El Bloc d'en Lluís Pérez

Que la Fira d'Abril catalana oculta darrere seu tota classe de chanchullos és vox populi des de fa anys. Què això només és un dels molts punts foscos de les diverses activitats de la FECAC i del seu president, Francisco Garcia-Prieto, també. Però últimament les imatges escandaloses a l'entorn d'aquest senyor i la seva cort s'estan multiplicant de manera exponencial. Segurament, l'aparició de cercles dissidents dins del col·lectiu catalano-andalús anima a molts a criticar Garcia-Prieto d'una manera que fa no tant hagués estat impensable.

Per exemple, aquests dies hem sabut que el terreny cedit gratuïtament per l'autoritat pública a la FECAC per a muntar la Fira d'Abril ha sigut llogat a preu d'or per García-Prieto. És a dir, que aquest senyor i la seva organització es dediquen a fer negoci amb l'espai de tots. També s'han formulat les habituals crítiques a la falta de transparència amb que la FECAC gestiona els seus comptes. Un servidor es pregunta que deuen amagar; en especial, quina diferència deu haver entre el que l'administració pública diu que dona en concepte de subvenció a la FECAC (que ja és molt) i el que la FECAC efectivament obté de l'erari públic.

L'ínclit García-Prieto responia abans d'ahir a les crítiques davant la crème de la crème de la política i la societat catalana, entre ells l'alcalde Clos i el president Maragall. En concret, va respondre a alguns firaires que li van exigir més transparència. Es podia esperar que García-Prieto marejés una mica la perdiu i presentés alguna pseudojustificació de l'obscurantisme contable de la FECAC. Però no. Al més pur estil Lopera, García-Prieto va deixar anar una prosaica mostra de prepotència: "Yo a usted no le entrego las cuentas porque no representa a nadie, a una minoría", tot afegint "y las minorías solo están para que las mayorías podamos triunfar y ganar; a las minorías hay que apartarlas y hay que joderlas".

Hagués sigut propi d'un país normal que algun dels nombrosos polítics que eren allà s'hagués aixecat i hagués marxat o que hagués protestat davant unes declaracions tan besties. Com a mínim el President Maragall. Però és que clar, no som a un país normal. Més aviat, els allà presents es van dedicar a pilotejar en García-Prieto. És a dir, no només li toleren la seva prepotència i la seva poca vergonya a l'hora de dir que ens fiquem per on ens càpiga la transparència; no només li donen recursos públics per a que faci suculents negocis privats. No. A sobre exalten la seva figura i la seva gestió. Com va dir aquell gran orador que era Federico Trillo: manda huevos.

Personalment, em sembla perfecte que existeixi un o més organismes coordinadors de les diferents cases regionals andaluses, com també em sembla perfecte que se celebri una Fira d'Abril a Catalunya. Fins i tot veig be que se'ls hi cedeixin diners i espai públic, tot i que el que reben a dia d'avui em sembla exhorbitat. El que ja no em sembla tan be son altres coses. Una, que a partir de subvencions i espais públics es munti un negoci privat amb beneficis en xifres d'uns quants zeros. Dues, que es presenti a la FECAC com a representant de facto del col·lectiu catalano-andalús: la FECAC representa les cases regionals adherides a l'entitat i els seus membres, i ningú més. Tres, que la FECAC porti la seva contabilitat en el més absolut obscurantisme; si volen seguir sent una de les entitats més hiper-subvencionades de Catalunya se'ls hi ha d'exigir una transparència total, perquè no pot ser què una part important dels diners dels ciutadans vagin a parar a una associació que mai no se sap del cert que fa amb ells. I quatre: què el conjunt de l'establishment polític, social, econòmic i mediàtic català es mengi amb patates aquesta situació i anualment s'abaixi els pantalons davant el bo d'en García-Prieto. No pot ser que un sol home, i a mes un home amb tants tics autoritaris i amb tants punts foscos des del punt de vista financer, acumuli tant de poder.

Però el que més m'interessa de tot aquest assumpte no és la part política sinó la ideològica. Altrament, m'interessa el que pensa García-Prieto de les minories: les minories estan per a garantir el triomf de les majories, i se les ha d'apartar i fotre. Recorda a aquell sinistre jurament que feien els magistrat d'algunes oligarquies de la Grècia clàssica, on juraven odiar el poble i maquinar contra ell tot el mal que poguessin. El què em sorprèn, però, és que ni els conviventes ni els tolerantes ni els Boadella Boys hagin manifestat la seva indignació per aquesta mostra de menyspreu cap a les minories. S'imaginen la histèria de tots aquests grupuscles si Jordi Porta, president d'Omnium Cultural, deixés anar una cosa així en referència a les minories ètniques què viuen a Catalunya? O si Joan Laporta es defensés amb un argument semblant d'aquells que el critiquen per donar aires catalanistes a l'activitat del Barça? En fi, com de costum, en el comportament polític humà no regeix el principi de consistència. Una cosa què, per cert, em va ensenyar un dels membres fundadors de Ciutadans de Catalunya, el professor Félix Ovejero.

Posted by Lluís at 6:09 PM | Permalink | Comments

La decissió de l'Executiva Nacional de JERC de promoure el "no" a l'Estatutet em sembla una decisió valenta i encertada. Per mi va ser una agradable sorpresa que vaig descobrir ahir a la tarda. D'una banda, respon al sentiment majoritari de la militància i per tant facilita les coses de cara al Consell Nacional del jovent republicà. D'una altra, se suma als pronunciaments que des de dins de les files republicanes s'estan decantant pel "no". El posicionament de la JERC, sense estar estrictament en conflicte amb la resolució de l'Executiva Nacional d'ERC a propòsit del referèndum del 18 de juny, si que assenyala que les Joventuts del partit compartim la "preferència" de l'Executiva d'ERC pel vot nul polític. Així, si fa uns dies em semblava que el viratge d'ERC cap el "no" via Consell Nacional era un improbable tot i que possible miracle, ara em fa l'efecte que el posicionament de JERC i les reaccions de bona part de la militància i d'alguna que altra secció local comencen a perfilar el "no" com una opció amb expectatives d'èxit al Consell de la formació republicana.

Hi haurà qui digui que això és un cachondeo i que la JERC s'està comportant de manera "immadura", però abans de formular aquesta crítica s'hauria de tenir en compte el to i el contingut de la resolució de l'Executiva Nacional d'ERC a propòsit del referendum del 18 de juny. Allà s'hi deia que el partit considerava vàlids tots els vots de rebuig a l'Estatutet, incloent el "no", però que s'optava "preferentment" pel vot nul. És a dir, ni chicha ni limonà. Era normal que la JERC aprofités les esquerdes d'aquesta resolució per dir la seva, i me n'alegro de que així hagi sigut; tanmateix, confesso que no pensava que es produiria aquest pronunciament abans del Consell Nacional. Ni se m'havia passat pel cap tot i que, pel que he anat veient després, molta gent ho donava per suposat (poc olfacte polític que té un servidor, que hi farem). Per això dic que ha estat una sorpresa molt agradable.

El cas és que si abans la incògnita era si la militància reorientaria ERC cap el "no" via Consell Nacional o si l'Executiva del partit reconduiria les bases cap el vot nul, ara el dilema te una tercera banya: revisarà l'Executiva per ella mateixa la seva postura abans d'arribar al Consell Nacional? Personalment, crec que és el millor que podrien fer, i em consta que no sóc l'únic amb aquest parer. Però en fi, si no és així tampoc és cap drama: ja es resoldrà el tema a Consell Nacional, de manera democràtica. Una manera bastant bonica de conduir les relacions entre els dirigents d'un partit i les seves bases, per cert. Si se seguirà o no el camí obert per la JERC, això ja no ho sabria dir, però espero que així sigui. Espero que acabem cavalcant, enmig de tant lladruc.

Posted by Lluís at 6:39 PM | Permalink | Comments

No puc dir ben be que estigui decebut per la resolució presa aquesta tarda per ERC respecte el sentit del vot al referèndum sobre l'Estatut. En el fons, era el més previsible, tot i que guardava l'esperança de que el seny, la valentia i la visió a llarg termini s'imposessin una vegada més al si de l'Executiva Nacional d'ERC. No ha estat així. Nobody is perfect, que diria Wilder. Com a mínim, podem respirar tranquils: el "si crític" ha quedat definitivament fora de les previsions d'ERC, al contrari del que alguns intoxicadors anaven dient.

Per be que no estigui "decebut" en el sentit fort del terme, si que estic en desacord. En profund, sincer i obert desacord. Les raons del meu "no" ja estan escrites en un altre article i no les repetiré aquí. El que si que faré serà afegir-ne una de nova, que no havia pensat: la desprotecció del "no". M'explico. Es posi com es posi l'Executiva Nacional d'ERC, resulta previsible que un bon nombre dels seus militants i simpatitzants acabaran votant "no". I no només això, sino que és pràcticament segur que les organitzacions que integren la Campanya Unitària per l'Autodeterminació (independentistes contraris a tota reforma de l'Estatut) acabin decantant-se pel "no", (com sàviament ha fet Endavant), i més ara que ERC ja (sembla que) s'ha allunyat del "no" i que el fantasma de la coincidència amb els republicans s'allunya de l'horitzó d'aquells independentistes més visceralment anti-ERC. O sigui que un altre bon grapat de vots més cap el "no". I resulta que a més estan els votants del PP, que també votaran que "no". I una certa munió de psoeros que, per catalanisme o per espanyolisme, també votaran "no". Total, que el "no", tot i no tenir visos de victòria, si que pot convertir-se amb la tonteria en una opció fortament votada. No dic que hagi de ser així, dic que és força possible que acabi sent així. I si el "no" treu uns resultats respectables o fins i tot espectaculars, qui creieu que se n'apropiarà? Doncs la única força política de l'arc parlamentari català que defensa a hores d'ara el "no": el PP.

O sigui que la resolució d'ERC d'avui és doblement castrant. És castrant perquè ens situa a molts en la tessitura d'haver d'escollir entre votar allò que la Raó (i en molts casos les vísceres) ens indica que és la opció més correcta, per una banda, i tancar files amb el partit, per una altra. I és també castrant perquè ens situa a molts en el dilema de si votar allò que creiem amb la certesa de què el PP se n'apropiarà (i el què és pitjor: amb una certa vis de legitimitat, puix que haurà sigut la única força parlamentària catalana en cridar al "no"), o votar una opció nul·la a contracor amb tal de no veure en Rajoy reivindicant el sentit del nostre vot. Si avui les coses haguessin anat d'una altra manera, si l'Executiva d'ERC hagués clavat un cop de puny a la taula i hagués dit "votarem 'no'", aleshores seria a l'inrevés: serien els del PP els que no sabrien com fer-ho per no acabar veient diluïts els seus vots en un èxit republicà. I ERC hauria arrossegat rere seu tota la legió de descontents de l'Estatutet amb un vot ferm i creïble. Però no. Han preferit la nul·litat del vot nul. No és cap catàstrofe i la vida continua, però si què és una ocasió perduda. Tant pel país com, en efecte, pel partit.

