems s'estenien totes les famílies polítiques de ERC, accentuant-se el pes ora d'uns, ora d'uns altres. L'ambigüitat programàtica del partit, que únicament reivindicava "les aspiracions nacionals catalanes" sense precisar la solució política per la qual s'apostava per a satisfer aquestes reivindicacions; aquesta ambigüitat, dic, va permetre la coexistència i l'equilibri entre aquestes dues ànimes de Esquerra. Això es va acabar a principis dels anys noranta quan Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira, a ERC, i Joan Puigcercós, a les JERC, van imprimir un definitiu gir independentista a la marxa del partit; gir que es veurà incorporat en la declaració ideològica i en el programa del partit.
Així, al camp del catalanisme ERC ha clarificat la seva aposta política: la independència. El resultat ha estat la renovació i l'ascens d'un partit que a la fi dels anys 80 semblava condemnat a l'extinció. No obstant això, àdhuc queda per treballar la "E" d'ERC. Si bé des de l'arribada al poder d'en Carod s'ha anat construint un notable discurs en matèria social, amb això no hi ha suficient. Cal explicitar què és el que entén ERC per "esquerra" i quina és la seva aposta política per a donar sortida a les aspiracions de les classes populars catalanes. Aquí ens tornem a trobar amb una àmplia heterogeneïtat que, de nou, pot simplificar-se en dos extrems: a un costat estan aquells que, com en Carod, són sincerament esquerrans però simpatitzen profundament amb el discurs liberal, amb la idea que "com menys Estat, millor, encara que sigui català" i altres coses per l'estil. Es tracta, si es vol, d'un liberalisme de rostre humà, però liberalisme al cap i a la fi. A l'altre costat estarien aquells que, com en Puigcercós, aposten per definir ERC com partit socialista.
El que demano és molt senzill: que es clarifiqui quin rumb prendrà ERC en aquest debat ideològic. El que no pot ser és que un dia en Puigcercós afirmi que el seu objectiu és una nació lliure i socialista i uns mesos mes tard en Carod digui que "com menys Estat, millor". Una bona part de l'electorat, de dreta i sobretot d'esquerres, vacil·larà notablement abans de donar el seu suport a ERC mentre aquesta qüestió no estigui resolta. Un servidor desitja personalment què, finalment, ERC es transformi en un partit socialista com en el seu moment es va transformar en un partit independentista. I no necessàriament per una victòria dels afins a Puigcercós en una hipotètica guerra interna que jo personalment no desitjo. No, no parlo d'això. He posat d'exemple a aquests dos líders perquè són els dos rostres mes coneguts d'aquestes dues maneres de veure l'esquerra que es poden trobar a ERC. No parlo de si un sector té més poder polític, ni demés maniobres polítiques. Això sens dubte serà important, però no és el que aquí m'ocupa. El que aquí m'ocupa és una qüestió purament d'idees: ERC ha de ser un partit liberal amb un cert discurs social o un partit socialista aliniat amb la socialdemocracia? Un servidor, convençut socialista desde ni se sap, no perd l'esperança que ERC camini per aquesta última senda.
Però sigui el que sigui el que resulti de la clarificació de què significa la "E" de ERC, la veritat és que aquesta comença a ser necessària.
ERC ha estat des del seu naixement un partit heterogeni. El seu naixement va venir presidit per la imperiosa necessitat que la majoria de la societat catalana sentia a principis dels anys 30 de dotar-se d'un gran partit republicà i d'esquerres que assumís les reivindicacions catalanistes. Aquests dos eixos, catalanisme i esquerra, han estat sempre els dos mínims comuns denominadors de totes les famílies polítiques que han passat per ERC. A partir d'aquí, no obstant això, apareixien nombroses divisions. Així, per exemple, respecte del nacionalisme ens trobem amb que ERC sempre ha estat basculant entre el predomini d'un sector independentista que ha estat representat per gents tan diverses i fins i tot oposades entre si com Francesc Macià, Josep Dencàs o, mes modernament, Carod i Puigcercós; i un sector federalista representat per gents també molt diverses com Lluís Companys, Josep Tarradellas o Joan Hortalà. Al llarg d'aquests dos extrems s'estenien totes les famílies polítiques de ERC, accentuant-se el pes ora d'uns, ora d'uns altres. L'ambigüitat programàtica del partit, que únicament reivindicava "les aspiracions nacionals catalanes" sense precisar la solució política per la qual s'apostava per a satisfer aquestes reivindicacions; aquesta ambigüitat, dic, va permetre la coexistència i l'equilibri entre aquestes dues ànimes de Esquerra. Això es va acabar a principis dels anys noranta quan Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira, a ERC, i Joan Puigcercós, a les JERC, van imprimir un definitiu gir independentista a la marxa del partit; gir que es veurà incorporat en la declaració ideològica i en el programa del partit.
Així, al camp del catalanisme ERC ha clarificat la seva aposta política: la independència. El resultat ha estat la renovació i l'ascens d'un partit que a la fi dels anys 80 semblava condemnat a l'extinció. No obstant això, àdhuc queda per treballar la "E" d'ERC. Si bé des de l'arribada al poder d'en Carod s'ha anat construint un notable discurs en matèria social, amb això no hi ha suficient. Cal explicitar què és el que entén ERC per "esquerra" i quina és la seva aposta política per a donar sortida a les aspiracions de les classes populars catalanes. Aquí ens tornem a trobar amb una àmplia heterogeneïtat que, de nou, pot simplificar-se en dos extrems: a un costat estan aquells que, com en Carod, són sincerament esquerrans però simpatitzen profundament amb el discurs liberal, amb la idea que "com menys Estat, millor, encara que sigui català" i altres coses per l'estil. Es tracta, si es vol, d'un liberalisme de rostre humà, però liberalisme al cap i a la fi. A l'altre costat estarien aquells que, com en Puigcercós, aposten per definir ERC com partit socialista.
El que demano és molt senzill: que es clarifiqui quin rumb prendrà ERC en aquest debat ideològic. El que no pot ser és que un dia en Puigcercós afirmi que el seu objectiu és una nació lliure i socialista i uns mesos mes tard en Carod digui que "com menys Estat, millor". Una bona part de l'electorat, de dreta i sobretot d'esquerres, vacil·larà notablement abans de donar el seu suport a ERC mentre aquesta qüestió no estigui resolta. Un servidor desitja personalment què, finalment, ERC es transformi en un partit socialista com en el seu moment es va transformar en un partit independentista. I no necessàriament per una victòria dels afins a Puigcercós en una hipotètica guerra interna que jo personalment no desitjo. No, no parlo d'això. He posat d'exemple a aquests dos líders perquè són els dos rostres mes coneguts d'aquestes dues maneres de veure l'esquerra que es poden trobar a ERC. No parlo de si un sector té més poder polític, ni demés maniobres polítiques. Això sens dubte serà important, però no és el que aquí m'ocupa. El que aquí m'ocupa és una qüestió purament d'idees: ERC ha de ser un partit liberal amb un cert discurs social o un partit socialista aliniat amb la socialdemocracia? Un servidor, convençut socialista desde ni se sap, no perd l'esperança que ERC camini per aquesta última senda.
Però sigui el que sigui el que resulti de la clarificació de què significa la "E" de ERC, la veritat és que aquesta comença a ser necessària.
divendres, desembre 15, 2006
Continuen les tonteries: ara s'hi afegeix en Marc Mellado
Es veu que això del comunicat de les JSC portarà cua. Ara en Marc Mellado se suma al cor dels qui es dediquen a dir tonteries sobre les JERC. Anem paràgraf per paràgraf:
"M’he quedat perplex. No puc entendre com un manifest d’una organització que, al vostre entendre està en decadència, és lamentable, no té presència i no té el impacte que vosaltres teniu, pugui ocupar tantes línies als vostres blogs. Moltes més –diria jo- que no pas les que componen el manifest. (Pere Aragonès, Lluís Pérez, Anna Simó, etc,..)."
Bé, que està en decadència no ho dic pas jo. Et sorprendries de la opinió de més d'un il·lustre pesecero que va començar els seus dies a les JSC i va veure com la seva secció acabava fagocitada per la del PSC, que era on realment es feien coses. I em consta que no és un cas únic. De tota manera, el problema de les tonteries és que a molts ens molesten les digui qui les digui. Incloses les organitzacions en decadència. De tota manera, fixa't que el teu argument és un boomerang: jo també podria dir-te que "si els de les JERC som uns pallasos que només sabem que fer 'política espectacle', aleshores no se que feu emetent un comunicat oficial per ficar-vos amb nosaltres. Deixeu que fem el ridícul, home!"
"Em sento orgullós de que una organització que faci tan bé la feina com vosaltres, que tingui tants representants institucionals al Parlament i al Congrés del Diputats i que aixequi la senyera de referent juvenil de Catalunya, faci cas d’un insignificant i “estúpid” manifest. De fet, no entenc com, si teniu tanta responsabilitat de govern, perdeu temps en contestar aquestes coses."
Bla bla bla...
"Deixant de banda la ironia, em veig amb cor de fer algunes reflexions polítiques per tal de no “barrejar conceptes” i encetar el repte que, al meu judici, tenim totes les organitzacions polítiques juvenils progressistes i d’esquerres: millorar la precarietat de la condició juvenil a Catalunya en tota la seva globalitat. Us puc ben assegurar que en aquest repte ens tindreu al costat. Ja sabreu generar els espais?"
Incomprensible paràgraf. Et refereixes a que si sabem quin és el camí que segons les JERC s'hauria de seguir per a eradicar la precarietat de la condició juvenil a Catalunya "en tota la seva globalitat"? Be, mira't el nostre programa electoral i veuràs que com a mínim tenim clar el que volem pels propers quatre anys. A més llarg termini segurament no podem comptar amb vosaltres perquè la nostra resposta pasa per un projecte independentista i socialista que vosaltres no compartiu. Crec que no m'equivoco si dic que des de les JERC tothom està disposat a fer a un costat aquestes diferències de projecte amb vosaltres per a treballar en allò que ens uneix. Això, però, no significa que tingueu una venia per criticar per la cara la nostra activitat de partit (que no de Govern) i demanar, a sobre, que ni se us contesti. Sou aliats circumstancials, i m'imagino que això és recíproc. I atès que som només aliats circumstancias, com diria aquell, vamos a llevarnos bien.
