divendres, març 31, 2006

Ciutadans de Catalunya no és d'esquerres, segons Arcadi Espada

Arcadi Espada, que amb tota probabilitat encapçalarà les llistes de Ciutadans de Catalunya (ja que sembla que l'Albert Boadella no vol ser el capità d'aquest Titanic; no sabe nada), ha sigut entrevistat no se exactament quan (no figura la data) per un mitjà amic de Ciutadans de Catalunya com és LibertadDigital. L'entrevista té punts de deliri i punts de seny, com aquell en el que Espada reconeix que ni ell ni els seus estan silenciats mediàticament a Catalunya, amb un explícit "yo estoy muy en contra de este victimismo", cosa que l'honora. Tant de bo digués sempre el mateix. El cas és que entre els fragments destacables de l'entrevista, n'hi ha un que deixa moltes coses clares i que m'ha cridat molt l'atenció:

"LD: Ustedes son de izquierdas. Desde su posición...

AE: No. Niego la mayor.

LD: La mayoría de ustedes son de izquierdas.

AE: Bueno, hay personas en este grupo que se dicen de izquierdas

LD: Pues empiezo desde el principio

AE: No. Voy a responder. Mire, en una de estas cenas en que nos reunimos, y se hablaba, es un tema recurrente si éramos de izquierdas, si dejábamos de serlo. Y un día me harté, y le dije a los demás, ¿Os puedo hacer unas preguntas?. ¿Tú estás a favor de la utilización de las células madre? "Sí" fue la respuesta de los quince. ¿Tú estás a favor de que se casen los maricones? "Sí". ¿Está de acuerdo con que el Estado tenga alguna intervención en la vida económica? "Sí. Estamos de acuerdo la tenga, manteniendo el equilibrio como corresponde a una socialdemocracia liberal". Muy bien. Pero luego vienen los problemas. ¿Usted está a favor de la discriminación positiva? "No". Los quince. Todos en contra de la discriminación positiva. ¿Usted está a favor de la utilización del guerracivilismo como instrumento de confrontación política? y ¿a quién hace responsable de esta actitud? Nos mostramos todos en contra, e identificamos a la izquierda como principal responsable."


O sigui què, si us plau, què ningú s'enganyi: Ciutadans de Catalunya NO és, no serà, un partit d'esquerres. Tampoc de dretes, fins ara. De fet, encara no sabem el què és perquè encara no s'han molestat d'explicar-nos res sobre la Catalunya que volen, a banda de dir-nos que volen una Catalunya espanyola i amb el nacionalisme fora de la vida política. Però el cas és que, quan es dignin a explicar-nos quin model social tenen, podem estar segurs que no serà d'esquerres. Potser en tindrà alguns elements, segurament molt moderats, però no serà d'esquerres. Començant per la discriminació positiva i altres propostes del feminisme, tan denostat per Espada. I que quedi clar: això no ho dic jo, ho diu ell.

La Raó a l'esquerra: Història d'un oblit (I)

Abans d'ahir estava previsualitzant la pel·lícula de Charles Chaplin "El Gran Dictador", una despietada sàtira de Hitler (representat pel patètic tirà Hynkel) i el seu regim totalitari que es va estrenar als inicis de la Segona Guerra Mundial. Al final, Chaplin (encarnant un barber jueu a qui han confós amb el dictador Hynkel) pronuncia un discurs que sens dubte és dels més estremidors i bonics que he escoltat mai. Chaplin apel·la a la germanor universal, a la democràcia, a la solidaritat entre tots, jueus o gentils, blancs o negres. Apel·la a valors netament d'esquerres, i que aleshores ho eren encara mes que ara (la dreta, avui en dia, ha interioritzat molts valors propis de l'esquerra, com ara la democràcia, ni que sigui en forma de consigna buida).

Cap el final del discurs, em va sorprendre una de les proclames que Chaplin pronuncia, enfervorit:

"Lluitem pel mon de la Raó! Un mon on la Ciència, on el progrés, ens portin a tots a la felicitat!"


Dic que em va sorprendre perquè avui en dia és molt estrany sentir un discurs polític esquerranista on es reivindiquin desacomplexadament la Ciència i la Raó, ja no diguem el progrés. A tot estirar, es parla de construir una "ciència pel poble", que no es que em sembli malament però que em sona a allò de "la nostra ciència no és la seva", que és la primera pasa del camí cap a l'estupidesa del relativisme. I, en tot cas, em sona a "m'agrada la ciència però si us plau no em considereu una mala persona". De fet, en segons quins auditoris d'esquerres, parlar de "la Raó", "la Ciència" i "el progrés" porten inevitablement a que un sigui víctima d'un torrent de preguntes indignades i acusacions ferotges. En molts àmbits de l'esquerra, parlar de "la Ciència" equival a parlar de la tecnologia i, alehop, a parlar de la desforestació, dels atemptats contra el medi ambient, etc. Parlar de "la Raó", equival a parlar de la "raó masculina/occidental/burgesa" (segons si un està davant d'un auditori feminista, antiimperialista o socialista) i a ser, encara que un no ho vulgui, un defensor de l'status quo. I be, parlar de progrés ja és guanyar-se la pitjor de les fogueres grupals: equival a estar a favor dels complexos turístics en plan Marina d'Or, de la desaparició de les zones naturals en favor de les ciutats, de la destrucció de les cultures indígenes d'Amèrica, etc.

A l'època d'en Chaplin, però, això no passava. Per això un esquerranista com ell podia pronunciar sense dubtes un discurs tan carregat de racionalisme i de confiança en la Ciència, en la Raó humana i en el progrés com és aquest magnífic discurs que estava sentint abans d'ahir. I és que hi va haver una època en que l'esquerra era racionalista. Una època que s'estén des del mateix naixement de l'esquerra durant la Revolució Francesa fins a l'arribada dels anys 60. Hi havia qui confiava més o qui confiava menys en el progrés (i al discurs de Chaplin no falten al·lusions a que el bon us de la tecnologia requereix de bondat humana), però l'herència del Segle de les Llums i de la Il·lustració era una característica subjacent a gairebé tots els corrents d'esquerra d'abans dels anys 60. En aquella època, parlar del "mon de la Raó" era subversiu. Volia dir estar en contra dels dogmes establers, de les aparents veritats imposades per les esglésies i la societat burgesa, de l'analfabetisme i la ignorància que feien que les masses fossin presa fàcil de les consignes buides dels cacics i dels tirans. Les grans figures de l'esquerra d'aquella època es caracteritzaven per ser furibunds racionalistes. Així, la fundadora del feminisme, Mary Wollstonecraft, era una deixeble crítica de l'il·lustrat Rousseau: considerava les dones tan capacitades per exercitar la Raó com els homes, afirmació enormement subversiva per a la seva època (el segle XVIII, el Segle de les Llums). Marx, de qui tots els socialistes som en major o menor mesura hereus, estava convençut de que l'alliberament de la classe obrera només podia venir a través de l'estudi científic de la societat que es pretenia canviar. "Mai la ignorància no va ser útil a ningú!", acostumava a dir. El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, figura il·lustre de la història de l'anarquisme i de la francmaçoneria, va ser la bestia negra de l'Esglesia catòlica a Catalunya i a tot el Regne d'Espanya per la seva idea d'una educació racional allunyada dels dogmes religiosos, única manera de conduir la classe obrera cap el seu alliberament. Per no parlar d'Einstein, de Bakunin, de Zetkin, de Kropotkin, de Lenin, de Trotsky, de Bernstein, de Russell, de Krupskaia... i de tants altres esquerranistes il·lustres com ara el mateix Chaplin, tots ells compromesos en major o menor mesura amb els ideals de la Il·lustració: us de la Raó enfront del dogma, defensa del progrés enfront del tradicionalisme, reivindicació de l'esperit de la Ciència enfront del de la superstició...

Tot això va començar a canviar arrel de les revolucions culturals dels anys 60. Però, per què? Què és el que va portar els progressistes a demonitzar el concepte de "progrés"? Com és que (bona part de) l'esquerra va acabar barrejant-se amb tota mena d'irracionalismes, de relativismes i de misticisme? Quines causes hi han darrere d'un fenomen d'amnèsia col·lectiva tan gran com el que pateix avui en dia l'esquerra respecte dels seus orígens, fermament arrelats en l'esperit del Segle de la Raó?

Continuarà.

dimecres, març 29, 2006

La financiación de Esquerra: respuesta a Jessica

Con Jessica Fillol y sus artículos me pasa algo curioso. Normalmente estoy mayormente de acuerdo con lo que dice en ellos. Sin embargo, cuando estoy en desacuerdo, lo estoy tan profundamente que cuando empiezo a escribirle un comment me doy cuenta de que en realidad es mejor que le responda desde mi blog. Este es el caso del artículo que mi paisana ha escrito acerca de la polémica que rodea estos días a Esquerra y a su sistema de financiación. No pensaba escribir sobre el tema porque otros ya lo han hecho suficientemente bien (cojonudamente bien, de hecho) y no me sentía en la necesidad de añadir nada. De hecho, si el artículo se lo hubiese leído a otra persona igual no me habría molestado en contestar. Pero tratándose de Jessica, la cosa cambia. No me pregunten por que; cosas de la psicología pota-blava.

Jessica Fillol desarrolla, a mi parecer, las siguientes tesis principales: 1) pedir dinero a los cargos públicos designados políticamente por un partido es una práctica normal; 2) aceptar esa petición es, según la experiencia de Jessica, una cosa voluntaria; 3) la diferencia es que ERC ha exigido esos pagos; 4) la respuesta de ERC del "y tu mas" a CiU y compañía es patética, porque lo que deberían hacer es hablar de su polémica y pedir disculpas; 5) otra respuesta patética de ERC ha consistido en atribuir la aparición de está polémica a una campaña de los medios afines al PSOE contra ERC por culpa de su postura ante el Estatutet; y 6) el "y tu mas" tampoco tiene sentido ya que, en palabras textuales de Jessica, "[un artículo de El País] desmiente las afirmaciones de Vendrell sobre la financiación transparente del partido a base de las cuotas de militantes (algo que, por otro lado, es bastante ingenuo): el 77% de los ingresos de ERC procede de donaciones anónimas subvenciones".

