El Bloc d'en Lluís Pérez

Mesos després del meu primer final de campanya com a militant de les JERC, ara arriba el segon. I què he de dir? Doncs el que diria la Mireia: votis el que votis, vota les esquerres... però que si votes ERC, millor que millor.

Encaro aquesta contesa electoral amb optimisme. He sentit rumors de que Ciutadans poden treure entre 1 i 8 diputats (sic), però a mi em sembla que no arribaran a treure representació. Tot apunta a una victòria abassagadora de CiU, però a mi em fa l'efecte que finalment la distancia amb el PSC no serà tanta. Sembla ser que ICV pujarà i que el PP baixarà, i aquí si que crec que els pronòstics no fallaran massa. I finalment, diuen que Esquerra baixarà dos escons. Ja seria una bona noticia, atès que fa uns mesos tothom vaticinava una debacle republicana, però jo sincerament penso que ens mantindrem i que, segurament, pujarem dos escons. I això, my friends, això si que seria un triomf, tenint en compte la que ha caigut des que ERC es va atrevir a dir "No" a l'enèsima claudicació catalana davant la trinxadora de llibertats nacionals madrilenya.

I això últim em sembla important. És important que ERC guanyi perquè és important que ERC es tregui aquest estigma de ser un partit de circumstancies, que desapareixerà un cop desaparegut l'efecte Aznar. ERC ha de consolidar-se com a tercera força amb vistes a esdevenir algun dia la segona i finalment la primera. ERC ha de consolidar-se també com a partit de l'esquerra nacional catalana, com el partit de tots aquells que no se senten a gust ni amb Espanya ni amb l'alta burgesia i el seu món de privilegis.

El que em preocupa no és tant el que pasi l'1 de novembre com el que passi a partir d'aleshores. Aquí ja sóc més pessimista, i és que molt em temo que ens encamimen fatalment cap a la sociovergència. Que no s'enfadin els lectors del PSC: juro per Darwin que desitjo de totes totes equivocar-me.

Posted by Lluís at 1:07 AM | Permalink | Comments

Post d'urgència. Vaig a dormir a hores intempestives, després d'haver llegit a Vilaweb la noticia de la jornada: la victoria Luix Ignacio "Lula" da Silva a les eleccions del Brasil, enfront del """"""""socialdemòcrata"""""""" Alckmin. Ara tot serà que Lula giri cap a l'esquerra després d'un mandat tan esperançador i controvertit alhora, i que aprengui que el seu pitjor enemic no son sino les cel·lules corruptes que encara operen dins el seu propi partit. Sigui com sigui, avui m'emporto una alegria electoral. M'emportaré una altra dimecres...?

Posted by Lluís at 5:22 AM | Permalink | Comments

Víctor Alexandre és un independentista declarat que es caracteritza per simpatitzar amb tots els sectors del independentisme català i amb cap d'ells en concret. Manté una més que saludable distancia amistosa respecte de les diferents capelletes independentistes sense tampoc negar-li el pa i la sal a cadascuna d'elles o a una en particular. És per això que resulta tan agradable veure com dedica un post a demanar el vot independentista per a ERC amb 5 raons molt clares. He de dir que no estic del tot d'acord amb el que allà s'hi exposa. Per exemple, jo no crec que tot independentista hagi de triar entre votar ERC o "viure en la contradicció", perquè es podria tractar d'un independentista de dretes que trobés tan contradictori votar ERC com votar CiU i que, pesant més en ell l'element dretà, preferís votar CiU.

Ara bé, les reflexions d'en Víctor Alexandre apunten, com quasi bé sempre, a una veritat important: l'únic partit independentista que hi ha a hores d'ara al Parlament de Catalunya és ERC. I punt. Si hi ha independentistes que creuen tenir motius per a votar ICV, CiU o àdhuc el PSC en comptes d'ERC, perfecte, però que no comptin entre ells al suposat "sector sobiranista" del seu partit, perquè a hores d'ara l'únic partit sobiranista i independentista és el que és: ERC. Ho dic en especial pel típic votant de CiU que, ingenuament, pensa estar votant un partit sobiranista o àdhuc independentista. Que aquest votant es desenganyi: l'únic partit que aposta de manera decidida per la sobirania i la independència polítiques de Catalunya és Esquerra Republicana. A partir d'aquí que cadascú estableixi el seu ordre de preferències, però sense autoenganyar-se, si us plau.

Posted by Lluís at 5:03 AM | Permalink | Comments

L'independentisme d'esquerres és jove en molts sentits (perquè fa relativament poc que va nèixer com a moviment polític en la seva forma moderna, perquè fa relativament poc que es va normalitzar com a tal moviment polític, perquè fa molt poc que ha entrat a les més altes magistratures del país...). Ho és també, però, en un sentit molt esperançador: és l'opció electoral que més creix entre els joves, que son els que en definitiva tenen (tenim) el futur a les mans. Esquerra Republicana de Catalunya té per davant la tasca de fidelitzar un vot jove que per si fos poc és cada vegada menys "català de soca-rel" i es va estenent de mica en mica entre els catalans amb arrels familiars de fora del país. Només una dada: ja hi ha un 25% de l'electorat d'Esquerra Republicana que, quan arribem a casa, parlem en castellà.

El futur és del jovent i el jovent vota cada vegada més l'opció independentista. Podriem inferir, doncs, que podem estar tranquils de que l'independentisme d'esquerres dominarà el futur polític de la nació? Jo crec que seria una inferència completament equivocada i desastrosa pel futur del projecte d'ERC.

Inferència equivocada, perquè l'edat fa que la gent es vagi fent més conservadora, i per tant el que un projecte tan ardit com el d'ERC (la independència de Catalunya i la construcció de l'Estat català del Benestar, ni mes ni menys) tingui un suport cada vegada més ample entre els joves no significa que aquests joves, quan deixin de ser-ho, mantinguin aquest suport. Si tenim en compte la por reverencial que les ires espanyoles desperten a Catalunya, la cosa es posa més difícil.

Inferència desastrosa, perquè ens posaria fàcilment en el fatal camí del triomfalisme d'abans d'hora, de la convicció de que "la Història està del nostre cantó". La Història no està del cantó de ningú, ni assenyala fatalment en una direcció o en una altra. El jovent cada vegada confia més en ERC, però res ens assegura que aquesta confiança no s'acabi veient decebuda. Decebuda, per exemple, perquè els que tenim/tenen la responsabilitat de respondre a aquesta confiança ens aseguem i diguem "bah, tampoc no cal matar-se gaire: el futur és nostre".

O sigui que no. Que l'independentisme d'esquerres té un present esperançador però no té un futur definit. El futur és a les nostres mans, a les mans dels que cada dia deixem una part del nostre temps, diners i il·lusions en tirar endavant l'independentisme d'esquerres. És responsabilitat nostra, i en especial dels que s'hi dediquen professionalment, el fidelitzar aquest vot jove que està fent confiança a l'independentisme d'esquerres. Si sabem mantenir el delicat equilibri entre el sentit de la realitat i la fidelitat als propis principis, potser, potser, aconseguirem que en un futur proper l'independentisme d'esquerres acabi passant per davant del nacionalisme conservador i de l'esquerra espanyola. La única manera, li pessi a qui li pessi, de tenir una oportunitat real d'aconseguir una Catalunya independent i socialista.

És per això que és tan important que ERC no defalleixi en aquestes eleccions. És per això que és tan important treure uns bons resultats. L'ésser humà té una tendència innata a apuntar-se a les causes guanyadores, tendència en la que conviuen impulsos puerils ("jo vull ser dels que guanyen") amb motius molt raonables (raons d'eficiència, per exemple). Hem de demostrar a tothom que ni la pressió mediàtica més asfixiant podrà amb nosaltres. Què ERC no és només el projecte polític més convenient pel futur de Catalunya, sino que a més a més és un projecte de guanyadors. I aquí crec, com en Dani, que tenim motius sobrats per a l'esperança.

