El Bloc d'en Lluís Pérez

Està malament que ETA violi drets humans (per exemple, segrestant i matant civils). Està malament que l'Estat espanyol violi drets humans (per exemple, allunyant els presos d'ETA de les seves llars o arxivant denuncies de tortura més que fundades).

Està malament que ETA utilitzi els drets humans dels membres del PSE i del PP com a eina per a negociar. Està malament que l'Estat espanyol utilitzi els drets humans dels presos d'ETA com a eina per a negociar.

Està malament que els Estats Units matin deliberadament civils. Està malament que Al Qaeda mati deliberadament civils.

Està malament que Estats Units segresti impunement ciutadans arabs o musulmans. Està malament que Al Qaeda segresti impunement ciutadans occidentals o no-musulmans.

Està malament que Israel mati deliberadament civils. Està malament que Hezbollah o Hamas matin deliberadament civils.

Està malament que Israel no vulgui reconèixer l'Estat palestí. Està malament que Hamàs no vulgui reconèixer l'Estat d'Israel.

Està malament que els integristes catòlics amenacin en Leo Bassi per fer riure del cristianisme. Està malament que els integristes islàmics amenacin uns caricaturistes danesos per riure de l'Islam.

Està malament que els països occidentals tinguin trapicheos amb dictadures de dretes. Està malament que els règims d'esquerres llatinoamericans tinguin trapicheos amb una dictadura d'esquerres (Cuba).

Està malament que un Augusto Pinochet empresoni comunistes pel fet de ser comunistes. Està malament que un Fidel Castro empresoni liberals pel fet de ser liberals.

L'integrisme cristià està malament i no pot ser ben vist per les esquerres. L'integrisme islàmic està malament i no pot ser ben vist per les esquerres.

Està malament que uns extremistes coaccionin el dret a la lliure expressió de les JERC. Està malament que aquests mateixos extremistes coaccionin el dret a la lliure expressió de Ciutadans de Catalunya.

Totes aquestes coses estan malament. Però el pitjor, el més miserable, és afirmar que unes estan malament i les altres estan bé sense cap més raó que el fet de que les hagin perpetrat "els nostres" ("els nostres gudaris", "els oprimits", "els defensors de la civilització occidental", "els defensors de l'Islam", "el bastió antiimperialista", "el bastió anticomunista"...). No, mentida: el pitjor és justificar-les en base a que li estan fent "als enemics" ("als opressors espanyols", "als terroristes etarres", "als neoconservadors ultraliberals", "als islamofeixistes"...).

No, que dic: el pitjor de tot és callar-se o fins i tot veure amb simpatia una cosa que està malament pel simple fet de que no te l'estan fent a tu. Una actitud que a més de miserable és ingenua perque les injusticies que toleres que li facin als altres tard o d'hora te les acaben fent a tu

Posted by Lluís at 11:14 AM | Permalink | Comments

(Publicat originalment a Socialdemocracia.org)


Certa mena de característiques humanes tenen la propietat de desaparèixer en el moment que tothom les té. Ens passa, per exemple, amb l'estranyesa. Per definició, allò estrany és allò singular, allò que no se sol donar habitualment, allò que se surt de la norma. De la qual cosa es dedueix que en el moment que tothom és "estrany", ningú no ho és. De fet, un servidor recorda perfectament com a mitjan els anys 90 el dir "jo sóc un tio molt estrany" va esdevenir cosa habitual, de tal manera que al final aquesta autodefinició es va convertir en un signe de mediocritat, en un senyal gairebé inequívoc que un es trobava davant un especímen d'allò més normalet i tòpic. Així, es va donar la paradoxa que allò que estava mal vist, allò "estrany", era que algú es s'autodefinís com una persona "normal i corrent".

Quelcom semblant ens està passant amb l'expressió "políticament incorrecte". D'un dia per l'altre tothom s'ha convertit a la incorrecció política. Des de Rouco Varela fins a Leo Bassi, des de l'Opus Dei fins a la llotja maçònica de torn, des del masclista mes irredempt fins la feminista mes radical, tothom es vanta avui dia de ser "políticament incorrecte" i de lluitar contra una cosa anomenada "pensament únic", que quasi sempre sol ser el dels altres. De tant escoltar, matí tarda i nit, això de "ja se que estic sent políticament correcte, però...", un es convenç de que el que és políticament correcte és declarar-se políticament incorrecte. És una d'aquestes habituals paradoxes estúpides a les quals ens té acostumats la vida política occidental i, en en gran mesura, la vida política d'aquest indivisible raconet d'Occident que atén al nom de Regne d'Espanya.

No vull dir amb això que no existeixin certs àmbits en els quals podem identificar una o mes linies de pensament políticament correcte. De fet, en àmbits com l'ecologia, les discriminacions de gènere o la immigració, la correcció política dificulta enormement l'aparició de debats seriosos i informats sobre temes com els transgènics, la discriminació positiva o el dret a vot dels immigrants. El que vull dir és que em sembla que bona part dels que a esquerra i a dreta s'autoproclamen "políticament incorrectes" en realitat sostenen idees d'allò més normaletes, amb amples sectors socials, polítics i intel·lectuals donant-los suport i amb llibertats mes que suficients per a expressar la seva opinió.

Bé, fins a aquí res alarmant: a tothom, i especialment als intel·lectuals, els agrada presentar-se com a rebels i alternatius. El que és preocupant és que molt em temo que aquesta nova correcció política de declarar-se políticament incorrecte oculta freqüentment alguna cosa mes que vanitat: oculta, també, la voluntat d'escaqueajar-se del debat raonat, la retòrica del "sóc un modern Galileu" posada a l'inrevés i passada per l'aigua del discurs buit. Una no massa elegant però si molt útil manera de començar un debat amb avantatge, desqualificant aparentment l'adversari per "seguir el corrent amb les altres ovelles del ramat" i proclamant-se perseguit per una sort d'Inquisició que està representada per aquells que pensen diferent, ja siguin aquests "els progres", "els fatxes", "el lobby sionista" o "l'islamofeixisme”. El debat que s'ha donat a l'últim mes a l'entorn del conflicte del Líban és un cas exemplar de com aquesta obsessió per anar de rebel acaba enterbolint els debats mes importants: nombrosos defensors i detractors d'Israel i de Hezbollah han passat mes temps presumint de "la seva incorrecció política" i dient dissentir del "pensament únic" que aportant dades i arguments a favor de les seves postures. Sembla ser que tenir una opinió contrària cap al que es pretén que és el pensament dominant és una raó suficient per a creure's encertat.

Les coses, és clar, no són tan senzilles. Un no té raó per estar perseguit, i ja no diguem per sostenir una opinió mal vista i minoritària. Els perseguits i les minories de pensament també poden equivocar-se. Això, és clar, no justifica la persecució dels perseguits, però si que ens posa en guàrdia contra els intents de fer passar la seva opinió per paraula del Senyor. I també ens incita a desconfiar d'aquells que, pel simple fet de mantenir una opinió minoritària, fan dos salts argumentals que són pures fal·làcies: 1) es declaren, d'una manera o altre, "perseguits"; i 2) donen per fet que això els hi dóna la raó.

