Nacionalisme de rostre cívic (II)
Al darrer article vam veure tres possibles justificacions del nacionalisme català (la de l'interès agregat, la identitaria i la cívica o republicana) i vam establir que tot intent de fonamentar un nacionalisme cívic ha de partir de la tercera visió. Aquesta, recordem-ho,partia de la base de que la patria no és ni el lloc on els individus veuen afavorits els seus interessos particulars ni el lloc on "l'esperit" de la seva nació (signifiqui el signifiqui això) es veu realitzat, sinó el lloc en els individus estan bé perquè son lliures, perquè agafen el compromís d'assegurar-se drets i llibertats els uns als altres. A priori, podria semblar que aquesta visió suposa un problema per a un nacionalisme com el català, que en totes les seves variants fa de la defensa de la llengua catalana (per exemple) un pilar del seu ideari. Tampoc queda molt clar en quin sentit es pot justificar un projecte independentista des d'una òptica republicana: en principi, si fem abstracció d'identitats culturals, no s'entén per què no podem construir una societat democràtica a nivell mundial i deixar-nos estar de nacions, com demanen molts que presumeixen d'apàtrides.
Tanmateix, una cosa és no voler fundar la nació (o la patria o com se li vulgui dir) sobre una identitat cultural perquè si, perquè és la identitat que toca, i una altra cosa voler fundar una nació sense identitat. A banda de si això és desitjable o no (i jo tinc els meus dubtes), és força, per no dir gens, impossible. La unió d'una serie de persones al voltant d'uns valors comuns acaba produint sempre una identitat que, per ser un producte simbòlic humà, es pot catalogar sens dubte de "cultural". Fins i tot si pensesim en una "nació" universal composta pel conjunt dels éssers humans, seguiria produint una identitat pròpia que representaria l'Estat que es construiria sobre la nació. Hi hauria una bandera pròpia, un himne segurament, una o més llengües oficials, una història subjectivament entesa com a pròpia, un imaginari col·lectiu sobre qui son els "pares o mares" de la pàtria, etc. En realitat, a més de natural, és bo que així sigui. És bo que els individus a més d'identificar racionalment la seva pàtria, el lloc on son lliures, també se sentin identificats amb ella i amb els seus compatriotes, precisament per aquesta percepció de la pàtria com a espai de realització de la pròpia llibertat.
Per entendre aquesta idea, pensem en l'equip d'un club de futbol. Un equip de futbol, en inici, no és sinó un club d'amics o de professionals que es reuneixen per entrenar, participar en partits i competicions i guanyar-les. L'interès de l'equip no és preservar una metafísica identitat col·lectiva, sinó jugar al futbol. Tanmateix, aviat s'acaba construint una identitat col·lectiva que neix per raons purament instrumentals però que acaba tenint valor per si mateixa i que ajuda l'equip a assolir el seu objectiu (guanyar partits): la bandera, l'himne, els uniformes, el mateix nom de l'equip... De la mateixa manera, en una república els ciutadans s'apleguen per a garantir-se mutuament drets i llibertats, no per preservar cap identitat. Tanmateix, aquesta s'acaba formant, i la seva defensa, honra i preservació acaben sent objectius importants de cara a assolir i preservar la fita fonamental de la República: la llibertat dels seus ciutadans.
Arribats a aquest punt, una lectura superficial del patriotisme republicà podria donar a entendre que aquesta visió del nacionalisme, tot i les seves bones intencions, pot acabar sent tan perillosa com la visió identitaria que comentavem a l'anterior article. Perquè en el moment en que considerem que la identitat nacional és "només" un producte del propi patriotisme dels individus i a la vegada un mitjà per a fomentar-ho, a major gloria de la patria que se suposa que ens fa lliures mitjançant la democràcia republicana, aleshores sembla que podem arribar a la conclusió de que l'Estat republicà està legitimat per a uniformitzar, brutalment si cal, el panorama identitari del territori sobre el qual mana. Un producte de tal manera de pensar és la França centralista (erròniament anomenada "jacobina", quan en realitat el jacobinisme històric francès no va tenir res a veure amb el centralisme), on la virtut republicana s'identifica amb, per exemple, l'abandonament i el menyspreu de llengües com el català o l'occità, considerades "patois" (llengua de gent paleta de poble, per entendre'ns), quan no amb la seva persecució i anihilació. I clar, un es pregunta: i jo per què he de ser republicà en francés, i no puc ser-ho en català?
