El Bloc d'en Lluís Pérez

(Article publicat originalment en castellà a Socialdemocracia.org)

S'han preguntat mai vostès sobre per què els joves porten samarretes del Che Guevara i no de l'Olof Palme? En fi, més enllà de la visió romàntica de les esquerres i de la satanització de les dretes, la veritat és que el Che Guevara no va ser un personatge històric que ajudés particularment a millorar el món on vam viure. Això sonarà a sacrilegi per a molts, però si parlem de fets concrets el cas és que el Che va ser un dels principals responsables del viratge de la Revolució Cubana vers el totalitarisme, i que les seves idees sobre estendre tal Revolució per tot el continent americà mitjançant la lluita guerrillera van acabar en un complet fracàs. Tampoc en política econòmica sembla que recollís grans triomfs. En fi, algú dirà que era un "idealista", però les idees a les quals va consagrar la seva vida em semblen d'aquelles que, plenes de bones intencions, condueixen de ple cap a l'infern. No obstant això, màrqueting castrista i capitalista a través, les joventuts esquerranes d'avui en dia el veneren com a un mite, incloses aquelles que en principi no combreguen amb el totalitarisme que regeix a Cuba.

Olof Palme, primer ministre socialdemòcrata suec, no es va quedar curt respecte del Che quant a idealisme. Va lluitar tota la seva vida per donar als suecs un nivell de benestar i llibertat com no s'ha conegut en pràcticament cap lloc de la Terra en pràcticament cap moment de la Història. Però no solament va millorar notablement i reeixida la vida dels seus compatriotes: també va ser un fer adversari de tots els imperialismes, soviètic i nord-americà inclosos, es va oposar amb vehemència al bloqueig de Cuba malgrat ser socialdemòcrata, va ser un dels líders de la comunitat internacional que mes esforços va dedicar a la lluita contra l'apartheid i es va destacar com pacifista durant tota la seva vida. També ell, com el Che, va ser assassinat, només que encara avui dia no sabem qui va matar l'Olof Palme, encara que es diu que va ser assassinat pels serveis secrets de l'apartheid sud-africà.

El greuge comparatiu entre Palme i Guevara ens dóna la mesura del greuge comparatiu existent entre reformistes i revolucionaris. Els uns i els altres hauran fet coses millors i pitjors, però sembla ser que l'esperit profund de l'esquerra, especialment de la mes jove, tendeix a menysprear l'activitat reformista i a idealitzar la dels revolucionaris, independentment de quina de les dues hagi contribuït objectivament mes, a cada moment històric concret, a millorar la situació dels damnats de la terra, dels qui demanen (demanem) permís diàriament a terceres persones per a sobreviure. A l'Europa Occidental, per exemple, em sembla indiscutible que la pràctica totalitat d'aquelles coses que fan mes pròsperes i lliures les vides dels plebeus com un servidor les han aconseguides els reformistes socialdemòcrates: des del sufragi universal fins al subsidi d'atur o la Seguretat Social, tot ha estat fruit d'un o altra manera de lluites reformistes. I, no obstant això, lluny de valorar la capacitat transformadora d'aquestes mesures, el jove esquerrà europeu estàndard tendeix freqüentment a rebutjar-les amb desdeny a força de consignes, fins al punt que per a certa esquerra l'apel·latiu "reformista" ha passat a ser un insult recurrent com ho va ser en el seu dia "revisionista". Es tendeix, erròniament, a considerar que el reformisme manca de capacitat per a millorar i/o superar l'ordre social i econòmic del capitalisme. En fi, jutgin vostès mateixos si Suècia és igual que el Regne d'Espanya.

Per descomptat, aprovar una Renda Bàsica (per posar un exemple de reforma menyspreada per "reformista" des de certa esquerra oligofrénica) no servirà per a acabar amb tots i cadascun dels problemes de la Humanitat. Però, per descomptat, contribuirà a solucionar molts i a mitigar molts altres. I el que és mes important: contribuirà a configurar escenaris futurs on les poblacions treballadores de tot el món tindran mes capacitat de resistència a l'hora d'enfrontar-se a les onades de privatitzacions i desregulacions que amenacen amb posar a subhasta la seva llibertat. Doncs bé: això és el que moltes vegades certa esquerra, particularment juvenil, no sap veure. Un tipus d'esquerra que, encegada pel que queda per aconseguir, no és capaç de valorar el que s'aconsegueix efectivament i comparar-ho amb el que ha costat aconseguir-lo per a així fer un balanç racional sobre si tal o qual reforma ha estat bona o dolenta de cara a assolir una societat mes lliure i igualitària.

Ser reformista, i en particular ésser socialdemòcrata, és doncs una tasca desagraïda en aquest sentit. El socialdemòcrata podrà contribuir a millorar la vida dels altres, però rares vegades veurà que els seus esforços reben elogis més enllà de la mera felicitació per la feina ben feta. I això quan hi ha sort. El socialdemòcrata sol anar amb vestit i cabell curt, fa una política avorrida que consisteix a parlar de pressupostos, escoles bressol, impostos i subsidis. No té la cabellera al vent, ni va uniformat, ni la seva vida sol ser particularment aventurera. Potser té a veure amb això, amb que el socialdemòcrata no és un tipus d'aspecte heroic. Un problema mes d'imatge, doncs, que de realitats tangibles. Per això els joves porten samarretes del Che Guevara i no de l'Olof Palme: perquè per molt "revolucionaris" que pretenguin ser no deixen de ser membres d'una societat on la imatge compte més que el que hi ha darrere d'ella. El quasi-oblit de l'Olof Palme i el culte a la personalitat del Che: un enorme sarcasme que certa esquerra profereix contra si mateixa sense ni tan sols adonar-se.

Posted by Lluís at 1:25 AM | Permalink | Comments

Ho comentava l'altre dia amb un amic: CiU cada vegada em recorda més al PP posterior al 14-M. La mateixa mania conspiranoica. La mateixa deslegitimació d'un Govern amb un orígen impecablement legal i democràtic. Els videos de la FAES, els DVD's de Madí. L'apropament a la cara més conservadora del neoliberalisme ianqui, amb xecs escolars i baixades d'impostos per donar i per vendre. L'ambició d'importar l'estil nord-americà de fer política, les llums, l'espectacle, el soroll. Tot massa estrany per triomfar a Europa. Així els hi va, a tots dos.

Ara bé, per a que CiU s'acabés d'assemblar al PP de l'era post-Aznar, faltava un element esencial: un Losantos. Sense un sacerdot que s'encarregués de fustigar els infidels amb el fuet de la veritat (convergent), CiU no s'acabaria d'assemblar al PP. Ara, però, ja el tenim: en Salvador Sostres, un típic exemplar de periodista que comunament s'anomena "polèmic", cosa que en l'argot periodístic sol voler dir maleducat, barroer i prepotent. Que no es creuen que es un Losantos "conver"? Mirin, mirin com ens diu fills de puta als votants d'ERC. D'aquí a dir-li "maguicomplejines" a Mas per no ser suficientment dur amb Esquerra, un pas. Temps al temps.

