El Bloc d'en Lluís Pérez

1. EL "SÍ" I EL "NO"
2. DINERS, FINANÇAMENT I COMPETENCIES
3. RECONEIXEMENT NACIONAL I QÜESTIÓ LINGÜÍSTICA
4. DRETS SOCIALS
5. LA SUPOSADA CONNIVÈNCIA AMB EL PP
6. EL VOT NUL, EL VOT EN BLANC I L'ABSTENCIÓ
7. EL FUTUR QUE ENS OBRIRÀ EL TRIOMF DEL "NO"

-------------------

1. EL "SÍ" I EL "NO"

1.1. Per què hauria de votar "no"?

Bé, d'entrada permet-me que et recordi que son els defensors del "sí" els que ens haurien de convèncer a tots i a totes (partidaris del "no", abstencionistes, indecisos...) de que hi ha bones raons per votar "sí". Al cap i a la fi és qui afirma, i no qui nega, el qui ha de demostrar el que diu. Però, tot i així, exposar les raons que em porten a votar "no" és bastant fàcil.

En primer lloc, cal entendre per què es volia reformar l'Estatut. L'Estatut de 1979 (el que està vigent a dia d'avui) ens va donar un bon nivell d'autogovern, però amb tres mancances que feien que aquest autogovern es veiés seriosament retallat. La primera és que no preveia cap blindatge jurídic per a les competències de la Generalitat, de manera que era el Govern d'Espanya qui decidia quan, com i fins a quin punt les anava transferint al Govern de Catalunya. La segona mancança era que sobre el paper s'afirmava que el català i el castellà eren llengües "cooficials" a Catalunya, però a la pràctica els habitants de Catalunya només estaven obligats per llei a aprendre castellà (perquè ho diu la Constitució) però no a aprendre català, cosa que posava aquesta llengua en una situació d'inferioritat respecte del castellà. La tercera mancança, la més important, era que el sistema de finançament de la Generalitat depenia del presupost que li asignés el Govern espanyol. Traslladat a la lògica política pròpia de l'Estat espanyol, això significava que per aconseguir més diners sempre haviem d'acabar pidolant a Madrid, i només obteniem algunes engrunetes en el cas de que el partit del Govern espanyol de torn (fos el PP o el PSOE) governés en minoria i per tant depengués entre d'altres dels partits nacionalistes catalans (CiU i més tard ERC) per garantir la governabilitat de l'Estat. I és obvi que no pots aplicar polítiques autònomes si no disposes de diners per fer-ho. D'aquí el lamentable estat de la sanitat i l'ensenyament públic catalans, entre d'altres problemes que arroseguem a causa de no tenir sobirania financera.

Per solucionar aquestes grans mancances es va proposar una reforma de l'Estatut que va acabar cristalitzant en l'Estatut del 30 de setembre de 2005, aprovat amb un 90% dels vots del Parlament català. Aquest Estatut tenia tres eixos bàsics: 1) definició de Catalunya com a nació i reivindicació dels seus drets històrics com a tal, cosa que suposava un blindatge jurídic de les competencies de la Generalitat; 2) equiparació del català al castellà, preveient el deure de tot català a conèixer la llengua, en especial pel que fa al cos funcionarial; i 3) l'eix més important: un nou sistema de finançament on la Generalitat recaptaria el 100% dels impostos a través d'una Agència Tributària pròpia, i on es pactaria de manera bilateral amb l'Estat quin percentatge es quedaria a Catalunya i quin se n'aniria cap Espanya. Era per això que es reformava l'Estatut, i no només per un abstracte "augment de l'autogovern".

Doncs bé, cap (repeteixo: cap) d'aquests objectius s'ha assolit. Només s'ha assolit un augment del percentatge d'impostos que recapta la Generalitat (d'un 35% a un 50%) i noves competencies administratives, que no polítiques. Tot això son un tipus de "millores" que ja s'havien aconseguit en el passat, sense necesitat de reformar l'Estatut, a través de pactes bilaterals amb el Govern espanyol. Si es reformava l'Estatut era perquè no hi havia cap altra manera de blindar les competencies de la Generalitat (a través del nostre reconeixement com a nació), d'equiparar el català al castellà i d'aconseguir una autèntica autonomia financera. Si res d'això s'assoleix, quin sentit te votar "sí" a l'Estatut?

1.2. Aquest nou Estatut és millor que el que tenim ara. No és un argument suficient per votar "sí"?

Per començar, precisem: aquest no és un "nou" Estatut, sino una reforma del que ja teniem. És més precís, doncs, parlar de "reforma de l'Estatut" o de "Estatut reformat".

La resposta a la pregunta és "no". Per començar, no podem dir que aquest Estatut sigui millor que el que tenim ara. El que tenim ara, com a mínim, té un model de finançament obert, que es pot anar renegociant amb l'Estat cada X temps en funció de les necessitats que vagin sorgint. El nou model de finançament, en canvi, no només no suposa ni un euro més de recursos per a la Generalitat que el que tenim ara, sino que a més està tancat, sense marge per a la negociació. Això és preocupant si tenim en compte que el que si que augmenta a l'Estatut son les competències purament administratives que passen a ser responsabilitat de la Generalitat. Més responsabilitat administrativa per a la Generalitat, però no més poder polític ni més recursos econòmics. Per dir-ho d'alguna manera: el nostre llogater (Espanya) ens "deixa" que ens ocupem nosaltres del manteniment elèctric de casa nostra quan abans se n'ocupava ell, però no ens deixa decidir ni quan ni com ens n'ocupen, ni ens dona diners per ocupar-nos-en. L'Estatut que se sotmetrà a referèndum el 18 de juny suposa més competències administratives per a la Generalitat, però no ens atorga més poder polític per a gestionar-les amb autonomia, ni més recursos per a gestionar-les amb eficàcia. De res serveix que ens diguin que tindrem més responsabilitats en la gestió de la sanitat si no podem pagar el defícit milionari que arrosega la sanitat catalana. Així les coses, no podem dir que aquest Estatut sigui millor que el que tenim ara.

Però fins i tot si admetem la mirada superficial sobre l'Estatut que ens diu que "tindrem més competencies" i que "abans recaptavem un 35% dels impostos i ara recaptarem un 50%"; fins i tot si acceptem això, dic, la pregunta que ens hem de continuar fent és si aquests avenços son suficients com per a acceptar el desgast polític que suposarà per Catalunya l'aprovació d'aquest Estatut. Perquè aprovar aquest Estatut significarà 25 o 30 anys de no tocar ni una coma. Si el 18 de juny guanya el "sí" (i més si guanya sense un bon resultat pel "no") d'aquí 3, 4 o 5 anys, quan es comprovi que el model de finançament no s'adequa a les necessitats de Catalunya, els polítics espanyols ens diran (i amb raó) que "Catalunya ja té el que volia" i que el finançament és un tema tancat. 25 anys de seguir arrossegant el dèficit fiscal català. De no poder pagar les escoles bressol que necessitem, l'ampliació de plantilla sanitària que necessitem, la inversió en infrastructures que necessitem desesperadament per a no veure com la nostra economia s'estanca mentre la d'altres indrets del Regne d'Espanya prospera. Pensa-ho.

2. DINERS, FINANÇAMENT I COMPETENCIES

2.1. Què és això de què l'Estatut reformat no suposa més poder polític ni més recursos però si més responsabilitats administratives?

Resumint molt, des d'Espanya se'ns diu que a partir d'ara el pes de (per exemple) els nostres hospitals (de la seva gestió, del seu presupost...) el suportarem quasi exclusivament nosaltres. Al mateix temps, però, observem que l'Estatut reformat no ens confereix més poder polític per definir una política sanitària pròpia, diferent de la de la resta del Regne d'Espanya i adaptada a les nostres necessitats. I, sobretot (i aquest és el quid de la qüestió) no se'ns diu d'on treurem els diners per fer front a les nostres noves responsabilitats. Se'ns encolomen més despeses però no se'ns donen més recursos.

2.2. Explica'm això dels recursos. Que no tindrem més diners, ara que la Generalitat passarà a recaptar el 50% dels impostos?

La versió oficial diu que fins ara recaptàvem el 35% dels impostos i que ara recaptarem un 50%. Per començar, només amb aquests números bruts un ja veu que (per exemple) el dèficit sanitari català continua sent impagable: precisament per això es pretenia reformar l'Estatut en comptes d'aconseguir un simple augment del percentatge d'impostos recaptats per la Generalitat com els que ja s'havien aconseguit en anys anteriors mitjançant pactes amb La Moncloa i per cert sense necessitat de tocar ni una sola coma de l'Estatut. Però resulta que és molt probable que aquest "augment" no sigui tal.

M'explico: el model de finançament previst a la reforma d'Estatut aprovada pel Parlament català el 30 de setembre de 2005 preveia un model de finançament on la Generalitat recaptaria el 100% dels impostos i en cediria una part a l'Estat. La part a cedir s'acordaria en una Comissió Mixta Estat-Generalitat basant-se en dos principis: serveis de l'Estat (defensa, policia nacional...) i solidaritat amb les altres comunitats autònomes. En recaptar el 100% dels impostos a través d'una Agència Tributària pròpia, independent de l'espanyola, Catalunya tindria poder de negociació a l'hora d'acordar de manera bilateral amb l'Estat quins diners es queden a Catalunya i quins se'n van cap Espanya. L'objectiu d'aquest sistema era acabar amb l'espoli fiscal que pateix Catalunya en benefici d'altres comunitats, i que fa que avui en dia els ciutadans de Catalunya paguem impostos com si fóssim a un país nòrdic i tinguem un Estat del Benestar propi del Regne Unit.

