El Bloc d'en Lluís Pérez

Donc si, he trobat això al Racó Català. Uns excursionistes gironins han trobat al bosc un ésser estrany, teòricament un "angel caigut", que s'assembla un colló a en Gollum:



Obviament es deu tractar d'una broma o un muntatge (n'he parlat poc en aquest bloc, però a mi això dels fenòmens paranormals em sembla pura xerrameca irracional. Algun dia parlaré del meu escepticisme). En el millor dels casos, potser el "Gollum" que apareix al video no és res mes que un pobre rodamon deforme que es refugia a la muntanya i que pel seu aspecte va acollonir els excursionistes del video. N'hi ha qui diu, també, que és un senglar, tot i que jo el senglar no el veig enlloc. No se. Jo m'apunto a la hipòtesi de que és un muntatge o una broma.

Veurem quant triga Friker Jiménez a ischtovnikovejar amb això. Temps al temps.

(Nota: divendres acabo els examens i diumenge o dilluns reprendré la meva activitat blocaire normal. El primer post after-examens el dedicaré al concert de Bad Religion al que hi aniré -solet, snif- aquest dissabte, a Lleida).

Posted by Lluís at 12:32 AM | Permalink | Comments

Quan un polític es retira, tret que sigui un criminal de guerra, més o menys tothom el lloa o si més no li fa una miqueta el llit. Passa una mica com quan una persona es mor, moment en el qual tothom oblida totes les crítiques proferides contra el mort quan encara no era el mort, per dures que hagin sigut. Si davant la mort entenc el silenci, davant la jubilació em sembla incomprensible. Si un polític ha sigut un incompetent, quin mal hi ha a dir-ho per més que s'hagi retirat? Dic tot això perquè davant la retirada de Pasqual Maragall estic veient un atac sobtat d'indulgència per part de tots els que han estat criticant-lo durant els últims mesos. "No ha estat tan mal president, tot i que ha sigut una mica entramaliat", seria el judici. Fins i tot hi ha qui diu que passarà a la història com "el President de l'Estatut".

Jo la veritat és que no puc fer un balanç positiu de la Presidència de Maragall. Això no vol dir que ho hagi fet tot malament, clar. Per gust o per necessitat política, Maragall ha arrossegat a gent com Manuela de Madre a a l'òrbita dels projectes del catalanisme polític, per més que en molts instants això hagi sigut mera pose. Maragall, a més, ha fet possible que dins del PSOE s'imposin les tesis de Rodríguez Zapatero, que no és que sigui sant de la meva devoció però que és una benedicció davant l'alternativa (és a dir, el l'ej-minigtro José Bono). A més de que Maragall, clar, ha encapçalat per primera vegada des de la restauració de la Generalitat un Govern catalanista i d'esquerres.

Però els judicis positius acabarien aquí. Per començar, Maragall ha sigut un President mancat de lideratge, que ha aparegut en tot moment com a dèbil davant de les pressions dels seus socis de Govern, de PSC i del boss Zapatero. Val a dir, a més, que si Maragall ha sigut el primer president d'un Govern catalanista i progressista des de 1977 ha sigut perquè una decisió d'Esquerra Republicana el va salvar de l'abisme electoral en que va caure després de perdre per escons les eleccions catalanes de 2003. Aquí, Maragall va demostrar com paga els favors. Primer va tolerar que el PSC es fes amb el control de la CCRTV i marginés els republicans del control d'aquest organisme. Després va acceptar la dimissió de Josep Lluis Carod-Rovira després del seu affair amb ETA, tot seguint ordres de Madrid. Finalment, en l'enèsima de les traïcions, va expulsar Esquerra del Govern. Del mateix Govern que Maragall no hagués vist mai si no arriba a ser per ERC.

A banda d'aquestes valoracions des del punt de vista republicà, Maragall no ha estat un bon President des del punt de vista de país. El govern tripartit, que ja de per si era una olla de grills, no ha comptat precisament amb un bon arbitre. Sortides de to com la del 3% o el canvi de Govern sense motiu aparent no han fet sinó enrarir l'ambient polític català encara més del que ja estava. Al final, Maragall ha acabat abandonat per tots, propis i estranys. Tal ha sigut la seva facilitat per a buscar-se enemics a dins del seu propi partit i per perdre aliats a l'exterior, com ha sigut el cas dels republicans.

Sobre el nou candidat, Montilla, he de dir que no se que dir. Per descomptat que no només no m'importa el seu origen cordovés sino que, al contrari, aquest és l'únic punt d'afinitat que li trobo, donat que jo també sóc allò que el ministre Jordi Sevilla diria "un xarnego". Hi ha qui diu que el nomenament de Montilla suposa anar de cap cap a la sociovergència. Jo diria que la sociovergència, si ha de venir, vindrà sigui quin sigui el candidat del PSC. Partint d'aquí, si hi ha un home que pot reeditar el tripartit és Montilla, un dels pocs socialistes que (diuen) es va oposar a l'expulsió d'ERC, i que a dia d'avui manté una relació fluïda amb en Joan Puigcercós.

En fi, amb aquest panorama, o s'esdevé un miracle o Artur Mas arrasarà aquesta tardor. El dubte a hores d'ara és si necessitarà suport d'ERC o del PSC i, si és així, quina de les dues opcions preferirà i, sigui quina sigui, quin dels dos partits (si no els dos) acceptaran pactar amb l'home de l'Estatutet. També podria ser que CiU guanyés per majoria absoluta, tot i que és poc probable. O que pogués governar amb el recolzament parlamentari del PP, i aleshores no tinc el menor dubte de que el seu abrandat anti-peperisme nou de trinca s'esvairia en un tres i no res. Com si no coneguéssim Convergència!

Posted by Lluís at 3:47 PM | Permalink | Comments

Com? El cas Carod? A aquestes alçades? Que no estem en temporada post-referendum? A que ve ara el cas Carod? Segur que us heu fet alguna d'aquestes preguntes quan heu llegit el títol d'aquest post. Bé, no patiu, de seguida veureu que aquest, en realitat, és un post plenament post-referendum. El que em proposo es demostrar dues coses. Una, que el cas Carod ens ensenya moltísimes coses sobre la mentalitat típica del català d'a peu d'avui en dia. I dos, que aquestes lliçons extretes del cas Carod ens aporten molta llum per entendre la signatura del pacte Mas-Zapatero, el comportament d'ERC davant d'aquest i el resultat final del referendum.

No crec que calgui recordar en que va consistir el cas Carod: l'aleshores flamant conseller en cap va reunir-se amb la cúpula de l'organització terrorista ETA per parlar sobre política, i en especial sobre la pau. Al cap de poc, l'ABC va publicar el fet sacsejant la política catalana i provocant la dimissió de Carod (previa exigència de l'aleshores candidat socialista a la presidència, José Luís Rodríguez Zapatero). Dimissió que es va fer definitiva quan ETA va declarar una treva unilateral a Catalunya, enmig d'una brutal campanya mediàtica per a criminalitzar ERC i, de retruc, els seus nous aliats del PSC-PSOE. Finalment, però, la candidatura a Madrid encapçalada per Joan Puigcercós i Carod-Rovira va obtenir 8 diputats a les eleccions i es va convertir en la quarta força parlamentària al Congrés espanyol, fet que va ser intepretat com un vot de confiança a l'actuació d'en Carod.

Jo recordo que aquells dies jo militava a Endavant i era ultra-crític amb ERC. Quan em vaig enterar d'allò del Carod, vaig parlar de bon matí amb alguns amics i colegues, propers a ERC, i em va sorprendre la seva reacció: tots coincidien en que Carod havia ficat la pota fins el fons. I això per dir-ho finament. "Idiota" o "nefast" son algunes de les coses que vaig sentir. Després, anava parlant amb més gent, de la Universitat, del barri o d'altres entorns, i tothom tenia més o menys la mateixa reacció: amb major o menor indulgència, tothom coincidia en que Carod havia comés un error garrafal. Cap al vespre, però, vaig tornar a parlar amb moltes d'aquestes persones i la reacció era completament diferent: van pasar de la crítica visceral a l'elogi més encés. El judici general era que Carod havia actuat amb bona intenció i que allò de parlar amb ETA ho havia de fer algú o no ho faria ningú. Què havia pasat pel mig? Doncs unes llarguísimes hores on la plana major del PP, aleshores al govern, i el seu braç mediàtic, amb Jiménez Losantos al capdavant, van realitzar una operació de linxament mediàtic com no es veien des de l'assetjament audiovisual que va patir el lehendakari Ibarretxe abans de les eleccions basques del 13 de març de 2001.