No obstant això, el mes trist de tot aquest tema és que aquests pretesos "políticament incorrectes" demostren no tenir en compte quelcom molt important per a la seva pretensió de ser moderns Galileus: que, com va dir algú que no recordo, per a ser Galileu no n'hi ha prou amb estar perseguit. També cal estar encertat. La qual cosa, per descomptat, no es demostra ploriquejant sinó aportant bones raons. I és que Carl Sagan ja ens ho va advertir en el seu moment: "van riure de Colom, van riure de Galileu... però també van riure del pallasso Bozo".

Vaja, que el moviment es demostra caminant.

Posted by Lluís at 1:45 PM | Permalink | Comments

Dedico aquest post al meu company de xarxa César:

El software lliure mola més que el software privatiu
GNU/Linux mola més que Windows
Ubuntu mola més que Suse
Kubuntu mola més que Ubuntu-GNOME
KDE mola més que GNOME
Konqueror mola més que Firefox
Amarok mola més que XMMS
K3b mola més que Nero
KOffice mola més que OpenOffice.org
ERC mola més que el PSC
Les JERC molen més que les JSC
El socialisme mola més que el capitalisme
El feminisme mola més que el masclisme
El kebab mola més que l'hamburguesa
El whisky mola més que el vodka
El Jack Daniels mola més que el Jameson
Ferrari mola més que Lamborghini
Les "noies Dove" molen més que les "noies Cuatro"
Laetitia Casta mola més que Judit Mascó
La república mola més que la monarquia
La web 2.0 mola més que la web 1.0
Red Progresista mola més que Red Liberal
Las Ideas mola més que Red de Blogs Socialistas
Socialdemocracia.org mola més que Liberalismo.argggh
Saül Gordillo mola més que Nacho Escolar
Batman mola més que Spiderman
Terminator mola més que Robocop
Star Wars mola més que Star Trek
Trainspotting mola més que Historias del Kronen
El Padrí mola més que Els Intocables d'Elliot Ness
Dràcula mola més que Frankenstein
Caballeros del Zodíaco molava més que Bola de Drac (sacrilegi!)
Polònia mola més que Las noticias del guiñol
La Cosa Nostra molava més que Buenafuente
La Fòrmula 1 mola més que les motos
Schumacher mola més que Hakkinen
Qualsevol pilot mola més que Alonso
El rock mola més que el rap
El jazz mola més que el blues
U2 mola més que Queen
Bad Religion mola més que NoFX
The Clash mola més que Sex Pistols
The Who mola més que The Beatles
Elvis Presley mola més que Little Richard
John Coltrane mola més que Sonny Rollins
Charlie Parker mola més que Dizzy Gillespie
Bruce Lee mola més que Chuck Norris
Aristòtil mola més que Plató
Imre Lakatos mola més que Karl Popper
Manuel Sacristán mola més que Gustavo Bueno
Karl Marx mola més que Anthony Giddens
La Ciència mola més que la pseudociència
L'ateisme mola més que l'agnosticisme
El lliurepensament mola més que la religió
Ausiàs March mola més que Francisco de Quevedo
Pepe Rubianes mola més que Albert Boadella
H.P. Lovecraft mola més que Stephen King
Dashiel Hammet mola més que Agatha Christie
Tolkien mola més que ningú

Posted by Lluís at 5:16 PM | Permalink | Comments

Els Boadella Boys han adoptat com a melodia pròpia una cançó que està penjada a la seva web. No han tingut la cortesia de dir-nos qui és l'autor/a i qui son els interprets, però en tot cas la cançó es correspon amb la dinàmica de Ciutadans de voler-se diferenciar dels altres partits fins al punt d'acabar fent el freak. I és que la cançoneta (en castellà, només faltaria) sembla de capçalera de serie adolescent d'Antena 3. De debò que quan l'he sentida m'ha semblat que estava començant un capítol de "Compañeros". En tot cas, baixeu-vos-la, de debò. I en particular escolteu els primers versos (Tus padres no lo dicen/pero me miran mal/¿Quien es la gente tan rara con la que vas?), que demostra que aquesta gent té realment problemes d'autoestima. Entre molts altres problemes.

Hablan todas las lenguas y ninguna es mejooooor...

Posted by Lluís at 12:58 AM | Permalink | Comments

1) Avui dijous 21 de setembre ve al Prat en Joan Puigcercós, en el marc de la campanya "Esquerra t'escolta". Els asistents podran conversar amb en Puigcercós i d'altres líders destacats d'ERC, de cara a transmetre'ls-hi les seves propostes i preocupacions sobre el programa electoral d'ERC i sobre qualsevol altra cosa que tingui a veure amb l'acció de govern d'ERC, passada o futura. Hi haurà, se suposa, pica pica gratis. Les dades de l'acte son:

Dia: Dijous 21 de setembre.
Hora: 19:30.
Localitat: El Prat del Llobregat (Barcelona).
Lloc: Centre Cívic Sant Jordi-Ribera Baixa (C/Dolores Ibarruri 45, cantonada amb Avinguda Onze de Setembre).

2) Una altra cita interessant: el proper divendres se celebra una conferència sobre pseudomedicines (acupuntura, flors de Bach i totes aquestes tonteries) a Barcelona, a càrrec del Departament de Benestar i Familia de la Generalitat de Catalunya i de l'organització escèptica ARP - Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico. Els ponents seran el neuròleg José Maria Soler i l'enginyer nuclear Ferran Tarrasa; el primer parlarà sobre com saber si un tractament funciona i el segon desenvoluparà la seva intervenció sobre el debat entre l'escepticisme i les suposades "medicines alternatives". Les dades de l'acte son:

Dia: dijous 29 de setembre.
Hora 18:00.
Localitat: Barcelona ciutat.
Lloc: Centre Cívic Estació Magòria (G.V. Corts Catalanes, 247, cantonada amb Moianés).

3) Incorporo als enllaços la recentment estrenada web del president d'ERC i candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, en Josep Lluís Carod-Rovira. Una web molt més completa del que m'imaginava, amb bloc inclós (pero, ai las! no permet comentaris). Bloc que en Carod s'ha compromès a actualitzar encara que sigui a cop de mòbil. Estic segur que complirà el seu compromís, i me n'alegro, perquè tenia la sensació de que ERC descuidaria la blocsfera en aquesta campanya.

4) Incorporo també als enllaços el nou bloc del ministre sociata Jordi Sevilla, de qui em separa un abisme ideològic en quant a temes nacionals però que em sembla que té idees interessants (tenint en compte que és un ministre i no un filòsof) quant a temes com el futur del socialisme o la Renda Bàsica.

5) Incorporo als enllaços, finalment, un seguit de blocs republicans que han aparegut aquests dies i que tenen molt però que molt bona pinta: el bloc d'en Joan Cotxà, el d'en Miquel Salip (company de militància del Baix Llobregat, pel que veig), el de la Sara Bailac i l'anònim Diari Republicà.

