El Bloc d'en Lluís Pérez

Entre les forces polítiques catalanes podem distingir dos grans grups pel que fa la manifestació del 18 de febrer: els presents i els absents.

Els presents...

Entre les forces polítiques que tenen alguna presència a les institucions polítiques del país, només dues es van implicar a la Plataforma pel Dret de Decidir: Esquerra Unida i Alternativa i Esquerra Republicana de Catalunya. Els primers, quasi des del començament; els segons, una mica més tard però posant mes carn al foc. Paper apart cal assignar a la JERC, que també quasi des del primer moment va donar suport a la convocatòria i que va tirar del carro d'ERC per a aconseguir que aquesta també s'hi sumés.

Tant la convocatòria de la manifestació com la incorporació a la convocatòria d'aquestes forces polítiques es va produïr abans de que Mas abaixés els pantalons de 7 milions de catalanes i catalans amb el que ja es coneix com el Pacte de la Vergonya. No hi ha, doncs una relació directe entre aquests fets. No cal dir, però, que la deserció d'en Mas va reforçar els sectors d'EUiA i d'ERC partidaris d'anar a la manifestació, i que va donar ales a la convocatòria fins que aquesta es va convertir en la protesta sobiranista mes gran de la història dels Països Catalans.

Cal analitzar el paper d'ERC. Per uns, la incorporació d'ERC ha sigut determinant en l'èxit de la manifestació, fins al punt de que a molts mitjans s'ha volgut presentar aquesta com una convocatòria alentida principalment pels republicans. Per uns altres, ERC només ha tingut un paper secundari a la manifestació i, això si, un cop assolit l'èxit l'ha intentat capitalitzar. La primera interpretació és la preferida pels sectors propers al PP i a la branca mes espanyolista del PSOE. La segona és mes aviat defensada per les forces catalanistes amb representació institucional que van ser absents a la manifestació. És a dir, totes menys EUiA i ERC.

La meva opinió, compartida pel que veig per la pròpia directiva d'ERC, és que uns i altres s'equivoquen. En principi, aquesta no era una manifestació de partit sinó de país. ERC s'hi va sumar després de pensar-ho molt i amb dubtes sobre si s'estava prenent la decisió correcta. Un cop mes, ERC jugava al doble o res. I, un cop mes, sortia enfortida de tan arriscada aposta. Això pel que fa a la primera de les anàlisis equivocades. Pel que fa a la segona, trobo que és doblement falsa. Primer, ERC no ha tingut un paper "secundari" a la convocatòria. Entenguem-nos: si ERC no hi hagués donat suport, segur que la convocatòria hagués sigut igualment un èxit, però segurament la xifra de manifestants hagués baixat com a mínim en un 10 o un 15%; em pregunto quina "retirada" de qualsevol dels membres de la Plataforma considerats individualment hauria pogut fer tant de mal a la convocatòria. Això, per no parlar de que per molta gent el fet de que el partit independentista donés suport a la mani era una demostració de que la cosa anava de debò. I tenim una altra falsedat per comentar: que ERC ha intentat "apropiar-se" de la manifestació. La realitat és que ERC va acceptar anar amb tota la seva cúpula a una distancia molt gran respecte de la capçalera principal. I que, passada la ressaca del triomf, s'ha insistit persistentment des de la pròpia formació republicana en que la convocatòria era de país i no de partit. No serà possible portar cap declaració d'un dirigent republicà on es digui "ERC ha aconseguit un gran triomf" o alguna cosa similar. El mes semblant serien unes declaracions de Joan Ridao augurant un gran creixement electoral d'ERC com a conseqüència de la onada de sobiranisme que la manifestació del 18 de febrer va treure a la llum. La qual cosa, francament, em sembla que mes que una "apropiació" és una anàlisi no gaire desencaminada.