És a dir: al català d'a peu, fins i tot a aquell que simpatitzava amb ERC o que fins i tot els acabava de votar, li va fer falta l'ofensiva per terra mar i aire del PP i la caverna espanyolista per a decidir-se a defensar l'actuació d'en Carod. Una resposta que va sortir del cor, no del cervell. Perquè en fred, que havia pensat el cervell del català d'a peu? Doncs el que hem dit a dalt: que en Carod era un idiota i un temerari, un autèntic inepte polític. I un és pregunta: que hagués passat si no haguéssim tingut al senyor Aznar a la Moncloa durant aquelles dates? Que hagués passat si haguessim tingut un espanyolista de bones maneres o, si més no, no tan cafre com l'amic Josemari? Que hagués sigut d'en Carod si l'afer de la reunió amb ETA s'hagués conegut sota el govern d'en Zapatero o sota un govern González? És fàcil imaginar el desgast que, en qüestió de dies, hagués patit la figura de Carod-Rovira com a polític.

A mi, personalment, en aquell moment ja em va semblar curiós i avui no deixa de semblar-m'ho. Pensem en Suècia. Imaginem que, pels motius que siguin, una organització terrorista que actua a Noruega es deixa caure de tant en tant per Suècia i caminant pel temps es carrega uns quants centenars dels seus ciutadans, entre policies, regidors i simples ciutadans anònims. Un bon dia, un polític suec arrisca el seu càrrec, el seu prestigi i potser fins i tot la seva integritat física per anar a parlar amb aquesta banda i convencer-la de que deixi de matar. No ho aconsegueix, però pels motius que siguin l'organització decideix deixar en pau Suècia a canvi de res. Repeteixo, de res. És d'imaginar que els suecs vitorejaran aquest líder i el consideraran un polític d'aquells que valen realment la pena. És a dir: en un país normal, els polítics que corren riscos per causes nobles i sense tenir-hi interesos personals son, com a mínim, ben considerats per la ciutadanía.

A Catalunya, però, no. O això és el que es desprén del cas Carod. A Catalunya, correr aquesta mena de riscos i obtenir beneficis pel país a canvi de res i sense tenir-hi cap interés personal es tradueix en "ser un idiota", "ser un inepte" o "ser nefast". Cert és que finalment una bona part de la societat catalana es va posar de part d'en Carod, però va caldre un linxament mediàtic brutal per part de l'enemic arquetípic (és a dir, el PP) per a que això fos possible. I de fet, passat el temps i refredades les passions, tothom qui més qui menys coincideix en que allò va ser una estupidesa o, si més no, una mala decisió. Així és com Catalunya tracta els líders que decideixen fer alguna cosa més que escalfar la poltrona i viure del clientelisme.

I doncs, quina mena de dirigents premia Catalunya amb el seu suport i respecte? Doncs els Pujols. Els polítics que no fan massa soroll, que es guarden de ficar-se en aventures estranyes, que no s'arrisquen ni que els matin i que per res del món posen en joc el seu càrrec per més que el país hi pugui sortir guanyant. Els que volen el poder pel poder i només pel poder: aquests son els polítics que Catalunya vota, recolza i considera "homes d'Estat". Cert és que la desproporció entre el poder mediàtic d'ERC i el dels seus competidors, PSC i CiU, fa molt, però jo sospito que això és només una part de l'explicació. D'alguna manera, el català d'a peu es mira el cas Carod amb els ulls amb que un pare es mira el seu fill comunista: ets un bon nano, però la vida encara t'ha de donar moltes hosties. En canvi, gent com Mas potser creen aversió perquè es veu d'una hora lluny que només estan, com diria la Mireia, per la cosa del pasteleo i els vots, però de fet el català d'a peu considera que aquests son els bons polítics. Els que, pel propi interés, miren de no fer massa soroll i de gestionar la política sense apostes massa sonades. Els que tenen seny, paraula que en el llenguatge polític català vol dir "capacitat de no fer res que enfadi Espanya".

Perquè, en realitat, el català d'a peu si que és ben capaç d'aguantar apostes. Al cap i a la fi, desastres financers com el Forum 2004 eren apostes, i ben arriscades. Però hi ha un tipus determinat d'apostes respecte de les quals un català d'a peu sent alhora una simpatia morbosa i una por i una aversió que freguen els límits de la paranoia. Es tracta de totes aquelles apostes que, pel motiu que sigui, fan enfadar els nostres veïns espanyols. Sembla com si tota una nació hagués sigut sotmesa a un procés de condicionament skinnerià amb una associació forta entre "enfadar Espanya" i "caos i desgracia". El missatge de fons, fins i tot entre aquells que pengen una estelada l'11 de setembre, és el de "per res del món fem enfadar Espanya". L'error d'en Carod va ser aquest: fer que es donés la única situació política que sota cap concepte un català normal pot aguantar, i que és la d'una Espanya enfurismada de bat a bat.

Que té això a veure amb la truculenta comèdia de l'Estatutet? Be, aquells que comencem a descobrir el món de la bona teoria social, sabem que, amb totes les seves limitacions, la hipòtesi de la racionalitat té un poder explicatiu molt gran. És a dir, sabem que tot sovint els individus actuen segons la informació que tenen sobre quins son els millors mitjans per a aconseguir els seus objectius. En la fauna política, sobreviuen aquells que tenen per objectiu prioritari arreplegar més vots i actuen de la millor manera per a aconseguir-los. Artur Mas, que coneix bé la mentalitat del català d'a peu que hem descrit més a dalt, sabia que signant un pacte, per humiliant i insuficient que fos, els catalans l'alabarien per ser un "home d'Estat" que ha sabut quin era el moment de frenar per no fer enfadar els espanyols i per arreplegar el que fos humanament possible de la reforma de l'Estatut. De fet, me l'imagino parlant amb en Zapatero:

- Pero oye, Arturo, ¿esto no te va a causar problemas?

- No te creas, en Cataluña la gente mas o menos traga con todo.

Des de diumenge sabem que els seus càlculs, si eren aquests, eren molt encertats. La mentalitat del català mitjà va tornar a operar en els seus vells esquemes de "el que sigui amb tal de no fer enfadar Espanya", i menys encara els espanyols bons i generosos com Zapatero. El poder mediàtic del "sí" i el discurs anti-PP, tan efectiu a Catalunya, van fer la resta.

Però el cas Carod també ens ofereix molta llum sobre el que ha estat passant a Esquerra. Arrel de la decisió inicial de l'Executiva de demanar el vot nul (polític, eh), molts companys de la JERC em van fer saber el seu malestar. Tothom, qui més qui menys, ha disparat contra en Carod. Jo no vaig ser una excepció. Que si s'ha institucionalitzat. Que si li ha agafat el gustet al poder, etc. Però al cap de poc vaig començar a preguntar-me com és que l'home de Perpinyà s'havia convertit en un senyor tan excessivament prudent i tranquil. I la resposta, m'he acabat dient, és la propia Perpinyà. Si qualsevol es posa en la pell d'en Carod, veurà que no és difícil reseguir el procés psicològic que el deu haver dut a considerar que a Catalunya les apostes ardides, per beneficioses que siguin pel país, no suposen un major recolzament popular. Fins i tot al contrari, i és que la gent d'aquest país és desagraïda com ella sola. Jo, en fi, hagués tingut atacs de rabia diaris si m'hagués jugat el càrrec i el coll pel meu país i el meu país m'hagués "premiat" posant-me a les enquestes al lloc dels líders pitjor valorats. Aneu a pastar fang, hagués pensat. No se si el Carod haurà pensat el mateix, però si ho hagués fet, ho trobaria d'allò més comprensible. Com trobo d'allò més comprensible que s'hagi estovat. En fi, les angines de pit no venen perquè si. Una persona del meu entorn, que va votar ERC a les pasades conteses electorals, diu que ara ja no els votarà i que el Carod és un gilipollas, i em posa normalment com a exemple d'això l'entrevista de Carod amb ETA. Fins fa poc no sabia molt bé com contestar-lI, però ara ja ho tinc clar: : després, no et queixis de que si tenim uns polítics covards i tot això, perquè quan n'hi ha un de valent, tu dius que és un gilipollas. Ja ho deia Tocqueville, que cada poble té els polítics que es mereix.

No vull dir amb això que en Carod estigui lliure de crítica. En Carod sobretot, però també en Puigcercós, la JERC, les bases... tenim molt que replantejar-nos i una bona autocrítica per fer. Entre d'altres, la de perdre de vista moltes vegades el país en el que vivim, que és un país on la mentalitat general és la que premia les renuncies, i no els riscos; la submissió a Espanya, i no el parlar-li d'igual a igual, mirant-li als ulls. El que dic és que el cas Carod és una mostra de per què les coses han anat com han anat. Una mostra de quin és el poble que tenim. Més enllà de judicis de valor, és el que hi ha.