Vamos por partes, que diria Jack the Ripper:

1) En efecto: que los partidos políticos pidan dinero a los cargos que designan a dedo es de lo mas normal. Luego, ¿a que viene tanto alboroto?

2) No se como irán las cosas en el Prat, pero en lo que son las administraciones "gordas" los cargos electos del PSOE y de los demás partidos pagan porque no les queda otra. Y permíteme, Jessica, que te haga una pregunta: ¿sinceramente piensas que tu contribución iba a ser "voluntaria"? Quiero decir que a mi maestro de taekwondo de tanto en tanto me mandaba 50 flexiones "voluntarias" (cuando me pasaba de listo, claro). Nadie preguntó nunca que pasaba si "voluntariamente" te negabas...

3) Queda contestado arriba: eso de pasar el cepillo entre los cargos públicos no es precisamente una petición de contribución voluntaria. Hasta donde yo se, ni el mas trepa se niega porque es algo que "hay" que hacer. Por poner un símil, teóricamente los cargos públicos tienen libertad de expresión para decir lo que quieran, pero es fácil imaginar que pasa si utilizan esa libertad de expresión para cagarse en el partido que los ha designado. Con lo del cepillo, lo mismo.

4) Jessica da a entender que Esquerra "solo" ha dicho que los demás partidos, y en especial CiU y el PSOE, no tienen autoridad moral para criticarles por hacer algo legal cuando ellos tienen un historial de corruptelas que tira pa'tras. Que esa ha sido su respuesta. Sin embargo, que yo sepa ERC lleva desde que empezó está polémica explicando a todo el mundo como funciona su sistema de financiación, reconociendo algún que otro error (como el haber enviado una de las cartas a un cargo del PSC) y además (repito: además, esto es, no solo) recordando que ellos no han hecho nada ilegal y que otros que estos días sacan pechito, si. Yo personalmente lo veo muy bien, porque en este país y en todo el Reino la gente tiene muy mala memoria y hay quien no recuerda FILESA, Pallerols, etc. De hecho yo creo que se quedan cortos y que deberían recordar que aquí el único partido que ha propuesto poner en marcha medidas serias en contra de la corrupción ha sido, por el momento, ERC. Medidas como la Oficina Antifraude que nuestros socios socialistas, tan amantes ellos de la honradez, se han encargado de abortar o eso que a ellos les gusta tanto: recortar y neutralizar.

5) A Jessica le parece una tontería eso de que toda esta polémica forma parte de una campaña de presiones contra ERC por el tema del Estatutet. Sin embargo, si no es así, ¿como explica Jessica que un hecho que hace años que está a la vista de todos, que ERC nunca ha ocultado y que oficialmente forma parte de su propio reglamento financiero, salga ahora, precisamente ahora, en los periódicos? Porque resulta que eso de los cobros a cargos de ERC está en una carta aprobada y hecha pública por un Consejo Nacional y un Congreso del partido, como muy bien explica Busot. Es como lo de LibertadDigital con los trajes de De la Vega: si uno es muy ingenuo puede pensar que lo hacen por puro placer de informar, pero no hace falta ser un lince para ver que están presentando algo que ya era público como una información "escandalosa" fruto de una ardua tarea de investigación, solo para joder al Gobierno. Con Esquerra, lo mismo: El País, que ya de por si es muy anti-ERC, tiene cargadas las tintas contra ella y las va a seguir teniendo cargadas mientras Esquerra se mantenga en sus trece en cuanto a su oposición al Estatutet. E insisto: si no es por eso, que alguien me explique por que El País publica como información extraordinaria la invención de la rueda.

6) Que yo sepa, y corríjanme si me equivoco, Xavier Vendrell no ha dicho en todos estos dias que ERC se financie únicamente con las aportaciones de sus cargos y militantes. De hecho, la frase comentada en el editorial de El País del que nos habla Jessica es una frase de Bargalló, no de Vendrell. Vendrell ha estado repitiendo todos estos días cuatro cosas: 1) que eso de pasar el cepillo es propio de todos los partidos políticos; 2) que el cepillo solo se pasa a los cargos de confianza de ERC, y en ningún caso al conjunto de los funcionarios de los departamentos controlados por ERC (de ser así, como explica Busot, ERC seria un partido asquerosamente rico); 3) que ERC es hoy por hoy el único partido catalán que explícitamente no acepta donaciones anónimas; y 4) que ERC es hoy por hoy el único partido que tiene todas sus cuentas puestas a disposición de todo el mundo, esto es, transparentes.

Conviene explicar un poco mas eso de las donaciones anónimas, porque al parecer Jessica las mezcla de alguna manera con las subvenciones. La diferencia entre una subvención y una donación anónima no es baladí: una subvención es una cantidad de dinero que la administración, de manera pública, con nombre y apellidos, cede a una organización legal (política o no), con nombre y apellidos. Una donación anónima es una cantidad de dinero que no se sabe de donde ha llegado pero que va a parar a las arcas del partido. En el primer caso, la posibilidad de infringir la ley es mínima porque el riesgo es demasiado grande. El segundo caso, en cambio, es un festival del humor del cual surgen los filesos de turno en los partidos que aceptan este tipo de donaciones. Por eso el hecho de que ERC se financie en gran medida con subvenciones no le quita mérito al hecho de que no lo haga con donaciones anónimas, cosa que si que hacen los partidos que estos dias se han estado rasgando las vestiduras.

Por cierto que me hace gracia eso que hace Jessica de pedir a ERC “menos retórica y mas datos y argumentos”. Que yo sepa, ERC es la única que estos días ha dicho verdades enteras (incluso para reconocer algún error) y ha puesto sus datos, esto es, sus cuentas, a disposición de quien las quiera ver, cosa que no le ha costado mucho porque esto ya es así desde hace muuuuchos años. Pero me hace gracia, también, por un segundo asunto: en mi pueblo, es el que afirma (en este caso, el que acusa) el que debe demostrar lo que dice. Esto es, el que debe aportar argumentos y datos. El problema es que ni sabemos muy bien de que se le acusa a ERC, ni sabemos muy bien que base hay para acusarla habida cuenta que hace algo al parecer muy normal (y muy legal) entre los partidos políticos de este bendito Reino que es España.

En conclusión: ERC hace algo que es perfectamente legal (de no ser así ya tendría querellas encima, no lo duden) pero que unos medios tendenciosos como ellos solos han pretendido presentar como un chanchullo oscuro cuando ciertamente se trata de una realidad conocida y jamás ocultada por parte de Esquerra. Todo esto por dos razones. Una, para ensuciar al precio que sea el nombre de ERC, que sigue siendo (pese a lo que digan estos medios) el partido de las manos limpias, en una clásica maniobra de "difama que algo queda". Y dos, para presionarles por su posición en el debate sobre el Estatutet. Al exigir pagos a sus cargos electos ni ERC hace algo ilegal, ni hace algo demasiado distinto de lo que hacen el resto de los partidos (como estos días empiezan a reconocer estos mismos partidos), ni se queda en el "y tu mas" (en todo caso lo recuerda), ni sus dirigentes mienten cuando afirman que son el único partido catalán con una financiación 100% transparente y sin un duro en concepto de donativos anónimos, fuente de filesismo donde las haya.

Para acabar, quisiera preguntarle a Jessica que es eso del impuesto revolucionario republicano. Lo digo porque uno se espera ese tipo de expresiones de los lunáticos losantianos, pero no de alguien tan alejado de ellos como Jessica. Si, ya se que al principio del artículo comenta que en tono de cachondeo los mismos sociatas se refieren así al cobro a cargos públicos hecho por su partido, pero Jessica debería saber que estos días los fedeguicos están haciendo un gran esfuerzo por colgarle la etiqueta de impuesto revolucionario a los cobros de ERC. Y a mi, en fin, eso no me hace ni puñetera gracia, porque el impuesto revolucionario es una cosa muy mala que hacen unos señores muy malos que se dedican a matar, poner bombas y amenazar gente. Que yo sepa, de momento ERC no ha hecho nada de eso. Leer eso de impuesto revolucionario republicano en un artículo de Jessica me ha producido el mismo escalofrío que seguramente le produciría a ella el que yo me refiriese al presidente Zapatero como "zETAp". Ni Zapatero tiene nada que ver con ETA, ni la financiación de ERC tiene nada que ver con ningún impuesto revolucionario. Es por ello que agradecería que Jessica suprimiese (o tachase) esa expresión e incluyese una nota al margen a modo de rectificación.

En fin, de lo que son capaces algunos (y no me refiero a Jessica) con tal de demostrar que ERC parece que hace lo que en realidad no hace...

dimarts, març 28, 2006

Miserable

Només amb aquest nom es pot qualificar aquest individu.




Como yo no sé en qué consiste el pacto de ZP con la ETA, cuya primera parte ha sido la aprobación del Estatuto de Cataluña, tampoco puedo saber cuál es el calendario previsto en ese pacto.


Aquesta afirmaciò és lògicament, empírica i ètica miserable.

1) Classe elemental de lògica: no pots dir que no saps en que consisteix un pacte i immediatament després dir que "su primera parte ha sido X". Si no saps en que consisteix, no saps en que consisteix.