Posted by Lluís at 12:24 PM | Permalink | Comments

D'Artur Mas crec que es podrien fer com a mínim tres DVD's. Un es podria dir "D'Arturu a Artur", on s'explicaria l'absolut desinterés de Mas envers el nacionalisme català fins el moment en que va conèixer el fill d'en Pujol i, ves per on, es va "convertir" sobtadament al nacionalisme convergent. El segon podria titular-se "Doñana Confidential", i tindria per tema central la misteriosa reunió de Mas amb representants del PP a Doñana l'any 2003. I, finalment, hi hauria un DVD que explicaria com Artur Mas li ha abaixat els pantalons en repetides ocasions als catalans i a les catalanes durant els últims tres anys. DVD que, com molt bé ha pensat l'autor de la imatge de més a baix, hauria de portar per títol "Submisos.es".

Posted by Lluís at 10:45 AM | Permalink | Comments

M'encanta la campanya que està fent ERC. Una campanya de proximitat, basada no en dir "som els millors" sino en "tenim el millor projecte polític". No en dir "no ens equivoquem mai" sino en dir "ens equivoquem menys que els altres i ho reconeixem més sovint". Una campanya dedicada a mostrar els polítics d'ERC com el que son: humans, "amb virtuts i amb defectes". I la campanya de les JERC també va per aquesta linia, i també m'està encantant. Per això precisament m'he quedat a quadres en veure aquest anunci:



A veure, si del que es tractava era de mostrar-se propers al ciutadà, ¿a sant de què ve un anunci tan grandiloqüent com aquest? Ni s'entén el missatge, ni s'entén el concepte, ni s'entén el format. Al menys, no al bell mig d'una campanya de proximitat com la que està fent Esquerra. D'acord que nobody is perfect, que diria Wilder, però és que mare meva, quina relliscada d'anunci...

Posted by Lluís at 12:11 PM | Permalink | Comments

Aquest és el video del discurs del Puigcercós, en "Putxi", a l'Onze de Setembre d'enguany. Veritats com punys que espero que serveixin a més d'un indecís per a votar ERC. Veritats com punys que acaben en una crida desacomplexada a la construcció d'una Catalunya lliure, independent i socialista.

Posted by Lluís at 11:36 AM | Permalink | Comments

Vaig tenir ocasió de debatre amb en Xavier Sala i Martín fa una pila d'anys. En aquella època no estava d'acord amb les seves idees però el tenia per un científic seriós i rigorós. El debat venia al cas de que en Sala i Martín havia donat a entendre en un article seu que l'expressió "complexe militar-industrial" era de factura marxista. Jo li vaig recordar que l'expressió la va crear el president republicà Eisenhower, que no era precisament comunista. He de reconèixer que el meu mail estava escrit en un to bastant sarcàstic (sense tampoc faltar a ningú al respecte), però atesa la mala educació i la prepotència exhibida normalment pel meu interlocutor, la veritat és que vist en perspectiva em sembla un pecat menor. Ell em va respondre, al seu torn, que Eisenhower havia creat l'expressió però en un sentit completament diferent al que li havien donat els marxistes, que havien sostingut una teoria errònia sobre l'economia nord-americana en base a aquesta expressió. Va citar com a exemple el llibre Monopoly Capital de Paul Sweezy i Paul A. Baran com a reforçament del que deia, i va penjar el nostre intercanvi de mails amb la intenció, penso, de ridiculitzar-me i demostrar com de llegit és ell. Lamentablement per ell, jo ja m'havia llegit aquell llibre, i li vaig demostrar punt per punt que s'equivocava. M'esperava una resposta... i vaig rebre un silenci que va durar un mes. Finalment, li vaig enviar un altre mail preguntant-li com és que no m'havia respost i, en especial, com és que no havia penjat el meu mail tal i com havia fet amb els altres. La seva resposta va venir a ser que "jo a la meva web penjo el que em dona la gana". I la meva resposta va ser que m'havia caigut al terra com a intel·lectual, que ja sabia de quin peu calçava el seu rigor i que ja ens tornaríem a veure. A això últim, per cert, el tio va contestar en plan paranoic, dient que l'estava amenaçant i que era un violent i tal i qual. La típica tècnica de "liberal mentider llençant pilotes fora".

La manera d'argumentar d'en Sala i Martín és la següent. Vosté li dirà "la pobresa al mon ha augmentat". Ell li respondrà "no, no és cert. Les persones pobres son les que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia, i miri aquests gràfics que he preparat jo mateix: el nombre de persones que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia s'ha reduit en els últims 10 anys". Lògicament, un es pot preguntar que passa amb el fet de que un dolar valgués mes fa 10 anys que no pas ara. "Si però que diuen els gràfics?", contrapreguntarà ell. "Si, sr. Sala, els gràfics diuen això, però..." i abans que hagi acabat, ell li dirà "no és cert que s'ha reduït el nombre de persones que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia?", i vostè intentarà dir "si, però això..." i novament no li deixarà acabar i li dirà "doncs això". I si segueix insistint, mirarà de llençar pilotes fora de les mes variades maneres: "jo a la meva web publico el que em dona la gana", "vostè és un intervencionista", o en el cas de la polèmica entrevista amb en Montilla, "l'entrevista no me l'estan fent a mi".

I és que en el cas d'en Montilla en Sala i Martín va fer el que fan molts periodistes quan realitzen entrevistes: debatre sense debatre, afirmar coses i protegir-se darrere del seu estatus d'entrevistador per a no haver de respondre crítiques a les seves afirmacions. Estil Iñaki Gabilondo, vaja. Una actitud lamentable que tanmateix no sorprèn venint d'un home com en Sala i Martín, l'arrogància i la prepotència del qual no ens donen precisament la mesura de la seva honestedat i valentia intel·lectuals. El problema és que una cosa és afirmar això i una altra defensar l'actuació d'en Montilla. No només és que les seves respostes fossin disperses i mal argumentades, és que a mes a mes ¡el tio va marxar de l'entrevista! Entenc els seus motius, i coincideixo amb ell en que en Sala i Martín és un sectari de mena, però un candidat a la Presidència de la Generalitat no pot marxar d'una entrevista perquè l'entrevistador li està fent la punyeta. A part de que és una actitud contraproduent per part d'en Montilla: en Sala i Martín s'ha sortit amb la seva i ha deixat malament en Montilla, que és el que buscava des del començament de l'entrevista.

En realitat, si en Montilla s'hagués preparat una mica per a ser entrevistat per un tio com en Sala i Martín, no li hauria sigut massa difícil respondre els atacs disfresats de preguntes que l'economista li anava llençant. Per exemple, quan en Sala i Martín li diu això de que si als funcionaris se'ls hi exigeix el nivel C de català al President també se li hauria d'exigir, "porque al jefe se le tiene que exigir tanto o mas que al empleado", Montilla haura pogut respondre: "el directiu d'una empresa d'informàtica no té per què saber programar. L'enginyer en cap de la mateixa empresa, si. Heus ací un exemple de com diferents llocs de treball requereixen diferents nivells formatius sobre diferents matèries".

Però el mes absurd és que Montilla marxés quan va marxar. Reprodueixo el fragment:

Xavier Sala-i-Martín: Els últims mesos, l'últim any, vostè, o el seu partit, han aconseguit que Esquerra deixés el Govern, que hi hagués eleccions anticipades, és a dir, que es desfés el Tripartit, que marxés el President de la Generalitat i que el President de la Generalitat anterior no es presenti a la reelecció, i finalment que Clos deixés l'Ajuntament. Darrere d'aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i calculador? O no?

José Montilla: No, hi ha una bona persona.