El que és evident és que, com deia al meu anterior post, amb una mentalitat així el projecte d'ERC és irrealitzable, perquè és evident que per independentizar-nos d'Espanya haurem de fer-la enfadar, i de quina manera. D'una manera tan gran que la mentalitat del català d'a peu no podria suportar ni de lluny. Per això, cal ser conscients de que la feina que tenim és llarga i que la batalla serà dura. Què no les tenim totes amb nosaltres i que hi ha una probabilitat molt gran de perdre's pel camí. Cal que entenguem que el màxim desig d'un català normal i corrent és prosperar i que el deixin en pau. I és precisament per aquí per on hem d'atacar: cal fer entendre el català normal i corrent que aquells qui dificulten la seva prosperitat no son els Carod, sinó els Mas. Què son els últims els que, per més aparença de tranquil·litat que donin, suposen un obstacle pel progrés de tots perquè depenen de poders fàctics que son els primers beneficiaris de la nostra dependència envers Espanya, dependència de la que sortim perdent tots els catalans i les catalanes.

Com fer-ho? No ho tinc clar. El que si que tinc clar és com no es podrà fer mai: amb la política de consum intern. Alguns dels actes de les campanyes catalanistes contra l'Estatut (també la republicana) han sigut en quasi un 90% de consum intern. Que si la Guerra dels Segadors, que si l'endèmà del 18 comença la lluita per l'autodeterminació, que si "vota independència", que si els patriotes per aquí i els traïdors per allà, que si els que voten "sí" son uns botiflers... És a dir: un esperit diametralment oposat al del 18 de febrer, on a més dels fans de la Guerra dels Segadors hi van cabre uns quants centenars de milers de persones més. Aquell dia, no se molt bé per què, una bona part dels catalans d'a peu van trencar la seva closca de pors i "mas vale pajaro en mano" i van sortir al carrer a dir que el que havia signat en Mas no era acceptable. Convindria que investiguessim que va passar aquell dia per a que tants catalans abandonesin (abandonesim?) la seva mentalitat normal i corrent. Aquella que es va fer visible durant les primeres hores del cas Carod.

Posted by Lluís at 11:19 AM | Permalink | Comments

És aquest el paper que, per més que pugui semblar irònic, hem de començar a exercir els republicans des d'ara mateix: convertir-nos en sentinelles, sentinelles crítics, de l'Estatutet. Les cúpules de socialistes, biocomunistes i convergents han deixat clar que les hi rebufa el nivell d'autogovern de Catalunya, i que aquesta reforma de l'Estatut no era un desig íntim sinó una necessitat imposada pel creixement d'una força, ERC, que venia des de feia 15 anys reclamant aquesta reforma i que havia rebut de mans dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya la clau de la governabilitat. No dubteu que les retallades post-referèndum que amb total seguretat arribaran (entre d'altres coses perquè el pacte Mas-Zapatero i el "sí" massiu al referendum han deixat clar per enèsima vegada als líders espanyols que poden colar-nos quasi qualsevol cosa) seran minimitzades o disculpades, i en tot cas s'atribuiran a la maldat de Madrid i no a les mancances del propi Estatutet.

Doncs bé, en els propers anys, ERC ha de convertir-se en el flagell implacable de tots aquells que ens van prometre el paradís amb aquest Estatutet. Dins o fora del Govern, ERC haurà de preguntar insistentment a iniciatius, convergents i socialistes que on son tots els recursos i diners que se suposava que aquest Estatutet ens aportaria. Dins o fora del Govern, ERC haurà de lluitar cada llei, haurà d'estar atenta a cada moviment del govern central per denunciar-ho si suposa cap limitació, per petita que sigui, del ja de per si minso potencial d'aquest Estatut reformat. Dins o fora del Govern, ERC ha d'exercir el paper de sentinella crític de l'Estatutet. Hem de vigilar que uns no retallin i els altres no transigeixin, però alhora hem d'assenyalar que aquestes retallades i aquestes transigències son fruit de les propies debilitats d'origen de l'Estatutet.

Ho dic perquè ERC, en els propers anys, té una tasca fonamental, entre d'altres: convertir la derrota electoral de diumenge en una victòria moral. I no només és fonamental per a la supervivència i el creixement del partit sinó que és essencial per a aconseguir canviar la mentalitat claudicant del català mitjà, la mentalitat que queda magistralment exemplificada en el "mas vale pajaro en mano" de la senyora aquella de l'anunci electoral del PSC. ERC ha de convertir-se en sentinella crític de l'Estatutet per demostrar a la ciutadania què és el que pasa quan un no sap negociar, quan un accepta que se'l mengin a una taula de negociacions i encara s'empassa resignat el resultat en base al "mas vale pájaro en mano". Es tracta d'una tasca vital, perque amb aquesta mentalitat estesa majoritàriament entre els catalans el projecte d'ERC és pràcticament irrealitzable.

I és que ERC és un partit amb un projecte per a emprenedors, per a guanyadors. Per a gent que sap que qui no arrisca no aconsegueix res. Un partit amb un projecte massa ardit i ambiciós per a la Catalunya anestesiada per 20 i pico d'anys de pujolisme i de peix al cove. No podem pretendre que aquesta situació canviï a cops de campanya electoral. Com a mínim no és cosa fàcil, i en tot cas no s'aconsegueix d'un dia per l'altre. Mentre arriba aquest canvi de mentalitats, que excedeix amb molt les nostres possibilitats com a partir, hem d'intentar esperonar-ho amb mesures senzilles i visibles per a la ciutadania. Per exemple, convertir-nos en sentinelles d'allò que Catalunya ha decidit, per més que no hi estiguem d'acord.

És clar, però, que per a emprendre aquesta tasca cal que moltes coses canviïn a la formació republicana, i que altres es consolidin. Però això ja és una altra història...

Algunes notes

- La diputada republicana i activista feminista Carme Porta ha obert un bloc. Molt recomanable, com quasi tot el que li he vist fer, dir o escriure a aquesta bona dona.

- Avui hem publicat al bloc RB (bloc sobre Renda Bàsica) un post sobre el pas enrere que aquest Estatutet suposa també pel que fa a la proposta de Renda Bàsica.

Posted by Lluís at 1:27 PM | Permalink | Comments

En principi, per "esportivitat democràtica", felicitar els votants i militants del "sí" per la seva victòria. No entraré en que la participació ha estat baixa i tot això perquè a mi em sembla que esgrimir això per a minimitzar la pròpia derrota sempre han sigut excuses de mal perdedor. És evident que la baixa participació ha estat un problema però crec que no és únicament dels partidaris del "sí". Crec que hi han raons per pensar que una bona part de l'abstenció ha sigut abstenció activa; gent que equivocadament ha preferit abstenir-se a expressar el seu rebuig a l'Estatut amb un "no", per la por al Coco, és a dir, al PP, que tan bé s'ha explotat des del PSC. En fi, sigui com sigui, els ciutadans i ciutadanes han parlat i el veredicte és el què és, mal que ens pesi a alguns. La democràcia té aquestes coses.

Avui tothom coincideix: s'obre un nou cicle. Per Catalunya, diuen alguns. Per Espanya, diuen uns altres. Per mi, a aquests dos nivells, es tracta més o menys de mas de lo mismo. Espanya continuarà exprimint fiscalment com una llimona Catalunya i no disposarem de cap mecanisme per defensar-nos. De retruc, això significarà que no tindrem diners per a afrontar cap dels problemes i reptes que se'ns venen a sobre. Ni tindrem diners per gestionar eficaçment l'immigració, ni per millorar el desastrós estat de la sanitat i l'ensenyament públics. Continuarà la cultura del café per tothom i del peix al cove. La cultura del "compte que a Espanya no s'enfadin". I el que és pitjor: si no hi ha cap novetat política extraordinària (una victòria per majoria absoluta d'ERC o alguna cosa per l'estil), ens tocarà suportar aquestes mancances durant els propers 30 anys. Avui em sento fortament desesperançat: la meva generació acaba d'hipotecar-se alegrement.

On si que s'obre un nou cicle, o si més no s'hi hauria d'obrir, és al món del sobiranisme i de l'independentisme. Per començar, la Plataforma pel Dret de Decidir hauria d'entendre que la pluralitat només es pot gestionar fins a un límit, i que la seva demora en decidir-se pel "no" els hi va restar un marge de maniobra clau. Si la Plataforma s'hagués decidit abans pel "no", la seva campanya s'hauria pogut planificar i difondre amb temps i, fins i tot, s'hauria pogut intentar repetir la fita del 18 de febrer.

