El Bloc d'en Lluís Pérez

No pensava pronunciar-me sobre els fets d'abans d'ahir a Martorell perquè pensava que els meus lectors habituals ja devien imaginar-se la meva opinió al respecte, però atesa la rellevança mediàtica i política que han agafat aquests fets i les noves informacions que han anat apareixent, diré la meva. La meva dividida en punts, estil Pérez Lozano:

1) Tothom ha de veure garantit el seu dret a dir la seva a qualsevol indret del mon sense tenir motius per a patir per la seva integritat física. Sempre que un no caigui en delictes contra l'honor o contra la intimitat o en calumnies, la llibertat d'expressió és un dret que no pot ser negat ni per l'Estat ni per ningú, i que ha de ser garantit. Garantit també a aquells que no pensen com nosaltres. I, fins i tot en aquells casos en que hi han delictes de calumnies o coses per l'estil, la solució legítima no son les clatellades justicieres sino els judicis justos.

2) El Partit Popular té dret a parlar on i quan li surti dels genitals. Sento ser així de barroer però crec que així queda prou clar que penso que la gent a la que considero mes terriblement equivocada també te dret a dir la seva.

3) Els ciutadans (siguin joves independentistes, peixateres sociates o regidors del PSC) tenen dret a protestar on i quan els hi surti dels genitals, i contra qui els surti dels genitals. Qualificar una escridassada, una casserolada, una pitada o fins i tot un insult com a "acte contra la llibertat d'expressió" és no tenir ni idea del que vol dir "llibertat d'expressió": la llibertat d'expressió implica la llibertat de crítica.

4) La violència només és justa quan s'utilitza en defensa pròpia i només com a últim recurs, especialment si estem parlant de violència de caràcter polític. Fora d'aquest supòsit, utilitzar la violència manca de justificació, en especial quan es tracta d'utilitzar-la per a aconseguir que una altra persona no pugui exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, sigui quin sigui el subterfugi utilitzat per a encobrir aquest propòsit ("és que son uns opressors", "es que son uns feixistes", "es que son unos radicales", "es que son unos liberticidas").

5) A conseqüència del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que l'actitud d'una part, no se quanta, dels manifestants que a Martorell protestaven contra el PP fes que aquests haguessin de sortir escortats per agents de diversos cossos de seguretat. A mi, personalment, no em semblaria just trobar-me en aquesta situació a Burgos (posem per cas). Tothom ha de tenir garantit el seu dret a dir la seva sense patir per la seva integritat física.

6) A conseqüència, també, del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que un dels membres del PP allà presents agredís a un dels manifestants sense que hi hagués cap motiu de defensa pròpia (si no m'equivoco el jove simplement estava donant-li cops a una casserola, i al meu barri això no és un signe d'amenaça física, vaja). Com també lamento i condemno que es vulgui estendre a tots els manifestants una actitud violenta que només era patrimoni d'uns quants, no se si molts o pocs.

7) A priori, i sense tenir molta informació al respecte, em sembla injusta l'actitud del PSC amb el responsable de la seva secció juvenil a Martorell. Que jo sàpiga, ni aquest jove es va veure implicat en cap agressió contra ningú, ni va legitimar en cap moment aquestes possibles agressions, ni va negar-li el dret a ningú a venir a parlar a Catalunya: el que va dir va ser que "és una vergonya que Acebes vingui a parlar a Catalunya", que no és el mateix. A mi em sembla una vergonya que La Vanguardia només estigui en castellà, però això no és el mateix que dir que "La Vanguardia no té dret a publicar només en castellà".

8) Mes enllà de totes aquestes qüestions ètiques, he de dir que cada dia li trobo menys utilitat a les protestes contra el PP a Catalunya, i això ho estenc a les protestes contra Ciutadans i en general contra qualsevol grup o grupuscle espanyolista. A Catalunya aquesta gent és sortosament minoritària i marginal, i muntar-lis una pitada o una protesta equival a donar-lis un ressò mediàtic que de fet estan buscant desesperadament i que d'una altra manera no tindrien. Això pel que fa a les protestes pacífiques i per tant legítimes. Les protestes violentes contra aquests grups espanyolistes, a mes de ser il·legítimes i condemnables, son encara mes contraproduents, perquè a mes de donar ressò mediàtic a aquests grups també els hi dona la possibilitat de fer victimisme, tot presentant un fals quadre d'una Catalunya totalitària i intolerant.

9) Finalment, resulta molt però que molt interessant l'actitud dels mitjans de comunicació en tot aquest afer. En un primer moment, quan no se sabia qui havia convocat i assistit a aquella manifestació, la versió va ser la de sempre: radicales independentistas contra demócratas. Ja des del principi la cosa cantava perquè entre els "radicales independentistas" es veia a mes d'una senyora amb pinta d'anar a missa els diumenges, però de moment la versió va ser, com dic, la de sempre. A mida que anaven passant les hores i s'anava coneixent l'autèntica composició de la manifestació, els mitjans mes propers al PSOE anaven canviant de discurs i anaven canviant l'expressió "agresiones" per "presuntas agresiones". Ah, i els manifestants ja no eren "radicales" excepte per a Antena 3. Finalment, quan Tele 5 ha mostrat les imatges d'un dels membres del PP agredint a un jove manifestant, el discurs de "radicales contra demócratas" s'ha abandonat ja quasi completament per part dels mitjans mes sociates i àdhuc convergents. Tot plegat, em recorda moltísim al que en Saül Gordillo explicava sobre les peixateres "demòcrates" i els maulets "nazis". I és que al mon dels mitjans tothom s'atreveix amb els independentistes.

Posted by Lluís on dijous, octubre 12, 2006 at 1:53 PM | Permalink