En canvi, el model de finançament de l'Estatut que se sotmetrà a referèndum el 18 de juny es limita a dir que Catalunya recaptarà el 50% dels impostos. Més enllà de diferències numèriques, els impostos importants que Catalunya recaptarà seran bàsicament els mateixos que ara recapta la Direcció General de Tributs: successions i donacions i transmissions patrimonials. Aquesta Direcció General de Tributs canviarà de nom i passarà a dir-se Agència Tributària Catalana. Pel que fa als impostos com l'IRPF, l'IVA... es contempla la possibilitat de que en un parell d'anys aquesta Agència Tributaria Catalana (en realitat, insisteixo, la Direcció General que ja hi ha ara però amb un altre nom) estableixi algun consorci amb l'Agència Tributària Espanyola per tal de recaptar-los conjuntament. No tenim cap garantia de que aquest consorci s'acabi establint. Pel que fa a la joia de la corona, l'impost de societats (el que grava les empreses), continuarà estant en mans de l'Estat central. Veiem doncs, que la gallina continua quedant fora de les nostres mans.

El més inquietant, però, és com es decidirà la part dels impostos que, recaptats o no per la Generalitat, se'n van a Catalunya i la part que se'n va a Espanya. Si en el model del 30 de setembre de 2005 això s'acordava de manera bilateral entre el govern espanyol i el català, ara s'acordarà de manera multilateral en una comissió (el Consejo de Política Fiscal) formada pel govern espanyol i els governs de les 17 autonomies del Regne d'Espanya, la majoria de les quals son beneficiaries netes dels diners que venen del dèficit fiscal català. No cal dir que aquestes autonomies estaran frontalment en contra de qualsevol reducció d'aquest dèficit, i que eventualment es poden posar d'acord amb el govern espanyol per a augmentar-ho. Com es veu, el nou model de finançament consisteix bàsicament en que tot canviï per a que tot segueixi igual. En particular, per a que segueixi igual el dèficit fiscal català. El mateix que ens impedeix, insisteixo, construir més escoles bressol, finançar la nostra sanitat o fer que les aules de secundària deixin de ser barracons a tants i tants barris.

De tota manera, el millor és citar directament l'Estatut reformat:

"Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat."

Per l'Estat. I punt.

Pera a aprofundir de manera entenedora en els problemes que planteja el nou model de finançament és molt recomanable l'article de l'economista Elisenda Paluzié "Ni canvi de model, ni més diners". Un article pensat per a gent que no té ni papa d'economia, com un servidor :-)

2.3. Que passa finalment amb els ports i els aeroports?

Què ni tocar-los. Què queden en mans de l'Estat. Aquesta és l'Espanya plural: ni mig aeroport per Catalunya. Cosa que per cert demostra l'habilitat dels polítics espanyols: "cedeixen" generosament a Catalunya aquelles competencies administratives que son generadores netes de despeses (la sanitat, per exemple) però es reserven zelosament aquelles que generen guanys, com la gestió dels ports i els aeroports.

3. RECONEIXEMENT NACIONAL I QÜESTIÓ LINGÜÍSTICA

3.1. L'Estatut reformat reconeix Catalunya com a nació per primera vegada a la Història. No és això motiu suficient per a votar "sí"?

En principi, parlem clar: no hi ha nació que s'aguanti sense diners. De res serveix autoproclamar-se nació si no es disposa de sobirania financera. Per això, tot i que fos cert que l'Estatut reformat reconeix Catalunya com a nació, això ens hauria d'importar poc mentre no es resolgui el problema fonamental, que és el dels diners. I, ja ho hem vist, no es resol.

Però és que a més a més és fals que l'Estatut reformat reconegui Catalunya com a nació. L'Estatut reformat conté la paraula "nació" al preambul (que no te valor jurídic), però a més a més d'una forma ben curiosa: "el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de forma àmpliament majoritària a Catalunya com a nació. La Constitució Espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat". És a dir, ens diuen que la Constitució espanyola reconeix a Catalunya com a "nacionalitat" (cosa que ja sabiem) i que el Parlament de Catalunya ha definit a Catalunya com a nació. Però això és com dir "jo vaig dient que sóc Napoleó, però el meu DNI diu que em dic Joan". Això no és "reconeixer Catalunya com a nació per primera vegada en la Història", sino reconèixer per enèsima vegada en la nostra Història que ens considerem una nació però que des de fora no ens deixen ser-ho. I que els nostres representants abaixen el cap i diuen "si, bwana".

I, obviament, res de seleccions esportives pròpies. Només faltaria que tinguéssim reconeixement a l'estranger!

3.2. I que passa amb la llengua catalana?

Res. Aquest és el problema, que no passa res. L'Estatut reformat no contempla el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer el català (com si que ho contemplava l'Estatut del 30 de setembre), posant així la llengua catalana en una situació d'inferioritat respecte l'espanyola, que tots els ciutadans del Regne d'Espanya tenim l'obligació de conèixer segons la Constitució espanyola.

4. DRETS SOCIALS

4.1. L'Estatut reformat té un títol de drets i deures bastant avançat en matèria social. No és això un bon motiu per votar "sí"?

Per començar, el títol de drets i deures també ha sigut retallat. Per exemple, es deixava una porta oberta a la legalització i regulació del dret a l'eutanàsia que ara ha desaparegut.

Però a més d'això, no serveix de res un títol de drets i deures, per més avançat que sigui, si no hi ha manera de garantir aquests drets. No serveix de res que ens diguin que els catalans tenim dret a un ensenyament públic i de qualitat si després resulta que no hi han diners per fer aules noves o per comprar ordinadors dels anys 90 (ja no dic del segle XXI, perquè això és un luxe que pel que es veu només es poden permetre els col·legis d'altres autonomies). I no hi hauran diners mentre no tinguem un sistema de finançament que ens asseguri que el nostre pressupost autonòmic anual no dependrà de si a Madrid governa un partit (PSOE o PP, tant és) que necessita dels vots catalanistes per garantir l'estabilitat del seu govern. I no, amb l'Estatut reformat que ens fan votar el 18 de juny no obtenim tal sistema de finançament.

Resumint: el títol de drets i deures d'aquest Estatut reformat, a banda de retallat, es quedarà en paper mullat perquè no hi hauran diners per fer-ho complir.

5. LA SUPOSADA CONNIVÈNCIA AMB EL PP

5.1. Votaré "sí" perquè no vull votar el mateix que el PP.

Això és tot menys un argument. Pensa-ho: si el PP es manifesta a favor del teu dret a la vida, tu t'hi manifestaràs en contra?

Però podem agafar exemples de la realitat més o menys recent. Segurament, formes part del 90% de ciutadans de Catalunya que van condemnar la guerra d'Iraq. Doncs bé: que passaria si et digués que la ultradreta nazi d'aquest país (grupuscles com l'MSR) també va condemnar aquesta guerra? Canviaries el teu parer sobre la guerra només per aquest fet? No, oi?

I que pasaria si resulta que ets ateu o agnòstic i et dic que aquella guerra la va condemnar també el papa Joan Pau II?

Bé, en tots aquests casos es dona el fet de que has coincidit en una postura amb persones d'idees diferents i, a més, per raons diferents. En el cas del referendum del 18 de juny, el "no" del PP serà un no espanyolista i electoralista. El "no" de la majoria dels catalans que votaran "no" el 18 de juny és un "no" catalanista. Un "no" que en realitat és un "sí" a l'Estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005.

Però en fi, si tot i així resulta que ets dels que no tenen criteri propi i necessiten un argument anti-pepero per estar tranquils, pensa en això: els partits i votants del "sí" coincideixen amb el PP en el rebuig a l'Estatut del 30 de setembre. Si votes que "sí", també estaràs coincidint amb el PP. I jo diria que d'una manera més ampla i profunda.

5.2. Però el PSC-PSOE diu que el PP utilitzarà el meu no per fer mal a Catalunya.

Per començar, és simptomàtic que el principal partit de Govern a Catalunya i Espanya centri la seva campanya no en l'Estatut reformat sino en les visceres dels catalans, utilitzant un recurs fàcil (la por al PP) en comptes d'arguments sobre que guanyem i que perdem amb aquesta reforma de l'Estatut. Deu ser que no en tenen, d'arguments.

Però si ens posem en plan anti-pepero, dir-te que els dos partits (PSC-PSOE i CiU) que més estan explotant el discurs aquest de "no votis el mateix que el PP" tenen un llaaaaaaaaarg historial de colegueo amb el Partit Popular. Pel que fa a CiU, cal recordar que van ser ells els qui van posar Aznar al poder per primera vegada, en un moment (1996) en que el PP no disposava de majoria absoluta a Madrid. I, també, que els últims 4 anys del govern Pujol estan marcats per la col·laboració amb els populars catalans (ja que Pujol va perdre la seva majoria absoluta al Parlament català), que van posar com a condició que no es toqués ni una coma de l'Estatut. De manera que la propera vegada que escoltis un lider de CiU dient-te que ets un mal català si votes "no" perquè el PP també ho fa, recorda que li pots agraïr l'ascens d'Aznar al poder i el retard durant 4 anys de la reforma de l'Estatut. Pel que fa al PSC-PSOE, que podem dir: durant els anys més durs del Govern Aznar el PSOE va anar darrere dels populars en tot el que sonés a "España". Recorda que va ser el PSOE qui va donar suport a la il·legalització de Batasuna, que el PSOE va signar un Pacte Antiterrorista amb el PP que marginava de la lluita antiterrorista a la resta dels partits, i que el PSOE i el PP també van votar el mateix quan el pla Ibarretxe va arribar a les Corts Espanyoles. I bé, una mica més a prop de casa nostra, el PSC-PSOE i el PP van anar de la maneta en diverses ocasions oposant-se a la política lingüística de la Generalitat quan governava CiU.

