El Bloc d'en Lluís Pérez

Fins fa poc, aquest bloc situava els seus continguts sota la llicència copyleft Art Lliure. Fa poc, arrel d'haver llegit les raons de David de Ugarte, he decidit retornar aquest bloc i tots els seus continguts posteriors a l'11/08/2006 al Domini Públic. No podia fer-ho sense presentar les meves pròpies raons per a optar per aquesta solució i, en especial, per a passar de la moda de Creative Commons i les seves llicències. Els meus motius es poden resumir en:

1) Sóc partidari de l'alliberament de la cultura.

2) En coherència, vull alliberar les meves pròpies obres.

3) Considero que les úniques dues alternatives vàlides per a tal fi son la devolució al Domini Públic i les llicències lliures "víriques" (o copyleft).

4) Considero que d'aquestes dues solucions la més òptima per a les obres de caràcter no-funcional (com és el cas d'un bloc de reflexions personals com aquest que esteu llegint) és la devolució al Domini Públic.

Aquí a baix desenvolupo els meus arguments.

La cultura lliure

Sóc dels que pensen que cal defensar i estendre en la mesura del possible l'alliberament de la cultura. Al contrari que amb el programari lliure, no existeix per a la cultura (de la qual el programari no és sinó una part) un estandar de llibertat que permeti a tothom discernir el que és cultura lliure i el què no; per tant, cadascú dona una definició del què entén per cultura lliure (cosa que no vol dir que totes les definicions siguin igual de bones). La meva definició de cultura lliure és la següent. Una obra cultural lliure és aquella cultura que reconeix a usuaris i autors les següents llibertats:

1) Llibertat d'ús de la obra (escoltar una cançó, llegir un llibre, executar un programa...) per a qualsevol ús.

2) Llibertat d'estudiar la obra (això implica disposar del codi font d'un programa o de la partitura d'una cançó, per exemple).

3) Llibertat de modificar la obra.

4) Llibertat de fer i distribuir copies tant de la obra com de les modificacions de la mateixa.

És evident que aquesta és una definició mitjana, que pot adaptar-se donat el cas a les particularitats de cada obra. Per exemple, semblaria raonable prohibir l'ús militar de determinats programes o la modificació d'una pel·lícula de cara a introduir-hi imatges imperceptibles subliminals que manipulin la ment del públic (és una exageració, però espero que s'entengui per on vaig). En general, però, l'estandar de la cultura lliure hauria de ser aquest.

Els obstacles a la cultura lliure

Els obstacles a la cultura lliure son bàsicament els drets d'explotació sobre les obres, les patents sobre els procediments i altres formes de propietat intel·lectual. Aquestes disposicions legals son fruït d'una legislació que nasqué amb el capitalisme modern (per tant, no ha existit sempre ni és una condició sine qua non per al floriment de la cultura -que li preguntin als grecs) i que ha anat evolucionant amb el pas del temps. En general, les legislacions nacionals i internacionals sobre propietat intel·lectual estableixen un temps determinat per a l'explotació d'una obra (en el cas dels drets d'explotació) o d'un procediment (en el cas de les patents), que pot anar dels 10 als 70 anys segons el cas, segons el país i segons si es tracta de drets d'explotació o de patents.

Aquest sistema de drets d'autor, que alguna vegada potser tingué la seva justificació en la necessitat d'incentivar la innovació, avui en dia manca d'aquesta justificació. Amb la nova era de les telecomunicacions, de la informàtica i d'Internet els drets d'explotació sobre les obres i les patents sobre els procediments no constitueixen un esperó a la innovació sinó un fre, a més de constituïr una inacceptable restricció a la llibertat dels usuaris i dels autors. És més: el posar la informació (que és en última instància el suport de la cultura) en mans d'unes quantes empreses i elits pot acabar degenerant en un mon controlat per uns quants monopolis. En un mon on la informació té un paper cabdal, aquesta ha de fluir lliurement.