Hi ha, però, una petita, darrera i improbable esperança. I és la de què, ja que l'Executiva Nacional no s'ha s'ha decidit a fer el que (crec que) havia de fer, ho faci la militància. D'aquí a pocs dies, tant JERC com ERC tenen Consells Nacionals extraordinaris on s'haurà de debatre i votar la postura definitiva de cara al referèndum. Si JERC transforma el seu "no descarteu el 'no'" per un "voteu 'no'", i si ERC canvia la seva aposta pel vot nul per una reivindicació del vot negatiu, mercès al que voti la militància, aleshores el vaixell republicà corregiria el seu rumb i, a més, d'una manera exemplar: amb una militància que s'escolta els dirigents però que també es fa escoltar, i amb uns dirigents que manen obeint. Tinc poques esperances que això passi, perquè el Consell ja està enfocat a "ratificar" el que ha decidit l'Executiva i perquè contradir aquesta des de la militància no és tan fàcil. Però el miracle es pot produir. No seria la primera vegada.

Un servidor no podrà votar als citats Consells perquè encara no porta prou temps militant com per tenir-hi dret a vot, però des d'aquest humil raconet reclamo a aquells que sí que tindran dret a vot que s'escoltin els arguments d'uns i altres, que reflexionin desapassionadament i que votin en funció del que creguin sincerament, estigui o no d'acord amb el que digui l'Executiva. I una altra cosa també important: sense rancúnies ni mala baba. Recordant que aquesta Executiva es pot equivocar (i al meu parer ara s'equivoca), però que si som on som és gracies en gran mesura a ella. Què no es tracta de "plantar-lis cara" ni de "abaixar-lis els fums", sinó d'escoltar-los i fer-se escoltar, i d'arribar entre tots a una solució que, encertada o no (això, al cap i a la fi, no ho sabrem del cert fins passat el temps), sigui el més democràtica possible. Al cap i a la fi, tant el vot nul com el "no" son legítims, per be que a mi aquest darrer em sembli personalment la opció més correcta.

Posted by Lluís at 11:14 PM | Permalink | Comments

"¿Por que no nos cortais la lengua a los vascoparlantes?
¡Así no os duelen tanto los oídos y acabamos antes!"

UPN west 2, Selektah Koletkiboa

Fa temps que miro d'anar amb compte abans d'acusar cap espanyolista de "autoodi". Sovint, els nacionalistes catalans hem utilitzat (i utilitzem) l'expressió "autoodi" per (des)qualificar qualsevol català espanyolista. I el cas és que hi han molts catalans espanyolistes que no ho son perquè s'autoodiïn per ser catalans. N'hi ha que ho son, per exemple, per diners o per ambició. N'hi ha d'altres que ho son perquè simplement no se senten identificats amb cap dels trets que sovint se li atribueixen a la identitat nacional catalana. D'altres ho son perquè independentment dels seus sentiments han arribat per reflexió racional a la concussió de que Espanya és la única pàtria a la que deuen lleialtat. I podríem seguir amb un llarg etcetera. Sovint, els nacionalistes catalans ometem aquesta pluralitat de veus espanyolistes encapsulant-les alegrement dins l'etiqueta de "autoodi" i eludint d'aquesta manera un debat que no sempre és fàcil ni còmode. Se del que parlo: com a fill d'una família castellanoparlant i tenint els cognoms de "Pérez Lozano" estic acostumat a que tota mena de forobabelistas i tolerantes em qualifiquin a mi i a la resta de nous catalanoparlants com a "xarnegos agraïts" i ens acusin, també, d'auto-odiarnos. Bé, segur que més d'un nou catalanoparlant se sentirà incòmode amb les seves arrels familiars, però és una injusticia encabir-nos a tots al mateix sac. Una injustícia que intento no cometre amb altres catalans, per més que siguin espanyolistes.

Hi ha, però, actituds de certes persones que són impossibles d'explicar si no és apel·lant a que aquestes persones senten alguna mena d'autoodi per ser catalanes. L'exemple més recent és la campanya destroyer impulsada per Aleix Vidal-Quadras en contra de l'ús del català a les institucions europees. Resulta que el govern espanyol va presentar tres propostes a l'eurocambra: 1) que és permetessin intervencions en català, basc i gallec al Parlament europeu; 2) que s'atenguessin els escrits escrits en català, basc i/o gallec enviats per ciutadans; i 3) que es publiquessin a Internet traduccions al basc, al gallec i al català dels documents oficials de l'Eurocambra. La primera proposta ja sabíem que difícilment seria aprovada, però la segona i la tercera semblava que serien acceptades sense massa problemes Doncs bé, dues propostes tan inofensives van rebre la més enèrgica de les respostes per part d'un Vidal-Quadras enfollit, que es va dedicar a difondre bajanades com ara que tot document traduït al català deixaria d'estar traduït altres llengües com el polonès, o què és difícil trobar traductors de català (jo li podria presentar uns quants). Gracies al seu inestimable ajut, el català (una llengua que Vidal-Quadras ha dit en més d'una ocasió que s'estima molt) quedarà un cop més fora d'Europa.

La meva reflexió és la següent: es pot, sense apel·lar a arguments estrictament nacionalistes (espanyols, vull dir), criticar l'ús del català al Congrés espanyol o al Parlament europeu. Es poden trobar raons tècniques que en desaconsellin l'ús, com ara que en una reunió de centenar i pico de persones sempre serà més fàcil entendre's si només s'utilitza una llengua al mateix temps (aviso: a mi aquests arguments em semblen insuficients. Només dic que son raonables i que mereixen ser presos seriosament). El què ja no és tan raonable ni tan seriós és que un Parlament com l'europeu, on ja de per si els debats es donen en moltes llengües alhora, no pugui ni publicar una trista traducció a Internet dels seus textos oficials per "raons tècniques". No cola per enlloc.

Francament, aquest últim episodi de la decadent activitat política de Vidal-Quadras em sembla, més enllà de tot dubte raonable, una claríssima mostra d'autoodi. Sembla ser que Vidal-Quadras necessita demostrar al món que ell és més espanyolista i anticatalanista que ningú, i només ho pot fer enclaustrant el català dins dels límits "de casa", impedint per tots els mitjans que un sol català pugui llegir un sol document oficial del Parlament europeu en la seva llengua. Jo em pregunto, de debò, quin mal feia que això pogués arribar a passar. I em responc: l'únic "mal" imaginable és que Vidal-Quadras s'hagués sentit una mica menys espanyol si hagués tolerat tal cosa. Pobre home.

Posted by Lluís at 9:18 AM | Permalink | Comments

Visc aquests dies previs a la decisió final d'Esquerra sobre el seu vot al referèndum de l'Estatut amb una barreja de tranquil·litat i nervis. Per un cantó, el pitjor dels fantasmes, la ximpleria aquella del "sí crític", sembla que s'allunya de totes totes. Respiro. Encara ens queda, no ja només dignitat (últimament miro de no utilitzar massa aquesta paraula quan parlo de política), sinó saviesa. Política, vull dir. Queda clar, doncs, que no es votarà "sí". El que no queda clar és el que sí que es votarà. Diu la premsa que el dia de Sant Jordi en Carod va afirmar que Esquerra votaria o nul o en blanc.

Vaig afirmar fa uns dies que la millor estratègia seria tancar la dels altres mitjançant una proposta de pregunta que inclogués la possibilitat de votar a favor de l'Estatut del 30 de setembre del 2005. Continuo pensant que seria una bona opció, però pel que vaig veient aquests dies és una estratègia que compta amb alguns impediments legals i, sobretot, amb un de polític: pel que sembla a ERC ningú està ja per a acrobàcies: ni els que volen el "no" ni es que volen el vot nul (encara no conec ningú que vulgui cridar al vot en blanc). Així les coses, sembla que no queda més remei que escollir entre el vot nul i el "no". Si és així, jo em posiciono a favor del "no", igual com fa en Salvador Cardús a aquest fantàstic article. I dono les meves raons.

Primer de tot, he de dir que a mi aquest argument del "jo no vull votar el mateix que el PP" em sembla un gol que se'ns ha colat des dels mitjans de comunicació de l'esquerra espanyola i/o sucursalista. A veure, senyors d'Iniciativa, ¿vostès no van votar "no" a la Constitució europea, igual com ERC però també igual com Le Pen i Losantos? I vostès, senyors del PSOE, ¿que no van coincidir amb el PP i amb el més reaccionari de la dreta espanyola en la seva oposició al Pla Ibarretxe? I el que si que hauria de fer vergonya als socialistes que ara ens critiquen: ¿que no van estar d'acord amb el PP, senyors, en qüestions tals com el Pacte Antiterrorista o la il·legalització de Batasuna, que segurament van retardar anys l'inici del procés de pau que ara per fi arriba? I quant a CiU, que podem dir: un partit que va ficar Aznar a la presidència del govern espanyol i que durant 8 anys va anar de bracet de la gavina. Ara, de cop i volta, tots aquests partits es posen histèrics amb la possibilitat que ERC, que durant anys va oposar-se sense complexes al PP mentre ells en seguien el joc, pugui acabar votant el mateix que els conservadors espanyolistes. Però quina mena de presa de pel és aquesta?

Però hi ha més. Fins i tot en el cas de què el PSOE, CiU i Iniciativa no haguessin coincidit mai amb el PP en cap vot i en cap acció política, l'argument continuaria sent una porqueria. A poc que es pensi es veurà què és un argument absurd. Si Iniciativa, CiU i el PSOE votessin al Congreso favor de la il·legalització d'ERC i el PP s'hi oposés (el món s'hauria tornat boig, ja, però és un cas hipotètic), aquest argument de "no vull votar el mateix que el PP" devindria en una absurda abstenció d'ERC a la seva pròpia il·legalització. O si, per exemple, el PP finalment acabés donant suport al procés de pau a Euskal Herria, el mateix argument conduiria a una ruptura total de les converses amb ETA i el seu entorn. Total, si del que és tracta és de no votar el mateix que el PP... A veure si ens entenem: quan Bush planejava la guerra d'Iraq, ¿oi que la laica ERC va coincidir amb el Papa a l'hora de condemnar la guerra? Quan hi han hagut atemptats d'ETA, ¿oi que ERC ha coincidit amb el PP a l'hora de condemnar-los? Quan hi va haver el referèndum de la Constitució europea, ¿oi que ERC va votar que no alhora que ho feien Le Pen i Jiménez Losantos? Bé, doncs resulta que coincidim en alguna cosa amb el Papa, amb el PP, amb Le Pen i amb Jiménez Losantos i ni tan sols pels mateixos motius. I que?

Cert és que una cosa és la correcció dels arguments i una altra l'impacte que puguin tenir sobre la opinió pública. Al cap i a la fi, tot un Hitler va poder guanyar les eleccions a Alemanya amb un ideari que feia aigua per tot arreu. Però als que es preocupen per la pressió mediàtica que pugui caure sobre ERC a causa d'un possible "no" al referèndum, jo els hi dic: tranquils, que de pressió hi haurà la mateixa es voti el que es voti mentre no es voti "si". Fins i tot el discurs de "voteu-el-mateix-que-el-PP" s'explotarà igualment, es voti el que es voti: "esteu al bandol dels que no voten 'sí', igual que el PP". I tranquils que serà igual d'efectiu mediàticament (tot i que més estúpid encara) que la versió 1.0 del (pseudo)argument.