Xavier Sala-i-Martín: Hi ha una bona persona.

José Montilla: Hi ha una bona persona, si. I tot això són afirmacions absolutament fora de lloc, carregades de prejudicis i falses, les que fa vostè. Vostè no pregunta, vostè afirma. Vostè afirma, no pregunta. I ho fa des del desconeixement, des dels prejudicis i des del sectarisme. Senyor Sala Marín.

Xavier Sala-i-Martín: Sala Martín.

José Montilla: Martín, perdó.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que Esquerra ha estat expulsat del Govern?

José Montilla: Esquerra ha estat expulsat del Govern després de votar en contra del Estatut.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el Tripartit s'hagi acabat abans d'hora?

José Montilla: El Tripartit ha acabat abans d'hora perquè el President ha decidit convocar eleccions, l'únic que podia fer-ho, no jo.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall no es presenta a la reelecció?

José Montilla: Sí, però vostè ha formulat la pregunta d'una altra manera, abans.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall…

José Montilla: El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Xavier Sala-i-Martín: Però, a veure...

José Montilla: No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!

A veure, jo crec que no era tan difícil articular paraula i dir "si, totes aquestes coses que vostè diu que han passat, han passat. El que no és cert és que les haguem 'aconseguit' jo o el meu partit. Ni les hem buscades, ni hem sigut els únics ni els principals responsables de que hagin passat. Tot això son afirmacions seves fruit dels seus prejudicis i la seva imaginació, però jo pensava que aquí vostè venia a preguntar-me coses i no a afirmar-les. Si les afirma i em demana que em pronunciï sobre la seva validesa, això ja no és una entrevista, sino un debat. I si debatem, debatem, però debatem els dos i contestem preguntes i crítiques els dos. Vostè també". Ja està. Això tan senzill no és capaç de dir-ho el candidat a la Presidència del segon partit del país? Perquè en fi, una cosa és dir que Montilla és una persona de fets mes que de paraules, i una altra que no tingui paraules per a respondre un periodista malintencionat. Que lluny que queda en Montilla d'en George Galloway, que en una entrevista va desmuntar un per un cada un dels supòsits (falaços) a partir dels quals l'entrevistadora l'inquiria sobre la seva posició respecte del conflicte entre Hezbollah i Israel...

Posted by Lluís at 1:31 PM | Permalink | Comments

El PSC ha iniciat una campanya d'enviaments d'SMS on demanen als ciutadans què llencin a les escombraries el DVD que aquest diumenge han distribuït diversos diaris amb el pseudodocumental ConfidencialCAT, idea original del conegut autor de ciència-ficció David Madí. No se qui ha donat l'ordre d'iniciar aquesta campanya, però està clar que no te ni idea del que li convé al PSC. Jo, com a militant de les JERC, estic recomanant amb entusiasme a tothom qui conec que el vegi, com mes vegades millor. Per què? Perquè és un pseudodocumental que només serveix per a fer arribar a l'orgasme als convergents mes hooligans, però que em fa l'efecte que al català d'a peu, votant o no de Convergència, li deu produïr mes d'una inconfesa reacció alèrgica.

ConfidencialCAT, i ho dic després d'haver vist ja gairebé mig film (via YouTube), ens presenta una pel·lícula de terror anomenada tripartit. La música de fons, les imatges en blanc i negre... tot molt sinistre. Massa sinistre com per a que coli. En fi, fins i tot si ens atenem al soroll dels mitjans de comunicació i deixem de banda les xifres fredes de l'obra de Govern d'esquerres, la única conclussió a la que arribem és que el tripartit ha sigut un Dragon Khan mediàtic que ha sacsejat la vida política catalana de manera dissortada. Però poca cosa mes. David Madí ens presenta, en canvi, un tripartit sorgit d'una conspiració per a treure del poder a Convergència, conspiració que va concloure en un engany que els convergents, que a la pel·lícula surten amb cara de nens bons i a tot color, no coneixien perquè per descomptat son uns innocentots. Be, ens presenta això i una continua serie de manipulacions audiovisuals com ara el moment

Vaja, que no hi ha qui s'ho empasi. Ni el tripartit ha sigut el dimoni, ni Artur Mas es una Heidi política que no ha trencat un plat. Això la gent, mal que be, ho sap, i el problema és que és aquesta la impressió que dona el film, la d'una Catalunya de bons boníssims i de dolents perversos on els bons, casualment, son els que produeixen la pel·lícula. Total, que espanta el ciutadà apolític perquè recorda massa a la COPE, crema ponts amb ERC i el PSC, anima els votants d'aquests partits a no deixar-se seduïr per Convergència i en definitiva aconsegueix que els signants del tripartit tanquin files entre ells i a l'interior de cada partit. I és això el què el PSC no vol que vegin els seus simpatitzants? Que ho vegin, que ho vegin! Si ConfidencialCAT és una benedicció per a les esquerres d'aquest país!

No és per a portar-me la reflexió a les meves, però m'agrada molt contrastar la forma i el contingut d'aquest documental amb la forma i el contingut de la campanya d'ERC que tot just acaba de començar. Després d'una precampanya de proximitat, mes centrada en el porta a porta que no pas en les grans aparicions mediàtiques, va venir una segona precampanya centrada en reconèixer que ERC és com és, amb virtuts i amb defectes, i ara, finalment, arriba la campanya: "som com tu". Si, clar, ERC continuarà presentant-se a si mateixa com la millor opció electoral (lògic), i també continuarà criticant les altres opcions (lògic), però sembla ser que el missatge que volen transmetre és el de que ells son els primers que son conscients dels errors comesos i, a la vegada, de que no son tan dolents com els han volgut pintar els mitjans durant aquests tres anys. ConfidencialCAT va per una altra via: per la via de dir "som els millors, ho hem fet genial, no hi han hagut errors tret de la nostra innocència i en canvi les esquerres no han fet mes que ficar la pota". Massa losantià com per a funcionar a Catalunya. A Madrid potser funcionaria, però aquí no. Be, millor dit: funcionarà a la contra de CiU. De fet, ja ho està fent: només cal veure el silenci de la blocsfera convergent a l'entorn de la pel·lículeta.

Algunes recomanacions:

- Víctor Alexandre, amb una lògica esclafant, analitza els arguments dels no-nacionalistas en el debat sobre la presència d'autors de lletres espanyoles a l'espai de lletres catalanes a la Fira de Frankfurt.

- El socialista José Rodríguez i el republicà Xavier Peytibi han construït un interessant observatori de la política 2.0 a les presents eleccions catalanes.

Posted by Lluís at 12:17 PM | Permalink | Comments

(Per llegir aquest post, és recomanable haver llegit abans aquest altre)

Parlava l'altre dia amb una noia de les JSE sobre les banderes. Ella em va comentar que a ella no li agraden, bé, que en realitat no li agrada cap símbol patriòtic perquè no s'identifica amb ells i, a mes, creu que l'únic que acaben aconseguint és crear enfrontaments entre les persones.

Tanmateix, jo li vaig preguntar que si no li agradaven les banderes en general, com podia tenir la tricolor (la bandera republicana espanyola) a la paret de la seva habitació. Ella m'ho va intentar explicar i crec que la vaig entendre. Per això, he decidit escriure aquest post, per a explicar el que per a mi representa la bandera que tinc penjada de la meva habitació: la bandera estelada, la bandera independentista catalana.

Per un munt de casualitats que es van donar al llarg del temps, jo vaig néixer i créixer a Catalunya. Aquí voto i aquí tinc la majoria de les meves amistats. Crec que és intrínsec a les persones desitjar el major benestar possible perquè som inconformistes per naturalesa. I com s'ha donat la casualitat de que jo visc a aquest lloc sobre la Terra, doncs vull que sigui el mes democràtic possible.