Constitueixen un cas a part els drets morals de l'autor sobre la seva obra. Aquests inclouen el ser reconegut com a autor de la mateixa o el no veure vulnerada la integritat moral de la obra (per exemple, en ser utilitzada per a un fi completament oposat al que la hi va donar lloc). Aquests drets son inalienables fins i tot en el cas de que els drets d'explotació hagin expirat (ja sigui per decisió expressa de l'autor, ja sigui per l'exhauriment del termini previst per la llei) i no constitueixen cap fre ni a la llibertat ni al progrés de la cultura.

Els camins cap a la cultura lliure

Existeixen tres camins per a avançar cap a l'alliberament de la cultura. Un d'ell és polític i els altres son, diguéssim, individuals:

1) El moviment per a l'alliberament de la cultura: existeixen multitud de moviments, des dels Partits Pirates fins al Movimiento por la Devolución, que reclamen mesures polítiques per a acabar totalment o parcial amb les restriccions a la llibertat de la cultura. Aquest sería el camí polític què és sens dubte el més important i l'únic que pot aportar una solució real al problema.

2) La devolució al Domini Públic: un autor pot alliberar les seves pròpies obres retornant-les voluntariament al Domini Públic. El Domini Públic el conformen totes aquelles obres que ja no pateixen restriccions referides als drets d'explotació (el que comunament s'anomena "copyright") ni a les patents, ja sigui perquè aquests drets han expirat perquè s'ha exhaurit el termini previst legalment per a gaudir-ne, ja sigui perquè l'autor ha renunciat voluntariament a ells. La devolució sería aquesta renuncia voluntària als drets d'explotació, que no implicaria cap renuncia als drets morals dels que parlàvem més a dalt.

3) Les llicències lliures "víriques" o "copyleft": un problema de retornar una obra al Domini Públic és que aquesta pot ser modificada per un tercer, donant lloc a una obra nova, potser millor, que quedaría de nou sota drets d'explotació i per tant mancada de les llibertats de la cultura lliure. Per a eliminar aquest perill existeixen les llicències lliures "víriques" (LLV, d'ara endavant), també anomenades "copyleft". Es tracta de llicències com la GPL o la llicència Art Lliure, què situen la obra sota la mateixa llibertat que concedeix el Domini Públic però amb una diferència: impliquen la obligatorietat de distribuir les modificacions sota la mateixa llicència. D'aquesta manera és impossible privatitzar les obres derivades de la obra lliure en qüestió.

Per què he retornat el meu bloc al Domini Públic?

A primera vista, podría semblar que els blocs, igual com el programari, troben la seva llibertat més protegida si se situen sota una LLV que si es retornen al Domini Públic. Jo, però, establiria una diferència important que li he sentit en més d'una ocasió al propi Richard Stallman: la diferència que existeix entre les obres funcionals i les no-funcionals. És a dir, les obres que serveixen per a fer coses i les que són únicament de "consum", per dir-ho d'alguna manera. En terminologia marxista, podriem dir que les primeres són mitjans de producció i les segones bens de consum. Les obres funcionals poden ser programes informàtics, manuals, partitures... en tant que les obres no-funcionals serien per exemple blocs personals, novel·les, cançons o assajos. És cert que existeixen alguns casos límit en que la diferència entre una obra funcional i una obra no-funcional no és clara (pensem, per exemple, en un article sobre fisió nuclear: per un cantó es un article de reflexió científica però per un altre és un "manual" per a construïr reactors nuclears). Tanmateix, sostinc que més enllà d'aquests casos límit la diferència entre obres funcionals i no-funcionals existeix i és ben visible.

Per a les obres funcionals, les llicències víriques son clarament indispensables. La raó és que una modificació d'una obra funcional por introduïr millores vitals que poden fer que una modificació no-lliure s'utilitzi molt més que l'original lliure, de manera que aquest últim s'hagi alliberat inútilment. Pensem, per exemple, en un manual d'informàtica: de res serveix alliberar-ho si arriba una tercera persona, l'amplia (per tant, el millora) i el distribueix de manera privativa. El mateix passa amb les enciclopèdies o els programes informàtics. Per tant, quant a les obres funcionals el més recomanable és utilitzar LLV, amb una raó afegida: existeixen dos grans estandars, la GPL (pels programes informàtics) i la FDL (per a documentació, que pot servir igual per a enciclopèdies com per a manuals o àdhuc partitures musicals).