Aquesta possible conseqüència del nacionalisme d'inspiració republicana entra en flagrant contradicció amb la seva aspiració principal: aconseguir i garantir la llibertat de tots els ciutadans de la República. I és aquí on la visió republicana, ben entesa, comença a ser interessant per al nacionalisme català. Recordem una vegada més que l'objectiu d'aquesta visió és la fundació d'una pàtria de persones lliures i iguals que s'autogovernen (per tant, son lliures) mitjançant l'exercici de la democràcia. La llibertat és aquí l'objectiu, i la identitat nacional, patriòtica, és el producte del seu exercici i a la vegada un mitjà per a fomentar-la. D'altra banda, veiem que el no posar fre a aquest instrument i esperit identitari pot tenir conseqüències negatives per a la llibertat dels ciutadans, en tant que la identitat patriòtica propugnada per l'Estat pot acabar ofegant la/les identitat/s cultural/s de molts individus. Quina via queda?
Doncs queda la via de fomentar el patriotisme sense fer-ho obligatori. De la mateixa manera que podem considerar d'interès general fomentar una certa cultura de l'excel·lència (mirar que la gent vagi al teatre o escolti musica clàssica, per exemple) sense imposar-la, també podem considerar d'interès general impulsar des de l'Estat un cert patriotisme que cohesioni la nació que es pretén tenir al darrere sense imposar-ho. I això vol dir com a mínim tres coses. Una, garantir el dret dels individus a no ser patriotes, a no estimar la pàtria, a cremar la seva bandera per exemple (com, per cert, no fa Espanya, pàtria purament cívica segons alguns on en realitat et poden fotre una multa o una temporadeta de presó per "injuries" a la bandera). Dues, garantir que les minories culturals o ètniques tindran dret, si així ho desitgen, a desenvolupar institucions pròpies que els permetin salvaguardar la seva pròpia cultura. Tres, que quan un territori de la pàtria estigui conformat per gent que desitja majoritariament separar-se d'ella, la pàtria en principi no ho ha d'impedir, en tant que en fer-ho estarà deixant de ser el garant de la llibertat dels seus ciutadans per a convertir-se en la seva presó. Això ens dona una primera passa per a identificar el patriotisme republicà com una manera de, si més no, excloure la idea de que els nacionalismes secessionistes o descentralitzadors suposen una amenaça per a la democràcia: una societat plenament democràtica, tot i reservar-se el dret de fomentar la identitat nacional que li sembli convenient, no pot impedir per la força la realització d'un projecte nacional alternatiu que compti amb una ampla majoria en un determinat territori de la seva jurisdicció. Al menys, no sense perdre pel camí la condició de pàtria, entesa (recordem-ho) com el lloc on un està bé, on un és lliure.
El patriotisme republicà permet, doncs, la realització de projectes nacionals alternatius a l'oficial per més que comportin la desmembració de la pàtria que es defensa. Ara bé, una cosa és això i una altra és que, des del patriotisme republicà, tot nacionalisme descentralitzador es jutgi com a bo o positiu. Una cosa és garantir el dret dels ciutadans a realitzar un projecte nacional alternatiu (sempre que les pròpies condicions del patriotisme republicà no es violin) i una altra considerar que els ciutadans tenen bones raons per a ser-ne partidaris. I doncs, quines raons (republicanes) podem tenir per a recolzar el nacionalisme català i, en particular, l'independentisme?
Tanmateix, una cosa és no voler fundar la nació (o la patria o com se li vulgui dir) sobre una identitat cultural perquè si, perquè és la identitat que toca, i una altra cosa voler fundar una nació sense identitat. A banda de si això és desitjable o no (i jo tinc els meus dubtes), és força, per no dir gens, impossible. La unió d'una serie de persones al voltant d'uns valors comuns acaba produint sempre una identitat que, per ser un producte simbòlic humà, es pot catalogar sens dubte de "cultural". Fins i tot si pensesim en una "nació" universal composta pel conjunt dels éssers humans, seguiria produint una identitat pròpia que representaria l'Estat que es construiria sobre la nació. Hi hauria una bandera pròpia, un himne segurament, una o més llengües oficials, una història subjectivament entesa com a pròpia, un imaginari col·lectiu sobre qui son els "pares o mares" de la pàtria, etc. En realitat, a més de natural, és bo que així sigui. És bo que els individus a més d'identificar racionalment la seva pàtria, el lloc on son lliures, també se sentin identificats amb ella i amb els seus compatriotes, precisament per aquesta percepció de la pàtria com a espai de realització de la pròpia llibertat.
Per entendre aquesta idea, pensem en l'equip d'un club de futbol. Un equip de futbol, en inici, no és sinó un club d'amics o de professionals que es reuneixen per entrenar, participar en partits i competicions i guanyar-les. L'interès de l'equip no és preservar una metafísica identitat col·lectiva, sinó jugar al futbol. Tanmateix, aviat s'acaba construint una identitat col·lectiva que neix per raons purament instrumentals però que acaba tenint valor per si mateixa i que ajuda l'equip a assolir el seu objectiu (guanyar partits): la bandera, l'himne, els uniformes, el mateix nom de l'equip... De la mateixa manera, en una república els ciutadans s'apleguen per a garantir-se mutuament drets i llibertats, no per preservar cap identitat. Tanmateix, aquesta s'acaba formant, i la seva defensa, honra i preservació acaben sent objectius importants de cara a assolir i preservar la fita fonamental de la República: la llibertat dels seus ciutadans.