Des del meu punt de vista, és imprescindible per a que un país sigui democràtic que no hi hagi institucions que estableixin privilegis davant la llei abans que una persona neixi. No m'entra al cap, per exemple, com en ple segle XXI a un lloc com Catalunya la llengua pròpia (el català) sigui cooficial amb el castellà mentre que aquesta és oficial a la resta de l'Estat on Catalunya està inserida, l'Estat espanyol, de manera que un madrileny té dret a ser atès en castellà a Barcelona per l'administració pública però jo no tinc el mateix dret a ser atès en català a Madrid per la mateixa administració pública. L'Estat-Nació centralista està obsolet i se suposa que el Regne d'Espanya va reconèixer la seva inherent diversitat cultural fa molts anys.

És per això que una de les banderes amb les que em sento identificat és amb l'estelada (també em sento identificat amb la bandera roja, com a socialista que sóc, per exemple). Quan veig una estelada, el primer que se'm pasa pel cap és "independència" i "llibertat", més que no pas "Catalunya" o "Països Catalans". La bandera estelada no és mes que un símbol que reivindica el desig d'instaurar una República catalana independent. Un somni que molts compartim però que, tanmateix, no se'ns permet realitzar.

En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, jo segurament despenjaria aquesta bandera de la meva habitació. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, no m'importaria massa com fos la bandera oficial. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, l'estelada deixaria de tenir per mi un significat especial, com no fos el del record de velles lluites passades i feliçment acabades en victòria.

Espero que arribi aviat el dia en el que la bandera quatribarrada amb el triangle i l'estel ja no hagi de tornar a estar mai mes adornant les parets del meu dormitori. Com he dit moltes vegades, i en això coincideixo amb molts companys de militància, jo sóc un nacionalista amb moltes ganes de deixar de ser-ho.

Si us fixeu, les diferencies entre l'article de la Sara i el meu son mínimes. O sigui que una de dues: o jo no soc gaire mes nacionalista que ella, o ella no es gaire mes no-nacionalista que jo. I probablement es tracta d'una barreja entre ambdues coses.

Posted by Lluís at 2:32 PM | Permalink | Comments

No pensava pronunciar-me sobre els fets d'abans d'ahir a Martorell perquè pensava que els meus lectors habituals ja devien imaginar-se la meva opinió al respecte, però atesa la rellevança mediàtica i política que han agafat aquests fets i les noves informacions que han anat apareixent, diré la meva. La meva dividida en punts, estil Pérez Lozano:

1) Tothom ha de veure garantit el seu dret a dir la seva a qualsevol indret del mon sense tenir motius per a patir per la seva integritat física. Sempre que un no caigui en delictes contra l'honor o contra la intimitat o en calumnies, la llibertat d'expressió és un dret que no pot ser negat ni per l'Estat ni per ningú, i que ha de ser garantit. Garantit també a aquells que no pensen com nosaltres. I, fins i tot en aquells casos en que hi han delictes de calumnies o coses per l'estil, la solució legítima no son les clatellades justicieres sino els judicis justos.

2) El Partit Popular té dret a parlar on i quan li surti dels genitals. Sento ser així de barroer però crec que així queda prou clar que penso que la gent a la que considero mes terriblement equivocada també te dret a dir la seva.

3) Els ciutadans (siguin joves independentistes, peixateres sociates o regidors del PSC) tenen dret a protestar on i quan els hi surti dels genitals, i contra qui els surti dels genitals. Qualificar una escridassada, una casserolada, una pitada o fins i tot un insult com a "acte contra la llibertat d'expressió" és no tenir ni idea del que vol dir "llibertat d'expressió": la llibertat d'expressió implica la llibertat de crítica.

4) La violència només és justa quan s'utilitza en defensa pròpia i només com a últim recurs, especialment si estem parlant de violència de caràcter polític. Fora d'aquest supòsit, utilitzar la violència manca de justificació, en especial quan es tracta d'utilitzar-la per a aconseguir que una altra persona no pugui exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, sigui quin sigui el subterfugi utilitzat per a encobrir aquest propòsit ("és que son uns opressors", "es que son uns feixistes", "es que son unos radicales", "es que son unos liberticidas").

5) A conseqüència del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que l'actitud d'una part, no se quanta, dels manifestants que a Martorell protestaven contra el PP fes que aquests haguessin de sortir escortats per agents de diversos cossos de seguretat. A mi, personalment, no em semblaria just trobar-me en aquesta situació a Burgos (posem per cas). Tothom ha de tenir garantit el seu dret a dir la seva sense patir per la seva integritat física.

6) A conseqüència, també, del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que un dels membres del PP allà presents agredís a un dels manifestants sense que hi hagués cap motiu de defensa pròpia (si no m'equivoco el jove simplement estava donant-li cops a una casserola, i al meu barri això no és un signe d'amenaça física, vaja). Com també lamento i condemno que es vulgui estendre a tots els manifestants una actitud violenta que només era patrimoni d'uns quants, no se si molts o pocs.

7) A priori, i sense tenir molta informació al respecte, em sembla injusta l'actitud del PSC amb el responsable de la seva secció juvenil a Martorell. Que jo sàpiga, ni aquest jove es va veure implicat en cap agressió contra ningú, ni va legitimar en cap moment aquestes possibles agressions, ni va negar-li el dret a ningú a venir a parlar a Catalunya: el que va dir va ser que "és una vergonya que Acebes vingui a parlar a Catalunya", que no és el mateix. A mi em sembla una vergonya que La Vanguardia només estigui en castellà, però això no és el mateix que dir que "La Vanguardia no té dret a publicar només en castellà".

8) Mes enllà de totes aquestes qüestions ètiques, he de dir que cada dia li trobo menys utilitat a les protestes contra el PP a Catalunya, i això ho estenc a les protestes contra Ciutadans i en general contra qualsevol grup o grupuscle espanyolista. A Catalunya aquesta gent és sortosament minoritària i marginal, i muntar-lis una pitada o una protesta equival a donar-lis un ressò mediàtic que de fet estan buscant desesperadament i que d'una altra manera no tindrien. Això pel que fa a les protestes pacífiques i per tant legítimes. Les protestes violentes contra aquests grups espanyolistes, a mes de ser il·legítimes i condemnables, son encara mes contraproduents, perquè a mes de donar ressò mediàtic a aquests grups també els hi dona la possibilitat de fer victimisme, tot presentant un fals quadre d'una Catalunya totalitària i intolerant.

9) Finalment, resulta molt però que molt interessant l'actitud dels mitjans de comunicació en tot aquest afer. En un primer moment, quan no se sabia qui havia convocat i assistit a aquella manifestació, la versió va ser la de sempre: radicales independentistas contra demócratas. Ja des del principi la cosa cantava perquè entre els "radicales independentistas" es veia a mes d'una senyora amb pinta d'anar a missa els diumenges, però de moment la versió va ser, com dic, la de sempre. A mida que anaven passant les hores i s'anava coneixent l'autèntica composició de la manifestació, els mitjans mes propers al PSOE anaven canviant de discurs i anaven canviant l'expressió "agresiones" per "presuntas agresiones". Ah, i els manifestants ja no eren "radicales" excepte per a Antena 3. Finalment, quan Tele 5 ha mostrat les imatges d'un dels membres del PP agredint a un jove manifestant, el discurs de "radicales contra demócratas" s'ha abandonat ja quasi completament per part dels mitjans mes sociates i àdhuc convergents. Tot plegat, em recorda moltísim al que en Saül Gordillo explicava sobre les peixateres "demòcrates" i els maulets "nazis". I és que al mon dels mitjans tothom s'atreveix amb els independentistes.