5.3. Tot i així, si voto que "no" el PP ho instrumentalitzarà al seu favor.

Potser abans del "no" d'ERC es podia sostenir aquest argument, perquè per desgràcia els mitjans de comunicació només paren atenció als partits polítics i no als moviments socials i a la societat civil, bona part de la qual ja venia dient de feia temps que votaria "no" a l'Estatut que se sotmetrà a referèndum el 18 de juny. Però ara que ERC diu que votarà que "no", serà molt difícil, per no dir impossible, voler aparentar que els que votin "no" el 18 de juny ho faran per afinitat al PP.

De fet, és més aviat a la inversa. Des que el catalanisme civil i en especial des que una força política independentista com és ERC han dit que "no" a l'Estatut, l'estratègia del PP s'ha trencat. Ara ja no poden aparentar que la misèria d'Estatut reformat que es votarà el 18 de juny és un "Estatut que trenca Espanya". Si aquest Estatut trenca Espanya, com és que els independentistes s'hi oposen?

No et creus això que dic? Bé, doncs fes-te a tu mateix una pregunta: quant fa que no sents els del PP fent la seva aparició quasi-diària als mitjans per atacar l'Estatut? No notes que fa setmanes que es venen oblidant del tema i que prefereixen parlar de la inseguretat ciutadana o de l'alto-el-foc d'ETA? Si de debò vols putejar el PP, acaba de trencar l'estratègia de Rajoy amb el teu "no"! Que es noti que hi han molts més votants del "no" que votants del PP!

6. EL VOT NUL, EL VOT EN BLANC I L'ABSTENCIÓ

6.1. Estic fart/a de tota aquesta comèdia de l'Estatut. Votaré nul/votaré blanc/m'abstindré.

És normal que després de dos anys de paripé estatutari un arribi a estar fart, sobretot tenint en compte com ha acabat el tema, amb tots els partits avantposant els seus interessos electoralistes a curt termini per sobre de l'interés general del país. Però precisament per això, perquè estàs/estem fart/a/es, ara és hora d'enviar-li un missatge als nostres polítics. Un avís de que s'ha acabat la nostra paciència, que volem un bon Estatut aconseguit d'una bona manera (i no amb el circ que hem estat veient aquests últims anys), que serveixi per garantir i augmentar els drets, les llibertats i el benestar dels catalans i catalanes.

I el problema és que ni el nul, ni el blanc, ni l'abstenció serveixen per a tal propòsit. El vot nul simplement no compta i per tant no tindrà cap ressó. El vot en blanc va a parar a la majoria, i si la majoria és del "sí", no només no estaràs mostrant que estàs fart/a sinó que a sobre semblarà que estàs contentíssim/a. I finalment, ja de per si es preveu que el nivell d'abstenció serà alt, i per tant tots els mitjans de comunicació prendran aquesta dada com un fet sense importancia. En canvi, si guanya el "no", o fins i tot si obté un bon percentatge de vots (un 35% ja estaria prou be), aleshores serà un fet tan visible que ningú ho podrà passar per alt. Hauràs contribuït a fer entendre els polítics catalans que bona part de la ciutadania catalana ja està farta de certes maneres de fer política.

7. EL FUTUR QUE ENS OBRIRÀ EL TRIOMF DEL NO

7.1. I que proposeu els votants del "no" catalanistes?

Bé, hi ha una mica de tot. N'hi ha que sembla que pretenguin proclamar la independència de Catalunya el 18 de juny. D'altres (i diria que som majoria dins l'electorat del "no") tenim un objectiu més modest: que l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 torni al Congrés dels Diputats per ser renegociat i que, surti el que surti de la negociació, mantingui sense retallades com a mínim els tres eixos que feien necessària una reforma de l'Estatut: sobirania financera, reconeixement de Catalunya com a nació i equiparació del català al castellà.

I, mentrestant, que les competencies administratives que Zapatero pretenia cedir a la Generalitat a través de l'Estatut reformat que votarem el 18 de juny vagin passant a mans de la Generalitat a través de l'article 150.2 de la Constitució, que ho permet i ho possibilita sense necessitat que hi hagi cap reforma de l'Estatut pel mig. Al cap i a la fi, si els governants espanyols estan d'acord avui dia, abans del referendum del 18 de juny, en que és just transferir aquestes competències a la Generalitat, per què no ho haurien d'estar després?

7.2. Bé però, finalment, que passa si guanya el "no"?

Bé, primer de tot dir-te que no passarà res greu. No s'acabarà el món, l'autonomia catalana no entrarà en crisi, al Barça no li treuran la Copa d'Europa, no entrarem en guerra, el PP no liderarà un cop d'Estat espanyolista, no ens envairan els alienígenes i el moviment de la Terra sobre el seu eix no s'aturarà. I no, el moviment de la Terra al voltant del Sol tampoc no s'aturarà. Dic tot això perquè un sent el que diuen els polítics del "sí" sobre que passarà si guanya el "no" i acabes tenint l'efecte de que estàs veient una pel·lícula apocalíptica amb efectes especials d'última generació.

En segon lloc, si que passaran coses, però totes elles bones. S'haurà acabat de trencar l'estratègia del PP, en evidenciar-se que el "no" ha sigut un "no" catalanista que no reclama que ens quedem com estem sinó que reivindica més autogovern del que es preveu a l'Estatut reformat sotmès a referèndum. El PSC-PSOE, CiU i la resta de forces polítiques tornaran a tenir a les mans la patata calenta de la reforma de l'Estatut i hauran de posar-se de nou a negociar, però aquest cop sense la idea preconcebuda de que els catalans i les catalanes ens empassarem amb patates l'Estatut que ens facin sigui com sigui. Tindran clar que ho han de fer be.

I finalment, un "no" majoritari a l'Estatut tindria un efecte molt positiu i durador, i que ja fa temps que necessitem a Catalunya: demostraria els polítics catalans (i espanyols) que el seu estil de fer política ja no val. Que ja no val fer promeses i després no complir-les, com va fer Zapatero quan va dir allò de que "aprobaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña" (atenció, no qualsevol reforma sinó LA reforma que aprovés el Parlament de Catalunya). Que tampoc no val estar durant dos anys fent el paripé i després presentar a la ciutadania un text que no serveix per res a banda de per reforçar o debilitar les estrategies electorals de tal o qual partit. Que a partir d'ara, si volen el vist-i-plau del poble, hauran de comptar amb la idea de que el poble pot tombar les seves decisions.




Perquè val la pena. Perquè se'ns han fet promeses que no s'han complert. Perquè el que nosaltres decidim ningú no ho ha de retallar, ni a Madrid ni enlloc. Perquè hem patit dos anys d'insults continuats com per ara arribar a un Estatut tan minso i inútil. Perquè tothom en aquest país està fart de que la classe política ens prengui per idiotes. I, sobretot, perquè els que necessitem i volem bons col·legis públics, bones beques i una bona sanitat pública necessitem un bon Estatut i un bon sistema de finançament, la cosa està clara:

EL 18 DE JUNY, ELS CIUTADANS I LES CIUTADANES DE CATALUNYA VOTEM NO

Posted by Lluís at 12:55 AM | Permalink | Comments

Pensava començar aquesta sèrie de posts sobre les campanyes del "sí" parlant de la magnífica campanya del PSC, tan positiva ella, però la notícia del dia és la que és: la Junta Electoral ha eliminat la campanya "neutra i informativa" del Govern de Catalunya. Des d'aquí, felicito a la Junta Electoral per donar-nos a tots una sorpresa que personalment no m'esperava. A les institucions autonòmiques catalanes d'a dia d'avui, costa trobat un sol racó que no estigui contaminat de la histèria sociata d'evitar a tota costa, no ja que el "no" guanyi el referèndum, sinó que obtingui un resultat que pugui posar en dubte l'Estatutet aprovat per socialistes i convergents a La Moncloa.

Un dels qui té mes a perdre si el "sí" no surt ben parat el proper 18 de juny és el biocomunista Joan Saura. En Saura ja va fer el ridícul quan va dir "sí bwana" al pacte Mas-ZP abans de que els continguts de l'acord es fessin públics. Va tremolar quan va veure que molts dels seus militants (i els seus socis d'EUiA) anaven a la manifestació del 18 de febrer. Va tornar a tremolar quan va veure que el "sí" dels seus companys d'EUiA (que m'imagino que va ser un "si" amb el nas tapat) anava acompanyat d'una deserció d'un nodrit sector de militants, agrupats al corrent "Rojos/Roges". Les enquestes que s'han anat publicant mostren una important baixada d'ICV a gairebé tot arreu, i el sindicat estudiantil més proper a ICV (l'AEP) ha passat de ser la primera força de la UB a ser pràcticament escombrat cap a la quarta posició. En aquestes condicions, un triomf del "no" (pel qual no seria necessari la victòria del "no", sinó només un bon percentatge de vots, posem per cas un 35%) seria fatal pel partit d'ICV. I un fracàs d'ICV a les properes conteses electorals podria ser el detonant d'una revolta interna contra el grup d'ecopijos (Imma Mayol, Joan Herrera, el propi Saura...) que s'han fet amb el control d'ICV i del que queda del PSUC. Ja seria hora.

Així les coses, res bo podia sortir del fet de que el responsable d'engegar la campanya institucional del referèndum fos l'inefable Joan Saura. Jo personalment tenia una esperança, petita, de que Joan Saura tallaria una mica el seu habitual partidisme davant la presència al Govern de consellers republicans, posicionats com estaven contra l'Estatutet espanyol. Però no. La realitat de Saura i companyia sempre, sempre, supera la ficció. I així vam veure com naixia la campanya institucional "neutra i informativa" menys neutra i informativa de la Catalunya post-Transició.