...i els absents

Les absències mes notòries van ser, està clar, les d'ICV, CiU i PSC. Al principi, quan encara no hi havia sobre la taula el Pacte de la Vergonya, era incomprensible que tres forces polítiques que estaven a Madrid defensant l'Estatut que havien aprovat els representants del poble català no se sumessin a una convocatòria que reclamava el dret de decidir dels catalans i declarava que "el que nosaltres decidim, ningú no ha de retallar". Les excuses eren diverses, i totes tenien a veure amb que la manifestació només contribuiria a crispar l'ambient i que la responsabilitat de defensar un Estatut sense retallades era dels polítics. Quan aquests van caure en la vergonya per haver traït allò que ells mateixos van prometre defensar, les ires es van centrar en ERC, per dos motius: pel seu rebuig a sancionar el Pacte de la Vergonya i per la seva voluntat, ja expressada amb anterioritat, d'anar a la manifestació del 18 de febrer en favor del dret de decidir del poble català. Els botiflers estaven nerviosos. Sabien que hi havia una possibilitat, petita però real, de que la manifestació fos un èxit i fos ERC qui el capitalitzés políticament.

Ni els pitjors malsons d'iniciatius, sociates i convergentes auguraven un exit tan esclafador de la Plataforma pel Dret de Decidir. Les reaccions van ser d'allò mes divers. Des del PSC es va interpretar aquesta manifestació com un signe del cansament del poble català davant les agressions del PP. ICV va tenir una reacció similar, proposant una gran manifestació unitària de tots els partits catalans contra el PP. La resposta d'en Carod va ser d'una lògica esclafant: si la manifestació era contra el PP, com és que ICV, el PSC i CiU no s'hi van sumar? Però no cal fer us de la lògica per a valorar la correcció de les reaccions d'ICV i el PSC, perque n'hi ha prou amb apel·lar als fets: els motius de la convocatòria eren inequívocs i tenien a veure no amb "frenar el PP" sino amb defensar el dret de decidir del poble català sense retallades provinents de Madrid, fosin o no obra del PP (i de fet, difícilment el PP podrà retallar res si ni tan sols està al govern espanyol). Així queda clar si un examina els comunicats i declaracions de la Plataforma i el propi manifest fundacional. O sigui que senyors d'ICV i PSC: no cola. Pel que fa a CiU, la seva reacció ha sigut encara mes patètica: reptar ERC a millorar l'Estatut pactat per ell mateix amb el Presidente Zapatero. És a dir, repten ERC a millorar l'Estatut sense tenir cap força negociadora, força negociadora que han perdut per culpa de l'acord de CiU. És a dir, CiU repta ERC a millorar l'Estatut assegurant-se de que no ho podrà fer. Cara CiU guanya, creu ERC perd. Així qualsevol planteja un "repte"...

Les absències d'aquestes forces polítiques es van fer comprensibles un cop signat el pacte Mas-Zapatero. De fet, el que resulta agradablement sorprenent és que EUiA desafiés els seus socis hippys i es decidís a tirar pel dret, cosa que confirma la bona opinió que en general tinc d'ells. El que resulta totalment incomprensible és que faltés a la cita la única força independentista amb presència a (algunes de) les institucions catalanes, a banda d'ERC: la Candidatura d'Unitat Popular. I això ho estenc a la resta de l'així anomenat independentisme revolucionari. La reivindicació de la Plataforma pel Dret de Decidir era suficientment ampla com per a que aquest petit espai polític, sovint malalt de coherència extrema, pogués participar sense comprometre cap dels seus principis. I, tanmateix, la participació de l'independentisme revolucionari brillava per la seva absència. Les úniques excepcions honroses eren la CUP i l'MDT. La primera, però, va recelar de l'entrada d'ERC a la Plataforma, i aviat va emetre un comunicat reclamant als responsables d'aquesta que fessin declaracions de desambiguació on s'aclarís que la manifestació no era ni en suport de la postura d'ERC davant el pacte Mas-Zapatero, ni en favor d'un "Estatut sense retallades". Les declaracions van arribar, segurament per a sorpresa de la CUP, però va ser inútil perquè la decisió ja estava presa: dies abans de la manifestació, la CUP se'n desvinculava, adduint que la lectura que farien els mitjans seria la d'una convocatòria en favor de l'Estatut. Així, la única excepció honrosa d'aquest espai a l'esquerra d'ERC va ser l'MDT, organització que mai m'ha inspirat massa simpaties però que, en aquest cas, es va comportar i se li ha de reconèixer el merit. Les reaccions posteriors a la manifestació, per part d'aquest independentisme, han oscil·lat entre la indiferència d'alguns i la valoració crítica però positiva d'altres (no només de l'MDT), cosa que mostra que en el fons el plantejament de la campanya podria haver sigut assumit també per totes les organitzacions que en formen part. Jo crec que en el fons (i en molts casos no tan en el fons) tothom "allà dins" se'n va alegrar, excepte quatre sectaris envejosos de que ERC hagués sigut notablement present a la major mobilització sobiranista de la història catalana.