Posted by Lluís at 1:07 AM | Permalink | Comments

Vagi per davant que no recordo haver acusat mai Ciutadans de ser una formació de dretes, ni molt menys "d'extrema dreta" com alguns han fet (tot i que si que he assenyalat que tenien algun que altre ultra a les seves files). Tampoc tinc molt clar que acabin sent un partit d'esquerres (ja es veurà, quan parlin d'alguna cosa que no sigui el nacionalisme català), perquè dins seu hi ha gent com l'Arcadi Espada a qui, sense ser exactament "de dretes", li tenen alergia a coses com la discriminació positiva (i en general les polítiques de gènere), l'intervencionisme econòmic o la recuperació de la memòria històrica. De fet, si ahir m'haguessin preguntat sobre Albert Rivera, hagués dit que em semblava un xicot de centre-esquerra liberal, en la linia d'un Schröder o algú per l'estil.

Per això, m'he quedat absolutament de pedra quan he llegit que Albert Rivera havia sigut militant del PP, i que el propi PP ho havia confirmat. Superat l'ensurt, he pensat "bé, potser era un xicot liberal més aviat progre però que es va ficar al PP per lluitar contra el nacionalisme català, considerant-lo el mal major". Resulta, però, que Rivera es va ficar al PP immediatament després de les grans manifestacions contra els plans de guerra a l'Iraq, l'any 2003. O sigui que estem davant d'un element que va i es fica al PP en una data que fa més que raonable sospitar que estava a favor, no ja de la posició del PP sobre el nacionalisme català, sino dels posicionaments d'aquest partit en matèria de política exterior, aliniant-se amb la dreta imperialista nord-americana més cavernícola.

Sorprenen de tot això diverses coses a banda del fet en si. Primer de tot, sorpren que Rivera ho hagi amagat tot aquest temps, atès que es va pasar la campanya presumint de tenir "un altre estil" de fer política i fent gala d'una suposada transparència que suposadament els altres no tenien perquè eren polítics profesionals i ell, suposadament, no. Segon, sorpren que Rivera no ho hagi dit ni tan sols passades les eleccions, amb la qual cosa és d'imaginar que pensava que l'afer no sortiria mai a la llum (és això el sorprenent, la seva ingenuïtat). Tercer, sorpren que Ciutadans s'hagi passat el dia, segons tinc entés, negant aquesta afiliació de Rivera i dient que "només havia escrit el PP fa uns anys per a demanar-ne informació". Una altra mostra d'ingenuïtat, això de pensar que el PP de Piqué no aprofitaria per a clavar-lis una punyalada.

Però a més d'ingenuïtat, tot aquest afer palesa una deshonestedat notable. Molta gent ha votat Ciutadans pensant que aquest era un partit d'esquerra espanyolista, i ara ens trobem que està dirigit per un nano que va estar afiliat al PP fins tres mesos abans de ser escollit president de Ciutadans. Rivera li deu una explicació als seus militants, als seus votants i a tota la societat catalana. Que expliqui per què es va ficar al PP, per què en va sortir, fins a quin punt compartia l'ideari del seu antic partit i fins a quin punt el segueix compartint ara. I no, no val llençar pilotes fora.

Tot i que vist tot aquest afer, ara a veure qui es refia de les auto-biografies ideològiques d'aquest pájaro...

Posted by Lluís at 9:40 AM | Permalink | Comments

He anat veient aquesta última setmana tota una sèrie d'articles que m'han agradat molt i que voldria recomanar:

- Indulten a de Juana Chaos, del socialista José-Luis Prieto. El títol ho diu tot. Les raons esgrímides a l'article son superbament sòlides, però el fet de venir d'un socialista les fa adquirir una grandesa humana i moral encomiable. (Si, si, José Luís, ya se que te debo la traducción de lo de las tietes :)).

- Ranking de barbaritats, del meu company de militància i portaveu de la meva secció local, el senyor Carles Vilaseca. Impagables les barbaritats, de debò.

- Pues yo también soy ciudadano y Los Ciudadanos y yo, magnífica crítica en dues entregues de l'izquierdounido Ricardo Royo-Villanova a les pretensions dels Boadella Boys.

Ale, bon profit!

Posted by Lluís at 9:26 AM | Permalink | Comments

Fa uns dies José Blanco marcava paquet davant del PSC afirmant que el PSOE no té la obligació de tenir la mateixa política d'aliances que el PSC. Es referia, lògicament, a que l'aliat preferit pel PSOE a Madrid seguirà sent Convergència si Duran i Lleida es deixa sobar per Zapatero malgrat que els socialistes li hagin robat la mel dels llavis al seu company Artur Mas. Crec que ERC hauria d'extreure una important lliçó de tot això: la política d'aliances no ha de ser necessariament la mateixa a Madrid que a Barcelona. Si no és així pels socialistes, encara menys per nosaltres, que només som al Congrés espanyol perquè no queda més remei.

Dic això perquè desde la signatura del pacte de l'Entesa observo una preocupant tendència a buscar el "bon rotllo" amb el PSOE a Madrid perquè si. Declaracions de tal i qual dirigent dient que ERC es comportarà com un soci "lleial" a Madrid i coses per l'estil. Jo em pregunto a qui devem aquesta lleialtat. A veure si ens entenem: si fa uns mesos estavem en plan senyoreta Rottenmeier amb Zapatero, renyant-lo per tot i fent de mosca collonera del Govern espanyol, només s'entendria que canvièssim d'actitud pel fet de que ells també ho haguesin fet. Dit d'una altra manera: s'entendrien aquestes promeses de "lleialtat" si la signatura del pacte de l'Entesa hagués sigut d'alguna manera recolzada per Zapatero. I no, aquest pacte en ZP l'ha hagut d'acceptar com un fet consumat perquè les esquerres catalanes s'han mogut amb rapidesa. No estem al 2003, amb un Zapatero a l'oposició beneïnt de bon grat el pacte de les esquerres, sino al 2006, amb un Zapatero al Govern espanyol que ha demostrat més que sobradament quina és la seva "lleialtat" envers aquells que fan negocis amb ell, àdhuc dins el seu propi partit, i que no ha intervingut en la signatura del pacte de l'Entesa més que per intentar evitar-la fins l'últim moment.

