De nou, en
Joan Arnera, com ell mateix en una pretesa ironia reconeix, agafa part del que dic i omet allò que no li interessa per a autodonar-se la raó. Ho fa, a més, amb la seva proverbial humiltat i simpatia ("
Sóc generós i en efecte reparteixo joc, perquè m’agrada discutir-me amb el Lluís Pérez, i perquè el xicot sempre m’ho posa fàcil, molt fàcil"). En un
article, en Joan Arnera afirmava que només hi havia una candidatura rupturista dins Esquerra, la de
Reagrupament.cat, i que per tant aquells qui pretesament defensàvem (esmentant-me precisament a mi) que
Esquerra Independentista era també una candidatura rupturista mentíem. Jo
li he dit que mai he afirmat que EI fos una candidatura rupturista, sinó que enfront del rupturisme d'RCat i del continuisme de
Gent d'Esquerra i
ERCFutur, Esquerra Independentista representa el canvi. El canvi tranquil i sense ruptura que la majoria de militants volem. I
què diu en Joan Arnera al respecte?
"Tu tens raó, Lluís: EI no és una candidatura rupturista. Tu tens raó. Per tant, dins d’Esquerra Republicana hi ha (tal i com dic jo) tres candidatures continuïstes (és a dir, no rupturistes) i una candidatura rupturista (és a dir, no continuista). Veus que fàcil?". Em pregunto què deu pensar en Joan Arnera respecte del canvi sense ruptura que va suposar l'accés de Gorbatxov al poder de la Unió Soviètica i l'inici de la perestroika. Pur continuisme, suposo. En fi.Però, com diu en Joan Arnera, anem a la qüestió de fons. Que no és la que en Joan Arnera diu. Diu l'Arnera que només Reagrupament posa la "lluita per la sobirania" com a objectiu prioritari d'Esquerra ("des d'una òptica d'esquerres, per descomptat", diu). De fet, allò que diu Reagrupament va més enllà: constantment, parlen d'avantposar "l'eix nacional" a "l'eix social". I dins "l'eix nacional" hi han moltes coses que no formen part, com a tals, de la "lluita per la sobirania". Defensar l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes, la immersió lingüística a l'escola o la presència del català a les institucions equival a prendre un determinat posicionament a "l'eix nacional", però no a "lluitar per la sobirania". Hi ha molta gent d'aquest país(ara per ara la majoria, de fet) que estan a favor de l'oficialitat de les seleccions esportives, de la immersió lingüística o de la presència del català a les institucions i que, no obstant, no volen ni sentir a parlar de l'autodeterminació o la sobirania. Dins l'eix nacional hi ha moltes coses que ens posen, als d'Esquerra, al costat de gent que no és pas sobiranista.
I la qüestió és: considerat això, hem d'avantposar sistemàticament l'eix nacional al social, com proposa Reagrupament? Un parell d'exemples del que podria significar això. Primer exemple: hem de prioritzar la lluita pel concert econòmic per sobre de la lluita per millorar la qualitat dels ambulatoris públics? Jo diria que sí, entre d'altres coses perquè la segona depèn en bona mesura de la primera. Segon exemple: hem de prioritzar l'oficialització de les seleccions esportives catalanes per sobre la millora del desastrós estat de l'escola pública catalana? Jo, personalment, ho dubto moltíssim. I si la primera qüestió pertany a l'eix nacional, la segona pertany a l'eix social.
Amb això vull dir una cosa que he repetit fins la sacietat en aquest bloc: que ni l'eix nacional ni l'eix social poden avantpossar-se l'un a l'altre. Tot partit, a la societat catalana, té una determinada posició en ambdós eixos i,
per se, no hi ha cap dels dos que siguin predominant sobre l'altre. Normalment, la pretensió de fer passar un per sobre de l'altre sol emmascarar un determinat posicionament incòmode en l'eix que es pretén tractar de secundari. Quan algú diu que abans que catalanista és d'esquerres, normalment el que vol dir és que té una quota d'espanyolisme que no pot mostrar però a la que no vol renunciar. Quan algú, dins un partit d'esquerres com és Esquerra, diu que hem d'avantposar l'eix nacional a l'eix social, el que probablement està proposant és oblidar-se gardualment d'un eix on té un posicionament que dins Esquerra quedaria lleig defensar.