Resumint, quan va arribar l'hora del Triomf, uns ho vam celebrar (en major o menor mesura, segons el cas) i uns altres es van estirar dels cabells. I si algú s'estira dels cabells quan la Llibertat triomfa, és perquè en desconfia. Els votants i membres del PSC, d'ICV i de CiU farien be fer-se aquesta reflexió.

Posted by Lluís at 10:09 PM | Permalink | Comments

Els mitjans van donar una cobertura desigual a la manifestació del 18 de febrer. En particular, els mitjans audiovisuals es van esforçar tant com van poder per obviar la protesta. A aquest respecte, resulta especialment vergonyós el paper jugat per Canal 33 i TV3, suposadament "la nostra" i que va informar per primera vegada sobre la manifestació, ¡un quart d'hora! abans de que es produís. Per no parlar de la seva negativa injustificada (ho dic en el sentit literal: que jo sàpiga, a hores d'ara encara ningú ha donat una justificació) a emetre l'anunci de la Plataforma pel Dret de Decidir que convocava a la manifestació del 18 de febrer. Anunci que si que va ser emès, tot sigui dit, per diverses televisions locals. Per què TVC va obrar d'aquesta manera? Per què es van negar a emetre un anunci pagat, pagat igual que qualsevol altre anunci? És que als dirigents socialistes de la CCRTV (alguns d'ells, com la Victòria Camps, espanyolistes recalcitrants) tenien por de que la manifestació fos un èxit? Si és així, a més d'indignes i deshonestos, s'han mostrat com a políticament incompetents: la manifestació, tot i el nefast comportament de TVC, va ser un exit.

Les televisions espanyoles també son un focus d'aspectes curiosos. Per un cantó, segons m'ha dit molta gent, cal destacar la meritòria tasca de TVE cobrint la manifestació, encara que fos tard; si és així, felicitats a la gent de TVE: vamos mejorando. Un altre fet curiós és el fet de que el migdia del 18 de febrer Antena 3 oferia informació sobre una convocatòria de diversos tentacles socials del PP (el Foro de Ermua, l'Associació Victimes del Terrorisme, etc) per criticar la política del govern del PSOE de dialogar (se suposa) amb ETA en secret. De noticies sobre la convocatòria pel dret de decidir, cap ni una. Desconec si a la tarda van informar sobre la manifestació, esclafats pel pes pels fets. Però he vist tantes vegades a Antena 3 vencent els fets que ja no se que pensar...

Els mitjans de la premsa escrita (com a mínim els catalans; no acostumo a llegir premsa espanyola) es van comportar amb més honestedat. Els anuncis convocant a la manifestació van aparèixer repetides vegades a La Vanguardia, gens sospitosa de simpatia cap els convocants; i aquest mateix mitjà va anar informant de la formació de la Plataforma, de l'adhesió d'ERC, etc. El mateix es pot dir, òbviament, de diaris com l'Avui o El Punt. També el Periódico va oferir cobertura, i al dia següent de la mani aquesta apareixia al lloc principal de la primera plana. Al contrari del que pasava amb TVC, que com be ens indica en Dani Casanovas va preferir seguir passant de puntetes sobre la manifestació. Ai, aquests sociates. Desconec si El País i La Caverna (mitjà tripartit que agrupa l'ABC, El Mundo y La Razón) van oferir el mateix seguiment.

Pel que fa als mitjans digitals, Vilaweb ha anat informant puntualment de la mani. LibertadDigital ha anat dedicant pocs articles al tema, on bàsicament s¡intentava donar la impressió de que era cosa d'ERC i que anava en contra de l'Estatutet, cosa que dona la mesura de l'honestedat periodística d'aquesta gent: ni la manifestació estava convocada per ERC (tot i que hi participava, i de quina manera!), ni era contra l'Estatutet de les llenties (tot i que, no cal dir-ho, molta gent hi anava per protestar-hi en contra). La manifestació agrupava a partidaris i detractors de la reforma de l'Estatut, tots units sota una mateixa idea: el que nosaltres decidim, ningú ho ha de retallar. Res més, res menys. Pel que fa a ElPlural.com, només dir que com de costum la versió oferta te poques semblances amb la realitat: des del primer moment, es va voler presentar la Plataforma pel Dret de Decidir com una agrupació "independentista" nascuda per oposar-se a Ciutadans de Catalunya, quan en realitat la Plataforma (que no és independentista, sino en tot cas sobiranista) es constituïa únicament i exclusiva amb la intenció de convocar una manifestació per a reclamar el dret de decidir del poble català, sense cap referència en cap moment als amics d'en Boadella. Una mostra mes de que ElPlural.com s'està convertint en una mena de LibertadDigital en versió sociata.