Així doncs, diputats i diputades d'ERC, permetin un humil consell d'un simple militant de base: no facin el gilipolles fent de bons nanos amb un PSOE que prefereix la companyia de Convergència. Si ens hem d'emportar bé amb algú, en tot cas serà amb els nostres socis de govern, el PSC i ICV. No dic que al PSOE "ni aigua", ni que calgui fer el hooligan, però si que demanaria que ens deixesim d'aquestes histories de la "lleialtat" i ens dediquèssim a mirar pel nostre país i pel nostre partit. Els problemes del PSOE, que els arregli el PSOE amb els seus nous aliats: el PNB descafeinat de Josu Jon Imaz i la Convergència neocon d'Artur Mas i Duran i Lleida. Molt d'esquerres tots ells, per cert.

A què em refereixo concretament? Bé, doncs a que potser seria hora d'anant ocupant-se de temes importants pels catalans però incòmodes per Zapatero, tot deixant còrrer afers purament simbòlics i sense importancia com si es parla o es deixa de parlar català al Congrés espanyol. A mi, personalment, m'importa un rave si es parla o no es parla català a un Congrés estranger. Com a molt m'interessarà posar de relleu la contradicció que pateixen aquells que clamen per a que al Parlament de Barcelona es pugui parlar en castellà (que sempre s'ha pogut) i en canvi callen quan es prohibeix l'ús del català al Congrés de Madrid. Però per a això no cal anar treient el tema continuament al Congrés espanyol: ni té cap resultat pràctic, ni és un tema que li tregui la son als catalans (ni tan sols als independentistes), ni beneficia especialment la imatge del partit.

Enlloc de desgastar les nostres "reserves" de confrontació parlamentaria amb el PSOE en temes de pur interès simbòlic, i de proposar-se ser "lleials" amb Zapatero, per què no tornar a posar sobre la taula un tema tan incòmode pel PSOE i tan important pels catalans com és la publicació de les balances fiscals? Dic més: crec que el grup parlamentari d'ERC s'hauria de marcar la publicació d'aquestes balances com la seva prioritat número 1. A partir d'aquí, tot seria que CiU se sumés a aquesta reivindicació i condicionés tot suport parlamentari al PSOE a la publicació d'aquestes balances. Si els convergents s'hi sumen, tant millor per ERC (que es podria arribar apuntar un gran éxit compartit amb els convergents) i pel país (sobretot pel país). I si no ho fan, totes les seves proclames dels últims dies constiuint-se en la reserva espritual de la nació quedaran en ridícul. Un cop més, vull dir.

Actuant així, ERC podria donar una imatge de fermesa patriòtica sense que anés acompanyada d'una imatge de hooliganisme, li prendria el pols a la sobtada onada de "dignitat nacional" que ha envaït Convergència des que s'han quedat amb la mel als llavis, i demostraria en Zapatero que si vol el seu suport ho haurà de pagar car. I és que per la vida un no pot anar sent el més generós i lleial de tots. També cal tenir una mica de sang a les venes de tant en tant. En aquest aspecte, confio en especial en les noves diputades de les JERC al Congrés espanyol (felicitats a les dues, per cert), que segurament sabran aportar aquella dosi de temperament juvenil que tan sovint li falta als dirigents d'edats més avançades.

Posted by Lluís at 11:51 AM | Permalink | Comments

ETA no mata perquè si. Fa anàlisi política de cada atemptat i de cada moviment, i al meu parer amb molta habilitat. Si repassem el llistat de víctimes d'ETA durant els “anys de plom” de la dècada dels 90, veurem que entre els socialistes víctimes d'atemptats no hi figuraven precisament membres del sector més cavernícola i espanyolista sinó, molt al contrari, personatges coneguts per la seva voluntat d'arribar a solucions dialogades al problema basc. ETA, i en particular el seu sector més dur (és a dir, el que mana quan no hi ha treva) ha viscut sempre de la tensió, de l'espiral “acció-reacció-acció”, de la dialèctica del “contra pitjor, millor”. En aquesta visió, gent com Lluch, Jauregi o Eduardo Madina representaven una amenaça que calia eliminar. Amb aquest últim, sortosament, van fallar. Avui voldria parlar d'ell.

De l'Eduardo Madina em separa un abisme de pensament pel que fa a les nostres respectives visions sobre el problema dels nacionalismes. En particular, em sembla que moltes de les crítiques que dirigeix contra el nacionalisme i el Govern bascos son sovint equivocades o fins i tot injustes. Tanmateix, valoro molt la seva figura com a polític i com a membre del PSE-EE. Per més que normalment no coincideixo amb la seva opinió sobre els nacionalismes, i per més que fins i tot en moltes ocasions la considero injusta o tòpica, la veritat és que penso que si el PSOE en general i el PSE-EE en particular estigués dirigit per molts Eduardos Madina, les coses anirien força millor.

Fa uns anys, uns desalmats que deien matar en nom d'Euskadi van posar-li una bomba. Dins de la mala sort de ser víctima d'un atemptat, Madina va tenir la sort de sobreviure, encara que a costa de perdre una cama. L'adversitat, però, no va poder amb ell, i avui l'Eduardo és un membre prominent del Partit Socialista, amb escó al Congrés espanyol fins i tot. Però no és només que l'adversitat no hagi eliminat la seva vida ni la seva carrera política, sinó que tampoc ha eliminat les seves conviccions. En un temps en que el PSE-EE estava encara sotmès al PP pel que fa a tot el que tingués a veure amb el conflicte basc, Madina no va tenir pels a la llengua a l'hora de mostrar el seu desacord amb la il·legalització de Batasuna, o a l'hora d'aparèixer a La Pelota Vasca solidaritzant-se amb les víctimes de la tortura, fossin o no etarres.

Radicalitzar-se, tornar-se un Ricardo García Damborenea qualsevol, o en el millor dels casos una Gotzone Mora, hagués estat el camí fàcil per a algú que ha estat a punt de morir a mans d'ETA. I no, Madina no ha silenciat el seu compromís amb el diàleg com a via cap a la pau des d'aquell atemptat sinó que, molt al contrari, l'ha reforçat, per a desgracia de tots els Redondo Terreros que circulen dins el PSE-EE. I per a desgracia, també, del sector més dur d'ETA, d'aquells que van voler assassinar-lo per a evitar que veus com la seva els forcessin a seure a parlar com a persones civilitzades.

Ahir, l'Eduardo va assistir i declarar al judici on es jutjava els presumptes responsables de l'atemptat. Diuen que cap d'ells es va atrevir a mirar-li als ulls, i m'ho crec i no m'estranya. Diuen, també, que ni l'AVT ni el seu president es van personar al judici, en tant que Madina és una víctima incòmoda, una víctima de segona per a una associació que fa temps que no té cap altre objectiu que instrumentalitzar les víctimes d'ETA en favor de la dreta nacionalista espanyola. Els rostres de la intolerància (d'un i altre cantó) refusant trobar-se amb els ulls d'una persona que, des de l'encert o des de l'error, s'ha constituït en un dels rostres del diàleg i de la pau al País Basc. Vulgui la Fortuna que els seus esforços no siguin en va.