"En primer lloc vull felicitar-vos per les responsabilitats adquirides, tant a nivell d’executiu com a nivell legislatiu. Ara bé, la vostre no és una fita partidista, representeu als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, representeu al jovent d’aquest país i per tant, no només heu de dirigir la vostra acció de govern a un jovent independentista, sinó al conjunt de la ciutadania. Us aconsello que no convertiu una eina en un fi en si mateix, ja que hipotecareu la possibilitat d’assolir d’una vegada per totes les solucions estructurals que patim els joves."
Marc, jo no se d'on extreus que només dirigirem la nostra acció de govern al jovent independentista. La manifestació del 6 de desembre, orígen del comunicat de la teva organització, no va ser una "acció de govern" sino una de partit. O resulta que ja no podem tenir activitat de partit? Però clar, la qüestió és liar la troca i criticar per criticar. Ja m'explicaràs tu què ha guanyat la JSC, que han guanyat les JERC, que ha guanyat el Govern d'Entesa i que ha guanyat el jovent català amb aquell comunicat. Jo t'ho diré: una petita espurna de crispació. D'innecesaria crispació.
"En segon lloc parleu de miopia. És cert que podríem resultar uns bons aliats en matèria de polítiques socials però si voleu obviar una organització que té més de 160 regidors i regidores duent la cartera de joventut arreu de tota Catalunya, és el vostre problema. Si voleu obviar d’altra banda els espais comarcals, reitero, és el vostre problema. Si la branca no us deixa veure el bosc, és el vostre problema. Mai sereu capaços d’encetar aquests problemes i molt menys de resoldre’ls si no enfoqueu aquesta precarietat des d’una perspectiva global i, pel que he pogut llegir, sou vosaltres qui esteu a les “institucions principals” i per tant els que no veieu l’oportunitat de pal·liar aquest desajust històric entre administracions. Ja veig que creieu molt en els municipis. Això és el que passa: miopia política: no veure bé les oportunitats que es presenten. Això no es tracta d’una competició per veure qui té més càrrecs públics sinó de treballar en xarxa per tal d’enfortir el discurs i posar-ho a l’agenda, cosa que nosaltres, per cert, ja ho varem fer."
Tot aquest paràgraf es podria respondre amb tres preguntes: quin discurs heu enfortit i heu "posat a l'agenda"? Que no hem "enfortit discurs" i no ho hem posat a "l'agenda", nosaltres? I sobretot: qui ha dit que les JERC no creuen en els municipis? D'altra banda, no em consta que nosaltres diguem "no" a la col·laboració amb les JSC. El que no entenem és que critiqueu que nosaltres, com a independentistes, ens manifestem per l'autodeterminació, apel·lant a pseudo-arguments tals com que realitzant aquesta mena de manifestacions estem "supeditant la realització de les polítiques socials del Govern d'Entesa a la independència política de Catalunya". Col·laborar? Quan sigui. Però des del respecte a les posicions de cadascú. Si voleu criticar les nostres conviccions independentistes endavant, cap problema, però tingueu clar que ho haureu de fer apel·lant arguments de principi ("l'independentisme és injust/perjudicial/incorrecte perquè X") i no a ninots de palla (la suposada "supeditació de la política social a la independència de Catalunya" i coses per l'estil).
"En tercer lloc, no us demanem que compliu el programa de govern com a JSC, que també, sinó que com a ciutadans i joves us exigim que compliu allò que davant la ciutadania aquest govern s’ha compromès a fer. No es tracta de que qui té la possibilitat o de les persones que hi siguin, es tracta de projecte, de polítiques i de solucions. Potser i veient el vostre concepte de govern, si que ens queda molt camí a córrer."
Primer de tot: quin és el nostre concepte de Govern, segons tu, i en què et bases per dir que aquest és el nostre concepte de Govern? I en segon lloc: què caram té a veure el manifestar-se per un objectiu programàtic de les JERC com és la reivindicació del dret d'autodeterminació; que caram té a veure això, dic, amb l'incompliment "d'allò que davant la ciutadania aquest govern s'ha compromès a fer"?
"En quart lloc m’agradaria dir-vos que les lliçons polítiques sobre model d’organització us les guardeu per vosaltres que nosaltres ja en gaudim de la nostra militància i de les seves reflexions. Estalvieu el esforços pel que toca. Per cert, nosaltres no només estem adherits a la YUSI, som membres fundadors, i de demagògia, en aquests casos, en sabem fer tots."
Aha, a veure si ho entenc: et molesta que uns quants militants a títol individual critiquem el model organitzatiu de les JSC... però et sembla genial que les JSC, a nivell oficial i mitjançant comunicat, li doni lliçons a les JERC sobre model d'acció política. Doncs noi, si anem amb aquestes, nosaltres també gaudim de militància i reflexions i no necessitem les vostres i ale ale no te junto. Valguin-me els deus, quin sentit de l'autocrítica...
Per cert: per ser membres fundadors de la IUSY (que no "YUSI), demostreu tenir poc clares les implicacions d'aquesta pertinença, al menys al planol ideològic. Si la IUSY accepta el dret d'autodeterminació de "tots els pobles", una de dues: o penseu que els catalans no som un poble, o entreu en contradicció amb els principis que la IUSY diu defensar. O això, o jo m'he perdut alguna cosa.
"Finalment, i com a conclusió, no vull que llegiu en aquestes línies ni adversitat política ni obstacle de cap mena. Sóc un ferm defensor d’aquest govern i no hi ha altre cosa que pugui desitjar més que, aquest govern demostri que sap fer bé les coses, que genera estabilitat i que Catalunya guanyi dia a dia. Si som capaços des de el govern de treballar en una mateixa direcció, el nostre país podrà gaudir durant molts anys d’un govern d’esquerres. El mateix pel que fa a joventut."
Marc: si realment ets amic d'aquest Govern i de la unitat d'acció de les esquerres catalanes, aleshores recomana els teus companys de militància que no es dediquin a emetre comunicats de crítica per la santa cara. La pregunta és molt senzilla, Marc: tant costa d'entendre que un partit independentista català es manifesti un 6 de desembre per l'autodeterminació de Catalunya? Oi que no? Aleshores a que venia aquell comunicat ple de falsedats i tergiversacions? A esvalotar el galliner? Doncs francament, no entenc com ajuda això al Govern que dius defensar tan fermament. Una cosa és que hi hagi disputes entre les esquerres per algun motiu real, i un altre que hi hagi merder perquè algú ha decidit deliberadament que n'hi ha d'haver. I això últim és bastant lamentable. Dic jo, vaja.
"M’he quedat perplex. No puc entendre com un manifest d’una organització que, al vostre entendre està en decadència, és lamentable, no té presència i no té el impacte que vosaltres teniu, pugui ocupar tantes línies als vostres blogs. Moltes més –diria jo- que no pas les que componen el manifest. (Pere Aragonès, Lluís Pérez, Anna Simó, etc,..)."
Bé, que està en decadència no ho dic pas jo. Et sorprendries de la opinió de més d'un il·lustre pesecero que va començar els seus dies a les JSC i va veure com la seva secció acabava fagocitada per la del PSC, que era on realment es feien coses. I em consta que no és un cas únic. De tota manera, el problema de les tonteries és que a molts ens molesten les digui qui les digui. Incloses les organitzacions en decadència. De tota manera, fixa't que el teu argument és un boomerang: jo també podria dir-te que "si els de les JERC som uns pallasos que només sabem que fer 'política espectacle', aleshores no se que feu emetent un comunicat oficial per ficar-vos amb nosaltres. Deixeu que fem el ridícul, home!"
"Em sento orgullós de que una organització que faci tan bé la feina com vosaltres, que tingui tants representants institucionals al Parlament i al Congrés del Diputats i que aixequi la senyera de referent juvenil de Catalunya, faci cas d’un insignificant i “estúpid” manifest. De fet, no entenc com, si teniu tanta responsabilitat de govern, perdeu temps en contestar aquestes coses."
Bla bla bla...
"Deixant de banda la ironia, em veig amb cor de fer algunes reflexions polítiques per tal de no “barrejar conceptes” i encetar el repte que, al meu judici, tenim totes les organitzacions polítiques juvenils progressistes i d’esquerres: millorar la precarietat de la condició juvenil a Catalunya en tota la seva globalitat. Us puc ben assegurar que en aquest repte ens tindreu al costat. Ja sabreu generar els espais?"
Incomprensible paràgraf. Et refereixes a que si sabem quin és el camí que segons les JERC s'hauria de seguir per a eradicar la precarietat de la condició juvenil a Catalunya "en tota la seva globalitat"? Be, mira't el nostre programa electoral i veuràs que com a mínim tenim clar el que volem pels propers quatre anys. A més llarg termini segurament no podem comptar amb vosaltres perquè la nostra resposta pasa per un projecte independentista i socialista que vosaltres no compartiu. Crec que no m'equivoco si dic que des de les JERC tothom està disposat a fer a un costat aquestes diferències de projecte amb vosaltres per a treballar en allò que ens uneix. Això, però, no significa que tingueu una venia per criticar per la cara la nostra activitat de partit (que no de Govern) i demanar, a sobre, que ni se us contesti. Sou aliats circumstancials, i m'imagino que això és recíproc. I atès que som només aliats circumstancias, com diria aquell, vamos a llevarnos bien.
"En primer lloc vull felicitar-vos per les responsabilitats adquirides, tant a nivell d’executiu com a nivell legislatiu. Ara bé, la vostre no és una fita partidista, representeu als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, representeu al jovent d’aquest país i per tant, no només heu de dirigir la vostra acció de govern a un jovent independentista, sinó al conjunt de la ciutadania. Us aconsello que no convertiu una eina en un fi en si mateix, ja que hipotecareu la possibilitat d’assolir d’una vegada per totes les solucions estructurals que patim els joves."