2) Classe elemental d'empiria: si no hi han proves, no poden haver afirmacions categòriques sobre fets. A tot estirar, suposicions. Fedegucio no ens diu "es posible que la primera parte del pacte de ZP con ETA sea la aprovación del Estatuto de Cataluña" sino "la primera parte del pacto de ZP con ETA ha sido la aprovación del Estatuto de Cataluña". Aquí s'han de demostrar com a mínim dues coses. Una, que existeix un pacte entre Zapatero i ETA. No que existirà o que és possible que existeixi, sino que existeix. I dues, que aquest pacte té un punt referent a l'aprovació de l'Estatut. Fedeguico: mostra les proves o calla.

3) Classe elemental d'ètica: acusar sense proves és calumniar. Acusar Zapatero d'haver pactat amb ETA sense proves sobre la taula és una calumnia. Afirmar que l'aprovació d'aquest Estatut de merda (amb perdó de l'expressió) forma part d'un pacte amb ETA és un insult contra el President del Govern espanyol, contra les Corts espanyoles, contra el Parlament de Catalunya, contra els ponents de l'Estatut i jo diria que contra tot el poble de Catalunya i contra els seus representants.

El que passa és que aquesta escòria ha perdut la poca vergonya que li quedava. La miserable pàgina sobre el vestuari de la vicepresidenta De la Vega és només una mostra de fins a quin punt aquesta gent ha deixat ja definitivament el periodisme per dedicar-se a la propaganda i l'insult, camp on són experts.

dijous, març 23, 2006

El PP y el alto el fuego de ETA: don't feed the troll (en castellano)

La Wikipedia define un troll como "una persona que escribe mensajes groseros u ofensivos en Internet, por ejemplo en foros, para interrumpir la discusión o enfadar a sus participantes. La palabra también se usa para describir dichos mensajes". Cualquiera que tenga alguna experiencia como miembro de una lista de correo abierta o como participante habitual de un foro de Internet se habrá encontrad con alguno. En algunos temas, los trolls son especialmente presentes. Pasa en el campo del software libre (les inacabables flamewars entre usuarios de GNOME y de KDE, tan salpicadas de trolls), y también pasa en el campo de las discusiones políticas en Internet.

Que tiene que todo esto con el alto el fuego de ETA? Un momento que ahora llegaremos.

Ayer, felizmente, Euskadi Ta Askatasuna anunció un alto el fuego permanente. Es muy probable que este alto el fuego sea definitivo, no tanto por la dudosa buena voluntad de ETA como por el hecho de que por primera vez en la Historia las dos partes negociadoras principales (ETA y el gobierno español) no solo quieren la paz, sino que la necesitan. ETA, porque está acabada: su cúpula ha sido detenida, el reclutamiento de nuevos militantes es cada vez mas escaso, su "protagonismo terrorista" ha sido desplazado por la actualidad del terrorismo integrista islámico, su apoyo social es mas bajo que nunca y, sobretodo, el rechazo abierto de la mayoría de la sociedad vasca a sus crimenes es palpable des de hace años. Por otro lado, el gobierno del PSOE se ha metido en una jugada muy arriesgada con tal de acabar con la violencia de ETA por la vía del diálogo. El objetivo es claro: desactivar la que con diferencia es la principal fuente de votos de su rival, el PP. Pero por otro lado, si las negociaciones no llegan a buen puerto y ETA retoma las armas con un atentado mortal, el resultado será exactamente el inverso: la estratègia de diálogo del presidente español habrá quedado desacreditada y el PP podrá iniciar una ofensiva con los mensajes de fondo de "nosotros ya lo decíamos" y "Zapatero ha conseguido reactivar ETA cuando ya estaba derrotada".

Así pues, aquí no solo juega el factor "paz". De hecho, por triste que sea, aquí lo que menos interesa a los partidos es la paz. Todos tienen claro que el futuro escenario político del Reino de España va unido inextricablemente al resultado de estas conversaciones. Por tanto aquí todo el mundo, en mayor o menor medida, tiene mucha cosa a ganar o a perder. Lo que es esperanzador es que todos los partidos, todos, sacarían beneficios políticos de la pacificación del País Vasco. Todos menos uno: el PP y en especial su sector mas ultra. Es decir, el que hoy controla el partido y todo su brazo mediático.

Así las cosas, es de esperar que el PP y toda su red de influencias sociales, judiciales, mediáticas e incluso económicas se pondrán a toda máquina para trabajar contra la paz en el País Vasco. El futuro político de Mariano Rajoy y sus colaboradores depende de ello. En especial, donde pondrán mas carne en el asador es en el terreno de la opinión pública, allí donde pueden presionar mas eficazmente a Zapatero para evitar que pueda llegar a un acuerdo que sea satisfactorio para ETA. Y es obvio que no lo harán en base a argumentos y buenas razones, sino en base a insultos, descalificaciones, discursos del miedo y afirmaciones maximalistas. Intervendrán en el debate que generaran estas negociaciones pero no lo harán para contribuir a él sino para reventarlo. Es decir: actuaran de la misma manera en que lo hacen los trolls en Internet.

Zapatero, el PSOE y todo el resto de fuerzas políticas, vascas o no, deberán hacer frente estos meses a la que sin duda será la mayor y mas agresiva ofensiva "troll" de la derecha española des de los tiempos del último Felipe González. Por eso, yo modestamente les recomendaría que hagan caso de la sabiduría de los que llevamos algún tiempo en la red y nos hemos acostumbrado a tener que encontrarnos con trolls diversos cada cierto tiempo. Y es que esta sabiduría tiene una consigna muy clara sobre como tratar a los individuos que pretenden reventar conversaciones sin aportar nada: don't feed the troll. En cristiano: no deis de comer al troll. Si sabeis que las declaraciones de los dirigentes peperos no irán orientadas a aportar nada de utilidad al debate sobre las negociaciones con ETA sino a reventar el debate y las mismas negociaciones, entonces no les deis de comer, no les prestéis atención, no les deis lo que quieren. Pasad de ellos. Pasad olímpicamente de Mariano Rajoy, de Ángel Acebes, de Eduardo Zaplana. Pasad de sus declaraciones, de sus insultos, pasad de todo. No os reunáis con ellos, no les deis ninguna plataforma mediática, ninguna foto, ningún altavoz. Que vuestros medios de comunicación, aquellos que os son cercanos, muestren las declaraciones de los Rajoy's de turno en segunda plana en pequeñito, dejándolas como lo que son: declaraciones irrelevantes de dirigentes irrelevantes en un proceso de paz donde no harán otro papel que el de espectadores hooligans. Conseguid con vuestra propia actitud de no dar de comer al troll (a Rajoy y compañia) que se dediquen los titulares a lo que diga Carod, a lo que diga Zapatero, a lo que diga ETA, a lo que diga Otegi, a lo que diga el BNG. Pasad de lo que digan los Fedeguicos de turno, que aunque que juraseis los Principios Fundamentales del Movimiento os seguirían presentando como cómplices de ETA. Mostrad a los dirigentes del PP como lo que son: una panda de sectarios marginados y aislados que quieren reventar por todos los medios un proceso de paz en el cual no participaran porque no quieren, porque no les interesa. Y la mejor manera de hacerlo no es hacerles caso y contestarles, sino negarles la comida (la atención) que buscan como trolls que son.

Señores políticos no-peperos: si quieren que de una vez acabe el infierno que viven tantos y tantos ciudadanos en el País Vasc, incluidos de manera flagrante los propios militantes del PP, hagan caso de la sabiduría cibernética. Por
el bien de todas y de todos: don't feed the troll.

El PP i l'alto el foc d'ETA: don't feed the troll

La Wikipedia defineix un troll com "una persona que escribe mensajes groseros u ofensivos en Internet, por ejemplo en foros, para interrumpir la discusión o enfadar a sus participantes. La palabra también se usa para describir dichos mensajes". Qualsevol que tingui alguna experiència com a membre d'una llista de correu oberta o com a participant habitual d'un forum d'Internet se n'haurà trobat algun. En alguns temes, els trolls son especialment presents. Passa en el camp del programari lliure (les inacabables flamewars entre usuaris de GNOME i de KDE, tan esquitxades de trolls), i també passa en el camp de les discusions polítiques a Internet.

Que te a veure tot això amb l'alto al foc d'ETA? Un moment que ara hi arribem.

Ahir, feliçment, Euskadi Ta Askatasuna va anunciar un alto el foc permanent. És molt probable que aquest alto el foc sigui definitiu, no tant per la dubtosa bona voluntat d'ETA com pel fet de que per primera vegada en la Història les dues parts negociadores principals (ETA i el govern espanyol) no només volen la pau, sinó que la necessiten. ETA, perquè està acabada: la seva cúpula ha sigut detinguda, el reclutament de nous militants és cada cop mes escàs, el seu "protagonisme terrorista" ha sigut desplaçat per l'actualitat del terrorisme integrista islàmic, el seu suport social és mes baix que mai i, sobretot, el rebuig obert de la majoria de la societat basca als seus crims és palpable des de fa anys. D'altra banda, el govern del PSOE s'ha ficat en una jugada molt arriscada per tal d'acabar amb la violència d'ETA per la via del diàleg. L'objectiu és clar: desactivar la que amb diferència és la principal font de vots del seu rival, el PP. Però d'altra banda, si les negociacions no arriben a bon port i ETA reprèn les armes amb un atemptat mortal, el resultat serà exactament l'invers: l'estratègia de diàleg del president espanyol haurà quedat desacreditada i el PP podrà iniciar una ofensiva diàleg amb els missatges de fons de "nosaltres ja ho dèiem" i "Zapatero ha aconseguit reactivar ETA quan ja estava derrotada".