Un esperava que ERC es plantés i digués que allò era inacceptable, però l'únic que es va fer va ser afirmar que els consellers republicans no seguirien la campanya. Potser és que des d'ERC es pensava que fent el "bon nano" i no fent massa soroll (ni tan sols a la campanya del "no") Maragall perdonaria les seves entremaliadures i els permetria romandre al Govern. Greu error. Parafrasejant Churchill, es pot dir que en acceptar implícitament aquella campanya ERC va acceptar la vergonya per a evitar la guerra, i al final les ha acabat tenint totes dues. Que prenguin nota de cara al futur, de amb qui es juguen les garrofes (polítiques).

Per sort per a la salut de la democràcia catalana, la Junta Electoral ha posat fi a l'operació Saura. El govern socialista-amb-apèndix-iniciatiu "haurà de limitar-se exclusivament a facilitar informació als ciutadans sobre la data de la votació, el procediment per votar i els requisits i tràmits del vot per correu". I punt.

Posted by Lluís at 12:45 PM | Permalink | Comments

1) La Plataforma pel Dret de Decidir i Diguem No han convocat una concentració a la Plaça Catalunya de Barcelona a les 18:00 per dir NO a l'Estatutet de la Moncloa. No hi falteu!

2) Al bloc RB d'informació sobre Renda Bàsica han aparegut aquests dies dos interessants articles. Un és de José Antonio Noguera i es titula "Mas cal que arena para la RB en Cataluña". L'altre es del meu profe, en Daniel Raventós, i es diu "La reforma tributària del govern del PSOE: l’aliança amb la dreta". Molt recomanables tots dos.

Posted by Lluís at 11:04 PM | Permalink | Comments

1) He estat uns dies absent de tot (incloent aquest bloc) perquè he patit un sobtat diluvi de feina universitària. Per sort, ja s'ha acabat i ja puc tornar a publicar articles pels meus lectors incondicionals (2 o 3, m'imagino). En el fons, però, estic a l'ull de l'huracà: d'aqui una setmana i pico comencen els examens.

2) Tot i el diluvi de feina, he pogut passar un cap de setmana meravellós de tota meravella a una casa rural de Lleida amb la meva xicota, la Mercè. Un cap de setmana de sexe, amor i relax. El problema ha sigut que els místics gestors de la casa (fan tantrisme, ioga i xorrades per l'estil), tan poc aferrats als bens terrenals, m'han cobrat ¡120 euros! per una nit i una pensió completa vegetariana i merdosa (merdosa per merdosa, no per vegetariana). Aix, aquests individus New Age, tan allunyats del "materialisme occidental"...

3) M'he adherit a la campanya Diguem No. Ho he retardat durant setmanes perquè volia veure si Diguem No era una prolongació de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació. Cosa que m'hagués semblat perfecta, però que m'hauria dificultat l'adhesió atès que la Campanya Unitària per l'Autodeterminació s'oposa a tota reforma estatutària, també a la del 30 de setembre, i jo no combrego amb aquesta postura. Amb el pas dels dies, però, he anat veient que Diguem No incorpora sensibilitats molt diferents a la de la CUA, entre elles ni més ni menys que la del sindicat estudiantil convergent, la FNEC. I també, de pas sigui dit, la organització juvenil on milito, la JERC. De manera que avui, fa unes hores, he incorporat el meu nom a la llista d'adhesions individuals.

4) Finalment, després d'un any com a usuari de GNU/Linux, m'he decantat per l'entorn d'escriptori K, o KDE. Pels no iniciats, GNU/Linux disposa de més d'un entorn d'escriptori (al contrari de Windows, que només en té un), sent els més importants el GNOME i el KDE. I en fi, després d'un any d'anar saltant d'un escriptori a un altre per anar provant, finalment em quedo amb KDE, per varies raons. Primer, perquè està molt més integrat que GNOME. Segon, perquè, en comparació amb GNOME, KDE disposa d'una quantitat impresionant de programari per fer quasi tot. I tercer, perquè el programari propi de KDE sol ésser netament superior al de GNOME: el K3b li dona mil patades a qualsevol altre gravador de CD's; l'amaroK és el millor reproductori de música que he vist mai, superior fins i tot a iTunes, i de moment no hi ha cap aplicació a GNOME que el pugui substituir (potser Listen, en un futur, però encara estan molt lluny); etc. I en fi, estèticament els dos escriptoris tenen el seu què: GNOME és més tranquil i desestresant, mentre que KDE és més espectacular i té un gran impacte visual. La saviesa geek diu que "KDE és com la ciutat, GNOME és com el camp", i en fi, jo sempre he sigut una rata urbana :-) O sigui que he canviat la meva Ubuntu (la meva distribució de GNU/Linux, que funciona per defecte amb GNOME) per una Kubuntu (una versió d'Ubuntu adaptada al KDE) i bé, aquest és el resultat:

Posted by Lluís at 1:25 PM | Permalink | Comments

No he sigut mai massa futbolero, però hi han moments en que els sentiments primen per sobre dels gustos.

Posted by Lluís at 11:45 PM | Permalink | Comments

*
És estrany, però des de fa uns dies tinc la sensació de que el "no" pot guanyar el proper 18 de juny. Fins fa uns dies m'acontentava amb la possibilitat, ben present, de que el "no" obtingui un bon resultat. Un 35% dels vots o alguna cosa així. Tenint en compte que la plana major de la política catalana, amb els seus respectius braços mediàtics, opta decididament pel "sí", un 35% de "no" seria una bona noticia i si més no un toc d'alerta vers els polítics que han signat la hipoteca Mas-Zapatero, a pagar en 25 anys de no tocar res de l'Estatut encara que ens ofeguem en deutes milionaris i en defícits infrastructurals. I això sense comptar amb els vots en blanc i amb el nivell d'abstenció, que també serien factors de deslegitimació de l'Estatutet de la Moncloa.

Des de fa uns dies, però, tinc la sensació de que existeix una petita però real possibilitat de que el "no" guanyi, tot i la campanya descaradament partidista del Govern de Catalunya (ara ja sense ERC) i tot i la igualment partidista campanya de pseudoenquestes i de bombardejos d'opinió de mitjans afins als partits del "sí", com son La Vanguardia o El Periódico. Intento relativitzar la meva intuició perquè al cap i a la fi sóc militant republicà i el fet d'estar envoltat de gent que votarà "no" podria donar-me una visió equivocada de les coses. El fet és, però, que del meu entorn de familia-amics (que no és precisament ni nacionalista ni molt menys independentista) cada cop conec més gent que està dient que votarà que "no" o que opta entre abstenir-se i votar "no". I el que és més important: d'aquest mateix entorn, encara no conec ningú que em digui que votarà que "sí".

També hi han altres factors que cal tenir en compte. El "no" és un vot militant que està mobilitzat des de fa setmanes per ERC/JERC però també per tot un seguit d'entitats, petites i grans, moltes d'elles integrades a la campanya Diguem No, que estan optant decididament pel "no". I això sense comptar els cercles disidents de CiU i de ICV-EUiA (i també, en menor mesura, del PSC) que en veu alta o baixa estan dient que votaran que "no". Molts d'ells ja van desobeir els seus partits anant a la manifestació del 18 de febrer i tot indica que ho tornaran a fer votant "no" el 18 de juny. I estem parlant en alguns casos de militants històrics molt respectats als seus respectius partits.

Aquesta mobilització del "no" no compta amb els descomunals mitjans financers, polítics i econòmics que els polítics del "sí" han posat en marxa, però està posant en marxa un mitjà de lluita del que no disposa el "sí": la tàctica de la formigueta. Dia rere dia, els que estem pel "no" parlem amb indecisos i, ben armats d'arguments (que no ens falten, precisament) decantem el seu vot cap el "no". Ho fem convençuts de que el 18 de juny és una cita històrica on ens juguem el futur del país i que cada vot és una mina d'or que no podem deixar en mans dels partidaris del "sí". Per l'electorat del "sí", en canvi, aquest referèndum no és cap cita històrica, no és cap esdeveniment d'importància. És, simplement, una cita més de les que habitualment convoca el partit de torn a toc de pito, i on s'ha d'anar a votar el que diu el partit perquè toca. Per això, en general, la gent del "sí" tot just ara està començant a despertar quan els partidaris del "no" ja portem setmanes movent-nos. Quan vulguin adonar-se, ja serà 18 de juny.

I el 18 de juny, de fet, bona part d'aquest apàtic electorat del "sí" preferirà anar a la platja abans que ajornar ni que sigui una hora els seus plans de diumenge d'estiu per anar a votar. Ja ho hem dit: per ells, no es tracta de res important. D'aquí la patètica i indocumentada proposta de Joan Saura fa unes setmanes, en la que el conseller recomanava endarrerir la tancada dels col·legis electorals fins les 22:00 per a que així, un cop tornats de les platges de Gavà o de Castelldefels, els seus simpatitzants puguin anar a votar "sí" abans d'anar a sopar. Llàstima: tal mesura seria il·legal perquè la llei electoral vigent a Catalunya diu que els col·legis han d'estar oberts de 8 del matí a 8 de la tarda, i punt.

En fi, hi ha molta feina a fer i els militants del "no" no tenim darrere cap gran força mediàtica o política que ens faci la feina bruta. Que guanyi el "no" és, sens dubte, feina de titans encomanada a simples mortals. A simples ciutadans. Però dins meu tinc l'esperança de que el sol brillant que diuen que tindrem el 18 de juny es posi amb la imatge del simple i humil ciutadà de Catalunya, que no demana més que el que li correspon en justícia, tombant rotundament l'enèsim engany de la nostra classe política. Jo, al menys, penso fer el que em toca.