Marc, jo no se d'on extreus que només dirigirem la nostra acció de govern al jovent independentista. La manifestació del 6 de desembre, orígen del comunicat de la teva organització, no va ser una "acció de govern" sino una de partit. O resulta que ja no podem tenir activitat de partit? Però clar, la qüestió és liar la troca i criticar per criticar. Ja m'explicaràs tu què ha guanyat la JSC, que han guanyat les JERC, que ha guanyat el Govern d'Entesa i que ha guanyat el jovent català amb aquell comunicat. Jo t'ho diré: una petita espurna de crispació. D'innecesaria crispació.
"En segon lloc parleu de miopia. És cert que podríem resultar uns bons aliats en matèria de polítiques socials però si voleu obviar una organització que té més de 160 regidors i regidores duent la cartera de joventut arreu de tota Catalunya, és el vostre problema. Si voleu obviar d’altra banda els espais comarcals, reitero, és el vostre problema. Si la branca no us deixa veure el bosc, és el vostre problema. Mai sereu capaços d’encetar aquests problemes i molt menys de resoldre’ls si no enfoqueu aquesta precarietat des d’una perspectiva global i, pel que he pogut llegir, sou vosaltres qui esteu a les “institucions principals” i per tant els que no veieu l’oportunitat de pal·liar aquest desajust històric entre administracions. Ja veig que creieu molt en els municipis. Això és el que passa: miopia política: no veure bé les oportunitats que es presenten. Això no es tracta d’una competició per veure qui té més càrrecs públics sinó de treballar en xarxa per tal d’enfortir el discurs i posar-ho a l’agenda, cosa que nosaltres, per cert, ja ho varem fer."
Tot aquest paràgraf es podria respondre amb tres preguntes: quin discurs heu enfortit i heu "posat a l'agenda"? Que no hem "enfortit discurs" i no ho hem posat a "l'agenda", nosaltres? I sobretot: qui ha dit que les JERC no creuen en els municipis? D'altra banda, no em consta que nosaltres diguem "no" a la col·laboració amb les JSC. El que no entenem és que critiqueu que nosaltres, com a independentistes, ens manifestem per l'autodeterminació, apel·lant a pseudo-arguments tals com que realitzant aquesta mena de manifestacions estem "supeditant la realització de les polítiques socials del Govern d'Entesa a la independència política de Catalunya". Col·laborar? Quan sigui. Però des del respecte a les posicions de cadascú. Si voleu criticar les nostres conviccions independentistes endavant, cap problema, però tingueu clar que ho haureu de fer apel·lant arguments de principi ("l'independentisme és injust/perjudicial/incorrecte perquè X") i no a ninots de palla (la suposada "supeditació de la política social a la independència de Catalunya" i coses per l'estil).
"En tercer lloc, no us demanem que compliu el programa de govern com a JSC, que també, sinó que com a ciutadans i joves us exigim que compliu allò que davant la ciutadania aquest govern s’ha compromès a fer. No es tracta de que qui té la possibilitat o de les persones que hi siguin, es tracta de projecte, de polítiques i de solucions. Potser i veient el vostre concepte de govern, si que ens queda molt camí a córrer."
Primer de tot: quin és el nostre concepte de Govern, segons tu, i en què et bases per dir que aquest és el nostre concepte de Govern? I en segon lloc: què caram té a veure el manifestar-se per un objectiu programàtic de les JERC com és la reivindicació del dret d'autodeterminació; que caram té a veure això, dic, amb l'incompliment "d'allò que davant la ciutadania aquest govern s'ha compromès a fer"?
"En quart lloc m’agradaria dir-vos que les lliçons polítiques sobre model d’organització us les guardeu per vosaltres que nosaltres ja en gaudim de la nostra militància i de les seves reflexions. Estalvieu el esforços pel que toca. Per cert, nosaltres no només estem adherits a la YUSI, som membres fundadors, i de demagògia, en aquests casos, en sabem fer tots."
Aha, a veure si ho entenc: et molesta que uns quants militants a títol individual critiquem el model organitzatiu de les JSC... però et sembla genial que les JSC, a nivell oficial i mitjançant comunicat, li doni lliçons a les JERC sobre model d'acció política. Doncs noi, si anem amb aquestes, nosaltres també gaudim de militància i reflexions i no necessitem les vostres i ale ale no te junto. Valguin-me els deus, quin sentit de l'autocrítica...
Per cert: per ser membres fundadors de la IUSY (que no "YUSI), demostreu tenir poc clares les implicacions d'aquesta pertinença, al menys al planol ideològic. Si la IUSY accepta el dret d'autodeterminació de "tots els pobles", una de dues: o penseu que els catalans no som un poble, o entreu en contradicció amb els principis que la IUSY diu defensar. O això, o jo m'he perdut alguna cosa.
"Finalment, i com a conclusió, no vull que llegiu en aquestes línies ni adversitat política ni obstacle de cap mena. Sóc un ferm defensor d’aquest govern i no hi ha altre cosa que pugui desitjar més que, aquest govern demostri que sap fer bé les coses, que genera estabilitat i que Catalunya guanyi dia a dia. Si som capaços des de el govern de treballar en una mateixa direcció, el nostre país podrà gaudir durant molts anys d’un govern d’esquerres. El mateix pel que fa a joventut."
Marc: si realment ets amic d'aquest Govern i de la unitat d'acció de les esquerres catalanes, aleshores recomana els teus companys de militància que no es dediquin a emetre comunicats de crítica per la santa cara. La pregunta és molt senzilla, Marc: tant costa d'entendre que un partit independentista català es manifesti un 6 de desembre per l'autodeterminació de Catalunya? Oi que no? Aleshores a que venia aquell comunicat ple de falsedats i tergiversacions? A esvalotar el galliner? Doncs francament, no entenc com ajuda això al Govern que dius defensar tan fermament. Una cosa és que hi hagi disputes entre les esquerres per algun motiu real, i un altre que hi hagi merder perquè algú ha decidit deliberadament que n'hi ha d'haver. I això últim és bastant lamentable. Dic jo, vaja.
dijous, desembre 14, 2006
Continuen les estupideses sobre la sobirania: l'article d'en Carles Puigdemont
Hi ha una cosa que em treu absolutament de polleguera i que no puc sofrir sense que m'entrin atacs d'urticaria: l'atac gratuït i sense arguments. Disfruto més debatent amb algú que sostingui punts de vista diametralment oposats al meu però ben raonats, que no pas discutint amb algú que potser m'és proper ideològicament en algún sentit però que emet les seves crítiques fonamentant-les en pseudo-arguments que no resisteixen a l'anàlisi. Per això la rèplica de l'altra dia a les JSC, de qui em puc sentit proper en quant a qüestions socials, anava escrita en un to tan visceral.
Ara, Dani Casanovas mediante, m'assabento de que en Carles Puigdemont, sobiranista que ves a saber per què ha acabat donant suport a una formació regionalista com és CiU, ha escrit un article carregat de bilis contra les JERC a propòsit de l'autodeterminació. I deu n'hi do si en té, de bilis. D'arguments aprofitables, cap ni un.
En Puigdemont comença el seu article explicant que les JSC ens han criticat molt durament per voler fomentar un debat al seu parer estèril com és el de l'autodeterminació. Aquí Puigdemont comença a desbarrar: diu que això és una idea que el PSC sempre ha tingut clara, que el progrés nacional anava per una banda i el progrés social per una altra, quan segons Puigdemont "son exactament la mateixa cosa". Doncs no, senyor Puigdemont, no son exactament la mateixa cosa. L'assoliment de l'autonomia de Catalunya va ser sens dubte un pas endavant en el progrés nacional i, tanmateix, el progrés social de Catalunya ha sigut mínim degut entre d'altres coses a que durant 23 anys ens han estat manant uns senyors que no tenien el més mínim interès en preocupar-se del que ens pasés als fills de les classes populars. Una altra cosa és que diguem (i aquí coincidiriem) que l'edifici del benestar català sempre serà deficient si no assolim la sobirania i la independència. Però això no treu la possibilitat de que una Catalunya independent tingui una societat del benestar més deficient encara de la que hi ha ara degut a que sigui conduïda per un partit de dretes com és CiU en la seva versió neoliberal made in Sala i Martín. El progrés nacional és doncs una condició necessaria, però no suficient, del progrés social. Alliberar-nos d'Espanya és una de les potes sobre les quals s'ha de bastir l'edifici del benestar català. Alliberar-nos de l'immens poder de la burgesia que controla CiU és l'altra pota. I cap de les dues és més important que la altra.
Les desbarrades continuen quan en Puigdemont afirma que les JERC ens hem pensat que les JSC s'estaven convertit al sobiranisme. Repto el senyor Puigdemont a que trobi una sola declaració d'un sol dirigent de les JERC o un sol document oficial on els joves republicans defensem tal estupidesa. La desbarrada té la seva extensió en això que de que "ara no toca parlar de la nació perquè és l'hora del patriotisme social (Carod dixit)". Repto de nou a Puigdemont a que mostri una sola declaració que sustenti aquest "Carod dixit": ha dit en Carod que ara s'ha de deixar de parlar de nació perquè és l'hora del patriotisme social? Una mica estrany, sincerament. Com a molt, haurà dit que s'ha de deixar de donar tant de pes als aspectes identitaris per a atendre als problemes socials. I és que les nacions no son només banderes, senyor Puigdemont, excepte per als que sou de dretes. Les nacions son també les seves persones amb els seus problemes quotidians. De tota manera, no sé que té vostè en contra de la noció de "patriotisme social". Dic jo que per ser un patriota social primer s'ha de tenir una pàtria, oi? O és que potser el que li molesta és la paraula "social", sinònim de que a moltes escoles d'elit se'ls hi ha acabat això de fer veure que son "concertades" i cobrar una pasta boja en subvencions de la Generalitat com pasava amb CiU? És això el que li molesta, senyor Puigdemont?