També els individus concrets que se situen dins d'aquest espai polític han de reflexionar, i profundament. Perquè, ¿com és possible que el 18 de febrer s'apleguessin només a Barcelona centenars de milers de persones protestant entre d'altres coses contra el pacte Mas-Zapatero, i que el 18 de juny el "no" hagi tret resultats tan pobres? De la gent que va donar suport a la manifestació del 18 de febrer, em queden pocs dubtes de que una bona part han decidit apostar per aventures inútils com el vot nul o el vot en blanc i una altra bona part ha decidit abstenir-se. I fins i tot n'hi hauran hagut molts que hauran votat un "sí-crític" per por a votar el mateix que el PP. Aquesta gent hauria de reflexionar seriosament sobre la seva falta de consistència, sobre la seva facilitat per passar del "patria o mort" a la falta de compromís amb les opcions que d'una manera real poden significar un fre a les retallades d'autonomia que venen de Madrid.

Però qui ha de fer una major autocrítica ha de ser el món republicà. Una profunda reflexió autocrítica sobre l'estratègia, les formes, el discurs i la mateixa estructura de decisions del partit. I és que per començar, s'ha d'acabar la imatge d'uns dirigents que prenen una decisió en un tema importantísim com és el sentit de vot en un referèndum i una militància que els obliga a canviar de parer a cop d'assemblea. A mi em sembla que això no està malament, però inevitablement els mitjans ho venen com que els dirigents "no es creuen el que voten" i, en efecte, la gent ho percep així. Estic proposant acabar amb la democràcia interna a ERC? No, al contrari: estic proposant que si ens la creiem, ens la prenguem seriosament. I això vol dir que en un tema com l'Estatut l'Executiva ha de consultar la militància abans de prendre cap decisió, per provisional que sigui. A banda de que, òbviament, ha de seguir sent el Consell Nacional qui ratifiqui les decisions provisionals de l'Executiva i les converteixi en definitives.

En segon lloc, hem de revisar la nostra política d'aliances. I això vol dir una major duresa a l'hora d'establir-les. Parlo de "blindar" els pactes, de govern o no, per a assegurar-nos de que els nostres eventuals aliats, que sempre seran o CiU o el PSOE-PSC i el seu eco (és a dir, ICV) no tornin a fer de les seves. Per exemple, vaig sentir-li a algú que si tornem a signar un pacte amb el PSC hauríem d'incloure-hi una clàusula que digués que els canvis de govern s'han de notificar amb 15 dies d'antelació a ERC de manera confidencial o si no no es fan. Seria com per pensar-s'ho, tenint en compte les varies juguesques que ens hem empassat amb tota la ingenuïtat del mon.

Un altre element que hauríem de revisar i del que hem sigut víctimes durant aquest referèndum és el discurs anti-PP. És un discurs que ha sigut bàsicament produït per ERC (abans a Catalunya, per més mala memòria que tinguin ara convergents i socialistes, tothom tenia trapicheos polítics amb ells) i que en part ha de continuar, perquè des d'una òptica independentista i d'esquerres és òbviament bo que a Catalunya el PP sigui una força que no compti en cap sentit. Però, en gran part, hem de fer entendre a la gent varies coses. En primer lloc, que molts dels comportaments que els catalans més critiquen del PP, com ara l'espanyolisme centralista i ranci, son abastament compartits per sectors, no ja del PSOE, sino del mateix PSC. En segon lloc, que a la hora de fer polítiques socials la diferència entre el PP i CiU és molt minsa. I en tercer lloc, que la política, i en especial la política catalana, consisteix en quelcom més que en portar-li la contraria al PP. I és que, si a Catalunya s'instal·la el discurs de "el que sigui amb tal d'anar contra el PP", un discurs eminentment en clau espanyola, aleshores qui surt més beneficiat no és ERC sinó el PSC. Si volem que aquestes tres coses siguin compreses per la gent, el millor serà que comencin des de demà mateix a ser presents al discurs republicà.

I, finalment, hem d'abandonar un altre discurs: el discurs de "la culpa de tot és d'Espanya". No només perquè no respon a la realitat, sinó perquè no ens permet evidenciar que tot sovint les pitjors amenaces a la sobirania d'aquest país no venen de Madrid ni dels partits espanyolistes com el PP, sinó que l'enemic més immediat i més important està aquí dins, a Catalunya: són els cercles de poder que van "convidar" a Artur Mas a tancar a la baixa l'Estatut. Son les mateixes famílies que porten un parell de segles governant de facto Catalunya, que tenen tentacles i familiars a tots els partits catalans menys a Esquerra, i que veuen aquesta com un càncer a extirpar. És aquesta gent la que sempre tallaran tot intent de reduir o eliminar la dependència de Catalunya envers Espanya, perquè d'ella treuen diners i poder. Hem de construir el nostre discurs sobre una idea-força que és que el pitjor enemic de Catalunya no és Espanya sinó la Catalunya alt-burgesa.

Però en fi, més enllà de l'autocrítica, cal també felicitar-se per vàries coses. Una, perquè tot i les vicissituds internes, ERC ha optat per l'opció que a mig-llarg termini més la beneficia. Perquè no dubteu que aquest Estatut exhaurirà el seu potencial (si és que en té) en un temps record, i quan les coses no funcionin Esquerra serà la única que podrà dir allò de "nosaltres ja dèiem que això no era suficient". Dues, perquè finalment el 20% de "no" és sens dubte una derrota però és suficient com per salvar les naus. I tres, perquè tot i que molta gent hagi decidit no seguir la consigna republicana, el cert és que optar pel "no" ha permès que ERC torni a exhibir aquella imatge de partit de principis què, a falta de grans imperis mediàtics com els que tenen els nostres rivals, és la única carta que podem jugar per guanyar-nos el cor, la retina i el cap dels catalans i les catalanes.

I sobre els catalans i les catalanes també voldria fer una última reflexió, i és la mateixa que ha fet Pasqual Maragall: a partir d'ara, s'ha acabat el discurs del victimisme. Només que ell ho estenia a tot Catalunya i jo ho restringeixo a aquells que no han votat "no". En efecte, tinc molt clar que en els propers 10 o 15 anys cada vegada que em trobi un català que es queixi del dèficit fiscal, de que no ens reconeixen com a nació o de que no tenim seleccions propies, el primer que li preguntaré és "tu què vas votar el referendum del 18 de juny del 2006?". Perquè si em diu que es va abstenir, va votar nul o va votar en blanc, li diré "la propera vegada, espabila". I si em diu que va votar "sí", li diré rotundament que no té el més mínim dret a queixar-se, perquè per més "crític" que fos el seu sí (i ja veureu, temps al temps, com molts dels "si-entusiastes" d'avui, d'aquí a uns anys voldran fer veure que van ser "sí-crítics") tothom sabia que serviria per legitimar l'Estatut. Caldria que tots els que hem votat "no" ho recordèssim a perpetuïtat als nostres compatriotes. Què els hi recordèssim que dir sempre "sí" a les engrunes que cauen de Madrid en base al "mas vale pajaro en mano", que diu aquella senyora de l'anunci del PSC, pot ser molt reconfortant però té les seves conseqüències. Que en una negociació de vegades cal donar a entendre que un està disposat a doblar l'aposta. I que, per ser lliure, de vegades cal dir "no".

I en fi, demà, després de mesos de defensar el "no", tornaré a inserir plenament el meu cervell a la Catalunya real. A una Catalunya que ha aprovat apàticament la seva llei fonamental. Una Catalunya que viu i respira desesperança i incertesa envers el futur, i por i reverència envers els diktats del ribot de Madrid. Una Catalunya que, quan vegi com la nova joguineta estatutària se li trenca en poc temps, es dedicarà a dir que el papa Madrid la tracta malament.

Si, tot un moment gloriós per ser català.

Posted by Lluís at 2:15 AM | Permalink | Comments

CHE FECE... IL GRAN RIFIUTO

Per a certs homes tanmateix ve un dia
que han de dir el gran Sí o el gran No.
És evident tot d'una qui era que tenia
a punt dins seu el Sí, i en dir-lo va endavant
cap a l'honor i la convicció.
Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen
a preguntar-li, "No" repetirà.
I, amb tot, aquell "No" -l'exacte que calia-
l'aterra per tota la vida.