---------

* 16:30. Addenda breu: aquest logo no és, al contrari del que diu en Simio a la seva web, el logo de la campanya d'ERC al referendum del 18 de juny, sino el logo de la campanya Diguem No, formada força abans de que ERC/JERC optesin pel "no" i que ha sigut la primera campanya en demanar organitzadament el "no" de cara al referendum del 18 de juny. Cap de les dues organitzacions va participar de la seva fundació i a dia d'avui (16/05/2006) cap de les dues en forma part. Una altra cosa és que jo, que sóc militant de JERC, simpatitzo a títol personal amb la campanya i potser, potser, m'hi acabaré adherint. Una altra cosa, també, és que és molt probable que la campanya d'ERC al referendum acabi tenint per lema "Diguem No".

Posted by Lluís at 11:14 AM | Permalink | Comments

Un video val més que mil discursos argumentats. Aquí van tres videos per a que les vostres ments i les vostres vísceres s'orientin cap el "no" a l'Estatutet de la Moncloa.





I el video estrella:

Posted by Lluís at 11:07 PM | Permalink | Comments

Doncs si, tot i les convulsions polítiques dels últims dies segueixo parant atenció al fenomen dels Boadella Boys. Un dels pocs integrants del grup que em semblen mitjanament solvents és Félix Ovejero, professor meu fa un any i amb qui mantinc una relació molt cordial. Últimament, Félix Ovejero ve afirmant a diversos llocs una cosa que em sembla que afirma molt a la lleugera: que no existeix el nacionalisme espanyol, políticament parlant. Al menys, no en el mateix sentit que existeixen el nacionalisme català o el basc. L'últim lloc on li he llegit tal cosa és una entrevista (molt recomanable, ho dic sense ironia) que apareix publicada a la web de Ciutadans de Catalunya i les raons son les següents:

"En España políticamente no hay nada parecido a un nacionalismo español, alguien que, por ejemplo, diga que en Cataluña sólo deba hablarse en castellano, o que exija la recuperación de las «colonias», como los nacionalistas catalanes hacen al referirse a los «países catalanes» (Cataluña, Valencia y Baleares)".

És cert: a Catalunya no hi ha ningú que digui que només s'hagi de parlar en castellà. Bé, algun grupuscle si, però no és la opció que sosté per exemple el PP, ni tan sols els mateixos Ciutadans de Catalunya. Però, d'altra banda, tampoc no conec cap organització política o social que digui que a Catalunya només s'ha de parlar en català. Ni tampoc cap intel·lectual català de relleu ni cap personalitat pública.

Potser és que Félix s'està referint a que no hi ha cap partit que demani que la única llengua oficial de Catalunya sigui el castellà. Però, d'altra banda, tampoc no conec cap partit polític que demani que la única llengua oficial a Catalunya sigui el català. Alguna associació sí, i jo mateix considero raonable la idea, però amb una salvetat: la Vall d'Aran. Tothom està d'acord, dins el nacionalisme català, que la Vall d'Aran ha d'observar com a cooficials el català i l'aranès (occità). És a dir: exactament la mateixa postura que tenen els partits espanyols respecte el castellà a Espanya, que ha de ser oficial a tot arreu, i només ha de compartir la seva oficialitat amb una segona llengua a determinats territoris. En fi, sembla que en aquest punt no hi ha gaire diferència entre el que el PP o el PSOE consideren lingüísticament correcte per Espanya i el que la CAL (ja no dic Esquerra Republicana, perquè de moment que jo sàpiga no han demanat que el castellà deixi de ser oficial a Catalunya) demana per Catalunya.

Però potser Félix s'està referint a que a Catalunya no hi ha ningú que defensi mesures d'obligatorietat del castellà com les que es venen defensant darrerament pel català: exigència de la rotulació en català, exigència del nivell C de català per a llocs de funcionariat, etc. Bé, qui sostingui realment aquesta tesi hauria de fer-li una ullada a això. Sembla ser que l'Estat espanyol exigeix l'obligatorietat del castellà des de l'etiquetatge de la cervesa fins a les pòlisses d'assegurances. Tot això impulsat des de la Transició fins a dia d'avui pels successius governs de la dreta i l'esquerra socialdemòcrata espanyoles. I tampoc estaria malament mirar-se això. Sembla ser que si un no sap castellà el poden excloure, no ja del funcionariat, sinó de la mateixa nacionalitat espanyola. I això per decisió del Ministerio de Justicia del govern del PP l'any 1998. M'agradaria veure que pensarien Félix i els seus si un govern de CiU o del mateix PSC deneguessin l'empadronament a Barcelona a una vídua espanyola pel fet de no saber català.

I finalment, no entenc molt be com Félix pot dir que no coneix ningú que reclami vells territoris espanyols. Que jo sàpiga, el cas estrella de la diplomàcia espanyola (i en particular de la del govern d'Aznar de fa uns anys) és el cas de Gibraltar. Un cas de reivindicació territorial nacionalista que no té la més remota connexió ni amb els interessos dels ciutadans del Regne d'Espanya ni amb els seus drets i les seves llibertats, cosa que segons Félix ha de ser la única preocupació dels Estats democràtics perquè la resta son sentiments privats.

Ah, per cert, en el cas de Gibraltar Espanya també nega el dret d'autodeterminació dels gibraltarencs. En su linea. I això que se suposa que és un dret que reconeixen per les colonies (i Gibraltar se suposa que n'és una).

Posted by Lluís at 7:39 PM | Permalink | Comments

El Pacte Mas-ZP ha sigut una d'aquelles coses que provoquen un autèntic efecte dominó en el qual una il·lusió rere l'altra van caient. Com sempre, Convergència s'ha encarregat de que els somnis de tot un país se'n vagin a norris a major gloria de la seva camareta dirigent. La primera il·lusió perduda va ser l'Estatut del 30 de setembre, un Estatut que si be no satisfeia els desitjos de molts que ens sabem i ens sentim independentistes, si que podia suposar un gran avenç pel país, més en matèria social (perquè és amb calés que pots pujar les pensions i abaixar els preus del transport públic) que no pas a l'així anomenada qüestió nacional, però no deixava de ser un bon negoci. El 21 de gener el senyor Mas es va encarregar d'abaixar-li els pantalons al país sencer i, gracies a ell, ja no tenim l'Estatut que van pactar els nostres representants, sino un altre, el que van pactar en privat un president espanyol i un senyor que vol ser president autonòmic al preu que sigui.

Després, d'un en un, la resta de projectes van anar caient. Ni mig aeroport se'ns concedia; tal era l'Espanya plural amb la que se suposava que ens haviem d'entendre. I ara, en un acte de curtesa de mires que només podia ser propi de Pasqual Maragall, ERC surt del govern amb tarja vermella, possant fi a la última il·lusió que quedava per desfer: el primer govern catalanista i d'esquerres des de la Guerra Civil. Per raons de partit la veritat és que m'hauria de sentir content, perquè ens acaben de fer la campanya electoral. Per raons de país, però, pateixo. No és només que aquest govern catalanista i d'esquerres s'hagi anat a norris. És que ja no queda clar que hi torni a haver-hi cap en un futur proper. L'únic be que li pot fer el país la maragallada final és que potser ara molts catalans comencen a cabrejar-se i a pensar en el "no". El fantasma del 18 de febrer planeja més que mai sobre els caps dels polítics del "sí". Ja ho deia Franco: no hay mal que por bien no venga.

Posted by Lluís at 5:05 PM | Permalink | Comments

Recorden que els dirigents d'ERC ens van assegurar a tots que la campanya institucional sobre l'Estatut es limitaria a demanar la participació sense orientar el sentit del vot? I que seria una campanya "neutra i informativa"? Recorden també que els seus socis van assentir amb el cap? Doncs des de fa uns dies ja veiem que ens podem anar posant fulles. Joan Saura, conseller biosocialista (gracies, Busot), ha posat en marxa una campanya que de "neutra i informativa" té el que jo d'anarquista. Que si un gran salt endavant, que si més drets pels ciutadans... Només els hagués faltat dir "vota sí". Que jo sàpiga, una campanya "neutra i informativa" hagués hagut de començar per comparar els tres sistemes de finançament (el del 79, el del projecte del 2005 i el de l'Estatutet final del 2006) i pintar les coses una mica menys de color de rosa, perquè no ho són.

El pitjor, però, és que aquesta campanya sovint traspassa la fina línia que separa la informació selectiva i esbiaixada de la informació falsa. Perquè, ¿que és això de que "per primera vegada en un text jurídic es reconeix la identitat nacional e Catalunya"? Que jo sàpiga, la paraula "nació" només apareix al preàmbul, que no te valor jurídic i que per tant no es pot dir que sigui, pròpiament, un "text jurídic". Però a més és que ni tan sols el preàmbul de l'Estatutet reconeix a Catalunya com a nació. El que reconeix és que el Parlament de Catalunya ha definit a Catalunya com a nació. Res mes. I és aquest el reconeixement del que presumeix la campanya de Saura?

Joan Saura podria haver optat per fer una campanya ben feta, informativa i neutra. Una campanya que fos el model de com els governs han de fer campanya de cara a un referèndum: informant i fomentant la participació, i deixant als partits i a la societat civil la valoració sobre les bondats de la mesura sotmesa a votació. Però no, Saura ha preferit convertir aquesta campanya en el seu xiringuito particular des d'on manipular la ciutadania i orientar-la cap el sí, fins i tot comptant amb la desaprovació d'un dels tres socis del Govern, cosa que demostra que ha perdut la poca vergonya que li quedava. Però les urnes, ai las!, aquestes passen factura, i segons totes les enquestes ICV veurà una baixada brutal a totes les conteses electorals que se li presenten. Serà un "premi" a anys i panys d'actuacions impresentables i de palanganeo dels seus socis socialistes. I serà, també, una bona manera de posar fi al regnat dels ecopijos (Saura, Herrera, Mayol... per no parlar de l'ínclit alcalde del meu poble, en Lluís Tejedor) que s'han apoderat de la direcció d'un partit d'idees tan nobles i respectables com és ICV.