Després en Puigdemont es continua ficant amb nosaltres per acceptar anar de la mà d'una gent que, segons diu, ens comminen a deixar la "política espectacle" i que "us vénen a dir sense massa contemplacions que heu de "canviar" per ser acceptats al club dels intel·ligents, els savis, els professionals." No seré jo qui negui que al comunicat de les JSC hi havia una enorme dosi d'autobombo que és difícil d'entendre si comparem la implantació de la nostra organització amb la seva. El que m'estranya és que aquesta observació vingui d'un convergent, tenint en compte que CiU porta els últims 3 anys acusant ERC d'haver convertit la política catalana en un circ i adoptant un paper de "vosaltres aquí quiets que els grans us ensenyarem com es fan les coses". Prefereixo no recordar-me de la miserable actuació de Duran i Lleida al cas Carod, o les acusacions d'"immaduresa" dels convergents davant la negativa dels republicans a donar suport a l'Estatutet de les llenties, per cert la prova més fefaent del "sobiranisme" convergent. I mira que n'hi han...
Després venen dues frases més que sonen estranyes venint d'un convergent: "la idea d'independència de Catalunya em sembla indefugible en el passat, el present i el futur del catalanisme. L'assoliment del dret a l'autodeterminació és una fita a la qual cap nacionalista no pot renunciar". Bravo, bravo i bravo, senyor Puigdemont. No podria estar més d'acord. Només hi ha un petit problema: revisi els estatuts, les declaracions ideològiques i els documents programàtics de la federació regionalista a la que dones suport i expliqui'm a quin punt es defensa això que vostè està dient. Una pista: no es defensa pas. És més, un dels seus màxims dirigents (Duran i Lleida) ha declarat reiteradament que això de l'autodeterminació és cosa d'independentistes i que ell no n'és pas, d'independentista. L'altre (en Mas) va nedant i guardant la roba però tampoc pronuncia mai, ni per casualitat, les paraules "sobirania", "autodeterminació" (i ja no diguem "independència") referint-se al poble català. I suposo que no cal que et recordi quina va ser la posició de CiU davant la manifestació que fa un any va aplegar gairebé un milió de persones a Barcelona, reclamant el dret de decidir del poble català.
Seguim amb les afirmacions estranyes venint d'un convergent: "la JSC reclama coherència perquè creu que el "nou catalanisme" que ens anuncia el tripartit com un sol home es basa precisament en això, a deixar de parlar de sobirania." Senyor Puigdemont: "el catalanisme", així en general, no pot "deixar de parlar" de sobirania perquè porta 23 anys sense parlar de sobirania. Ni el "nou" ni el "vell". L'únic sector del catalanisme que ha parlat de sobirania és un que en continua parlant: l'esquerra nacional que representa ERC. Dels 23 anys de govern convergent no es conserva el record de cap iniciativa de CiU que es pugui considerar sobiranista. Per contra, es conserva el record d'una CiU que va preferir pactar amb el PP i no moure ni una coma de l'Estatut a pactar amb ERC i reformar-lo. I es recorda, també, la desastrosa miopia política d'un Miquel Roca que en plena Transició va rebutjar l'oferiment dels espanyols d'aplicar a Catalunya un concert econòmic similar al basc. Motiu? Que segons Roca "això de recaptar impostos estava mal vist". Això és "parlar de sobirania", senyor Puigdemont?
I una última afirmació estranya venint d'un convergent: "però la JSC no hi hauria de patir tant. Quan la gent de les JERC torni a casa seva desarà l'autodeterminació a l'armari fins l'any que ve, es posarà americana i corbata i anirà dilluns a treballar al despatx de l'administració on hi oneja la rojigualda que tant els preocupa. D'això en pot estar ben segur". Senyor Puigdemont: que carai està parlant vostè sobre les banderes? Quina rojigualda van despenjar els "sobiranistes" convergents en 23 anys? Per què no li aplica les mateixes crítiques a les joventuts dels dos partits de la federació regionalista a la qual vostè dona suport, que van de "sobiranistes" i fa no tant també anaven cada dilluns a treballar amb la rojigualda onejant?
El problema, crec jo, és molt senzill: el senyor Puigdemont és una persona de conviccions més o menys sobiranistes que no vol militar a l'esquerra independentista, bé sigui perquè no és independentista, bé sigui perquè no és d'esquerres (el que em temo), bé sigui per algún tipus d'interès privat. I ha acabat per anar de la mà de CiU, però clar, això és un problema perquè el "sobiranisme" de CiU és similar a la seriositat d'un gag dels germans Marx. Aquí, en Puigdemont hauria tingut dues vies. La primera hauria sigut reconèixer sincerament que CiU no és un partit sobiranista tot explicitant les seves raons per a pensar què, tot i així, un sobiranista té bons motius per a donar suport a CiU. L'altra és fer veure que CiU ha sigut la hostia en patinet del sobiranisme i que tot s'ha anat a norris perquè una ERC amb 22 diputats i una mica menys de la meitat de les conselleries no està fent el que en 23 anys no ha fet CiU amb majories absolutes i amb la totalitat del Govern de Catalunya a les seves mans. La primera és una estratègia incòmoda però honesta. La segona és una posició més còmoda però infinitament més deshonesta. I d'un posicionament tan deshonest només podia sortir un article tan trampós (i tan estúpid) com el que ha parit en Puigdemont.
Un consell: no s'autoenganyi, no li servirà de res.
Ara, Dani Casanovas mediante, m'assabento de que en Carles Puigdemont, sobiranista que ves a saber per què ha acabat donant suport a una formació regionalista com és CiU, ha escrit un article carregat de bilis contra les JERC a propòsit de l'autodeterminació. I deu n'hi do si en té, de bilis. D'arguments aprofitables, cap ni un.
En Puigdemont comença el seu article explicant que les JSC ens han criticat molt durament per voler fomentar un debat al seu parer estèril com és el de l'autodeterminació. Aquí Puigdemont comença a desbarrar: diu que això és una idea que el PSC sempre ha tingut clara, que el progrés nacional anava per una banda i el progrés social per una altra, quan segons Puigdemont "son exactament la mateixa cosa". Doncs no, senyor Puigdemont, no son exactament la mateixa cosa. L'assoliment de l'autonomia de Catalunya va ser sens dubte un pas endavant en el progrés nacional i, tanmateix, el progrés social de Catalunya ha sigut mínim degut entre d'altres coses a que durant 23 anys ens han estat manant uns senyors que no tenien el més mínim interès en preocupar-se del que ens pasés als fills de les classes populars. Una altra cosa és que diguem (i aquí coincidiriem) que l'edifici del benestar català sempre serà deficient si no assolim la sobirania i la independència. Però això no treu la possibilitat de que una Catalunya independent tingui una societat del benestar més deficient encara de la que hi ha ara degut a que sigui conduïda per un partit de dretes com és CiU en la seva versió neoliberal made in Sala i Martín. El progrés nacional és doncs una condició necessaria, però no suficient, del progrés social. Alliberar-nos d'Espanya és una de les potes sobre les quals s'ha de bastir l'edifici del benestar català. Alliberar-nos de l'immens poder de la burgesia que controla CiU és l'altra pota. I cap de les dues és més important que la altra.
Les desbarrades continuen quan en Puigdemont afirma que les JERC ens hem pensat que les JSC s'estaven convertit al sobiranisme. Repto el senyor Puigdemont a que trobi una sola declaració d'un sol dirigent de les JERC o un sol document oficial on els joves republicans defensem tal estupidesa. La desbarrada té la seva extensió en això que de que "ara no toca parlar de la nació perquè és l'hora del patriotisme social (Carod dixit)". Repto de nou a Puigdemont a que mostri una sola declaració que sustenti aquest "Carod dixit": ha dit en Carod que ara s'ha de deixar de parlar de nació perquè és l'hora del patriotisme social? Una mica estrany, sincerament. Com a molt, haurà dit que s'ha de deixar de donar tant de pes als aspectes identitaris per a atendre als problemes socials. I és que les nacions no son només banderes, senyor Puigdemont, excepte per als que sou de dretes. Les nacions son també les seves persones amb els seus problemes quotidians. De tota manera, no sé que té vostè en contra de la noció de "patriotisme social". Dic jo que per ser un patriota social primer s'ha de tenir una pàtria, oi? O és que potser el que li molesta és la paraula "social", sinònim de que a moltes escoles d'elit se'ls hi ha acabat això de fer veure que son "concertades" i cobrar una pasta boja en subvencions de la Generalitat com pasava amb CiU? És això el que li molesta, senyor Puigdemont?
Després en Puigdemont es continua ficant amb nosaltres per acceptar anar de la mà d'una gent que, segons diu, ens comminen a deixar la "política espectacle" i que "us vénen a dir sense massa contemplacions que heu de "canviar" per ser acceptats al club dels intel·ligents, els savis, els professionals." No seré jo qui negui que al comunicat de les JSC hi havia una enorme dosi d'autobombo que és difícil d'entendre si comparem la implantació de la nostra organització amb la seva. El que m'estranya és que aquesta observació vingui d'un convergent, tenint en compte que CiU porta els últims 3 anys acusant ERC d'haver convertit la política catalana en un circ i adoptant un paper de "vosaltres aquí quiets que els grans us ensenyarem com es fan les coses". Prefereixo no recordar-me de la miserable actuació de Duran i Lleida al cas Carod, o les acusacions d'"immaduresa" dels convergents davant la negativa dels republicans a donar suport a l'Estatutet de les llenties, per cert la prova més fefaent del "sobiranisme" convergent. I mira que n'hi han...
Després venen dues frases més que sonen estranyes venint d'un convergent: "la idea d'independència de Catalunya em sembla indefugible en el passat, el present i el futur del catalanisme. L'assoliment del dret a l'autodeterminació és una fita a la qual cap nacionalista no pot renunciar". Bravo, bravo i bravo, senyor Puigdemont. No podria estar més d'acord. Només hi ha un petit problema: revisi els estatuts, les declaracions ideològiques i els documents programàtics de la federació regionalista a la que dones suport i expliqui'm a quin punt es defensa això que vostè està dient. Una pista: no es defensa pas. És més, un dels seus màxims dirigents (Duran i Lleida) ha declarat reiteradament que això de l'autodeterminació és cosa d'independentistes i que ell no n'és pas, d'independentista. L'altre (en Mas) va nedant i guardant la roba però tampoc pronuncia mai, ni per casualitat, les paraules "sobirania", "autodeterminació" (i ja no diguem "independència") referint-se al poble català. I suposo que no cal que et recordi quina va ser la posició de CiU davant la manifestació que fa un any va aplegar gairebé un milió de persones a Barcelona, reclamant el dret de decidir del poble català.