El ball de xifres

Com ja ha passat en altres convocatòries a Barcelona, existeixen tres xifres: la de Contrastant, la de la Guardia Urbana i la dels organitzadors. La dels primers és d'uns 75.000 assistents; la dels segons, de 125.000; la dels tercers, de 700.000. No tinc prou formació matemàtica com per discutir raonadament quina xifra és més vàlida, tot i que em sembla més plausible la tercera. El fet, tanmateix, és que dona igual quina xifra s'agafi: si un agafa la xifra més baixa, la de Contrastant, veurà que si es compara amb les mesures realitzades per Contrastant d'altres manis realitzades a Barcelona en els últims anys la protesta de la Plataforma pel Dret de Decidir continua sent la quarta mani més important de les realitzades a Barcelona durant els últims anys, i en tot cas la manifestació sobiranista més important de la Història dels Països Catalans. Ells mateixos ho expliquen aquí. També trobem a la seva web una curiosa il·lustració de com El País utilitza les xifres que li convenen quan li sembla bé.

Veiem, en definitiva, que siguin quines siguin les xifres utilitzades la manifestació continua sent un triomf absolut. I no només per la alta participació, sinó perquè aquesta es va aconseguir enmig d'un clima d'indiferència mediàtica, quan no de desinformació, en especial per part de "la nostra". Un motiu mes, doncs, per considerar la manifestació del 18 de febrer com el Triomf de la Llibertat: ni tan sols els mitjans de comunicació van aconseguir anihilar una protesta que, sense cap mena de dubte, sortirà als llibres d'Història, perquè ha fet Història. Tot un triomf per a la Llibertat.

Posted by Lluís at 12:52 AM | Permalink | Comments

Escriure un article sobre la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona sense arribar als 30 fulls és difícil, perquè hi ha molta tela a tallar: els sentiments personals, l'emoció del triomf, les reaccions dels partits, les reaccions dels mitjans, el paper dels intel·lectuals, les manipulacions diverses que uns i altres han volgut fer de la manifestació... Tot plegat, em penso que aquest no serà l'últim post que escriuré sobre el tema. Aquest és el primer d'una serie d'articles que duran pel nom "El triomf de la Llibertat", que és el nom que crec que mereix l'espectacular mobilització d'ahir.

Un dia abans de la manifestació, en Dani Casanovas afirmava, profèticament, que la Manifestació d'ahir seria històrica. No hi ha dubte de que no s'equivocava: a tota la història de Catalunya des de la Transició segur que només hi han hagut un parell de manifestacions mes grans que aquesta (la de l'onze de setembre del 77 o les anti-guerra de fa un parell d'anys, per exemple). Ni les mobilitzacions antiglobalització, amb la repera d'entitats, moviments i associacions al darrere, han aconseguit un nivell de participació tan brutal. I és que dissabte no van sortir al carrer només entitats, només partits o només intel·lectuals; ni només, ni principalment. Ahir a Barcelona hi havia el poble. El poble senzill, humil, modest, que no reclama res mes que allò que en justicia li pertoca. El poble català, habitualment silenciós fins i tot en la rebel·lia, que ahir de cop i volta va apareixer com una mastodòntica força independent de partits i dirigents.

La manifestació d'ahir és, quin dubte hi ha, fruit d'una meravellosa organització, d'una discreta però eficaç campanya publicitària i d'una mobilització enorme de recursos per a fer més fàcil l'assistència des de tot arreu del país. Però això és només una part de la història. L'altra part és el cansament d'un poble que des de fa mesos s'aixeca cada matí amb els insults i les mentides de dirigents, partits, polítics i autoanomenats "intel·lectuals" tronant a cada racó de les ones hertzianes i dels tubs catòdics. És també el cansament d'un poble fart de veure les seves il·lusions diluïdes en el plat de llenties d'uns dirigents mediocres, covards i rematadament ineptes, d'una classe política corrupta i venuda, filla i hereva de la Transició. No és casualitat que els dos únics partits que van donar suport a la iniciativa, ERC i EUiA, son els dos únics partits que d'una manera o altra han trencat amb l'herència de la Transició, àdhuc a dins seu. Ahir, el poble català va demostrar que la paciència del poble més ingenu i benpensant d'Europa també te un límit, i que els insults, les mentides i les traïcions han despertat un gegant que fins ara estava adormit.