El cas de les obres no-funcionals és diferent. Aquí, la possibilitat de modificar una obra i distribuir-la privativament amb èxit és molt reduïda, perquè el valor de la obra resideix en ella mateixa i no en les coses per a les quals serveix. Una modificació de "El Quixot" s'haurà de reduir, si vol conservar el valor de la obra, a suprimir-ne errades ortogràfiques i a incloure-hi dibuixets. Poca cosa més. I és imaginable que si existeix la possibilitat d'emparar-se d'una versió lliure de "El Quixot", per més errades ortogràfiques que contingui, sempre serà més desitjable que fer-se amb una versió privativa, que incorpora unes modificacions poc importants i unes restriccions de llibertat massa grans com per a que jo surti guanyant si l'adquireixo en detriment de la versió lliure de la mateixa obra. Per tant, aquí l'incentiu (i el perjudici creat) per privatitzar les modificacions d'una obra retornada al Domini Públic és mínim.

A això cal afegir que situar una obra sota una LLV implica dos tipus de costos. Per un cantó, els costos d'informació: situar una obra sota una LLV implica que quan la vulguis publicar (per exemple) el teu editor haurà d'empassar-se una autèntic laberint contractual per tal de saber si accepta o no els termes de la llicència, si tal llicència és compatible amb la legislació vigent al país, etc. En segon lloc, hi han els costos que podriem anomenar de "bricolatge". Senzillament, una de les gracies de la cultura lliure és que podem barrejar peces de diferents obres (un article del meu bloc pot aparèixer en un llibre d'un altre autor, per exemple) sense restriccions. Les LLV restringeixen poderosament aquest ample marge d'acció per a fer "bricolatge" amb les obres culturals, perquè cada una d'elles implica que totes les modificacions de la obra es distribueixin sota la mateixa LLV que la original. Així, no seria possible fer una obra sotmesa a la FDL a partir d'una sotmesa a la llicència Art Lliure.

Aquests costos no existeixen quan la obra es distribueix retornada al Domini Públic. Primer de tot, perquè tot el món editorial sap el què és el Domini Públic i quines llibertats i drets morals per a l'autor implica; per tant, aquí s'elimina una font important de costos d'informació. En segon lloc, perquè situar una obra sota Domini Públic és tan fàcil com acompanyar-la d'una menció dins la mateixa on l'autor faci expressa renuncia als seus drets d'explotació sobre la obra (en el cas d'una obra editada n'hi hauria prou amb anar davant d'un notari que certifiqui tal devolució de drets; el cost seria una visita i uns 60 euros, més o menys), amb la qual cosa eliminem més costos d'informació. I finalment, perquè una obra de Domini Públic pot ser inclosa en un collage d'obres (lliures o no, incloent-hi el propi collage) sense necessitat de que el collage sigui retornat també al Domini Públic, amb la qual cosa els autors poden utilitzar i/o modificar les obres de Domini Públic quan i com vulguin, sempre que respectin els drets morals de l'autor de la obra utilitzada.

És cert que els costos d'informació i de "bricolatge" que comporten les LLV son iguals per a les obres funcionals i per a les no-funionals. La diferència és que, com hem vist, les LLV aporten a les obres funcionals, pel que fa a la protecció de les seves llibertats, uns beneficis importants i quasi podríem dir essencials, que compensen suficientment els costos esmentats. No és el cas de les obres no-funcionals, que sota una LLV suporten aquests costos sense rebre gairebé cap benefici en termes de protecció de llibertats. A més, hi ha una última qüestió que diferencia la situació d'ambdós tipus d'obres: les obres funcionals ja tenen dos grans llicències estandar (la GPL pels programes informàtics i la FDL per a la documentació, com ja hem dit), amb la qual cosa els costos del bricolatge es veuen notablement reduïts en tant que el més probable és que les parts del codi d'un programa sota la GPL (per exemple) siguin utilitzades en un altre programa també sota llicència GPL. En canvi, al mon de les obres no-funcionals no existeix tal estandar, de manera que podem trobar-nos amb més d'un cas en que el nostre bloc sota llicència Art Lliure (per exemple) no pugui utilitzar una obra sota llicència Creative Commons by-sa.