6) He aprovat Anàlisi Demogràfica!!! :P

Posted by Lluís at 1:36 AM | Permalink | Comments

Crec que no m'equivoco si dic que el PSOE és, de llarg, el partit del Regne d'Espanya amb una millor política de mitjans. No només gaudeixen d'aliats mediàtics poderosos (l'omnipotent i omnipresent Grup PRISA, sense anar més lluny), sinó que tenen un boníssim olfacte per saber per on es mou el futur dels mitjans de comunicació. Aquest cap de setmana, a la Conferència Política, ho han tornat a demostrar: el PSOE hi ha convidat formalment a les grans xarxes de blocs progressistes aparegudes al darrer any i pico (LasIdeas, Red Progresista...). I no precisament com a convidats de pedra: s'han mantingut reunions formals i informals amb representants d'aquestes xarxes i, contra el que es podria pensar, no per a "apuntar-les al Partit" sino per a intercanviar impresions sobre el futur de la blocsfera progressista i el paper que el PSOE hi pot jugar. Les conclussions han sigut bastant esperançadores: al PSOE entenen que la blocsfera progressista només seguirà creixent si es respecta la seva independència.

Crec que el PSOE respectarà realment aquesta independència? Segurament si, però no per bona voluntat (independentment de si aquesta hi és o no, que dependrà de cada polític), sino bàsicament per dues raons. Una, perquè qualsevol intent de "apropiar-se" de xarxes com LasIdeas o RP està mancat de sentit, perquè la gent que no s'hi sentís conforme ho indria tant fàcil com obrir un portal propi i muntar una xarxa a part: les xarxes no son com els diaris o les televisions, que precisen d'una quantitat descomunal de recursos i favors polítics per a possar-les en marxa. I dues, perquè el PSOE sembla haver entés que la clau de l'éxit que tan ràpidament està assolint la blocsfera progressista es basa en que hi ha una bona col·laboració i un bon ambient entre els seus membres que es construeix sobre la base de que tothom respecta la diferència i la pluralitat. RP no té intenció de ser "la" xarxa progressista per antonomasia, ni de fer-li la competència a LasIdeas: senzillament, no ho necessiten, perquè els lectors i autors de les dues xarxes poden ser presents a una i a l'altra al mateix temps. El PSOE pot extreure'n un benefici molt útil d'aquest èxit basat en la pluralitat: un altaveu mediàtic molt potent que, si be no serà un altaveu de partit (en uns casos -com el de la RBS- sí, en uns altres -com el de la RP-, no), si que serà un "front de combat" de les esquerres contra la presència de la dreta nacionalista espanyola a Internet. Això ja és suficient com per a que el PSOE vegi que està en el seu propi interés el foment i el respecte a l'existència d'una blocsfera progressista plural i on les xarxes de fora del Partit hi tinguin presència i força i rebin una certa atenció per part d'aquest.

De manera que aquestes sembla que seran les linies d'actuació de PSOE respecte a la blocsfera: 1) parar atenció, en general, a la blocsfera política; 2) impulsar xarxes de partit (com la Blocsfera Socialista del PSC); 3) seguir de prop les xarxes independents i col·laborar amb elles en la mesura d'allò possible; i 4) respectar la independència de les xarxes de fora del Partit.

Francament, em provoca una sana enveja, com a militant republicà que sóc, que un partit de "la competència" hagi decidit formalment començar a parar atenció a la blocsfera i a col·laborar amb ella. No és que des d'ERC estiguem especialment endarrerits (som el segon partit català amb més bloggers, molt per darrere del PSC, però és així), sino que els del PSOE estan (o comencen a estar) molt per davant de tothom. I valdria més que ens refiesim del seu olfacte mediàtic, de la seva capacitat per saber per on aniran els trets del món de la comunicació, perquè fins ara els hi ha anat prou bé. En concret, trobo a faltar varies coses:

1) L'existència d'una blocsfera sobiranista o àdhuc independentista potent, al nivell de la blocsfera progressista o de la de la dreta nacionalista espanyola. Existeix socialdemocracia.org (on tinc el gust d'escriure setmanalment), existeix liberalismo.org, ¿per a quan "independentisme.org" o "nacionalisme.org"? Existeix RedLiberal, existeix RedProgresista, ¿per a quan una Xarxa Independentista?

2) L'existència d'una blocsfera republicana pròpia, similar a la Blocsfera Socialista del PSC. Una xarxa de blocs impulsada pel propi partit.

3) Una major "bloguització" de la plana major del partit. Obrir un bloc no costa res, no precisa de coneixements tècnics de cap mena i només requereix de tres clics, un nom d'usuari, una contrasenya i moltes coses per dir. En particular, trobo que el bloc d'en Joan Puigcercós hauria de transformar-se en un bloc amb tots els ets i uts: independent de la web del Partit; amb enllaços propis; amb articles que no només siguin articles d'opinió sino també, de tant en tant, comentaris breus sobre fets d'actualitat diaria; i en especial amb possibilitat de que els lectors hi pengin comentaris. No cal preocupar-se perquè s'hi pengin masses: es pot fer com en David de Ugarte, el bloc del qual tanca la possibilitat de fer comentaris a un post tres dies després de la publicació d'aquest.

4) Una major atenció públicament visible del partit a la blocsfera. Per què no dedicar una part de les escoles de formació (tant d'ERC com de les JERC) a fomar sobre els blocs? Sobre d'on han sortit, sobre quina incidència real tenen a la política d'aquest país i d'altres... i també, es clar, formació sobre com obrir, gestionar i fer prosperar un bloc. I per què no aprofitar el proper Congrés per a habilitar una zona d'ordinadors per a que els blocaires del partit puguin anar penjant les seves impresions sobre el desenvolupament del Congrés? Per que no convidar aquelles xarxes progressistes (com RP o LasIdeas) on hi hagi un nombre respectable de bloggers catalans? Per què no reunir-se amb ells i intercanviar impresions sobre el futur de la web 2.0 i la importància que pot tenir per a ERC?

Crec que és important que ens ho plantegem. Dins ERC i en general dins l'independentisme sempre ens estem queixant, segurament amb raó, de que no tenim mitjans propis, ni tan sols afins. Doncs bé: ara tenim l'oportunitat de bastir tota una infrastructura de web 2.0 (de blocs, de xarxes de blocs, de wikis, de podcasts, de diaris comentats...) que porti les nostres idees arreu d'Internet. Per descomptat, la blocsfera i en general la web 2.0 no son ni de bon tros, avui en dia, substituts dels diaris o de la televisió, però si que son mitjans cada cop més potents i amb més audiència, i més que en tindran. El PSOE, que com he dit al començament sap millor que ningú com funciona el mon dels mitjans, ja ha començat a espavilar-se. ERC, l'independentisme i l'esquerra nacional han de fer el mateix. No podem desaprofitar aquesta oportunitat d'or de guanyar espais per a lliurar una de les batalles més importants: la de les idees.