Posted by Lluís at 1:27 PM | Permalink | Comments

Començo avui una serie destinada a analitzar alguns de les crítiques més freqüents que m'estic trobant arran de la decissió republicana de reeditar el Govern catalanista i d'esquerres. Comencem per una que m'ha arribat avui als comentaris del post d'ahir sobre les tietes convergents:

Josep said...

Realment, Lluís, tens raó en que tinc poca imaginació. Mai m’hagués pogut imaginar a ERC posant de President a algú que reiteradament ha votat a Madrid contra els interessos nacionals de Catalunya.
Imaginació en teniu molta els que ara ens dieu que els interessos socials estan per sobre dels nacionals. Això té certa lògica, i porta a ERC a pactar amb l’esquerra d’àmbit estatal. I seguint aquesta mateixa lògica, la seva continuació és comprendre que el que realment importa a la gent és que la economia funcioni, creant riquesa i llocs de treball, per tant, l’economia està per sobre de la política i en el futur ERC pot ampliar els seus pactes incloent al PP, com a pas previ a la seva entrada en la aliança neoliberal global... per imaginar que no quedi...

12:08 PM

I la meva resposta ha sigut:

Lluís said...

Josep, a més de poca imaginació no tens sentit de l'humor. Mira que escriure un comment així en un post com aquest...

Mira, aquesta cantinela de que "ERC prioritza els interessos socials per sobre dels nacionals" me la creuré quan algú m'expliqui quina és la diferència entre l'horitzó nacional de CiU i el del PSC. I no parlo de folklorades com si l'un es fa dir nacionalista i l'altre no, o si un se sap el Virolai i l'altre no. Parlo de temes polítics reals: té intenció CiU d'avançar més enllà de l'autonomia, és a dir, cap a la sobirania de Catalunya? No, oi?

Doncs aleshores admetem el que és obvi: que més enllà de fets anecdòtics PSC i CiU comparteixen un mateix horitzó polític per a Catalunya: la seva autonomia dins Espanya. Atès que aquest no és l'horitzó nacional d'ERC, és normal que aquest partit pacti amb aquells autonomistes amb els qui com a mínim té en comú l'esquerranisme.

El dia que CiU digui clarament que vol la sobirania (fixa't que no dic ni "independència" -ja seria massa demanar) de Catalunya, aleshores parlarem de "Pactes Nacionals". Fins aleshores, no poden haver-hi pactes nacionals perquè aquí l'únic partit "nacional" en un sentit polític som nosaltres. Tan CiU com el PSC son partits autonòmics, que no aspiren a assolir el tret més distintiu d'una nació: la sobirania. I entre un pacte autonòmic de dretes i un d'esquerres, prefereixo mil vegades un d'esquerres.

12:16 PM

Suposo que queda clar el que penso al respecte. Un altre dia parlaré més extensament sobre aquesta mania d'alguns de buscar una "primera lleialtat" que està per sobre de totes les altres.

Posted by Lluís at 12:17 PM | Permalink | Comments

Avui, a les quatre de la matinada, he rebut una trucada anònima d'una amenaçant veu femenina. La dona deia parlar en nom de la nova secció juvenil paramilitar de Convergència, les tietes di combattimento, també conegudes com a "bruses negres". M'ha informat de què com a militant d'una de les seccions locals de JERC més pròsperes i nombroses (...) m'havien fet arribar un comunicat de la seva organització al meu correu electrònic. I m'han dit que o ho penjava al meu bloc o vindrien a fer-me un seguiment-cassolada en plan cobrador del Frac. Com que sóc un grandíssim covard amb aquestes coses, penjo aquí el comunicat íntegre:

A tot el poble burgés català:

El Front de les Tietes di Combattimento es constitueix en organització juvenil armada (de cassoles) amb l'objectiu d'assolir el total alliberament del nostre país, Catalunya, desde Lleida fins a la Bisbal d'Empordà i des d'Amposta fins a Puigcerdà (ja que sabem, com va afirmar el nostre líder sobiranista Felip Puig, que Perpinyà és una ciutat estrangera). El Front està format per noies de 55 anys cap a dalt i catorze cognoms catalans com a mínim, i només admet membres amb una acreditada consciència de classe (burgesa).

El Front neix com a reacció a l'indigne pacte dels botiflers d'ERC amb el PSC, que va impedir miserablement l'edició d'un pacte dels Grans Patriotes de CiU amb el PSC. Els nostres punts programàtics son els següents:

1) Considerem intolerable que un partit nacionalista com ERC pacti amb el PSC i impedeixi que un partit nacionalista com CiU pacti amb el PSC.

2) Ens sembla del tot punt intolerable que un candidat com Montilla sigui President de la Generalitat, ja que parla castellà amb la familia (mostra de no-integració d'un puto xarnego inferior). És evident que el President de la Generalitat hauria de ser un candidat com Artur Mas, que parla castellà amb la familia (mostra del cosmopolitisme del nostre Gran Gran Líder).

3) És una catàstrofe que es faci President de la Generalitat algú com en Montilla, que no ha militat mai al catalanisme i que per tant té una visió espanyolista del país. La Presidència hauria d'ocupar-la Artur Mas, que no ha militat mai al catalanisme i que per tant té una visió plural i oberta del país.

4) Un partit independentista com ERC no pot pactar amb algú com en José Montilla, que només té com a horitzó nacional l'autonomia de Catalunya. ERC, en coherència amb el seu independentisme, hauria de pactar amb Artur Mas, que té com a horitzó nacional ni més ni menys que l'autonomia de Catalunya.

5) Ens sembla indigne que la Presidència la ocupi algú com en Montilla, que va donar suport a les retallades a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Deixem-nos de complexes: la Presidència l'hauria d'ocupar Artur Mas, l'autor principal de les retallades!

6) Ens indigna profundament que el President espanyol Rodríguez Zapatero permeti la formació d'aquest Govern. No era això (el que haviem pactat a la Moncloa d'estrangis amb tu), company!

7) Ens preocupen notablement les intencions polítiques d'aquest Govern. Si continuen amb el seu programa criptocomunista dels darrers tres anys, els i les membres de la burgesia catalana no veurem del tot del tot assegurat el nostre dret a que la Generalitat subvencioni l'educació dels nostres fills a escoles d'elit caríssimes. A causa d'això, moltes families d'ordre s'estan veient obligades a cancelar els seus plans de comprar-se un vuité iot. Indignant! Això amb Fran... o sigui, amb CiU, no passava!