Esquerra ha sigut, històricament, un partit d'esquerres. I històricament ha entès que no hi ha manera d'implantar una societat lliure, justa i igualitària (que és l'objectiu de tota esquerra democràtica) als Catalunya si no és resguardant-la contra el poder polític d'un Estat hostil com l'espanyol; un Estat que impedeix que la llibertat, la justícia i la igualtat es puguin assolir a Catalunya, no ja només perquè ens sostreu els recursos econòmics necessaris per a bastir-hi un bon sistema de serveis i ajuts públics, sinó també perquè condemna a ser ciutadans de segona a tots aquells que, per decisió pròpia o per biografia familiar, tenim el català com a llengua d'ús social; perquè tracta la cultura autòctona de Catalunya com a pur folklore en tant que eleva la de Castella a la categoria d'art universal; perquè margina les possbilitats de territoris catalans econòmicament potents només per a que no facin ombra al centre de l'Estat, a Madrid; perquè, en definitiva, estableix que al seu interior hi ha cultures i territoris de primera i de segona, i posa traves artificials per a que els segons (per a que els habitants dels segons, caldria dir) prosperin tant com podrien fer-ho.
Durant la major part de la seva història, Esquerra ha considerat que alguna mena d'acord federal amb l'Estat espanyol era suficient per a protegir Catalunya dels perjudicis que l'Estat espanyol li suposava en termes de llibertat, justícia i igualtat. A finals dels anys 80, Esquerra passa a considerar el federalisme en clau espanyola com un impossible i a decantar-se, en conseqüència, per la opció independentista, estenent-se a més a més al conjunt dels Països Catalans per entendre que poden formar un projecte conjunt amb Catalunya. De manera que Esquerra és un partit d'esquerres
i independentista, de la mateixa manera que és d'esquerres
i està a favor de la laïcitat de l'Estat o que és d'esquerres
i està a favor de la discriminació positiva. Pot establir prioritats segons el moment i segons la importància de cada temàtica, però "l'eix nacional" per a Esquerra no pot ser independent, superior i contraposat a "l'eix social": el seu posicionament en ambdós eixos està íntimament relacionat. Conec molt poca gent, al si d'Esquerra, que defensi la independència perquè sí. Tots tenim si fa no fa els mateixos principis que tenia la gent de l'Esquerra federalista dels anys 30, i discrepem simplement quant a l'eina estatal (l'Estat català dins la República Federal espanyola, en el cas de l'Esquerra d'abans; l'Estat català independent dins la Unió Europea, en el cas de l'Esquerra d'ara) que cal per a realitzar, a Catalunya, aitals principis.
Per això molts vam veure amb simpatia la idea de formar un Govern d'esquerres tot i que fos amb socis autonomistes, pel fet que cap altre partit, ni de dretes ni d'esquerres, volia acompanyar-nos en la lluita per la sobirania. Un altra cosa és si el que estem dient és que, a Catalunya, formar un govern que convoqués un referèndum d'autodeterminació (com a exemple d'una cosa que realment forma part de la lluita per la sobirania), encara que no fos un govern íntegrament d'esquerres, seria preferible a formar un govern d'esquerres que no tingués aquest objectiu programàtic. Aquí jo, i tots els companys d'EI, diríem: sí, sí i sí. De fet, quan es va formar el Govern d'Entesa una de les justificacions que fèiem servir els qui ho defensàvem era que importava que Esquerra estigués a Govern per tal d'aplicar el seu programa fins on fos possible, que cap dels dos partits amb els que Esquerra podia pactar per a formar govern (
CiU i
PSC) tenien intenció d'anar més enllà de l'autonomisme i que, per tant, posats a pactar amb l'autonomisme, millor fer-ho amb l'autonomisme d'esquerres. Jo mateix vaig dir, dins i fora de les
JERC, i diria que també en aquest bloc, que no podíem quedar-nos a l'oposició fins el dia que tinguéssim majoria absoluta i que no tenia sentit pactar un govern amb CiU si no era per a convocar un referèndum d'autodeterminació, perquè insisteixo: posats a pactar amb l'autonomisme conservador de CiU, prefereixo que pactem amb l'autonomisme d'esquerres del PSC.
Jo crec que era la millor opció i segueixo pensant que era una bona aposta, però també penso que és una aposta que va néixer viciada per dos errors. Primer, que el pacte va ser tancat a corre-cuita davant l'amenaça que el
PSOE pressionés el PSC per que aquest pactés amb CiU, i que aquesta rapidesa va comportar que el pacte estigui farcit d'ambigüitats que el PSC ha aprofitat per a prendre decisions en solitari per la via dels fets consumats. Segon, que Esquerra va entrar al Govern amb el complexe d'haver de demostrar que podia governar sense fer soroll, i que de tant no fer soroll al final el que ha acabat fent és callar-se. Per tant, Joan, estem d'acord: la pèrdua de 350.000 vots es deu, com tu dius, a la submissió als socialistes. En el que no estem d'acord és en que aquesta submissió fos el producte inevitable de pactar un govern amb els socialistes. Jo crec que les coses es podrien haver fet d'una altra manera, que el Govern d'Entesa podria haver-nos funcionat, i que encara estem a temps de millorar l'acord que el va crear.