Així doncs, aquí no només juga el factor "pau". De fet, per trist que sigui, aquí el que menys interessa als partits és la pau. Tots tenen clar que el futur escenari polític del Regne d'Espanya va lligat indestriablement al resultat d'aquestes converses. Per tant aquí tothom, en major o menor mesura, te molta cosa a guanyar o a perdre. El que és esperançador és que tots els partits, tots, traurien beneficis polítics de la pacificació del País Basc. Tots menys un: el PP i en especial el seu sector més ultra. És a dir, el que avui controla el partit i tot el seu braç mediàtic.

Així les coses, és d'esperar que el PP i tota la seva xarxa d’influències socials, judicials, mediàtiques i àdhuc econòmiques es posaran a tota màquina per treballar contra la pau al País Basc. El futur polític de Mariano Rajoy i els seus col•laboradors en depèn. En especial, on posaran mes carn al foc és al terreny de l'opinió pública, allà on poden pressionar mes eficaçment Zapatero per evitar que pugui arribar a un acord que sigui satisfactori per ETA. I és obvi que no ho faran en base a arguments i bones raons, sinó en base a insults, desqualificacions, discursos de la por i afirmacions maximalistes. Intervindran al debat que generaran aquestes negociacions però no ho faran per contribuir-hi sinó per rebentar el debat. És a dir: actuaran de la mateixa manera que ho fan els trolls a Internet.

Zapatero, el PSOE i tota la resta de forces polítiques, basques o no, hauran de fer front aquests mesos a la que sens dubte serà la major i mes agressiva ofensiva "troll" de la dreta espanyola des dels temps de l’últim Felipe González. Per això, jo modestament els hi recomanaria que fessin cas de la saviesa dels que portem algun temps a la xarxa i ens hem acostumat a haver de trobar-nos amb trolls diversos cada cert temps. I és que aquesta saviesa te una consigna molt clara sobre com tractar els individus que pretenen rebentar converses sense aportar-hi res: don't feed the troll. En cristià: no doneu de menjar el troll. Si sabeu que les declaracions dels dirgents peperos no aniran orientades a aportar res d'utilitat al debat sobre les negociacions amb ETA sinó a rebentar el debat i les mateixes negociacions, aleshores no els hi doneu menjar, no els hi doneu atenció, no els hi doneu el que volen. Passeu d'ells Passeu olímpicament de Mariano Rajoy, d'Angel Acebes, d'Eduardo Zaplana. Passeu de les seves declaracions, dels seus insults, passeu de tot. No us reuniu amb ells, no els hi doneu cap plataforma mediàtica, ni cap foto, ni cap altaveu. Que els vostres mitjans de comunicació, aquells que us son propers, mostrin les declaracions dels Rajoy's de torn a segona plana en petitó, deixant-les com el que son: declaracions irrellevants de dirigents irrellevants en un procés de pau on no faran cap altre paper que el d'espectadors hooligans. Aconseguiu amb la vostra pròpia actitud de no donar de menjar al troll (a Rajoy i companyia) que es dediquin els titulars al que digui en Carod, al que digui Zapatero, al que digui ETA, al que digui Otegi, al que digui el BNG. Passeu del que diguin els Fedeguicos de torn, que encara que juréssiu els Principios Fundamentales del Movimiento us seguirien presentant com a còmplices d'ETA. Mostreu els dirigents del PP com el que son: una colla de sectaris marginats i aïllats que volen rebentar per tots els mitjans un procés de pau en el qual no participaran perquè no volen, perquè no els interessa. I la millor manera de fer-ho no és fe'ls-hi cas i contestal's-hi, sinó nega'ls-hi el menjar (l'atenció) que busquen com a trolls que son.

Senyors polítics no-peperos: si volen que d'una vegada acabi l'infern que viuen tants i tants ciutadans al País Basc, inclosos de manera flagrant els propis militants del PP, facin cas de la saviesa cibernètica. Pel be de totes i de tots: don't feed the troll.

dimecres, març 22, 2006

Contradiccions fiscals d'en Boadella (i de l'esquerra espanyolista)

Somos ciudadanos que pagamos impuestos, no un país que paga impuestos, no un territorio que paga impuestos, así que hay que establecer unos mecanismos de solidaridad.

Això diu l'Albert Boadella en una entrevista publicada al diari nacionalista ABC, en referència a les queixes d'ERC i la resta de forces polítiques catalanes (a excepció del PP de Catalunya) sobre el dèficit fiscal català. No diu res de nou, sino que expressa el que ha sigut l'argument habitual contra tota reivindicació fiscal catalanista des dels temps de la Moños, sobretot entre l'esquerra nacionalista espanyola: a l'Estat espanyol Catalunya no paga impostos, sinó que ho fan els individus, i per això la denuncia del dèficit fiscal català no te sentit. Si de Catalunya surten molts diners és perquè som una comunitat mes rica, i per tant aquí la gent també és mes rica, i per tant és normal que surtin mes diners que de comunitats mes pobres que d'Andalusia.

Aquesta idea en realitat és d'una plausibilitat molt limitada, perquè el fet de que Catalunya sigui una comunitat molt rica no implica que els seus ciutadans siguin molt rics. Podria ser que una petita part de la ciutadania catalana gaudís d'una renda unes quantes vegades superior a la de la resta del poble català. Però no ens detinguem en aquests detalls. Passem a la segona part de la història, la que Boadella no esmenta: no només és que Catalunya pagui mes que Extremadura (o, si volem ser tiquismiquis, que el conjunt de la ciutadania catalana aporta una major quantitat de diners en concepte d'impostos que no pas el conjunt de la ciutadania extremenya), sinó que Extremadura rep mes diners, en matèria d'inversió estatal i de finançament autonòmic, que Catalunya. L'argument és el següent: que, donat que Extremadura és mes pobre, ha de rebre mes diners que Catalunya per a que es desenvolupi.

La realitat és que a poc que es pensi es veurà que aquest argument no resisteix l'anàlisi. Repassem: no és Catalunya qui paga impostos, sinó els individus concrets que viuen a Catalunya, i que aporten segons la seva renda i propietats tal com prescriu la legislació vigent. D'altra banda, Extremadura ha de rebre mes que Catalunya perquè és un territori mes pobre. I dic jo: no havíem quedat que fiscalment no ens importen els territoris, sinó les persones? Des d'aquest punt de vista, l'únic que m'ha de preocupar és que hi hagin hospitals per tothom i educació per tothom, però no m'ha d'importar que una regió estigui mes o menys desenvolupada. Si no està desenvolupada, els seus habitants marxaran i buscaran feina a un altre lloc. Com que tots els ciutadans del Regne som iguals, i formem part d'una única i feliç Pàtria, no ens hauria d'importar que els extremenys hagin d'abandonar la seva terra per anar a treballar a Barcelona com ha passat sempre. Total, "Extremadura" no te drets: tenen drets els extremenys.

Portem-ho a un nivell mes senzill. Si fem abstracció de territorialitats, jo tinc dret a tenir un ambulatori i una escola al meu barri (o tants com facin falta, segons la població), però no tinc necessàriament dret a tenir feina al meu barri. Si m'he d'anar a viure a Barcelona per treballar, tant se val. El cas és que els meus drets ciutadans (sanitat, educació, subsidis...) els tinc garantits perquè vagi on vagi no em faltarà mai un hospital, una escola o un subsidi d'atur. Ara be, les polítiques d'ocupació i desenvolupament, si fem abstracció de territorialitats, s'han de desenvolupar de la manera mes eficient pels individus, no pels territoris. I la manera mes eficient de crear ocupació i llocs de treball és invertir mes en aquelles zones que ja son econòmicament dinàmiques i desenvolupades (perquè és mes fàcil crear-hi llocs de treball). Això, parlant del Regne d'Espanya, ens porta a defensar que les zones primordials d'inversió estatal en matèria de desenvolupament haurien de ser el País Basc, Madrid i l'Arc Mediterrani. I si els extremenys no troben feina a Càceres, que vinguin a Barcelona. Total, els territoris no ens importen. Els territoris no tenen drets.

Tanmateix, la teoria de la justícia d'aquesta esquerra espanyolista és ben diferent, ja ho hem dit. Segons aquesta teoria Extremadura si que te un dret específic a desenvolupar-se, mes enllà del fet de que els extremenys poden anar-se a Barcelona a treballar sense mes problema i que, per tant, qualsevol apel•lació aquí al benestar i als drets dels individus no te sentit si no fem referència a territorialitats diverses.

Això no demostra que la denuncia de l'espoli fiscal català sigui justa. Podríem parlar, per exemple, de si realment existeix tal espoli fiscal, de si d'alguna manera hem de territorialitzar els drets ciutadans, de si els ciutadans catalans veuen afectats els seus drets ciutadans a causa d'aquest espoli... El que demostra el que he escrit fins aquí, sens dubte, és que Boadella i companyia tenen una doble vara de mesurar segons si es tracta de Catalunya o de regions espanyoles com Extremadura. Com passa sempre amb els nacionalistes espanyols.

Algú va dir un cop que si l'embaràs fos cosa d'homes l'avortament seria el dret mes sagrat de totes les civilitzacions. Igualment, si el dèficit fiscal fos de Madrid amb Lleida (una altra zona poc desenvolupada) la seva denuncia seria el cavall de batalla de tota l'esquerra nacionalista espanyola. Ergo, de Boadella i la seva tropa.

Seguirem parlant d'aquesta entrevista a en Boadella. Com és habitual en ell, les trampes i les estupideses son tantes que donen per mes d'un article.

dissabte, març 18, 2006

Listen: l'amaroK de GNOME?

Des que em vaig pasar de KDE a GNOME (a través del canvi de Mandriva a Ubuntu), he trobat molt a faltar el programa de reproducció de música amaroK, que és realment el millor reproductor de música que he vist mai. Vaig intentar fer-ho anar sobre GNOME però em menjava molta memòria i, a més, no acabava de tirar be (es penjava molt, etc). Per tant, durant aquests mesos he hagut de resignar-me a utilitzar el Beep Media Player, remasterització del clàssic XMMS.