Quan un poble cau víctima de la traïció dels seus propis dirigents i del despotisme d'un Estat que no és el seu, no li queda a la seva Llibertat més esperança que les forces i la voluntat del propi poble. Els polítics valents en major o menor mesura, com els d'ERC, poden resistir durant un cert temps en solitari els embats d'uns i altres, però sense una empenta (i una vigilància) decidida del poble, la seva probabilitat de caure en la temptació del tripijoc renuncista és molt gran i la seva capacitat de triomf, molt petita. Fa uns dies, ERC rebutjava dubitativament el Pacte de la Vergonya subscrit per Artur Mas; avui al matí no hi havien dubtes en el rebuig d'aquest acord. Entremig, una mobilització popular de prop d'un milió de persones que, mes enllà d'opcions polítiques particulars, ha unit a tothom sota una sola, simple i justa idea: el que nosaltres decidim, ningú no ha de retallar.

La jornada d'ahir va esdevenir, com mai, el Triomf de la Llibertat. Ahir, la Llibertat va inundar els carrers de Barcelona, ens va envoltar a cada un dels que allà hi érem, es va encarnar en cada un de nosaltres i va ser present a cada bandera, a cada consigna, a cada pas. La Llibertat per la qual va lluitar gent com en Francesc Ferrer i Gironés, home de país més que de partit, que va morir just un dia abans de la manifestació, i que va rebre el seu merescut homenatge per part dels organitzadors. La Llibertat, el be més preat de qualsevol poble i de qualsevol persona, es va passejar pels carrers de Barcelona, al crit de "Som una nació!", atronadorament repetit durant llargues estones pels centenars de milers d'assistents. La Llibertat, la preuada Llibertat, la oblidada Llibertat. La nostra Llibertat, llargament traïda i inesperadament triomfadora. És aquesta Llibertat la que jo vaig sentir dins el meu pit ahir, mentre cridava a l'uníson amb la resta de manifestants: "Som una Nació!"

Posted by Lluís at 11:12 PM | Permalink | Comments

Els crítics del nacionalisme català s'afarten a dir que les nacions no existeixen, que son un invent modern, construccions socials, "comunitats imaginades". Allò paradoxal és que utilitzin aquesta precària explicació del fenomen nacional per a atacar la idea de que siguem els catalans els qui definim si som o no som una nació. Si no podem establir uns criteris clars d'on acaba i on comença una nació, si allò que defineix una nació és el fet de que les persones que integren un grup social s'imaginin a si mateixes com a nació, ¿no és aleshores lògic que considerem que qui fa i desfà les nacions son les persones? A que venen, doncs, aquestes resistències a que es posi en dubte la unitat nacional espanyola? Si la nació catalana és una construcció social, per què no ho és la nació espanyola?

No sóc dels que pensen que les nacions son només fruit de la voluntat conscient d'un grup de gent. Hi ha al darrere una història, uns costums i un rerefons cultural que impulsa fortament cap a la constitució d'una comunitat d'intensa vida comuna (valgui la redundància). Però si que és cert que la voluntat de constituir-se en nació és un tret fonamental de qualsevol nació. Si un poble no es reclama com a nació, no mereix, en el fons, aquest nom.

Per això és important que tots i totes aquells que ens sentim part d'una nació que no comença a Gibraltar; que tots aquells que, contraris o favorables a l'Estatut, creiem que l'Estatut ha de ser únicament fruit de la voluntat del poble català, sense ingerències externes; que tots aquells, en fi, que creiem que el futur de Catalunya l'hem de decidir els catalans i ningú més que els catalans, sortim aquest dissabte a manifestar-nos als carrers de Barcelona. Perquè si no ens reclamem com a nació des dels carrers de la nostra capital, no ens en podrem reclamar sense reserves a la capital del Regne on estem ficats.