Avui arribem al final d'aquesta campanya estatutària. Han sigut dues setmanes marcades per la decidida voluntat del PSC d'espanyolitzar la campanya i de centrar-la en el conflicte PSOE-PP, on saben que tenen les de guanyar perquè Catalunya és visceralment antipepera; per la voluntat de CiU de fer pre-campanya electoral; per una campanya d'ERC que s'ha adormit i no ha sabut aprofitar el fet de que quan la campanya del "sí" encara estava en volquers els del "no" ja portàvem setmanes galvanitzats i mobilitzats; per un Zapatero i un Maragall que han dit que aquest Estatut ha de durar 30 anys com a mínim; i per un PP en principi discret i calladet (normal: votar el mateix que ERC a ells si que els suposava un problema), pero que davant les protestes contra els seus actes ha vist un filó per fer victimisme (de cara a Espanya, no pas a Catalunya) que ha fet que es posesin xulos, tal com al PSC li interessava. D'ICV no parlo perquè més o menys se'ls pot considerar com una sub-campanya del PSC.

I que voleu que us digui, us semblarà que faig autobombo però diria que els únics que hem parlat de l'Estatut en primera plana hem sigut nosaltres, els del "no". Més per necessitat que per virtut: tenint en compte l'enorme potencial mediàtic dels del "sí", la única manera d'arribar al cor i al cap dels catalans i catalanes era mostrant-los que si ens oposàvem a l'Estatutet de la Moncloa no era pas per radicalisme o per purisme. I cap (i quan dic cap vull dir cap) de les qüestions que hem llençat a la palestra han sigut mai respostes pels partidaris del "sí". Entre d'altres coses, hem preguntat quants diners rebrem gracies a aquesta reforma de l'Estatut. (Silenci) Si és o no és veritat que els nivells de solidaritats es fixaran en una conferència de les 17 comunitats autònomes, 9 de les quals son beneficiaries netes del dèficit fiscal català. (Silenci) Si és o no és veritat que el preàmbul de l'Estatut (que no l'Estatut) diu que el Parlament català ha reconegut Catalunya com a nació, i no que Catalunya és una nació. (Silenci) Si és o no és veritat que Zapatero va incomplir els seu compromís d'aprovar l'Estatut que sortís de Catalunya. (Silenci)

No. Els del "sí" han preferit parlar de temes que no tenen res a veure amb l'Estatut que es votarà aquest diumenge. Han volgut parlar del PP, de com de dolents son, de que porten banyes i cua, de que el PP vota "no" i de que com a conseqüència votar "no" és votar el PP. I el pitjor del cas és que molta, moltíssima gent sembla que s'ho ha empassat. Catalunya ha fabricat un monstre: el monstre del PP. Un monstre mediàtic que serveix eficaçment els socialistes. Els republicans ens hauríem de preguntar quina és la nostra responsabilitat en aquest fet, perquè de tenir-ne jo crec que en tenim.

Per davant queda diumenge. I avui està plovent, igual que ahir a la nit: bones noticies. Això vol dir que diumenge segurament farà un Sol d'aquells esplendorosos. D'aquells que aconsegueixen que els "poyovoyavotarquesí" (domingueros que es prenen la política com si fos un partit de futbol, on l'important és que guanyin els seus -normalment el PSC- i on per tant es vota el que el partit digui, sigui el que sigui) s'abstinguin i vagin a la platja.

Més enllà d'això, no m'atreveixo a dir quines perspectives tenen el "no" i el "sí". Per un cantó, tothom té molt clar que guanyarà el "sí". Jo mateix ho considero el resultat més probable. D'altra banda, però, el "no" té al darrera una quantitat de gent, d'associacions, de professionals... tant ampla (fins i tot existeix una plataforma d'Arquitectes pel No!) que em costa pensar que no té cap possibilitat de donar una sorpresa. I, en tot cas, no crec que baixi del 35%. I un 35%, en una campanya on els media catalans han estat quasi unànimement fent-li la feina bruta al "sí", ja seria tot un triomf.

No us penseu que votaré "no" amb alegria. Em dol, però no per la coincidència de vot amb el PP (tenint en compte que els feixistes de la Plataforma x Catalunya voten "sí", quasi em sento alleugerit i tot en això de les coincidències de vot). Em dol perquè jo voldria votar "sí" a l'Estatut del Parlament de Catalunya. Voldria que la Generalitat de Catalunya tingués per fi els diners que es necessiten per modernitzar aquest país i construir un bon Estat del Benestar. Voldria referendar la meva confiança en un govern catalanista i d'esquerres que ara ja ni tan sols existeix. Voldria que la cosa hagués acabat en un èxit i que ara, feliçment, tots els catalanistes anèsim a votar "sí" units. Però no ha pogut ser. La ingenuïtat d'ERC, la submissió del PSC i ICV i les ànsies de poder de CiU han acabat amb una oportunitat històrica i han dividit, una vegada més, el catalanisme. Un cop més, els catalans es divideixen i Espanya hi surt guanyant. Si, hauré de dir "no" a aquesta ensarronada, i em dol. Però, com diu el poema de Kavafis, si dilluns m'ho tornen a preguntar, tornaré a dir "no". I és que com el poeta ens ensenya, fer-se gran és aprendre a decidir, i aprendre a decidir vol dir aprendre, també, a dir "no".

Posted by Lluís at 12:12 PM | Permalink | Comments

1) M'estimo molt la meva xicota, la Mercè. Més que a res i més que a ningú en tot el món i en tota la meva vida. No ve a compte de res però ja fa temps que tenia ganes de dir-ho aquí.

2) He fet 21 anyets. El passat 8 de juny. I espero que el 18 de juny Catalunya arribi a la seva majoria d'edat, que diria Kant.

3) Incorporo al bloc dos nous enllaços. Un és el bloc d'un antic company de militància endavantera i actual sindicalista, Roger Gili. Una persona amb les idees al cel i els peus a terra, com ha de ser. L'altre és del militant de JERC - Sants, Arseni Armengou. Es diu La Tenalla i és un bloc MOLT recomanable. Hi trobareu reflexions racionals, serenes, intel·ligents i interessants. Crec que dels blocs que porto llegits de militants de JERC és, de llarg, el millor.

4) Molt important: aquest divendres 16 hi ha l'acte (conjunt) de cloenda de les campanyes pel NO de la Plataforma pel Dret de Decidir i de Diguem No. Es farà de 19h a 21h, i consistirà en la construcció d'una gran senyera estesa al terra formada per clavells vermells i grocs que tothom pot recollir i col·locar. S'estendrà des del monument a Rafel de Casanova fins l'Arc del Triomf. És molt important que tothom qui pugui hi vagi. Cal demostrar que els que estem pel "no" som molts més dels que diuen les enquestes. Jo surto de treballar a les 20:30 però miraré d'anar-hi corrents. Més informació, aquí.

Posted by Lluís at 11:57 AM | Permalink | Comments

Torno a penjar un copy-paste, però aquest cop d'un escrit que jo mateix he redactat. Es tracta d'un mail en cadena amb una serie de notes crítiques sobre les "enquestes" d'opinió aparegudes aquests dies a diferents mitjans catalans. M'agradaria que hi donesiu la màxima difusió possible perquè és important que la gent sàpiga tot això. Aquí va:

-----------------------

La credibilitat de les "enquestes"

Segurament hauràs vist que aquests últims dies s'han multiplicat les enquestes sobre el referèndum del 18 de Juny a la premsa escrita. Totes preveuen dades que segurament a tots ens estranyen: una participació altísima (del 60%, diuen) i un triomf aclaparador del "sí". L'objectiu és clar: desanimar els votants del "no", encoratjar els del "sí" i fer decantar els indecisos pel "sí" (tothom vol estar del bandol guanyador).

El cas és que segurament coneixes poques persones que aniran a votar i encara menys que votaran "sí". Però clar, si ho diuen les enquestes, deu ser veritat... no?

Doncs no. Abans de creure't les enquestes, hauries de saber algunes coses:

1) Les enquestes de la premsa d'aquest país tendeixen sovint a "equivocar-se", i més concretament a equivocar-se en la linia del que li interessa als que manen. Hi ha precedents. Per exemple, abans del referendum de la Constitució europea totes les enquestes preveien una participació de quasi el 70% i al final es va quedar en un ridícul 40%.

2) Les enquestes publicades aquests dies tenen nombroses contradiccions internes. Per exemple, s'assenyala que quasi tots els votants dels partits del sí (PSC, CiU i ICV) votaran "sí", mentre que la meitat de l'electorat dels partits del "no" (ERC i el PP) desobeeixen el partit i es decanten pel "sí". Això suposa quasi el 80% de l'electorat. Però després les enquestes més optimistes només registren un 60% de votants del "sí". Com és possible?