Queda clar, doncs, que l'argument de "voteu el mateix que el PP" ni ens ha de produir mala consciència ni massa por respecte de les conseqüències mediàtiques. Un cop veiem això, un cop veiem que el "no" és una opció tan vàlida com el vot nul o el vot en blanc des dels punts de vista moral i polític, s'imposa la comparació entre tots tres vots. El saldo, al meu parer, és favorable al "no", es miri amb perspectiva de país o de partit.

Amb perspectiva de país, cal dir que l'Estatutet no soluciona cap dels problemes que se suposava que s'havien d'afrontar amb la reforma de l'Estatut. I dic bé, "problemes", i no "reptes". Guanyar als escacs amb Kasparov és un repte. Aprovar la selectivitat és un repte. El milionari deute de la Sanitat catalana no és cap "repte", és un problema. Un problema que patim principalment els membres de les classes populars catalanes i que només es pot tractar amb una revisió de les relacions fiscals entre Espanya i Catalunya. La preocupació que hi havia darrere de la reforma de l'Estatut era que en 20 i pico anys de funcionament de la democràcia espanyola havia quedat clar que el govern espanyol només atenia a les necessitats financeres de Catalunya quan el partit de govern estava en minoria, i fins i tot en aquest cas el que es rebia eren engrunes. Ja no et dic quan el partit en qüestió gaudia de majoria absoluta... Així doncs, calia que Catalunya gaudís d'autonomia financera, i d'aquí venien les idees força del model de finançament de l'Estatut del 30 de setembre: Agència Tributària pròpia, 100% dels impostos, etc.

Tothom era conscient de que no s'aconseguiria tot això, però tothom hauria de ser també conscient de dues coses. Una, que es podria haver aconseguit molt més si no fos per l'enèsima abaixada de pantalons de Convergència. I dues, que no és que s'hagi aconseguit poc: és que no s'ha aconseguit res. Si més no, res que no s'hagués aconseguit altres vegades amb pactes amb el partit de la Moncloa. Davant de l'Agència Tributària pròpia i el 100% dels impostos, se'ns presenta un model basat en una Agència Tributària catalana subsidiària de l'espanyola (és a dir, més responsabilitats sense més autoritat) i un 50% dels impostos. En anys passats, un augment del percentatge d'impostos recaptats per la Generalitat s'havia aconseguit amb un senzill pacte de legislatura amb el partit majoritari al Congrés espanyol, pacte que es podria haver fet perfectament amb l'actual govern del PSOE, que està en minoria. En poques paraules: per a tant poca cosa, no calia cap reforma de l'Estatut. Algú dirà: "be però, s'aconsegueixen més coses, no?". I jo li diria: 1) no estiguis tan segur: hi ha bones raons per pensar que el govern espanyol està aprofitant l'enrenou causat per l'Estatut per colar, de sotamà, nombroses regulacions (com la LOFCA) que inclouen parts referides al finançament autonòmic que limiten la minsa millora que podria suposar l'Estatutet; i 2) recorda que un Estatut no es pot reformar ara si i demà també, si no que és una llei que s'ha d'estendre en el temps durant uns 15 o 20 anys de mínima; si el que es pacta és menys del que es podria aconseguir... millor dit, si el que es pacta és res que no es pogués aconseguir amb un simple pacte de legislatura, aleshores estem davant una hipoteca política de 20 anys. 20 anys durant els quals haurem d'arrossegar un deute milionari a la Sanitat que no podrem pagar, per no parlar de l'ensenyament públic o la inversió en infraestructures. Davant un panorama com aquest, s'imposa una campanya activa per la victòria del "no": la última esperança d'aquells que realment volem una Catalunya més justa socialment (perquè ens ho creiem i perquè molts de fet ho necessitem) i que sabem que per fer polítiques socials es necessiten uns diners que no tenim i que l'Estatutet no aconsegueix.

Això pel que fa al país. Pel que fa al partit, trobo que s'hauria de tenir prou vista política com per votar que "no", aguantar el diluvi mediàtic que sens dubte caurà sobre Esquerra i fer una campanya decidida pel "no". El gran cost polític que aquesta opció podria haver tingut per ERC (la seva sortida del govern) s'ha allunyat definitivament amb la remodelació de govern duta a terme els darrers dies pel President Maragall. Descartat aquest fantasma, no veig per quin motiu ERC hauria de tenir por al "no". Més aviat és a la inversa. Una aposta pel "no" desmarcaria ERC del previsible fracàs de l'Estatutet en un futur no molt llunyà, satisfaria les bases (no em refereixo només a la militància) que majoritàriament estem pel "no", desarmaria aquells que per l'esquerra d'ERC podrien criticar-la per tova, i donaria un tub d'escapament al cansament i desil·lusió populars que es van deixar veure als carrers de Barcelona el 18 de febrer. Sí ERC vota "no" a aquest Estatut s'haurà guanyat, sens dubte, la simpatia de la immensa majoria de la gent que allà hi havia. I estem parlant de prop d'un milió de persones, poca broma.

Però jo crec que el millor signe de que el "no" d'ERC li aportaria beneficis electorals és la histèria amb la qual els seus competidors (CiU, el PSC i Iniciativa) la pressionen per a que no voti "no". Es deuen ensumar que a mig-llarg termini (o no tan llarg...) un vot així seria percebut com un "vot de dignitat" per una bona tropa de votants decebuts pels seus respectius partits. I és normal que es pensi així: fins ara, la oposició d'ERC a l'Estatut l'ha permès situar-se al costat del triomf a la mani del 18 de febrer i guanyar punts a les enquestes a costa del PSC i Iniciativa principalment. Per això borden tant. I be, jo recomanaria al Carod que fos fidel a aquella cita del Quixot que va pronunciar davant el Congrés espanyol en iniciar-se el debat sobre l'Estatut: "ladran, luego cabalgamos".

Ladran... luego, ¿cabalgaremos?

Posted by Lluís at 10:39 AM | Permalink | Comments

Avui m'ha arribat un mail convocant a la joventut d'arreu de l'Estat espanyol a una sentada per un habitatge digne el 14 de maig a les 17:00. M'he permés la llibertat de "catalanitzar-ho" (sense ometre que la mobilització és arreu de l'Estat) distribuir-ho; i ara em permeto la llibertat de penjar-ho aquí.

14 de maig: ens veurem? Espero que sí.

-----------

Bones.

Sembla ser que s'està gestant una nova convocatòria a la Xarxa, per al
14 de maig a les 17:00, però aquest cop per un tema molt diferent: el
dret a un habitatge digne.

A la República Francesa els i les joves protesten per la implantació
dels contractes-porqueria. Moltes veus han sigut les que s'han queixat
de que a aquest país els i les joves no fem res. Doncs be: els hi ho
demostrarem.

El diumenge 14 de maig, sentada a la Plaça de l'Ajuntament. Volem
totes i tots un habitatge digne, un habitatge on poguem viure i
eventualment fundar les nostres families sense estar destinant més del
50% del nostre sou per a pagar tal habitatge. Si de debò t'importa el
teu futur, no hi pots faltar.

És una bona oportunitat per a veure que la Xarxa serveix per a
convocatories molt més útils que les del "botellón", també per a
comprovar si els mitjans de comunicació ofereixen la mateixa atenció a
aquesta mena de convocatòries; ja que ens deixen per terra,
comparant-nos amb els compromesos joves de la República Francesa,
demostrem-lis que la joventut catalana i la de tot l'Estat espanyol
també saben unir-se per a assolir els seus propòsits. I, sobretot, és
una bona ocasió per a denunciar la indecència de constructors que et
demanen 50.000 euros sota corda i de polítics que tanquens els ulls
per a emportar-se la seva part, per citar algunes infamies.

Aquesta mobilització NO ha sigut convocada per cap partit polític,
sindicat o organització. És una convocatòria espontania formulada per
joves normals i corrents d'arreu de l'Estat espanyol. O sigui que ja
sabeu: si no us agrada estar putejats, el 14 de maig tothom al càrrer!

Aquestes son les ciutats on s'ha convocat la sentada:

Plaça Catalunya (Barcelona)

Plaça Ajuntament (València)

Plaça de la Independència (Castelló)

Plaça Baix (Elx)

Puerta del Sol (Madrid)

Plaza del Castillo (Iruña)

Plaza de Zuloaga (Donostia)

Plaza del Arriaga (Bilbo)

Plaza de Maria Pita (A Coruña)

Puerta del Sol (Vigo)

Plaza Mayor (Valladolid)

Plaza Mayor (Salamanca)

Plaza de España (Mérida)

Plaza Navarra (Huesca)

Plaza de Zocodover (Toledo)

Plaza del Ayuntamiento (Collado Villalba -Madrid-)

Plaza Mayor (Palencia)

Plaza de las Tendillas (Córdoba)

Plaza de San Marcelo (León)

Plaza del Chico (Ávila)

Plaza del Azoguejo (Segovia)

Plaza Nueva (Sevilla)

Fuente de las Batallas (Granada)

Plaza de San Francisco (Badajoz)

Plaza de la Constitución (Málaga)

Plaza del Parchs (Gijón)

Plaza de España (Avilés)

Plaza del Ayuntamiento (Logroño)

Si trobes que falta el teu poble o ciutat, afegeix-la, i difon el
missatge a tants contactes com puguis. Amb l'esforçs de totes i tots
aconseguirem un gran èxit i demostrarem que els i les joves sabem
divertir-nos però també defensar els nostres drets.

Un salut Una salutació. Ens veiem el 14 de maig!

-----------

* Diría que la paraula "sentada" és correcta, però tanmateix em sona una mica a castellanada. Agrairé qualsevol correcció.

Posted by Lluís at 6:12 PM | Permalink | Comments

Si hi ha una gran incògnita al panorama polític català d'aquests dies és quina serà la possició d'Esquerra Republicana. Si hem de fer cas del que diu el president Carod, aquesta és una decissió que es prendrà i es farà pública en pocs dies. Sembla ser que queda descartat el "no", per evitar la pinça amb el PP. La decisió podria oscil·lar entre l'abstenció, el vot nul i el vot en blanc, i queda en l'aire la possibilitat de caure en el parany d'un "sí crític" que suposaria, al meu parer, una ficada de pota enorme políticament parlant.

Així doncs, ERC ha prendre una decisió en pocs dies sobre quina de les cinc opcions ("sí", "no", vot en blanc, vot nul, abstenció) adoptarà, donant en principi per descartades dues (el "sí" i el "no"). Personalment, abans de que els dirigents prenguin una decisió, a mi m'agradaria proposa'ls-hi que creïn i sostinguin una sisena opció, una aposta pascaliana on (quasi) tot es pot guanyar i (quasi) res es pot perdre: el "sí" a l'Estatut del 30 de setembre.