8) Finalment, avisem ERC de que la seva preferència per un pacte amb el PSC en comptes d'amb CiU crea una greu fractura dins el nacionalisme català que és únicament responsabilitat seva. I demostra, d'altra banda, que l'ex-Gran Líder Jordi Pujol no s'equivocava quan va preferir pactar amb el PP en comptes d'amb ERC.

Sostenim aquests 8 punts com a veritats evidents per a qualsevol nen de casa bona. I per això, cridem totes les tietes de Pedralbes, Sarrià i demés barris populars del país a que no s'avergonyeixin del passat franquista de la seva familia i s'uneixin desacomplexadament al Front de les Tietes di Combattimento. Repiquem cassoles fins que el país sigui lliure!

O sigui, fins que sigui convergent, burgés i definitivament autonòmic (i nostre)

La cassolada és l'únic camí! Autonomia i capitalisme!

Front de les Tietes di Combattimento

Posted by Lluís at 9:49 AM | Permalink | Comments

Avui tenia pensat tancar el dia amb un post sobre la troupe de convergents resentits que s'estan intentant fent passar per republicans decebuts. Però va, ho deixarem per un altre dia. Avui em relaxo i responc el meme musical de la Sara, que consisteix en respondre a unes breus preguntes amb els títols de les cançons que tu escullis del grup que tu escullis. Servidor ha escollit Bad Religion, un grup el missatge del qual comparteixo gairebé al 100%.

* ¿Eres hombre o mujer? A man with a mission (Un home amb una misió).
* Descríbete: 21st Century Digital Boy (Noi Digital del Segle XXI).
* ¿Qué sienten las personas acerca de ti? Individual.
* ¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental? No direction (Sense direcció).
* Describe tu actual relación con tu novio/a o pretendiente: Big Bang.
* ¿Dónde quisieras estar ahora? The streets of America (Els carrers d'Amèrica).
* ¿Cómo eres respecto al amor? No control (Sense control).
* ¿Cómo es tu vida? Against the grain (A contracorrent).
* ¿Qué pedirías si tuvieras sólo un deseo? I want to Konquer the World (Vull conquerir el món).
* Escribe una cita o una frase sabia: It's a long way to the promised land (El camí de la terra promesa és llarg).
* Despídete: Don't pray on me (No reseu per mi).

Passo el meme a la Mireia, a en César i a en Carles Vilaseca, sense la menor esperança de que el responguin :D

Posted by Lluís at 2:35 AM | Permalink | Comments

En Víctor Alexande ha publicat un article a la seva web presentant el pacte d'ERC amb el PSC com un gran error històric. Vagi per davant que admiro profundament en Víctor, i què el seu llibre Jo no sóc espanyol va ser cabdal en la meva formació política. No obstant, crec que l'article que ha publcat està fonamentalment equivocat i peca de molts vicis que sovintegen tota l'obra d'aquest escriptor. Criticaré l'article punt per punt perquè crec que expresa el pensament (equivocat, al meu parer) de molts catalans i catalanes que han votat ERC a aquestes eleccions i que no comparteixen la decissió de l'Executiva Nacional. Vegem:

No és això, companys d'Esquerra. Un partit independentista no pot fer mai president l'home que el 6 d'agost de 2005 va dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d'enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports.

Aha. I un partit independentista si que pot fer president el principal responsable de les retallades a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya? Un partit independentista pot fer president un "nacionalista" que creu que la nació catalana s'acaba a l'Ebre? Un partit independentista pot fer president un home què és declaradament contrari a la independència del que ell considera el seu propi país? Un partit independentista pot fer president un home que el 2003 es va reunir a Doñana amb dirigents del Partit Popular per parlar d'un possible pacte post-electoral? Un partit independentista pot fer president l'home que va recolzar la seva conselleria en cap sobre els vots del PP? Un partit independentista pot fer president un home que té un número dos (en Duran i Lleida) què està declaradament en contra de la oficialitat de les seleccions catalanes? Un partit independentista pot fer arribar al poder els que van posar l'Aznar de President a Espanya?

Un partit independentista no pot justificar aquests disbarats dient que ho fa amb la intenció que "la qualitat de vida dels catalans formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals". No ho pot fer perquè el PSC no ha cregut mai que Catalunya sigui una nació.

Més enllà de les paraules, Víctor, la concepció política que CiU i PSC tenen de Catalunya és la mateixa: una Catalunya que comença als Pirineus i acaba a l'Ebre, i que ha d'estar dins de l'Estat espanyol. O ja no recordes l'Artur Mas dient que el seu Pacte de les retallades encaixava dins "l'interés general espanyol"? O ja no recordes que va ser gracies a CiU que durant la Transició ens vam quedar senser un concert econòmic com els dels bascos? Francament, em sobta que tu, que vens des de fa dies denunciant el franquisme sociològic que s'amaga a CiU, ara ens vulguis dir que el PSC és més espanyolista que CiU.

És més, tota la seva política al llarg dels anys no ha tingut cap altre objectiu que la sibil·lina espanyolització de Catalunya i el fre constant a la seva projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada d'Espanya. ¿Cal recordar que ha estat el PSC el principal responsable del miserable Estatut que Zapatero ha lliurat a Catalunya?

Això és FALS, Víctor, i ho saps. Què el PSC entri dins de la línia política del PSOE és normal perquè forma part d'ell. Ara, CiU no tenia cap necessitat de donar suport a les retallades a l'Estatut. Ni forma part del PSOE, ni tenia en el moment del Pacte Mas-Zapatero cap acord de govern amb el Partit Socialista. Sense els vots de CiU al Congrés, l'Estatut no hauria pogut tirar endavant i els socialistes s'haurien vist forçats, o bé a cedir a les reclamacions dels nacionalistes d'ERC i de CiU, o bé a provocar una crisi política sense precedents a Catalunya. I, en comptes d'això, el que va fer en Mas va ser pactar un Estatut, com dius tu, miserable. A canvi de què? Doncs d'una foto i segurament d'una promesa de què seria el proper President de la Generalitat. Ja veus, un "nacionalista" pactant a Madrid quin Govern hi ha d'haver a Catalunya. Pacte que s'ha vist trencat per un encomiable acte de sobirania del PSC. Com veus, ni els del PSC son tan espanyolistes, ni els de CiU son tan "catalanistes", més enllà de la retòrica.

CiU, i en particular Artur Mas, son els principal responsables de l'Estatut miserable del que et queixes. Pot ERC fer president un home així?

Cal recordar que ha estat aquest partit el qui ha ofert el patètic i espanyolista espectacle de l'Institut Ramon Llull, el qui va espanyolitzar la presència de Catalunya a la Fira literària de Guadalajara i el qui pretén fer exactament el mateix a la Fira literària de Frankfurt?

Cal recordar quin és el partit que s'oposa a la destrucció de segons quins monuments franquistes arreu del país? Crec que no, perquè tu mateix ho has anat explicant a la teva web. I cal recordar quin és el partit que justifica les retallades a l'Estatut en nom de "l'interés general espanyol"?