Clar que sempre es podrà dir que, directament, Esquerra no ha de formar part de cap govern que no tingui per horitzó, com a mínim, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. No em semblaria pas una bogeria i en podríem parlar, però el cas és que aquesta opció no deixaria massa millor Reagrupament i els seus líders que Esquerra Independentista i els seus. Ho dic perquè, per si algú ho ha oblidat, en Joan Carretero va ser Conseller de Governació en un govern sorgit a partir d'un pacte que enlloc mencionava ni aital referèndum ni molt menys la independència. Un govern, per cert, pactat amb els malvats socialistes que RCat se suposa que no pot veure ni en pintura. Tothom té dret a rectificar (si és que en Carretero pensa que aquell Govern va ser un error, que fins on jo sé no ho ha dit), però que no em vingui en Joan amb la història aquesta de que RCat són els únics que representen un canvi genuí perquè l'
Uriel va defensar públicament l'Acord d'Entesa. Aquí tothom ha traginat amb els socialistes i tothom ha evolucionat en la seva manera de veure els pactes amb ells.
I el que és més important: ningú vol trencar l'Acord d'Entesa. I ningú vol dir tampoc el Reagrupament. I és que Reagrupament afirma que aquest ha sigut un mal Acord que no s'hauria d'haver signat, però afirmen també que Esquerra no pot ser la responsable d'unes eleccions anticipades. I què proposen, doncs? Doncs simplement, marcar els socialistes i, sí en fan alguna de grossa (per exemple, empassar-se un dictamen del Tribunal Constitucional que trinxés el que queda de la reforma de l'Estatut), trencar amb ells. És a dir, exactament el mateix que Esquerra Independentista demana al seu manifest fundacional: traçar les línies vermelles que els nostres socis de govern no poden traspassar. Això sí: ni una paraula de Reagrupament en el sentit de millorar l'Acord d'Entesa, que és precisament el més urgent que tenim a fer pel que fa a les relacions amb els nostres socis de govern. Així doncs, no se de què es queixa en Joan quan diu que Esquerra Independentista no té intenció
RCat, doncs, no és una candidatura més "de canvi" que Esquerra Independentista. Si que és una candidatura de ruptura, per dues raons. La primera, perquè pretén desplaçar ideològicament el partit cap el centre, amb la idea que a Esquerra hi ha d'haver-hi lloc per a tot independentista encara que sigui democristià (Carretero dixit); això sí, sense simpatitzants d'Evo Morales, a dins (Carretero dixit, de nou; encara sort que l'eix nacional anava per damunt de tot!). I segon, perquè està basant el seu missatge en anar a la contra de l'actual direcció i en la necessitat de trencar amb ella. Allò del
Si tu no vas, ells es queden, ja sabeu. En canvi, Esquerra Independentista segueix amb el discurs ideològic que es va formular un cop va acabar l'era Colom: Esquerra Republicana ha de tenir per horitzó ser el gran partit de centreesquerra d'aquest país per, així, empènyer aquest espai polític cap a l'independentisme. Esquerra Independentista descarta la idea de convertir Esquerra en la casa comuna de tots els independentistes, també els de dretes, a base de deixar el progressisme del partit a un segon terme. Esquerra Independentista, per contra, el que demana és prendre's seriosament aquesta tasca i definir, un cop fracassada la reforma de l'Estatut, quines son les següents passes concretes a donar per a assolir els objectius estratègics que Esquerra tenia com a partit ja abans de 2003. Demanem un canvi; d'idees, de gent, de pràctiques, perquè seguir com estem ara ens aboca al fracàs. Però no demanem una ruptura amb tot el discurs i la pràctica que ens van portar als èxits de 2003 i 2004.
I, per a acabar, un nou exemple de com en Joan Arnera oblida el que li interessa oblidar: assenyala que considero en
Joan Puigcercós com "
un excel·lent candidat a president", com dient "aquí teniu la prova que els d'EI son puigcercocistes camuflats", però s'oblida que
exactament al mateix text on dic això d'en Puigcercós afirmo el següent del seu admirat Joan Carretero: "
un candidat a president com en Joan Carretero, que té idees fermes i clares, “es menja la càmera” i no deixa indiferent a ningú. Els seus actes públics, a rebentar de gent, així ho demostren, i quin dubte hi ha que una de les virtuts del president ha de ser la de mobilitzar la gent en favor seu amb la força de la paraula". Em pregunto, Joan, si criticar Esquerra Independentista, que és molt legítim, precisa d'aquesta manera tan deshonesta de presentar els posicionaments dels seus seguidors. I és que és cert que és més fàcil criticar els adversaris, en aquest cas els d'RCat, ficant-los tots al mateix sac, afirmant que són finalment el mateix. Es pot "
constituir els adversaris en una suma individualitzada" sense massa dificultats. Però no és ètic i porta de camí a la misèria. Ho dic perquè la frase és de Goebbels i, ja se sap, el que volia era fer trampa.
Tret que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