Seguim amb les afirmacions estranyes venint d'un convergent: "la JSC reclama coherència perquè creu que el "nou catalanisme" que ens anuncia el tripartit com un sol home es basa precisament en això, a deixar de parlar de sobirania." Senyor Puigdemont: "el catalanisme", així en general, no pot "deixar de parlar" de sobirania perquè porta 23 anys sense parlar de sobirania. Ni el "nou" ni el "vell". L'únic sector del catalanisme que ha parlat de sobirania és un que en continua parlant: l'esquerra nacional que representa ERC. Dels 23 anys de govern convergent no es conserva el record de cap iniciativa de CiU que es pugui considerar sobiranista. Per contra, es conserva el record d'una CiU que va preferir pactar amb el PP i no moure ni una coma de l'Estatut a pactar amb ERC i reformar-lo. I es recorda, també, la desastrosa miopia política d'un Miquel Roca que en plena Transició va rebutjar l'oferiment dels espanyols d'aplicar a Catalunya un concert econòmic similar al basc. Motiu? Que segons Roca "això de recaptar impostos estava mal vist". Això és "parlar de sobirania", senyor Puigdemont?
I una última afirmació estranya venint d'un convergent: "però la JSC no hi hauria de patir tant. Quan la gent de les JERC torni a casa seva desarà l'autodeterminació a l'armari fins l'any que ve, es posarà americana i corbata i anirà dilluns a treballar al despatx de l'administració on hi oneja la rojigualda que tant els preocupa. D'això en pot estar ben segur". Senyor Puigdemont: que carai està parlant vostè sobre les banderes? Quina rojigualda van despenjar els "sobiranistes" convergents en 23 anys? Per què no li aplica les mateixes crítiques a les joventuts dels dos partits de la federació regionalista a la qual vostè dona suport, que van de "sobiranistes" i fa no tant també anaven cada dilluns a treballar amb la rojigualda onejant?
El problema, crec jo, és molt senzill: el senyor Puigdemont és una persona de conviccions més o menys sobiranistes que no vol militar a l'esquerra independentista, bé sigui perquè no és independentista, bé sigui perquè no és d'esquerres (el que em temo), bé sigui per algún tipus d'interès privat. I ha acabat per anar de la mà de CiU, però clar, això és un problema perquè el "sobiranisme" de CiU és similar a la seriositat d'un gag dels germans Marx. Aquí, en Puigdemont hauria tingut dues vies. La primera hauria sigut reconèixer sincerament que CiU no és un partit sobiranista tot explicitant les seves raons per a pensar què, tot i així, un sobiranista té bons motius per a donar suport a CiU. L'altra és fer veure que CiU ha sigut la hostia en patinet del sobiranisme i que tot s'ha anat a norris perquè una ERC amb 22 diputats i una mica menys de la meitat de les conselleries no està fent el que en 23 anys no ha fet CiU amb majories absolutes i amb la totalitat del Govern de Catalunya a les seves mans. La primera és una estratègia incòmoda però honesta. La segona és una posició més còmoda però infinitament més deshonesta. I d'un posicionament tan deshonest només podia sortir un article tan trampós (i tan estúpid) com el que ha parit en Puigdemont.
Un consell: no s'autoenganyi, no li servirà de res.
dimarts, desembre 12, 2006
Benvingut, Jovent Independentista!
Per fi, ja tenim aquí la peça que li faltava a l'entramat blocaire de les JERC: l'agregador de blocs. Jovent Independentista, es diu la criatura. Ja portava uns dies funcionant "en fase de proves" però avui finalment en Dani l'ha presentat al públic i als mitjans.
Un agregador és una peça important a tota xarxa de blocs perquè permet reconèixer nítidament qui en forma i qui no en forma part però, sobretot, perquè dinamitza extraordinariament la xarxa. Fa dos anys, els blocaires progressistes de l'Estat espanyol erem relativament pocs i estavem dispersos. I, amb l'apertura de Red Progresista i Las Ideas, de cop i volta la cosa va explotar i ara hi han centenars de blocs progressistes enredats a través d'aquestes xarxes. Les raons d'aquest efecte multiplicador son diverses i no les explicaré aquí, però el cas és que un agregador té aquest efecte. A més, un agregador serveix també per a donar a conèixer blocs de bona qualitat però que, pel motiu que sigui, no son massa coneguts. En fi, que només representa beneficis per a la xarxa de blocs que es decideix a tirar-ho endavant.
Com a blocaire, com a jerki traïdor i reformista de merda, i per descomptat com a Lluís i com a Pérez, dono la més efusiva benvinguda al punt de trobada dels blocaires de les JERC. I espero i desitjo que la resta de la familia republicana en prengui nota.
Un agregador és una peça important a tota xarxa de blocs perquè permet reconèixer nítidament qui en forma i qui no en forma part però, sobretot, perquè dinamitza extraordinariament la xarxa. Fa dos anys, els blocaires progressistes de l'Estat espanyol erem relativament pocs i estavem dispersos. I, amb l'apertura de Red Progresista i Las Ideas, de cop i volta la cosa va explotar i ara hi han centenars de blocs progressistes enredats a través d'aquestes xarxes. Les raons d'aquest efecte multiplicador son diverses i no les explicaré aquí, però el cas és que un agregador té aquest efecte. A més, un agregador serveix també per a donar a conèixer blocs de bona qualitat però que, pel motiu que sigui, no son massa coneguts. En fi, que només representa beneficis per a la xarxa de blocs que es decideix a tirar-ho endavant.
Com a blocaire, com a jerki traïdor i reformista de merda, i per descomptat com a Lluís i com a Pérez, dono la més efusiva benvinguda al punt de trobada dels blocaires de les JERC. I espero i desitjo que la resta de la familia republicana en prengui nota.
dilluns, desembre 11, 2006
La guineu esquerrana i el raïm verd
(Publicat originalment en castellà a Socialdemocracia.org)
Tots coneixem la faula de la guineu i el raïm. La guineu, en veure el raïm penjant apetitosament de l'arbre, va córrer veloç a arrencar-les però, en adonar-se que estaven massa altes com per a arribar-hi, es va dir a si mateixa "bah, en realitat no el vull pas, està verd". Es tracta d'un comportament habitual als éssers humans que té un nom: preferències adaptatives. La majoria de les nostres preferències ho són. Si el nostre atractiu no dóna com per a trobar la parella que desitgem, ens convencem que la que aconseguim ho és. Si portem molt de temps amb una mateixa parella i desitgem abandonar-la però ens veiem impedits (per sentiment de culpa, per pressió familiar, per por...) ens autoconvencem que en realitat estimem la nostra parella. Si el nostre somni era pilotar avions i acabem sent enginyers aeronàutics, ens assegurem a nosaltres mateixos que en el fons hem tingut millor destinació de la que somiàvem tenir.
No hi ha dubte que l'adaptació de preferències és tan efectiva com fràgil i perillosa: en el fons, les nostres frustracions segueixen allà, i poden reaparèixer assíduament a les nostres vides en forma d'estrès, depressions i trastorns psicològics d'allò més divers. O el que és pitjor: en simple i asfixiant infelicitat. No obstant això, aquestes frustracions reprimides no solen afectar més que a la persona que les pateix i, com a molt, a qui té la mala sort de caure en el seu cercle social. Les coses normalment es queden aquí i no ocasionen danys a ningú mes.
És una altra historia quan són els moviments polítics els que adapten les seves preferències al que els hi sembla que és la realitat. Llavors, els que surten perjudicats són tots aquells que, d'una manera o altre, creuen en els projectes que encarnen aquests moviments polítics, així com els sectors socials que es podrien haver beneficiat de la realització d'aquests projectes. Tal mena d'adaptativitat de preferències no té res a veure amb el necessari realisme que hauria de presidir l'activitat política, amb el "m'agradaria assolir X però sóc conscient que solament puc obtenir Y". No. Del que parlo no és de reconèixer que un no pot arribar al raïm (cosa molt sana si és realista, per cert), sinó de fer de la necessitat virtut, de convèncer's que en el fons un mateix no vol el raïm.
L'esquerra ve patint aquest mal des de molt abans que caigués el Mur de Berlín, i ho segueix patint àdhuc avui dia. Deixant a un costat els eterns somiadors despreocupats de la realitat política, l'esquerra viu avui dia amb el soroll de fons que "ha de repensar els seus valors". Com si l'esquerra pogués ser esquerra sense els valors que la van forjar durant la Revolució Francesa, entre ells la consabuda trilogia de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Quan l'esquerra, derrotada totalment o parcial, es posa a "repensar els seus valors" el que surt d'això és una cosa naturalment humana: una adaptació de preferències, una acceptació del mateix estat de coses que ens dóna la mesura del fracàs de l'esquerra com moviment polític. De "la igualtat és desitjable però impossible" (tesi discutible, però tanmateix acceptable des dels valors de l'esquerra) hem passat a "la igualtat és, d'alguna manera, indesitjable". El cercle s'ha tancat i la guineu esquerrana ja ha menyspreat el raïm que, de fet, sempre anhelarà per a si perquè estan en l'origen de la seva pròpia existència com moviment polític.