No, no em refereixo a crear una butlleta de vot nul·la on posi "sí a l'Estatut del Parlament", sinó a una cosa que podria tenir un major impacte polític i mediàtic i que permetria als dirigents republicans presentar una oposició ferma a l'Estatutet sense fer el ridícul i, alhora, sense fer pinça amb el PP. Es tracta del següent: si no m'equivoco, el referèndum encara no ha estat ni dissenyat ni proposat. És a dir, no s'han especificat les dates, ni s'ha donat inici oficial a la campanya institucional per fomentar la participació, ni s'ha formulat la pregunta a la que haurà de respondre la ciutadania, ni (i això és el moll de la qüestió) s'han formulat les respostes que la ciutadania podria votar. En principi, sembla ser que tothom està implícitament d'acord en que el referèndum haurà de tenir una pregunta de resposta dicotòmica, de "sí" o "no". Altrament: la pregunta sería quelcom semblant a "Vol vosté que l'Estatut de Catalunya del 1979 sigui substituït pel que han aprovat les Corts Espanyoles l'any 2006?", pregunta a la qual es podria respondre "sí" o "no" (la resta serien vots en blanc, abstencions o vots nuls).

I jo pregunto: i per què ha de ser així? Quina llei diu que al Regne d'Espanya els referèndums només poden ser de "sí" o "no"? Cap, oi? Així doncs, m'agradaría veure com ERC proposa que en el referèndum la pregunta sigui la següent: "Quin dels següents Estatuts considera vostè que és el més apropiat per a la comunitat autònoma catalana: el del 1979, el del 2005 o el del 2006?". Les respostes, aquí, serien tres (a banda de les abstencions, els vots en blanc i els vots nuls). De guanyar el primer resultat, ens quedaríem com estem. De guanyar el tercer, entraria en vigor l'Estatutet sorgit del pacte Mas-Zapatero. I si sortís guanyadora la segona opció, l'Estatut del 2005 hauria de tornar a les Corts Espanyoles per a ser rediscutit i renegociat.

A partir de què ERC llencés la proposta, que seria d'esperar que tingués un considerable ressò mediàtic, podrien generar-se dos escenaris diferents: que la resta de partits acceptessin la proposta o que la rebutgessin. Tots dos escenaris son favorables a ERC. Comencem pel primer. En el molt improbable cas de què la resta de partits acceptessin la proposta de referendum que estic formulant, Esquerra podria defensar còmodament la segona opció, és a dir, el vot a favor de l'Estatut del 2005, el que va aprovar el Parlament de Catalunya. Hi hauria fins i tot una petita però real possibilitat d'obtenir una victòria, si hem de fer cas dels senyals de rebuig a l'Estatut que ens va revelar la manifestació del passat 18 de febrer. I, en el probable cas de que guanyés la opció de defensa de l'Estatutet, tampoc s'hauria perdut res: en pocs anys, quan l'Estatutet demostri el seu ínfim potencial, Esquerra podrà dir allò de "nosaltres ja ho dèiem".

Però situem-nos en l'escenari més probable: que la resta de partits rebutgessin la proposta de referèndum que defenso en aquest article. En principi, ens trobaríem amb una ERC defensant un referèndum més obert, plural i democràtic que el que defensarien la resta de partits, cosa que ens donaria un cert avantatge mediàtic als republicans: amb quins arguments es poden oposar els polítics catalans a que la societat catalana manifesti quin dels tres Estatuts presentats en democràcia fins a avui dia és aquell que prefereix? Segurament que d'excuses en trobarien moltes (que si l'estabilitat, que si la governabilitat...), però arguments, allò que se'n diu arguments, ben pocs. En segon lloc, ERC podria votar "no" a l'Estatutet sense por a que se la acusi de "fer pinça amb el PP" amb un mínim de plausibilitat: per cada acusació d'aquest tipus, els republicans podríem respondre "sí, votem el mateix que el PP perquè vostès no han volgut que poguéssim votar d'una altra manera". I, finalment, ens retrobem amb el mateix que dèiem més a dalt: quan, d'aquí poc, l'Estatutet demostri que serveix per ben poc, Esquerra podrà reclamar haver sigut la única força que reclamava allò que Catalunya necessitava: la defensa de l'Estatut del 2005.

Pel que vaig llegir a la premsa electrònica ahir, Carod ja està cansat de tot aquest tema de l'Estatut. Normal: ell i els demés dirigents republicans han rebut insults, desqualificacions, pressions i amenaces per tot arreu, a banda de jugades brutes com la d'mig-acusar ERC de corrupta a causa del seu sistema de finançament, l'únic net i transparent dels que hi han avui en dia a l'arc parlamentari català. A més, tot aquest afer posa a ERC en una situació complicada, en la qual ha d'optar aparentment entre assegurar el poder obtingut al govern i mantenir la seva imatge de partit seriós o assegurar el seu creixent prestigi com a partit de principis on els dirigents es creuen el què diuen. Però, precisament perquè la situació és difícil, ara toca, més que girar full, acabar d'escriure el que tenim davant, i amb lletres d'or. Per això, m'agradaria que ERC fugís del corsé del referèndum que ens preparen i defensés la sisena opció, la única que podria quadrar sense fissures de cap tipus a tota la militància republicana de Catalunya i a tots aquells que s'han sentit atacats pel PP i traïts per CiU, Iniciativa i el PSC: el sí a l'Estatut del 30 de setembre. El sí de debò, vull dir.

Posted by Lluís at 12:20 PM | Permalink | Comments

Perspectives de futur

Passada la ressaca de les revolucions culturals dels anys 60 i 70, l'esquerra d'avui en dia porta sedimentades moltes de les seves herències, bones i dolentes. Entre les bones està la defensa de la llibertat sexual, de les polítiques de planificació familiar, de l'alliberament dels pobles oprimits, de l'emancipació de la dona o de la protecció del medi ambient. Durant aquestes dècades l'esquerra trencà els motlles del socialisme obrerista clàssic i aportà noves i importants problemàtiques als programes de l'esquerra de tot el món.

Però entre les herències rebudes d'aquelles dècades també s'hi troba malauradament una ecolatria que va molt més enllà de la pura defensa del medi ambient, ecolatria exemplificada en l'estúpida consigna de que "allò natural és sempre allò més bo/més sa"; s'hi troba també una certa tendència a negar els progressos esdevinguts en les últimes dècades, com si les dones estiguessin tan oprimides com als anys 50 o com si el medi ambient estigués tan desprotegit com al segle XIX; i s'hi troba, finalment, una renuncia implícita a la defensa del racionalisme, tot coquetejant aquí i allà amb tota mena d'irracionalismes que infecten quasi be totes les herències positives de les dècades prodigioses: l'ecologisme es veu sovint infectat per una mena de misticisme ecòlatra on es demonitza tot allò que sona a innovació tecnològica, independentment de si és contaminant o no; els tallers i congressos feministes solen dedicar espais a coses tals com els tallers de ioga o "d'espiritualitat femenina", on s'evoca una mística de la feminitat diferent de la que denunciava Betty Friedan però en el fons igual de reaccionària, on es tracta la dona d'ésser emocional més que racional i on sovint se la considera infacultada per a l'exercici de la investigació científica o de la discussió lògica; la defensa dels pobles oprimits i de la diversitat cultural sovint es veu embolicada amb un multiculturalsime cool on els drets humans universals són considerats una invenció d'Occident i on la mutilació genital femenina es considera respectable en tant que expressa una "tradició africana" sobre la qual els occidentals no ens podem pronunciar.

A la Ciència també li ha tocat el rebre. Des de certs ecologismes se l'ha denunciada com a creadora de les tecnologies contaminants (no importa que l'ecologia sigui un producte eminentment científic). Des de certs feminismes, d'una legítima crítica a l'androcentrisme anticientífic de molts investigadors s'ha passat a una demonització en bloc de la Ciència com a "ideologia masculina", considerant que la dona s'ha d'oblidar de la investigació científica i s'ha de concentrar en una suposada saviesa que li donarien les seves emocions, a través de coses tals com el tantra, el ioga... I des de certs multiculturalismes, la Ciència apareix com una forma d'ideologia occidental, tant vàlida com les (pseudo)ciències d'origen oriental com el Qi Gong o l'acupuntura.

Això ha portat també a un deteriorament de la capacitat de debat al si de l'esquerra política (no acadèmica). Actualment existeix un conjunt de consignes i idees que per res del món es poden tocar, associades sovint als vicis irracionals que denuncio més a dalt, i que formen part de la correcció política que l'esquerra s'exigeix a si mateixa. Que lluny queden aquells dies on adversaris polítics i teòrics com Rosa Luxemburg o Karl Kautsky podien militar al mateix partit i criticar-se ferotgement l'un a l'altre! Què lluny queda aquella època on els màxims dirigents de les esquerres de tot el món es veien obligats a defensar les seves polítiques de manera argumentada, amb llibres i articles ben argumentats i que avui en dia s'estudien com a clàssics a les facultats de Ciències Socials de tot el món!

Avui en dia, en efecte, la Raó es troba de capa caiguda al si de l'esquerra. Però em resisteixo a pensar que no hi ha res a fer. En principi, per la meva pròpia experiència se que una bona part del moviment escèptic (la punta de llança del racionalisme d'avui en dia) està integrat, al menys al Regne d'Espanya, per persones de profunda sensibilitat progressista. Crec que els que estem d'una manera o altra a l'escepticisme racionalista i compartim simpaties esquerranistes hauríem de començar a organitzar-nos d'alguna manera per a constituir un punt de trobada i de reflexió racionalista i d'esquerres. Igual com és important que hi hagi algú que es dediqui a denunciar els fraus de la ufologia, també és important que els progressistes racionals comencem a denunciar els fraus que es produeixen al si de l'esquerra, així com a denunciar també els que es produeixen a la dreta, des d'un punt de vista alhora racionalista i d'esquerres. És important que a la crítica racional afegim una crítica social; que expliquem les conseqüències irremeiablement reaccionaries dels diferents irracionalismes que pul·lulen al si de l'esquerra; què expliquem qui guanya i qui perd quan en nom del multiculturalisme es permet l'entrada de la religió a les escoles; què expliquem què les dones son éssers tant racionals (i tant emocionals) com els homes, i què estant tan facultades per a la Ciència com els seus companys masculins; què expliquem (i això és important) la diferència entre conèixer i valorar, entre formular teories biològiques sobre l'origen dels comportaments socials i justificar aquests comportaments; etc.

Se que és una meta difícil, però crec que amb una mica d'esforç es podria aconseguir. Se, també, què aquesta sèrie de posts han sonat a nostàlgia d'una Arcàdia feliç perduda. No m'agradaria que quedés aquesta impressió: l'esquerra actual em sembla molt millor en la majoria d'aspectes que la del segle XIX i principis del XX. Però una cosa és certa i és que fa molt de temps que no sento cap discurs com el d'en Chaplin al final de "El Gran Dictador". Cap reivindicació del món de la Raó, cap defensa desacomplexada de la Ciència, cap referència al progrés de la humanitat. Se que això sona a nostàlgia però és que, de debò, hi va haver una època en que l'esquerra era racionalista.