Posted by Lluís at 12:05 PM | Permalink | Comments

(Publicat originalment a Socialdemocracia.org)

Ricardo Lagos, president socialista de Xile, va dir en una ocasió una cosa semblant a que "igual ser socialista avui en dia significa garantir que vostè pugui ser el proper Bill Gates". Es tracta d'una declaració que sintetitza com poques les aspiracions d'això que s'ha fet dir "Tercera Via", "Nou Centre" o fins i tot socioliberalisme. No es tracta ja de garantir que no existiran més Bill Gates o, si més no, que si existeixen no podran exercir cap poder sobre els damnats de la terra. En lloc d'això, es tracta de garantir que aquests últims poden arribar, també, a ser Bill Gates.

Però expliquem un mica millor que és aquesta "Tercera Via". La Tercera Via podria definir-se com l'acceptació sense embuts de l'economia capitalista per part de la socialdemocracia. El que diferenciaria aquesta "Tercera Via" del liberalisme capitalista de tota la vida serien bàsicament dues coses. En principi, el manteniment d'un ideari progressista en aquells àmbits no econòmics de la vida social (drets civils, polítiques de gènere no-econòmiques, etc). En segon lloc, la Tercera Via aposta per una certa intervenció de l'Estat en matèria socioeconòmica, però solament per a garantir l'estabilitat macroeconòmica del país en qüestió i per a assegurar una certa igualtat d'oportunitats. Es confia, en particular, en el poder de l'educació per a "fer que vostè pugui ser el proper Bill Gates". Aquesta visió ha pretès significar la renovació de la socialdemocracia al món globalitzat posterior a la caiguda del Mur de Berlín. Tanmateix, a mi em sembla que reuneix tres greus inconvenients que la impossibiliten per a tal missió, a saber: que no és una visió socialdemòcrata; que és una visió il·lusa; i que és una visió que ens condemna a un món injust i illiure.

El primer que he de dir és que aquesta sort de socioliberalisme no es pot considerar de cap manera socialdemòcrata. No es tracta d'una qüestió de purisme sinó de no fer un ús bastard del llenguatge. En fi, la socialdemocracia, doni-se'n la definició que es vulgui, solament pot entendre's històricament i ideològica com una família política socialista. I el socialisme no pot significar sinó socialització, en major o menor mesura, dels mitjans de producció i de la riquesa. Si tenim en compte que, simplificant molt, la economia capitalista es pot definir com una economia de mercat on els mitjans de producció estan en mans privades, és evident que la socialdemocracia, com família política socialista, ha de ser forçosament anticapitalista, ja sigui total o parcialment. Els defensors de la Tercera Via afirmen que aquestes són idees desfasades però aleshores, en rigor, el que haurien de fer és proclamar sincerament que abandonen el socialisme i amb ell la socialdemocracia, i no presentar-se com "renovadors" de la mateixa, perquè entre un renovador i un enterrador per descomptat hi ha diferència. En fi, sería absurd que el Club de Fans d'Elvis Presley estigués format per individus l'ídol dels quals fos Jimy Hendrix, el local dels quals estigués ple de posters de Jimy Hendrix i que anessin per la vida vestits de Jimy Hendrix. Amb aquests gustos, allò lògic seria que es fessin dir "Club de Fans de Jimy Hendrix".

Més enllà d'aquestes qüestions de definició ideològica, la Tercera Via suposa a més a més una visió molt il·lusa de com funciona realment la societat, quelcom irònic si es té en compte que amb freqüència als socialdemòcrates se'ls hi calibra el seu nivell de "realisme" com més propers son a aquesta visió política. La Tercera Via encalla de manera molt natural en els mateixos problemes que qualsevol altra versió del liberalisme: la llibertat liberal, presa seriosament, suposa un model de llibertat de suma zero, on la llibertat que guanyen uns s'aconsegueix a costa que els altres perdin la seva. Imaginem que estem a punt d'entrar a una discoteca amb deu amics però solament deixen entrar a tres. Lògicament, cadascú és lliure d'entrar, però en el moment que hagin entrat tres la porta es tancarà, amb la qual cosa la llibertat d'entrar a la discoteca haurà quedat vedada als altres. D'igual manera, a tota societat de classes els llocs més alts de l'escala social són també els més escassos, a causa de diversos mecanismes que no comentarem aquí però que són fàcils d'imaginar: diferències en accés a recursos a l'hora de competir, tendència del poder a centralitzar-se en poques mans, etc. Amb la qual cosa, senzillament, no tothom pot aspirar a ser Bill Gates. I el que és mes: la immensa majoria dels ciutadans, per molt espavilats que siguin i per més ben formats que estiguin, no podran mai arribar a ser Bill Gates. Normalment, i excepte casos excepcionals, els únics que arriben a ser Bill Gates són aquells que, per dir-lo d'alguna manera, ja pertanyen al món de Bill Gates. He dit que tots els liberalismes encallen aquí; en realitat no és del tot cert. Pels liberals estil Hayek n'hi ha prou amb afirmar que no importa que no tothom pugui arribar a ser Bill Gates; que l'única cosa que importa és que els processos que hagin dut a uns a ser Bill Gates i a uns altres a ser assalariats mileuristes es deguin únicament a acords contractuals subscrits per individus adults i fets en absència de frau i violència. Per a la Tercera Via, en canvi, el fet de que en realitat no tots puguem arribar a ser Bill Gates per més que ens hi obstinem i ens hi esforcem representa realment un problema, ja que acaba amb l'únic regust d'esquerranisme que queda al seu discurs, altrament: la idea de que una societat de mercat moguda per la competició entre individus ha d'assegurar que aquests parteixen, no obstant això, d'un situació de "igualtat d'oportunitats".

Finalment, tot i això, el pitjor de la Tercera Via és que, com qualsevol altra forma de liberalisme, ens aboca irremeiablement a una societat terriblement injusta. Pels liberals, la llibertat consisteix en que l'Estat, el monopoli de la violència, deixi en pau els individus i es dediqui a garantir simplement que les transaccions comercials entre aquests es realitzen en absència de violència i de frau. Per a la gent normal i corrent, en canvi, la llibertat està lligada irremeiablement a tenir una existència material garantida. Qui depèn del seu treball assalariat per a menjar, qui per tant ha de demanar permís al seu patró per a poder sobreviure, és irremeiablement un semiesclau de la voluntat d'aquest. De fet, aquesta idea forma el nucli de tota la tradició de la filosofia política republicana, aquella que neix a Atenes de la mà de pensadors com Aristòtil, arriba a l'Europa post-medieval gràcies a gents com ara Maquiavelo i Rousseau i dóna lloc a l'Europa industrial al naixement del socialisme de la mà de polítics i pensadors com Marx o Jean Jaurès. Tots ells compartien la comuna convicció de que aquell que no té garantida la seva existència i, per tant, depèn d'un tercer particular per a viure, no és en cap cas lliure.