Com dèiem abans, es tracta d'una estratègia per a combatre la frustració; una estratègia humana molt comprensible però a llarg termini ineficaç i perjudicial. I, en tot cas, una jugada un pel miserable. Però, tal com s'esdevé a la vida personal de cadascú, al final el millor és sempre encarar els problemes tal com són i tenir clar el que un vol, el que realment desitja, per a així poder imprimir direcció i sentit a les seves accions fins i tot a les situacions de derrota. Més encara: precisament en les situacions de derrota i desorientació és quan mes necessitem reafirmar els nostres valors i preferències, perquè aquests són necessaris no solament per a saber com volem que vagin les coses sinó, sobretot, perquè sapiguem reconèixer quan les coses no estan anant com voldríem que anessin. Això ens servirà per a preparar el pròxim round i, tot i que no fos així, com a mínim seria més digne i més saludable a la llarga que l'autoengany, que finalment no deixa de ser pa per avui i gana per demà. Aquesta és la reflexió mes important que hauria de fer-se l'esquerra d'avui dia.
Tots coneixem la faula de la guineu i el raïm. La guineu, en veure el raïm penjant apetitosament de l'arbre, va córrer veloç a arrencar-les però, en adonar-se que estaven massa altes com per a arribar-hi, es va dir a si mateixa "bah, en realitat no el vull pas, està verd". Es tracta d'un comportament habitual als éssers humans que té un nom: preferències adaptatives. La majoria de les nostres preferències ho són. Si el nostre atractiu no dóna com per a trobar la parella que desitgem, ens convencem que la que aconseguim ho és. Si portem molt de temps amb una mateixa parella i desitgem abandonar-la però ens veiem impedits (per sentiment de culpa, per pressió familiar, per por...) ens autoconvencem que en realitat estimem la nostra parella. Si el nostre somni era pilotar avions i acabem sent enginyers aeronàutics, ens assegurem a nosaltres mateixos que en el fons hem tingut millor destinació de la que somiàvem tenir.
No hi ha dubte que l'adaptació de preferències és tan efectiva com fràgil i perillosa: en el fons, les nostres frustracions segueixen allà, i poden reaparèixer assíduament a les nostres vides en forma d'estrès, depressions i trastorns psicològics d'allò més divers. O el que és pitjor: en simple i asfixiant infelicitat. No obstant això, aquestes frustracions reprimides no solen afectar més que a la persona que les pateix i, com a molt, a qui té la mala sort de caure en el seu cercle social. Les coses normalment es queden aquí i no ocasionen danys a ningú mes.
És una altra historia quan són els moviments polítics els que adapten les seves preferències al que els hi sembla que és la realitat. Llavors, els que surten perjudicats són tots aquells que, d'una manera o altre, creuen en els projectes que encarnen aquests moviments polítics, així com els sectors socials que es podrien haver beneficiat de la realització d'aquests projectes. Tal mena d'adaptativitat de preferències no té res a veure amb el necessari realisme que hauria de presidir l'activitat política, amb el "m'agradaria assolir X però sóc conscient que solament puc obtenir Y". No. Del que parlo no és de reconèixer que un no pot arribar al raïm (cosa molt sana si és realista, per cert), sinó de fer de la necessitat virtut, de convèncer's que en el fons un mateix no vol el raïm.
L'esquerra ve patint aquest mal des de molt abans que caigués el Mur de Berlín, i ho segueix patint àdhuc avui dia. Deixant a un costat els eterns somiadors despreocupats de la realitat política, l'esquerra viu avui dia amb el soroll de fons que "ha de repensar els seus valors". Com si l'esquerra pogués ser esquerra sense els valors que la van forjar durant la Revolució Francesa, entre ells la consabuda trilogia de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Quan l'esquerra, derrotada totalment o parcial, es posa a "repensar els seus valors" el que surt d'això és una cosa naturalment humana: una adaptació de preferències, una acceptació del mateix estat de coses que ens dóna la mesura del fracàs de l'esquerra com moviment polític. De "la igualtat és desitjable però impossible" (tesi discutible, però tanmateix acceptable des dels valors de l'esquerra) hem passat a "la igualtat és, d'alguna manera, indesitjable". El cercle s'ha tancat i la guineu esquerrana ja ha menyspreat el raïm que, de fet, sempre anhelarà per a si perquè estan en l'origen de la seva pròpia existència com moviment polític.
Com dèiem abans, es tracta d'una estratègia per a combatre la frustració; una estratègia humana molt comprensible però a llarg termini ineficaç i perjudicial. I, en tot cas, una jugada un pel miserable. Però, tal com s'esdevé a la vida personal de cadascú, al final el millor és sempre encarar els problemes tal com són i tenir clar el que un vol, el que realment desitja, per a així poder imprimir direcció i sentit a les seves accions fins i tot a les situacions de derrota. Més encara: precisament en les situacions de derrota i desorientació és quan mes necessitem reafirmar els nostres valors i preferències, perquè aquests són necessaris no solament per a saber com volem que vagin les coses sinó, sobretot, perquè sapiguem reconèixer quan les coses no estan anant com voldríem que anessin. Això ens servirà per a preparar el pròxim round i, tot i que no fos així, com a mínim seria més digne i més saludable a la llarga que l'autoengany, que finalment no deixa de ser pa per avui i gana per demà. Aquesta és la reflexió mes important que hauria de fer-se l'esquerra d'avui dia.
divendres, desembre 08, 2006
La rebequeria de les JSC, o com solucionar les pròpies mancances criticant sense fonament qui ho fa millor que tu
Les JSC s'han aficionat darrerament a ficar-se amb les JERC per algun motiu que desconec però que de ben segur té a veure amb la seva pròpia decadència com a organització. Gent del propi PSC m'ha explicat més d'una vegada i més de dues que les seccions locals de les JSC gairebé no tenen activitat, més enllà de la de donar suport al partit, cosa que condueix freqüentment a la fagocitació de la secció en qüestió per part de la del PSC, què és on realment es fan coses. A tall d'anècdota: porten sense actualitzar la seva web des de l'inici de les autonòmiques. No comment.
Seria d'esperar, doncs, que s'asseguesin i aprenguessin dels qui, amb menys poder i menys recursos, fan més coses i les fan millor. Però, com dic, últimament els hi ha donat per ficar-se amb les JERC a la que poden. La última excusa ha sigut la manifestació contra la Constitució i a favor de l'autodeterminació del poble català, que vam convocar les JERC ahir als carrers de Barcelona. És a dir, la mateixa mobilització que les JERC venen convocant des de la nit dels temps ara, precissament ara, els preocupa. Seria de rebut que ens expliquessin el motiu, perquè a mi com a mínim em van deixar perplex.
El més lamentable de tot plegat son, però, tres coses. La primera, la pèssima argumentació sobre la que fonamenten les seves crítiques, a saber: que estem "supeditant la realització de les políques socials del Govern d'Entesa a l'assoliment de la independència política de Catalunya". Primer, classe de lògica elemental: reclamar una cosa no vol dir automàticament avantpossar-la a una altra (incís: aquesta mena d'excuses a les reivindicacions nacionalistes sempre em recorden a aquelles altres que es posaven fa anys a les reivindicacions feministes, acusant-les de "dividir el proletariat"). Segon, classe de teoria política elemental: "autodeterminació" no és el mateix que "independència". Tercer: entre les raons per les quals les JERC venim reclamant l'autodeterminació cada 6 de desembre està el fet de que considerem, encertadament o no, que l'autodeterminació és necessaria per a avançar en la construcció de l'Estat del Benestar a Catalunya, construcció que sempre s'ha vist collada per un Estat espanyol que mai ha demostrat gaire interès pel benestar dels catalans i les catalanes: a les RENFE's i demés histories per l'estil em remeto. No és que no vulguem aplicar les polítiques socials que figuren al programa del Govern d'Entesa: és que no en tenim prou. No és que "ens fem enrere", com estúpidament diu el comunicat de les JSC, sino que volem anar més endavant que ells.
La segona cosa a lamentar és allò que diuen de que les JERC hem de deixar de fer "política espectacle". Si aquest és el terme que a les JSC utilitzen per a referir-se a la mobilització política al carrer, aleshores entenc el per què de la seva baixa activitat i incidència política. Sigui com sigui, els responsables de les JSC saben perfectament que les JERC formem quadres per a Esquerra, que participem en conteses electorals, assumim responsabilitats de Govern allà on podem, que tenim regidors/es i diputats/des, etc. Tot això ho saben perfectament. La pregunta és per què fan veure que no ho saben.
I la tercera i última cosa lamentable és que les JSC haurien de mirar de tant en tant els principis ideològics de les organitzacions a les quals estan adherides. Ho dic perquè si tant detesten el dret d'autodeterminació, haurien d'abandonar la International Union of Socialist Youth (la organització juvenil socialista més important del mon) que entre els seus principis ideològics té, i que consti que cito textualment de la seva web:
"(We fight)For democracy, based on the principles of freedom and equality, against authoritarianism, populism and dictatorship. For the right to self-determination, to liberty and freedom of expression of all the peoples."
Finalment, crec que tothom hauria de prendre nota d'una cosa: si algú, incloses les JSC, pensava que les JERC abandonariem les reivindicacions independentistes a major gloria de Montilla, que vagi buscant-se una altra fantasia per pasar l'estona.
Seria d'esperar, doncs, que s'asseguesin i aprenguessin dels qui, amb menys poder i menys recursos, fan més coses i les fan millor. Però, com dic, últimament els hi ha donat per ficar-se amb les JERC a la que poden. La última excusa ha sigut la manifestació contra la Constitució i a favor de l'autodeterminació del poble català, que vam convocar les JERC ahir als carrers de Barcelona. És a dir, la mateixa mobilització que les JERC venen convocant des de la nit dels temps ara, precissament ara, els preocupa. Seria de rebut que ens expliquessin el motiu, perquè a mi com a mínim em van deixar perplex.