Posted by Lluís at 11:25 AM | Permalink | Comments

L'assalt a la Raó: dels anys seixanta fins els nostres dies

Els anys 60 i 70 foren dues dècades què transformaren completament el panorama de l'esquerra europea i mundial, fins al punt en que podem marcar un abans i un després en la Història de l'esquerra. Abans, l'esquerra havia sigut bàsicament un moviment classista, impulsat per les classes populars i sobretot per la classe obrera i el seu moviment. L'ecologisme o el feminisme que avui són tòpics inexcusables del manual del bon progressista abans pràcticament ni existien. Existia, per exemple, un feminisme socialista però que estava enquadrat dins de les successives Internacionals obreres i què en la pràctica tingué un paper secundari, en tant que es considerava que la lluita més important era la del proletariat contra la burgesia. El feminisme autònom de la època, el sufragisme à la Pankhurst era sobretot un moviment liberal, lligat a les classes mitjanes i burgeses i amb poca o nul·la relació amb l'esquerra. L'ecologisme, no cal dir-ho, ni existia.

Tot això canvià arrel dels anys 60. Un conjunt de factors molt gran i complexe (el benestar generat per l'Estat social post-guerres mundials, les lluites antiimperialistes al Tercer Món, l'aparició de NOW i de la obra de Betty Friedan...) desembocà en una revolució cultural que es produí als anys 60 i es consolidà als anys 70. Es crearen nous moviments socials (pacifisme, ecologisme i feminisme, principalment), de manera autònoma als moviments socialistes i no sempre amb relació amb ells. Es produí, a Occident, l'anomenada "revolució sexual" produïda en part pels nous mètodes anticonceptius (la píndola, principalment) i en part per un moviment contracultural conscient de despenalització del sexe promiscu i de les sexualitats alternatives al model heterosexual tradicional. El feminisme realitzà una crítica radical de la cultura de les societats d'arreu del món, evidenciant que la submissió de la dona anava molt més enllà de l'esfera pública i que, de fet, tenia el seu bastió en les relacions personals entre homes i dones, allà on els homes tenien el seu lloc natural de dominació fos quina fos la seva classe social. La música, la literatura, la pintura i en general totes les arts foren també el lloc de desenvolupament de moviments culturals alternatius, com el punk o el pop art. En suma, els anys 60 i 70 canviaren el món desde la crítica, sobretot des de la crítica de la cultura.

No cal dir que tal revolució cultural ens ha donat fruïts més que profitosos. En particular, l'ecologisme i el feminisme han posat sobre la taula les que, juntament amb les desigualtats de classe, son les ombres més negres de la Modernitat: la depredació del planeta i la perpetuació del sotmetiment de la dona. En general, crec que és una evidència que gracies a aquests formidables moviments de crítica cultural avui som tots (i, sobretot, totes) bastant mes lliures que els nostres avis o pares. Però, com la Il·lustració, la revolució cultural dels anys 60 i 70 també deixà llavors fosques que lamentablement germinaren. Una d'elles, la pitjor, fou l'assalt a la Raó des de dins de l'espai polític que tradicionalment l'havia defensada: l'esquerra.

Situem-nos. La contracultura dels anys 60 i 70 es basà en una crítica radical de tot el que les generacions que la impulsaren havien heretat. Des de la televisió fins la tecnologia, tot passà pel filtre dels crítics d'aquelles dècades. La Ciència no se salvà. Amb molta justícia, la crítica radical assenyalà l'utopisme de la visió tradicional de la Ciència presentada com una eina neutra i els científics com persones 100% objectives llevades de tota influència personal i conduïdes per la única ambició de fer avançar el coneixement. La crítica radical assenyalà que la Ciència estava travessada de bat a bat per determinants socials; que si s'havien estudiat uns problemes i no uns altres era en molts casos perquè els científics eren majoritàriament (per exemple) homes; que els científics no es movien únicament per l'afany desinteressat de saber sinó també per diners, prestigi, poder o ideologia; i que la Ciència no duia inevitablement al progrés sinó que també podia dur a la barbàrie, com havien demostrat les mortíferes tecnologies de la mort que el món havia vist durant la Segona Guerra Mundial, i que culminaren en la bomba atòmica. Els crítics dels anys 60 i 60, en fi, recordaren que la Ciència es produeix en societat i que per tant no és independent d'ella; que els científics son humans i no sants; i que la Ciència és una eina neutra que pot servir per a alliberar-nos com per matar-nos.

Fins aquí la part correcta i positiva de la crítica. El problema és que els crítics culturals d'aquestes dècades portaren la crítica tan lluny com per cometre com a mínim dos errors seriosos. Un, confongueren el criticar la Ciència i els científics per faltar sovint als seus propis principis (objectivitat, seguiment del mètode hipotètico-deductiu...) amb la crítica d'aquests mateixos principis. Així, de la idea de que els científics sovint no eren objectius se'n desprenia, sorprenentment, la crítica a la idea mateixa de buscar el màxim d'objectivitat a l'hora d'estudiar la realitat. El segon error greu de la crítica a la Ciència va ser conseqüència del primer: pensar que no hi ha, que no pot haver, una sola Ciència, sinó que hi ha una "ciència masculina" i una "femenina", una "proletària" i una "burgesa", cadascuna amb la seva particular visió del món i totes elles incommensurables entre si, per tant com la Ciència no era sinó un instrument ideològic en mans del sexe/classe/elquesigui de torn. I el tercer i últim error va ser que en multitud de casos es va criticar la Ciència sense entendre-la realment; proliferaren ja en aquesta època estupideses tan comunes com allò de que "ja ho deia Einstein que tot és relatiu" o que "la mecànica quàntica demostra que els observadors creen la realitat quan l'observen".

Aquest moviment de crítica cultural tingué diversos fronts, alguns dels quals aportaren idees interessants mentre que d'altres pràcticament només es dedicaven a dir collonades (amb perdó). Així, el marxisme d'aquestes dècades i el feminisme foren dos corrents que realitzaren estudis crítics sobre sociologia de la Ciència vertaderament interessants, però que en les seves versions més vulgars portaren al relativisme i a l'irracionalisme descrits més a dalt. Així, els marxistes mes vulgars dividiren la comunitat científica entre "científics proletaris" i "científics burgesos", mentre que les feministes mes desorientades qualificaren la Ciència de "cosa d'homes" (amb amigues així, el feminisme no necessita enemics...) i es dedicaren a fer ioga o meditació transcendental, buscant un suposat vincle místic de la dona amb la natura, suposadament un ésser emocional per contraposició als racionals varons. No, si ja dic jo que amb amigues així... Moviments que si que no aportaren mes que collonades foren aquells que es crearen en els àmbits més estrictament acadèmics de la (pseudo)Ciència Social. Per exemple, el "programa fort" en sociologia de la Ciència promogut per Barry Barnes i David Bloor; el constructivisme social desfermat per una lectura massa ràpida del llibre de Berger i Luckman La construcció de la realitat social; l'anarquisme metodològic de Lakatos i companyia; etc. Aquests últims fronts, dedicats gairebé exclusivament a la producció de collonades, juntament amb les versions més vulgars del marxisme i del feminisme, acabarien convergint en aquesta barreja de corrents irracionalistes amb seu a París que ha rebut el nom de "postmodernisme".

Queden, però, uns últims protagonistes de l'assalt a la Raó durant les dècades prodigioses. Es tracta dels hippys. No seré jo qui qüestioni la seva extraordinària aportació quant a la difusió del pacifisme i del valor de la solidaritat, l'aturada de la guerra del Vietnam, la producció artística i musical, la despenalització del sexe i en especial del sexe promiscu i/o no-heterosexual. Però, junt amb aquestes llums, el moviment hippy tingué tot un seguit d'ombres, relacionades totes elles amb l'absurd misticisme que rodejava el moviment. Els hippys obriren les portes de bat a bat a Occident tota aquesta serie de modes (pseudo)orientals com el ioga, la meditació o el zen, per no dir que foren un dels focus d'on sorgí el New Age, amb la seva industria de llibres d'autoajuda i la seva plèiade de sectes i gurus. Era evident que un moviment així, per progre que fos, no podia combregat amb res que tingués a veure amb el rigor científic en l'estudi de la realitat. S'abandonà la disciplina intel·lectual pròpia de la Ciència i del racionalisme il·lustrat per entrar en un pastissós "tot val" que acabà significant que l'únic que valia realment era ser un convençut de tota mena de misticismes i un crític de la Ciència encara que no la conegués ni de vista.

Així, un formidable moviment contracultural (com fou, per cert, la Il·lustració del segle XVIII) caminà unit a un formidable moviment irracionalista i anticientífics, que presentà la Ciència com una eina més al servei del capitalisme/patriarcat/elquesigui. Un autèntic assalt a la Raó.

I és aquí on l'estrella del progressisme racionalista va començar a declinar. El remat fou l'aparició, a les acaballes d'aquella mateixa època, de l'ecologisme i dels primers estudis sobre els límits del creixement. D'una justa crítica a l'ús que s'havia fet de la Ciència i la tecnologia en la depredació del planeta, es passà en poc temps (novament, en els sectors més vulgars, en aquest cas de l'ecologisme) a la crítica de la Ciència i la tecnologia per se, com si fossin intrínsecament dolentes, depredadores i mantenidores de l'status quo. I aquí és on caigué el tercer pilar del que parlavem al primer article: si primer foren la Raó i la Ciència, ara li tocava el torn al progrés. El progrés fou identificat amb l'urbanisme salvatge, amb la depredació de la natura, amb els complexos turístics... En part, perquè quan els ecologistes denunciaven totes aquestes coses se'ls acusà, tant des de la dreta com des de la vella esquerra més carca, d'anar "contra el progrés". I, també en part, perquè bona part de l'ecologisme es trobà agust situant-se dins una elemental mitologia anti-científica saturada de referències a un paradís verd perdut per culpa de la Ciència. Com si els nostres avantpassats cromagnons visquessin "en harmonia" amb la natura i no tinguessin malalties ni mancances de cap tipus. Com deia l'os Balú: "Lo mas esencial, sin nada mas adicional, mamá Naturaleza te lo da". El que passa és que mamá Naturaleza també ens dona el virus evola i el verí de la cobra, i l'únic mitjà per combatre'ls eficaçment és el coneixement aportat per la Ciència.

Aquest assalt a la Raó fou una mica culpa de tots. Dels racionalistes, per no haver sabut veure les ombres que enfosquien les llums de la Raó, i que anaven desde les argumentacions "racionals" sobre la inferioritat de la dona fins a la ingenuïtat de concebre la Ciència com una empresa sempre en lluita contra els dogmes del poder. De vegades, sovint de fet, els científics es posen de part dels poderosos: ser científic no és garantia ni de ser bona persona, ni de ser progressista.