Posted by Lluís at 1:53 PM | Permalink | Comments

És just reconeixer a que a CiU hi han tres ànimes. Hi ha una primera que, amb totes les seves miseries, és sincerament nacionalista i aspira al desenvolupament de l'autogovern de la Catalunya central. Hi ha una segona que, també amb les seves miseries, és sincerament nacionalista però te el seu nord en la sobirania de la Catalunya central i, àdhuc, de la Catalunya completa o Països Catalans (cadascú que li digui com vulgui, m'és igual). I hi ha, finalment, allò que se sol anomenar el "sector negocis" i que jo en to de conya anomeno la Cosa Nostra: aquells que s'han ficat a CiU sense tenir cap sensibilitat nacional real, per mínima que sigui, moguts únicament per les perspectives de futur que obre el fet de tenir el carnet de Convergència.

That's the problem, my friend. Avui dia, qui indiscutiblement controla Convergència és el sector negocis. Que el líder del partit sigui Artur Mas és un fet que canta per si sol. Un senyor que en plena ebullició antifranquista a la UB es va guardar de no ficar-se en cap merder reivindicatiu, per petit que fos. El mateix senyor del que els companys de Facultat recorden que parlava castellà a tot arreu tot i tenir el català com a llengua primera. Un burgés de mena que no va descobrir que era "nacionalista" fins que va entrar a CiU per trapicheos amb la familia Pujol. Si partim de la base de que existeixen dues menes de polítics, el que volen pillar i a més es creuen al menys una part del que diuen i els que únicament i exclusiva volen pillar, Artur Mas és juntament amb Eduardo Zaplana un representant clàssic d'aquesta entranyable espècie de la fauna política.

El que mes em preocupa com a nacionalista, però, és el compa d'en Mas, en Duran Lleida. Poques vegades a la vida he vist un polític mes obtusament oportunista que en Duran. I és aquest oportunisme el que l'ha portat, de cara a aplanar el seu camí cap el seu desitjat ministeri de Madrid, a oposar-se a la oficialitat de les seleccions catalanes. Una actitud totalment impropia del número 2 d'una federació que, mal que ens pesi a molts, és tan important pel nacionalisme català.

El problema és que no hi ha res a fer: el sector negocis controla Convergència i continuarà utilitzant-la com una plataforma de promoció personal. Insisteixo en que no m'enganyo i que se que a tots els partits els dirigents, per unes raons o per altres, busquen tocar cuixa. En això no son diferents de qualsevol altra persona. El problema és quan només busquen això. I en Mas i en Duran, quin dubte hi ha, només busquen tocar tanta cuixa com puguin. Per això, desconfio profundament de les veus que, sens dubte amb bona intenció, advoquen sense conèixer el resultat de les eleccions per un "Pacte Nacional" d'ERC amb CiU, confiant en que un pacte com aquest faria avançar les reivindicacions nacionals catalanes. Desenganyin-se, senyors: CiU no és el PNB i Mas i Duran no son ni Arzalluz, ni Imaz, ni molt menys Ibarretxe. Mai s'arriscaran a enemistar-se amb qui sigui que mani a Madrid. I em remeto a les paraules d'en Duran contra les seleccions catalanes com a evidència de que el que dic no és cap tonteria.

Posted by Lluís at 11:38 AM | Permalink | Comments

Iniciativa per Catalunya - Verds, el partit amb gust de tomàquet "de debò", acaba de demostrar una vegada mes que un servidor no és pas exagerat quan els qualifica d'"eco dels socialistes". Llegiu el post que publica avui en Narcís Sastre i mireu sobre tot el darrer paràgraf. Mireu, mireu.

Mes que "esquerra transformadora", jo crec que hauriem d'anar pensant en anomenar-los esquerra transformer.

Posted by Lluís at 11:15 AM | Permalink | Comments

Llegeixo a aquest post del José Rodríguez alguns dels èxits mes notoris de tres anys de govern d'esquerres a Catalunya, comparats amb els respectius "èxits" de 23 anys de govern de la dreta regionalista catalana. Cito textualment afegint-ne alguna ampliació:

- Despesa pública: La Generalitat al 2006 ha consolidat una despesa pública de més de 29.000 milions d'€. En comparació, el darrer any de govern de CiU, el 2003, la despesa no arrivava als 19.000 milions d'€, molt enrera dels pressupostos de despesa consolidada del 2004, 2005 i aquests darrers del 2006.

- Educació: Mentre els dos darrers anys de govern de CiU l'educació va passar de representar poc més del 8% del pressupost de la Generalitat a poc més del 7%, des de l'entrada del govern tripartit la despesa en educació va passar el 2004 a superar el 12% del pressupost, el 2005 va superar el 14% i el darrer curs 2005-2006 ha superat el 16%. Més de dos cops en importància que durant l'època convergent. Per primera vegada, d'altra banda, s'ha impulsat un Pla Nacional d'Educació per a oferir una solució integral als diversos reptes que es plantegen des de l'àmbit de l'educació de cara als propers anys.

- Escoles: En els dos darrers anys del govern de CiU no es va invertir ni 180 M€ per any, en canvi ja en el 2005, només en un any, s'han destinat a escoles més de 420 M€, en un any, només en un ja s'ha invertit més que en els darrers dos anys de l'època convergent.

- Professorat: CiU només va oferir al 2002 poc més de 500 places de professor, i al 2003 va caure per sota dels 500. Al primer any del govern del tripartit es van convocar gairebé 1000 places de professorat, xifra que va arribar al 2005 als més de 3.500 nous professors. L'aplicació de la sisena hora en aquest 2006 ha significat fer crèixer la plantilla de professorat en 5.275 mestres nous.

- En R+D, societat de la informació i universitats, el govern de CiU va terminar el mandat invertint 700 M€/anuals, el govern d'esquerres ha deixat aquesta despesa ja en més de 950 M€/anuals.

- Nova Llei de Serveis Socials, de la que es preveu que en només dos anys a partir de l'entrada en vigor (2007 - 2009) se'n beneficiaran mig milió de persones mes de les que ja gaudeixen de la cartera de serveis socials de la Generalitat.

- Sanitat: CiU no va arribar a invertir 5000 M€ anuals en despesa sanitària, el govern d'esquerres ha augmentat aquesta despesa a més de 7.800 M€ anuals. Un increment en 3 anys de més del 50%.

- Despesa farmacèutica: Gairebé tot el creixement en despesa sanitària que feia CiU els darrers anys anaven a la despesa farmacèutica, feien crèixer un 12% anual aquesta despesa, mentre el creixement de la despesa sanitaria era menor. En canvi amb un creixement del 50% en tres anys aquesta despesa s'ha mantingut prop del 4% anual, molt per sota del creixement en despesa sanitaria. El govern d'esquerres ha posat un contrapés al poder de les farmacèutiques.

- Llistes d'esperes: Amb el govern d'esquerres s'han atés més de 150.000 operacions, amb una llista d'espera de 58.700. CiU va deixar en herència un ritme d'operacions més lent (141.000 anual) i una llista d'espera més llarga (66.570 persones). A més s'han reduit els mesos en llista d'espera de 5,64 mesos a 4, 52.

- Gairebé s'ha doblat la inversió en equipaments sanitaris: CiU va deixar prop de 120M/€ anuals destinats a equipaments sanitaris enfront dels gairebé 240M/€ anuals que deixa el govern d'esquerres.

- Protecció del territori: CiU només va deixar com a protegits el 19% del territori, el govern d'esquerres ha fet crèixer la cobertura de la Xarxa Natura 2000 a més del 29% del territori. A més va salvar més de 200 km. de costa de la construcció desenfrenada que va potenciar el govern de CiU durant tants anys.

- Salut laboral: Les campanyes de prevenció de riscos, el Pacte de competitivitat, l'acord amb els agents socials que han treballat desde la Generalitat amb el govern d'esquerres ha reduit el nombre d'accidents laborals a poc més de 6000 l'any 2005, quant el govern de CiU ens va deixar l'herència per manca de dinamisme i d'interés de més de 8000 accidentats a l'any 2002.