Perquè el país s'ho val, si us plau: el 18 de febrer, no et quedis a casa! Som una nació i tenim el dret de decidir!

(Més informació, aquí).

Posted by Lluís at 1:27 AM | Permalink | Comments

M'assabento gracies a l'Akin que ja existeix un registre internacional de blocs (IBSN), similar al de les publicacions (ISSN) i al dels llibres (ISBN). Ràpidament, he registrat el meu amb aquest número:



01-28-07-1794. El "01" es perquè és el primer bloc que registro. La resta de xifres son la data en que va ser executat Maximilien de Robespierre. Un petit homenatge a un gran i irrecuperable home.

Posted by Lluís at 5:42 PM | Permalink | Comments

Els independentistes catalans estem acostumats a que se'ns critiqui per reivindicar una cosa que, segons se'ns diu, està en contra del "signe dels temps", a saber: la creació d'un nou Estat. La globalització, se'ns diu, ha diluït la sobirania dels Estats en un sistema polític mundial on la tendència és a que els Estats cedeixin poder a entitats superiors i a que, en definitiva, la creació d'Estats es converteixi en un anacronisme. Que te de vàlida aquesta crítica?

Per començar, val a dir que hi han seriosos dubtes de que aquest sigui realment el "signe dels temps". En principi, algunes de les característiques del sistema mundial no son tan noves com anuncien els crítics de l'independentisme: des de la formació del capitalisme industrial, els Estats han estat inserits dins un sistema mundial on cap d'ells ha sigut plenament independent. Que la seva interdependència hagi augmentat és dubtós; més aviat, ha augmentat la seva dependència vers una única potència, Estats Units, mentre que al segle XIX n'hi havien varies que pugnaven pel control del mon. Però això no vol dir que els Estats perdin poder en favor d'una hipotètic regim global, sino que el perden en favor d'un Estat imperialista que ha sabut sotmetre'ls. D'altres característiques del suposat "signe dels temps" no és que no siguin noves: és que son inexistents. No és cert que la "tendència" sigui a la desaparició dels Estats. Ans el contrari: ara mateix hi han molts mes Estats al mon que fa 10 anys i que fa 20.

Tanmateix, aquesta no és la principal objecció que se li pot plantejar a aquesta crítica a l'independentisme. Suposem per un moment que sigui cert el que diuen els nostres crítics. Suposem, doncs, que cada cop hi han menys Estats, i que els que queden caminen cap a la unificació o en tot cas cap a la dissolució de la seva sobirania. La qüestió és: i? Que te a veure l'existència d'una tendència mundial amb l'acceptació d'aquesta tendència? Als anys 30, la tendència era que les lànguides "democràcies" liberals post-Gran Guerra fossin substituïdes per règims totalitaris, però a ningú no se li hauria acudit criticar els resistents antifeixistes per "anar contra el signe dels temps". El signe dels temps pot ser autènticament dolent, i si és així no només no tenim perquè acceptar-lo, sinó que la nostra obligació moral és combatre'l. En realitat, argumentar que una cosa és bona perquè està d'acord amb el "signe dels temps" és una fal·làcia molt coneguda: la fal·lacia naturalista, que consisteix en dir que "X existeix, per tant, X és bo". Que existeixi una tendència històrica a la desaparició de l'Estat-nació (cosa discutible, insisteixo) no significa que aquesta tendència sigui bona.

Convé, doncs, no posar-se a delirar sobre el "signe dels temps" i la seva importància a l'hora de prendre partit per una causa política. El "signe del temps" és que proliferi la SIDA, que augmentin els maltractaments a dones, que prosperin i s'estenguin els fanatismes religiosos, que el medi ambient es deteriori, que les mes variades supersticions colonitzin les ments de milions de persones, que els drets civils es retallin, que la cultura es mercantilitzi... però cap d'aquestes coses es justifica per ser part del "signe dels temps". Per tant, farien be els nostres crítics en reflexionar sobre si realment significa alguna cosa dir que l'independentisme és criticable per tenir un programa polític que no s'adequa al "signe dels temps".