3) Són enquestes preparades en setmanes, executades en dies i analitzades en hores, segons diuen els propis diaris. Una enquesta ben feta requereix de mesos de preparació.

4) Son enquestes poc transparents: quasi cap diari ha publicat la fitxa tècnica de les enquestes, de manera que no sabem si s'han realitzat correctament (és a dir, intentant agafar una mostra significativa i estratificant segons municipi, classe, sexe, edat...) o si per exemple s'han realitzat totes a Cornellà, municipi socialista on obviament el "sí" deu comptar amb molt de suport.

5) I finalment, el més important: son enquestes ridículament petites. L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, teòricament un centre acadèmic respectable, estava feta sobre una mostra de 1400 persones, i totes les altres han estat basades també en mostres de mil o mil i pico persones. Això, a un país com Catalunya, amb un cens electoral de 5 milions de persones, significa extreure conclusions d'un estudi fet sobre ¡un 0,03%! de la població. Això, proporcionalment, seria el mateix que anar a un barri de 10.000 persones, fer-li una enquesta a 3 i pretendre que això és un estudi significatiu sobre el que pensa el conjunt del barri.

Per tot això:

1) NO ET FIÏS d'aquestes enquestes, ja que ni tan sols son enquestes en un sentit estricte (les enquestes es preparen amb temps i amb mostres significatives), sinó sondejos.

2) NO ET FIÏS d'aquestes enquestes, ja que enquestes similars van fracassar estrepitosament en anteriors consultes electorals, curiosament sempre en la línia del que interessa als que manen.

3) NO ET FIÏS d'aquestes enquestes, ja que cauen en nombroses contradiccions.

4) NO ET FIÏS d'aquestes enquestes, ja que els diaris no han publicat la metodologia utilitzada per dur-les a terme i per tant no tenim manera de saber si segueixen un mínim rigor o si estan totalment esbiaixades (com segurament ho estan).

Votis el que votis, si us plau, vota en base idees, i no en base a enquestes cuinades al gust dels que manen. I no oblidis reenviar això a tots els teus contactes. Si anem a votar, hem de saber distingir la palla del gra.

Posted by Lluís at 12:29 AM | Permalink | Comments

Tenia pensat parlar aquests dies de l'Arcadi Espada i dels incidents esdevinguts a Girona aquests últims dies, però malauradament continuo presoner dels examens i la feina. Per tant, aquest post torna a ser un copy-paste però sobre un altre tema: sembla ser que Jaume Farrerons, ex-underboss de la ultradretana Plataforma per Catalunya i actual membre de Ciutadans de Catalunya, està barallat amb Arcadi Espada. En concret, l'acusa d'anular la democràcia al si de Ciutadans de Catalunya i de voler convertir-lo en un satèl·lit del PP. No he pogut confirmar la notícia o sigui que no és 100% segur, però el cas és que avui m'he trobat un comentari signat per Jaume Farrerons on deia totes aquestes coses i moltes més. Aquí ho teniu:

-------------------

EL FRAU CÍVIC D’ARCADIO ESPADA

Els afiliats i simpatitzants de Ciutadans de Catalunya esperàvem il•lusionats que s’obrís el meló d’aquest projecte i poguéssim a la fi tastar el seu gust real, un gust que, tothom s’ho creia aleshores, havia de ser força diferent que el de la resta de partits parlamentaris. Tothom havia vingut aquí, en efecte, pensant en un partit de ciutadans, de la gent del carrer, dels treballadors i les mestresses de casa, etcètera, no en una màquina de fabricar vots al voltant d’un grup d’especialistes de l’escàndol i polítics professionals al servei, com sempre, del món dels negocis.

Tanmateix, hi havia coses que ja feien sospitar una mica de l’elitisme petitburgès dels 15 apòstols fundadors, el qual començava a semblar de temps ençà que ultrapassaria la mera signatura lletraferida de manifestos. Els qui ja hem vist anar-se’n en orris uns quants projectes suposadament cívics, varem mantenir una actitud vigilant i crítica, fins que els pitjors pronòstics s’han ara confirmat i, a més, pel cantó més inesperat. Nosaltres varem témer, ho reconec, que els sectors procedents del PSC practiquessin una cacera de bruixes amb els elements no socialistes, i ens varem trobar amb l’agradable sorpresa de veure com el segon manifest declarava que Ciutadans de Catalunya era un projecte transversal, obert a tothom... En fi, que ja no era de centre esquerra, com declarà urbi et orbi el primer manifest. Un avenç i una victòria pels qui volíem un partit basat en els valors ètics democràtics i no en les ideologies, en el principi assembleari i no en els dogmes doctrinals de qualsevol signe, etcètera.

Però alhora aquest segon manifest, que anava firmat amb la sigla de l’organització tot i que sols quinze persones l’havien redactat, no es va posar mai a l’abast de la base, de la mateixa gent a la qual reivindicava, tot donant la paraula als afiliats, que ja eren gairebé 2000 en aquells moments, per tal de ratificar-lo. El segon manifest, efectivament, el signava Ciutadans de Catalunya, però sols s’havia deixat parlar els figurants de la cultura, que actuaven dintre de l’associació com una petita oligarquia més, de les moltes que ja coneixem a Catalunya. I van actuar així, ara ho sabem, perquè les agrupacions de Terrassa, Rubí, Santa Coloma, Sabadell, Hospitalet i de la resta del cinturó de Barcelona, majoritàriament d’esquerres, persones que no es dediquen a la “cultura” sinó que treballen a fàbriques, botigues i magatzems, haurien presentat esmenes democràticament impol•lutes que anaven en la direcció diametralment oposada a decisions adoptades de bell antuvi pel Sr. Espada. Car, en efecte, aquest defensor dels drets civils havia ja establert, d’esquenes a l’assemblea general de socis, únic òrgan sobirà en qualsevol organització democràtica, convertir Ciutadans en la peça que li cal al PP per governar Catalunya.

Aquesta decisió es va traduir en el nomenament a dit de dues persones, els senyors March i Domingo, que havien de conduir el procés precongressual del partit sense passar per la preceptiva assemblea general de socis, fins a la planificada estació d’arribada: diners i poder. Tot i que les agrupacions van protestar davant el Sr. Francesc de Carreras, sol•licitant un camí diferent a l’establert pel reglament que el Sr. Domingo imposà als socis, De Carreras ni es va dignar a contestar la gent que tant s’estima. Segons les bases d’esquerres, el Sr. March representa la dreta i el señor Domingo el centre dreta de Ciutadans de Catalunya, però en realitat aquesta lectura ideològica de la qüestió impedeix de detectar la dada més important en tot l’assumpte, a saber: que March i Domingo, amb Arcadi Espada i Francesc de Carreras com a mentors dins el grup fundador, representen la continuïtat de l’actual sistema de partits, controlats per petites oligarquies, i el final del somni d’un moviment assembleari de ciutadans nus al voltant d’Albert Boadella.

En canvi, l’estructura organitzativa oligàrquica, que es pot dir de dretes, de centre o d’esquerres però serà sempre el mateix pel que fa als valors ètics, permet que els senyors Domingo i March, amb el Sr. Espada quant figurant mediàtic, puguin conduir Ciutadans de Catalunya en la direcció que a ells els convingui, en aquest cas, la de esdevenir un satèl•lit del PP que xuclarà els vots castellanoparlants del cinturó de Barcelona allà on personatges com Piqué no poden somniar-ho ni de broma. I aquests vots aniran contra el nacionalisme, és cert, però també a la butxaca de la dreta econòmica, catòlica o no, corrupta o no, però en qualsevol cas gens favorable als interessos de la gent treballadora que viu en els indrets esmentats.

Per això parlem del frau cívic del Sr. Espada, perquè es presenta com a campió dels drets civils, però aquest cartell sols servirà de coartada per esclafar els drets socials de les persones que diu defensar. Això sense comptar que per aconseguir els seus objectius, aquest grupet de personatges, que fan dins el seu partit el mateix que critiquen com a vicis del nacionalisme, haurà d’esclafar sense pietat tota iniciativa de convocar una assemblea general de socis, com efectivament ja ha passat en el fòrum intern de Ciutadans, fet que ha provocat la meva fulminant baixa com a associat. Així, doncs, gràcies, Sr. Espada, per enganyar tots els treballadors que esperaven de vostè una política social i no sols una política antinacionalista, gràcies per prendre’ns el pel una vegada més, que per això estem els ciutadans, però sàpiga que molts afiliats farem el possible per punxar-li el globus i que aquest frau moral li costarà força car en termes electorals.