Lògicament, aquesta robusta idea de llibertat solament pot caminar en dos sentits. O bé considerem, amb Aristòtil, que hem de privar en la mesura del possible els pobres de la condició de ciutadans, en tant que no són lliures; o bé considerem, com ho van fer els primers socialistes, que el que hem de fer és precisament estendre la ciutadania, i amb ella el dret a una existència material garantida, a tots els individus. Si un opta per aquesta última visió, aleshores no pot més que reclamar una enèrgica intervenció de l'Estat que corregeixi les desigualtats socials, sigui quin sigui el seu origen, puix que constituïxen una inesgotable font de dependència, submissió i dominació.

El problema de la Tercera Via és precisament que abdica d'aquesta vocació igualitària del socialisme. En comptes d'això, planteja que l'Estat únicament ha de garantir una certa "igualtat d'oportunitats" (xifrada normalment en l'educació gratuïta i en uns serveis socials mínims) i, a partir d'aquí, deixar els individus submergits en el combat social, recollint els més brutalment perdedors per mitjà del dret de pobres. El problema és que per molt que estigui garantida la "igualtat d'oportunitats" (i ja hem vist, parlant de Bill Gates, que no ho estarà, almenys no tal com la presenta la Tercera Via), això no significa res de cara a garantir que una societat és una societat justa: un país regit per un dictador escollit a l'atzar entre la població no és un país lliure ni igualitari, per més que tots els ciutadans tenien iguals oportunitats de sortir escollits. Doncs bé, mutatits mutandis, a això ens aboca la Tercera Via: a una societat regida per grans poders privats no sotmesos a control democràtic. I tant és, finalment, que aquests es formin en "igualtat d'oportunitats" com que, més plausiblement, no sigui així.

Lògicament, la Tercera Via recobreix aquestes mancances amb un llenguatge que fa semblar més acceptables les seves propostes. Així, la mercantlització de la vida social, que duu a la dependència del treballador envers els grans poders capitalistes, és presentada com una "devolució" de responsabilitats de l'Estat cap a la societat. Com si l'Estat fos quelcom independent o estrany a la societat, o com si fos inherentment dolent que l'Estat es fes càrrec de certes funcions fins aleshores ocupades per la família o pels individus. La veritat, tanmateix, és que darrere aquest argot no es troba res substancialment diferent al que ens oferix el liberalisme: grans feus privats que escapen al control democràtic i que posen en perill la llibertat de tots. Aquest i no un altre sol ser el resultat d'aquest tipus de "devolucions" a la societat.

La Tercera Via pretén "renovar" la socialdemocracia convertint-la en una sort de liberalisme compassiu, i de fet aconsegueix millor el segon objectiu que el primer. En realitat, la via per a renovar i reimpulsar el poder de l'ideari i la política socialdemòcrata és justament la contrària: no es tracta d'abandonar l'ideari socialista, sinó d'actualitzar les seves idees de sempre i dotar-les de propostes polítiques realistes per al món d'avui. És a dir, just el camí que van seguir els Hayek o els Friedman, els grans ideòlegs de la revolució conservadora dels anys 80. Van viure a un món on fins i tot la dreta admetia la necessitat de la intervenció de l'Estat a l'economia i de l'existència de l'Estat del Benestar, i van donar una bolcada a aquesta manera de pensar majoritària no a força de buidar de contingut el liberalisme sinó, molt al contrari, a força de defensar un ideari radicalment liberal, amplament basat en les idees liberals de sempre però dotat d'un nou llenguatge, de nous arguments i de noves propostes.

Crec que és això, i no la suposada "renovació" socioliberal, el que necessita la socialdemocràcia: defensar les idees de sempre dotant-les d'un discurs i una pràctica adaptats al dia d'avui. La socialdemocràcia ha de basar la seva força en els seus propis valors, no en valors aliens i hostils. En particular, l'esquerra socialdemòcrata no pot seguir abdicant de la idea de que un Estat fort i poderós, sotmès a control democràtic, és la millor garantia de que els individus no seran presa fàcil de grans imperis privats constituïts al marge de l'escrutini de la democràcia. No es tracta, doncs, de garantir que vostè pugui arribar a ser Bill Gates. Es tracta de garantir que ni vostè ni ningú es veuran sotmesos al poder de Bill Gates, perquè l'Estat democràtic regit per vostè i la resta de la ciutadania no ho permetrà, és a dir, perquè garantiran que vostè tindrà la seva existència material garantida, mes enllà dels capricis dels grans poders capitalistes. I perquè garantiran, per cert, que aquests poders no arribaran mai a ser tan forts com per a disputar amb èxit a la comunitat política el seu inalienable dret a definir el bé públic. Aquest, i no un altre, ha de ser l'horitzó de la renovació de la socialdemocràcia. Dit d'una altra manera: cap a l'esquerra, no cap a la dreta.

Posted by Lluís at 7:34 PM | Permalink | Comments

La sociata basca Sara Virumbrales m'ha fet arribar el mem de "el teu post favorit". Consisteix en escollir un post del teu propi bloc, el que més t'agradi, i a continuació passar el mem a quatre blocs més. Bé doncs... hi han diversos posts d'aquest bloc que m'agraden, però potser el que més m'agrada és el que vaig escriure sobre les lliçons que el cas Carod ens ofereix sobre la mentalitat política catalana. El podeu trobar aquí.

I bé... li passo el mem a:

- La Chesi Fillol.

- L'Arseni Armengou.

- El Simio.

- La Mireia Galindo.

Posted by Lluís at 12:16 AM | Permalink | Comments

I avui, a les dues i pico de la matinada, enmig de l'estudi dels examens de setembre, ja ens trobem al començament de la Diada Nacional de Catalunya. Un Onze de Setembre que enguany gairebé no podré celebrar perquè l'Univers sembla haver conspirat per a que així sigui: no només he de treballar a la tarda, sino que el matí i la nit els he d'invertir estudiant per l'examen d'Anàlisi Demogràfica que tinc aquest dimarts 12. Però en fi, sigui com sigui és Onze de Setembre i cal dir alguna cosa al respecte, oi?

Bé, no ben bé. Podria fotre alguna xapa sobre la importància d'aquesta data, sobre la seva Història, sobre la seva actualitat; o podría fer la típica llista de bons propòsits per aquest curs que ara comença, apel·lant a la necessitat de que els nacionalistes d'esquerra ens esforcem més que mai en la lluita per la sobirania i la independència. El discurset nacionalista de cada Onze, vaja. No obstant, m'estalviaré de reiterar allò que avui dotzenes de polítics i intel·lectuals diran, i em limitaré a possar-vos aquí un discurs que, si més no, continua possant la pell de gallina. Entre d'altres coses, perquè és un discurs que mostra com pocs que l'amor i la defensa de les arrels propies no estan en conflicte amb ideals universals com la recerca de la pau. M'estic referint, clar, al famós discurs de Pau Casals davant les Nacions Unides, "I'm a catalan". Us deixo amb ell i us desitjo a tots i totes que paseu un bon Onze de Setembre.