Arribats a aquest punt, una lectura superficial del patriotisme republicà podria donar a entendre que aquesta visió del nacionalisme, tot i les seves bones intencions, pot acabar sent tan perillosa com la visió identitaria que comentavem a l'anterior article. Perquè en el moment en que considerem que la identitat nacional és "només" un producte del propi patriotisme dels individus i a la vegada un mitjà per a fomentar-ho, a major gloria de la patria que se suposa que ens fa lliures mitjançant la democràcia republicana, aleshores sembla que podem arribar a la conclusió de que l'Estat republicà està legitimat per a uniformitzar, brutalment si cal, el panorama identitari del territori sobre el qual mana. Un producte de tal manera de pensar és la França centralista (erròniament anomenada "jacobina", quan en realitat el jacobinisme històric francès no va tenir res a veure amb el centralisme), on la virtut republicana s'identifica amb, per exemple, l'abandonament i el menyspreu de llengües com el català o l'occità, considerades "patois" (llengua de gent paleta de poble, per entendre'ns), quan no amb la seva persecució i anihilació. I clar, un es pregunta: i jo per què he de ser republicà en francés, i no puc ser-ho en català?
Aquesta possible conseqüència del nacionalisme d'inspiració republicana entra en flagrant contradicció amb la seva aspiració principal: aconseguir i garantir la llibertat de tots els ciutadans de la República. I és aquí on la visió republicana, ben entesa, comença a ser interessant per al nacionalisme català. Recordem una vegada més que l'objectiu d'aquesta visió és la fundació d'una pàtria de persones lliures i iguals que s'autogovernen (per tant, son lliures) mitjançant l'exercici de la democràcia. La llibertat és aquí l'objectiu, i la identitat nacional, patriòtica, és el producte del seu exercici i a la vegada un mitjà per a fomentar-la. D'altra banda, veiem que el no posar fre a aquest instrument i esperit identitari pot tenir conseqüències negatives per a la llibertat dels ciutadans, en tant que la identitat patriòtica propugnada per l'Estat pot acabar ofegant la/les identitat/s cultural/s de molts individus. Quina via queda?
Doncs queda la via de fomentar el patriotisme sense fer-ho obligatori. De la mateixa manera que podem considerar d'interès general fomentar una certa cultura de l'excel·lència (mirar que la gent vagi al teatre o escolti musica clàssica, per exemple) sense imposar-la, també podem considerar d'interès general impulsar des de l'Estat un cert patriotisme que cohesioni la nació que es pretén tenir al darrere sense imposar-ho. I això vol dir com a mínim tres coses. Una, garantir el dret dels individus a no ser patriotes, a no estimar la pàtria, a cremar la seva bandera per exemple (com, per cert, no fa Espanya, pàtria purament cívica segons alguns on en realitat et poden fotre una multa o una temporadeta de presó per "injuries" a la bandera). Dues, garantir que les minories culturals o ètniques tindran dret, si així ho desitgen, a desenvolupar institucions pròpies que els permetin salvaguardar la seva pròpia cultura. Tres, que quan un territori de la pàtria estigui conformat per gent que desitja majoritariament separar-se d'ella, la pàtria en principi no ho ha d'impedir, en tant que en fer-ho estarà deixant de ser el garant de la llibertat dels seus ciutadans per a convertir-se en la seva presó. Això ens dona una primera passa per a identificar el patriotisme republicà com una manera de, si més no, excloure la idea de que els nacionalismes secessionistes o descentralitzadors suposen una amenaça per a la democràcia: una societat plenament democràtica, tot i reservar-se el dret de fomentar la identitat nacional que li sembli convenient, no pot impedir per la força la realització d'un projecte nacional alternatiu que compti amb una ampla majoria en un determinat territori de la seva jurisdicció. Al menys, no sense perdre pel camí la condició de pàtria, entesa (recordem-ho) com el lloc on un està bé, on un és lliure.
El patriotisme republicà permet, doncs, la realització de projectes nacionals alternatius a l'oficial per més que comportin la desmembració de la pàtria que es defensa. Ara bé, una cosa és això i una altra és que, des del patriotisme republicà, tot nacionalisme descentralitzador es jutgi com a bo o positiu. Una cosa és garantir el dret dels ciutadans a realitzar un projecte nacional alternatiu (sempre que les pròpies condicions del patriotisme republicà no es violin) i una altra considerar que els ciutadans tenen bones raons per a ser-ne partidaris. I doncs, quines raons (republicanes) podem tenir per a recolzar el nacionalisme català i, en particular, l'independentisme?
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