També fou culpa, òbviament, dels irracionalistes. Una plèiade d'intel·lectualoides, majoritàriament (pseudo)sociòlegs i (pseudo)antropòlegs, feren (mal) us del marxisme i dels nous pensaments crítics (l'ecologisme, el feminisme...) per a fer-se un lloc a l'Acadèmia sense exercir cap rigor científic, adduint que al cap i a la fi la Ciència no és més que un altre discurs de poder.

I finalment fou culpa, i de quina manera, de l'esquerra. Ja des de la seva època mes racionalista, l'esquerra havia permès i tolerat amplament la difusió al seu si d'interpretacions simplistes i dogmàtiques de l'anarquisme, del marxisme... de tal manera que aquestes arribaren al seu punt natural: la pretensió de construir "ciencies esquerranistes" privades, punt on convergiren amb els sectors mes vulgars del feminisme i l'ecologisme, que tampoc exerciren cap crítica interna per mirar d'aturar aquestes onades d'irracionalisme.

I be, com està el tema actualment i què podem fer-hi al respecte?

Continuarà.

Posted by Lluís at 12:48 PM | Permalink | Comments

L'últim llibre de Félix Ovejero, "Proceso Abierto", tracta sobre la crisi del socialisme com a moviment i com a ideari, dels camins que l'han dut a aquesta crisi i dels camins que, a judici de l'autor, podrien portar a superar-la. Entre les idees exposades al llibre, la més interessant és segurament aquella que parla del divorci que el socialisme ha viscut entre els projectes (els objectius finals) i els processos que havien de portar a la realització dels projectes. El cas mes clar és el de la socialdemocràcia. La socialdemocràcia nasqué com a projecte de lluita anticapitalista de la classe obrera i acabà sent un moviment destinat a paliar alguns dels efectes mes perversos del capitalisme però sense possar en dubte la seva existència. El camí que Ovejero descriu des de l'hiperrevolucionarisme inicial dels socialdemòcrates fins el seu hiperreformisme final és un camí on els socialdemòcrates es concentren tant en els processos que perden de vista els projectes. El programa inicial de la socialdemocràcia preveia una lluita centrada sobretot en les reformes socials (salari mínim, reduccions de la jornada de treball...) però no amb l'objectiu de retocar el capitalisme sino amb l'objectiu de colapsar-ho. Això portà els socialdemòcrates a concentrar-se únicament en les reformes, de manera que progressivament es desvincularen de l'objectiu final. Quan la socialdemocràcia mundial va abjurar del marxisme ja feia molt que havia deixat de lluitar per la transformació socialista de la societat, a causa d'aquesta obsessió amb els resultats immediats i la perdua de l'objectiu a llarg termini.

Avui dia, els independentistes d'esquerres ens trobem amb una situació similar. Tenim clares les coses que volem immediatament (millor legislació lingüística, més autogovern, millors polítiques socials...) i tenim també clar el que volem a llarg termini (la independència i àdhuc el socialisme). Ara be, l'espai que hi ha entre les coses més immediates i les coses més a llarg termini no sempre queda clar. Des d'ERC i des de JERC hem defensat sovint (per exemple) que l'Estatut del 30 de setembre suposava un pas mes en el camí cap a la independència, però a penes s'ha produït discurs explicant quin és exactament el lligam entre l'un i la altra. I no, no està clar ni és obvi quin és el lligam: cal explicitar-ho. Cal explicar com lliguen els processos que impulsem amb els objectius finals que volem aconseguir. I això, insisteixo, a penes s'ha fet. Les explicacions mes acurades, al menys les que jo he sentit, s'han reduït normalment a una analogia geogràfica: si l'autogovern total (la independència) és l'objectiu, aleshores més autogovern voldrà dir estar mes a prop de l'objectiu, de la mateixa manera que si volem anar a Madrid i només podem anar a Burgos sempre estarem "mes a prop" de Madrid i serà més fàcil arribar-hi. Això, per se, ja justifica el suport donat per ERC a la reforma de l'Estatut.

El problema d'aquesta analogia és que el coneixement teòrico-social disponible ens autoritza a desconfiar-ne. La teoria econòmica, per exemple, mostra com en diversos casos una situació propera a un òptim pot resultar més nociva que una menys propera si el que és vol és arribar finalment a l'òptim. En un exemple que trec del llibre d'Ovejero: estar a prop de la persona estimada no vol dir estar amb la persona estimada, i de vegades pot ser pitjor que estar-ne una miqueta lluny. Recordeu quantes vegades us heu fet "el millor amic/la millor amiga" de la persona que us agradava i això, a la llarga, ha sigut més un obstacle que no pas un ajut a l'hora d'aconseguir una relació sexual i/o de parella amb la persona en qüestió. Ja ho diem: apropar-se a l'òptim de vegades pot ser la pitjor estratègia per a arribar-hi, i això desautoritza la "metàfora geogràfica" que sovint s'ha fet servir des de les nostres files per a justificar l'aposta per la reforma de l'Estatut com a "parada" en el camí cap a la independència.

El problema, doncs, és complicat. Hi han tres vies que, en tot cas, hauriem d'evitar com sigui. Una és la d'enfocar-ho tot de cara als objectius finals i oblidar-nos del dia a dia, que és on s'ha de construïr el camí que ens porti cap a la realització d'aquests objectius. L'independentisme ja ha patit aquesta malaltia: passar l'estona parlant d'independencies i socialismes mentre corren els anys, es multipliquen les escissions i les baixes de militants i en definitiva no es fa res d'utilitat ni per la gent d'a peu ni pel projecte. Una de les fites de l'actual equip dirigent d'ERC és, precissament, haver convertit un partit amb una paraula (independència) en un partit amb un programa.

La segona via que hauríem d'evitar és la de sacralitzar certs processos. És a dir, assumir que hi ha una determinada manera de fer les coses que és la única vàlida i que totes les demés són propies de (possi aquí el seu insult revolucionari preferit). També és bastant típica de l'independentisme de tots els temps, i àdhuc a un partit tan pragmàtic com ERC es dona sovint entre gent de les bases. Bona part de la oposició al pacte Mas-ZP (al qual jo també m'oposo frontalment, aclareixo) que jo he anat veient entre gent que conec, a la que llegeixo o amb la que parlo es basa més en raons "de principi" o "de dignitat" que en una avaluació clara de què guanyem i què perdem si donem suport a tal pacte. Quan ens plantegem la qüestió dels mitjans a utilitzar en el camí cap els nostres objectius, l'únic què ens hem de plantejar són dues coses: una. quins entren en conflicte amb els nostres principis i quins no; i dos, d'entre tots, quins ens són útils pels nostres objectius i quins no. Amb aquests dos indicadors (l'un moral, l'altre "tècnic") podem escollir entre el ventall de mesures basant-nos en que és alló que ens resulta més util pels nostres propòsits i que compromet al mínim els nostres principis (l'acció política real sempre porta a un compromís entre els principis i el pragmatisme).

Per exemple, jo crec que és evident que res ens autoritza a segrestar un regidor del PP, torturar-lo i assasinar-lo, per més que això signifiqués que l'endemà es proclamés la independència dels Països Catalans. En un altre cas, és igualment evident que pactar una reforma estatutària també compromet els nostres principis com a independentistes, però d'una manera molt menys traumàtica que el cas anterior; aquí tenim un marge moral pel plantejar-nos si no val la pena empassar-nos temporalment i parcial els nostres principis de cara a possar-nos en el camí dels nostres objectius. I en un tercer i últim cas, podem plantejar-nos si treballar per la "ruptura democràtica" amb l'Estat espanyol (signifiqui el que signifiqui això) és adhient amb els nostres principis i ens serveix de cara als nostres objectius. Adhient amb els nostres principis ho és, sens dubte: els independentistes estem convençuts de que allò just és que els catalans no haguèssim de demanar permís a ningú per a constituir-nos en Estat independent. El problema és què això de la "ruptura" és factible quan estem en èpoques de crisi en que la gent, per entendre'ns, "està cabrejada". Però a les democràcies liberals com la nostra rara vegada s'arriba a aquests extrems; primer, perquè el propi sistema electoral fa que hi hagi un correctiu dèbil però real als excessos dels governants; i segon, perquè el fet de viure en una societat on les classes populars mal que bé tenen un cert grau de benestar fa difícil que la gent es llenci als carrers en pos de la Revolució. La única ruptura que se m'acudeix en aquestes condicions és una ruptura gens democràtica, és a dir, una insurrecció d'una petita elit revolucionària que prengués el poder i digués a la gent el que ha de fer. Només de pensar-ho, tremolo. I, en fi, si sabem que això de "treballar per la ruptura democràtica" (signifiqui el que signifiqui) és a hores d'ara un carreró sense sortida, ¿no hauríem de provar vies alternatives, encara que ens supossin alguns problemes de consciència? No estarem cometent la pitjor de les incoherències, el pitjor dels vicis, en optar abans per l'acció 100% coherent però inútil abans que per l'acció política amb conseqüencies reals però que contradiu algun dels nostres principis menys importants? No estarem faltant a un principi elemental, com és el de lluitar per la implementació real de l'objectiu amb el qual ens hem compromés, a cosa de no faltar a principis menors com "no pactar amb traïdors", "no legitimar institucions que no son les nostres", etc?

A això em refereixo amb "no sacralitzar certs processos": si la "ruptura democràtica" no serveix (n'hi ha que porten dècades buscant-la sense produïr ni un sol resultat tangible, ni tan sols una definició precisa del que significa tal concepte), aleshores provem alguna altra cosa encara que no respongui tant als nostres principis. Descartades algunes coses totalment, completa i absoluta inacceptables des del nostre ideari (matar i torturar innocents, per exemple), hem de mesurar les accions polítiques que duem a terme segons que maximitzin els nostres "ingresos" polítics i minimitzin les nostres "despeses" morals. I una cosa és tan important com la altra, per una raó finalment moral: se suposa que no militem per demostrar i lluiïr coherència independentista sino per aconseguir la independència.

Un tercer i últim vici que hauríem d'evitar és el de perdre de vista el projecte. Aquest vici és un vici típicament convergent què encara no ha arribat a l'independentisme d'esquerres, però tant les bases com els dirigents hauran d'anar amb molt de compte si no volen que ERC hi caigui. Es tracta de l'actitud de l'anar tirant, de l'anar gestionant el dia a dia en base a uns quants pseudoprincipis elementals que no apunten cap a res en concret i que serveixen per a guiar el dia a dia polític però no per a tenir una visió a llarg termini de què és el què és vol. Reformar l'Estatut per reformar-ho, perquè el país no pot més, o perquè les enquestes diuen que la gent ho vol, i no perquè suposa una pasa en alguna direcció ja pensada. És el vici, en definitiva, al que Ovejero atribueix la progressiva perdua del caràcter socialista de la socialdemocràcia, i que pot fer que ERC acabi per perdre el seu caràcter independentista si no anem amb compte. Si per evitar els anteriors vicis calia una dosi de pragmatisme, per a evitar aquest cal una certa dosi d'idealisme, de no oblidar que no reformem l'Estatut perquè si sino com una pasa mes cap a la independència. I el què és més important: preguntar-se si realment és així, i no només quedar-se en l'afirmació vaga de que "amb el nou Estatut estem més a prop dels nostres objectius".