Jaume Farrerons

Posted by Lluís at 11:09 AM | Permalink | Comments

Com que vaig molt ocupat pels examens i no tinc temps per escriure, i com que aquests dies hem vist una mica de paranoia religiosa als mitjans (perquè se suposa que hem passat per una data dimoniaca segons la simbologia cristiana), us deixo amb un clàssic de la sàtira de la religió. Està extret de la web del Círculo Escéptico. Que ho disfruteu!

-------------------------

BESANDO EL CULO DE HANK

Esta mañana han llegado a mi puerta una pareja bien vestida y bien peinada. El hombre habló primero:

Juan: Hola, yo soy Juan y esta es María.
María: Hola, estamos aquí para invitarte a besarle el culo a Hank con nosotros.

Yo: ¿Cómo? ¿De qué estás hablando? ¿Quién es Hank? ¿Y por qué tendría que querer besar su culo?

Juan: Si tú besas el culo de Hank, te da un millón de dolares; y si no lo haces, te cubre de mierda.

Yo: ¿Cómo? ¿Es que es alguna clase de extraño pervertido?

Juan: Hank es un multibillionario filántropo. Hank construyó este pueblo. Hank posee este pueblo. El puede hacer lo que quiera, y lo que quiere hacer es darte un millón de dolares, pero no puede si tú no besas su culo.

Yo: Eso no parece tener mucho sentido. ¿Por qué?...

María: ¿Quien eres tú para cuestionar los deseos de Hank? ¿Es que no quieres el millón de dolares? ¿Es demasiado un pequeño beso en el culo?

Yo: Bueno quizás, si es legítimo, pero...

Juan: Entonces vamos a besar el culo de Hank.

Yo: ¿Besais el culo de Hank frecuentemente?

María: Oh, sí, continuamente.

Yo: ¿Y os ha dado el millón de dolares?

Juan: Bien, aún no. No se puede recibir el dinero hasta que no te marchas del pueblo.

Yo: Entonces, ¿por qué no os marchais del pueblo y recibís el millón de dolares?

María: No puedes marcharte del pueblo hasta que Hank te lo diga, o de lo contrario no recibes el dinero y él te cubre de mierda.

Yo: ¿Conoceis a alguien que haya besado el culo de Hank, que se haya marchado y que después haya regresado con el dinero?

Juan: Mi madre le besó el culo a Hank durante años. Ella se marchó el año pasado, y estoy seguro de que tiene el dinero.

Yo: ¿Has hablado con ella desde entonces?

Juan: Por supuesto que no, Hank no lo permite.

Yo: Entonces, ¿cómo sabes que tiene el dinero si no has hablado con nadie que lo haya recibido?

María: Bueno, antes de que abandones quiero darte una pequeña muestra. Tal vez tengas un accidente, tal vez ganes un pequeño premio en la lotería, tal vez encuentres un billete de veinte dolares en la calle.

Yo: ¿Y qué tiene eso que ver con Hank?

Juan: Hank tiene ciertas "conexiones"

Yo: Lo siento, pero esto suena como si fuera un extraño juego de consola.

Juan: Pero es un millón de dólares, ¿puedes realmente arriesgarte? Y recuerda, si no le besas el culo, te cubre de mierda.

Yo: Tal vez si pudiera verle, hablar con él, tener detalles sobre él...

María: Nadie ve a Hank, nadie habla con él.

Yo: Entonces, ¿cómo le besais el culo?

Juan: En ocasiones únicamente le mandamos un beso y pensamos en su culo. Otras veces besamos el culo de Karl y él se lo transmite.

Yo: ¿Quién es Karl?

María: Un amigo nuestro. Él es quien nos ha hablado sobre besar el culo de Hank. Todo lo que tenemos que hacer es invitarlo a comer de vez en cuando.

Yo: ¿Y vosotros habeis creído sus palabras cuando ha dicho que existe un Hank, que Hank quiere que le beses el culo y que te recompensará?

Juan: ¡Oh, no! Karl tiene una carta de Hank de hace mucho tiempo donde lo explica todo. Aquí tienes una copia para ti, míralo por ti mismo:

Del escritorio de Karl

1. Besa el culo de Hank y el te dará un millón de dolares cuando te marches del pueblo.
2. Bebe con moderación.
3. Cubre de mierda a aquellos que no sean como tú.
4. Come bien.
5. Hank dictó esta carta él mismo.
6. La luna está hecha de queso verde.
7. Todo lo que dice Hank es cierto.
8. Lávate las manos despúes de ir al baño.
9. No uses alcohol.
10. Come tus salchichas en bollos, sin condimentos.

Yo: Esto está escrito en papel con el membrete de Karl

María: Hank no tiene papel.

Yo: Tengo la impresión que si lo comparamos encontraremos que esta es la letra de Karl.

Juan: Por supuesto, pero Hank lo dictó.

Yo: Pensaba que deciais que nadie puede ver a Hank.

María: No ahora, pero hace tiempo hubo algunas personas.

Yo: Pensaba que deciais que era un filántropo. ¿Que tipo de filántropo cubre de mierda a la gente solo porque sean diferentes?

María: Eso es lo que Hank quiere, y Hank siempre está en lo cierto.

Yo: ¿De dónde has sacado eso?

María: El punto 7 dice que: "Todo lo que dice Hank es cierto" ¡Ésto es suficiente para mi!

Yo: Quizás vuestro amigo Karl hizo las normas él mismo.

Juan: ¡Imposible! El punto 5 dice: "Hank dictó esta carta el mismo". Al mismo tiempo, el punto 2 dice "Usa el alcohol con moderación", el punto 4 dice "Come bien" y el punto 8 dice "Lávate las manos despúes de ir al baño". Todo el mundo sabe que esto es cierto, por lo tanto, todo lo demás debe ser cierto también.

Yo: Pero el punto 9 dice "No uses alcohol", lo cual entra en conflicto con el punto 2, y el 6 dice "La luna está hecha de queso verde", lo cual no es cierto.

Juan: No existe contradicción entre los puntos 2 y 9, el segundo simplemente clarifica el primero. Y por lo que respecta al 6, tú nunca has estado en la Luna, por lo que no puedes hablar con seguridad.

Yo: Los científicos tienen claramente establecido que la Luna esta hecha de roca...

María: Pero ellos no saben si la roca viene de la Tierra, o del espacio exterior, por lo que puede ser fácilmente queso verde.

Yo: Realmente no soy un experto, pero pienso que la teoría de que la Luna fue "capturada" por la Tierra ha sido descartada. Por otra parte, no saber de dónde viene la roca no la convierte en queso.

Juan: ¡Ajá! Acabas de admitir que los científicos cometen errores ¡pero nosotros sabemos que lo que dice Hank es cierto!

Yo: ¿Lo sabemos?

María: Por supuesto, el punto 5 lo dice.

Yo: Estais diciendo que Hank siempre está en lo cierto porque la lista lo dice, la lista es cierta por que Hank la ha dictado, y sabemos que Hank la ha dictado por que la lista lo dice. Esta lógica circular no se diferencia en nada de decir que Hank es verdad por que lo dice Hank.

Juan: ¡Ya lo está comprendiendo! es reconfortante ver que alguien se está acercando a la forma de pensar de Hank.

Yo: Pero... oh, no te preocupes. ¿Cual es el trato con las salchichas?
(María se sonroja)

Juan: Las salchichas en bollos, sin condimentos. Esta es la forma de Hank. Cualquier otra forma es incorrecta.

Yo: ¿Qué ocurre si no tengo un bollo?

Juan: No hay bollo, no hay salchicha. Una salchicha sin bollo es incorrecto.

Yo: ¿Sin salsa? ¿Sin mostaza?

María (asombrada): Parece irremediablemente condenado.

Juan (gritando): ¡No hay ninguna ambiguedad en su lenguaje! ¡Cualquier tipo de condimentos están prohibidos!

Yo: Entonces, de una enorme pila de chucrut con algunas salchichas pinchadas en ella ni hablamos ¿no?

María (se pone los dedos en los oídos): No te estoy oyendo, nana nana nana.
Juan (con cara de aversión): ¡Eso es repelente! No sé qué clase de demonio comería eso...

Yo: ¡Hank! Él come eso todo el tiempo.

(María palidece)
Juan (cogiendo a María): Bueno, si yo hubiera sabido que eras uno de esos no habría perdido mi tiempo. Cuando Hank te cubra de mierda, yo estaré allí, contando mi dinero y burlándome. Yo besaré el culo de Hank por ti. Tú, comedor de salchichas sin bollo y devorador de chucrut.
(Al decir esto, Juan arrastró a María al coche que le esperaba y arrancó a toda velocidad.)