Fa una setmana, però, vaig començar a buscar a la xarxa a veure si hi havien alternatives a amaroK per GNOME. I efectivament, n'hi han. Una és Banshee, que he provat i que realment està molt be. Però la que definitivament m'ha convençut és Listen. Incorpora totes les funcionalitats de que ja gaudeix Banshee, diria jo (integració amb GNOME, suport per iPods, suport per a estacions de ràdio, cerca de caràtules, etc), però també afegeix noves funcionalitats pròpies d'amaroK però que no es podien trobar a Banshee: cerca de lletres de cançons (a través de Leo's Lyrics, i no de Lyrc com fa amaroK) i cerca d'informació sobre els autors a Wikipedia. Ah, i una pijadeta: una falsa transparencia de color blau que apareix durant uns segons a sota de la pantalla amb el nom de la cançó que tot just aleshores comenci a reproduir-se. L'única llàstima és que sembla que Banshee és mes popular i a mes te mes suport (començant per la poderosa empresa responsable: Novell), i per tant no tinc clar que el projecte Listen hagi de tenir continuitat. Intentaré afegir el meu granet de sorra enviant un parell d'e-mails per convèncer a alguns informàtics que jo em se per a que tradueixin Listen i li donin publicitat i suport.

Aquí teniu alguns screenshots de Listen.

Aclariments sobre la noticia apareguda a Indymedia respecte del meu article "Desmuntar consignes buides"

Davant la noticia apareguda a Indymedia sobre el meu article "Desmuntar consignes buides", vull fer els següents aclariments:

1) Aquesta noticia d'Indymedia NO la vaig penjar jo, per mes que l'hagi penjada un tal "lluís".

2) Aquest article NO anava "contra" Endavant: a l'article es diu ben clarament que guardo bons (i mals) records de la meva militancia a Endavant, que l'organització te les seves coses bones i dolentes (i que la que comento a l'article és dolenta), i que el problema que comento no es deu a una hipotètica ineptitud de la militancia i dels dirigents de la organització sino a altres qüestions, de caràcter mes estructural(és a dir, de com està "dissenyada" l'organització, de com està pensada la seva activitat, etc).

3) L'article, de fet, només utilitzava el cas concret d'Endavant per a il·lustrar un mal que jo considero que és extensible a tota l'esquerra extraparlamentaria. És a dir, comentava el cas d'Endavant com podria haver comentat el de Maulets, el de En Lluita o el de l'Organització Comunista de Catalunya.

4) El bloc RB NO és meu. El portem jo i tres persones mes.

5) Crec haver aprés la lliçó. D'ara endavant no publicaré cap mes article ni sobre Endavant ni sobre qualsevol altra organització de l'esquerra diguem-ne "revolucionària", perquè tinc ganes de tenir debats interessants però no de que algú vingui a tocar-me la pera publicant una noticia on es diu que escric "contra" una organització quan només estic fent una crítica d'un aspecte concret de la mateixa. Com tampoc tinc ganes de que en comptes de discutir-se'm se'm digui que si la meva xicota taliqual, que si per què no parlo de l'Estatut, que si estic faltant al respecte a la militància d'Endavant (per fer una crítica i proposar solucions!) o que si tinc una inquina personal contra Endavant (quan no és veritat i quan, en tot cas, això no afecta a la correcció o incorrecció dels meus arguments). Si aquest, i no el debat net i argumentat, ha de ser el resultat d'aquesta mena d'articles, aleshores no n'escriuré mes i tothom content.

dimarts, març 14, 2006

Mites i realitats sobre Boadella & cia.

1) Mite: Albert Boadella i els seus estan marginats per l'establishment català.

Realitat: Aquest és el mite principal, del que es deriven tots els altres. La realitat és que el grupet impulsor de Ciutadans de Catalunya està compost per distingits catedràtics, crítics culturals, periodistes de renom i un artista consagrat com Albert Boadella. Tots ells catalans. Només amb una portentosa imaginació es podria excloure tota aquesta gent de l'establishment català. No per casualitat, el primer qualificatiu que van rebre va ser el de "pijos".

2) Mite: Albert Boadella i els seus estan perseguits pel poder a Catalunya.

Realitat
: tornem sobre el que dèiem abans. Difícilment un grup d'aquestes característiques podria haver arribat on ha arribat sense la connivència o, si mes no, la permissivitat del poder. A Manuel Sacristán el van fer fora de la seva feina de professor universitari en diverses ocasions per les seves idees. Això és estar perseguit. No combregar amb les idees del 90% del Parlament de Catalunya no és estar perseguit, és estar en minoria.

3) Mite: les joventuts d'ERC es dediquen a boicotejar actes de Ciutadans de Catalunya.

Realitat: ni una sola de les protestes que hi ha hagut contra Ciutadans de Catalunya fins ara ha sigut convocada ni protagonitzada per les JERC. Però la mentida no acaba aquí: el fet és que els boicots a Ciutadans de Catalunya han sigut protagonitzats per organitzacions situades a l'esquerra d'ERC. Les mateixes que van protagonitzar, acceptar o disculpar els fets del Fossar de les Moreres, on un grup de joves militants d'aquest espai polític van agredir el passat 11 de setembre de 2005 diversos militants d'ERC i JERC.

4) Mite: Boadella i els seus estan silenciats mediàticament a Catalunya.

Realitat: Albert Boadella apareix a la televisió pública catalana (per no parlar de la resta de televisions que es veuen a Catalunya) cada cop que estrena alguna de les seves obres o, simplement, cada cop que te ganes de donar-se un bany mediàtic. Arcadi Espada és un convidat habitual al programa "Àgora", el programa televisiu de debat mes vist i mes important a Catalunya (contrasti's això amb la total absència d'intel·lectuals del nacionalisme català als programes de debat televisiu espanyols mes vistos: el de l'Ana Rosa i el de la Campos). Per no parlar de que aquest mateix periodista és professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, publica al diari El País (un dels mes llegits a Catalunya) i te diversos llibres publicats per editorials catalanes, entre ells dos molt celebres i virulentament anticatalanistes: "Contra Catalunya" i "Quintacolumnismo". El primer, per cert, va ser premi Ciutat de Barcelona de Literatura. Félix Ovejero també publica habitualment articles a El País i a la revista El Viejo Topo, editada a Barcelona. Francesc de Carreras publica habitualment articles de mitja plana llarga o quasi una plana sencera a La Vanguardia, un dels diaris líders a Catalunya.

5) Mite: l'acte fundacional de Ciutadans de Catalunya va ser ignorat pels mitjans catalans.

Realitat: tots els mitjans (tots) que es veuen, se senten o es llegeixen diariament a tot Catalunya es van fer ressò de l'acte l'endemà mateix i molts en continuaven parlant alguns dies després. En particular, jo vaig llegir a La Vanguardia una crònica que ocupava gairebé mitja plana, que no és precisament un breu, i alguns dies després he continuat llegint columnes d'opinió que parlaven del tema. Diria que fins i tot hi van dedicar una editorial, però no tinc a ma La Vanguardia en qüestió per confirmar-ho.

Però la cosa no acaba aquí: també dies abans de l'acte alguns mitjans començaven a informar-ne, com també van informar portentosament de la publicació del primer manifest. Contrasti's aquesta ampla i dubtosament justificada cobertura mediàtica amb l'obscurantisme que va dominar els mitjans de comunicació que arriben a Catalunya pel que fa a la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir del passat 18 de febrer, manifestació que no va rebre pràcticament cobertura (el silenci de TV3, teòricament segrestada per nacionalistes, va ser especialment flagrant) fins que s'hi va aplegar allà la multitud que s'hi va aplegar.

6) Mite: els membres de Ciutadans de Catalunya estan "amenaçats" per elements nacionalistes catalans.

Realitat: les "amenaces" als membres de Ciutadans de Catalunya no passen de quatre pintades, algun mail anònim (m'imagino) i, segons diuen ells, un exaltat i dissortat article d'Oriol Malló. Si això és estar amenaçat, els d'ERC tenim motius per posar-nos a tremolar; perquè per cada pintada contra en Boadella n'hi han tres contra en Carod (lògic: és més conegut), de mails anònims amenaçants o insultants tots els personatges públics n'han rebut algun, també els nostres dirigents; i l'article de l'Oriol Malló reprodueix fidelment l'estil que cada dia empren els nacionalistes espanyols en contra d'ERC i per extensió de tots aquells que s'hi apropin. Tampoc està de mes recordar la solució que Boadella proposa per les "deslleialtats" del nacionalisme català: els tancs.

Però tampoc estaria de mes recordar que un parell de joves independentistes han sigut assassinats per nazis espanyolistes en els últims tres anys; que fa uns mesos la porta de la seu nacional d'ERC va ser cremada; que si anem al País Valencià, allà si que ens trobem amb que existeix una persecució creixent no ja només contra l'independentisme català, sinó contra qualsevol resistència a la política del PP, exercida per elements d'ultradreta espanyolista com España 2000 i tolerada amplament pel PP valencià. A tall d'anècdota, la CEPC va organitzar un concert a Sueca (València) per commemorar el seu cinquè aniversari; doncs be, a la sortida del concert et donaven un fullet on se t'instava a no marxar sol del recinte i a no respondre a possibles provocacions d'elements espanyolistes. També tenim la crema, fa uns anys, de la seu nacional d'Endavant a València; l'assalt de fa mes i pico contra la llibreria 3 i 4; etc.

7) Mite: Boadella i els seus representen la vella federació catalana del PSOE revoltada contra la directiva del PSC.