Com pot, un partit independentista com Esquerra Republicana, lliurar la clau del govern a la força política que malda per donar a l'espanyol el rang de llengua pròpia de Catalunya -cosa que suposaria la mort de la llengua catalana- i que representa per si mateix el més viu retrat de l'autoodi?

Home, Víctor, em permetràs que dubti d'això de que el PSC és "el més viu retrat de l'autoodi"? Tu i la teva tendència a l'exageració, que tan sovint esquitxa els teus d'altra banda sensacionals llibres: estàs segur de què no és més viu retrat de l'autoodi Ciutadans? I el PP de Catalunya, amb el que per cert CiU no ha tingut mai cap problema a l'hora de pactar? Va, Víctor, sigues seriós...

¿És el PSC qui ha de protegir la llengua, la identitat i els drets nacionals dels catalans? ¿Pot ser president de Catalunya un home que no creu necessari tenir un bon nivell de català per presidir el país, que considera que hi ha pobles superiors i pobles inferiors i que, d'acord amb això, afirma que Espanya és una nació superior i Catalunya una nació inferior?

Perdona Víctor, a Montilla se li podran criticar moltíssimes coses, però jo no he llegit MAI que hagi dit, ni tan sols insinuat, que hi hagi pobles inferiors i pobles superiors, o que Espanya sigui una nació inferior i una nació superior. Deformar d'aquesta manera els posicionaments de l'altri rep un nom: fal·làcia de l'home de palla. Un altre defecte que sovinteja els teus llibres i articles amb massa freqüència.

D'altra banda, no se si ho saps, però l'altre possible president de Catalunya és un senyor que, sent catalanoparlant, parla castellà en la seva vida privada perquè la seva dona és de l'Europa de l'Est i "ja se sap que parlar amb els estrangers en català és de mala educació". Pot fer ERC President de Catalunya un home així?

¿És que no té dignitat Esquerra Republicana, que ja ha oblidat que va ser el PSC (amb el suport d'ICV) qui la va expulsar del govern després d'haver destituït Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap?

És que no tens memòria, Víctor, que no recordes que qui va atacar més salvatjament en Carod per l'afer d'ETA va ser CiU? És que no recordes que van ser ells dels primers en demanar-ne la dimissió? És que no recordes que el tripartit es va trencar a causa de la divisió provocada al seu si per l'Estatutet de les llenties, el principal responsable del qual va ser Artur Mas?

Hi ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre'n un de molt important. L'ambició de tenir un lloc al govern és legítima en tota força política; sempre, és clar, que el preu no impliqui la substitució nacional d'un poble. Si Esquerra no escolta les seves bases és que s'ensuma la resposta i prioritza el poder al país.

D'on has tret que Esquerra no escolta les seves bases? Sense obligació estatutària de fer-ho, Esquerra sotmetrà la seva decisió de pactar amb Montilla al judici del Consell Nacional. D'altra banda, no trobes que si l'únic que movés Esquerra fos l'ambició de poder hauria acceptat la sucosa oferta d'Artur Mas d'un Govern al 50% amb CiU? I per cert, d'on treus que el preu d'aquest pacte implica la substitució nacional d'un poble? Com és que no vas dir el mateix fa tres anys?

Les bases, però, tenen molt a dir i ho faran. Cosa que, paradoxalment, dignifica Esquerra. Per adonar-nos-en, n'hi ha prou que ens preguntem si les bases de Convergència i Unió farien mai una cassolada davant la seu central del seu partit en cas d'un pacte CiU-PSC.

Víctor, les bases d'ERC no han convocat cap cassolada davant la seu del partit. La cassolada que s'ha convocat s'ha convocat al carrer Villarroel, on ja fa un mes i escaig que ERC no hi té la seu, cosa que demostra que qui ho ha convocat no és militant d'ERC sino, amb tota probabilitat, un convergent resentit fent-se passar per militant d'ERC. El veredicte de les bases, Víctor, només es coneixerà quan es conegui la votació del Consell Nacional. Assumir abans d'això que les bases d'ERC pensen igual que tu és una llicència que crec que no et pots prendre.

Estem vivint moments molt importants de la història de Catalunya i la imatge que Esquerra transmet -més enllà de la ingènua bona intenció que la mogui- és que pensa més en ella que en el país.

Insisteixo, Víctor: si fos així, no tindria més sentit que ERC pactés amb en Mas, que oferia als republicans un govern amb un 50% de departaments en mans d'ERC?

I això no és bo ni per a ella ni per a Catalunya. Si el pacte amb CiU no és possible, sempre queda l'alternativa de romandre a l'oposició.

El pacte amb CiU era possible, Víctor. Possible i enormement beneficiós pel partit en quant a tocament de poder. Ara bé, no era gens beneficiós pel país. Com tampoc era gens beneficiós pel país deixar tot el poder en mans de la sociovergència. ERC aquí ha assumit un enorme cost polític que es tradueix en la proliferació d'articles com el teu, i ho ha fet, t'agradi o no, amb sentit de país.

Sobre això de "romandre a la oposició", jo crec que la gent entendria que ERC anés a la oposició si li obliguesin. Ara bé, si ERC té la possibilitat d'assolir poder per a engegar el seu projecte polític, ni que sigui en part, per quin estrany raonament es podria justificar que deixés tot aquest poder en mans dels seus adversaris? La gent més ideologitzada potser no perdonareu les vicisituds de la realpolitik, però la gent del carrer el que no perdona son els purismes.

Fer un pas en fals és a l'abast de tothom. La saviesa, en canvi, consisteix a saber fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant.

Ara ho has dit, Víctor. L'únic que dubto és d'on treus que el pacte amb Montilla no és un pas enrera amb la intenció de fer-ne més tard dues endavant.

La cosa és senzilla, Víctor. ERC havia de fer una tria on anar voluntariament a la oposició no era una opció. Montilla o Mas. Mas o Montilla. És a dir, un partit independentista i d'esquerres havia de triar entre un autonomista de dretes, responsable de les retallades a l'Estatut i d'un Pacte signat a Madrid que se suposava que havia de decidir el Govern que dirigira Catalunya durant els propers quatre anys; i un autonomista d'esquerres responsable del primer acte de sobirania del PSC respecte del PSOE que es recorda des de la Transició. I ha escollit aquest últim.

Tu vols plantejar-ho com una qüestió de què l'Executiva d'ERC està avantposant els seus interesos de poder als interesos del país, però ja has vist que la oferta d'Artur Mas era molt més temptadora en termes de poder que no pas la de Montilla. O sigui que no és així, Víctor, no és així.