Posted by Lluís at 2:09 AM | Permalink | Comments

La retirada del Kaiser

"Les paraules no son suficients i digui el que digui ara mai no podré expressar el molt que m'estimo aquest mon fascinant dels esports de motor i tot el que m'ha donat. Des del karting fins la Fòrmula 1 he viscut moments que mai oblidaré. Estic profundament agraït per tot el que he tingut."

Quan admires algun personatge conegut, la seva retirada sempre et deixa una especie de buit. Ens pasa amb els grups de música, amb els cantants, amb els actors, i també amb els esportistes. Un servidor ha crescut veient Fòrmula 1 des de, si no m'equivoco, el 1994, el primer any en que va guanyar un pilot que en començar el campionat era vist únicament com una jove promesa: l'alemany Michael Schumacher. Pilotant un cotxe modestet (un Ford) dins un equip aleshores també modestet (Benetton Ford, el que avui és Renault), Michael Schumacher va guanyar-li un emocionant duel al britànic Daemon Hill i es va erigir en campió mundial el mateix any en que jo començava a seguir aquest esport. Des d'aleshores i fins ara ha sigut, sense discussió, el meu pilot favorit. Amb el temps, Schumacher es convertiria de llarg en el pilot més laureat de la Història de la F-1, aconseguint set vegades (set vegades!) el títol de campió del món, la majoria d'elles amb l'equip al qual sempre quedarà associat el seu nom: el no menys mític equip de Ferrari. Els seus duels amb els seus rivals, i en especial amb el finlandés Mika Hakkinen, han sigut antològics i li han conferit a Schumacher el títol de "Kaiser" dels circuits.

L'edat, es clar, no perdona, i l'any passat Schumacher ja va fer un mal paper al campionat mundial, on tot el protagonisme va recaure en Kimi Raikkonen i en un prepotent que respon al nom de Fernando Alonso. Aquest any Schumacher s'ha recuperat, ocupa el segon lloc a la classificació i està a dos punts de superar el líder, el tal Fernando. Però, tot i així, no es veu en ell la mateixa habilitat per a gestionar el risc d'altres anys. I ha passat el que havia de passar: que ha anunciat que aquest és el seu últim any. Males noticies per a aquells que som seguidors d'aquest esport (siguem o no seguidors del Kaiser), molt males noticies per als que som seguidors de Ferrari, i pitjors noticies encara per als que som seguidors d'aquest magnífic pilot.

Feia temps que Schumacher ja no corria tant per diners com per gloria i quasi es podria dir que per diversió. La gloria ja la te assegurada, i la diversió durarà fins el final del campionat. Sigui com sigui, som molts els que li desitgem molta sort en la seva nova vida allunyat dels comandaments d'un monoplaça, i que volem veure com aquest any, el seu últim any, acaba en el final més feliç: un vuité i últim títol pel Kaiser de la Fòrmula 1.

Posted by Lluís at 7:56 PM | Permalink | Comments

La diada de Ciutadans

Davant l'assenyada i original proposta dels Boadella Boys de desplaçar la Diada Nacional de Catalunya de l'Onze de Setembre a la diada del 23 d'abril ("natural, espontània, alegre, acollidora, màgica, on tots els ciutadans catalans sortim envoltats de roses i llibres a desitjar el millor als èssers estimats amb el millor de la natura i de la cultura: la bellesa de la rosa i la seducció de les paraules"), i de canviar-li el nom de "Diada Nacional" per "Diada dels ciutadans", em veig obligat a manifestar la meva opinió: no només hi estic d'acord, sino que crec que s'han quedat curts. Heus ací algunes propostes similars per a lluitar contra el nacionalisme:

1) Podríem desplaçar la Festa Nacional espanyola al 25 de desembre, una diada natural, espontània, alegre, acollidora, màgica, on tots els ciutadans del Regne d'Espanya sortim envoltats de regals i menjar a desitjar el millor als èssers estimats amb el millor de la natura i de la cultura: la bondat dels regals i la seducció (gastronòmica) del menjar. A més, com que coincidira amb el dia de Nadal, seria una diada tan laica com el 23 d'abril, mostrant així que, com als Boadella Boys, preferim que la festivitat nacional de torn tingui connotacions religioses abans que nacionals.

2) Podríem canviar-li el nom a la Festa Nacional espanyola. Li podríem dir el Dia de los Ciudadanos. Així s'hauria acabat aquell nom, horriblement nacionalista, de Dia de la Raza Hispanidad.

3) La Policia Nacional, a partir d'ara, es podria dir Policia de los Ciudadanos.

4) El rei borbònic de torn podria deixar de ser el Rei d'Espanya i passar a dir-se Rey de los Ciudadanos.

5) La Constitució Espanyola podria deixar de fonamentar-se en la indivisible unidad de la Nación Española i podria passar a basar-se en la indivisible unidad de la Ciudadanía.

6) I, per descomptat, les seleccions esportives estatals deixarien de ser selecciones nacionales o selecciones españolas per a passar a dir-se selecciones de los ciudadanos.

Fins i tot, si ens animem, li podríem canviar el nom a España i dir-li Ciudadanía. Pot sembla ridícul... i de fet ho és. Però és que el pensament dels Boadella Boys, portat coherentment, té aquestes coses.

Posted by Lluís at 12:57 PM | Permalink | Comments

El no-nacionalismo espanyol i el teatre

Imaginin que un bon dia Albert Boadella decideix estrenar a Barcelona una obra de teatre al Teatre Lliure. Concerta les dates amb el teatre, imprimeix els cartells, en fa difusió... i de cop i volta surten l'alcalde de Barcelona (suposant que no s'hagi anat a fer les Espanyes) i/o el President de la Generalitat a dir que no, què és intolerable que un actor que malparla de Catalunya actuï en un teatre concertat per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, entre d'altres. I que pensen impedir-ho. S'imaginen el ciri que es muntaria? Jo, francament, només de pensar-ho ja oloro la tinta d'onades d'articles de la prensa espanyola/ista de El País o El Mundo en plan "La censura nacionalista llega al mundo del teatro" i coses per l'estil.

Bé, doncs al mon de l'Espanya no-nacionalista (llegeixi's en castellà) governada pels patriotes constitucionals peperos s'acaba de prohibir a un artista, en aquest cas en Pepe Rubianes, que presenti una obra de teatre a un teatre propietat de l'Ajuntament de Madrid. El motiu? Que fa uns mesos en Pepe Rubianes va fer unes declaracions molt dures sobre la obsessió d'alguns amb la unitat d'Espanya.

Parlarà demà algun dels diaris "nacionales" de que "La censura españolista llega al mundo del teatro"? No. Ni parlar-ne. Això de censurar artistes a major gloria de la pàtria ja se sap que és d'aquelles coses que només es poden fer si es fan en nom d'Espanya. És el que té el no-nacionalismo espanyol.

Ah, abans que se m'oblidi: força Pepe!

Posted by Lluís at 10:41 PM | Permalink | Comments

Nerviós

Hi ha dies que estàs nerviós. No sabries explicar molt bé per què, però de sobte te n'adones de que no saps de quina banda et trobes en aquella distinció que establia Cernuda, entre els que imprimeixen a la seva vida direcció i sentit i els que "deixen que la vida els visqui". I et posa molt nerviós. Pensar que potser el destí no està tant a les teves mans com tu pensaves. Una altra d'aquelles vivencies humanes que els Bad Religion han sabut capturar en una lletra.