I finalment, només comentar que em sembla molt lamentable que ERC s'hagi limitat a dir que els seus consellers no participaran a la campanya de Saura. Aquest era el moment per fotre un cop de puny a la taula d'una punyetera vegada, i més tenint en compte que els dies d'ERC al govern ja estan comptats i que ja no hi ha res a perdre en aquest sentit. Ja és l'enèsima presa de pel que ERC es menja amb patates des que està al Govern.

Posted by Lluís at 9:55 AM | Permalink | Comments

Pero a ver, la pregunta es: ¿este Estatut no es mejor que el que hay ahora?

Aquesta pregunta me la plantejava fa uns dies un amic meu (pel que veig, el meu cas no és únic), votant d'ERC si no m'equivoco a les pasades conteses electorals. M'ho preguntava amb la intenció de guiar el seu vot al referendum del 18 de juny. Jo li vaig contestar, d'una manera no gaire articulada, que només faltaria que fos pitjor; que el problema no és aquest, sino si la millora és suficient o no; i que per aconseguir el que aconsegueix aquest Estatutet no calia cap reforma estatutaria (amb el seu consegüent desgast polític), perquè n'hi hauria hagut prou amb realitzar algun pacte bilateral amb el partit del govern espanyol a l'estil dels que havia fet durant anys en Jordi Pujol. Ara bé, círcula a la xarxa una metàfora que crec que sintetitzaria de manera molt gràfica, convincent, entenedora tots aquests punts en poques paraules:

L'Estatut de 1979 era com un 600: el cotxe típic del tardo i postfranquisme. Acabar de pagar-ho per poder-nos comprar un altre ens ha costat 25 anys. Ara, al 2006, ens proposen canviar-ho per un Simca 1000, també a pagar durant 25 anys abans de poder comprar-nos un altre. Ningú amb una mica de sentit comú faria aquest canvi, tot i l'evident "millora" d'un cotxe a un altre.

El 2006, les catalanes i els catalans volem un Audi. I punt. I qui vulgui que votem que "sí" ens haurà de convèncer de que aquest Estatutet és un Audi, i no de què un Simca 1000 és millor que un 600, que això ja ho sabem.

Posted by Lluís at 2:13 PM | Permalink | Comments

França, ens diuen, és un país malalt i en decadència. Les vagues i protestes contra el Contracte de Primera Feina (CPE, en francès) han acabat per tombar aquesta important mesura del govern francès de cara a la flexibilització de la seva economia. La immaduresa dels seus habitants, acostumats a viure sota les mamelles del Papa Estat, i la indecisió dels seus líders, incapaços d'imposar-se davant les protestes tal com feu Margaret Thatcher a mitjans dels 80 amb els poderosos sindicats britànics, demostren que la República Francesa no està preparada per a dur a terme les necessàries reformes que han de conduir a la dinamització de la seva economia. La República Francesa està incapacitada per a afrontar els seus reptes de futur desmuntant l'Estat del Benestar. Per això, la República Francesa és un país malalt i en decadència.

--------------------

Evo Morales s'ha convertit aquests dies en el gran dimoni de la premsa occidental. Tothom s'atreveix amb ell. Evo Morales ha comès l'estupidesa de fer cas el seu poble i nacionalitzar els hidrocarburs, posant en greu perill la confiança del país de cara a les institucions financeres internacionals i de cara, també, als inversionistes. Els "experts" que picotegen les pàgines de La Vanguardia, de l'Avui o de El País li retreuen la seva actuació en tot aquest tema dels hidrocarburs, acusant-lo de demagog, de "populista" (ah, populisme, aquest terme indefinit, aquest tampax intel·lectual que serveix per tot allò que tingui a veure amb dirigents llatinoamericans...), d'amic de Castro, o el pitjor dels insults: de comunista. Evo Morales ha comès l'error de creure que a l'hora de fer política ha de seguir les ordres del poble de Bolivia en comptes de, com era tradicional, les de Washington i les grans multinacionals (espanyoles moltes d'elles, per cert). Per això, Evo Morales és vist com un polític irresponsable.

--------------------

Esquerra Republicana de Catalunya ha viscut aquests dies un procés que ja s'ha vist altres vegades al si del partit però que per primer cop ha tingut rellevança per a la premsa diaria. L'Executiva Nacional ha decidit una cosa, a la militància no li ha semblat be i, ras i curt, els militants han tombat la tal decisió, sense per això fer caure l'Executiva. La qüestió no era baladí: es tractava del sentit del vot del partit al referendum del 18 de juny sobre l'Estatutet de la Moncloa. També aquí tothom s'ha atrevit amb ERC. Tots han coincidit en una etiqueta fonamental: "immaduresa". Com per exemple aquest senyor que ocupa un alt càrrec al PSC, you know what I mean. ERC és immadura perquè en comptes d'imposar les decisions de la cúpula per sobre del que diguin les bases, com és normal a les nostres democràcies, opta per un peculiar funcionament on les bases, si més no en els moments importants, tenen la possibilitat real de tombar les decisions de l'Executiva. Iceta es preguntava fa uns dies qui s'atreviria a pactar amb un partit que funciona així, de manera tan "immadura". Els dirigents manen però obeïnt en última instància el que diuen les bases, no tant per esperit democràtic (que també) com perquè el partit està dissenyat de manera que la militància pot fer fora els seus dirigents quan comencin a fer coses estranyes; una fita que té una certa tradició i arrelatge a la cultura política dels militants republicans. No pot ser que les bases d'un partit tinguin tant de poder. Per això, ERC és un partit "immadur".

--------------------

Jo dic que tot això és, més o menys, porqueria ideològica. França no és un país "malalt". Ben al contrari, la República Francesa és l'únic Estat de l'Europa no-escandinava on la gent no "traga" amb el conte de que per prosperar s'han de sotmetre als diktats del capital; l'últim reducte de l'antiga tradició combativa de les classes populars, on mal que bé aquestes fan prevaldre els seus drets per sobre dels interessos dels poderosos. Això no és un país malalt. Ben al contrari, això és un país viu, on la gent encara conserva en part allò que els clàssics en deien la "virtut cívica": la voluntat de participar als afers públics en interès del bé comú i vigilant que ningú el segresti. Evo Morales, per la seva banda, no és cap dirigent "irresponsable". A menys que identifiquem irresponsabilitat amb respecte a la paraula donada. Perquè resulta que la nacionalització dels hidrocarburs era un punt del programa d'Evo Morales, o més ben dit, EL punt. Quan Evo Morales nacionalitza els hidrocarburs no està fent res mes que complir, de manera totalment legal i constitucional, amb la seva promesa electoral més important, i de pas amb els designis d'una esclafadora majoria del poble bolivià. Curiosa manera d'entendre la democràcia, la dels occidentals: per ser "responsable" has d'anar contra el que diu el poble i faltar a les teves promeses, a major gloria de l'estabilitat d'uns quants oligarques als que només els hi importa el benefici que obtinguin de xuclar-li la sang (el petroli, en aquest cas) al teu país. I finalment, ERC no és un partit "immadur", al menys no pel que fa a funcionament intern. Amb aquest funcionament, ERC s'estalvia haver de veure com el seu projecte queda eventualment diluït en les ambicions personals dels seus dirigents o, en el millor dels casos, en les seves pors i dubtes a l'hora d'actuar en moments decisius. La democràcia interna d'ERC és la justa per portar un dia a dia normal i adequat com per fer tot el que fa un partit occidental modern (campanyes electorals, activitat institucional...) sense que la militància hagi de renunciar al control del partit.

Un país que resisteix a una retallada brutal de drets socials de la seva ciutadania és un país "malalt i decadent". Un president que compleix de manera legal la seva promesa electoral més important i segueix el mandat del poble és un polític "irresponsable". Un partit que escolta les seves bases en els moments decisius i on aquestes tenen el poder de tombar decisions dels seus dirigents és un partit "immadur". Sembla ser que per ser un demòcrata com cal un ha de passar per sobre de ciutadans i militants de base. Què un ha de fer-li la botifarra a treballadors, sindicats i estudiants, faltar a les seves promeses electorals per tenir contenta l'oligarquia financera de torn i imposar les decisions del partit passant-se pel folre el que pensin les bases. Una magnífica manera d'entendre la democràcia. Un símptoma de que, en el fons, molts autoanomenats demòcrates tenen por a la democràcia. Que dic por, pànic. I si no, mirin aquest senyor.

Posted by Lluís at 10:23 AM | Permalink | Comments

Dissabte, el Consell Nacional d'Esquerra Republicana va ratificar la ressolució final de l'Executiva Nacional d'ERC feta pública divendres, on es cridava al "no" al referèndum del 18 de juny. D'entre tot el que he sentit que s'ha dit a aquest Consell, jo destacaria com a mínim dues coses. Una, molt breument: Carod afirma que des que l'Executiva Nacional ha fet pública la seva preferència pel "no" s'ha disparat el nombre de peticions de militància. Senyal de que s'ha fet el que s'havia de fer. La segona cosa que em sembla destacable, i que dona per un post, és la reflexió que fa en Carod respecte a les veus que demanen a ERC que "per coherència" abandoni el tripartit: ras i curt, que qui no se senti còmode al Govern amb ERC, que se'n vagi del Govern. Sembla una bajanada, però que sembli una bajanada és una mostra de fins a quin punt els mitjans de comunicació ens fan tragar com a veritats obvies segons quines coses que no ho son gaire, d'obvies.