Posted by Lluís at 10:51 AM | Permalink | Comments

Hi ha gent que té molt mal perdre. Tanta gent, que s'han reunit tots en un partit la mar de divertit que es diu Convergència i Unió. Els propers dies assistirem a una inèdita campanya de linxament d'un partit català (CiU) contra un altre partit català (ERC), pel fet de que aquest últim s'ha atrevit a robar-li la mel del poder dels llavis (per segona vegada) al primer. L'acusació preferida és "sou uns botiflers" i "quin és el preu de vendre Catalunya?". Acusacions que mostren, a més de mal perdre, un nivell d'amnèsia històrica precoupant. D'amnèsia històrica massa recent. Per això, us demano que distribuiu aquest video entre tots els vostres contactes per a què la gent se n'adoni del què realment vol dir vendre Catalunya i traïr-la.

Posted by Lluís at 12:42 AM | Permalink | Comments

Demanaré als meus lectors que facin un acte de confiança si els hi dic que aquest servidor estava ultimant un Manifest de blocaires a favor d'una reedició del tripartit. Ara, clar, ja no fa falta: ja tenim aquí el tripartit, a menys d'una setmana de la nit electoral.

Crec que és una bona notícia. Mas i Montilla son dos polítics que, pel que fa a la qüestió nacional, s'assemblen molt més que no pas es diferencien. Cap dels dos ha tingut una trajectoria lligada als moviments catalanistes, cap dels dos sembla tenir una gran estima pel català a la seva vida privada, i cap dels dos té un horitzó nacional que vagi gaire més enllà de l'Estatut sorgit del pacte Mas-Zapatero. Més enllà de la retòrica i de l'estètica, Mas no és massa més catalanista que Montilla. Mas no és ni un Pujol, ni molt menys un Ibarretxe.

En canvi, on si que hi han diferencies és en el terreny social. Ara més que mai, Convergència ha imprimit un gir neoliberal al seu discurs i al seu programa. Convergència ha sigut el partit que tradicionalment ha inflat els comptes de les escoles privades a base de declarar-les "concertades" encara que fossin escoles d'elit. Oblida't, doncs, de revisar l'estatus d'aquestes escoles amb un Mas president. Com pots anar-te oblidant, també, d'impulsar nous plans de subsidis de dependència, d'un major suport financer a l'ensenyament públic, etc.

Per això, saludo aquest nou tripartit que ens ha arribat com un tripartit express, en dos dies com qui diu. Com saludo també el gest d'autonomia del PSC respecte del PSOE que ha representat el desmarcar-se de la sociovergència, la opció preferida per Zapatero i pels barons socialistes espanyols. I ho saludo des de la convicció de que el tan cacarejat "Pacte Nacional" amb CiU només tindrà sentit quan CiU accepti de fer front comú amb ERC per a la reclamació d'un referèndum d'autodeterminació. Fins aleshores, posats a pactar amb l'autonomisme, millor pactar amb l'autonomisme d'esquerres.

I, en fi, una derivada de tot això força important: a veure qui és el llest que diu ara que a ERC impera un racisme visceral contra la gent que no és catalana de soca-rel. I a veure qui és el llest que diu ara que a Catalunya la gent provinent de la immigració espanyola dels anys 40 estem marginats. Ciutadans, primer mite desmuntat. Per a quan un Mohammed nascut a Rabat presidint Espanya amb el suport del PSOE?

Posted by Lluís at 9:45 AM | Permalink | Comments

Un company d'Amnistia Internacional - Catalunya, militant escèptic, m'envia el següent programa d'unes jornades sobre progrés científic que es faran a Castelldefels els propers dies 10 i 11 de novembre. Les jornades estan organitzades, entre d'altres, per ARP - Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico. En faig un copy-paste per si a algú li pugués interessar. En particular, crec que la consellera Marina Geli en treuria bon profit:

El próximo viernes 10 de noviembre a las 18 h, en Castelldefels (Barcelona), el Dr. Mario Bunge, Profesor de Lógica y Metafísica del Departamento de Filosofía de la Universidad McGill de Montreal (Canadá) y Premio Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades en 1982, dará con su conferencia el pistoletazo de salida a las Jornadas 'El Progreso Científico y sus amenazas', en las que en un día y medio (y a lo largo de cuatro mesas redondas en las que participarán 17 expertos en su materia -venidos de toda España-) trataremos de analizar conjuntamente las amenazas que se ciernen sobre el futuro del desarrollo de las ciencias médicas, de la evolución, de la lucha contra las pseudociencias, de la filosofía de la ciencia y del derecho, así como de los procesos de innovación.

Resumen del programa:

VIERNES, 10
18,00 h
CONFERENCIA INAUGURAL DE LAS JORNADAS: EL PROGRESO CIENTÍFICO Y SUS AMENAZAS
"EL ENFOQUE ESCÉPTICO DE LA POLÍTICA" a cargo del Dr. Mario Augusto Bunge, Profesor de Lógica y Metafísica del Departamento de Filosofía de la Universidad McGill de Montreal (Canadá) y Premio Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades
en 1982.

19,00 h-21,30 h
Mesa Redonda: 'Amenazas contra el derecho a la salud', con el Dr. Josep Mª Corretger Rauet, pediatra, Asociación Española de Vacunología, Dr. Erik Cobo Valeri, Departamento de Estadística e Investigación Operativa de la Universitat Politècnica de Catalunya y Dr. Roderic Guigó, Instituto Municipal de Investigación Médica (IMIM),
de Barcelona.

SÁBADO, 11
10,00 h
Mesa Redonda: "Los ataques al progreso científico: Evolución, creacionismo y pseudociencias" , con el Dr. Eustoquio Molina, catedrático de Paleontología de la Universidad de Zaragoza; Dr. Manuel Moreno Lupiáñez, Profesor del Departamento de Física e Ingeniería Nuclear de la Universidad Politécnica de Cataluña; Dr. Jordi Agustí, Profesor de investigación de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats e investigador del Instituto Catalán de Paleoecología Humana y Evolución Social de la Universidad Rovira i Virgili y el Dr. Félix Ares de Blas, Presidente de ARP-Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico. Moderada por Javier Armentia, Director del Planetario de Pamplona.

12,30 h
Mesa Redonda: "Derecho al progreso científico", con el Dr. Mario Augusto Bunge, Profesor de la Universidad McGill de Montreal (Canadá); Dr. Miguel Osset Hernández, bioquímico y expresidente de Amnistía Internacional Catalunya, y la Dra. María Casado, Profesora titular del Departamento de Filosofía del Derecho de la Universidad de Barcelona y Directora del Observatorio de Bioética y Derecho del Parque Científico de dicha Universidad.

17,00 h
Mesa Redonda: "Derecho a la innovación", con Alfons Cornella, fundador de Infonomía; Dr. Lluís Torner, director del Instituto de Ciencias Fotónicas, y Dr. Artur Serra Hurtado, adjunto de dirección de la Fundación i2cat.