El més lamentable de tot plegat son, però, tres coses. La primera, la pèssima argumentació sobre la que fonamenten les seves crítiques, a saber: que estem "supeditant la realització de les políques socials del Govern d'Entesa a l'assoliment de la independència política de Catalunya". Primer, classe de lògica elemental: reclamar una cosa no vol dir automàticament avantpossar-la a una altra (incís: aquesta mena d'excuses a les reivindicacions nacionalistes sempre em recorden a aquelles altres que es posaven fa anys a les reivindicacions feministes, acusant-les de "dividir el proletariat"). Segon, classe de teoria política elemental: "autodeterminació" no és el mateix que "independència". Tercer: entre les raons per les quals les JERC venim reclamant l'autodeterminació cada 6 de desembre està el fet de que considerem, encertadament o no, que l'autodeterminació és necessaria per a avançar en la construcció de l'Estat del Benestar a Catalunya, construcció que sempre s'ha vist collada per un Estat espanyol que mai ha demostrat gaire interès pel benestar dels catalans i les catalanes: a les RENFE's i demés histories per l'estil em remeto. No és que no vulguem aplicar les polítiques socials que figuren al programa del Govern d'Entesa: és que no en tenim prou. No és que "ens fem enrere", com estúpidament diu el comunicat de les JSC, sino que volem anar més endavant que ells.
La segona cosa a lamentar és allò que diuen de que les JERC hem de deixar de fer "política espectacle". Si aquest és el terme que a les JSC utilitzen per a referir-se a la mobilització política al carrer, aleshores entenc el per què de la seva baixa activitat i incidència política. Sigui com sigui, els responsables de les JSC saben perfectament que les JERC formem quadres per a Esquerra, que participem en conteses electorals, assumim responsabilitats de Govern allà on podem, que tenim regidors/es i diputats/des, etc. Tot això ho saben perfectament. La pregunta és per què fan veure que no ho saben.
I la tercera i última cosa lamentable és que les JSC haurien de mirar de tant en tant els principis ideològics de les organitzacions a les quals estan adherides. Ho dic perquè si tant detesten el dret d'autodeterminació, haurien d'abandonar la International Union of Socialist Youth (la organització juvenil socialista més important del mon) que entre els seus principis ideològics té, i que consti que cito textualment de la seva web:
"(We fight)For democracy, based on the principles of freedom and equality, against authoritarianism, populism and dictatorship. For the right to self-determination, to liberty and freedom of expression of all the peoples."
Finalment, crec que tothom hauria de prendre nota d'una cosa: si algú, incloses les JSC, pensava que les JERC abandonariem les reivindicacions independentistes a major gloria de Montilla, que vagi buscant-se una altra fantasia per pasar l'estona.
dimarts, desembre 05, 2006
Comunicado de las tietes di combattimento
Le prometí a José-Luís Prieto que traduciria al castellano el artículo sobre las tietes convergentes. Llega un poco tarde, pero en fin, ahí va!
-----------------
Hoy, a las cuatro de la madrugada, he recibido una llamada anónima de una amenazante voz femenina. La mujer decía hablar en nombre de la nueva sección juvenil paramilitar de Convergencia, las tietes di combattimentospan>, también conocidas como "blusas negras". Me ha informado de qué como militante de una de las secciones locales de JERC más prósperas y numerosas (...) me habían hecho llegar un comunicado de su organización a mi correo electrónico. Y me han dicho que o lo colgaba a mi blog o vendrían a hacerme un seguimiento-cacerolada en plan cobrador del Frac. Como soy un grandísimo cobarde con estas cosas, cuelgo aquí el comunicado íntegro:
A todo el pueblo burgués catalán:
El Frente de las Tietes di Combattimento se constituye en organización juvenil armada (de cazuelas) con el objetivo de lograr la total liberación de nuestro país, Cataluña, desde Lérida hasta la Bisbal d'Empordà y desde Amposta a Puigcerdà (puesto que sabemos, como afirmó nuestro líder soberanista Felip Puig, que Perpiñán es una ciudad extranjera). El Frente está formato por chicas de 55 años hacia arriba y catorce apellidos catalanes como mínimo, y sólo admite miembros con una acreditada conciencia de clase (burguesa).
El Frente nace como reacción al indigno pacto de los botiflers de ERC con el PSC, que impidió miserablemente la edición de un pacto de los Grandes Patriotas de CIU con el PSC. Nuestros puntos programáticos son los siguientes:
1) Consideramos intolerable que un partido nacionalista como ERC pacte con el PSC e impida que un partido nacionalista como CIU pacte con el PSC.
2) Nos parece del todo punto intolerable que un candidato como Montilla sea Presidente de la Generalitat, puesto que habla castellano con la familia (muestra de no-integración de un puto charnego inferior). Es evidente que el Presidente de la Generalitat debería ser un candidato como Artur Mas, que habla castellano con la familia (muestra del cosmopolitismo de nuestro Gran Gran Líder).
3) Es una catástrofe que se haga Presidente de la Generalitat a alguien como Montilla, que no ha militado nunca en el catalanismo y que por tanto tiene una visión españolista del país. La Presidencia debería ocuparla Artur Mas, que no ha militado nunca en el catalanismo y que por lo tanto tiene una visión plural y abierta del país.
4) Un partido independentista como ERC no puede pactar con alguien como José Montilla, que sólo tiene como horizonte nacional la autonomía de Catalunya. ERC, en coherencia con su independentismo, debería pactar con Artur Mas, que tiene como horizonte nacional nada menos que la autonomía de Catalunya.
5) Nos parece indigno que la Presidencia la ocupe alguien como Montilla, que apoyó los recortes al Estatuto aprobado por el Parlamento de Catalunya. Dejémonos de complejos: la Presidencia la debería ocupar Artur Mas, el autor principal de los recortes!
6) Nos indigna profundamente que el Presidente español Rodríguez Zapatero permita la formación de este Gobierno. No era esto (lo que habíamos pactado en la Moncloa d'estrangis contigo), compañero!
7) Nos preocupan notablemente las intenciones políticas de este Gobierno. Si continúan con su programa criptocomunista de los últimos tres años, los y las miembros de la burguesía catalana no veremos del todo del todo asegurado nuestro derecho a que la Generalitat subvencione la educación de nuestros hijos a escuelas de élite carísimas. Debido a esto, muchas familias de orden se están viendo obligadas a cancelar sus planes de comprarse un octavo yate. Indignante! Esto con Fran... o sea, con CIU, no pasaba!
8) Finalmente, avisamos a ERC de que su preferencia por un pacto con el PSC en vez de con CIU crea una grave fractura dentro el nacionalismo catalán que es únicamente responsabilidad suya. Y demuestra, por otro lado, que el ex-Gran Líder Jordi Pujol no se equivocaba cuando prefirió pactar con el PP en vez de con ERC.
Sostenemos estos 8 puntos como verdades evidentes para cualquier nene de casa buena. Y por esto, llamamos a todas las tietes de Pedralbes, Sarrià y demás barrios populares del país a que no se avergüencen del pasado franquista de su familia y se unan desacomplejadamente al Frente de las Tietes di Combattimento. Repiquemos cazuelas hasta que el país sea libre!
O sea, hasta que sea convergente, burgués y definitivamente autonómico (y nuestro)
La cacerolada es el único camino! Autonomía y capitalismo!
Frente de las Tietes di Combattimento
-----------------
Hoy, a las cuatro de la madrugada, he recibido una llamada anónima de una amenazante voz femenina. La mujer decía hablar en nombre de la nueva sección juvenil paramilitar de Convergencia, las tietes di combattimentospan>, también conocidas como "blusas negras". Me ha informado de qué como militante de una de las secciones locales de JERC más prósperas y numerosas (...) me habían hecho llegar un comunicado de su organización a mi correo electrónico. Y me han dicho que o lo colgaba a mi blog o vendrían a hacerme un seguimiento-cacerolada en plan cobrador del Frac. Como soy un grandísimo cobarde con estas cosas, cuelgo aquí el comunicado íntegro:
A todo el pueblo burgués catalán:
El Frente de las Tietes di Combattimento se constituye en organización juvenil armada (de cazuelas) con el objetivo de lograr la total liberación de nuestro país, Cataluña, desde Lérida hasta la Bisbal d'Empordà y desde Amposta a Puigcerdà (puesto que sabemos, como afirmó nuestro líder soberanista Felip Puig, que Perpiñán es una ciudad extranjera). El Frente está formato por chicas de 55 años hacia arriba y catorce apellidos catalanes como mínimo, y sólo admite miembros con una acreditada conciencia de clase (burguesa).
El Frente nace como reacción al indigno pacto de los botiflers de ERC con el PSC, que impidió miserablemente la edición de un pacto de los Grandes Patriotas de CIU con el PSC. Nuestros puntos programáticos son los siguientes:
1) Consideramos intolerable que un partido nacionalista como ERC pacte con el PSC e impida que un partido nacionalista como CIU pacte con el PSC.
2) Nos parece del todo punto intolerable que un candidato como Montilla sea Presidente de la Generalitat, puesto que habla castellano con la familia (muestra de no-integración de un puto charnego inferior). Es evidente que el Presidente de la Generalitat debería ser un candidato como Artur Mas, que habla castellano con la familia (muestra del cosmopolitismo de nuestro Gran Gran Líder).
3) Es una catástrofe que se haga Presidente de la Generalitat a alguien como Montilla, que no ha militado nunca en el catalanismo y que por tanto tiene una visión españolista del país. La Presidencia debería ocuparla Artur Mas, que no ha militado nunca en el catalanismo y que por lo tanto tiene una visión plural y abierta del país.
4) Un partido independentista como ERC no puede pactar con alguien como José Montilla, que sólo tiene como horizonte nacional la autonomía de Catalunya. ERC, en coherencia con su independentismo, debería pactar con Artur Mas, que tiene como horizonte nacional nada menos que la autonomía de Catalunya.
5) Nos parece indigno que la Presidencia la ocupe alguien como Montilla, que apoyó los recortes al Estatuto aprobado por el Parlamento de Catalunya. Dejémonos de complejos: la Presidencia la debería ocupar Artur Mas, el autor principal de los recortes!
6) Nos indigna profundamente que el Presidente español Rodríguez Zapatero permita la formación de este Gobierno. No era esto (lo que habíamos pactado en la Moncloa d'estrangis contigo), compañero!
7) Nos preocupan notablemente las intenciones políticas de este Gobierno. Si continúan con su programa criptocomunista de los últimos tres años, los y las miembros de la burguesía catalana no veremos del todo del todo asegurado nuestro derecho a que la Generalitat subvencione la educación de nuestros hijos a escuelas de élite carísimas. Debido a esto, muchas familias de orden se están viendo obligadas a cancelar sus planes de comprarse un octavo yate. Indignante! Esto con Fran... o sea, con CIU, no pasaba!