Struck a Nerve, Recipe for Hate (1993), Bad Religion.

powered by ODEO

Hi ha un home gran a un autobús urbà
portant un bastó de caramel
i encara no és Nadal.
Veu una nota a l'obituari
que diu que el seu últim amic ha mort.

Hi ha un noi agafat
la seva obesa mare, enmig del fred,
mentre va a comprar tabac
i ella gasta el seu últim dólar
en una ampolla de vodka per a aquesta nit.

I me n'adono de que això pressiona un nervi,
tal com vaig haver de forçar els ulls.
Mai no pots sortir
de la línea de visió.
Com un estèril dia d'hivern
o un terreny de verd dessolador,
com un tràgic somni real
me n'adono de que això pressiona un nervi.

Cada dia passejo
amb un caràcter negatiu
a mida que em van bombardejant els superlatius,
adonant-me perfectament
de que no estic sol.
Introvertit,
busco al demà per la salvació,
però estic pensant de forma altruista
i una ola d'opresiu dubte
em converteix en una pedra.

I me n'adono que això pressiona un nervi.
Vaig enviar un murmuri a través del meu cor.
Simplement no tenim temps
per a trencar el laberint.
Com un màgic rellotge accelerat,
o un càncer a les nostres cel·lules.
Una colisió a la foscor...
Me n'adono de que això pressiona un nervi.

Intento tancar els ulls
però no puc ingnorar els estímuls
Si hi ha un propòsit per a tots nosaltres
continua sent un secret per a mi.
No em demanis que justifiqui la meva vida...

I me n'adono de que això pressiona un nervi,
tal com vaig haver de forçar els ulls.
Mai no pots sortir
de la línea de visió.
Com un màgic rellotge accelerat,
o un càncer a les nostres cel·lules.
Una colisió a la foscor...
Me n'adono de que això pressiona un nervi.

-----------

There's an old man on a city bus
holding a candy cane,
and it isn't even Christmas.
He sees a note in the obituary that
his last friend has died,

There's an infant clinging to
his overweight mother as they go to
shop for cigarettes,
and she spends her last dollar
for a bottle of vodka for tonight.

And I guess it struck a nerve,
like I had to squint my eyes.
You can never get out of the line of sight.
Like a barren winter day
or a patch of unburned green,
like a tragic real dream.
I guess it struck a nerve

Every day I wander in negative disposition,
as I'm bombarded by superlatives,
realizing very well that I'm not alone.
Introverted I look to tomorrow for salvation,
but I'm thinking altruistically,
and a wave of overwhelming doubt
turns me to stone.

And I guess it struck a nerve.
Sent a murmur through my heart.
We just haven't got time to crack the maze.
Like a magic speeding clock
or a cancer in our sells.
A collision in the dark...
I guess it struck a nerve

I try to close my eyes,
but I cannot ignore the stimuli.
If there's a purpose for us all
it remains a secret to me.
Don't ask me to justify my life...

'Cos I guess it struck a nerve,
like I had to squint my eyes.
You can never get out of the line of sight.
Like a magic speeding clock
or a cancer in our sells.
A collision in the dark...
I guess it struck a nerve.

Posted by Lluís at 1:43 AM | Permalink | Comments

Un exquisit resum de la filosofia política liberal

Via Juventudes Liberales he descobert una meravellosa introducció a la filosofía política liberal, feta en Flash. Els seus promotors son els de la International Society for Individual Liberty, xarxa internacional de caràcter liberal. Val la pena veure-ho, es tingui la opinió que es tingui sobre la filosofía liberal, perquè és un gran valor didàctic i d'una gran solidesa argumental. No dic que els seus arguments no siguin erronis (que ho son: ja ho discutiré un altre dia), però estan sòlidament lligats entre ells i s'expressen en termes precisos i sense grans filigranes, amb una gran elegància.

Sigui com sigui, estic segur que farà les delicies del company Narcís Sastre.

Podeu trobar la presentació en Flash aquí.

Posted by Lluís at 1:28 AM | Permalink | Comments

Doncs sí, jo també vull un Estat propi.

A partir d'avui 4 de setembre, i fins el dia 10 d'aquest mateix més, s'inicia una campanya promoguda pel blocaire Xavier Mir. Consisteix en titolar tots els posts que un mateix vagi publicant al seu bloc amb el nom de "Jo també vull un Estat propi". La campanya té com a objectiu mostrar la unitat de la blocsfera sobiranista-independentista a l'entorn d'aquesta consigna. Així, fins que arribi el 10 de setembre, l'autèntic títol dels posts el col·locaré al començament dels mateixos en negreta.

Que per què vull un Estat propi? Bé, em podria extendre sobre el tema... però deixem que sigui un audiovisual el que ens digui més que mil paraules.



Quin mal rollo, eh? :-)

Posted by Lluís at 2:41 PM | Permalink | Comments

He vist que darrerament s'ha obert un fil al Racó Català en relació a un article que va aparèixer fa mesos a aquest bloc i que algú va publicar a Indymedia amb l'enganyós títol de "Article contra Endavant de Lluís Pérez Lozano". Des d'aleshores, uns cinc o sis articles més han anat apareixent a Indymedia i al Racó Català, i cap d'ells els he publicat jo. M'agradaria comentar això per si les persones que han penjat aquests articles em llegeixen, i en general per a qualsevol persona que vulgui publicar un article meu a una altra web.

Aquest bloc és de Domini Públic. Això vol dir que els articles que apareixen aquí poden ser publicats, editats y distribuïts sense absolutament cap mena de restricció legal. L'excepció son els articles anteriors a l'11/08/2006, que estan sota la llicència Art Lliure i que per tant NOMÉS poden ser redistribuïts sota la llicència Art Lliure. Els articles que han anat apareixent fins ara a Indymedia i al Racó Català, que son llocs webs que estan sota llicència Creative Commons, en cap cas han aparegut que jo sàpiga amb cap referència del tipus "aquest article està sota llicència Art Lliure", amb el corresponent enllaç als termes de la llicència. M'agradaria que els termes legals d'aquest bloc, d'abans i de després de l'11/08/2006, es respectessin escrupolosament perquè si estan allà és per alguna cosa. I això és una exigència legal, insisteixo.

En segon lloc, i això ja no és una exigència sinó una petició, m'agradaria que se'm consultés abans de publicar articles meus a llocs com el Racó Català o Indymedia, que són webs de marcat caràcter polític amb un enorme volum de vísites. Ho dic perquè aquestes dues característiques poden fer que obrir un fil sobre segons quins temes pugui degenerar en un flame que no aportaria res a ningú. No dic que hagi de ser forçosament així, però si que dic que pot ser així, i que m'agradaria que els meus articles no generesin flames, ni a aquest bloc ni enlloc.