Ara que ja ha quedat clar el què no hem de fer de cara a determinar en quin sentit la reforma de l'Estatut és un procés que contribueix a la realització del projecte independentista d'ERC, ¿què és el que si que hem de fer? Quines raons podem donar per a justificar que un partit independentista doni suport i àdhuc impulsi una reforma d'un Estatut d'autonomia?

Continuarà.

Posted by Lluís at 4:24 AM | Permalink | Comments

Des de fa unes setmanes hi ha algú o alguns que venen publicant articles d'aquest bloc a Indymedia, àdhuc penjant la meva foto. Qui sigui que estigui penjant aquests missatges, li prego que es possi en contacte amb mi a southprat@gmail.com tan aviat com sigui possible. Què no es preocupi que no és per reclamar-li drets d'autor (aquest bloc està sota una llicència copyleft, la qual cosa vol dir que tothom és lliure d'agafar-ne els continguts i distribuir-los sempre que se citin l'autor i la font). Tampoc no li demanaré dades personals (nom i aquestes coses). Simplement vull parlar amb ell o ella, de bon rollo.

També pot trobar-me a l'MSN o al Jabber, també en aquests dos casos a l'adreça southprat@gmail.com.

Posted by Lluís at 1:07 AM | Permalink | Comments

Amb tant d'enrenou amb altos-el-foc, Estatutets i manifestacions d'uns i altres, poc temps queda per parlar de temes avorrits i menors. Aquest és un d'ells: l'apropament i (a llarg termini) possible sol·licitud d'ingrés d'ERC a la Internacional Socialista, l'agrupació continuadora de la II Internacional que uneix els diversos partits socialdemòcrates d'arreu del món.

Des de fa uns anys, un sector d'ERC bastant important capitanejat entre d'altres per Joan Puigcercós (de qui, per cert, algú tan poc sospitós d'independentista com el Loquillo diu que serà un gran president. Estem d'acord, Loco :-)) està manifestant repetidament la seva voluntat de prendre com a referent internacional la IS. Pels amants de la confidencialitat política, els hi aclareixo que això no és cap "top secret", que fa anys que a la premsa apareix el tema de tant en tant i que no sóc el primer blocaire que parla del tema. Aclarit això, explicaré quins son els motius que crec que impulsen aquest apropament a la IS. Un, les simpaties socialdemòcrates d'una part de la cúpula del partit, en particular les del propi Puigcercós, que ja fa temps que es considera públicament socialdemòcrata. Dos, la voluntat d'encaixar ERC dins el tradicional sistema europeu de "partit conservador/partit socialdemòcrata". Tres, fer-li la competència al PSC al seu propi terreny. I quatre, aconseguir relacions internacionals i una certa homologació amb partits de govern com el Labour Party o les socialdemocràcies escandinaves.

Certament, tots aquests són avantatges que el partit trauria d'integrar-se a la IS, però abans de precipitar-se jo recomanaria als responsables d'aquests moviments que miressin més detingudament altres aspectes més problemàtics. Per començar, estatuts en mà, ERC no es defineix enlloc com a socialdemòcrata i es proclama a si mateixa com a "esquerra no dogmàtica". En principi aquí hi cap tothom, des de liberals "progrés" fins a comunistes (que n'hi han), passant òbviament per socialdemòcrates i per gent que, com jo, es defineixen simplement com a socialistes old style. Adscriure ERC a la IS significaria introduir una matització ideològica que resultaria excloent per molta, molta gent. Començant pel mateix autor d'aquestes linies, però seguint també per una bona part de la militància (en especial entre el jovent) i, adhuc, per alguns membres de la directiva. No diré noms però m'imagino que certs membres de la mateixa, per la dreta i per l'esquerra, no deuen veure amb bons ulls això d'integrar-se a la IS.

Lligat amb això està un segon tema més lligat al "marketing", per dir-ho d'alguna manera. Un dels atractius d'ERC és que no representa a cap de les famílies tradicionals de l'esquerra europea. Això fa que no participi de discursos i tradicions que avui es troben força desfasats, com el comunista o el socialdemòcrata, sense excloure'ls, tanmateix. És a dir, ERC pot atraure per igual a esquerranistes provinents de tradicions mes "ortodoxes" fins a gent mes "portoalegrista" (la quantitat de gent que vota ERC venint de votar ICV és probablement molt gran), passant per gent que no se sent del tot a gust amb cap tradició i que te un discurs mes "individualitzat". ERC, en aquest sentit, tindria mes futur aspirant a ser un front ampli d'esquerres nacionalistes (el que és ara, vaja) que aspirant a ser la socialdemocràcia catalana. Millor explotar allò de "l'Esquerra Nacional" que mirar de ser la socialdemocràcia nacional. Millor explotar l'olivera que la rosa i el puny.

Després està el tema de la competència amb el PSC. És cert que entrar a la IS significaria una forta fiblada al cor socialdemòcrata del PSC, perquè d'alguna manera ERC seria reconeguda com la socialdemocràcia catalana en tant que el PSC seria vist per sempre mes com una part integrant de la socialdemocràcia espanyola. Però això només passaria si l'operació té èxit, i és aquí on em mostro bastant escèptic. La IS no guanya gran cosa acceptant al seu si ERC, a banda d'un conflicte innecessari (per ells, vull dir) amb el PSOE i sobretot amb el PSC, i àdhuc amb els socialdemòcrates francesos. Cert que no seria el primer partit socialdemòcrata independentista: el Partit Independentista de Puerto Rico n'és membre. Però ja se sap: una cosa és putejar els EUA i una altra cosa putejar França i Espanya.

També hauríem d'anar amb compte a l'hora de valorar la mena de "homologació" que rebria ERC. Estem parlant d'homologar-se amb el PSOE, amb l'SDI, amb el PSF i amb el New Labour de Tony Blair. La qüestió no és menor: es tracta de partits que de socialdemòcrates ja en tenen molt poc (ja no diguem de socialistes), que participen en major o menor mesura de la tradició d'aliança amb els EUA via OTAN. "Homologar-me" amb gent així em fa venir calfreds, i se que no dec ser l'únic. Des de dins d'ERC hi ha gent que està fent molts esforços per treballar la "E" del partit, tot impulsant l'estudi de mesures socials tan avançades com la Renda Bàsica o l'impuls al programari lliure. Aliar-se amb partits tan escorats cap a la dreta pot ser un fre en aquest procés. El mes important és que aquests inconvenients causats per la "homologació" amb els partits de la IS es produirien sense que hi hagués a penes beneficis palpables. La IS, al cap i a la fi, és una estructura més aviat morta que serveix bàsicament com a recurs propagandístic. La IS no determina consignes ni coordina l'acció dels partits; no proporciona recursos, ni suport polític real; no ofereix cap benefici als seus partits a banda de la de dur la etiqueta "IS" i el símbol del puny i la rosa. I és el que diem: que aquests "beneficis" poden causar molts problemes a ERC però de ben segur que no li supossaran cap benefici.

I finalment, un tema de logos: algú s'imagina ERC anant arreu d'Europa amb la rosa i el puny, símbol de la IS, sent aquest logo un símbol tan associat, a Catalunya, al PSOE?

Francament, jo prefereixo el nou logo. És més propi del que voldria pel meu partit: un front ampli de l'esquerra del meu país. Per què dir-se socialdemòcrates? Millor dir-se simplement Esquerra.

Posted by Lluís at 11:09 AM | Permalink | Comments

Una mica d'història

Parlàvem a l'article anterior que cal preguntar-se el per què del decliu del racionalisme al si de l'esquerra a partir dels anys 60. Primer de tot, però, hauríem de partir d'una petita "història de la Raó" i de com el fil de la tradició racionalista (la occidental, bàsicament) va acabar desembocant en la formació de l'esquerra europea als segles XVIII i XIX.

La defensa de la Raó com a eina humana fonamental per tal de descobrir la Veritat, determinar el Bé i descobrir la Bellesa es remunta a l'Antiguitat. L'exponent més conegut del racionalisme al món antic és l'extraordinària civilització de la Grècia clàssica i la seva continuació a la Roma imperialista. Però no es tracta d'un cas únic. Les primeres escoles confucianes xineses, tot i el seu tradicionalisme, es basaven en un clar racionalisme ètic: la ètica no la devem als deus sinó a nosaltres; tota decisió ha de ser justificada per la seva bondat intrínseca i no per l'apel·lació a poders sobrenaturals, etc. A la Índia, el moviment charvaca va posar en tela de dubte els dogmes religiosos dels Vedes i va adoptar una visió materialista de l'univers. També a les civilitzacions mes esplendoroses de l'antiguitat pre-grega, Egipte i Babilònia, ens trobem amb grup de savis que desenvolupen de manera tímida la Ciència. Així, a Egipte la medicina fou la mes avançada del món fins a l'arribada de la medicina grega, i els babilonis aconseguiren èxits brillants en astronomia i matemàtiques.

El punt culminant del racionalisme al món antic va ser la fundació de la Biblioteca d'Alexandria. En una sola biblioteca es concentrà, amb el pas dels anys, tot el saber i la cultura de la civilització clàssica. L'esplendor de la Biblioteca, però, començà a declinar amb el protectorat i la posterior conquesta romana, durant els quals es produí l'incendi de la Biblioteca per part de les masses pobres, que la destruïren parcialment. Un dels punts mes foscos del racionalisme grecoromà (sobretot del grec) va ser sens dubte el seu elitisme, el seu menyspreu pel poble baix i per les dones. Amb poques excepcions (com la d'Eratòstenes), els grans pensadors de la època no comunicaren mai els seus descobriments al poble, ni qüestionaren un sol supòsit polític o social de la època. Per això, quan les masses descontentes cremaren la Biblioteca, ningú les va poder deturar. Carl Sagan ho explica molt bé a l'últim capítol de "Cosmos".

El final de tot això és poc conegut pel gran públic. La última directora (si, directora) de la biblioteca d'Alexandria va ser una dona: Hipatia, que va viure a Alexandria a finals del segle IV d.C i principis del V. Hipatia era una transgressora en molts sentits. Sent dona, en una època en que això significava no tenir mes opció que el matrimoni o la prostitució, va arribar a ser una de les pensadores mes reconegudes del seu temps i a dirigir la Gran Biblioteca. Però també era un símbol del que encara quedava de la vella civilització clàssica, que l'aleshores ja poderosa Església cristiana identificava amb el paganisme. En particular, el patriarca cristià d'Alexandria, Ciril, va dur a terme durant anys una campanya de sermons difamatoris contra la bibliotecària. Al final, l'any 415, seguidors de Ciril van assassinar-la salvatjament. La Biblioteca va ser abandonada i substituïda per un temple cristià. Va ser com si se sotmetés la civilització clàssica a una operació d'extracció de records, on s'esborrés de la seva memòria tota la seva saviesa. Com si ara de cop i volta desaparegués tot rastre d'Einstein, de Darwin, de Heisenberg, i una nova civilització s'alcés sobre les nostres ruïnes, perduda dins la foscor i sense el recurs de segles d'investigacions i pensament.