- Ajuts a les famílies: El darrer govern de CiU, el conseller en cap amb molta propaganda va anunciar ajuts a tort i dret. Aquests ajuts no van arribar als 700 M€ per any. El govern d'esquerres sense tant de soroll i propaganda ha fet crèixer aquests ajuts a gairebé 1.300 M/€.

- Gent gran: El govern d'esquerres ha fet crèixer les residències per a gent gran de les 13.700 que va deixar CiU a les 17.400. Va integrar 5.800 persones més al servei de telealarma i va elevar l'atenció domiciliaria de les 20.900 del govern de CiU a les 25.600.

- Persones amb discapacitat: CiU només va crear prop de 900 places a centres per a persones amb discapacitat. El govern d'esquerres en 3 anys ha elevat aquesta xifra a més de 2.600 places.

- Reducció del Dèficit de la Generalitat, heredat de Ciu, en un 83,5 % en 3 anys.

- 57 M€ per a cooperació amb el desenvolupament (més del doble que amb CiU)

Només amb aquest llistat ja hi han motius suficients per a sostenir que cal que les esquerres tornin a governar. Independentment de si és a través d'un nou tripartit d'esquerres i catalanista o si és a través del pacte d'un o més dels partits d'esquerres catalans amb CiU, és molt important que el proper 1-N quedi completament vedada qualsevol possibilitat de que les dretes catalanista i espanyolista tornin a aconseguir posar a la Presidència de la Generalitat un polític de dretes (Artur Mas, en aquest cas) recolzat en una majoria de dretes (CiU + PP). Per això, més enllà de la meva particular adscripció electoral i política a ERC, em sumo a la crida que fa en José: l'1 de novembre vota el que vulguis, però vota esquerres.

Posted by Lluís at 12:39 PM | Permalink | Comments

Llegeixo el que en Saül Gordillo escrivia ahir al seu bloc: que ERC hauria de proclamar sense embuts la seva intenció de "respectar el guanyador" de les eleccions del proper 1 de novembre. Crec que es podrien resumir els seus arguments en els següents punts:

1) Mas serà, si no hi ha contratemps, el guanyador de les eleccions.

2) ERC té dos problemes a afrontar: primer, fidelitzar els vots prestats per CiU i, després, resoldre possibles tensions internes entre els sectors propers a en Carod i els sectors propers a en Puigcercós.

3) La manera més senzilla i eficaç de resoldre aquests problemes és assegurant que ERC no s'oposarà a que el cap de la llista guanyadora en vots i escons sigui nomenat President.

Bé, comencem per dir que aquesta estratègia, lluny de fidelitzar els vots prestats de CiU, podria servir per a que més d'un ex-convergent actualment republicà tornés a les files de Convergència. Ho dic perquè si un ha d'optar entre dues opcions que tenen el mateix candidat de facto, és bastant lògic que se'n vagi amb l'opció més forta o que s'abstingui. Poden haver-hi altres mecanismes que operin en el sentit contrari (per exemple, el desig de tenir un govern nacionalista amb un sector independentista fort), però no son necessàriament més importants. I, en tot cas, crec que el votant de CiU que les passades eleccions va votar ERC és un tipus de votant orientat cap el sobiranisme que no deu haver vist amb gaire bons ulls la rebaixada de l'Estatut aconseguida per Artur Mas per a major gloria de Zapatero. Jo crec, sincerament, que aquest flanc els republicans el tenim bastant ben cobert.

Així doncs, la fidelització del vot "prestat" de CiU no crec que estigués mes clara si ERC possés en pràctica el que recomana en Saül . Amb una proclama d'en Carod del tipus que suggereix en Saül el que si que s'esdevindria amb tota probabilitat, en canvi, seria una fugida en massa de votants esquerranosos cap el PSC i especialment cap a ICV, seguint en el primer cas un mecanisme bastant lògic també: si en Carod diu que no intentarà evitar l'accés a la presidència del cap de llista guanyador, i un vol un president d'esquerres, la única manera de garantir-ho és votant en Montilla, per més que ens haguem de tapar el nas per a fer-ho. I cal no oblidar una cosa: entre l'electorat que prendria aquesta decisió hi hauria segurament una part gens menyspreable de vot jove, que és precisament el vot que amb més decisió ha de fidelitzar ERC, perquè és el sector on el vot republicà està creixent més i on en definitiva té les seves esperances de futur. Als joves, ja se sap, no ens solen agradar les dretes, per més laca nacionalista que es posin quan hi ha partit de la selecció catalana.

Seguint amb el tema electoral, caldria remarcar que l'estratègia que han anat seguint els dirigents republicans des d'aquest estiu els hi ha anat fent remuntar en un "ranking" electoral on fins fa res tothom preveia una desfeta. De la pregunta "quants escons perdrà ERC?" hem passat a la pregunta "amb qui pactarà ERC?". Respondre aquesta pregunta abans d'hora seria comprometre una estratègia que, a més de ser la més representativa de l'estat d'opinió de la militància, també s'està mostrant com la més efectiva: no casar-se amb ningú fins que no ens ensenyin qui ens regala el millor anell.

Tampoc no crec que la proposta d'en Saül condicioni massa el ritme intern d'ERC. Primer de tot, perquè jo no tinc la impressió de que les diferencies entre Puigcercós i Carod siguin el preludi de cap guerra civil. A part de que no em sembla que aquestes divergencies siguin tan profundes com es diu, cal tenir en compte que el fracàs estrepitós de l'escissió del PI i l'ostracisme al que s'ha vist condemnat en Joan Carretero després d'haver intentat enfilar-se cap a dalt aprofitant les escletxes obertes per la desfeta del referèndum han ofert una lliçó important a tothom: que ERC pot patir divisions però que no pot ser dividida, perquè el primer en ficar-hi el ganivet serà el qui es quedarà sense pastís. No se quins mecanismes operen per a que això sigui així, però el cas és que és així. D'una manera o altra, els hi agradi o no, el clan de l'avellana i el sector Puigcercós estan condemnats a entendre's, per a interès de tots dos. I això serà així sigui quin sigui el resultat de l'1-N.

Així doncs, em sembla que les apreciacions electorals i estratègiques sobre les que en Saül fonamenta la seva proposta a ERC no son gaire sòlides. El més criticable de l'article, i alhora el més comprensible, però, és que utilitza un llenguatge que no s'adequa gaire a la realitat del sistema parlamentari que feliçment funciona a Catalunya. Tot i que ens puguem prendre la llicència de parlar de coses com "el guanyador de les eleccions" a l'hora de fer anàlisis, el cert és que estrictament parlant a Catalunya no existeix tal cosa perquè Catalunya no té un sistema presidencialista on un dels candidats guanya i l'altre es queda amb les mans buides. A Catalunya no escollim el President sinó el Parlament, de manera que en realitat no hi ha manera de que un partit "guanyi" i l'altre "perdi", sinó únicament que uns guanyin escons i/o vots i els altres en perdin. Res mes. Així les coses, escollir un President que no sigui el de la llista amb més escons està lluny de representar un "torçament de la voluntat suprema de les urnes" (una altra expressió confusa que no es pot aplicar a l'elecció del President), perquè l'únic que legítimament podem interpretar del que diuen les urnes és que els ciutadans han fet confiança a tal quantitat de membres de tal llista electoral per a que els representin al Parlament. Si la llista de CiU és la més votada i la que més escons obté però ERC, PSC i ICV sumen suficient com per a formar govern; si passa això, dic, el que no podem fer és interpretar alegrement que la ciutadania ha decidit que Mas sigui el President de la Generalitat, perquè d'entre els votants del PSC, ICV i ERC hi haurà una bona part, no sabem quanta, que desitjaran que això no sigui així i que preferiran un pacte d'esquerres. L'únic que sabem del cert és que aquests votants han legitimat aquests partits per a representar-los i per a escollir el President de la Generalitat. El que facin a partir d'aquí no podrà ser cap "torçament" de la voluntat de les urnes perquè trobarà la seva legitimitat precisament a les urnes. Convindria que no ho oblidéssim: som a un sistema parlamentari.