Posted by Lluís at 1:46 AM | Permalink | Comments

Existeix en la política, com en quasi totes les esferes de la vida humana, una inconfessable propensió a mesurar la pròpia postura i les postures contràries amb mides diferents, de manera completament arbitrària. Aquests dies estem assistint a un d'aquells moments en que tothom desenvaina aquestes dobles vares de mesurar. Perquè és cert, com diu la Jéssica, que els mateixos que fa uns mesos criminalitzaven en Carod i en Maragall per una inofensiva broma amb una corona d'espines, ara volen erigir-se en suprems defensors de la llibertat d'expressió dels dibuixants que van caricaturitzar Mahoma. Però la inversa també és certa: molts dels qui ara es mostren comprensius amb les desmesurades protestes musulmanes, fa no gaires mesos menyspreaven les ires catòliques contra la broma d'en Carod i en Maragall. I, en general, callen davant les repetides satiritzacions de l'Esglesia i la Religió catòliques que es produeixen a la televisió.

A mi, francament, tant els uns com els altres em semblen uns exagerats en les seves defenses de les respectives religions i del "respecte" cap a elles. Jo, com a mínim, reclamo el meu dret a riure'm de qui em doni la gana, i a fer-ho públicament. Caricatures satíriques es publiquen a diari i ningú no clama al cel; considerar que els deus o els profetes han de quedar al marge d'aquesta llibertat de la conya és donar un tracte de favor a les religions. Tracte de favor que no hauria de tenir cabuda en cap Estat laïc.

Sobre els esclats de violència dels últims dies, només dir que cometríem un error en atribuir-los "als musulmans". Son uns Estats molt concrets, retrògrads, autoritaris i medievals, els qui promouen aquesta mena d'incidents, per no parlar de tota la xarxa d'imams radicals que s'estenen més enllà de les fronteres del Estats àrabs i que qualsevol Estat democràtic hauria de controlar en les seves intervencions. I no, aquests actes de violència no tenen cap mena de justificació. I a qui pensi que si, li demano que reflexioni: hauria tingut la més mínima justificació que els novaiorquesos cremessin les ambaixades de l'Arabia Saudí l'endemà dels atemptats de l'11-S? Doncs per unes caricatures... menys encara. Encara que siguin del Profeta.

PD: Cada cop tinc més clar que la religió és un càncer.

Posted by Lluís at 6:01 PM | Permalink | Comments

Fa cosa d'un any, un grup d'intel·lectuals catalans (entre ells un professor meu, Félix Ovejero, amb qui vaig gaudir molt les classes) van signar un Manifest proposant la creació d'un partit polític a Catalunya més espanyolista que el PP, per tal de frenar el que ells consideraven un auge inaguantable del nacionalisme. El perfil ideològic del grup és bastant heterogeni, però més o menys se'ls pot trobar a mig camí entre la gauche divine dels anys del franquisme (la "gauche caviar", dic jo) i els nostàlgics de l'espanyolísima federació catalana del PSOE, avui diluïda dins el PSC, d'un cert pedigrí catalanista.

Els signants del manifest acusaven el nacionalisme de quasi tots els mals de Catalunya: des de la corrupció fins el fracàs escolar. Una de les queixes més curioses, al meu parer, era una de les que va fer més fortuna entre els cercles de la dreta nacionalista espanyola: la denuncia de la "pedagogia de l'odi" que el nacionalisme català exercia sobre la població, adoctrinant-la en l'odi a Espanya. En particular, les ires dels signants anaven contra ERC, a qui acusaven de ser "l'extrema dreta" (molt curiós que acusin d'extrema dreta l'únic partit que durant anys va plantar cara quasi en solitari a Catalunya a l'autèntica dreta quasi-extrema: el PP).

Jo, francament, no se de quina pedagogia de l'odi parlen. Jo vaig sentir en Carod-Rovira a la meva facultat prevenint els joves de ficar tots els espanyols dins el mateix sac, i això en plena temporada de linxament mediàtic contra en Carod a causa de la seva reunió amb ETA. He vist a ERC pactant amb el PSOE i a CiU pactant amb el PP i el PSOE. A TV3 no és que no es difongui l'odi a Espanya, és que en tot moment queda clar que els catalans "son espanyols" i que el "seu" país és Espanya. Al menys pel que fa als telenoticies. Tampoc no se de cap jove de simpaties espanyolistes que hagi sigut assassinat per independentistes catalans; si que conec algun jove independentista català mort per nazis espanyolistes. I si ens anem a mirar qui fa els boicots a en Francisco Caja i companyia, ens trobarem amb que son els mateixos que el passat Onze de Setembe van agredir diversos membres de les JERC i d'ERC per tractar d'impedir que entressin al Fossar de les Moreres.