8) Finalmente, avisamos a ERC de que su preferencia por un pacto con el PSC en vez de con CIU crea una grave fractura dentro el nacionalismo catalán que es únicamente responsabilidad suya. Y demuestra, por otro lado, que el ex-Gran Líder Jordi Pujol no se equivocaba cuando prefirió pactar con el PP en vez de con ERC.
Sostenemos estos 8 puntos como verdades evidentes para cualquier nene de casa buena. Y por esto, llamamos a todas las tietes de Pedralbes, Sarrià y demás barrios populares del país a que no se avergüencen del pasado franquista de su familia y se unan desacomplejadamente al Frente de las Tietes di Combattimento. Repiquemos cazuelas hasta que el país sea libre!
O sea, hasta que sea convergente, burgués y definitivamente autonómico (y nuestro)
La cacerolada es el único camino! Autonomía y capitalismo!
Frente de las Tietes di Combattimento
dilluns, desembre 04, 2006
Això és un post de prova
En el meu nom SÍ
Fa uns mesos, l'Alfonso Gil va llençar la idea d'iniciar una campanya a la blocsfera amb el nom de "En mi nombre SI", per tal d'oferir resistència a l'ofensiva de la dreta espanyola en contra del procés de pau al País Basc. La idea va tenir èxit i del diàleg entre les diferents xarxes progressistes va sorgir un Manifest que va ser traduït a les diferents llengües oficials de l'Estat espanyol. Tanmateix, per motius que no venen al cas, es va decidir retardar el llançament de la campanya. Ara, però, aquesta s'ha représ. Ja s'ha publicat la versió en principi definitiva del Manifest, i ben aviat es publicaran les corresponents traduccions al basc, el gallec i el català. Us convido a tots aquells que sigueu blocaires i estigueu a favor de la Pau al País Basc a que incorporeu al vostre bloc el banner que encapçala aquest post.
Per la Pau, per la Llibertat, per la Democràcia:
EN EL MEU NOM, SÍ
diumenge, desembre 03, 2006
He tornat!
Doncs si, he passat quatre dies a Santiago de Compostela. Els dos primers, en companyia d'en Daniel Raventós i altra gent al Simposi sobre Renda Bàsica. I els dos següents, amb la meva nena, la Mercè, vivint un cap de setmana meravellós. Demano disculpes a tots aquells que m'heu enviat mails o comentaris i als quals no he respost però, com veieu, els motius de la meva absència eren de pes.
Per cert, Compostela és preciosa i els gallecs son una gent maquísima.
Per cert, Compostela és preciosa i els gallecs son una gent maquísima.
Sobre mi
- Em dic Lluís Pérez Lozano i aquest és el meu bloc. Sóc militant de les JERC i membre de diverses associacions, entre elles Amnistia Internacional.
Algunes línies sobre mi mateix
El meu fotolog
El meu Facebook
Arxius
- febrer 2006
- març 2006
- abril 2006
- maig 2006
- juny 2006
- juliol 2006
- agost 2006
- setembre 2006
- octubre 2006
- novembre 2006
- desembre 2006
- gener 2007
- febrer 2007
- març 2007
- abril 2007
- maig 2007
- juny 2007
- juliol 2007
- agost 2007
- setembre 2007
- octubre 2007
- novembre 2007
- desembre 2007
- gener 2008
- febrer 2008
- març 2008
- abril 2008
- maig 2008
- juny 2008
- juliol 2008
- agost 2008
- setembre 2008
- octubre 2008
- novembre 2008
- desembre 2008
- gener 2009
- febrer 2009
- març 2009
- abril 2009
- maig 2009
- juny 2009
- juliol 2009
- agost 2009
Política de privacitat
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art LliureLes meves raons per a optar per la devolució i no per Creative Commons.
Participo a les xarxes:
Campanyes
Blocs
- Alexandre Figueras
- Alfonso Gil
- Andreu Espasa
- Anna Peña (L'Espurna del Sud)
- Anna Simó
- Antoni Soy
- A Sueldo de Moscú
- Bàrbara Lligadas
- Bernat Joan
- BitacorARP
- Camil Ros
- Carles Caballero
- Carlos Guadián (K-Government)
- Carme Porta (Les Dones Sabem)
- La Catalunya Realista
- César Calderón (NetoRatón 2.0)
- Christian Gadea Saguier (Los Arquitectos)
- Ciberpunk.com
- Dani Casanovas
- Daniel Mallén
- David de Ugarte
- David Gil (Expolio Intelectual)
- Desbarradas de Akin
- Diego Asenjo (Asturiano, que no es poco)
- Diari Republicà
- Eduardo Madina
- Elisenda Paluzie
- El Daño de Lüzbel
- Els uns i els altres
- Evolucionarios
- Francesc Sánchez
- Gerard Coca
- Gerard Piñero
- Getxo Gorria
- Homo Webensis
- Las Ideas
- Isaac Peraire Soler
- Jacinto Lajas (Stralunato)
- Jaume Renyer
- Javier Armentia (Por la Boca Muere el Pez)
- Jéssica Fillol (Chesi Portal)
- Joan Camps
- Joan Hornos
- Joan Puig
- Joan Puigcercós
- Joan Requesens
- Joan Ridao
- Joan Safont (La vida en un blog)
- Jordi Casals
- Jordi Castells
- Jordi Eduard (Wandering around)
- Jordi Sevilla
- José Rodríguez
- Lídia Pelejà
- Lola Cárdenas (Uno por uno, uno...)
- Luís Alfonso Gámez (Magonia)
- Maiol Sanaüja
- Marc Vidal
- Marta Villalta (El món de la Marta)
- Mauricio-José Schwartz (El Retorno de los Charlatanes)
- Mercè Clavero (Esperant ser una tempesta)
- Miquel Bofill
- Miquel Iceta
- Mireia
- Nacho Escolar
- Narcís Sastre
- NO a l'Estafatut
- Óscar Cerezal
- El Paleofreak
- Marc Vidal
- Paula Lerma
- Pere Aragonés
- RB
- Red Progresista
- Republicans d'Osona a Madrid
- Ricardo Galli
- Richard Stallman (Diari de viatges)
- Roberto Blanco
- Roger Tugas (Barra General indefinida)
- Sara Bailac (Pasquins per a la revolta)
- Santi Miquel
- Saül Gordillo (Bloc sense fulls)
- Sergi Morales
- Socialdemocracia.org
- Los Superiores Desconocidos
- El Teleoperador
- Toni Salado (Bloc Politikon)
- Uriel Bertran
- Victor Alexandre
- Vicent Partal
- Xavier Mir
Partits
- Aliança Lliure Europea
- Aralar
- Benjamin Franklin Reform Democratic Club
- Bloque Nacionalista Galego
- Democratic Party
- Esquerra Republicana de Catalunya
- ERC - El Prat
- Eusko Alkartasuna
- Movimiento al Socialismo
- Parti Québécois
- Partit Socialista de Mallorca - Entesa Nacionalista
- Partido de la Revolución Democrática
- Partido dos Trabalhadores
- Partido Independentista Puertorriqueño
- Partito Democratico
- Partido Socialista Unido de Venezuela
- Plaid Cymru
- Sinn Fein
- Scottish National Party
- Socialdemokraterna (Partit Socialdemòcrata Suec)
- Wallmapuwen (Partit Nacionalista Maputxe)
Organitzacions polítiques juvenils
Sindicats
Think Tanks
Mitjans de comunicació
Racionalisme
Drets Humans
Progressisme
Feminisme/ Antipatriarcat
Catalanisme cultural
Sobiranisme civil
Pacifisme
Solidaritat i cooperació
Cultura Lliure
- Projecte Amarok
- Projecte Brasero
- Bulma
- Caliu
- Ciberpunk.info
- Copyleft Attitude
- Projecte Exaile
- Free Software Foundation
- FSF - Europe
- Jabber Software Foundation
- Projecte GNOME
- Projecte GNU
- GNU/Linux.cat
- Projecte K3b
- Projecte KDE
- LaFarga
- Movimiento por la Devolución
- Projecte Mozilla
- Projecte OpenOffice.org
- Richard Stallman
- Projecte Ubuntu
- Ubuntu-es
- YouTube
- Wikipedia
- Projecte WordPress
Ciència i Filosofia
Música
- Antònia Font
- Art Blakey
- Bad Religion
- Bad Religion Tribute
- Barricada
- Beastie Boys
- Ben Webster
- Benny Carter
- Billie Holiday
- Blind Guardian
- Blue Note Records
- Brad Mehldau
- Branford Marsalis
- Cannonball Adderley
- Coleman Hawkins
- Dexter Gordon
- Dizzy Gillespie
- Diana Krall
- Duke Ellington
- Dr. Calypso
- Charlie "Bird" Parker
- Chimo Bayo
- The Clash
- The Clash
- Diana Krall
- Epitaph Records
- Fats Navarro
- Fermín Muguruza
- Festival de Jazz de Barcelona
- Franz Ferdinand
- Freddie Hubbard
- Herbie Hancock
- Jamboree
- John Coltrane
- Joshua Redman
- Kenny Garrett
- Lagwagon
- Lee Morgan
- Lester Young
- Llibert Fortuny
- Louis Armstrong
- Manolo García
- Marilyn Manson
- Miles Davis
- NoFX
- Obrint Pas
- Ornette Coleman
- Pennywise
- Phil Woods
- Public Enemy
- Quimi Portet
- The Ramones
- Ray Charles
- Roy Hargrove
- Ruta Destroy
- Sarah Vaughan
- Sex Pistols
- Sonny Rollins
- Stan Getz
- Sopa de Cabra
- Soul Atac
- The Strokes
- Tete Montoliu
- Thelonkius Monk
- The Toy Dolls
- U2
- U2 East Link
- El Último de la Fila (vltimo)
- Verve Music Group
- Vincent Herring
- Wayne Shorter
- Wynton Marsalis
- The Who