Feliçment, algunes peces fonamentals del saber clàssic es van salvar gracies a la civilització musulmana, bastant mes tolerant aleshores que els regnes germànics cristians que ocupaven l'antic Imperi romà d'Occident. També a Bizanci, amb més dificultat, van subsistir fragments i textos d'autors clàssics. Amb el pas del temps, l'Europa medieval recuperà a poc a poc l'herència de la Grècia clàssica, en particular la d'Aristòtil i la de Plató. Amb totes les seves limitacions, la filosofia cristiana d'aleshores suposà un primer intent a Occident de donar compte a la Raó d'allò que la Fe afirmava. Els problemes foren tres. Primer, la freqüent confusió entre Raó i realitat (a penes es feien experiments que provessin o refutessin les teories dels escolàstics cristians). Segon, la superioritat que se li atorgava a la Fe quan la Raó semblava contradir-la. I tres, el tractament dogmàtic que es donava dels autors clàssics: la veritat o falsedat de les teories es determinava sobretot segons si concordava amb els textos d'Aristòtil i amb la Bíblia. Quelcom, per cert, bastant allunyat del tarannà crític de l'Estagirita.

El Renaixement europeu suposà un pas mes enllà. Es recuperà definitivament l'herència dels grecs, inclosos aquells autors que havien estat silenciats o tergiversats (és a dir, quasi tots) per tal de que les seves teories no contradiguessin els dogmes de l'Església. Però no només això. S'inicià una lectura crítica dels autors clàssics. No només es recuperaren les seves teories i escrits, sino que es recuperà allò que els hi era més característic: el pensament racional i crític. Al Renaixement, Aristòtil és recuperat en la seva versió original (no-cristianitzada) i alhora qüestionat. Això obrí de bat a bat la porta per a un fenomen que s'estendria des del propi Renaixement fins a finals del Barroc (segle XVII): la Revolució Científica. Uns quants centenars de persones (des de Copèrnic fins a Newton) al llarg de dos segles i a diversos territoris europeus engegarien una autèntica revolució que tocaria sobretot el terreny de la Matemàtica i la Física que faria progressar aquestes matèries en dos segles més del que s'havia progressat en mil anys i que acabaria de manera fulminant amb els dogmes cosmològics i geogràfics de l'Església catòlica. Pot semblar un triomf modest, però de fet en aquella època qüestionar la visió del món que segons l'Església oferia la Biblia era una tasca d'herois. N'hi ha que s'hi van deixar la pell.

Tot i les intencions estrictament científiques dels pensadors que van participar de la Revolució Científica (sovint eren gent profundament creient i conservadora), el cert és que les seves descobertes van fer molt mes que fer avançar el coneixement o acabar amb la visió medieval del món. La seva repercussió social mes important va ser la posada en dubte de la infal·libilitat de les esglésies, dels seus dirigents i de la Biblia. La persecució que patiren posà sobre la taula el problema de la tolerància. El qüestionament de la visió cristiana de l'Univers va portar al qüestionament de l'existència del Deu cristià i, d'aquí, a un problema ètic fonamentaL: sense Déu, com sabrem què està be i què està malament? També les pròpies normes estètiques de la civilització cristiana entraren en un profund procés de revisió i refinament, on també es recuperà l'herència de la civilització clàssica. Totes aquestes convulsions culturals desembocaren de manera natural en el Segle immediatament posterior a la culminació newtoniana de la Revolució Científica: el segle XVIII. El Segle de les Llums.

El Segle XVIII estigué dominat per dos fenòmens contradictoris. Un, l'auge de les monarquies absolutes i de la intolerància religiosa. Dos, un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que dominà tot Europa i que es caracteritzava pel seu racionalisme, la seva confiança en la Ciència i la seva defensa de la tolerància, la llibertat d'expressió i els drets de l'home (si, les dones foren deixades de banda, una vegada mes). I tot això enmig de l'ascens de la burgesia, la crisi de l'aristocràcia, l'emergència del capitalisme i l'aparició tímida d'una classe d'assalariats al servei de la naixent burgesia industrial. En tal ambient, els pensadors Il·lustrats desenvoluparen doctrines perilloses pels poders establerts. Voltaire desenvolupà les idees de Locke sobre la tolerància, fent famós aquell aforisme de que "odio les teves idees, però defensaria a mort el teu dret a expressar-les". Helvetius i el baró d'Holbach crearen metafísiques atees i materialistes. Kant proposà una ètica centrada en l'emancipació de l'home (si, de nou només l'home) a través de l'exercici de la seva Raó, independentment de mandats religiosos. Thomas Paine atacà la religió a la seva obra "L'Era de la Raó". Rousseau fou un deixeble crític de tots ells que assenyalà que la Raó havia sigut utilitzada fins aleshores per esclavitzar i dominar, i proposà un redisseny de la vida social basat en l'Imperi de la Raó i en la confiança en la bondat natural de l'home (si, de l'home); recollí l'herència dels republicanismes clàssic, renaixentista i barroc i proposà l'extensió de la llibertat republicana a tots els homes (si, les dones a fregar...). I Mary Wollstonecraft, la feminista il·lustrada, recollí l'herència de tots ells, en especial de Rousseau, i en feu una crítica radical que recollia el seu racionalisme però que posava al descobert el seu masclisme i els seus prejudicis contra les dones, tot reclamant per elles la mateixa tolerància i la mateixa llibertat que els il·lustrats reclamaven pels homes.

Dos foren els centres on la Il·lustració acabà tenint una traducció política. El primer foren les tretze colònies angleses d'Amèrica, on els colons es revoltaren contra la dominació anglesa i en especial contra l'espoli fiscal (a que em recorda això...?) de que es consideraven víctimes. El 1776, les colònies obtingueren la seva independència i es confederaren entre elles creant una nova república: els Estats Units d'Amèrica. El naixement d'aquest estat no només fou un acte d'afirmació nacionalista, sino que portà a la creació d'un regim polític que transformava en llei molts dels principis il·lustrats: separació de poders, limitació del poder estatal, llibertat d'expressió, de reunió i associació, etc. Aquesta revolució política, però, estigué bassada en el republicanisme de Locke, mes que en el de Rousseau. Això significà la restricció de la participació política als propietaris, els únics que en la tradició política de Locke (el republicanisme oligàrquic) es consideraven dipositaris de la llibertat republicana: la de no demanar permís a tercers per a poder sobreviure. Això exclogué de la llibertat els esclaus negres, i ja no diguem les dones.

Al regne de França, el segon centre on la Il·lustració esclatà políticament, la situació era diferent. Els dissidents eren sobretot rousseaunians, encara que no tots ells compartien fins el final les tesis del filòsof ginebrí. L'existència (a diferència del cas d'Amèrica) d'un regim feudal que oprimia per igual la burgesia i la plebs abocava aquests dos sectors socials a l'aliança i feia mes difícil la restricció de les reivindicacions polítiques a la burgesia. També les dones tingueren un marge d'actuació prou gran com per plantejar reivindicacions, formar associacions polítiques i participar de la lluita contra l'absolutisme, per be que sempre estigueren relegades a un lloc secundari tot i els seus actes d'heroïcitat, equiparables als dels seus companys, durant les lluites anti-absolutistes.

Quan la Revolució Francesa esclatà, els successius parlaments que es feren càrrec del poder palesaren una divisió entre aquells membres mes partidaris de suprimir privilegis i desigualtats i aquells mes partidaris de mantenir-los. En primer lloc estaven els reialistes, els monàrquics, partidaris de mantenir els privilegis de l'aristocràcia i el poder del rei. En segon lloc estaven els monàrquics moderats, partidaris d'una monarquia constitucional on el rei retingués el poder executiu. En tercer lloc trobàvem els republicans moderats, els girondins, partidaris d'un ordre burgés republicà ja fos amb o sense rei. I finalment, a l'esquerra del parlament, ens trobàvem amb els anomenats "muntanyencs", pertanyents a diversos clubs polítics (jacobins, cordeliers...) que defensaven el sufragi universal masculí (alguns d'ells, com el jacobí Gilbert Romme, defensaven també l'extensió a les dones d'aquest dret i de tota la resta de drets civils, polítics i socials aconseguits per la Revolució), la democràcia, la república, l'alliberament dels esclaus de les colònies i unes primeres mesures que avui qualificaríem de tímidament socialdemòcrates però que en el seu moment causaren gran impacte: límits al comerç de gra per tal d'evitar l'empobriment de la plebs, detenció dels acaparadors il·legals i repartiment dels seus bens entre el poble ras, etc.

És aquí, entre els muntanyencs, on nasqué el concepte de "esquerra", a causa de la posició geogràfica que anaren ocupant en els diferents parlaments francesos. L'esquerra defensà la igualtat radical entre tots els homes i, àdhuc, entre els homes i les dones; la necessitat de la democràcia com a única forma de govern capaç de garantir que la llibertat republicana arribaria a tothom i no exclouria ningú; la posada en marxa de mesures per tal d'eliminar la dependència dels plebeus ja no només respecte de l'aristocràcia, sinó també i en especial respecte de l'efervescent burgesia. I aquesta esquerra es presentava com una continuadora radical de la Il·lustració, tot proposant estendre a la plebs, als esclaus i àdhuc a les dones (les mes oblidades) la mateixa dignitat que la Il·lustració havia reivindicat per "l'home", que sovint volia dir home, blanc i propietari. La primera esquerra considerà la Raó com un atribut comú a tots els homes i, en les seves versions mes coherents, també a les dones; atribut que era l'origen de la dignitat humana i de la seva facultat per entendre la realitat, valorar-la i canviar-la. La Ciència, el producte mes espectacular de la Raó, havia d'arribar a tothom; tothom havia de rebre els seus coneixements i tothom havia de ser capaç d'exercitar el pensament crític propi de la Ciència. El progrés, definit per Condorcet com el perfeccionament constant de l'espècie humana (moral, material, intel·lectual...), havia de beneficiar tothom.

El gruix d'aquestes idees i valors passà a l'esquerra europea posterior a la Revolució Francesa. Marxistes, anarquistes, feministes... reivindicaren com a fonament de les seves lluites la dignitat humana que atorga el fet de que dones, treballadors i esclaus no estan menys dotats de Raó que els homes, els capitalistes o els esclavistes. Aquesta esquerra reivindicà el progrés, la Ciència i el racionalisme com senyes d'identitat enfront d'una dreta enemiga d'aquests valors en la mesura en que qüestionaven les creences i principis en que es basava l'status quo. Es considerà l'educació científica i racional com una condició sine qua non per a l'alliberament del poble. La Ciència aparegué com a eina indispensable per a descobrir les arrels de les injustícies contra les quals l'esquerra pretenia lluitar. En suma, l'esquerra es proposà des dels seus inicis i durant tota la seva història la posada en pràctica del programa il·lustrat fins a les seves últimes conseqüències. Fins els anys seixanta del segle XX.

Continuarà.

Posted by Lluís at 2:39 AM | Permalink | Comments