M'explico. Des que ERC es va allunyar del "sí" a l'Estatutet i en especial des que divendres va començar a revindicar el "no", es viu a Catalunya un debat sobre si ERC hauria o no d'abandonar el Govern. Uns diuen que no, que un Govern és més que un Estatut. D'altres diuen que sí, que "per coherència" ERC no pot estar en contra de l'Estatut que promou el Govern i alhora quedar-se al Govern. I què dic jo? Doncs jo dic què el debat està viciat d'origen. Es parteix del supòsit de que aquest Estatutet és una mesura impulsada pel Govern de Catalunya, una mesura importantísima, de manera que si un membre del Govern hi està en contra, aleshores la seva permanença dins el Govern ha de ser qüestió de debat.

Jo voldria recordar que aquest supòsit és bàsicament fals i que les coses han anat d'una altra manera molt diferent. Anem per parts

1) Aquest NO és un govern del PSC i ICV amb un soci subaltern que es diu ERC. No. Aquest és un Govern del PSC, ICV i ERC que sorgeix, per cert, per decissió d'ERC. Per tant, els posicionaments del PSC i ICV no son més de Govern que els d'ERC. Si hi ha divisió d'opinions al si del tripartiti ICV i el PSC van per una banda i ERC per una altra, aleshores l'únic que es mostra és això, que hi ha divisió d'opinions al si del tripartit, i no que ERC va "contra el Govern", perquè ERC forma part del Govern.

2) Aquest Estatutet NO surt d'un projecte del conjunt dels socis del Govern de Catalunya, sino d'un pacte entre el cap de l'oposició catalana i el cap del Govern espanyol. Per tant, no és ni de lluny una mesura del Govern de Catalunya.

3) Es despren dels altres dos punts que si del Congrés espanyol surt un Estatut pactat pel Govern d'Espanya i el cap de la oposició catalana, sense que en el pacte hi hagi hagut cap concurs consensuat per part de TOTS els socis del Govern de Catalunya, aleshores no es pot dir que la opinió que puguin tenir PSC i ICV respecte de tal Estatut sigui més del Govern que la d'ERC. En altres paraules: els motius que s'estan esgrimint per a demanar ERC que abandoni voluntariament el Govern serveixen igual per demanar exactament el mateix al PSC i a ICV.

Però hi ha més. I és que si resulta que ens posem punyeteros i comencem a investigar com va neixer aquest Govern, ens trobem amb tres coses. Una, que aquest Govern és de facto fruit d'una decissió presa a l'Executiva Nacional d'ERC. Així de clar. Dues, que és cert que el President d'aquest Govern és del PSC, però també és cert que el Consell Primer és d'ERC. I tres, i això és el realment important: l'Estatut que es va portar al Congrés espanyol era un Estatut on sí que tots els socis del Govern van estar d'acord a donar-hi suport. Per tant, si tan gran és la preocupació del PSC i ICV perquè tots els socis de Govern vagin a una, hagués sigut lògic que s'haguessin reunit amb ERC per fixar una postura comuna i consensuada. Però no, van tirar pel dret, van dir "si, bwana" al que venia de Madrid i després es van dedicar a atacar ERC per mantenir-se ferma en defensar l'últim projecte d'Estatut on tots els socis d'aquest Govern van estar d'acord. Qui és que ha trencat la unitat del Govern, els republicans o els seus socis?

A mi, personalment, l'actitud d'ICV i el PSC em recorda a la de la típica persona que es posa rancia amb la seva parella per a que sigui ella la que talli i així lliurar-se del mal trangol de dir "ho sento però et deixo". Doncs resulta que no serà així. Que si el PSC i ICV no volen compartir Govern amb ERC només tenen tres alternatives. Una, fer-se fotre. Dues, la que recomana Carod. I tres, convocar eleccions anticipades. No serà ERC la que carregui amb el mort de ser la que trenqui aquest Govern, perquè no és ella qui se sent incòmoda. I no, la cosa aquesta de la "coherència" no aguanta per enlloc, perquè si és "incoherent" estar al Govern sense estar d'acord amb els socis en el tema de l'Estatut, aleshores és igual d'incoherent per a ERC, per al PSC i per a ICV, i per tant el que demanaria la "coherència" no seria l'abandonament voluntari d'ERC que tan tranquils deixaria els seus socis, sino unes eleccions anticipades a les quals deuen tenir molta por d'anar perquè saben que se la juguen, al contrari que ERC, que només fa que pujar a les enquestes i aconseguir noves fornades de militants.

En el fons, és una ocasió perduda per tothom menys per ERC. És una ocasió perduda pel país, que podia haver aconseguit un bon nivell de benestar, de normalització nacional i de justícia social amb la proposta d'Estatut del 30 de setembre del 2005. És una ocasió perduda per a Convergència, que tenia la possibilitat de recuperar-li pedigrí nacionalista a ERC a base de redimir-se dels seus 8 anys de connivència amb el nacionalisme espanyol i dels seus 23 de "peix al cove" i del "això no toca". És, també, una ocasió perduda pel PSC, que tenia la oportunitat de demostrar ser un partit, ja no dic independent, però si autònom i amb capacitat de dir "no" al que arribés de Ferraz. i és, finalment, una ocasió perduda per ICV, que han deixat passar l'oportunitat de desfer-se de l'etiqueta de "palanganeros" del PSC que tan a pols s'han guanyat en dos anys i pico de govern tripartit. Totes aquestes forces volien fer entrar ERC al seu joc i han fracasat. ERC ha guanyat allà on ells han mostrat les seves miseries. Per això volen fer-la sortir del Govern: per por i per enveja. Doncs que surtin ells, tu.

Posted by Lluís at 7:54 PM | Permalink | Comments

Doncs si, sembla ser que al final a l'Executiva Nacional d'ERC han entès que la resolució feta pública fa una setmana estava equivocada i que la única manera de quadrar la militància de cara al referèndum de l'Estatut és optant clarament i desacomplexada pel "no". La clara majoria que la opció del "no" tingué a les assemblees d'ERC del passat dimarts, la crida de JERC al "no" i el posicionament de Joan Carretero a favor del vot negatiu han fet que la resolució de la setmana passada aparegués com a clarament insostenible. Al cap i a la fi, el pes de la campanya (les encartellades, l'organització d'actes...) està en mans de qui està. És a dir, de la militància i molt especialment de les joventuts.

La decisió final d'Esquerra trenca definitivament amb les estratègies de tots els partits de cara al referendum. En especial, surt molt perjudicat el PP (al contrari del que un cínic Saura assegurava fa unes hores), que haurà de passar-se mitja campanya explicant arreu d'Espanya (perquè van a caçar vots a Espanya de cara a les generals, no a guanyar aquest referèndum) com és que voten el mateix què l'enemic públic nº1 d'Espanya, i que haurà també d'explicar també com és possible que aquest Estatut "trenqui" Espanya i els independentistes catalans s'hi oposin.

Però també es comença a palpar el nerviosisme dins les files dels partidaris del "si". En principi, perquè existeix la por soterrada a què la fermesa de la militància d'ERC condueixi els altres partits a experimentar revoltes internes que, per l'esquerra o per la dreta, minin la campanya pel "si". En particular, la corrent "Rojos/Roges" d'EUiA ha desafiat la decisió de la directiva encapçalada per Jordi Miralles de recolzar el "sí" i abandonar la Plataforma pel Dret a Decidir, fins a tal punt que tal corrent intern s'ha integrat al sí de la plataforma Diguem No, presentada oficialment ahir a Barcelona i que comença a comptar amb les simpaties de la JERC. També hi han rumors de que en els propers dies comencin a aparèixer veus dissidents a ICV. Però també a CiU poden tenir el seus problemes.

I, en fi, l'electorat del PSC en aquesta qüestió el podem dividir en tres. En primer lloc, un electorat mig-espanyolista, simpatitzant de Ciutadans de Catalunya, què segurament votarà "no". En segon lloc, un electorat catalanista, localitzat especialment a les comarques gironines, que segons com vagin les coses pot acabar votant també pel "no". I finalment, un sector clarament majoritari compost pels votants-tipus del PSC, gent a la que l'Estatut en general li bufa i que aniran a votar "sí" perquè ho diu el Partit. Però això, clar, si no interromp els seus plans d'anar-se'n a la platja diumenge 18 de juny, que segurament farà bon temps. D'aquí la indocumentada proposta de Joan Saura d'allargar dues hores la votació del referèndum, per a que aquest votant del "sí" (que segurament és majoria dins de l'electorat del "sí") pugui anar a votar a última hora, un cop hagi tornat de la platja.

I be, obviem la possibilitat de que la plataforma Diguem No pugui arribar a créixer fins a proporcions semblants (ja no dic iguals) a les de la Plataforma pel Dret de Decidir, perquè com es torni a repetir la moguda del 18 de febrer durant la campanya del referèndum... aleshores qui sap que pot passar.

Així les coses, ja no és només que el "no" s'hagi imposat dins ERC. No. És que el "no" te visos de convertir-se en una opció fortament recolzada, i qui sap (seria un miracle, però ja en venen esdevenint uns quants...) si guanyadora. Dani Casanovas afirma al seu bloc que el 18 de juny hi haurà una revolució democràtica catalana canalitzada en el "no". No soc gaire aficionat a les profecies, però tenint en compte que aquest noi últimament no falla ni una... qui sap? Potser el 18 de juny els catalans acabarem dient allò de "It's going to be NO".