Per tot això, desprès d'un temps alliberant els continguts del meu bloc sota llicència Art Lliure, he decidit finalment començar a retornar-los al Domini Públic.

I què passa amb Creative Commons?

En el passat, jo vaig mantenir alguns blocs sota llicència Creative Commons. Em semblava que era una manera bonica, accesible i cada cop més estesa d'alliberar la cultura. Només quan vaig conèixer el programari lliure i la filosofia que hi havia al darrere vaig començar a adonar-me de que no totes les llicències de Creative Commons es podien considerar lliures. De fet, les úniques CC's realment lliures son la by i la by-sa (i, sent molt benévol, la by-sa-nc). Llegint membres del Movimiento por la Devolución, com ara David de Ugarte, em vaig adonar de què no es tractava només d'un error comès per gent de bona voluntat, sinó d'una conseqüència lògica dels postul·lats de Creative Commons i del seu portaveu i fundador, Lawrence Lessig.

Per a la gent de CC, l'existència d'una cultura privativa no és en si mateixa un problema. El problema és que no existeixi cap manera de fer que els autors puguin decidir fins a quin punt volen que les seves obres tinguin o no restriccions a les llibertats d'us, d'estudi, de modificació i de difusió. L'objectiu de CC és proporcionar una ampla gama de llicències, què vagin des del copyright tradicional i els seus "all rights reserved" fins al Domini Públic i les LLV, amb el seu "no rights reserved". Pel mig quedarien les llicències que semi-alliberen l'obra: "some rights reserved".

Per a Lessig i els seus, el problema no són els drets d'autor sobre la seva obra sinó el segrest d'aquests drets per les editorials i les empreses. Amb les llicències CC, Lessig vol (i així ho ha afirmat explícitament en més d'una ocasió) reforçar, i no eliminar, el control dels autors sobre les seves obres. Un punt que entra totalment en contradicció amb qualsevol significat no-bastard que li puguem donar al terme "cultura lliure". La cultura lliure, per definició, ha de ser lliure. Lliure també dels autors. Podem discutir la conveniència o no d'avançar cap a la cultura lliure, però no li podem dir cultura lliure a allò que per principi no ho pot ser.

Podrien preguntar-me per què no em limito a llicenciar el meu bloc sota una llicència Creative Commons lliure (per exemple, la by-sa) i a donar un suport crític a CC. Així contribuiria a afiançar el que cada cop més és la LLV estandar a la blocsfera i a eliminar costos de bricolatge. Les meves raons son tres. La primera és que, com he raonat més a dalt, continuen existint costos de bricolatge i informació que no es veuen compensats per la protecció que una LLV assegura a la llibertat d'una obra no-funcional. La segona és que la desaparició dels costos de bricolatge és només aparent: que cada cop hi hagin més blocs sota llicències Creative Commons no vol dir que estiguin sota la mateixa llicència. Una modificació d'una obra sota una llicència CC by-sa-nc s'ha de distribuïr sota llicència CC by-sa-nc, i no sobre una (per exemple) CC by-sa. Per tant, els costos de bricolatge segueixen allà, i amb més confusió encara en tant que moltes de les llicencies Creative Commons no son LLV sinó llicències no-lliures o semi-lliures. Finalment, però, la raó més important és que no puc donar un suport crític a Creative Commons perquè senzillament tenim objectius diametralment oposats. Per mi seria com si m'afiliés "críticament" a Esquerra Unida i Alternativa: sí, compartim alguns objectius; i sí, si no existís ERC (o si ERC fos una opció marginal i irreal) podria pensar en afiliar-me "críticament" a EUiA, però atès què puc afiliar-me a ERC no té cap sentit afiliar-me "críticament" a EUiA. Si per a alliberar els meus articles no existís més remei que distribuir-los sota una llicència CC by-sa, ho faria. Però donat que existeixen les LLV i la devolució al Domini Públic, prefereixo deixar clar que no comparteixo el projecte de CC i que opto per una alternativa igual de realista i molt més coherent amb les meves idees, com va ser en el seu moment la llicència Art Lliure i com és ara, per mi, la devolució al Domini Públic.

Posted by Lluís on dimarts, agost 15, 2006 at 6:28 PM | Permalink