Sense anar més lluny, quan aquest article va aparèixer a Indymedia, vaig estar més ocupat defensant-me d'insults que d'arguments, tant a Indymedia com a aquest bloc. Hi va haver excepcions honroses, però la nota general diria que va ser aquesta. Jo mateix vaig prometre'm a mi mateix que no tornaria a publicar cap article ni sobre Endavant ni sobre l'espai polític on aquesta organització se situa, perquè no m'agraden els flamewars on guanya el que la diu més grosa. Ni aporten res als partidaris seriosos d'Endavant, ni aporten res als seus crítics seriosos, ni m'aporten res a mi (a banda de maldecaps). Si jo he pres aquest compromís, m'agradaria que aquells lectors que vulguin publicar noticies meves prenguesin el compromís personal de consultar-me abans de publicar-les a webs i forums de marcat contingut polític, per a que els hi pugui donar la meva opinió sobre aquest particular. Si després volen seguir o no el meu consell, és cosa seva. Però com a mínim m'agradaria que se'm demanés la opinió. No és, repeteixo, una exigència legal, sino una petició de l'autor d'aquest bloc, petició que crec que és bastant raonable.

Pel que fa al fil del Racó Català, ni ho llegiré gaire ni hi participaré, perquè pel que veig va pels 50 i pico missatges i no tinc temps com per ficar-me a un debat tan actiu. Bé, no m'hi fico per això i per altres motius, entre els quals està la meva intuició de què l'usuari que ha obert aquest fil ho ha fet amb la intenció expresa de crear un flame (nota: pel que veig, sortosament el flame encara no ha acabat d'aparèixer, tot i que algun que altre usuari ja m'ha dedicat alguna perla...), més que amb la intenció d'obrir un debat raonat i seriós. Puc equivocar-me i si és així demano disculpes a l'usuari en qüestió, però d'entrada és aquesta la impresió que m'he emportat en llegir el post que obria el fil.

O sigui que nois i noies ja sabeu: abans de publicar un article meu a un lloc qualsevol, tingueu en compte les disposicions legals que cobreixen els articles i respecteu-les escrupolosament, perquè estan allà per alguna cosa. I, abans de publicar un article meu a un lloc on hi hagi la possibilitat de que la cosa se surti de mare, us agrairia (és una petició, no una exigència) que m'ho consultesiu previament. A la part dreta d'aquest bloc hi ha la meva adreça de correu, a la qual podeu enviar-me aquesta consulta i qualsevol altra cosa que tingueu ganes o necessitat de dir-me en privat.

Ah, i pels que tenien dubtes: si, sóc l'LP_Comunista de Llibertat.com. De fet, el meu nom d'usuari del Racó Català (que no utilitzo mai) és LP_Reformista, en clar to de conya marinera cap el jo mateix de fa uns anys.

Posted by Lluís at 5:45 PM | Permalink | Comments

Ubuntu és una paraula bantu pròpia de la tribu sud-africana dels Xhosa. El significat, però, expressa un sentiment universal que palpita dins la naturalesa humana: el sentiment de que la meva Humanitat la trobo en els altres, que no puc pensar que tinc una cosa fins que tothom te garantit la possibilitat de l'accés a aquesta mateixa cosa. Al País Basc necessitaran molt, d'aquest esperit, per a encarar el procés de pau que tot just començarà ara. Per sort per a ells, un dels seus trobadors més extraordinaris, Mikel Laboa, va aconseguir capturar aquest esperit en els versos d'una cançó titolada "Martxa Baten Lehen Notak". Aquí us la deixo amb la corresponent traducció. Pur esperit Ubuntu expresat en una llengua tan ancestral com aquest sentiment.

Eguzkiak urtzen du gohian
gailurretako euria
uharka da jausten ibarrera
geldigaitza den oldarra.

Gure baita datza eguzkia
iluna eta izotza
urratu dezakeen argia
utuko den bihotza.

Bihotza bezain bero zabalik
besoak eta eskuak
gorririk ikus dezagun egia
argiz beterik burua.

Bakoitzak urraturik berea
denon artean geurea
etengfabe gabiltza zabaltzen
gizatasunari bidea.

Inon ez inor menpekorokan
nor bere buruaren jabe
herri guztioak bat eginikan
ez gabiltza gerorik gabe.

Batek goserikan diraueino
ez gara gu asetuko
beste bat loturik deino
ez gara libre izango.

---

El Sol fon damunt de tot
la neu dels cims,
torrencialment baixa cap a les valls
un impuls incesant.

Dins nosaltres és el Sol,
el cor que pot fondre
i la llum que pot gratar
gel i foscor.

Amb tanta generositat
com passió,
vegem amb claredat
tota la veritat.

Esbrossant cadascú el seu,
i entre tots el nostre
eixamplem sense interrupció
el camí humà.

Amo cadascú de sí mateix,
ningú enlloc dominat.
Units tods els pobles
tindrem el nostre futur.

En tant que hi hagi un sol famolenc
no ens saciarem.
Mentre hi hagi un sol oprimit
no ens alliberarem.

Posted by Lluís at 2:45 AM | Permalink | Comments

Primer va ser l'alcaldessa de La Garriga. Fa uns dies, la dona de Pasqual Maragall i militant històrica del PSC, Diana Garrigosa. I ara és Joan Llena, regidor del PSC a Palafrugell. Lentament, una plèiade de personatges amb un cert prestigi estan abandonant el PSC sense gaire ressò mediàtic (normal, a veure qui és el guapo que s'atreveix a entrar en problemes amb els capitans de Nicaragua...). No obstant, la noticia d'aquests abandonaments va circulant de boca en boca i de mail en mail, donant en general la imatge de que a can PSC hi ha alguna cosa que no rutlla i que es vol amagar.

S'inicia una desbandada del sector més catalanista del PSC, davant la presa de poder dels capitans del Baix Llobregat&co? Bé, em sembla què és massa d'hora per afirmar quelcom tan arriscat. El que si que està clar és que José Montilla haurà de desdibuixar considerablement les seves crítiques al nacionalisme català (que darrerament venen pujant de to) si vol conservar la unitat del partit i el seu lideratge al capdavant del mateix. Però, en el fons, tot es redueix com sempre a una qüestió de vots: si Montilla acaba sent el Redondo Terreros del PSC, aleshores durarà igual que aquest il•lustre dirigent que va portar el PSE-EE a ser una sucursal d'esquerres del PP basc. Si per contra aconsegueix mantenir amb més o menys èxit el llegat electoral de Pasqual Maragall, i no pronuncia gaire sovint allò del "¡Viva España!" que tant li agrada, aleshores igual li sortirà bé la jugada, finalment.

Els abandonaments d'aquests dies son, no obstant, un toc d'atenció a José Montilla. Què en prengui nota perquè, com és normal, els que estaran esperant amb candeletes més dimissions seran, per descomptat, ERC i ICV. Bé, ells i Pasqual Maragall, en una sort de silenciosa i passiva venjança pòstuma, tan del gust del nostre Molt Honorable President.

Posted by Lluís at 8:26 PM | Permalink | Comments