No sembla, doncs, que ni des del nacionalisme català ni des de les institucions catalanes es faci cap "pedagogia de l'odi" contra ningú. Tampoc els signants del Manifest van aportar cap prova ni cap exemple d'aquesta "pedagogia" que jo sàpiga. Jo si que puc aportar, en canvi, una prova de que a bona part d'Espanya es practica una constant, quotidiana i persistent pedagogia de l'odi, no ja contra el nacionalisme català, sinó contra Catalunya. De vegades, aquesta pedagogia abasta de manera miserable els més manipulables: els nens. I la prova, la miserable prova, és aquesta. Gracies, Chesi:



M'ha recordat molt un llibre nazi dels anys 30, “El bolet verinós”, destinat a presentar els jueus com a bolets verinosos als ulls dels nens.

S'equivoquen, doncs, els signants del Manifest de terra de missió. Si tant els preocupa la "pedagogia de l'odi", si tant els neguiteja el rabiós odi nacionalista degenerat en xenofòbia, que vagin primer de tot a Espanya a denunciar la pedagogia de l'odi que diàriament s'exerceix contra Catalunya, ja sigui des de les ràdios, des de les converses de cafè o des dels teatres infantils. Aquí ja fa temps que convivim els uns amb els altres sense més problema. I això els hi ho diu un Pérez Lozano, que suposadament s'hauria de sentir representat per uns Ciutadans de Catalunya que venen a salvar-lo de les urpes d'un nacionalisme català que en teoria l'oprimeix i el tracta com a ciutadà de segona.

Posted by Lluís at 11:20 PM | Permalink | Comments

Hola! Benvinguts al meu nou bloc.

Aquest no és el primer bloc que obro. Fa, ¡uf!, fa dos anys i pico vaig obrir el meu primer bloc, "Generació Líquida". Era un bloc escrit en català, sense massa intencions d'éxit. Era un divertimento personal, pensat no per captar lectors (tot i que al principi no vaig pensar que en tindria tan pocs...), sinó més aviat per tenir un espai on xerrar sol sense sentir-me idiota. I on, eventualment, sentir alguna que altre veu aliena. Amb el temps vaig tancar aquest bloc, per cansament, però poc després vaig obrir-ne un de nou, "Matèria", de característiques similars. Be, aquí la qualitat del bloc va pujar una mica segons els meus propis estandars, però això només és una opinió meva :-) Aquest bloc va córrer una sort similar a la de l'anterior: mort per cansament de l'autor.

Poc abans de tancar el bloc, una paisana pratenca, la Jessica (Chesi pels amics) va llençar sobre la blocosfera una iniciativa que feia temps que em rondava el cap (segur que no era l'únic): muntar una xarxa de blocs progressistes en castellà, una mena de rèplica a la Red Liberal dretana que feia temps que funcionava. I clar, tenint en compte que algú havia tingut el valor de llençar una iniciativa com aquesta, no podia quedar-me al marge. I vaig començar a col·laborar, primer amb un efimer bloc ("El Gorro Frigio"), després amb articles individuals penjats al bloc col·lectiu de la flamant Red Progresista, i finalment amb un bloc que ha durat una mica més però que ha tingut poca activitat: Razones Rojas.

El fet de que tanqui (o millor dit, abandoni) també Razones Rojas i obri aquest bloc que teniu a les vostres pantalles respon a dues raons. Una, que fins ara he estat col·laborant en castellà amb la Red Progresista perquè donava per segur que era una xarxa exclusivament en castellà; darrerament, però, s'hi han incorporat blocs escrits totalment o parcial en català, cosa que m'ha animat a "catalanitzar" la meva modesta aportació a Red Progresista. I dos, que Razones Rojas ha sigut sempre un bloc poc actiu per deixadesa del seu autor, i és millor obrir-ne un de nou i comprometre-m'hi que no pas intentar reflotar un vaixell que mai va acabar de navegar be.

I be, aquí el teniu. Espero que us agradi. I espero també que visiteu un altre bloc on col·laboro i que també està adherit a la Red Progresista: RB.

Posted by Lluís at 11:13 PM | Permalink | Comments

Hola



Hola



Hola



Hola



Hola



Hola



Hola



Hola



Hola

Posted by Lluís at 1:16 AM | Permalink | Comments