Realitat: Boadella i els seus venen de la gauche divine barcelonina dels temps del tardofranquisme i de la transició. Aquella esquerra pija que amb el temps identificaria universalisme amb parlar castellà i anar amb la rojigualda a tot arreu. Dels impulsors inicials de Ciutadans de Catalunya només n'hi ha un, que jo sàpiga, que tingui alguna cosa a veure amb el PSOE: Félix Ovejero. I de tota manera no tinc constància de que hi hagi militat mai. I be, també tenim elements que provenen de l'extrema dreta. Allà teniu Jaume Farrerons, ex-underboss del feixista espanyolista Pep Anglada.

dilluns, març 13, 2006

11 de març: la vida i la mort

No escriuré un post excesivament llarg sobre el tema. No es tracta d'un post sobre l'11-M en si, sobre la terrible barbarie d'Atocha, sino com he viscut personalment aquesta data en dos anys diferents, seguits. De com l'11 de mar'ha significat per mi trobar-me amb la mort i amb la vida.

L'11 de març de 2004 em vaig aixecar amb la terrible noticia de la masacre d'Atocha. Per no avorrir-vos, diré que per aquells temps jo defensava la violència política, mes concretament la violència d'ETA, sempre que servís per a fins "revolucionaris", prenent-me això dels drets humans com una cosa de "moral burgesa". La masacre d'Atocha en un principi va ser atribuïda a ETA, i per mi va ser un xoc emocional brutal. Després, quan es va saber que havia sigut Al Qaeda, tot m'era igual. Havia vist la mort de prop, la barbarie a la que es pot arribar quan un creu que està lluitant per una noble causa. Vaig deixar Endavant, la organització on havia aprés que "tots els mitjans de lluita son legítims", i em vaig embarcar en una profunda revisió dels meus propis principis ètics que, crec, m'ha dut a ser millor persona i, també, millor socialista. I és que el socialisme mancat d'ètica, mancat de principis morals a respectar començant pel respecte als drets humans, és un socialisme que només pot acabar en tragèdia. La Història n'està farcida d'exemples.

Però l'11 de març, en aquest cas del 2005, també em va suposar, un any després, la trobada amb la vida. D'una cita que en principi havia de durar una sola nit va neixer un amor que dura fins ara i que no veig quan s'ha d'acabar, ni desitjo que s'acabi. Si dels atemptats d'Atocha vaig aprendre a respectar la mort i a valorar la vida, del meu amor amb la meva estimada, la Mercè, he aprés a ser feliç amb la vida, a ser feliç de debò amb el que m'ha tocat en sort. L'11 de març de 2004 vaig veure la mort, i un any després vaig veure la vida. Tant des d'un 11 de març com des de l'altre, res ha tornat a ser igual.

Carl Sagan ens situava, a l'últim capítol de la llegendària serie "Cosmos", davant les dues banyes del dilema que l'espècie humana afronta a la nostra era: "podeu utilitzar la vostra tecnologia per escollir la mort, o per escollir la vida. Per autodestruir-vos, o per tirar endavant, cap els planetes i les estrelles. De vosaltres depén". Jo ja he escollit la vida. Perquè he vist la mort, perquè l'he defensada i perquè se que és un carreró sense sortida. Perquè també he vist la vida, la bona vida, en el somriure de la meva estimada, i he vist en ella que tot el que val la pena de la vida es resumeix en la vida mateixa, vingui com vingui. No només la meva vida, no només la seva: la vida de tots. Si, de nosaltres depén.

divendres, març 10, 2006

El Reich dels "dos mil años", by Fedeguico

El nostre estimat Fedeguico, el captador de vots mes important del meu partit (amb el permís de Mariano Rajoy), s'infla de tant en tant a dir que la "nació espanyola" no és una nació ètnica, que el que importa d'ella no és la Història, sino simplement ser la "patria de nuestras libertades" creades a la Constitució de 1812 i consagrades a la de 1979. Mes enllà de que aquestes idees no resisteixen l'anàlisi (hi ha un magnífic article de Santiago Alba al respecte), sovint ens topem amb que el mateix Fedeguico no és massa fidel a la seva pròpia idea d'Espanya. I si no, mireu aquesta perla extreta d'un article del nostre libegal preferit:

No hay palabras malsonantes en el diccionario para tratar con justicia esta traición desvergonzada a la Ley y a la Nación, al decoro y a la libertad, a los dos mil años de civilización romana y cristiana de nuestra nación[...]


"Dos mil años de civilización romana y cristiana de nuestra nación"? Però no haviem quedat que Espanya només existeix com a "patria constitucional"? I no és cert que abans de 1812 no hi havia hagut mai cap constitució espanyola? A que ve aquest sobtat atac d'historicisme?

I a sobre, d'historicisme absurd, perquè a veure si ens entenem: ja és molt problemàtic parlar de "Espanya" com a unitat abans de 1714, com fa molta gent (inclosos molts historiadors), però el que ja frega els límits del deliri és pretendre que fa dos mil anys (literalment, l'any 6 d.c) ja existia una "nació espanyola".

Això si: els etnicistes, els historicistes, els que deformem la Història i ens inventem una patria inexistent, som els nacionalistes catalans. Con un par.

dijous, març 09, 2006

Desmuntar consignes buides

Vaig pertànyer a la organització independentista Endavant durant un parell d'anys de la meva adolescència, quasi tres. Guardo bons i mals records d'aquella experiència, i en concret reconec el valor que em va suposar en quant a contribuir a formar-me i a conèixer gent que, políticament o personal, es transformaria en gent important en la meva vida. Cert és que mentre hi vaig ser vaig defensar barbaritats, i que n'estic penedit, i que van ser aquestes barbaritats, eventualment detectades per les meves intuïcions morals, les que em van portar a prendre la decisió fulminant de deixar l'organització. Però una cosa no treu la altra: la organització tenia les seves virtuts, i moltes coses bones en vaig treure.

Endavant, però, també és una organització plena de mancances molt serioses, mancances que son mes o menys les mateixes que les de qualsevol organització de l'així anomenada "esquerra extraparlamentària". Entre elles està el que jo anomeno el discurs del telepredicador, que te quatres passos: 1) l'assenyalament del Mal absolut que cal combatre (el patriarcat, el capitalisme, Espanya); 2) l'assenyalament dels culpables (que no de les causes)i dels còmplices; 3) la reivindicació de l'arribada del regne de Deu i del Judici Final (el socialisme, la Revolució...); i 4) la desqualificació de qualsevol manera de resoldre els problemes assenyalats al punt 1 que no sigui la del punt 3. Aquest discurs te, com a mínim, dos atractius: 1) és fàcil de produir, sense haver de matar-s'hi gaire ni de fer servir massa la imaginació; 2) assegura una visió simple i simètrica de les coses, on unes coses estan Be i unes altres Malament, sense punts mitjans i sense matisos possibles, manera de veure les coses que sempre és mes còmoda per a la ment humana que l'aridesa de la realitat política, on sovint prendre una decisió significa automàticament faltar a diversos principis per no faltar a un altre que es considera d'ordre superior.

D'entre els comunicats i manifestos que li he anat llegint a Endavant, cap d'ells ha plasmat d'una manera tan fidel aquest estil de discurs com el manifest pel 8 de març d'enguany. Aqui no sobreviu ningú: des de les institucions fins el "feminisme connivent", tots son culpables del manteniment del patriarcat. I els pocs elements que lligaven aquests manifestos amb la realitat, és a dir, les propostes vagues i difuses ("la única solució als tancaments d'empreses és avançar cap el socialisme" i similars), desapareixen d'aquest manifest del 8 de març. Ara ja ni tan sols s'esmenta l'arribada del Judici Final, de la Gran Revolució, del Socialisme. Ara ja només es confia en l'acció benefactora de Deu, en aquest cas un "feminisme, en clau radicalment d’esquerra i desacomplexadament independentista". Feminisme que pel que es desprèn del propi comunicat ni tan sols existeix.

El problema d'aquest discurs és evident: que és inútil. És inútil perquè serveix per convèncer petits grups de fidels però no per a arrossegar les masses, en especial a societats opulentes com les nostres on la gent va massa a la seva com per proposa'ls-hi un camí de "sang, suor i llàgrimes" sense que es noti cap millora real fins que arribi el dia de la Gran Revolució que Tot ho Solucionarà. I pot ser que, a mes, la seva pretesa fermesa ideològica amagui en el fons el pitjor dels vicis: la voluntat de romandre com a espectador passiu, la preferència per la no-acció o per l'acció inútil abans que per l'acció de conseqüències reals però no sempre previsibles i no sempre desitjables.

També es tracta d'un discurs trampós. No es pot criticar de manera tan altiva i mirant-per-sobre-les-espatlles l'activitat del suposat "feminisme connivent" en pro de l'emancipació de la dona si, a canvi, no es proposa un camí alternatiu. No es poden demonitzar d'aquesta manera les iniciatives institucionals de cara a l'eliminació progressiva de les desigualtats si, com a mínim, no s'assenyala què és el que haurien d'haver fet les institucions polítiques. I quan dic "que haurien d'haver fet" no em refereixo a frases buides com "avançar cap a l'establiment d'una societat no-patriarcal" (no se suposa que aquest és precisament l'objectiu a assolir?), sinó a coses concretes com "la Llei hauria d'haver contemplat tal i qual supòsit", "la Llei hauria d'haver previst la implantació de tal i qual programa per a tal i qual problema", etc.

El fet de que aquestes organitzacions puguin mantenir aquest discurs de grans paraules que res diuen no es deu a que els seus dirigents i militants siguin uns ineptes. Mes aviat és una qüestió "estructural", com li agrada dir a la Ciència Social. Senzillament, en política una organització emet comunicats pensant en el públic al que arribaran i en l'aprovació que rebrà per part d'aquest. En la mesura en que una organització hagi de pensar en algú mes que en la seva militància (en les dones reals amb problemes reals, per exemple), es preocuparà de satisfer algú mes que la seva militància i això la farà baixar a la realitat tot i que sigui a costa de proposar mesures que no sempre satisfan a tothom. En la mesura, en canvi, en que una organització només arribi a la seva militància i a tot estirar al seu entorn de simpatitzants i organitzacions properes, es preocuparà naturalment de satisfer només aquest entorn.