Moderador: Dr. Ferran Tarrasa Blanes, Ingeniero Industrial

Lugar: Salón de Actos de la Escuela Politécnica Superior de
Castelldefels - UPC (Parque Mediterráneo de la Tecnología, Campus UPC - Castelldefels).

Los actos están organizados por la Agrupación Astronómica de Castelldefels y el Centro de Actividades Ambientales Cal Ganxo, con la colaboración de ARP-Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico y con el apoyo del Ayuntamiento de Castelldefels, de la Escola Politècnica Superior de Castelldefels (Universitat Politècnica de Catalunya), y de la Fundación Epañola para la Ciencia y la Tecnología (FECYT).

La dirección web para el programa e inscripciones está en
http://www.castelldefels.org/progreso.

Posted by Lluís at 12:16 PM | Permalink | Comments

Una barreja d'emocions i pensaments molt diversa és la que em provoca l'aritmètica parlamentària resultant d'aquestes eleccions. Tranquilitat barrejada amb preocupació, satisfaccions barrejades amb decepcions... D'entrada, clar, s'ha de dir que l'escenari és pràcticament el mateix del 2003, i que només hi han dues novetats realment significatives: el PSC es fot la patacada del segle i entra al Parlament el nacionalisme espanyol de centreesquerra capitanejat per Ciutadans.

Una cosa que també canvia significativament és la participació. Si hi ha hagut una vencedora clara d'aquestes eleccions, aquesta ha sigut l'abstenció. Una abstenció que s'explica en part pel cansament de la ciutadania després de tres anys de comicis gairebé ininterromputs i de tres anys, també, de batalla política permanent. Una abstenció que, com sempre passa amb l'abstenció, ha beneficiat la dreta. Però no només això: també ha beneficiat el nacionalisme espanyol. I és que si la participació hagués estat la de l'any 2003, tinc pocs dubtes de que Albert Rivera i els seus no haguessin aconseguit arribar a la barrera del 3% necessària per arribar al recompte d'escons. Per cert, barrera sensiblement inferior a la que impera a comunitats no-nacionalistas com Madrid o el País Valencià, o com al mateix Congrés espanyol. I és que finalment sembla que els perversos i excloents nacionalistes catalans governem i legislem amb més sentit de la pluralitat que els no-nacionalistas espanyols. Convindria que Albert Rivera no ho oblidés: si és diputat és perquè s'ha presentat a la Comunitat nacionalista de Catalunya i no a la comunitat no-nacionalista del País Valencià.

Estic tranquil i satisfet, d'altra banda, pel resultat obtingut per ERC. Jo, francament, creia que no baixariem dels 23 i que àdhuc pujariem fins els 25. Durant un moment, semblava que podriem assolir els 24. Durant un altre moment, semblava que baixariem fins els 18 i la teoria del "partit suflé" que es desinfla quedaria confirmada. Al final, ni tant ni tan calb: ERC ha baixat dos escons. No és un triomf apoteòsic precissament, però tenint en compte l'asfixiant campanya mediàtica en contra dels republicans durant els últims anys, es pot considerar sens dubte un èxit. I el que és més important és que la prova de foc del creixement d'ERC no era pas fa tres anys, que estaven a l'alça, sino ara, que estaven en hores baixes. Em refereixo a que ara era hora de demostrar que l'enorme creixement de fa uns anys s'havia fidelitzat. Crec que un resultat de 21 escons demostra que, en efecte, s'ha aconseguit. Ara el que toca és revertir la tendència a la baixa i seguir creixent, tant menjant-li espai al PSC com a CiU.

El resultat de CiU és sens dubte un triomf. Per a les esquerres, vull dir. Perquè en fi, després de la campanya xuloputes de Mas, fent veure que és menjaria el món i que fregaria la majoria absoluta; després d'això, dic, que només hagin pujat 2 escons es pot considerar quasi bé un fracàs. Ara l'únic que els pot salvar d'una reedició del govern catalanista i d'esquerres és el poder de pressió de Zapatero sobre el PSC.

Gran perdedor de la jornada, el PSC. 5 escons abaix, "efecte Montilla" inexistent, perdua de Barcelona a mans de CiU, fugida de votants cap a ICV, CiU i Ciutadans. Jo m'esperava que baixarien, però no m'esperava aquesta patacada. Al PSC haurien de fer una reflexió seriosa sobre què els ha passat. Sigui com sigui, espero de tot cor que aguantin el tipus davant les pressions que sens dubte arribaran de Madrid per tal que deixin el camí lliure a Mas. Si ho fan, no només hauran venut el futur de Catalunya sino que hauran jugat a la ruleta russa amb el seu propi cap polític. Francament, caldria que al carrer Nicaragua es plantejesin si val la pena quan l'únic premi és tenir content a un permanentment desagraït Zapatero.

Sobre el PP, res a dir: perden un escó i es queden enquistats en la marginalitat.

Sobre ICV... bé, si algú sap explicar-me com és que un partit que s'ha caracteritzar per no fer RES en tres anys ha aconseguit pujar, que m'ho expliquin. I que ningú m'expliqui que els catalans som un dels pobles políticament més ineptes del planeta Terra, que això ja ho sé. Aquí sembla que per guanyar vots el millor que pot fer un és deixar fer als que manen, posar cara de nen bo, no fotre res en tota la legislatura i anar fent pose d'alternatiu. Per si no ho havieu notat, la pujada dels biocomunistes ha sigut de les coses que més m'han repatejat de tota la jornada electoral.

No la que més, clar. Perquè aquí han entrat triomfalment per la porta els neolerrouxistes de Ciutadans. Per poc, és cert, però hi han entrat. No se quant de temps els haurem d'aguantar al mapa polític català, però espero que sigui poc. D'aquí a uns dies prometo fer un post explicant de quina manera crec que ens podem carregar políticament Ciutadans des del catalanisme d'esquerres (i no em refereixo només a ERC), però de moment en faig un avenç: diu Albert Rivera que una prioritat del seu partit és la lluita contra la corrupció. Doncs bé, que ERC li proposi a aquest senyor fer front comú per tal d'il·legalitzar una font de corrupteles com son els donatius privats als partits. És a dir, els mateixos donatius que amb tota seguretat han permés als Boadella Boys dur a terme una campanya amb un pressupost que és fàcil imaginar com a sensiblement superior al que pot aconseguir en sis mesos un partit de 3000 afiliats i escaig sense absolutament cap via de finançament públic.

I és que finalment, es possin com es possin els Boadella Boys, el partit de les mans netes segueix sent ERC. Una altra cosa que no canvia.

Posted by Lluís at 12:33 AM | Permalink | Comments