De tota manera, i en això crec que coincideixo amb en Saül, convindria tenir present també una altra cosa, i és que el pacte post-electoral més probable continua sent el de CiU-PSC. Ho dic perquè sobtadament tots els mitjans han anat veient desaparèixer de les seves pàgines i les seves emisions la paraula "sociovergència", tan en alça fins fa no res. Convindria que no oblidèssim que el senyor Mas va signar un pacte amb el senyor Zapatero i què és dubtós que ho fes per pur i entregat patriotisme (entre d'altres coses perquè equivaldria a dir que el concepte de patriotisme d'en Mas consisteix en acabar amb les il·lusions de tot un poble a cop de retallada). La gran pregunta no és, doncs, si ERC donarà suport a en Mas. Les grans preguntes son dues: 1) qui acabarà de President; i 2) qui l'haurà possat allà. Especialment important és aquesta darrera. I és que segons qui hagi sigut podem dubtar del que passarà, entre l'esperança i la incertesa, o podem tenir clar que viurem una llarga temporada d'immobilisme a Catalunya, a Barcelona i al Regne d'Espanya. De "gestió sense política", eufemisme recorrent a l'hora de descriure la política deliberada de no tocar (ni deixar tocar) l'status quo.

Convindria, doncs, que no oblidèssim aquestes petites cosetes.

Posted by Lluís at 3:36 AM | Permalink | Comments

He d'admetre que m'agrada bastant la precampanya que està duent a terme Esquerra. Em fa una mica de grima dir això perquè és fàcil que algú digui "normal, és el teu partit". I la sospita no mancaria de bones raons: la gent que estem a dins dels partits tendim de vegades a no ser gaire objectius a l'hora d'analitzar que fa la nostra pròpia formació. De tota manera, demano als meus fidels lectors (aproximadament tres) que em facin confiança quan els hi dic que he intentat prendre distància i analitzar les coses fredament.

Comencem per dir que, en part, l'actualitat està jugant a favor nostre: un cop ERC ha sigut fora del Govern, les coses no han anat precisament a millor, i les relliscades del Govern del PSC (perquè, no ho dubtin, aquí ICV no hi pinta gaire) no han fet més que continuar, cosa que ha contradit el mantra mediàtic de que "els fracasos del tripartit es deuen als defectes d'ERC". La decadència accelerada de l'Aeroport del Prat, les topades amb el Govern espanyol pel tema de les adopcions al Congo i l'ensarronada d'uns presupostos de l'Estat que no compleixen el que estava previst a l'Estatut han anat confirmant un per un els principals arguments del vot negatiu a l'Estatut que va provocar l'expulsió d'ERC del Govern.

En un escenari així, ERC podria optar per la via fàcil de la crispació, del frontisme en contra dels partits del "sí". Per contra, ERC està oferint a aquests partits la possibilitat de fer front comú a Madrid per a frenar segones retallades a l'autonomia catalana, amb la vista posada en dos objectius: 1) facilitar possibles pactes post-electorals, tant amb el PSC com amb CiU (repetim, aquí ICV no hi pinta res perquè farà el que manin a can PSC); i 2) aparèixer com un partit responsable i amb sentit de Govern, allunyat d'aquell quadre de partit escandalós que van fabricar a mitges uns dirigents de vegades ingenus i uns mitjans de comunicació permanentment hostils. Alhora, els missatges d'ERC s'estan dirigint menys a criticar el que fan els altres i més a explicar què és el que ells han fet bé (convenientment ocultat pels mitjans de comunicació), i què és el que faran si tornen a formar part del Govern de Catalunya. Humiltat i orgull per la bona feina feta son les dues característiques, aparentment contradictories però en realitat complementaries, que estan caracteritzant la precampanya d'ERC.

I és que el que més m'agrada d'aquesta precampanya republicana son dues coses, i ambdues denoten humiltat (sincera o de pega) per part del partit republicà. Una, la intenció de que sigui una campanya de xarxes, centrada en parlar cara a cara amb la gent: els ciutadans només donen suport actiu a aquells projectes que fan seus, una idea que per cert te un innegable pedigrí republicà (republicà en el sentit de pertanyent a la tradició republicana occidental, la dels Aristòtil, els Robespierre o els Jaurès). I dues, un dels lemes: "som humans, amb virtuts i, clar, amb defectes". En un país on tothom guanya totes les eleccions, on no dimiteix ni Cristo i on ningú admet responsabilitats de res, trobar un partit que fa campanya dient "ei, d'acord, tenim defectes" és certament reconfortant. Fins a quin punt és una actitud sincera o de cara a la galeria, en podriem parlar. Però el fet és que, es tracti d'una o d'altra, el cas és que cap altra precampanya té aquesta actitud.

I bé, la prova de que efectivament tothom té defectes és que aquesta campanya també els te. Trobo que s'estan descuidant notablement les possibilitats que atorguen les tecnologies de la web 2.0. No em cansaré de repetir-ho: ERC hauria de parar més atenció al mon dels blocs, dels wikis i dels podcasts. Cert és que s'ha impulsat un directori de blocs dels candidats d'Esquerra, però... com és que a ningú se li ha acudit començar una campanya de "Blocs pro-ERC", igual com existeixen els "Blocs pro-Rajoy"? Per què no una campanya "Jo també votaré ERC", similar a la que en Xavier Mir va iniciar amb el seu "Jo també vull un Estat propi", que va arribar a sortir a alguns diaris? Com és que el bloc del cap de llista per Barcelona s'assembla tan poc al que és un bloc de debò, amb un blogroll propi, amb possibilitat de comentaris i amb tota la pesca? Sembla que a ERC es comencen a adonar del potencial dels blocs a l'hora d'estendre les propostes republicanes, però que encara no entenen de debo quina és la filosofia de l'emergent blocsfera política. Bé, una cosa si que s'ha de dir: tant el bloc d'en Puigcercós com el d'en Carod tenen un ritme d'actualització força bo, i el mateix es pot dir de la resta de blocs del directori d'ERC, alguns dels quals son realment bons quant a continguts. Malgrat tot, encara queden lluny del bloc d'un Miquel Iceta, per exemple. Bé, que hi farem. Com diu la mateixa campanya d'ERC: son humans... amb virtuts i defectes.

Posted by Lluís at 5:59 PM | Permalink | Comments

Em sumo a la campanya iniciada per Vicent Partal per a difondre a la blocsfera allò que els tribunals espanyols no volen que veiem a la televisió:

Posted by Lluís at 1:08 PM | Permalink | Comments

No. Jo no diré allò de "el candidat del PP a Catalunya és Mas", perquè em sembla una obvietat que el candidat del PP a Catalunya és Josep Piqué. El que si que diré és que el PP té a Catalunya un second best claríssim. Quin? Doncs aquí el teniu, en boca de l'ínclit Jaume Matas:


Eeeeen fi, el PP i CiU, com sempre, companys de viatge...

PD: Si algú del Racó Català llegeix això, li dono tooooooooot el permís moral del mon per a publicar-ho, per a que aquella usuària que es fa dir LaBerta ens ho expliqui :DDD

Posted by Lluís at 12:52 PM | Permalink | Comments

Me vienes a decir en tu mail que tu no te encierras en lo vasco, que no tienes ahí encerrada tu identidad. Que lo vasco forma parte de ti como forman parte de ti otras muchas cosas, y que una cultura no tiene por que ir asociada a un territorio. Te intentaré contestar a estas cuestiones de la manera menos extensa y complicada posible.