Posted by Lluís at 3:55 PM | Permalink | Comments

Llegeixo a la web de Ciutadans de Catalunya el seu manifest del Primer de Maig, esperant que per fi em trobaré alguna nota relativa a la suposada i encara no demostrada preocupació d'aquest grupet pels "problemes reals" dels ciutadans de Catalunya (de tots els ciutadans de Catalunya, no dels Ciutadans de Boadella). A mida que vaig llegint ja vaig veient que ja m'hi puc posar fulles. La lletania de sempre: que si el nou Estatut (de merda, afegiria jo) atempta contra els drets lingüístics dels treballadors castellanoparlants, que si ens separa dels treballadors espanyols, bla bla bla. Ni una sola referència a ni una sola política social per a Catalunya. Be, si, una, però només per criticar, no fos cas que se'ls hi acudís fer una sola proposta constructiva:

"En aquest sentit, aplaudim els objectius de la futura Llei de Dependència ja que vénen a cobrir un dèficit de serveis socials crònic a Espanya. Aquest és el camí. Per contra, denunciem la incompetència del Govern autonòmic que no ha sabut aplicar les mesures adequades per evitar l'increment de la sinistralitat laboral i reclamem un esforç més gran en aquesta matèria.

El Govern català, centrat en la seva obsessió nacionalista i de la qual és expressió màxima el nou Estatut, ha deixat de banda la política social".

Be, la història de sempre: si ve d'Espanya (com la Llei de Dependència), ¡olé! Si parlem de la Generalitat, aleshores faci el que faci estarà malament. Ara resulta que el govern català (i només ell) "no ha sabut aplicar les mesures adequades per evitar l'increment de la sinistralitat laboral"... oblidant que el Regne d'Espanya és l'Estat nº1 en la llista de sinistralitat laboral de la UE, i que la comunitat amb més alt índex de sinistralitat laboral no és Catalunya sino Andalusia, governada pel PSOE. Catalunya ocupa el segon lloc, amb una diferència de 6 punts respecte d'Andalusia... seguida de Madrid, amb una diferència d'un punt respecte de Catalunya, i del País Valencià, amb una diferència d'un punt respecte de Madrid. Ambdues comunitats aquestes últimes, recordem-ho, governades pel PP, que en quant a visió del nacionalisme català recordem que se situa bastant a prop de les tesis de Ciutadans de Catalunya (de vegades, més que de les pròpies tesis del PPC, com deia aquí Esperanza Aguirre). Les xifres les podeu consultar aquí. Per cert que amb aquestes mateixes xifres a la mà podem veure com el nombre d'accidents laborals causants de baixa (de diferent gravetat, incloent la mort) han augmentat a Catalunya un 18'2 de gener del 2005 al gener del 2006, mentre que a Madrid ho han fet ¡un 46'9%! Aquesta també és "la línia a seguir", Ciutadans? En fi, jutgin vostès mateixos si té molt a veure que una comunitat estigui governada per nacionalismes perifèrics amb el fet de que la sinistralitat laboral sigui alta o baixa.

Una segona cosa que m'ha cridat l'atenció és això de que "el Govern català, centrat en la seva obsessió nacionalista i de la qual és expressió màxima el nou Estatut, ha deixat de banda la política social". En principi, no estaria de més recordar que bona part de la reforma de l'Estatut ha tingut a veure des de sempre amb drets socials; alguns que ja hi eren i que es volen garantir (com una bona sanitat pública, per cert a través d'un nou model de finançament que finalment no tindrem), i d'altres als quals es volia començar a donar entrada (com és el dret a una mort digna). Però fins i tot si ometem aquest "detall", resulta que el Govern no ha estat precisament inactiu en matèria de polítiques socials. Anem a veure algunes de les coses que ha fet últimament el més nacionalista (català) dels partits que integren el Govern de Catalunya: Esquerra Republicana.

1) Treball del conseller Balcells per a l'obtenció de finançament complementari per a les Universitats durant el 2007.

2) Pla de recuperació del sector lleter al Congrés espanyol, impulsat per Esquerra.

3) Aposta de la consellera Anna Simó per la supressió de barreres arquitectòniques i la millora de l'accesibilitat.

4) Proposta d'Esquerra al Congrés espanyol per a democratitzar i descentralitzar la negociació col·lectiva.

5) Pacte Nacional per l'Educació.

6) Impuls al programari lliure als centres docents.

7) Proposta d'estudi d'implantació d'una Renda Bàsica Universal, al Congrés espanyol, impulsada per diputats republicans.

8) Proposta de regularització dels treballadors i les treballadores sexuals, ja continguda al Pacte del Tinell.

I podríem seguir. Podríem seguir, per exemple, pel suport que Esquerra va donar al Pla de Dependència que lloa Ciutadans al seu manifest del Primer de Maig. Jutgin vostès mateixos si Esquerra, part integrant del Govern de Catalunya, s'ha oblidat o no de les polítiques socials. Es podrà o no estar d'acord amb aquestes mesures, però és indubtable que el que desprenen no és precisament "oblit" cap a les polítiques socials.

Però el que potser canta més del manifest de Ciutadans de Catalunya és la seva tendència a veure la biga a l'ull de l'altre. Cert que això és un mal endèmic a la política, però en el cas dels Boadella Boys és molt exagerat. Perquè a veure, és cert que el Govern de Catalunya s'ha marcat des del començament de la legislatura unes fites de caràcter "nacionalista", com són l'impuls de noves mesures de normalització lingüística o la reforma de l'Estatut, per bé que moltes d'aquestes fites (com la mateixa reforma de l'Estatut) apareixen sovint barrejades amb d'altres d'inconfusible caràcter social. Ara bé, acusar el Govern d'"obsessió nacionalista" i de "oblidar-se de les polítiques socials", a banda de ser com a mínim una enorme exageració, és una crítica que difícilment pot pronunciar un partit que redacta un manifest pel Dia del Treballador on del que més es parla és de la normalització lingüística i de què no ens hem de separar dels espanyols, dedicant només un petit espai (de crítica, que no de proposta) a la política social, i dedicant espai zero a res que tingui la més remota connexió amb el que són les preocupacions reals de l'obrer català realment existent. Seriosament: qui és que està obsessionat amb el nacionalisme?

De debò, estic ansiós de llegir res de Ciutadans de Catalunya que em doni a entendre ni que sigui una mica per sobre quin és el model social que volen per Catalunya i com ho pretenen aconseguir. Seria d'agrair, tenint en compte que se suposa que aquí els que no ens preocupem dels problemes "reals" de la gent som els nacionalistes catalans, i que ells venen a salvar els catalans de "l'oblit" en que han caigut els seus problemes "reals" a causa de la "obsessió nacionalista" del Govern de Catalunya. Veure per creure...

Posted by Lluís at 11:33 AM | Permalink | Comments

Ahir, ERC va realitzar assemblees territorials per a informar la militància de la decisió presa per l'Executiva Nacional de cridar preferentment al vot nul al referèndum de l'Estatut, de cara al Consell Nacional que la setmana que ve hauria de ratificar aquesta posició. Doncs be, tal com han anat les coses, serà molt difícil que el Consell Nacional ratifiqui res. I és que de les dotze assemblees territorials celebrades ahir, només una (la de les Terres de l'Ebre) es va posicionar a favor del vot nul. Les altres onze es van decantar clarament pel vot negatiu; algunes, sense pràcticament discussió. D'altres, amb una mica més de debat però amb un clar avantatge dels partidaris i partidàries del "no".

Joan Puigcercós ha reconegut avui que hi ha hagut un "clam" a favor del "no". Sembla ser, també, que en els propers dies l'Executiva Nacional podria reunir-se amb caràcter d'urgència per a revisar la seva postura davant el fet, cada cop més clar, de que el Consell Nacional no ratificarà la decissió de cridar preferentment a votar nul. No m'agradaria precipitar-me, però em sembla molt clar que ERC camina, per fi, inexorablement cap el "no". El posicionament de la JERC a favor del vot negatiu, la defensa del vot negatiu per part d'onze assemblees de les dotze celebrades ahir, i el fet de que tota una autoritat com en Joan Carretero es posicioni a favor del "no", fan insostenible la postura de l'Executiva d'ERC. I el que és més: m'imagino que allà mateix, a l'Executiva, hi deu haver més d'un i més d'una que en el fons son partidaris i partidàries del "no".

Fins d'aquí una setmana no sabrem com acaba la cosa, però de moment sembla clar que caminem cap el "no".

Posted by Lluís at 9:42 AM | Permalink | Comments

No vull ser pessimista, però l'1 de maig, que hauria de ser una de les meves diades favorites en tant que socialista, és una de les diades que em provoquen més angunia. No per la diada en si, sinó per la manera en què és protagonitzada per sindicats què ja fa temps que venen abdicant de la seva condició de defensors de la classe obrera. No se molt bé si atribuir-ho a una possible maldat dels seus dirigents o a que realment tenen les mans lligades; segurament és una barreja d'ambdues coses. I els treballadors d'aquí també tenim la nostra part de responsabilitat. El fet que la majoria de gent prefereixi anar de paellada a la platja que de manifestació a la ciutat és una mostra de les dues coses: que tant els sindicats com els obrers han deixat de prendre's seriosament el 1er de Maig i, en general, la lluita de classe.

Tot plegat, em recorda a aquells apocalíptics versos de "Bombas", de Chimo Bayo:

Oigo un sonido a través de la ventana
y cuando me asomo
ya no queda nada... ¡nada!

En aquest sentit, els nostres veïns de la República Francesa, i entre ells els nostres compatriotes de la Catalunya Nord, em fan molta, molta enveja.

Posted by Lluís at 11:56 PM | Permalink | Comments