D'aquí que sigui tan habitual aquest estil de comunicat, ple d'asseveracions durísimes i categòriques que no venen recolzades per arguments sinó únicament per altres asseveracions del mateix caire, en una cadena de consignes que res diuen, que res proposen però que es justifiquen les unes a les altres de cara únicament a la militància, que aplaudeix complaguda. Diferent seria, per exemple, que algun dia Endavant es llencés a la piscina i decidís presentar una proposta de paquet de mesures per a aplicar al mon de la prostitució. Aleshores estarien aportant quelcom d'utilitat, però per descomptat crearien una gran polèmica que tampoc no redundaria en benefici de la organització perquè aquesta, en definitiva, a qui ha de tenir content és a la militància i a l'entorn. A ningú mes. I és un cercle viciós: precisament per aquest entorn-centrisme, la organització no guanya mai un públic mes ample, i precisament perquè no te mai un public mes ampla no es veu mai obligada a complaure algú que no sigui el seu entorn, i així successivament. I així, les consignes es fossilitzen, els arguments i les propostes reals no arriben, i la sensació de que tothom està d'acord en tot i que res s'ha de justificar, creix.

Per aplicar-me a mi la mateixa recepta de “no critiquis sense proposar alternatives”: que cal fer? Podem esperar algunes evolucions individuals satisfactòries de militants aïllats, però no una conversió en massa d'Endavant o organitzacions per l'estil al dur mon de la Realpolitik. Entretant, jo recomanaria als militants d'Endavant i les organitzacions com Endavant (com ara Maulets) conscients del carreró sense sortida que suposa aquesta mena de discurs-telepredicador que comencin per oposar-s'hi amb estratègies senzilles i assequibles. Per exemple, desmuntar les consignes i veure si realment diuen alguna cosa. Preguntar als redactors de manifestos “senyors, quan deien que davant els tancaments d'empreses la única solució és el socialisme, a que es referien exactament? I quan deien que tal Llei no solucionava res, per què ho deien?”. Contra la vacuïtat de les grans consignes, la precisió i l'efectivitat de les propostes reals, palpables. Tangibles. Pròpies de simples mortals, vaja, per mes que vagin encaminades cap a un objectiu de mes gran abast.

dimecres, març 08, 2006

Dones

Faig meves les paraules que escriu avui Javier Armentia al seu blog:

Uno de esos días en los que uno pide perdón por tener que recordarlos. Y con ello, reconocer que, una vez más, uno queda del lado beneficiado de esa desigualdad. Por más que uno no lo haya elegido. Por eso.

dilluns, març 06, 2006

Un feixista a la cort del rei Boadella

Gracies a Indymedia Barcelona, m'assabento que a la cort d'en Boadella se'ls hi ha colat un feixista: ni mes ni menys que Jaume Farrerons, ex-peix gros de la feixista Plataforma per Catalunya de l'espanyolista Josep Anglada.

Sorpresa sorpresa!

Pels qui no estiguin assabentats del tema, la Plataforma per Catalunya és un partit dirigit per l'ex-militant de Fuerza Nueva Josep Anglada. Amb una linia semblant a la del Front Nacional de Le Pen, la Plataforma per Catalunya va intentar a les darreres eleccions treure algun escó al Parlament a base d'explotar el discurs contra la immigració. Que curiós: aquí a Catalunya els racistes organitzats sempre resulten ser espanyolistes. I això que se suposa que ERC és l'extrema dreta...

Perquè això és el que diuen a Ciutadans de Catalunya: que ERC és l'extrema dreta. Ara be, no tenen cap mena de problema en admetre entre els seus un tio com en Farrerons, fins fa no gaire un dels underboss de la Plataforma per Catalunya. Però be, res sorprenent: també l'AVT es vanagloria de lluitar contra el "feixisme" dels partits nacionalistes perifèrics però després aplaudeix Ynestrillas quan aquest apareix a les seves manis, o desfila pels carrers de Madrid i de Sant Sebastià al costat de la Falange.

Francament interessant, oi?

dissabte, març 04, 2006

Game over, Boadella

Com s'han encarregat de difondre efusivament tots els mitjans de comunicació, també "la nostra", sembla ser que els així anomenats Ciutadans de Catalunya s'han llençat a l'aventura: han començat a crear el seu partit polític. A poc a poc, anem coneixent les línies del nou partit, i pel que es veu l'eix programàtic és la denuncia del nacionalisme. I... ja està. Al menys de moment, ni Boadella ni els seus amics tenen res mes sobre la taula. Mal comencem, tenint en compte que aquests eren els messies que ens venien a solucionar els nostres "problemes reals", suposadament deixats de banda per tota la classe política catalana, a causa del nacionalisme català que impera no ja a ERC i a CiU, sino també a ICV (...) al PSC (!!) i, àdhuc, al PP (!!!!!!!).

Però jo, francament, estic molt content de que s'hagi constituït aquest partit. Però que molt content. Des de la restauració de la Generalitat, s'han vingut produint diversos "manifestos" protestant per una suposada "dictadura" del nacionalisme català.(Llarg parèntesi: aquí, "dictadura" significa "govern d'aquells que no pensen com jo, deixant-me a mi en minoria". I be, un pot ser tant anticatalanista com vulgui, però si resulta que la immensa majoria de la gent vota opcions mal que be catalanistes, i a mes penalitza la deriva espanyolista d'un partit quan aquesta es produeix, doncs home... mes que parlar de "dictadura", aquests senyors haurien de saber perdre). Tots aquests manifestos cristal·litzaven, a tot estirar, en la creació de plataformes fantasma que o be acabaven per morir (com li va passar al Foro Babel) o es quedaven en reductes marginals guiats i quasi be integrats per una persona (com passa amb Convivencia Cívica Catalana, de la qual es coneixen les accions d'en Paco Caja i de l'Alejo Vidal-Quadras, i poca cosa mes), però mai tenien una traducció política, mes enllà de la opció espanyolista de sempre, és a dir, el PP.

Però ara no. Ara els mateixos que porten dècades bramant contra el nacionalisme català llencen la proposta de crear un nou partit polític. En realitat, cap d'ells volia, en cap moment, protagonitzar tal creació (no ho dic jo, fa uns mesos ho deien ells: "nosotros lanzamos la propuesta a ver si alguien se anima", recordo que va dir en Boadella); es tractava mes aviat d'un farol, d'un brindis al sol que no per casualitat coincidia per pocs mesos amb l'estrena de la nova obra del bo d'en Boadella, alma mater del grupet, sempre avid de donar-se-les de rebel enfrontant-se amb David (la Generalitat) tenint sempre al seu favor en Goliat (l'Estat espanyol i tota la maquinaria mediàtica de l'espanyolisme). Estrena que per cert va aparèixer a la mateixa pàgina web dels Ciutadans, en un exercici descarat de promoció d'un artista en hores baixes a través del marketing polític. Però resulta que la jugada ha sortit millor del que s'esperava i ara els signants del Manifest tenen a uns quants centenars de persones, quasi totes de l'àrea metropolitana de Barcelona, esperant impacients a que compleixin amb el que proclamaven al Manifest. Cada cop que veig o sento en Boadella parlant del tema, el noto nerviós. I és normal. La raó de que en Boadella estigui nerviós és la mateixa que fa que jo estigui content: que aquest partit acabarà a les escombraries. No entrarem en fins a quin punt és difícil crear un partit i aconseguir un cert exit a unes eleccions; quedem-nos únicament amb algunes idees crucials.

Primer de tot, a Catalunya qui volia votar espanyolista ja tenia un partit, el PP, que per mes que alguns talibans qualifiquin de "escorat cap el nacionalisme català", en realitat continua defensant el que ha defensat sempre: el fals bilingüisme (aquell que consisteix en desprotegir el català al temps que es deixa que Espanya protegeixi i promocioni el castellà), la denuncia d'una suposada "marginació del castellà", la consideració de Catalunya com una regió d'Espanya, etc. I és aquesta línia la que ha portat el partit a ser un partit marginal a l'escena política catalana, que només te rellevança en la mesura en que CiU és dèbil però no el suficient com per substituir-la per ERC o el PSC. Per tant, no sembla factible que un partit que divideixi el vot espanyolista obtingui un exit mes gran.

Això, diran alguns, és només la meitat de la història. Perquè és cert que el PP era el partit del vot espanyolista, però també és cert que una part de l'electorat del PSC és espanyolista tot i votar PSC. Sobre això, di'ls-hi que si existeix alguna mena de votant espanyolista, aquest només pot existir en una quantitat apreciable a la zona del cinturó roig de Barcelona. I resulta que aquesta zona és on predomina el PSC; no la federació catalana del PSOE, no, no: el PSC. El PSC catalanista (mal que be) d'avui en dia. I no només això (i aquesta és la segona idea que caldria retenir): el decreixement del PSC a les darreres municipals d'aquest cinturó roig va anar acompanyat d'un notable creixement d'ICV i ERC. És a dir: el PSC perd vots catalanistes, no pas espanyolistes. Per això mateix, qualsevol iniciativa que vulgui guanyar vots a costa del PSC haurà d'atacar-lo amb la senyera, no pas amb l'estanquera.