Es evidente que la identidad de cada uno tiene múltiples facetas. Yo, por ejemplo, soy un ser humano, mas concretamente un hombre; soy de clase media-baja, hijo de pequeño comerciante; soy trabajador precario y estudiante de Sociologia; soy pratense; soy catalán de nacimiento y por cultura; soy castellano por linaje materno y en parte paterno y, también, por cultura, etc.

Entonces, si no me encierro en la parte catalana de mi propia identidad, ¿por que soy nacionalista? ¿Por que soy independentista? Bueno, trataré de responderte apelando a un ejemplo que tiene que ver contigo: tu de auto-defines como feminista, auto-definición que por cierto compartimos. Bien, ¿significa eso que te encierres en el "ser mujer"? ¿Significa eso que te consideras mujer antes que cualquier otra cosa? ¿Que en cualquier caso y en cualquier situación imaginable vas a ayudar a una mujer antes que a un hombre? ¿Que no hay nada mas importante en este mundo para ti que ser mujer? ¿Que en "ser mujer" se encierra toda tu identidad?

Me imagino que la respuesta a todas estas preguntas será "no". Y entonces, ¿por que eres feminista? Bueno, me imagino que será porque identificas una serie de injusticias que la sociedad tiene para con las mujeres, y lógicamente lo denuncias por dos razones: por el mero hecho de ser injusticias y porque, encima, son injusticias que te afectan a ti. No tiene que ver con que *solo* te sientas mujer, sino con que si te atacan como mujer, te tienes que defender como mujer.

De igual modo, yo no me encierro en la catalanidad. Primero porque no quiero, pero además porque aunque quisiese no podría: soy mestizo de todas todas, étnica y culturalmente. No obstante, yo veo la actualidad política y veo toda una serie de injusticias que afectan a aquellos que vivimos en los territorios de cultura catalana, y por las mismas razones. Podría hacerte una lista, pero con el expolio fiscal injustificado y con las continuas cortapisas al desarrollo de la identidad catalana (las continuas zancadillas para anular o mutilar las leyes de normalización lingüística, el mismo hecho de que tengamos que aplicar leyes de normalización lingüística para sanear el estado de una lengua que ha sido perseguida, etc...); solo con eso, digo, ya daria como para plantearse que los catalanes tenemos un problema con España que no lo tienen, por ejemplo, los extremeños.

Por eso no puedo considerar que España sea mi patria. Aquí, "patria" no tiene que ver con el significado bastardo que los fascistas le darían en su dia a este término. "Patria" es un término de pedigrí muy respetable, que nace en el mundo clásico, desaparece durante la Edad Media y reaparece durante la Modernidad, y hasta la llegada de los fascismos siempre designa lo mismo: el lugar donde uno está bien, donde uno es libre. "Ubi bene, ibi patria" (donde estoy bien, allí está mi patria), decia el republicano romano Cicerón. No puedo considerar "patria" a un Estado que desde que existe se ha dedicado, en el mejor de los casos, a ignorar y despreciar uno de los rasgos de mi identidad y que, en el peor caso, lo ha perseguido o lo ha saboteado.

A partir de aquí, aceptado que España no es mi patria, que no es un lugar donde sea del todo libre y donde me encuentre del todo bien, puedo tener dos opciones. La primera es reformar España, que es el mensaje típico del nacionalismo catalán de siempre, también el de ERC durante muchos años. Hacer que España escuche, como decía Joan Maragall, la voz de aquellos de sus hijos que le hablan en catalán. La otra sería la opción de entender que España es, en el fondo, irreformable, porque la identidad nacional española ya está construida y aceptada por el grueso de su población, que no va a ver con buenos ojos que se considere (por ejemplo) que la lengua catalana es tan española como la castellana, con todo lo que eso implica (que el catalán se aprenda en Madrid igual que el castellano se aprende en Barcelona, por ejemplo). Esta sería la opción independentista, la opción de decir "ok, si no podemos estar bien en esta casa, mejor que nos vayamos". Si España no es ni puede ser nuestra patria, hagamos la nuestra propia.

Como ves, esto no tiene nada que ver con encerrarse en el "ser catalán". Tiene que ver con reconocer una serie de injusticias asociadas al hecho de ser catalán, independientemente de la lengua que hables en casa. Y, si a mi me atacan como catalán, me voy a tener que defender como catalán, hasta que dejen de atacarme. Por eso yo siempre digo que soy un nacionalista con muchísimas ganas de dejar de serlo, noción que no es mia sino de una ilustre nacionalista y, por cierto, también feminista: Isabel Clara-Simó.

Como ves, se puede comer kebab, ir a un restaurante chino un dia a la semana, beber whisky norteamericano, hablar castellano en casa y con una buena parte de tus amistades y conocidos, escuchar música yanki, leer novela negra norteamericana, estremecerse con la música celta; se puede hacer todo eso, digo, y pese a todo ser nacionalista. Y te lo digo porque yo hago todas estas cosas y, pese a todo, soy nacionalista catalán. No es una cuestión de purezas culturales sino de defensa de la libertad de uno mismo en un campo donde esta libertad se ve amenazada.

Fijate que esto, además, implica que no todo rasgo de la cultura catalana tiene por que parecerme bien. El machismo, por ejemplo, es un rasgo histórico de la sociedad catalana, pero mi compromiso con la libertad y la igualdad me lleva a luchar contra él. Y se trata del mismo compromiso por la libertad (en este caso, por MI libertad) y la igualdad que me lleva a ser nacionalista.

¿Mi ilusión de futuro? Un Gobierno mundial, una confederación fraternal de pueblos y personas, desde la libre asociación de cada cual. No solo porque me gustaría que así fuese, sino porque pienso que si no caminamos hacía eso no vamos a poder acabar con la omnipotencia de los grandes poderes privados como Microsoft o Monsanto, que pone en jaque a las democracias de hoy en dia porque escapan a su control; como tampoco vamos a poder hacer frente de otra manera a los problemas medioambientales o de justicia social a nivel mundial. Sin embargo, quiero llegar a ello sin tener que considerar que uno de los rasgos de mi identidad es secundario porque así lo decretan desde Madrid. Quiero llegar al mundo sin tener que pasar por Madrid, no por antipatia ni por chovinismo, sino porque a mi juicio no nos han dejado otra salida. Ese es mi nacionalismo: la busqueda, no de unas esencias patrias inmutables ni de una identidad primordial, de una Arcadia feliz catalana que nunca existió, sino de una parte de mis derechos como ciudadano que se ven sojuzgados por España. El mio es un nacionalismo que mira hacia el futuro mas que al pasado, hacia la voluntad de ser mas que hacia las esencias. Hacia la libertad. Esa es la base y esencia de mi nacionalismo. Otros te darán otras razones mas chovinistas, mas esencialistas, pero por mi solo pueden responder mis razones.

Espero haberme explicado y haberte dado otra visión sobre el nacionalismo (o, si lo prefieres, sobre un tipo particular de nacionalismo) diferente a la que tenias. Un beso y gracias por aguantar la parrafada :-)
--
Lluís P.L

PD. La elección entre la opción de reformar España y la opción de dejar de ser España dependerá del realismo que uno le otorgue a cada una. Durante un tiempo pensé que España era reformable; hacia los 15 años me fui desengañando. Yo veo que a cada "escolta, Espanya!" que han pronunciado Maragall y sus sucesores (ideológicos y familiares), España siempre ha respondido con un "tu, calla!". Los enormes recortes
al Estatut del 30 de septiembre, en un momento en que se suponia que los "federalistas" mandaban en Madrid y en Barcelona, nos dan la estatura de la derrota política de esta opcón. Como dijo Carod, habrá que ir pensando en "otra cosa".

Posted by Lluís at 2:43 AM | Permalink | Comments