Posted by Lluís at 12:21 AM | Permalink | Comments

Llegeixo atentament les raons del rebuig dels Boadella Boys a la reforma de l'Estatut que els catalans votarem el 18 de juny. Males raons, en general. Però el que més m'ha sorprés és l'últim punt, on es diu:

"25- Que succeirà si els catalans votaem NO a aquest projecte?
Si el resultat del referèndum és un NO, l'endemà de la cita electoral continuarà vigent l'Estatut de tots, el del consens de 1979, un text que ha proporcionat als ciutadans de Catalunya els millors anys democràtics de la seva història".

Què? El període entre 1979 i el 2006 són "els millors anys democràtics de la Història de Catalunya"? Els anys de Pujol i del tripartit? Que no se suposava que durant tot aquest temps s'havia fet amb la llengua castellana "lo mismo que el catalán con Franco"? Que no se suposava que s'havia "perseguit" els intel·lectuals espanyolistes estil Espada, Boadella...? Què no s'havia constituït durant tots aquests anys una "dictadura nacionalista"? Com és que, de cop i volta, els anys del pujolisme i del tripartit es converteixen en els millors anys democràtics de la Història de Catalunya? Com és que un text que defineix el català com a llengua "pròpia" de Catalunya es converteix de cop i volta en sant de la devoció dels Boadella Boys?

Cada vegada els entenc menys, aquests Boys...

Posted by Lluís at 12:52 PM | Permalink | Comments

Les dues son del mateix dia. Son de fa mesos (podeu observar que encara porto la jaqueta de cuir), però en el seu moment em vaig oblidar de presumir davant vostre :-)


Aquí, amb en Pepe Rubianes, a Plaça Universitat (Barcelona) mentre ambdós esperàvem un taxi (per separat, clar). La foto la va fer la meva xicota.



I aquí, a Santa Coloma, amb el pare de GNU i del programari lliure: Richard Stallman. La foto me la va fer, també en aquest cas, la Mercè, al final d'una xerrada de l'Stallman que per desgràcia em vaig perdre quasi totalment.

Posted by Lluís at 3:09 AM | Permalink | Comments

La gente tiene la cara muy dura, Luisito.

Això m'ha dit ma mare en infinitat d'ocasions. Sí hi ha una esfera de la vida social on aquesta sentència es compleix amb una precissió matemàtica és a la política. En concret, aquests últims dies estem veient com els dirigents del PSC la comencen a tenir més dura que una roca. La cara, vull dir.

Fa unes setmanes, llegia al bloc de César Calderón que Miquel Iceta havia penjat el següent lema al seu bloc: "El PP utilitzarà el teu 'no' contra Catalunya". En principi vaig pensar que era una d'aquelles diversions internautes que Iceta es dona de tant en tant a si mateix, com el banner aquell de que l'Estatut només tenia una mare, la Manuela de Madre (que enginyós, eh). Al dia següent 8crec que va ser al dia següent), però, vaig veure que no. La cosa anava de debò: aquell era el lema de la campanya del PSC a Catalunya.

Primer vaig tenir una reacció instintiva de rabia: a que venia això? Ja sabia que el PSC utilitzaria el recurs de la por per a atacar el "no", però el que no m'hauria imaginat mai és que només utilitzarien aquest recurs. I és que la campanya del PSC sembla més una campanya contra el "no" que una campanya a favor del "sí". La part central de la campanya no consisteix en explicar-nos que té de bo aquest Estatut (o millor: que té de bo per a acceptar-lo, sabent que això implicarà 30 anys de no moure'n ni una coma), sino en espantar-nos dient que el "no" és de peperos i pitjor encara: d'anti-catalans. Ja veieu, un partit que presumeix de no-nacionalista fent gala de la part més carca del nacionalisme, la típica de l'era Pujol: la d'identificar el fer mal al partit que governa Catalunya amb fer mal a Catalunya.

Després, però, vaig recuperar l'optimisme. Al cap i a la fi, que fesin una campanya tan cutre volia dir que no les tenien totes. Que, per una o altra raó, al PSC deuen anar al tanto de que la victòria del "sí" no serà fàcil, i que una victòria enfront d'un "no" amb un 35% o més de suport és un escenari tant pírric com possible. En fi, que el PSC hagi optat per fer campanya contra el "no" en comptes de campanya pel "sí" vol dir que els del "no" ho devem estar fent bé.

Però aleshores em va venir un nou atac de pessimisme. Aquests del PSC seran uns jetas però no son idiotes. Saben el que fan, i saben amb quin electorat tracten. Saben que l'electorat català és tradicionalment anti-pepero i que desde l'11-M aquesta tendència s'ha accentuat de manera notable. I saben que ficar la por anti-pepera al cos del català mitjà, poruc ja de per si, no és cossa impossible. I que per cada català atemorit, un vot menys pel "no". O, fins i tot, un més pel "sí". Per això no només no han moderat la seva campanya sinó que l'han radicalitzada. Ara resulta que si guanya el "sí", guanya Catalunya, i si guanya el "no", guanya el PP. És meravellós ser un dirigent del PSC i oblidar-se de que aquí a Catalunya la campanya del "no" l'estan portant majoritariament entitats i moviments socials de caire catalanista, aplegats a les plataformes Diguem No i Plataforma pel Dret de Decidir. I estem parlant de gairebé un miler d'entitats de tot signe. I, a nivell polític, el rostre visible del "no" català no és pas el PP sinó ERC.

El més divertit és com desvien l'atenció per a que sembli que no és una estratègia premeditada. "Ho hem decidit amb el cor", diuen. "És que els hi teníem ganes, als del PP". Ja-ja-ja. Els del PSC li tenien ganes al PP descafeïnat, desactivat i mig-convergent de Josep Piqué. Clar. No és que vulguin posar totes les campanyes del "no" sota la sigla del PP per així allunyar-se del fantasma d'un triomf del "no" (que no vol dir necessariament una victòria del no: un 35 o un 40$ de vots negatius ja seria un triomf), no. És que "els hi ho demanava el cos". El fred aparell mediàtic del PSC, calculador com ell sol, ara vol aparèixer com una reunió d'idealistes temperamentals agitats pel PP de... Josep Piqué. No, xatos. A qui li teniu ganes és a ERC. Aquesta campanya és anti-ERC de dalt a baix. I no només de cara al referèndum, sino de cara a les eleccions catalanes que se celebraran d'aqui uns mesos.

I el més alarmant de tot, l'absolut tancament de files entre els blocaires socialistes. A dia d'avui encara no he llegit ningú que hagi gosat formular la més mínima crítica a una campanya tan destructiva. No he llegit ningú que hagi dit "ei, potser hauríem hagut de posar l'accent en allò que té de positiu l'Estatut". Ni tan sols he llegit ningú que adverteixi els líders del PSC de que aquesta estratègia se'ls hi pot girar en contra. Perquè jo personalment conec un parell de casos de persones que dubtaven si votar "no" precisament per no coincidir amb el PP i que davant la campanya de demagògia del PSC s'han emprenyat moltísim i ara pensen votar "no" de bon matí. Doncs res, ni una crítica tàctica, tu. En el millor dels casos el silenci, en el pitjor la complicitat expressa. De debò que dins la blocsfera sociata ningú pensa que aquesta campanya és una porqueria demagògica?

Deia al començament que ma mare te raó quan diu que la gent té molta cara, i que el PSC ho està exemplificant aquests dies. S'ha de tenir molta cara per ser dirigent del PSC i tirar-li en cara als votants del "no" una suposada "complicitat amb el PP". I és que si fem memòria, veurem que el PSC té un llarg historial de colegueo amb el PP, ja sigui com a PSC ja sigui com a PSOE. Perquè aviam: qui es va oposar a les lleis de normalització lingüística del govern de Pujol? El PP i el PSC. Qui va donar suport a la il·legalització de Batasuna? El PP i el PSOE (i això inclou el PSC). Qui va signar un Pacte Antiterrorista que marginava a la resta de forces polítiques de la lluita contra el terrorisme? El PSOE (i això inclou el PSC) i el PP. Qui va donar suport el PP en els seus anys més durs d'assetjament i enderroc al nacionalisme democràtic basc? El PSOE (i això inclou el PSC). Qui va votar contra el Pla Ibarretxe aprovat per la majoria absoluta del País Basc? El PP i el PSOE (i això inclou el PSC). O sigui que, senyors dirigents del PSC, abans de donar-nos lliçons sobre antipeperisme, facin memòria i no tinguin tanta cara.

Posted by Lluís at 12:59 AM | Permalink | Comments