Així doncs, em sento feliç de que finalment els "forobabelistes" de sempre hagin decidit, ni que sigui forçats per les circumstancies, de participar del joc polític. Quan la ciutadania emeti el seu veredicte i sens cap dubte els llenci al cubell de les escombraries polítiques, les seves protestes contra una "dictadura" nacionalista tindran encara menys pes moral: ells mateixos li hauran perdut la ma als nacionalistes catalans en una contesa electoral on hauran acceptat les regles del joc i on segurament tindran molta mes cobertura mediàtica de la que mereixen.

Però encara hi ha un detall mes divertit. I és que, després del pacte Mas-Zapatero, després de l'ofensiva bestia del PP contra Catalunya i el seu Estatut, i després de la mani del 18 de febrer, tot sembla apuntar a un fort creixement d'ERC a les properes conteses electorals. O sigui que el ridícul i el fracàs de Boadella i companyia pot anar acompanyat d'un èxit rotund d'ERC. Una manera molt maca de donar per finalitzada la rellevança política (si és que algun cop en va tenir) d'aquesta gauche divine que quan es va quedar sense Franco va haver de recórrer al monstre del nacionalisme català per a no quedar-se sense el marketing de la rebel·lia. De manera que benvingut al joc, Boadella. I prepara't per a veure el típic missatge de "GAME OVER".

divendres, març 03, 2006

El Triomf de la Llibertat (i IV): les consequencies

Les conseqüències del Triomf de la Llibertat el passat dissabte de 18 de febrer son imprevisibles. A curt termini, el que hem vist és una desautorització moral de la classe política catalana, amb l'excepció d'ERC, i alhora un reforçament moral per a aquesta i per aquells sectors del partit i de la directiva mes reacis a acceptar el Pacte de la Vergonya. L'independentisme revolucionari, per la seva banda, ha deixat passar l'oportunitat de participar d'una mobilització que no contradeia en res els seus principis i la seva posició respecte de l'Estatut, i que li podria haver permès ser un actor mes en un dia que segurament apareixerà als llibres d'Història de Catalunya; cap novetat respecte de la miopia política habitual d'aquest petit espai polític, i que aquesta vegada compta amb una excepció: l'MDT.

A Espanya també hi ha hagut conseqüències. La reacció natural i esperable del PP i del PSOE i dels seus respectius braços mediàtics ha sigut passar de puntetes sobre la manifestació i esmentar-la tant de passada com fos possible. Res que no fos d'esperar, insisteixo. El problema és que ara comencen a veure-li les orelles al llop; és a dir, ara comencen a veure que el "sostre" d'ERC s'ha trencat gracies (de nou) a la torpesa del PSC, d'ICV i, sobretot, de CiU; que el que semblava un pacte que deixaria ERC fora de lloc ha sigut, en realitat, un autèntic regal de cara a les properes eleccions municipals i autonòmiques; i que en aquest país existeix una massa crítica de gent que està farta de que l'enganyin i que agraeix que hi hagi un partit que, si mes no en allò important, es manté fidel a allò que ha promès defensar. El PP està entre preocupat i esperançat. Esperançat, perquè segurament un triomf d'ERC posaria en dificultats el govern de Zapatero i facilitaria la pujada de voltatge espanyolista que el PP necessita introduir en el debat polític per tal de guanyar les properes eleccions. Preocupat, perquè guanyar les eleccions significaria heretar el mateix problema (el triomf d'ERC) que hauria posat en dificultats en Zapatero, i qui sap si agravar-lo. El PSOE, en canvi, només està preocupat: per un cantó no pot obviar que la comunitat autònoma catalana és un graner de vots sociata, i que una manifestació de prop d'un milió de persones de caràcter sobiranista és en aquest sentit un motiu per a la preocupació; d'un altre cantó, però, el PSOE no pot a hores d'ara assumir el missatge sobiranista de la manifestació i ni tan sols fer-se enrere en el pacte Mas-Zapatero. Estan entre l'espasa i la paret i han de fer concessions a un i altre cantó, normalment sense massa sort ni encert. El paripé d'aquests dies amb el castell de Montjuïc, primer garantint que es transferiria immediatament a la ciutat de Barcelona i després imposant unes condicions igual de dures que les que havien impossibilitat prèviament la cessió, és només un símptoma d'aquesta situació d'equilibri fatal que ha de mantenir el PSOE.

Qui també està preocupat és, sens dubte, Artur Mas. Les seves patètiques declaracions poc després de la manifestació reptant ERC a millorar allò que CiU havia destrossat son un indici de fins a quin punt a CiU estan nerviosos. A hores d'ara ja deuen saber que l'han cagat doblement: primer, abstenint-se de participar a una manifestació el lema del qual podien assumir perfectament abans de que pactessin amb en Zapatero; i, després, pactant amb en Zapatero un Estatut tant a la baixa que un es pregunta si realment feia falta tanta pirotècnia per a tan poca cosa. Per això les ambigües declaracions d'en Mas aquests dies, assegurant que si tal o qual tonteria competencial no es garanteix, no podran donar suport al pacte que ells mateixos van signar amb en Zapatero. En el fons son farols: igual que el PSOE, tenen la vida lligada al Pacte de la Vergonya i se l'han de creure.

Finalment, els únics que estan contents dins l'esfera política son els republicans. ERC ha demostrat un cop mes que te una gran vista per a apostar a doble o res i guanyar, que el risc és per ells un art de factura pròpia i que segueixen sent aquell partit, mig-freaky mig "normal", que és capaç per igual d'oferir una imatge respectable de serenitat i pragmatisme i alhora de presentar-se com un grup de gent que creu en allò que fa. L'idealisme dels principis combinat amb el realisme de les apostes polítiques: un equilibri difícil d'aconseguir i que, degut a la necessitat, s'ha convertit en una virtut molt pròpia i característica de la formació republicana. Està clar que ara mateix a la directiva d'ERC no hi caben ni els covards ni els eixelebrats. Com qui no vol la cosa, ERC ha desplaçat ETA com la principal amenaça a la unitat del Regne d'Espanya, amb la diferència de que els seus mètodes no inclouen la violació de drets humans i que per tant, a més d'ètics, son inabastables per a la demagògia de l'AVT i companyia. Tots aquests fets s'han vist clars en la participació d'ERC a la manifestació del 18 de febrer: una participació festiva, tranquila, pacífica però alhora ferma, arriscada, decidida i desacomplexada. Tot un triomf per un partit que dies abans estava contra les cordes, pressionat per tot arreu per a que signessin un Pacte que hauria suposat el seu suïcidi polític. Ara, ERC te un marge d'acció molt gran per a jugar a fer oposició des de dins del Govern, per a aconseguir millores a l'Estatutet sense subscriure'l, i per presentar-se amb tota la seva força a les properes conteses electorals, no gaire llunyanes. Si ERC no comet cap error greu ni els seus dirigents fan cap declaració massa arriscada (és a dir, si no donen carnassa els seus enemics mediàtics), podrà presentar-se a les properes eleccions municipals amb tota la força moral d'haver sigut els únics que s'han mantingut fidels als seus principis i a l'Estatut del 30 de setembre, i d'haver sigut, també, la única força política catalana (juntament amb EUiA) que ha participat del Triomf de la Llibertat.

Però, potser, la conseqüència més important no és de caràcter estrictament "polític". M'explico: dies després del Pacte de la Vergonya, Salvador Cardús publicava aquest article. Afirmava, resumidament, que no calia plorar perquè hagués passat el que havia de passar; que la classe política catalana és la que és i no cal donar-hi mes voltes; i que a veure si d'una vegada enteníem que les nacions es construeixen des d'altres àmbits; que la política, en fi, no és avui en dia l'avantguarda del canvi a les societats sinó que només n'és la "intendència". Cardús reclamava empresaris pel país, científics pel país, creadors pel país. Gent que fes país, cadascú des del seu àmbit social i cultural. I, també, reclamava una societat civil de país, que s'emancipés de les faldilles de la política. Doncs be, sembla que ja la tenim aquí i que, unida, te una força política devastadora. No m'atreveixo a dir si el 18 de febrer va ser un moment històric fortuït afavorit pel cansament provocat pel pacte Mas-Zapatero, o si és el preludi de noves i grans mobilitzacions. No se si això ha estat tot o si és el començament de tot. El que tinc clar és que, si em donen a escollir, prefereixo la segona opció. Jo, com en Cardús, vull una societat civil forta, que pressioni des de fora a aquells que estem en major o menor mesura ficats en política, per a que no oblidem mai que estem per servir el país i per complir allò que prometem. És en aquesta societat civil que hem de posar les nostres esperances, abans que en ERC i que en qualsevol partit, i ho dic sent republicà de militància. I és que només el poble català, associat i organitzat, és qui podrà donar-se la llibertat a si mateix, si la vol. Només ell podrà guiar-se a si mateix cap a l'únic, autèntic i definitiu Triomf de la Llibertat: la independència i el socialisme. La conquesta de la Democràcia, amb majúscula.

dimecres, març 01, 2006

Rowan Atkinson, pel pensament crític

(Trobat a Homo Webensis; font, El País)

"Hom no pot escollir la seva raça, però sí que pot escollir la seva religió. Si esculls la teva religió, o acceptes la que has heretat, has d'aceptar responsabilitats per això i per les accions i activitats que es perpetrin en nom d'aquesta religió. Em preocupa que la gent pretengui que la religió ha de rebre garantia d'immunitat, que no pot ser criticada ni ridiculitzada. Es absurd criticar algú per la seva raça, pero la religió és un conjunt d'idees, i és important que totes les idees puguin ser sotmeses a anàlisi"

Rowan Atkinson, actor i còmic britànic.

Sobre mi

Arxius

Política de privacitat

Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa devolució expresa d'ells al Domini Públic, exceptuant els escrits anteriors a l'11/08/2006, que queden sota la llicència Art Lliure

Les meves raons per a optar per la devolució i no per Creative Commons.

Participo a les xarxes:

Independència 2014

Campanyes